Les restes fragmentàries més antigues
En el seu clàssic i fonamental llibre sobre l’origen de l’home (The Descent of Man), publicat el 1871, Charles Darwin escrivia: “En totes les grans regions del món, tots els grans mamífers vivents estan estretament relacionats amb les espècies extingides de les mateixes regions. Per això és probable que Àfrica hagués estat habitada per pòngids estretament relacionats amb el goril·la i el ximpanzé, i com que aquestes dues espècies són ara les espècies més properes a l’home, és un xic més probable que els nostres antics progenitors visquessin en el continent africà que en qualsevol altre lloc.” Aquestes paraules són d’una precisió i una lucidesa extremes, encara que expressades amb una bona dosi de prudència; a més, han resultat profètiques, atès que fins molt més tard de la mort de Darwin les evidències fòssilsno condugueren a acceptar Àfrica com el llocd’origen dels homínids. Aquell continent seria l’únic habitat per homínids fins a l’expansió d’Homoerectus, fa aproximadament un milió i mig d’anys.
El bressol africà
Els jaciments africans on s’han trobat restes antigues d’homínids o de llur activitat estan restringits fonamentalment a l’est del continent africà, resseguint la llarga falla del Rift, tot i que al sud, a la República de Sud-àfrica, hi ha tot un altre conjunt de jaciments en coves, de naturalesa ben diferent.
Els australopitecins (hominids del Plio-Plistocè) són els homínids més antics coneguts. La localització geogràfica de les seves restes es redueix al continent africà: d’una banda, a la zona de Sudàfrica (on es van trobar els primers fòssils), i de l’altra a l’est del continent. Les excavacions de la zona meridional del continent africà van iniciar-se cap als anys vint; tots els jaciments d’australopitecins s’han localitzat en coves on els mètodes per a les excavacions han hagut de ser molt més agressius del que haurien preferit els arqueòlegs. Cinquanta anys més tard, a la dècada dels seixanta, també es van localitzar jaciments d’australopitecins al voltant del que avui és Rift Valley, una enorme falla que travessa l’Àfrica oriental pels pasos de Tanzània, Kenya i Etiòpia. Els jaciments d’aquesta zona no corresponen a jaciments de coves, com a l’Àfrica austral, sinó que els ossos pre-humans es troben, fonamentalment, a los vares d’antics llacs o prop de deltes de torrents i rius.
Editrònica, a partir de fonts diverses
El Rift, que es prolonga al llarg de més de 2 000 km per la mar Roja, Etiòpia, Kenya i Tanzania, configura una regió de gran activitat geològica durant els darrers milions d’anys i, a més de proporcionar un hàbitat als primers homínids, amb abundants llacs en tot el recorregut de la coneguda falla, un seguit de moviments de terra ha fet aflorar jaciments que altrament es trobarien a molts metres de profunditat. D’altra banda, l’erosió va posant a la vista dels buscadors de fòssils múltiples restes, ben ordenades estratigràficament, que en alguns casos segueixen sèries ininterrompudes de milions d’anys. També el vulcanisme ha tingut un paper important a la regió de Rift Valley, tant perquè ha produït una ràpida sedimentació de les restes, amb la qual cosa les ha protegides dels depredadors i de l’erosió, com perquè ens permet, actualment, acurades datacions radiomètriques dels materials. Molts dels jaciments de Rift Valley se’ns faran familiars: Olduvai, llac Turkana, Omo, Hadar, etc. En els seus estrats romanen encara amagades innombrables fites per reconstruir la nostra història evolutiva; algunes, però, ja han estat rescatades i faran de guia en el nostre itinerari per la història evolutiva dels humans.
