Els experts calculen que menys d’un quatre per cent de les llengües del món gaudeixen d’algun tipus d’ús oficial, és a dir, un ús que ha estat establert jurídicament i que es vincula al govern, a l’administració pública, al sistema educatiu i als mitjans de comunicació. Aquest mapa mostra com l’oficialitat d’un reduït grup de llengües, moltes d’elles europees, s’ha estès per una gran quantitat d’estats dels cinc continents. La majoria d’estats d’Europa i alguns d’Àsia (especialment del sud-est) han promogut una llengua oficial que se sol identificar amb la llengua nacional de la totalitat de l’estat: en són exemples el francès a França, el polonès a Polònia, el danès a Dinamarca, el vietnamita al Vietnam, el malai a Malàisia, etc. L’oficialitat de les llengües pot ser establerta de iure, com ara al Canadà, que en la seva constitució del 1982 especifica clarament l’oficialitat de l’anglès i el francès, o bé de facto, com és el cas del Regne Unit, els EUA o Austràlia, que no han fet explícita en les seves constitucions o altres lleis d’àmbit estatal l’oficialitat de la llengua anglesa. La situació és més complexa a molts països de l’Àfrica subsahariana on, tot i haver adoptat en la majoria d’ocasions la llengua de l’excolònia com a llengua oficial en aconseguir la independència, han volgut destacar en alguns casos el caràcter de llengua nacional d’algunes de les seves llengües autòctones: és el cas del Senegal, que té el francès com a llengua oficial de iure a més del diola, el malinke, el pular, el serer, el soninké i el wòlof com a llengües nacionals, o de la República Democràtica del Congo, que ha donat oficialitat al francès i l’anglès, tot considerant el kikongo, el lingala, el suahili i el ciluba les llengües nacionals. Un altre grup de països africans han convertit una llengua autòctona en llengua oficial: és el cas de l’amhàric a Etiòpia, el somali a Somàlia o el sango a la República Centreafricana, on és oficial juntament amb el francès. S’ha de tenir en compte també que, a part l’establiment de l’oficialitat d’una sola llengua a la totalitat de l’estat, altres llengües poden gaudir d’estatus oficial, circumscrit, però, a determinats territoris històrics subestatals: és el cas, per exemple, del català a l’Estat espanyol, de llengües indígenes al continent americà, o de les llengües autòctones d’algunes repúbliques que formen part de la Federació de Rússia. Altres llengües que han aconseguit ser oficials a extenses zones del món són el xinès, oficial a la República Popular de la Xina, a Taiwan i a Singapur; el rus, que a més de ser llengua oficial a la Federació de Rússia, és encara present en alguns àmbits d’algunes repúbliques exsoviètiques de l’Àsia central, com ara el Kazakhstan i el Kirguizistan, o l’àrab, que és oficial a més d’una dotzena de països que s’estenen des del Magrib fins a l’Orient Mitjà.
El reconeixement oficial del plurilingüisme estatal
Pocs estats del món han considerat la possibilitat de donar estatus oficial a un grup nombrós de llengües. Entre les excepcions a aquesta pràctica, se’n poden destacar dues: les de Sud-àfrica i l’Índia. La Constitució sud-africana del 1996 va atorgar oficialitat a les llengües següents: afrikaans, anglès, isimdebele, isixhoza, isizulu, sepedi, sesotho, setswana, siswati, tshivenda i xitsonga. Per la seva part, l’Índia, tot i establir l’hindi com a llengua oficial, reconeix la cooficialitat de les llengües següents, que es poden identificar amb diferents estats de la Unió Índia: assamès, bengalí, gujarati, kannada, caixmir, malaialam, marathi, oriya, panjabi, sànscrit (llengua usada només en cerimònies religioses), sindhi, tàmil, telugu i urdú. L’anglès, a més, continua funcionant en aquell país com a llengua oficial de facto. Malgrat el reconeixement oficial del plurilingüisme, la situació lingüística d’ambdós països no és equilibrada, i l’anglès a Sud-àfrica i l’anglès i l’hindi a l’Índia continuen essent les llengües dominants i les que gaudeixen de més prestigi social.
El Paraguai
El Paraguai constitueix un cas especial dins del panorama sociolingüístic americà. La llengua guaraní, en les seves diferents varietats, té uns cinc milions de parlants, i es calcula que entre el 90 i el 95% de la població la utilitza normalment en alguna de les seves varietats. Algunes constitucions d’altres països americans, com és el cas de Colòmbia, el Perú o l’Equador, reconeixen un cert grau d’oficialitat a les llengües indígenes en els territoris on les poblacions indígenes són majoritàries. L’article 140 sobre els idiomes de la Constitució del Paraguai, aprovada al juny del 1992, reconeix, però, aquest país com a bilingüe i estableix com a llengües oficials l’espanyol i el guaraní, i alhora destaca el fet que les “llengües indígenes, així com les d’altres minories, formen part del patrimoni cultural de la Nació”.