La major part de l’energia exosomàtica directament controlada per l’home prové de la combustió de matèria reduïda o assimilada per la vida durant el passat de la història de la Terra (combustibles fòssils) o en el present (fusta, energia de la biomassa). La major part, però no tota.
L’energia dels enllaços químics com l’energia del Sol, és energia d’alta qualitat. És natural que hom l’exploti preferentment en la forma més còmoda. El gas i el petroli resulten més còmodes que no el carbó sòlid, però les reserves explotables són limitades. El 1988 s’extragueren 3,39 km3 de petroli i 1 922 km3 de gas natural. Les reserves totals màximes estimades serien com unes 100 vegades aquest consum anual actual. En condicions òptimes es pot preveure que n’hi haurà prou per a dues generacions, tres a tot estirar, si bé és cert que també hi ha una quantitat considerable de carbó que és difícil d’avaluar. L’energia solar presenta les dificultats que tan positives foren per llançar l’evolució orgànica: la seva periodicitat i la necessitat de construir reserves o acumuladors.
Usem l’energia solar en una forma molt degradada, com a energia hidroelèctrica, i la seva poca qualitat queda reflectida en les dimensions de les màquines necessàries per a treure’n profit: construcció de represes, conduccions, rodes o turbines i alternadors. L’adopció general de l’energia elèctrica redueix al mínim les despeses de transport, i encara les reduirà més en el futur si hom pot fer més ús de la superconductivitat. Altres formes d’energia són poc prometedores, i potser per això hom les anomena energies alternatives. El rendiment que hom coneix de la conversió biològica fa que no es puguin posar esperances en l’energia de la biomassa, excepte en un nivell molt modest i en situacions locals excepcionalment favorables. S’ha dit, i es pot ben repetir, que estalviar energia és realment una bona font energètica.
L’energia dels nuclis atòmics ha fet concebre moltes esperances. És energia que prové de la conversió de matèria en energia, i per tant, és molt concentrada, és a dir, d’alta qualitat. És d’alta qualitat per aquesta raó, però no per altres: en primer lloc, demana sempre instal·lacions costoses, de tecnologia avançada, que no donen gaire joc per situar factors de seguretat generosos, i sempre hi ha el problema d’estar creant radioactivitat artificial on no hi feia cap falta. En la fissió es manegen àtoms grossos i de compostos radioactius de vida llarga, difícils d’emmagatzemar de manera adient; en la fusió, que encara no funciona, però que es veu com una solució satisfactòria en el futur, el risc pot ser menor, ja que, si bé es formen nuclis radioactius, són nuclis més aviat petits i de vida mitjana relativament curta.
L’energia exosomàtica demana estructures exosomàtiques on recolzar-se. Són de moltes menes: cases, ciutats, centrals energètiques, carreteres i també el que hom ha anomenat organismes de segon ordre, des de vehicles a violins i computadores. En aquesta escala es manifesta la mateixa desigualtat que hom observa en la distribució del consum d’energia exosomàtica, per les mateixes raons, i els mateixos aspectes associats amb la superposició dels usos individuals i col·lectius de totes aquestes estructures.
Les estructures exosomàtiques de l’home van estenent-se per tota la superfície dels continents i van reorganitzant-ne la coberta viva. Això va molt més enllà del que podia fer alguna espècie no humana, malgrat que els tèrmits han reestructurat els sòls i la vegetació en extensions considerables. La biosfera entera no és solament explotada per la humanitat, sinó materialment refeta: les vies de comunicació trenquen en fragments les superfícies contínues no subjectes a l’agricultura, embrutem intensament tots els rius, i moltes substàncies específiques produïdes per la nostra civilització, volàtils, tòxiques, persistents, es difonen per les cobertes fluides de la Terra. En les nostres ciutats i en els nostres països no sabem combinar el creixement amb l’eficàcia, tot i mantenir la funcionalitat dintre de les formes de creixement que s’han generat espontàniament, i d’una manera que pugui comparar-se a la manera com ho han aconseguit els organismes: pensem en els sistemes circulatori i nerviós, o en la manera com creix un arbre i comparem-los amb les dificultats que experimenten les nostres ciutats. Potser l’únic projecte de combinar el creixement amb la persistència de la funcionalitat en estructures urbanes és imaginari i es troba en velles representacions de la mítica torre de Babel, vista com un cargol marí d’espiral creixent.
Quan hom crema petroli, carbó o llenya, els compostos reduïts dels elements carboni, sofre i nitrogen s’oxiden, i ens tornem a aproximar a una teòrica atmosfera antiga. Ara, aquestes combustions ja arriben a ser el 10% dels canvis implicats en el cicle normal de la biosfera, és a dir, el carboni dels combustibles fòssils cremat és prop de la dècima part del fixat cada any per la fotosíntesi global. Un 1% o un 1 semblarien acceptables, però per damunt d’un 10% hi ha motius per sentir-se preocupats, més encara si es té en compte que l’augment s’ha fet ràpidament i continuadament. D’altra banda, algun mecanisme benefactor, tal com l’absorció de CO2 per l’aigua dels oceans, és en realitat més lent de l’esperable, ja que està sota el control (el resultat del qual és poc conegut) de la “pell dels oceans”, per referir-nos figurativament a les capes més superficials i als organismes que hi viuen. L’augment dels compostos oxidats de carboni, nitrogen i sofre dona lloc a l’anomenat efecte hivernacle i a les pluges àcides. Hi ha danys suplementaris a la vegetació que són de causa més complexa, o deguda a compostos químics particulars, també relacionats amb les combustions o amb altres activitats industrials.
Ara, en la gradual domesticació del planeta, la nostra espècie potser influeix més a través de la manipulació d’energia exosomàtica que no per la senzilla extracció de recursos materials. Deixant a part qüestions de justícia, és obvi que ja no es pot continuar un desenvolupament basat en el control de més energia; això no obstant, s’ha fet popular parlar de desenvolupament continuat o sostingut. Això podria quedar entre propaganda política i il·lusió paranoica. D’una manera més constructiva, podríem adaptar l’“eslògan” de manera que tingués més en compte com funciona la naturalesa en l’evolució de les espècies i en l’organització dels ecosistemes. El fluix inicial d’energia s’aniria substituint gradualment per un ús més eficaç de la informació, informació aconseguida gràcies a aquella despesa del principi. En altres termes: qualsevol desenvolupament sostenible hauria de confiar més en un ús prudent de la informació de què hom disposa que no pas a incrementar el consum d’energia. Algú diria que equival a recomanar mirar més la televisió i viatjar menys. Però no seria agradable que això fos imposat.