En l’actualitat tots els països del món tenen sistemes educatius públics que inclouen un període d’escolaritat obligatòria, amb moltes variacions pel que fa a la durada, en funció del que es considera ensenyament bàsic i del fet que l’ensenyament secundari sigui considerat una etapa d’escolarització obligatòria o no. Els mapes posen en relleu diferències significatives entre països i regions del planeta pel que fa als recursos que els diferents estats destinen (o poden destinar) als seus sistemes educatius. Els tres primers mapes mostren les taxes d’escolarització que corresponen a cada nivell educatiu (alumnat matriculat amb relació al grup d’edat potencialment escolaritzable en el mateix nivell) i les ràtios d’alumnes per professor.
En el cas de l’ensenyament primari, tot i que es tracta d’un període obligatori, cal tenir en compte les diferències que es palesen entre l’hemisferi nord i l’hemisferi sud. El cas de l’Àfrica és especialment greu, tant pel que fa als dèficits d’escolarització com a les condicions de massificació de les aules. En aquest sentit, l’escassetat de recursos obliga algunes escoles a fer dues o tres tandes al llarg del dia per a cobrir les necessitats educatives de la zona. L’Amèrica Llatina ha aconseguit gairebé universalitzar l’ensenyament primari, per bé que els problemes afecten les condicions d’escolarització i les taxes de deserció escolar són elevades, sobretot a la regió centreamericana.
En l’ensenyament secundari i el superior, les diferències encara són més evidents. En el cas de l’ensenyament superior, l’escassetat d’alumnes a l’hemisferi sud i a molts països asiàtics explica que es redueixin les diferències en les ràtios d’alumnes per professor. En molts d’aquests països, l’accés a l’ensenyament superior esdevé un privilegi gairebé exclusiu de les elits polítiques i econòmiques del país.
El darrer mapa completa la informació sobre els recursos educatius a partir de dues variables: la despesa pública en educació com a proporció del PIB per capita, i la despesa pública per alumne en dòlars americans comparables entre països. Es fa evident també que els països del nord són els que destinen més recursos públics a l’ensenyament. Cal destacar, però, com s’accentuen les diferències entre els recursos destinats a l’ensenyament no universitari i l’universitari (mesurat com a percentatge del PIB per capita) en els països més pobres. Aquí l’ensenyament superior, que només és accessible a una petita part de la població, rep, en canvi, un volum de recursos injustificat (que només s’explica pel poder polític dels grups que es beneficien d’aquest nivell educatiu).
La història de Koki
Aquesta història s’exposa en el web de Global Campaign for Education: «Koki pidola a Mombasa, Kenya, per a portar diners a la seva mare. “Canto per tal d’oblidar que m’estic al carrer. M’agradaria anar a l’escola”, diu Koki. Però Koki no pot anar a escola perquè la seva mare, com tantes altres als països subdesenvolupats, no guanya prou diners per a poder pagar-li classes, uniformes, llibres i material escolar. L’educació gratuïta és necessària per a tots els infants del món. Ara.»
Educació per a tothom
L’any 1990, en la reunió de la Conferència Mundial d’Educació per a tothom a Jomtien (Tailàndia), la UNESCO va impulsar el moviment “Educació per a tothom”, al qual s’afegiren altres institucions com l'Unicef i el Banc Mundial. Aquest programa es plantejà aconseguir la universalització de l’ensenyament primari a tot el món abans de la fi del segle XXI, i una reducció dràstica de l’analfabetisme adult. Si bé s’ha aconseguit avançar en alguns dels objectius, el seu compliment ha estat del tot insuficient. L’any 2000 la UNESCO i altres organitzacions van signar la Declaració del Mil·lenni que, entre els seus objectius, torna a incloure el fet que l’any 2015 tots els infants disposin d’un ensenyament bàsic gratuït i de qualitat.