La ciutat és un dels productes culturals més importants i dinàmics que ha creat l’acció humana. Ja ha aparegut explícitament diverses vegades al llarg d’aquest Atles (vegeu els mapes Els assentaments humans, Jerusalem, ciutat santa a Sarajevo, ciutat màrtir, La distribució de la població i El comerç interior) i encara tornarà a sortir (vegeu els mapes La casa, El Patrimoni de la Humanitat i Nova York, metròpoli multicultural a São Paulo, metròpoli multicultural); de forma implícita, però, la ciutat és present a gairebé tots els mapes, d’una manera o d’una altra. Perquè la ciutat és alhora assentament de persones humanes i seu de gairebé tota mena d’activitats econòmiques, polítiques i socials, màxima acumulació de capital, creadora privilegiada d’informació i coneixement i gran difusora de cultura. Segons la hipòtesi formulada el 1969 per la periodista nord-americana Jane Jacobs, les ciutats sorgiren cap al 5000 aC, abans de l’agricultura, i avui s’han difós per tots els continents, amb més o menys densitat, en situacions i emplaçaments ben diversos, i per totes les societats amb dinàmiques i estructures també diferents.
Però el concepte i la paraula són únics i la idea de ciutat comprèn, per tant, realitats molt diferenciades i situacions molt allunyades, en el temps i en l’espai. Aquest mapa vol ser una introducció a la reflexió sobre la similitud i la diferència de les ciutats del món, a partir de l’aplicació del mateix model a sis tipus diferents de ciutat, elaborat a partir dels treballs didàctics de la centenària escola de geografia de Lieja.
S’ha fet abstracció de les condicions de l’emplaçament físic de les ciutats (litoral, rius, muntanyes o valls) i s’ha privilegiat un funcionament basat en el model centre-perifèria, que dona aquesta forma genèrica i simple en cercles concèntrics. El centre de negocis, el Central Business District de la geografia anglosaxona, apareix en totes, amb dimensions majors o menors, així com els principals eixos de comunicació que articulen les societats urbanes contemporànies. D’aquesta centralització, el mercat del sòl genera una clara segregació social de l’espai urbà. I aquí s’acaben les principals coincidències.
Les infraestructures són més complexes en funció del grau de desenvolupament econòmic (el símbol de l’aeroport podria representar també els ports o les àrees multimodals –vegeu el mapa Les infraestructures de transport–), així com la presència d’àrees industrials, comercials i centres terciaris, cosa que destaca clarament en les ciutats europees i americanes. També és propi de les ciutats més desenvolupades la presència d’àrees de renovació urbana en vells sectors industrials o històrics degradats. El casc antic, per la seva banda, només és important en aquelles ciutats que tenen una tradició llarga, amb un desenvolupament urbà anterior a la Revolució Industrial, com s’esdevé a Europa, a l’islam (amb la medina i la ciutat colonial ben diferenciades), a l’Àsia (aquí no representada) i a l’Amèrica Llatina.
Els suburbis residencials en forma de ciutat jardí, que existeixen una mica per tot, són sobretot importants a les ciutats americanes i de l’Europa occidental i, una mica menys, a les de l’Amèrica Llatina. A totes les ciutats hi ha barris residencials de classe alta més o menys grans i més o menys concentrats, amb l’aparició de condominis tancats i vigilats a les ciutats americanes; en el model, aquests barris tendeixen a localitzar-se cap a ponent, com sol ser habitual a moltes ciutats. De barris pobres, n’hi ha més en canvi a les ciutats africanes, asiàtiques, de l’islam i de l’Amèrica Llatina, amb grans concentracions de barraques (shantitowns, bidonvilles o favelas, segons els països), i en forma de guetos ètnics, especialment a les ciutats nord-americanes. Els districtes residencials planificats de l’arquitectura racionalista apareixen també arreu, però són molt més presents a les ciutats dels antics estats socialistes de l’Europa oriental.
Si es poguessin representar els estils de les edificacions les diferències serien més grans (vegeu el mapa 118), i la tipologia, més complexa.
No es tracta, però, de cap manera, que algun d’aquests “models” pugui ser pres com a objecte d’imitació o pugui ser considerat part d’un desenvolupament progressiu, sinó que es tracta d’una gran simplificació que permet comparar i intentar explicar situacions urbanes ben diferents, que no solen aparèixer en els atles per problemes d’escala i que tampoc no es veuen en les fotos i en els plans de les ciutats.
La segregació social
La centralitat que generen les inversions en infraestructures de tota mena (canalitzacions i clavegueram, edificis, activitats i serveis de tot tipus) i la major accessibilitat en qualsevol mitjà de transport alimenten el mecanisme d’augment constant del preu del sòl del centre de les ciutats. A partir d’aquest mecanisme diferencial, dins d’un mercat lliure, l’accés a la residència esdevé gairebé únicament una funció del poder adquisitiu dels nuclis familiars. Aquest mecanisme general, constant i indestructible, explica el funcionament de la segregació social dels espais urbans que modela el paisatge i la vida quotidiana de les nostres ciutats, almenys des de la difusió de l’economia capitalista, i que permet les cartografies socials de la ciutat. Altres causes poden reforçar o modificar, segons els casos, aquest mecanisme general. La planificació i estatització de l’economia poden deturar durant un temps aquest fenomen, com s’esdevingué a les antigues ciutats socialistes de l’Europa oriental o es dona encara a l’Havana. La segregació ètnica, però, ha estat la causa més difosa, des dels calls jueus medievals a les ciutats europees o musulmanes, a les chinatowns o als guetos de negres de les ciutats nord-americanes. Moltes vegades aquesta segregació ètnica o regional és reforçada pels llaços de solidaritat que despleguen les comunitats d’immigrants dins de qualsevol ciutat, com es donava al barri de Little Ireland al Manchester de Frederik Engels, o al Luisa (Low East Side) els porto-riquenys de Nova York (vegeu el mapa Nova York, metròpoli multicultural), o com es dona, amb altres característiques socials i motivacions ben diferents, als barris d’homosexuals que es formen en moltes grans ciutats nord-americanes i europees. La separació entre grups i entre persones que suposa qualsevol mena de segregació és totalment contrària a l’esperit creador de la vida urbana, que és basat en l’intercanvi de productes i d’informacions, d’idees i de punts de vista, de coneixements i d’experiències. En aquest sentit, els espais de socialització han estat sempre vitals en la construcció i l’agençament de les ciutats: primer, els grans espais públics de trobada (l’àgora o el fòrum clàssics, els socs islàmics i els mercats medievals, les places i els carrers), actualment els espais privats, els quals ofereixen més garanties de seguretat als ciutadans (bars i locals nocturns, centres comercials, parcs temàtics i llocs d’esbarjo).