En el món de la ciència no es pot concebre el treball en solitari ni circumscrit a les pròpies fronteres nacionals. Ni tan sols en el cas dels estats més productius en el ram de la ciència i la tecnologia resultaria comprensible un tancament d’aquest gènere o cap altra restricció a la comunicació. La recerca comporta sempre treball en equip i relació entre tots els components d’una comunitat científica, sigui disciplinària, institucional o nacional. La complexitat i la densitat d’aquestes relacions no són fàcils de valorar quantitativament, però aquest mapa en dóna una estimació indirecta a partir de dues variables. L’una és el nombre d’institucions de recerca de cada país, com a estimació de la magnitud i la varietat de la comunitat científica d’aquest. L’altra és el nombre de membres de cada país presents en els comitès executius de les Unions Internacionals Científiques, que són les entitats associatives de més alt nivell en el món de la ciència, com a estimació del grau d’integració a la comunitat científica internacional de cadascun d’ells.
La primera variable presenta poques sorpreses. Superen el centenar d’institucions els Estats Units, els estats europeus més grans, tant de l’oest com de l’est, Rússia, el Japó i alguns dels països més grans del Tercer Món: la Xina, l’Índia i l’Argentina. Van seguits de prop per la resta de països europeus, el Kazakhstan, el Brasil i Vietnam.
La segona variable mereix algunes consideracions, perquè en la seva configuració hi pesen no sols factors estrictament científics i associatius sinó també polítics. En els anys de la guerra freda eren proverbials els equilibris perquè els Estats Units i la Unió Soviètica, els respectius blocs i el Tercer Món tinguessin representacions si fa no fa equivalents a totes les unions. Després de l’ensorrament de la Unió Soviètica, els pesos relatius dels Estats Units, dels països de la Unió Europea i del Japó han pujat considerablement, mentre que el de Rússia i els dels països de l’Europa central i oriental que formaven part de l’URSS o del pacte de Varsòvia han davallat. La quota del Tercer Món també s’ha reduït, i ha quedat pràcticament monopolitzada per quatre països: l’Índia, Mèxic, la Xina i Sud-àfrica. Aquests dos darrers, marginats en altres temps per motius polítics ben diferents, són en camí d’esdevenir autèntiques potències científiques. Els dos primers ja tenien presència habitual en les Unions Internacionals Científiques durant la guerra freda i, al marge dels mèrits de les respectives comunitats científiques, se’ls ha de reconèixer una insuperable capacitat negociadora a l’hora de tancar candidatures.
El Consell Internacional d’Unions Científiques
El Consell Internacional d’Unions Científiques (ICSU, d’acord amb el seu acrònim en anglès) és una organització científica internacional no governamental creada el 1931 per a aplegar totes les Unions Internacionals Científiques d’especialitat i els consells nacionals de recerca o acadèmies de ciències nacionals de tot el món amb l’objectiu d’afirmar la univer-salitat de la ciència i facilitar els intercanvis entre disciplines i entre països per tal de fomentar l’activitat científica internacional en benefici de la humanitat. Entre les seves tasques destaquen el desenvolupament de projectes de recerca internacionals i interdisciplinaris, la comunicació d’informacions científiques i l’establiment de normes de metodologia, nomenclatura i unitats. Té la seu a París.
L’Institut d’Estudis Catalans i les seves societats filials
Si els Països Catalans estiguessin representats en aquest mapa no hi farien mal paper. Apareixerien com una potència mitjana, de les que supera (i no pas de poc) el centenar d’entitats científiques. Només l’Institut d’Estudis Catalans i les seves filials ja suposen gairebé una trentena d’entitats, i les societats mèdiques federades en l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears sobrepassen la setantena. A aquestes cal afegir les universitats, les acadèmies i les societats científiques d’àmbit territorial català, valencià, balear, andorrà o dels Pirineus Orientals. Això sense comptar les entitats científiques d’àmbit espanyol, ibèric, europeu o iberoamericà que tenen la seu als Països Catalans.
L’Institut d’Estudis Catalans és la més alta corporació acadèmica dels Països Catalans. Fundat el 1907 per Enric Prat de la Riba (1870-1917) es dedica a la investigació científica superior, principalment de tots els elements de la cultura catalana. Des del 1988 l’Institut és format per cinc seccions: Historicoarqueològica (SHA), de Ciències Biològiques (SCB), de Ciències i Tecnologia (SCT), Filològica (SF) i de Filosofia i Ciències Socials (SFCS). D’altra banda, el nombre de membres numeraris és de cent cinc, vint-i-un per cada secció, als quals s’han d’afegir els membres emèrits i els membres corresponents.
L’IEC creà, a partir del 1913, una sèrie de societats filials que possibilitaren la incorporació d’estudiosos que podien ser útils a les seves empreses científiques. La Societat de Biologia de Barcelona (del 1912, posteriorment anomenada Societat Catalana de Biologia) i la Institució Catalana d’Història Natural (fundada el 1899 i que esdevingué filial de l’IEC l’any 1915) són les filials de més antiguitat dins l’IEC, i la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (1991), l’Associació Catalana de Ciències de l’Alimentació (1993) i la Societat Catalana d’Estudis Hebraics (1995) són les que s’hi han incorporat més recentment.