Els primers homínids són molt poc coneguts. Des del possible origen, en una data molt imprecisa entorn dels 7 milions d’anys enrere (es parla usualment d’entre 10 i 5 milions d’anys, però les dates més antigues són molt poc probables), només trobem restes molt fragmentàries fins a les riques troballes d’Australopithecus afarensis en estrats de fa poc menys de 4 milions d’anys. Totes les restes d’aquests primers homínids provenen de Rift Valley, especialment dels jaciments que se situen entre els llacs Turkana i Victòria, a Keyna, i, de moment, més enllà de les monografies i discussions que han portat, només podem constatar que són restes d’homínid, sense que puguin donar gaire idea de com podien ser els individus d’aquella espècie. Així, per exemple, en estrats que van dels 10 als 4 milions d’anys enrere, entorn del llac Baringo, al districte kenyà del mateix nom, al nord de Nakuru, tot i les esperances de futur que desvetlla el jaciment, fins ara només hi han aparegut algunes dents isolades, un fragment de mandíbula amb dos queixals i un tros d’os parietal, material del tot insuficient per donar cap idea de l’aspecte dels individus dels quals procedeixen les restes. Més al nord, prop del llac Turkana, també a Kenya, altres localitats han donat restes d’aquest període, com ara el fragment de mandíbula, amb un queixal al seu lloc, trobat a Lothagam el 1967, que té una morfologia clarament d’homínid i una edat d’uns 5,5 milions d’anys, deduïda a partir de la fauna associada a la troballa.
Tot plegat, com veiem, molt fragmentari i poc informatiu. Tot el primer recorregut dels homínids resta encara per conèixer. Si bé les dades moleculars ajuden, com veurem, a situar-ne el possible punt de partida, les restes fòssils encara no el mostren. Les restes del Pliocè (el període que va de 5 fins a 1,8 milions d’anys enrere), si bé desconegudes encara als seus estrats inicials, es fan abundoses i explicatives en estrats més recents.
Els jaciments de Rift Valley
Entre les restes anteriors, per la pobresa mateixa de les troballes, només la dentició mostra la condició d’homínid. De les modificacions postcranials relacionades amb la posició erecta, o les cranials relacionades amb el cervell, encara no en sabem res. Durant molts anys va ser un tema molt debatut, especialment el fet de si es produïren alhora o, en cas contrari, en quin ordre. Les discussions resultaren sovint esbiaixades perquè es volgueren donar interpretacions adaptatives sense conèixer les conformacions morfològiques. És a dir, sense saber realment com eren. Per exemple, en l’anomenada “hipòtesi del caçador” es relacionaven la posició erecta i la cefalització com a parts integrants del procés evolutiu lligat a la fabricació d’instruments —per a la manipulació calia l’alliberament de les mans de la locomoció i un cervell desenvolupat que en dirigís el procés, a més de les eines que serien emprades en la cacera major—. Per tant s’afegia al model una hipotètica complexitat social i una dieta bàsicament carnívora, i encara, en alguns casos, suposicions entorn de ritus, o possibilitats de comunicació del tot hipotètiques. Potser tot hagués estat lligat dins d’una estratègia única i ben entenedora si no hagués fallat un pilar fonamental: la posició erecta s’adquireix molt abans que la cefalització. Ho mostren les restes assignades al tàxon Australopithecus afarensis, que visqué a l’est africà fa entre 3 i 4 milions d’anys aproximadament.
El total de restes descobertes arriba a representar prop de 100 individus, que permet reconstruir una imatge prou clara del tàxon Australopithecus afarensis, tot i que resten molts punts de debat. És considerat el grup més primitiu conegut d’homínids, la qual cosa vol dir que s’hi troben característiques no homínides —i compartides amb pòngids fòssils i actuals— i poques de les especialitzacions —caràcters derivats— típiques dels homínids. Així, tant la dentició com la forma cranial, tot i ser admeses com a homínides, presenten caràcters primitius. La capacitat cranial és petita, amb exemplars que se situen dins del rang de variació de formes posteriors d’australopitecins amb uns 500 cm3 i altres amb valors més baixos, per sota dels 400 cm3. La diferència entre els exemplars potser és deguda al dimorfisme sexual que sembla caracteritzar el grup. El que, de fet, els dóna la plena condició d’homínid és la locomoció bípeda, tan ben documentada en les restes. Encara es debat fins a quin punt és un bipedisme totalment assolit o és una locomoció poc eficient emprada en els excepcionals desplaçaments sobre terra, amb un habitat primerament arborícola. De tota manera, la morfologia postcranial i les petjades trobades al jaciment de Laetoli són prou explícites per assentar aquest tret com a definitivament assolit dins del procés evolutiu dels homínids.
