Els comtats catalans mantingueren sempre una estreta relació amb les terres occitanes, amb les quals els unia un mateix sistema polític i social, a més de compartir una mateixa cultura i parlar una llengua molt propera. Pel camí d’enllaços matrimonials, l’or musulmà o, directament, per la via militar, l’expansió catalana fou una realitat al llarg dels segles XI i XII. Entre 1112 i 1245 els comtes de Provença ho foren del Casal de Barcelona.
Una política matrimonial
Política matrimonial dels comtes catalans (917-1133)
Des de mitjan segle IX fins al començament del segle XIII, els comtes de l’antiga Marca Hispànica establiren nombroses relacions matrimonials amb les cases comtals occitanes. Les raons s’han de cercar en la riquesa del dot, en el manteniment de vincles familiars o en les aliances per a aconseguir un poder local determinat; així, molts comtes de Barcelona, Urgell, Cerdanya o Besalú es casaren amb comtesses de Provença o de terres del Llenguadoc o Aquitània.
La compra de drets feudals
Quan la via matrimonial no era possible, la projecció catalana a terres occitanes adquirí, a vegades, un caràcter purament mercantil. El comte Ramon Berenguer I de Barcelona comprà els comtats de Carcassona i Rasès per donar-los en herència als dos fills bessons que havia tingut de la seva segona muller, Almodis de la Marca. Ric per l’arribada massiva d’or musulmà de les paries, el comte barceloní comprà, l’any 1067, els drets i privilegis d’aquests comtats llenguadocians per la fabulosa suma de 5.000 escuts d’or.
Una altra guerra de cent anys
El vescomte de Besiers, aprofitant l’assassinat del cap d’Estopes pel seu germà, el 1082 s’apropià dels comtats al·legant defensar els seus drets. Tot i jurar fidelitat al comte de Barcelona, mai no s’hauria atrevit a ocupar uns comtats que no eren seus sense tenir el suport del poderós comte de Tolosa. Aquell any començava entre els casals de Tolosa i Barcelona una lluita pel domini de les terres del Llenguadoc i la Provença que duraria més de cent anys.
L’herència provençal
Ramon Berenguer III de Barcelona, seguint la tradició, va contreure matrimoni amb Dolça, la filla del comte de Provença, que com a dot aportava el ric comtat de Provença i els comtats llenguadocians del Carladès, Millau i Gavaldà. L’equilibri territorial a Occitània quedava trencat a favor del comte barceloní, i la guerra oberta entre Tolosa i Barcelona fou inevitable. La pau de Tarascó, el 1125, restablia un cert ordre: els tolosencs, recuperaven bona part de les terres provençals de l’interior, mentre que els catalans mantenien el domini dels comtats més costaners, de Niça fins a Salses i fins Cambrils. El 1232, Ramon Berenguer V de Provença fundà una nova ciutat amb el nom de Barceloneta: fou la primera ‘Barceloneta’ de la història.
Els trobadors: poetes i cronistes
La poesia popular, ja fos satírica o moralista, no era cap novetat a Catalunya quan al principi del segle XII començaren a arribar de terres occitanes nous corrents poètics portats per joglars. Una poesia culta, que inventa l’amor, l’amor cortès, limitat, doncs, a la noblesa i a les corts. L’amor romàntic, vehiculat per la novel·la, el cinema i el disc, és de molt més tard, de contingut amorós i de fina retòrica, i no s’expressava per la lectura sinó a través del cant i la música, va triomfar en les corts i seguicis comtals. Però en la poesia trobadoresca no tot era lírica, i molt sovint va ser utilitzada per a divulgar notícies, criticar l’actuació de comtes i monarques o esdevenir un útil mitjà de propaganda política.
Trobadors catalans
Els trobadors d’una banda i l’altra dels Pirineus
L’impacte d’aquest moviment cultural va ser molt fort a Catalunya, de manera que a mitjan segle XII veiem aparèixer trobadors catalans com Berenguer de Palol, Ponç de la Guàrdia, Guillem de Berguedà i molts d’altres. De seguida freqüentaren les corts comtals de Provença o de Llenguadoc, en franca competència amb els seus correligionaris occitans.
Llengua i política
Curiosament, els trobadors catalans no van compondre la seva poesia en llengua catalana, i tots van emprar el romanç parlat a Occitània, el qual no els devia representar un gran esforç atesa la similitud que llavors devien tenir les dues llengües.
S’ha parlat molt d’aquest fenomen lingüístic, que en gran part obeeix al gran prestigi, que aquests primers segles del mil·lenni van assolir els centres occitans com Poitiers, Llemotges, Tolosa de Llenguadoc o Ais de Provença. Sense oblidar les diferències socials i culturals que segurament tenien els nobles i cavallers d’una banda i l’altra dels Pirineus.
No obstant tot això, també hi devia haver una raó de propaganda política posada al servei dels comtes de Barcelona en la seva lluita secular pel control dels dominis occitans. Alfons I, el primer comte rei, va fer venir a la seva cort de Barcelona els millors trobadors del moment, com Folquet de Marsella, Arnau Daniel, Peire Vidal i altres que, hàbilment, glossaren les virtuts i excel·lències del monarca català per tots els racons d’Occitània i de la resta d’Europa.
No ens hauria de sorprendre, doncs, que els trobadors catalans, seguint el mateix criteri divulgatiu, utilitzessin una altra llengua que la seva pròpia.