Després del Modernisme i del Noucentisme, tot i que foren dos moviments artístics ben oposats (desestabilitzador, desconstructor i orgànic, el primer; ordenat, constructor i funcional, el segon), el sector més lúcid de la plàstica catalana va fer un nou salt. Simplificant, d’aquest salt se n’ha dit avantguarda.
Es tracta d’un moviment que inclou elements molt diversos: ruptura amb l’academicisme i l’historicisme, com fa el Modernisme, proposta de noves formes d’entendre el món i de viure, com fan el Modernisme i el Noucentisme, adaptació / refús a/de la societat de masses. Alguns noms –lligats sempre a grups– dels moviments de l’avantguarda catalana, sorgits justament en temps de crisi, van tenir una projecció internacional extraordinària. Potser perquè el dinamisme de la societat catalana de la primera globalització continuava. Potser perquè la confrontació d’idees, i de tendències artístiques que durà fins el 1939, seguí després, obertament, a l’exili, o bé soterradament a l’interior. Car hi hauria diverses formes de sobreviure a l’allau totalitària.
Can our cities survive?
El 1942, l’arquitecte Josep Lluís Sert, president dels CIAM, els Congressos Internacionals d’Arquitectura Moderna, exiliat als Estats Units i instal·lat a Cambridge, Massachusetts, publicà a la Harvard University Press un important document sobre la situació de crisi de les ciutats industrials del món occidental. El seu punt de partida és l’anàlisi del 1933, que inclou trenta-quatre ciutats. El resultat és: Can our cities survive? One ABC on urban problems, their analysis, their solutions. El llibre és dedicat a l’arquitecte Josep Torres i Clavé, mort al front de l’Ebre el 1938.
Museus, arxius i espais
La idea i la col·lecció de Jaume Sabartés per a fer, a Barcelona, un museu dedicat a l’obra de Picasso ha tingut un èxit sensacional. El primer Museu Picasso és del 1963. Abans i després, els museus i els arxius dedicats a pintors, escultors, arquitectes, ceramistes, etc., de l’avantguarda catalana han proliferat. I ho han fet dins i fora dels límits històrics de les terres catalanes.
Aquests centres poden ser museus, espais i arxius dedicats a algunes de les personalitats de l’avantguarda catalana, dels seus precedents i dels seus continuadors, siguin on siguin; museus monogràfics dels indrets on, en determinats moments, van treballar alguns dels artistes catalans i no catalans que estaven inventant una nova cultura.
Grans exposicions de l’art català del segle XX
Exposicions d’art català
El 1931, la Galerie Billiet de París reuní, en una exposició col·lectiva, obres de Picasso, Juli Gonzàlez, Apel·les Fenosa, Pau Gargallo, Manolo Hugué i Joaquim Torres-Garcia.
Però les grans exposicions de conjunt de les avantguardes catalanes del segle XX començaren el 1978, a Berlín, amb Tomàs Llorens com a comissari i Rafael Tous com a promotor. Seguiren Londres, 1985-86; Estocolm, 1989; el Japó, 1990; Venècia, 1991; Madrid, 1997; París, 2001, i Nova York-Cleveland, 2006-07.
Museus amb “mirós”
Un pintor i un escultor en els museus, arxius i espais del món
Les pintures, dibuixos, escultures, ceràmiques i tapissos de Joan Miró es troben en un nombre creixent de museus i col·leccions públiques d’arreu del món.
A més, molts museus han digitalitzat obres de Miró, de manera que és possible tenir un “Joan Miró” on line.
Museus amb “maillols”
Aristides Maillol, un dels grans escultors del món del segle XX, va començar a fer escultures a quaranta anys. Abans, pintava, dibuixava, feia tapissos, il·lustrava. Hi ha obres seves a molts dels grans i dels petits museus del món, i en jardins públics i diverses places d’algunes ciutats. D’altra banda, hi ha museus que han digitalitzat i penjat obres seves a la xarxa.
Murals de ceràmica a tres continents
Murals Artigas-Miró
El 1955, la UNESCO encarregà a Joan Miró i Josep Llorens i Artigas un gran mural ceràmic per a la seva seu de París. El 1960 van rebre un segon i gran encàrrec de la universitat de Harvard, a Cambridge. El 1964, la Handelshochschule, de Sankt Gallen, Suïssa. El mateix 1964, la Fundació Maeght, a Saint-Paul. El 1966, el Guggenheim Museum, de Nova York. El 1970, la companyia de gas d’Osaka. El 1970, l’encàrrec de dimensions més grans: l’aeroport de Barcelona. Un total de 4.865 peces en 468 fornades. Un altre encàrrec de mural ceràmic, el de la Cinémathèque de París, anà finalment el 1972 al País Basc, a Vitòria. El 1972, a la Kunsthaus, a Zuric. El 1977, a l’interior d’IBM Barcelona, avui seu de la conselleria d’Educació de la Generalitat de Catalunya. El 1977, a la universitat de Kansas, Wichita. El 1980, al palau de congressos de Madrid.
La plàstica del Pacífic i de l’Índic
Eudald Serra per les costes de l’Índic i el Pacífic
Eudald Serra, el pintor, dibuixant i escultor que el 1932, a 21 anys, va fer tot sol el trajecte París-Berlín-Varsòvia-Moscou-Leningrad com a viatge d’iniciació, i el 1934 va fer la seva primera exposició a Barcelona, va viure entre els anys 1935 i 1948 a Kobe, el Japó (on es casà amb Edmonde Iba), i esdevingué, a més d’escultor, ceramista.
Des del 1957, i durant els trenta anys següents, viatjà per totes les costes i les illes de l’oceà Pacífic, des d’Austràlia, Borneo i Nova Guinea fins al Perú, passant per les illes Salomó i les Noves Hèbrides. Molt sovint, ho feu acompanyat d’Albert Folch Rusiñol, industrial i mecenes, i August Panyella, que fou director del Museu Etnològic de Barcelona (amb qui havia fet al llarg dels anys 1952-56 diverses expedicions al Marroc). Serra seguí, també, les vores de l’oceà Índic: des de Malàisia fins a Etiòpia, passant per Cambodja i Birmània. Els resultats han estat esplèndids: el coneixement directe de l’art primitiu, l’ampliació de les col·leccions del Museu Etnològic i de la Fundació Folch Rusiñol, i unes extraordinàries i útils escultures de fang cuit, pedra calcària, bronze, marbre, ferro, gres, fusta, esmalt i cordill.