El jaciment de Hadar
El jaciment de Hadar es troba en la regió d’Afar, a Etiòpia, uns 300 km al NE d’Addis Abeba: és un jaciment que ha estat prolífic i encara se n’esperen resultats. Les restes d’homínid que s’hi han trobat han estat nombroses i totes elles s’inclouen dins el tàxon Australopithecus afarensis. Les datacions, com sempre conirovertides, se situen entre 3,6 i 2,6 milions d’anys enrere. De fet, les primeres troballes d’aquest jaciment foren revolucionàries, ja que permeteren definir la nova espècie, la més antiga d’homínids acceptada encara actualment; foren àmpliament difoses en tota la premsa mundial. S’hi han trobat restes de més de 36 individus, però el jaciment s’ha fet famós sobretot per dos extraordinaris descobriments fets per Johanson i els seus col·laboradors els anys 1974 i 1975: Lucy, d’una banda, i la “familia”, d’una altra. El nom —Lucy— que es donà a les restes parcials d’un esquelet d’homínid descobert a Afar el 1974, i que gairebé ha fet oblidar la designació oficial AL-288-1 (d’Afar Locality), és tret de la cançó dels Beatles, llavors enregistrada feia poc, que escoltaven els seus descobridors durant la campanya d’excavacions: “Lucy in the skywith diamonds”. El més interessant del cas és que, amb un 40% de les peces de l’esquelet, ha representat durant molt de temps l’esquelet més complet d’homínid més antic de 100 000 anys; i Lucy en té 3 milions! Entre les peces conservades n’hi ha que han proporcionat informació sobre dos aspectes clau: la mandíbula, que mostra una dentició típica d’homínid, i la pelvis i restes de les extremitats posteriors, que mostren una clara adaptació a la posició erecta. La pelvis ha mostrat, d’altra banda, que l’esquelet pertanyia a una femella.
L’any següent l’expedició trobà, a les faldes d’un turó, i l’un darrere l’altre, dotzenes de fragments de diferents individus, joves, adults i infants, en total més de 13. La troballa és excepcional pel que pot representar no únicament com a morfologia prototípica del grup, sinó perquè també, bé que amb certes dificultats, permet d’estudiar els patrons de creixement dels individus (cal tenir present que, per les dificultats de conservació, les restes infantils són molt escasses), i les diferències entre els individus. S’ha especulat si els diferents individus podrien pertànyer a un mateix grup o banda i haver mort al mateix moment per algun accident o catàstrofe, com ara un aiguat. De fet, peró, com en la majoria de jaciments africans, les restes es troben perquè l’erosió les fa sortir a la superfície i és molt difícil saber exactament on estaven dipositades. Així, el fet d’haver-se trobat junts o en el mateix nivell del jaciment no equival a la contemporaneitat que segons els nostres esquemes temporals solem donar-hi. Hadar, doncs, representa riquesa i excepcionalitat de troballes, sorpreses i el punt inicial de partida dels australopitecins, a partir d’ara ja hen identilicats.
El jaciment de Laetoli
Laetoli és el segon gran jaciment. Situat al N de Tanzània i a prop d’Olduvai, que tractarem més endavant, hi ha diverses capes volcàniques que delimiten els sediments dins de dates conegudes. Les restes d’homínid recuperades, especialment de mandíbules i dentició, tenen una antiguitat entre 3,77 i 3,59 milions d’anys. Sobre aquestes restes ha sorgit una qüestió fortament polèmica: tot i tenir una semblança amb les de Hadar, són molt més grosses i robustes. Es tracta, doncs, d’un tàxon diferent? La resposta actualment més acceptada és que dins d’Australopithecus afarensis hi havia un fort dimorfisme sexual. Les restes (especialment relacionades amb la dentició, com mandíbules o peces dentàries) més robustes serien masculines i les més gràcils femenines.
Però el que ha fet famós el jaciment de Laetoli i l’ha fet aparèixer a la portada de molts llibres d’evolució humana és una trohalla excepcional: petjades de diferents individus caminant en diferents direccions en una indubtable posició erecta i fent servir només les extremitats posteriors. Efectivament, fa uns 3,5 milions d’anys, sobre cendres volcàniques toves i molles per la pluja, caminaren els homínids i moltes altres espècies, deixant ben clares les seves petjades abans de ser sepultades per una nova erupció volcànica. Aquest fet ha donat la primera i única prova directa de la locomoció dels primers homínids, indubtablement bípeda i molt semblant a la nostra. I han permès, a més, estimar l’estatura amb molta precisió: entre 125 i 145 cm, segons els individus. Unes altres petjades semblen mostrar un individu adult caminant al costat d’un infant; tot plegat, una de les imatges més precises que es poden donar dels nostres avantpassats.
