El Modernisme català –arquitectònic, plàstic, musical o literari– fou un esclat creatiu extraordinari que responia al gran dinamisme de la societat catalana del segle XIX, com també a la seva inserció en la primera globalització. El pas del temps n’ha augmentat l’atractiu, que, a partir dels anys setanta, s’ha disparat fins a arribar al “gran públic” de molts països del món.
Confluència de fonts i tendències
El Modernisme català fou, alhora, un moviment d’una gran densitat que reinterpretava (o, segons Ignasi Solà Morales, desestabilitzava) tendències estètiques molt diverses, unes tendències d’orígens i trajectòries sovint molt llunyans però que van confluir, a partir del 1888, a Barcelona i especialment a l’Eixample de Cerdà. I a altres viles i ciutats com ara Olot, Camprodon, Manresa, Girona, Terrassa, la Garriga, Canet, Sitges, Lleida, Reus, Palma, Sóller, València, Alcoi, Novelda i Alacant. Fora de la Península, a Melilla, Buenos Aires, Rosario i l’Havana.
El Noucentisme és, també, una aposta per la modernitat. Però que no es fa a partir de la desestabilització formal, sinó a partir de la reestructuració, o reconstrucció, de formes de procedències també molt diverses.
Els modernistes van rebre encàrrecs privats, sovint de grans famílies catalanes amb arrels a Amèrica. O de filantrops nord-americans com Charles Deering, el cap visible de la multinacional McCornick Harvester Co. d’Iowa, Archer Milton Huntington i Anna Hyatt Huntington, creadors de la Hispanic Society of America de Nova York, la fundació d’Andrew Carnegie: el Carnegie Institut de Pittsburg.
Els noucentistes reberen, a més, encàrrecs públics (escoles, centres culturals, la Universitat Industrial, parcs, piscines, cartells, llibres escolars). Uns i altres projectaren fàbriques i oficines, edificis d’apartaments i hotels, i establiren, en el món de la primera globalització, fortes connexions internacionals.
Modernisme sud-americà
París i Nova York
Per al Modernisme català, i per al Noucentisme, París fou sovint punt de partida o etapa decisiva. Casas, Rusiñol, Utrillo, Nonell, Lluís Graner, Ricard Canals, Pompeu Gener, Puig i Cadafalch, Manolo Hugué, Clarà, Sert, Torres-Garcia, Joaquim Sunyer, Josep Dalmau, Anglada Camarasa, Maillol, Sabartés, Joan Miró i Laura Albéniz hi van viure llargues temporades. Pablo R. Picasso, anys. I també hi visqueren filantrops i marxants catalans, i no catalans: Pau Gil (Hospital de Sant Pau), Josep Guardiola (Casa Milà), Manuel Malagrida (Eixample d’Olot), Daniel-Henry Kahnweiler (marxant de Picasso, Manolo Hugué, i molts d’altres), Ambroise Vollard (nascut a l’illa de la Reunió, marxant de Picasso i Maillol).
Nova York, on s’havien instal·lat al final del segle XIX Rafael Guastavino o Artur Cuyàs (atès que Josep Pijoan era a Toronto i a Califòrnia), va ser també un punt d’enllaç. El 1902, per exemple, el marxant Henri Duran-Ruel hi presentà Ricard Canals. Un temps més o menys llarg visqueren a Nova York Ramon Casas, Miquel Utrillo, Jaume Sabartés, Rafael Sala, Ismael Smith, Josep Maria Sert, Joaquim Torres-Garcia, Cebrià Montoliu, Miquel Viladrich, Josep de Creeft, Lluís Graner i Josep Gudiol.
La connexió oriental
Hi ha un Modernisme orientalista que continua la seducció per l’Orient del paranimf de la Universitat de Barcelona d’Elies Rogent, dels olis de Marià Fortuny, de l’arc de triomf neomudèjar de Josep Vilaseca. El primer Gaudí, el de la neoaràbiga Casa Vicens, a Gràcia, se situa en aquesta línia. També les Arenes d’August Font, o el balneari de Vichy Catalan de Caldes, de Gaietà Buïgas, que aviat es traslladà a Montevideo. A l’Uruguai, un altre arquitecte català orientalista: Emili Boix. Els facsímils de la Giralda de Sevilla i del pati dels Lleons de l’Alhambra de Granada, construïts a l’Arboç del Penedès per Joan Roquer, en foren un altre exemple.
