La Segona Revolució Industrial, la de l’electricitat, el petroli, la química i la farmàcia, i la banca especialitzada, s’esdevingué paral·lela a la Primera Globalització, i acompanyà la transició vers una societat majoritàriament alfabetitzada. Per la seva banda, l’electrificació i la motorització exigien noves tècniques i nous instruments financers.
Aleshores els estats liberals del segle XIX van entrar en conflicte, en el que fou la Primera Guerra Mundial. Mentrestant, les Amèriques, com també Austràlia, eren terra d’experiments de tota mena. A l’àrea catalana van néixer els protagonistes d’algunes importants iniciatives empresarials, a cavall entre Europa (Rússia també), Amèrica i Austràlia. Entre ells, cal destacar els noms de Joan March, Eduard i Francesc Recasens, i Francesc Cambó.
Joan March
Joan March
Joan March i Ordinas (Santa Margalida, 1880 – Madrid, 1962) va començar amb la venda de bestiar, dirigí una xarxa de contraban de tabac (que per primera vegada es feia amb barques de motor) i comprà latifundis a Mallorca, el País Valencià i Múrcia per parcel·lar-los i vendre’ls a pagesos. Quant al tabac sense elaborar, el comprava a Gibraltar, els Estats Units i Cuba. El manufacturat, a la Colúmbia Britànica, a Puerto Rico i Haití, a Colòmbia i el Brasil, a Algèria, Egipte, l’Índia i Holanda. Des del 1910 controlava l’exclusiva de la venda de tabac al Marroc tutelat per Espanya.
Per a subministrar adobs als petits propietaris, March va posar en marxa, a Portopí, una fàbrica moderna per a la producció química d’adobs artificials. El 1917 va adquirir una gran companyia producte de la fusió de diverses empreses de navegació, la Companyia Transmediterrània. El 1923 va crear una petroliera, Petrolis Porto Pi, fruit d’un acord amb la Société des Produits du Naphte Russe, i el 1926 fundà la Banca March.
Al mateix temps, va entrar en el negoci elèctric a les Canàries i, amb GESA (Gas i Electricitat, SA), a Mallorca. A partir del 1936, des de la Société de Banque Suisse i des de J. March & Co. de Londres, va començar a comprar obligacions de Barcelona Traction Light & Power, la gran empresa elèctrica de Catalunya, La Canadenca, amb seu a Toronto, però controlada per la societat financera SOFIMA de Brussel·les. El 1951 va aconseguir comprar-la sencera, l’anomenà FECSA (Forces Elèctriques de Catalunya, SA), i passà a tenir la seu a Barcelona. El 1956 obrí un altre camp d’activitats amb la creació de la Fundació March.
A petició del govern britànic, va pagar l’avió que el 1936 transportà el general Franco de les Canàries al Marroc. Així, donà suport als colpistes. El 1940, però, es va instal·lar a Estoril (des d’on viatjava, sovint, a Londres, Ginebra i Tànger). El 1941 el govern britànic va obrir un compte secret amb 13 milions de dòlars en un banc de Nova York per a pressionar, amb l’ajut de March, les autoritats de la dictadura espanyola per tal que Espanya no entrés a la Segona Guerra Mundial.
El 1944 proposà el retorn a la monarquia parlamentària i la creació d’una plataforma pluripartidista que fou efímera, l’Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas.
Els Recasens
El 1916, els germans Recasens i Mercadé, Eduard (Barcelona, 1884 – 1939) i Francesc (Reus, 1893 – Barcelona, 1965), i el navilier Evarist Fàbregas van crear un banc amb seu a Reus, el Fàbregas i Recasens SCR. El 1920 passà a dir-se Banc de Catalunya, amb seu a Barcelona. El 1931, aquest banc, mig comercial, mig industrial, ja tenia 130 oficines des de Catalunya fins a les Canàries, passant per Madrid.
El 1927, el Banc de Catalunya i quaranta bancs espanyols més van guanyar el concurs per a crear un monopoli legal de distribució de petroli refinat dins l’estat espanyol: CAMPSA (Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis, SA).
El 1929, el Banc de Catalunya i tres bancs espanyols –entre els quals hi havia el BEE, Banc Exterior d’Espanya, fundat el 1928 també pel Banc de Catalunya– van crear CEPSA (Companyia Espanyola de Petrolis, SA) per a extreure i refinar petroli, perquè CAMPSA només en distribuïa. F. Recasens va comprar pous de petroli a Maracaibo (Veneçuela) i el 1930 va posar en marxa, a Santa Cruz de Tenerife, la primera (i durant anys, única) refineria de petroli de l’estat espanyol.
Francesc Cambó
Francesc Cambó i els Recasens
El 1905, Francesc Cambó i Batlle (Verges, 1876 – Buenos Aires, 1947), advocat i atent seguidor de la política internacional, i regidor de l’Ajuntament de Barcelona, va entrar en contacte amb l’alemany Daniel Heineman per a l’electrificació del transport públic de superfície de Barcelona amb la societat Tramways de Barcelona. D’altra banda, des del 1910 i fins al 1913 va dirigir un nou banc: la Banca Arnús, producte d’un acord amb el banc francès Perrier & Compagnie.
En aquest context, F. Cambó estava preparat per a rebre una proposta extraordinària: substituir, a Buenos Aires i a tot el Con Sud d’Amèrica, una empresa elèctrica alemanya de grans dimensions, la DUEG (Deutsche Überseeisch Elektrizität Gesellschaft), creada a Berlín el 1898 com a bessona d’AEG, amb fàbriques i instal·lacions a Buenos Aires (des del 1901), Montevideo (1905), Santiago de Xile (1905), Valparaíso (1906) i Mendoza (1910). L’objectiu era evitar l’expropiació de la DUEG pels governs dels estats guanyadors de la Primera Guerra Mundial.
El 1920, amb aquest objectiu, es va crear a Berlín una nova empresa, la CHADE (Companyia Hispanoamericana d’Electricitat), amb seu a Madrid, però dirigida per Cambó des de Barcelona, amb Andreu Bausili i Rafael Vehils a Buenos Aires. Cambó va rebre, com a compensació econòmica, l’1% de les accions de la nova empresa. Això li va permetre ser al consell d’administració de SOFINA, la societat amb seu a Brussel·les que era accionista de DUEG/CHADE, i participar en empreses elèctriques franceses, alemanyes, belgues, italianes i sueques. Alhora, invertí en empreses elèctriques dels Estats Units, Mèxic, Xile, l’Argentina i l’Uruguai.
Les fundacions
Una part dels diners que obtingué, els dedicà a la creació de tres fundacions culturals: a Barcelona, la Bernat Metge (des del 1923, dedicada a les traduccions dels clàssics grecs i llatins) i la Bíblica Catalana (des del 1922, centrada en la traducció de la Bíblia), i a París, la Fundació Cambó (1930, amb l’art i l’arqueologia com a punts d’interès). Quan la dictadura militar del 1923 entrà en acció, contribuí a fer possible l’acabament de dues obres bàsiques: el Diccionari de la llengua catalana de Pompeu Fabra i la Història de Catalunya de Ferran Soldevila. Alhora, a Barcelona, i, a partir del 1936, a París, i, successivament, a Montreux, Lucerna, Ginebra, Lausana, Londres i Buenos Aires, anà configurant la col·lecció Cambó de pintura europea.