Els australopitecins típics: Australopithecus boisei, A. robustus i A. africanus
Dins del gènere Australopithecus s’inclouen un conjunt de formes ben diferents que, de moment, es daten des del més antic A. afarensis fins a restes d’entorn d’un milió d’anys. Fa uns dos milions d’anys sembla que es produí una diversificació de formes, entre els australopitecins gràcils, que probablement es relacionen amb les primeres formes del gènere Homo, per un costat i els australopitècids robustos per un altre. Molts jaciments han donat fòssils de tots dos grups i també dels posteriors, ha sigut d’Homohahilis, o bé d’Homo erectus.
A l’E africà trobem molts jaciments en els sediments tallats per la falla de Rift Valley, entre els quals destaquen el barranc d’Olduvai (Olduvai Gorge), la vall del riu Omo i els entorns del llac Turkana (ahans anomenat llac Rudolf), especialment la part est (jaciments que han donat també restes d’homínids més pròxims als humans moderns que no pas els australopitecins, com mostren ulteriors capítols). Les troballes africanes d’homínids ja no són, però, exclusives d’aquesta regió de l’est africà, sinó que abasten també el sud d’Africa on els jaciments són de naturalesa ben diferent. Són restes descobertes per explotació de pedreres, i gairebé mai no hi ha possibilitat d’assignar les restes a un nivell geològic concret. En general són coves, fissures o cavitats obertes en la calcària que en el transcurs del temps s’han anat reomplint, i en les quals s’han anat acumulant restes òssies portades per corrents, arrossegades per carnívors o, de vegades, simplement caigudes de manera accidental. No foren, doncs, llocs d’habitació. A més, atesa la manca d’estratigrafia i la manca de capes volcàniques per a la radiodatació, les possibilitats de datació tant absoluta com relativa són escasses. Només es pot fer servir per a una datació relativa el reconeixement de la fauna amb què estan associades les restes.
Els jaciments est-africans: Olduvai, Turkana i altres
Pel que fa a les formes robustes d’australopitecins, cal dir que es tracta de restes que presenten una robustesa extraordinària, ben visible en un conjunt de característiques del crani i la dentició. El 17 de juliol de 1959, Mary Leakey descobrí al barranc d’Olduvai una de les restes més famoses de la història de l’antropologia, que el seu marit, Louis, classificà dins d’un nou gènere i espècie: Zinjanthropus boisei,o col·loquialment, Zinj, i que actualment s’inclou com una espècie dins dels australopitècids: Australopithecus boisei.
L’aspecte de robustesa és extraordinari: queixals de grans dimensions, cara molt ampla, arcs zigomàtics molt sortits, cresta sagital al capdamunt del crani. La capacitat cranial és alta, de 530 cm3. Les restes tenen una bona datació d’1,79 milions d’anys, que s’ha aconseguit aplicant la tècnica del potassi-argó (basada en la descomposició radioactiva del potassi-40 que produeix argó-40) a una capa volcànica associada amb el fòssil. Posteriorment s’han trohat aitres restes també assignades a A. boisei, tant a Olduvai com a d’altres jaciments de l’est africà, com al liac Turkana o a la vall del riu Omo. No totes les restes presenten el mateix grau de robustesa tot i haver estat assignades a la mateixa espècie: és ben clar un fort dimorfisme sexual.
Els jaciments surf-africans: Kromdraai, Makapansgat i altres
Hi ha cinc jaciments sud-africans en que s’han trobat restes. En primer lloc Makapansgat, al nord del Transvaal, a la República de Sud-àfrica, segurament el més antic dels de l’Àfrica del sud, ja que se n’accepta una antiguitat de 2,5 milions d’anys, però hi ha dubtes sobre una datació que faria les restes més antigues, d’entorn de 3 milions d’anys enrere. En segon lloc tres jaciments del Transvaal central, a mig camí entre Johannesburg i Pretòria, molt propers entre ells, Sterkfontein (amb restes de més de 2 milions d’anys enrere) i Swartkrans i Kromdraai (amb restes d’entre 1 i 2 milions d’anys enrere). Finalment Taung, als confins nord-orientals de la província del Cap amb el Transvaal, al nord de Kimberley, també a la República de Sud-àfrica; tot i que fon la primera localitat sud-africana descoberta (1924), les restes que s’hi han trobat són de datació molt dubtosa, potser cap als 2 milions d’anys. La contrapartida a haver donat restes difícils de datar és que, en general, les trobades en aquests jaciments sud-africans són molt completes. S’han trohat cranis pràcticament sencers i pelvis en molt bon estat.
