L’exaltació antròpica de l’efecte hivernacle ha esdevingut un motiu seriós de preocupació mundial. Però les conseqüències de l’abocament de gasos a l’atmosfera tenen encara altres cops amagats. L’afebliment de la capa d’ozó, per exemple.
Tot i que en la dècada dels setanta ja s’havia apuntat la possible destrucció d’ozó estratosfèric, no fou fins l’any 1985 que realment s’observà el fenomen. Un equip d’investigadors britànics, a partir de dades facilitades per la NASA, descobriren que cada primavera es produïa una disminució de la concentració d’ozó estratosfèric sobre l’Antàrtida, una mena de forat que hom anomena, una mica enganyosament, capa d’ozó. Cal remarcar el fet que les dades que portaren a aquest descobriment ja es tenien de feia temps, però no havien estat prou analitzades.
L’ozó, fórmula al·lotròpica de l’oxigen (O3), fa una “capa” a l’estratosfera, a partir dels 15 000 m i fins als 55 000, amb diferents densitats segons l’altitud. Aquesta capa és d’una importància vital per a la vida sobre la Terra ja que es protegeix els éssers vivents contra la radiació ultraviolada provinent del Sol. L’ozó es forma per l’acció d’aquesta radiació sobre les molècules d’oxigen (O2). Les molècules d’oxigen queden partides en dos àtoms reactius, els quals es combinen posteriorment per a formar una molècula d’ozó. Aquesta molècula és inestable i té una vida curta, però es produeix ozó contínuament.
L’ozó pot ser destruït per moltes reaccions. L’òxid nítric, el radical hidroxil i els àtoms de clor i brom actuen com a agents catalítics de la reacció de destrucció de l’ozó. Aquests agents catalítics remouen un àtom d’oxigen de la molècula d’ozó, de manera que es forma un òxid i una molècula d’oxigen. Després, l’òxid format perd el seu oxigen, el qual, en combinar-se amb un altre àtom de la seva mateixa natura, s’integra en una nova molècula d’oxigen. D’aquesta manera es reconstitueix l’agent catalític, el qual queda llest per a catalitzar una altra reacció. El resultat net d’aquestes reaccions és la transformació d’un àtom d’oxigen i una molècula d’ozó en dues molècules d’oxigen. El mateix agent catalític, per tant, pot destruir moltes molècules d’ozó.
El forat d’ozó a l’Antàrtida es forma en cicles anuals. El seu màxim és en la primavera antàrtica, que és quan s’assoleix un màxim de 60% de pèrdua en el lloc del forat! Se sap que a l’Antàrtida l’agent responsable de la destrucció de l’ozó estratosfèric és el dímer de monòxid de clor, (CIO)2, i els àtoms d’oxigen no hi participen. Sembla que també es dona una altra reacció important que destrueix l’ozó. El temps atmosfèric de l’Antàrtic ajuda molt a la destrucció de l’ozó en aquella zona. Els vents predominants a l’Antàrtida possibiliten unes temperatures al voltant dels –85°C a l’estratosfera baixa, les quals afavoreixen la formació del dímer de monòxid de clor. Quan els raigs del Sol arriben a la primavera, les reaccions amb els monòxids de clor i brom destrueixen ràpidament l’ozó. Aquest fred intens ajuda a la formació de núvols estratosfèrics, que també hi col·laboren. Els vents predominants al pol sud, els quals segueixen bastant els paral·lels, impedeixen que es barregi aire de més cap al nord, i que per tant el forat d’ozó romangui ben format.
Hom ha observat també a l’Àrtic un afebliment considerable de la capa d’ozó, tot i que sense arribar als nivells de l’Antàrtic. En comparació amb aquest últim, a l’Àrtic s’ha arribat només a un 10% de pèrdua. Si hom considera les pèrdues d’ozó a latituds mitjanes, aquestes són comparables en tots dos hemisferis. Tanmateix, l’afebliment de la capa d’ozó a l’Àrtic i les latituds mitjanes de l’hemisferi nord és, però, molt més preocupant que no pas les pèrdues d’aquest compost en latituds sud a causa de l’elevat nombre d’habitants a la meitat septentrional de la Terra. A la latitud de 40°N, on es troben ciutats com Madrid o Nova York, s’ha observat una disminució de la capa d’ozó d’un 8% durant el final de l’hivern i la primavera. Aquest fet, realment preocupant, ha fet que darrerament s’inverteixin molts diners i recursos humans a estudiar el fenomen a les latituds nord. És l’anomenat Experiment Europeu sobre l’Ozó Estratosfèric de l’Àrtic. L’objectiu és la recollida de dades exhaustives sobre l’ozó a l’Àrtic, per a poder veure l’abast del problema.
La possibilitat que la destrucció de la capa d’ozó pugui comportar un augment en la incidència de càncer de pell va donar lloc al Protocol de Mont-real. El 16 de setembre de 1987, i en un acord sense precedents, únic en els annals de la diplomàcia internacional, els diferents països i les indústries d’arreu del món van signar un tractat segons el qual es decidia reduir significativament la producció de diversos productes químics que destrueixen l’ozó. Aquests productes són els clorofluorocarbons (CFC) i els halons, els quals són, però, molt útils per a algunes activitats econòmiques de l’home. Són els gasos que propulsen els aerosols, o que serveixen perquè els aparells condicionadors d’aire puguin funcionar, o per a neteja de circuits electrònics d’ordinadors. L’aspecte més notable del tractat fou la seva imposició de costos econòmics substancials i a curt termini per a protegir la salut humana i l’ambient natural contra perills futurs que encara no estaven totalment provats. Amb el Protocol de Mont-real es posa en evidència la realitat actual en qüestions de medi ambient, en la qual les nacions han de treballar juntes davant de perills globals, ja que només d’aquesta manera hom podrà afrontar els problemes de medi ambient de caràcter global, cada cop més nombrosos. Els estats, en definitiva, han d’acceptar la responsabilitat comuna sobre l’administració del planeta. Al capdavall, bé la tenen en tota la resta d’afers.