L’ecologia és una disciplina científica jove, que fins el 1866 ni tan sols no tenia nom: fou llavors que el biòleg alemany Ernst Haeckel, deixeble de Darwin, batejà així “la ciència de l’economia, els costums, les formes de vida, les relacions vitals externes dels organismes”, en les primeres pàgines del primer volum de la seva “Generelle Morphologie der Organismen”, un llibre que no tractava precisament d’ecologia.
A diferència de la majoria de les ciències tal com es troben formalitzades avui, l’ecologia no és el fruit de la progressiva diferenciació i especialització d’un determinat camp del saber. No és, com la bioquímica, un camp diferenciat del més ampli de la química ni, com la microbiologia, una especialització fruit dels avenços del coneixement en el món microscòpic. L’ecologia més aviat és el resultat de la confluència i la síntesi de coneixements vinculats a ciències molt diverses, i fins i tot d’altres coneixements no pròpiament científics, com els de pagesos, pescadors o caçadors, amb relació als hàbitats i les formes de vida de plantes i animals molt diversos.
La mateixa supervivència de la nostra espècie en els seus primers mil·lennis d’existència demostra que els humans posseïen ja en el Paleolític uns coneixements empírics no gens mediocres del funcionament dels sistemes en els quals vivien o que explotaven. Aquests coneixements de les societats humanes primitives no han rebut mai, però, una formalització científica, sinó que han estat incorporats, per transmissió oral o per aprenentatge pràctic, al bagatge cultural comú de les diferents societats o ètnies humanes o al d’alguna casta o grup social diferenciat (caçadors, xmans, clericat, metges). De fet, és al si dels clans mèdics grecs del segle V aC on apareix l’antecedent més antic que ens ha pervingut d’uuna certa formalització “científica” dels coneixements referents a les relacions entre la vida humana i el medi: el tractat “Dels aires, de les aigües i dels llocs” del metge asclepíade Hipòcrates (460? - 377? aC). La tradició hipocràtica, una de les més influents en el pensament mèdic occidental, seria, doncs, una de les arrels més remotes de l’ecologia, juntament amb les obres naturalístiques d’Aristòtil (384 - 322 aC), que també pertanyia al clan dels asclepíades, com ara la “Història dels animals”, i sobretot de Teofrast (v. 372 - 288 aC), com ara la “Història de les plantes”, en les quals s’inspiraren tots els naturalistes europeus fins al segle XVIII. Metges i naturalistes antics, medievals i renaixentistes, tractadistes d’agricultura i manescals romans, àrabs i europeus, navegants i pescadors, criadors de peixos i tractadistes de falconeria, feren avançar els seus respectius camps de coneixement al llarg del segles de manera completament independent, cosa que no exclou esporàdiques coincidències parcials en aspectes que avui reputaríem d’“ecològics”, però sense acabar d’adonar-se de les relacions recíproques. Així, per exemple, la medicina i la botànica anaren estretament associades fins al començament del segle XIX però, tot i així, la doctrina ambiental hipocràtica no s’aplicà mai a interpretar les condicions ambientals de la vida de les plantes, sinó només la dels humans.
Una visió de la natura emergeix al segle XVIII i Carl von Linné (1707-1778) introdueix el concepte d’“economia de la natura”. Tal com l’entenia Linné, home profundament religiós i encara aferrat al finalisme i al providencialisme del pensament escolàstic, l’economia de la natura era la sàvia disposició dels éssers naturals ordenada pel Creador, d’acord amb la qual aquells tendeixen a assolir fins comuns i tnen funcions recíproques. Aquesta percepció fou reinterpretada en una línia més laica i menys providencialista per naturalistes com Alexander von Humboldt (1769-1859), que estableix les relacions entre factors latitudinals i altitudinals i distribució de les plantes en el territori, o com Charles Lyell (1797-1875), que en els seus “Principles of Geology” (1832) es refereix a una economia de la natura on la divina providència queda substituïda per unes causes materials i en la qual els equilibris naturals són resultat de l’encadenament i el precari equilibri, sempre fràgil, entre factors antagònics. De fet, podem molt bé incloure en aquesta línia de pensament una bona part del treball més “ecològic” de Charles Darwin (1809-1882), com ara els seus estudis sobre l’estructura, la formació i la distribució dels esculls de corall (1842), la fecundació de les plantes per insectes (1862), les plantes insectívores (1875) o la formació de terra vegetal pels cucs de terra (1881) o encara les diverses referències que fa dins de “L’origen de les espècies” a la competència entre espècies i als efectes de la introducció d’espècies noves.