Molt abans de les restes est-africanes, en alguns dels jaciments sud-africans que hem esmentat abans ja s’havien trobat fòssils que presenten aquelles mateixes característiques de robustesa, però de manera atenuada. Tot i la diversitat de noms amb que foren batejats originàriament, dins el corrent de l’època de creure que a cada nova resta s’havia trobat un representant únic d’un tàxon nou, s’han reunit tots ells dins del tàxon d’Australopithecus robustus, preservant com a nom d’espècie el donat per Robert Broom a la resta de Kromdraai, però dins del gènere ja conegut en altres localitats i amb el qual presentava una clara afinitat.
Els australopitecins robustos: l’especialització alimentària
Usualment es continua considerant Australopithecus boisei i A. robustus com dues espècies diferents, tot i la dificultat inherent a parlar d’espècie en restes fòssils. Presenten, sense cap dubte, fortes afinitats entre elles, fins al punt que si s’haguessin trobat en el mateix jaciment hom no hauria dubtat que eren el mateix tàxon. La robustesa més grossa de les restes de l’Àfrica oriental (A. boisei) i la gran distància que separa els dos grups fan, però, que sembli congruent utilitzar noms diferents. En tot cas representen grups amb una clara adaptació quant a la seva dieta: la morfologia fa pensar que tenien una dieta vegeteriana especialitzada en aliments petits i durs, sobretot llavors. La gran força i la superfície necessàries per a triturar-les es relacionarien amb el gran desenvolupament de l’aparell mastegador, que acaba repercutint en l’estructura general del crani.
La datació de les formes robustes se situa, a grans trets, entre 1 i 2 milions d’anys. L’any 1985 es trobà un crani que, afegint nova controvèrsia, ha semblat posar una passera entre les restes més antigues d’A. afarensis i les formes robustes. Es tracta del “crani negre”, de 2,5 milions d’anys trobat a l’est del llac Turkana i que alguns autors assignen a una nova espècie, A.aethiopicits. Per la seva robustesa podria representar els primers estadis del canvi evolutiu cap a les formes derivades robustes, tant de l’est com del sud d’Àfrica. Amb dates més recents del milió d’anys ja no hi ha restes d’australopitecins robustos ni cap grup que s’hi pugui relacionar filogenèticament. Tot fa pensar en l’extinció de les formes robustes, que haurien perdurat més d’un milió d’anys amb escassos canvis morfològics.
Els australopitecins gràcils: el camí cap als primers humans
L’any 1924, en un moment que gairebé ningú no considerava l’Àfrica com a font de fòssils relacionats amb l’evolució humana. Raymond Dart hi començava, al sud, l’estudi de l’exemplar que el portaria a encunyar el prolífic nom d’Australopithecus africanus. Es tractava del després prou conegut “nen de Taung”, el crani d’un infant de 3 o 4 anys amb la dentició de llet, que Dart, de manera encertada però simplista, va descriure com a “baula perduda” de l’evolució humana, és a dir una resta que mostrava alhora caràcters humans i pòngids. Després de molta polèmica inicial, s’acceptà la seva condició d’homínid i encara avui és una de les restes més completes i prototípiques del grup.
A més de Taung, altres jacimcnts de l’Àfrica meridional també han donat restes que s’han assignat a A. africanus; la seva presència a l’est africà és un tema de debat, tot i que l’evidència augmenta cada vegada més. Globalment es tracta d’homínids amb una clara posició erecta, sense els caràcters primitius d’A. afarensis i amb una dentició i caràcters cranials relacionats que els separen de les formes robustes. Ja Dart assenyalà que la situació inferior del foramen magnum (forat del crani per on les fibres nervioses de la columna vertebral entren dins del crani) era característica de la posició erecta, fet mostrat després per l’anatomia de l’esquelet postcranial. La gracilitat general del crani fa que alguns exemplars siguin difícils de distingir de les formes assignades a Hamo habilis. Tot i això, la capacitat craniana és menor: en el cas de l’infant de Taung és de 405 cm3, que correspondrien a uns 440 cm3 en l’adult.