La connexió nòrdica
Bona part de l’arquitectura modernista és una relectura de l’arquitectura gòtica vertical nord-europea. Una possibilitat facilitada pel bon coneixement dels arquitectes catalans del gòtic francès i del gòtic nòrdic. Exemples: Bellesguard, o les Teresianes, d’Antoni Gaudí, o la casa Amatller de Josep Puig i Cadafalch, que s’han comparat a “les cases tardogòtiques dels Països Baixos”. En realitat, segons Solà Morales, “el goticisme de Puig i Cadafalch és... molt nòrdic”. Així i tot, Puig i Cadafalch féu cursos presentant el romànic català a la Sorbona de París i a la universitat de Harvard.
L’Ateneu Grand Splendid (1919) de Buenos Aires, dissenyat pels arquitectes Rafael Peró i Manel Torres Armengol, esdevingué el 2000 una de les millors llibreries del món: la inspiració nòrdica combina amb la decoració neobarroca.
La connexió mediterrània
Grècia esdevé el motor del treball d’alguns artistes. Josep Clarà la començarà a conèixer el 1904 al British Museum de Londres. Aristides Maillol, o Carles Riba, hi acabaren anant. El mecenatge de Francesc Cambó, basat en els recursos subministrats per la Compañía Hispano-Americana de Electricidad (CHADE) de Buenos Aires, té el seu origen a l’Adriàtic i a l’Egeu.
La connexió de les catedrals del vi, els grans cellers del Camp de Tarragona, i del Priorat, de Cèsar Martinell, o del Mercat Central de València, d’Alexandre Soler i March i Francesc Guàrdia i Vial (i Enric Viedma), no és amb el gòtic vertical nord-europeu, sinó amb els arcs de mig punt de l’arquitectura del gòtic horitzontal català i mediterrani. El castell dels Tres Dragons de Lluís Domènech i Montaner enllaça amb les llotges gòtiques catalanes. O el Cau Ferrat de Sitges, de Francesc Rogent, es pot entendre com a contenidor neogòtic de les col·leccions de Santiago Rusiñol. El pavelló espanyol a l’Exposició Universal de Chicago del 1893 fou una recreació de Rafael Guastavino de la Llotja de València.
Cal destacar també les connexions mediterrànies amb el neoegipci de la casa Bruno Quadras de Josep Vilaseca, o el neobizantí dels jesuïtes del carrer de Casp de Joan Martorell i Montells, els interiors del Palau de Justícia, o el Temple del Tibidabo de Sagnier, sempre a Barcelona.
La connexió britànica
La idea britànica de la garden city com a resposta a la ciutat industrial densa, grisa i negra va fer un cert impacte en la societat catalana. Fins i tot hi dedicà una certa atenció la Diputació de Barcelona mitjançant el seu Museu Social, que aixoplugava la societat cívica La Ciutat Jardí. Cebrià Montoliu, el seu animador, va conèixer directament algunes de les ciutats jardí angleses, i en va planificar una als Estats Units. El Parc Güell de Gaudí, les nou illes de l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu de Lluís Domènech i Montaner, o l’Eixample Malagrida d’Olot són deutors de la idea de la ciutat jardí. De fet, Manuel Malagrida havia après, el 1887, a París, els secrets de la fabricació de cigarretes, i havia emigrat, el 1890, a Buenos Aires per posar en marxa la primera fàbrica argentina moderna de cigarretes: Cigarrillos París. En el concurs internacional de cartells que convocà, hi participaren Alphons Maria Mucha i Ramon Casas.
