La indústria tèxtil catalana va passar de filar i teixir llana, seda, lli i cotó a l’edat mitjana, a estampar indianes sobre teixits de lli i cotó al segle XVIII, i a la revolució cotonera basada en els vapors i en les fàbriques de riu, al segle XIX. Després, entrat el segle XX, primer lentament, i a partir de 1960-70 acceleradament, arriba la confecció i la moda.
Precedents abans de la Segona Globalització
La confecció originària de Catalunya, al segle XXI, ven tota mena de peces de roba, per a totes les edats, i per a tots els dies de l’any en centenars de botigues pròpies, o franquiciades, a tots els continents. Abans de la segona globalització, a partir dels anys de la dècada de 1920, la indústria tèxtil catalana, com ho constata Pau Vila el 1933, fa algunes passes vers la producció de peces de roba confeccionada i per a la presentació d’aquests productes als mercats mundials. Alguns exemples són els que segueixen.
Un exemple comercial
El 1919, Jorba, els grans magatzems de la família Jorba originaris de la ciutat tèxtil de Manresa, que s’havien instal·lat a Barcelona, van obrir un centre comercial a Brussel·les: la Maison Jorba. La crisi de postguerra el féu desaparèixer.
Una futura multinacional
El 1927, El Suizo, l’empresa que havia d’esdevenir la multinacional Pronovias, refundada el 1964, començava a Barcelona. El seu empresari Alberto Palatchi va aportar la idea que els vestits de núvia podien ser prêt-a-porter.
Una botiga a París
El 1937, la casa Balenciaga, que no va fer mai confecció, obrí taller i botiga a París. L’alta costura barcelonina s’instal·lava en la capital mundial de la moda.
Fàbriques a Amèrica
El 1942, Ricard Sagrera, amb Hilasal, començava a fabricar tovalloles a El Salvador. Cinquanta anys després, aquesta empresa esdevingué una multinacional, un dels grans fabricants de tovalloles del món a desgrat de la forta competència asiàtica.
Alta costura a Tànger
El 1949, l’empresa Santa Eulàlia de Barcelona d’alta costura, dedicada una mica més endavant a la confecció, va obrir un espai comercial en una de les ciutats de moda d’aquell moment: Tànger. Una ciutat estat amb estatut independent, que va perdre quan fou integrada al regne del Marroc.
Gènere de punt
Des dels seus inicis, primer, al segle XVIII, a Olot i la Garrotxa –on es fabriquen barretines que s’exporten a Nàpols–, i, després, al segle XIX, a Mataró i el Maresme, la fabricació catalana de peces de gènere de punt –limitada, inicialment, a roba interior, mitjons i mitges– ha estat l’embrió de la indústria de la confecció. L’any 1933 Pau Vila descriu els inicis de la confecció com una indústria urbana, dispersa, basada en el treball femení. La fi de la Primera Globalització és, també, i amb excepcions, com el gènere de punt, la interrupció d’aquest procés, que no es reprengué fins a la Segona Globalització.
Un exemple entre molts possibles: els inicis de l’empresa de gènere de punt Pulligan van tenir lloc a Canet de Mar el 1885, i l’especialització es va centrar en mitjons i jerseis. Cent vint anys després, Pulligan International ha diversificat la seva producció, ha incorporat marques de banyadors (Meyba i Guillermina Baeza), té fàbriques a Canet de Mar i Tànger, i té botigues pròpies a quatre continents.
Gegants de la confecció comercialitzada
Els gegants de la confecció catalana
Els anys 1980, marcant la primera fase de la Segona Globalització, neixen gegants mundials de la confecció que tenen origen, i la seu social, a Catalunya. El primer, el 1984, adoptà el nom de Mango, i obrí la primera botiga al passeig de Gràcia de Barcelona. El 1992 ja en tenia cent i saltà a l’estranger. La seu central primer fou a Barcelona i després a Palau-solità i Plegamans. Dels més de 7 800 treballadors del grup, uns 1 850 pertanyen a la central.
Segons Enric Casi, director general, “els teixits i les fornitures es fabriquen a Europa, els Estats Units i el Japó, principalment. La confecció es fa als països de l’Est, el Marroc, la Xina i l’Índia”. La comercialització es feia, l’any 2006, en 850 botigues de 81 estats (que el 2008 ja eren 92) dels cinc continents. La logística, en tres centres: Palau-solità i Plegamans (Europa), Hong Kong (Àsia) i Nova Jersey (Amèrica del Nord).
El segon gegant va néixer també el 1984, a Tordera. Adoptà un nom d’home italià: Massimo Dutti. Des d’aquesta població dirigeix 404 botigues situades a 30 estats. A Europa i Àsia, Amèrica (Mèxic) i Àfrica (Marroc). Cal notar l’obertura de botigues als països del golf Pèrsic: Kuwait, els Emirats Àrabs Units, Bahrain, Qatar i Aràbia Saudita.
El 1998, a la mateixa Tordera, va néixer l’empresa Bershka, pensant en un públic més jove. El 2007 té 455 botigues a 29 estats. També amb la seu central a la mateixa població, des del 2001, hi ha l’empresa de roba interior juvenil: Oysho, amb 232 botigues, a 14 estats. Amb seu a Cabrianes, Sallent, una altra empresa de confecció i comercialització: Stradivarius. Ofereix “les darreres tendències” en 330 botigues a dinou estats.
El Pronovias Fashion Group és un gegant dels vestits de núvia i de còctel fundada el 1927, que, vuitanta anys després, té filials als Estats Units, Alemanya, França i Itàlia, i 120 botigues a seixanta estats del món.
Customania
Els dissenyadors Custodi i Daniel Dalmau van posar en marxa, el 1996, després de col·laborar amb Meyba durant onze anys, una empresa de samarretes estampades i altres peces que ha estat anomenada successivament Custo Line, Custo of Barcelona i Custo Barcelona, amb més de 3 000 punts de venda a 35 estats. Així, la confecció de samarretes esdevenia “moda” que es presentaria a les passarel·les de Nova York o de Milà. Té la seu a Barcelona, les fàbriques al Prat de Llobregat i Tailàndia, i les botigues pròpies, més de trenta, situades a les grans ciutats del món. La “customania” ha generat la producció d’una gran quantitat de falsificacions.
La confecció en pell
Les pells adobades d’ovella i de cabra, usades des de sempre per a fer sabates, són també una base per a la confecció de diverses classes de peces de roba. El cas de l’empresa Codina de Vic és interessant, ja que va decidir posar en marxa instal·lacions industrials, a partir del 1979, a prop dels punts d’obtenció de la matèria primera: la pell. Les tres noves instal·lacions de Codina es troben en dues àrees situades als tròpics, a banda i banda de l’oceà Atlàntic: el Brasil i Nigèria.