És difícil donar una datació de les restes assignades a A. africanus pels problemes de datació dels jaciments sud-africans. S’admet que l’edat oscil·la entre 3 i 2 milions d’anys, amb aiguns exemplars més moderns, potser fins a 1 milió d’anys, sense que es pugui precisar més. I de fet el problema s’agreuja per la dificultat (o artificiositat) de distingir els australopitecins gràcils
L’alba dels humans: Homo habilis
Quan l’any 1964 Louis Leakey va proposar un nou tàxon, Homo habilis, a partir d’algunes restes fragmentàries procedents del barranc d’Olduvai, molts antropòlegs no el seguiren. De fet, era molt difícil creure que les diferències de les restes que presentava respecte als A. africanus de Sud-àfrica fossin suficients per establir un nou grup. Més tard, peró, unes troballes del seu fill Richard als jaciments del llac Turkana refermaren definitivament la proposta: es tractava dels primers humans (en el sentit de pertànyer al gènere Homo)que presentaven diferències morfològiques respecte dels australopitecins, especialment amb referència a la capacitat cranial, i que, per primera vegada de manera inequívoca, es podien associar a restes d’una cultura material.
Els artífexs dels primers instruments
Els estris de pedra més antics han estat trobats a la gorja d’Olduvai, a l’Àfrica oriental. Aquesta indústria primitiva, que rep el nom de cultura olduvaiana per la localització geogràfica de les restes, s’atribueix a Homo habilis vivia de la caça de petits animals i de la recol·lecció d’altres aliments i, amb les petites eines de pedra, podia tallar la dura pell dels animals i esquarterar-los. El comportament caçador d’aquesta espècie devia alternar-se amb l’obtenció de carronya presa a altres depredadors africans. Hom creu que la competència per l’aliment i la presència de carnívors depredadors devia condicionar el comportament social dels primers individus pertanyents al gènere Homo. A Olduvai també s’han trobat restes d’una edificació de forma circular (de 3,5 a 4 m de diàmetre) feta amb pedros basàltiques apilades.
Biopunt, a partir de fonts diverses
L’acceptació del grup, completament assolida actualment, ha aclarit certes dificultats i n’ha provocat de noves. El fet de parlar d’un tàxon biològic diferent en el moment que apareixen proves d’una primera cultura (de fet, hem de dir que és la cultura més antiga que s’ha identificat) i de relacionar-ho amb una capacitat craniana grossa, i per tant un cervell més desenvolupat que en les formes anteriors, dóna una visió globalitzadora, humanista i satisfactòria al terme. No treu, però, les dificultats per poder assignar restes concretes al tàxon: les més antigues per la semblança amb les formes gràcils d’australopitecins i les més modernes per l’afinitat amb el grup que el succeirà en el temps: Homo erectus.
De manera global podem dir que Homo habilis es caracteritza per la gran capacitat craniana ja esmentada, amb una mitjana de 646 cm3 (la d’A. africanus és de 450 cm3 de mitjana), una volta cranial molt més arrodonida, una cara petita en comparació amb el crani, i les dents anteriors força més grosses respecte de les posteriors. L’esquelet postcranial i en general l’estatura o la posició pràcticament no presenta diferències amb els dels australopitecins gràcils.
Tot i que no podem establir una relació de causa i efecte, de manera implícita es relaciona aquest augment de cervell amb una prova de la complexitat del seu ús. I nombroses pedres que han estat manipulades demostren l’acció humana. Seguint Mary Leakey, la gran arqueòloga del Plio-Plistocè africà, podem elassificar les pedres emprades pels humans segons el context on es troben, la forma, les marques i les rascades que poden presentar o l’ús que creiem que se’n feia. Cal remarcar que no únicament les pedres que tenen una forma que s’ha modificat per tal de ser emprades com a instruments són indici d’activitat o “cultura” humana. Al barranc d’Olduvai, moltes vegades és important saber on s’han trobat les pedres exactament i com s’hi han trobat. Així es reconeixen pedres portades des d’altres llocs de manera intencionada, o acumulacions de pedres indicatives d’activitats: llocs d’habitatge, llocs d’esquarterament de mamífers, o llocs d’extracció i modificació de les pedres que després serien utilitzades com a instruments. Veiem doncs la gran importància del context i de les associacions dels objectes per tal de reconstruir el comportament de les poblacions humanes antigues.
