El comerç –fonamentalment marítim– fou decisiu per a una societat amb pocs recursos naturals per a explotar, però amb un gran dinamisme intern. El món modern no podria funcionar sense la tutela que exerceixen els bancs públics –d’una ciutat estat, d’un estat nació o d’una federació d’estats– sobre l’activitat d’intermediació financera privada. Si el món modern comença amb el Renaixement, els primers bancs públics són a la vora de la Mediterrània.
Les bases del comerç
El comerç es basava en la producció d’uns béns que es podien exportar, la construcció de naus en unes fàbriques conegudes com “drassanes”, el coneixement de les arts de la navegació, els cartogrames amb les línies de les costes i del mar, l’existència d’unes normes de conducta acceptades per tots els comerciants navegants –un codi marítim– i la creació i el manteniment d’unes oficines o agències destinades a regular el trànsit i els intercanvis, conegudes com a consolats de mar.
Consolats de mar
Consolats de "mar i terra"
Els consolats de mar són alhora tribunal mercantil, gremi de navegants –comerciants i representació d’una ciutat estat (com Barcelona, València, Ciutat de Mallorca, Tortosa o Perpinyà), i, més tard, d’una nació (la catalana, que integra tots els comerciants de la corona catalano-aragonesa a l’època). La història dels consolats de mar –i, a partir d’un cert moment, “de terra”– s’inicia, segons Robert Sidney Smith, a la ciutat de Perpinyà vers el 1196, i dura fins el 1800. Als segles XIV i XV hi ha un moment d’una gran expansió, especialment a la Mediterrània occidental. El 1592 aquesta institució model salta a Amèrica, en concret a Ciutat de Mèxic. Al segle de la Il·lustració, el rei de les Espanyes, Carles III, que abans havia estat rei de Nàpols (un regne que, fins el 1714, era dins la confederació catalanoaragonesa), dona impuls a nous consolats de mar i terra a Galícia, les Canàries, les Amèriques i les Filipines.
Llibre del consolat de mar
Manuscrits, traduccions i edicions del Llibre del consolat de mar
Manuscrits
El codi marítim català es començà a elaborar molt aviat, amb diversos noms i en diversos punts. El nom definitiu, però, ha estat: Llibre del consolat de mar o Llibre del consolat dels fets marítims. Se n’han conservat 10 manuscrits originals, actualment dispersos en diferents biblioteques i arxius públics: 3 a Barcelona (1 en una col·lecció privada), 2 a Ciutat de Malloca, 1 a València, 1 a Palerm, 1 a Càller i 2 a París. És a dir, a 5 dels 7 estats de la confederació de Catalunya-Aragó, més París.
Edicions
La primera edició del manuscrit original és del 1484, quan les impremtes feia poc temps que funcionaven. Però, aviat se succeïren, sense interrupció, les reedicions, les noves edicions, sovint, ampliades, i les traduccions a les llengües pròpies dels països europeus llançats a la “gran aventura del mar”: la italiana, la castellana, la francesa, l’holandesa, l’anglesa, la danesa. I el llatí, llengua de l’alta cultura fins al XIX. Aquest codi privat per a la regulació privada del comerç marítim internacional ha estat reeditat i vigent cinc segles. De fet, va ésser aplicat fins a l’aprovació, el 1829, del primer codi públic de comerç marítim.
La definició de Francesc Pujols (1918)
El filòsof i historiador de la ciència Francesc Pujols ha escrit que el Llibre del consolat de mar “és el primer i únic monument nàutic que es conserva a Europa, un dret universal i internacional, perquè, com deia l’emperador romà Antonius, els reis eren reis de la terra, perquè el mar no té altre rei que la llei. I, per això, com que no hi havia cap més llibre que el del Consolat de Mar, tots els pobles d’Europa que feien comerç marítim el van acatar durant més de cinc segles, sense que cap rei no l’imposés. Que és una cosa que parla molt a favor de Catalunya”.
Aquest codi marítim català no es proposà, com feren els europeus nòrdics en tantes qüestions, un “realitzar l’ideal”, sinó, just a l’inrevés, i molt a la catalana: “idealitzar el real”.
La banca pública
De la taula de canvi al Banc de Suècia
El 30 de gener de 1401 va començar a funcionar la taula de canvi, el primer banc públic de la història mundial de la banca. El seu promotor i propietari era el govern municipal de la ciutat de Barcelona. Els administradors del nou banc eren elegits i nomenats pel Consell de Cent. Foren Miquel Riera i Guillem Colom. Inicialment, funcionà com a banc de l’administració de la ciutat estat de Barcelona, però, aviat, fou també banc de la Generalitat de Catalunya, banc de la província eclesiàstica de la Tarraconense, banc de l’Hospital de la Santa Creu, de l’orde de Malta, d’alguns gremis i de la casa reial.
El segon banc públic fou inaugurat el 1408: era la taula de canvi de la ciutat de València, que desaparegué el 1416, i tornà a instituir-se el 1519. El 1409 es va fundar el Banco di San Giorgio de Gènova, el gran rival de Barcelona. El 1507 es creà una taula de canvi a Ciutat de Mallorca. A la segona meitat del XVI aparegueren cinc noves taules de canvi als territoris de la confederació catalanoaragonesa: a Palerm (la Tavola della città di Palermo, 1551), Girona (1565), Vic (1583), Lleida (1585) i Messina (la Tavola della città di Messina, 1587). A més, va sorgir un banc públic a Venècia (Banco di Rialto, 1587), el banc dels Estats Pontificis (Banco di Santo Spirito, 1584) i un banc públic a la ciutat de Milà (Banco di San Ambrogio, 1593).
Al segle XVII es fundaren els primers bancs públics del centre i del nord d’Europa. Primer, a Holanda (Amsterdam, 1609; Middleburg, 1616; Delf, 1621; Rotterdam, 1635), després a Alemanya (Hamburg, 1616; Nuremberg, 1621). El pas següent fou la creació d’un banc públic a Suècia (el Banc de Suècia, 1668) i de dos a la Gran Bretanya (el Bank of England, 1694; el Bank of Scotland, 1695), que exerciren, a poc a poc, de banc central d’unes economies que, com la catalana del segle XV, tingueren una gran projecció internacional. A partir dels segles XVIII-XIX, tots els estats posaren en marxa, per camins diversos, els seus bancs públics.