Paradoxalment, tot i que fos un darwinista com Haeckel qui va donar nom a l’ecologia abans i tot que es pogués tenir per nascuda la disciplina emergent, el pensament darwinià tingué una repercussió molt limitada en la seva formalització inicial com a disciplina independent. Encara havien de trigar uns anys a convergir la línia dels estudiosos de la geografia botànica —que, desde Humboldt fins a Eugenius Warming (1841 - 1924) havien de recórrer el camí entre el pur reconeixement de la distribució desigual de les plantes en el territori fins al de les relacions d’aquelles amb els factors del medi (entre ells les altres plantes i els animals)—, la dels estudiosos de la versió laïcitzada de l’“economia de la natura” —un dels quals, Karl August Möbius (1825 - 1908), seria l’introductor (1877) del concepte de biocenosi— i la dels estudiosos de les aigües marines i continentals.
Al començament del segle XX l’ecologia emergeix com una nova disciplina que ja té alguna cosa més que un nom atribuït per Häckel, però que encara no se sent gaire segura dels seus propis paradigmes. Així, mentre la geografia botànica, de l’arrel fonamental de la qual probablement ha nascut l’ecologia, es descompon en una multitud d’escoles, sovint de caire molt local, la teoria de les comunitats biòtiques o biocenosis pren embranzida i incorpora, de la demografia, la quantificació estadística de les poblacions i la modelització matemàtica de la seva dinàmica. Mentre que alguuns volen veure en aquestes comunitats un sistema d’organització semblant al d’un organisme, altres com Arthur G. Tansley (1871 - 1955) reaccionen violentament enfront d’aquest organicisme i estableixen (1935) el concepte d’ecosistema com un nou nivell d’integració que inclou tant els organismes com els factors físics del medi. Finalment seria durant els anys quaranta i cinquanta del segle XX que cristal·litzaria definitivament una teoria ecològica mercès sobretot a les aportacions de Raymond L. Lindeman (1915-42) que introdueix l’estudi dels fluxos materials i tròfics dels ecosistemes, més tard desenvolupats pels germans Eugene P. (n. 1913) i Howard T. Odum (n. 1924). Al llarg dels anys cinquanta i posteriors també es començaria a considerar la complexitat mitjançant l’aplicació de la teoria de la informació gràcies en particular als treballs de Ramon Margalef (n. 1919) i de Robert H. Mac Arthur (1930-72).
Paral·lelament al desenvolupament de la ciència ecològica, el concepte de biosfera passa també de ser un simple nom, complementari dels de litosfera, hidrosfera o atmosfera en l’obra “Das Anlitz der Erde” (La cara de la Terra) del geòleg austríac Eduard Suess (1831-1914), publicada entre 1883 i el 1905, a ser un concepte ben definit gràcies a les aportacions de Vladimir Ivanovic Vernadskij (1863-1945), ja des dels anys vint del segle XX, però que no rep gaire atenció fora de l’àrea del que era llavors la Unió Soviètica fins després de la mort del seu autor, tot i una ben primerenca traducció al francès de la seva obra cabdal (“La Biosphère”) publicada el 1929. Serà George Evelyn Hutchinson (n. 1903) qui, a partir del 1948, divulgui el concepte de biosfera i l’enfocament holista de l’ecologia que se’n deriva, els quals, a partir dels anys seixanta i setanta, gràcies a les possibilitats obertes pels sensors remots transportats per satèl·lits, han esdevingut, accessibles no sols als especialistes sinó a qualsevol persona mínimament interessada pel present i el futur de la vida sobre la Terra.