La forma de les pedres modificades és el que més usualment tipifica i es coneix, gràcies a la seva exposició en museus, de les cultures materials. En el cas que tractem s’anomena, de manera general, cultura olduvaiana (o més precisament complex instrumental olduvaià). En són típiques les pedres modificades a partir de còdols (i per això a vegades es parla de “pebble culture” o cultura dels còdols) en forma d’esferoides, políedres o bifaços. També es parla de “chopper” (tallant o trinxador) o “chopping tool” (instrument trinxant) per la funció que creiem que tenien. En tot cas es tracta de peces que han sofert, sense cap mena de dubte, unes modificacions planificades en la seva forma i que, posteriorment, han estat transportades i utilitzades. Modificacions i processos característics per ells mateixos d’un comportament típicament i exciusivament huma.
Les datacions, tant a Olduvai com als voltants del llac Turkana, se situen entorn d’1,8 a 2 milions d’anys; per tant, són molt més recents que les formes d’Australopithecus afarensis i lleugerament posteriors a A. africanus,tot i que alguns fòssils semblen tenir datacions semblants i mostren clarament la coexistència (de jaciment fins i tot) amb A. boise. La transició cap a formes posteriors, amb exemplars que mostren característiques intermèdies, a l’est africà es produeix fa uns 1,6 milions d’anys.
El trencaclosques dels homínids
L’esperança de vida en néixer ha tingut un espectacular increment en els diversos grups socials; l’augment d’aquests valors mitjans sugereix sempre la introducció de millores sanitàries, tant preventives com terapèutiques, millores de la nutrició i millores de certes condicions socials que repercuteixen en la qualitat de vida de la població.
Dades elaborades per l’autor, a partir de diverses fonts
Reconstruir el trencaclosques dels primers homínids no és senzill, especialment perquè en tenim poques peces i és difícil fer-les harmonitzar, tant per llur forma (morfologia) com per la posició en l’espai i el temps. Primer, però, ens hem de preguntar si hi ha altres peces que puguin entrar en la reconstrucció. És a dir, ¿hi ha altres restes contemporànies a les formes descrites que cal tenir en compte? ¿Hi ha, fora de l’Àfrica, homínids anteriors a l’expansió d’Homo erectus que veurem més endavant?
Tot i que diverses vegades s’ha reivindicat una gran antiguitat (del voltant de més d’1,5 milions d’anys) de diversos jaciments i restes no africans, cap no s’ha confirmat. No seria estrany trobar-ne que sobrepassessin el milió d’anys, però no per gaire. I les datacions més antigues, a vegades de més de 2 milions d’anys, resten envoltades pel dubte i la impossibilitat de confirmació. Aquest és el cas d’algunes restes de Java o del jaciment d’Ubeidiya a Israel. A Europa, de moment, les restes arqueològiques més antigues se situen al voltant d’1 milió d’anys, per exemple a la cova de lo Vallonet, al massís dels Mauras, a Provença. Altres jaciments han reivindicat una edat superior, però ara per ara no es pot considerar definitivament acceptada.
Per tant, l’evolució humana fins a les formes que coneixem com a Homo erectus es restringeix a l’Àfrica, tant a l’est com al sud. Però, ¿com se situen les formes descrites dins d’un arbre filogenètic? Això és una qüestió de debat, sempre oberta, però amb alguns punts de consens que intentarem mostrar aquí. Cal considerar, tanmateix, que no és un panorama definitiu i que de vegades la troballa d’una nova resta pot redibuixar-ho tot de nou.
En general s’accepta que Australopithecus afarensis és l’avantpassat de tots els homínids posteriors, que les formes robustes són dues branques laterals que s’extingeixen, i que Homo habilis, derivat d’A. africanus, enceta el llinatge que, passant per H. erectus, durà a H. sapiens. Entre els punts dubtosos destaca el moment en que es produeix la separació de les formes robustes i, per tant, si aquestes deriven d’A. africanus o si ja s’havien separat abans. La recent troballa assignada a A. aethiopicus refermaria la darrera hipòtesi i deixaria A. africanus exciusivament dins la línia evolutiva humana.