L’Exposició Internacional del 1929 celebrada a la ciutat de Barcelona –pensada inicialment el 1901, per a ser inaugurada el 1917– va incloure, lògicament, pavellons de diferents estats del món.
Participants
L’Exposició, l’acabà obrint un govern de la primera dictadura militar espanyola del segle XX (amb el suport explícit de la corona espanyola). Els responsables de l’Exposició Internacional del 1929 no van poder admetre la participació dels països de l’Amèrica Llatina. Aquests havien de muntar els seus pavellons només a l’Exposició anomenada Iberoamericana, també, internacional, que s’havia de celebrar, simultàniament, a la ciutat de Sevilla.
Estats participants, amb pavelló propi o sense
Oficialment, hi van participar un total de trenta-cinc estats. D’aquests, n’hi havia onze amb pavelló propi, i sovint amb propostes arquitectòniques i expositives d’un interès notable. En concret, França, Bèlgica, Itàlia, Alemanya, Dinamarca, Noruega, Suècia, Hongria, Romania Iugoslàvia i Espanya. El cas més emblemàtic fou el del pavelló alemany, dissenyat per l’arquitecte Ludwig Mies van der Rohe, que ha esdevingut una fita de l’arquitectura del segle XX.
Altres estats tenien el seu pavelló situat dins dels grans palaus de l’Exposició. En concret, els estats sense pavelló propi que hi participaren van ser: els Estats Units d’Amèrica; d’Europa, la Gran Bretanya, Portugal, Països Baixos, Suïssa, Àustria, Txecoslovàquia, Polònia, Finlàndia i Malta; del món islàmic, Turquia, el Marroc, Egipte, Palestina, Pèrsia i l’Afganistan; del món de les grans economies hidràuliques, l’Índia, Ceilan, Birmània, la Indoxina, Borneo, Hong-Kong, la Xina i el Japó.
Al Pavelló de les Missions –de l’Església catòlica– i al Pavelló Oriental –o Poble Oriental– hi havia, a més, representacions de dos grans macroconjunts de pobles, amb la denominació clàssica d’Oceania i Amèrica.
Dues opcions
Els pavellons de les repúbliques llatinoamericanes van anar a l’Exposició Iberoamericana de Sevilla, inaugurada el mateix 1929, alguns dies abans de l’Exposició de Barcelona. Segons l’estudiosa portuguesa Cristina Ferreira, a Sevilla hi havia “l’opció més colonialista d’Àfrica i les Amèriques”.
En canvi, segueix Ferreira, “Barcelona es girava de forma clara cap a Europa i el món industrialitzat”, la qual cosa no excloïa una representació gens menyspreable, a l’Exposició de Barcelona, de països islàmics (del Marroc a l’Afganistan) i dels països de les grans economies hidràuliques de l’Àsia sud-oriental. En canvi, la decisió adoptada va excloure de Barcelona l’Argentina, l’Uruguai, Cuba i Puerto Rico i els països en què la presència catalana era més important.