L’opció per l’ensenyament –i no, únicament, per les armes o el comerç– de la societat catalana moderna dels segles XVI-XVII té les seves arrels en Ramon Llull, Francesc Eiximenis i Joana de Lestonnac. Als temps de la Il·lustració del segle XVIII hi ha la llavor de l’“ensenyança de minyons” de Baldiri Reixac, dels col·legis d’escolapis i jesuïtes, dels seminaris i les acadèmies.
Professors i pedagogs
Al segle XIX, les revolucions liberals assajaren un inici d’universalització de l’ensenyament. L’any 1850, el ministre de Foment del govern central Antoni Ros i d’Olano (Caracas, 1808 – Madrid, 1886) posà en marxa la llei de creació d’escoles normals de mestres, i d’escoles de comerç. Al mateix temps, mestres i professionals de l’ensenyament catalans participaren a l’altra banda de l’Atlàntic, d’una manera de vegades molt destacada, en la creació d’escoles i de materials pedagògics i en la difusió de l’ensenyament bàsic a diferents països.
Les actuacions més notables, possiblement, van ser: la llei argentina 1 420 de Joan Bialet Massé, el primer Jardí d’infància d’Amèrica Llatina d’Enriqueta Comte, els llibres per a aprendre a llegir de Romà Puiggarí, i la feina de Pere Rosselló a Ginebra. Però, no van ser les úniques.
La llei 1.420
El 1884 s’aprovà, a la República Argentina, la llei 1.420: una llei general d’educació pionera a tot el món. Per primera vegada en la història de les societats modernes, l’estat establia un sistema d’ensenyament dels 6 als 14 anys, públic, gratuït i obligatori, i, en la terminologia del moment, neutral. L’inspirador de la llei fou el metge Joan Bialet i Massé (Mataró, 1846 – Buenos Aires, 1907), un personatge polièdric car fou, també, autor d’informes científics sobre la realitat social argentina, arquitecte i enginyer.
En el finançament de la construcció de la xarxa d’escoles públiques, hi va tenir un paper destacat Josep Roger i Balet (Barcelona, 1889 – Buenos Aires, s.d.), que dirigia els magatzems Dos Mundos. Les quaranta-vuit escoles que donà a l’Argentina van comportar que fos conegut com “el sembrador d’escoles”. Però va fer el mateix a l’Uruguai, on havia arribat primer.
El jardí d’infància Enriqueta Compte
El primer jardí d’infància d’Amèrica Llatina fou creat el 1892, a Montevideo, per Enriqueta Compte i Riqué (Barcelona, 1866 – Montevideo, 1949), que havia fet un viatge d’estudis per a conèixer-ne el funcionament a Alemanya, Suïssa, Bèlgica i França. Cent anys i escaig després, segueix funcionant, i l’escola encara du el seu nom.
Bardina a Bolívia i Xile
El 1917, Joan Bardina (Sant Boi de Llobregat, 1877 – Valparaíso, 1950), que havia estat el creador, el 1906, de l’Escola de Mestres de Barcelona, acceptà la direcció general d’ensenyament de Bolívia, a La Paz. Per desavinences amb les autoritats bolivianes, Bardina continuà la seva feina pedagògica a Xile.
Els Livros de Leitura de Romà Puiggarí
Romà Puiggarí i Solà (1865 – São Paulo, 1904) és autor de dues col·leccions de llibres per a aprendre a llegir –i a gaudir del plaer de conèixer el Brasil– que es van començar a publicar el 1893. Els anys 1930, tant els Livros de Leitura com els volums titulats Coisas Brasileras, havien arribat a reeditar-se, sempre a Rio de Janeiro, més de trenta-cinc vegades. El primer grup escolar de São Paulo, obert el 1898 al barri de Braz, es diu Escola Estadual de Primeiro Grau «Romao Puiggarí». El 2002 fou declarat monument històric i artístic.
El 1945, també a São Paulo, Felip Mestre i Jou creà una de les grans editorials de llibre escolar del Brasil, l’editora Mestre-Jou. El 1952, s’instal·là a Porto Alegre Joan Puig i Elias, el mestre que havia presidit el CENU, el Consell de l’Escola Nova Unificada el 1936.
El Gimnasio Moderno
Miquel Fornaguera (Barcelona, 1893 – Bogotà, 1981) fou un dels impulsors de l’escola Gimnasio Moderno de Bogotà, i professor de l’escola normal de Popayán. El 1915, el Gimnasio passà a ser dirigit per Pau Vila i Dinarés (Sabadell, 1881 – Barcelona, 1980), l’home de l’Escola Horaciana del 1905, futur autor de geografies de Catalunya, Colòmbia i Veneçuela.