La connexió amb Viena, Amsterdam i Chicago
L’arquitecte i promotor cultural gironí Rafael Masó va fer el viatge de noces a Suïssa, Alemanya i el nord d’Itàlia. L’arquitectura de la Sezession vienesa és una clau explicativa de la tendència de l’arquitectura modernista noucentista de Masó. El mateix passa amb “les suggestions centreeuropees” de l’església del Carme de Josep Maria Pericas. La Wiener Sezession és present, també, al grup escolar Collasso i Gil de Josep Goday, situat a la Barcelona antiga. De fet, en l’estil de les estacions de ferrocarril de Demetri Ribes (Estació del Nord de València i Estació del Nord de Barcelona), s’hi poden descobrir les lliçons de la Sezession vienesa. L’arquitectura de la Finca Roja de València, formada per 378 apartaments familiars, d’Enric Viedma, enllaça amb el modernisme expressionista de les cases per a obrers de l’Amsterdam socialdemòcrata i de la Viena dels Hof. En el projecte d’Adolf Florensa de Casa Cambó a la Via Laietana, un dels primers edificis d’oficines a Catalunya, és ben visible la influència de l’Escola de Chicago.
El neobarroc
El temple de la Sagrada Família d’Antoni Gaudí, la gran construcció del Modernisme català, esdevinguda símbol d’una ciutat, d’un país i, fins i tot, marca turística de l’estat espanyol, és una obra que es pot qualificar, si es pensa en la façana, de neobarroca.
De fet, Josep Maria Sert, l’únic pintor català que va entrar al catàleg de la botiga Art Nouveau de París (que va donar nom al Modernisme francès) es pot definir com a neobarroc. I va tenir molt d’èxit: de la seu de la Societat de Nacions de Ginebra al Walford Astoria de Nova York. Els modèlics grups escolars noucentistes de Josep Goday van incloure elements decoratius neobarrocs, basats en la imatgeria de la tradició del barroc popular català.
L’orientalisme americà
Alguns sectors de la burgesia emergent de Buenos Aires, Rosario, Montevideo, Santiago de Xile, Valparaíso, Viña del Mar, Valdivia, Coquimbo (Xile), Talca (Xile), Minas (Uruguai), Asunción (Paraguai), etc., no van escollir l’academicisme francès, que consideraven massa conformista, sinó el més rupturista Modernisme català. Els arquitectes van ser, sovint, deixebles de Lluís Domènech i Montaner. A Xile: Josep Forteza, Josep M. Gimeno; a l’Argentina: Julià Garcia, Francesc Roca Simó, Eugeni Campllonch, Manuel Torres Armengol, Rafael Peró, Josep Soler; a l’Uruguai, Gaietà Buïgas i Monravà, Emili Boix; al Paraguai: Enric i Moisès Clarí; a Melilla, Enric Nieto.
Mestres d’obres cubans
Els anys vint i trenta, la influència europea encara era important a Cuba. El creixement dels barris de l’eixample de l’Havana (El Vedado, Santos Suárez, La Víbora, Lawton) és, en bona part, obra de mestres d’obres catalans, que hi incorporen molts elements del Modernisme difús, popular i coetani. El 1913 s’havia inaugurat el Museu de Belles Arts de l’Havana, i s’hi arribaren a exhibir obres de Fortuny, Rusiñol, Anglada Camarasa, Sorolla, Mir i Cecili Pla.
Hotels
El Gran Hotel de Lluís Domènech i Montaner, a la Ciutat de Mallorca, i l’esbós de l’Attraction Hotel d’Antoni Gaudí, a Nova York, són dues fites. Però l’arquitecte modernista noucentista d’hotels és Eduard Ferrés Puig, autor del Palace de Madrid, el Ritz de Barcelona, el Casino d’Estoril, hotels a Lisboa i Cascais, i de projectes d’hotels a Niça, Canes i Sant Petersburg, sempre per encàrrec de Georges Marquet (Brussel·les).
L’Organicisme
Alguns arquitectes i dissenyadors del Modernisme català, a més de desestabilitzar els estils històrics, van inventar “formes fluïdes i plàstiques”, “sinuoses” i orgàniques, que, de fet, enllacen amb l’arquitectura de l’Organicisme. Els casos més espectaculars són la casa Milà i la casa Batlló d’Antoni Gaudí, la Torre de la Creu (o Torre dels Ous) i la masia can Negre de Josep M. Jujol, la casa Sayrach (o casa dels Ossos) de Manuel Sayrach, o la casa Comalat, de Salvador Valeri.