La Terra no és una cornucòpia. Però els humans hem tendit a voler-nos-ho creure. Pocs i poc consumidors durant mil·lenis, hem anat tirant de veta sense gaires problemes. Al segle XXI, però, serem molts; i molts que consumeixen moltíssim. Els recursos naturals, finits per definició, ja comencen a escassejar.
Anomenem recursos naturals aquells béns fornits lliurement per la natura, des del sòl i l’aigua fins als boscos, la pesca, el petroli o els minerals. Són béns que utilitzem per al consum directe (com ara l’aigua potable), per a la producció d’altres béns (fusta per a paper, etc.), o per a la producció energètica (com ara el gas natural).
Els recursos naturals tenen caràcter renovable o no renovable, segons que puguin regenerar-se o no a escala de temps humana. Així, la pesca, la fusta, i l’energia solar són, en general, recursos renovables, mentre que el carbó mineral, el sòl i el petroli són recursos no renovables. Hom pot explotar continuadament un banc de sardina al llarg del temps, ja que la població es recuperarà una i altra vegada (si l’explotació està ben feta, és clar), però no pas un pou de petroli. La quantitat de petroli existent és finita i durarà un temps limitat. Potser d’aquí a molts milions d’anys s’haurà regenerat i, per tant, hom podria considerar-lo renovable, però a efectes pràctics el petroli no és renovable. Altrament, certs recursos renovables, com per exemple els pesquers, poden acabar esdevenint no renovables si hom els explota de tal manera que les poblacions quedin malmeses o enterament exhaurides.
El cas de l’aigua, element essencial per a la vida, i potser el bé més valuós que la Terra ens ofereix, pot ser pres com a exemple il·lustrador de la problemàtica ambiental en matèria de recursos naturals. Tot i que en principi és abundant, el mal ús que se’n fa pot comprometre l’avenir de l’espècie humana i el de moltes altres.
L’aigua és un recurs natural renovable. En efecte, l’aigua dels aqüífers, dels llacs, dels rius i dels embassaments es renova constantment —però de vegades lentament— a través del cicle hidrològic. Anualment aquest cicle deixa uns 9 000 km3 d’aigua disponibles per al consum humà, els quals serien suficients per a abastar 20 000 milions de persones! Però aquesta aigua es troba repartida desigualment. Mentre que, per exemple, Islàndia rep 68 500 m3 d’aigua per persona i any, Bahrain, un emirat àrab, gairebé no disposa d’aigua dolça, de manera que depèn totalment del dessalatge de l’aigua de mar. I mentre que en països industrialitzats poden arribar a consumir-se grans quantitats d’aigua potable en activitats com el manteniment de camps de golf, en alguns països en via de desenvolupament la població humana en pateix la manca fins per a satisfer les necessitats més bàsiques.
El creixement de la població mundial, l’ús cada vegada més gran que es fa de l’aigua (l’agricultura, amb un 73% del total, se n’emporta la major part), i la contaminació (salinització, acidificació, lixiviació de nitrats, nitrits, residus orgànics i metalls pesants als aqüífers, etc.) fan que aquest recurs corri el risc d’esdevenir no renovable a efectes pràctics. Això es fa especialment patent en el cas dels aqüífers, on en molts casos el ritme d’extracció és superior al de recàrrega.
El problema de la potabilitat de l’aigua és particularment greu en països en via de desenvolupament, on gairebé no hi ha tractaments d’aigües residuals. Milions de persones, sobretot nens, contrauen malalties anualment, sovint letals, degudes a la contaminació de les aigües. El problema de l’aigua és tan greu que les Nacions Unides van declarar la dècada dels anys 80 com a “Dècada Internacional per a l’Abastament d’Aigua Potable i el Sanejament”, amb l’objectiu, inassolit, de subministrar abans del 1990 aigua potable sense riscos, i instal·lacions sanitàries apropiades per a tothom. I és que els processos naturals d’evaporació, sedimentació i filtració d’aigua pel sòl ja no donen l’abast per a mantenir els recursos hídrics descontaminants. L’home ha hagut de recórrer a plantes depuradores d’aigües residuals per a suplir aquesta deficiència, amb una considerable despesa associada en infraestructura i energia.
Les possibles solucions a l’ampli problema de la gestió dels recursos hídrics, i en general dels recursos naturals, s’han de buscar necessàriament de manera integrada. Cal prendre unitats territorials de gestió que estiguin delimitades d’acord amb processos naturals, com ara conques hidrogràfiques i aqüífers. Són del tot necessàries entitats gestores amb competències totals sobre aquestes unitats. Hom requereix també una cooperació internacional, ja que el cicle hidrològic traspassa fronteres polítiques. Cal prendre mesures preventives que evitin haver de dedicar grans esforços a la descontaminació. Cal fer un ús més eficaç dels recursos hídrics i evitar el malbaratament d’aigua. Cal restringir l’ús dels recursos hídrics dels aqüífers, i considerar-los, a efectes pràctics, com a no renovables. I finalment cal dedicar més esforç a la recerca sobre el cicle hidrològic i les tecnologies netes. En l’àmbit personal, hi ha moltes accions que es poden emprendre. Podem començar reduint el consum diari d’aigua a un nivell essencial, reduir l’ús de substàncies potencialment contaminants, i prendre part activa pressionant les autoritats a favor de polítiques encaminades a preservar l’entorn natural i a fer una gestió integrada del medi ambient.
La creixent població humana, sobretot en els països en via de desenvolupament, i la creixent taxa d’utilització de recursos naturals per càpita, sobretot en els països industrialitzats, fa que el capital en recursos naturals de la biosfera minvi a un ritme cada vegada més accelerat. Hom acusa sovint els països en via de desenvolupament pel seu desmesurat creixement demogràfic i la pressió que aquest representa sobre el medi ambient. Això és cert, però no ho és menys que els països industrialitzats, tot i tenir un creixement poblacional petit, i en alguuns casos fins i tot negatiu, consumeixen recursos naturals per càpita a un ritme molt superior al dels països en via de desenvolupament, cosa que equival a exercir finalment una pressió més elevada sobre el medi ambient. Per exemple, tot i que l’Índia té una població unes tres vegades superior a la dels Estats Units, cada ciutadà americà consumeix, de mitjana, molts més recursos naturals que cada ciutadà indi. Els Estats Units en conjunt exerceixen una pressió considerablement més gran que l’Índia sobre el planeta, certament. Els rics i els poderosos, justament perquè ho són, tenen l’obligació d’actuar amb més prudència que ningú.