Lola Anglada a Hachette
A partir del 1919, a París, Dolors Anglada i Sarriera (Barcelona, 1896 – Tiana, 1993) treballà a la gran editorial pedagògica francesa Hachette. Moltes de les mítiques il·lustracions dels llibres de contes per a infants d’Hachette són d’ella. El Noucentisme català arribava a París, també, per aquesta via.
D’Urbana a Topika
Eladi Homs i Oller (Valls, 1886 – Rubí, 1973) estudià pedagogia a les universitats d’Urbana, Illinois i Chicago. Treballà als serveis pedagògics del museu de ciències naturals de la Universitat de Chicago. I després tornà, com Pau Vila i Lola Anglada. El 1910 s’obrí, a Nova York, el Ferrer Center and Modern School, i, el 1919, es posà en marxa, a Nova Jersey, la Ferrer Colony. Fou un reconeixement a Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna, una escola d’elit de Barcelona, afusellat per l’exèrcit espanyol el 1909.
Cebrià de Montoliu (Ciutat de Mallorca, 1873 – Albuquerque, Nou Mèxic, 1923), l’autor d’Institucions de cultura social (1903) i El batxillerat i l’educació secundària (1907), i introductor de la teoria de la ciutat jardí, esdevingué, el 1920, professor a la Washburn University de Topika, Kansas. Els anys 1940, Dolors Canals muntà guarderies a Nova York, i Mercè Bosch ensenyà a l’escola de fills de funcionaris de l’ONU.
Montessori: de Roma a Barcelona, i a Santa Marta
Josepa Roig (Pineda, 1887 – Barcelona, 1971) i Joan Palau Vera van participar a Roma, el 1913, al curs internacional de la doctora Maria Montessori. De tornada, Roig fundà la Casa dels Nens, a Barcelona. El 1921 marxà, amb Julià Pujol, a Santa Marta (Magdalena, Colòmbia), on va ser directora de l’Escola Montessori i professora a l’Escola Normal.
El 1916, Joan Palau Vera organitzà a Barcelona el primer curs internacional Montessori fora d’Itàlia. Els 186 mestres matriculats procedien d’Alemanya, Anglaterra, Escòcia, Portugal, Itàlia, el Canadà, els Estats Units i Austràlia.
Rosselló al BIE
Mestres i pedagogs catalans van assistir als cursos de l’Institut Rousseau de Ginebra. Un d’ells, Pere Rosselló i Blanch (Sant Antoni de Calonge, 1898 – Ginebra, 1970), esdevingué un dels factòtums del BIE, el Bureau International d’Éducation, amb seu també a Ginebra.
A Mèxic i Cuba, i a altres llocs
Al segle XX, com a mínim, quatre alts responsables polítics de l’educació del govern federal dels Estats Units de Mèxic han estat catalans o d’origen català. Són Josep M. Puig Casauranc, Narcís Bassols, Jaume Torres Bodet i Manuel Gual Vidal.
En la societat cubana del XIX, els mestres, ensenyants, pedagogs catalans, o d’origen català, al costat dels comerciants, els mestres d’obres, els petits industrials, els metges, els periodistes, els músics, i els escolapis, configuraren unes classes mitjanes. Aquest procés (que seguí el 1939), va evitar que el monocultiu de la canya de sucre degenerés històricament en situacions tan caòtiques com les d’Haití o Jamaica. Entre els mestres, destacaren els Mimó i els Raventós.
A Rosario, hi va fer cap Isidre Aliau (Tivenys, 1829 – Rosario, 1906); a Carabelas (Buenos Aires), Francesc Burgués; a Caracas: Bartomeu Oliver i Orell (Binissalem, 1894 - Caracas, 1972); de Costa Rica a Equador: Ferran Pons; a Montevideo: Ferran Carbonell; a Puerto Rico: Clementina Albéniz.
L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana
L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana a Amèrica
Creada a Barcelona el 1889, aquesta societat es va estendre, a partir del 1914, al continent americà. El 1922, els seus socis americans es localitzaven a 84 poblacions de 12 estats.
L’exili dels mestres
El 1939, uns 400 mestres catalans s’exiliaren. Anaren a raure a 24 estats europeus i americans: del Canadà a la Unió Soviètica, de Xile a Romania. La majoria seguí fent de mestre, a desgrat de les dificultats de tota mena que hagueren de vèncer. Els països on foren més nombrosos van ser França, la Unió Soviètica, la Gran Bretanya, Mèxic, Veneçuela, Dominicana i Cuba. Però la llista sencera inclogué també Andorra, Bèlgica, Holanda, Itàlia, la República Democràtica d’Alemanya, Polònia, Romania, el Canadà i els Estats Units, El Salvador, Costa Rica, Panamà, Veneçuela, Colòmbia, el Brasil, República Dominicana, l’Uruguai, Xile i l’Argentina.