Terres riques, sòls pobres

La diversitat dels substrats i la diversitat dels sòls

Si el clima és un factor determinant de la presència de selves plujoses a les regions equatorials de la Terra i en controla significativament la distribució i la composició, el paper dels sòls no és menys determinant. Però els sòls, en una determinada posició del paisatge, són sempre fruit d’una interacció de substrat geològic, clima i organismes, i en el cas de les selves plujoses el paper d’aquests darrers és singularment rellevant. Sovint es pensa que els sòls de les selves plujoses tenen una variabilitat relativament petita, però en realitat és ben al contrari; també en els sòls es manifesta l’enorme diversitat que caracteritza les selves en tots els aspectes.

La diversitat geològica

Per començar, els sòls de les selves tropicals estan formats sobre un ampli ventall de formacions geològiques, des de roques sedimentàries fins a roques altament metamorfitzades i roques eruptives, tant intrusives com volcàniques. Així, el continent africà podria considerar-se, geològicament parlant, com una immensa massa de roca antiga, pre-cambriana, coberta en dues terceres parts de la superfície per dipòsits sedimentaris amb dues úniques àrees afectades per plegaments als extrems septentrional i meridional, respectivament (fora, per tant, de la influència dels tròpics). La majoria dels materials parentals dels sòls de les selves d’Àfrica central i occidental són, per això, sapròlits de dipòsits plistocens originaris del complex del sòcol africà.

En contraposició al continent africà, els trets geològics més característics de l’Amèrica tropical són més complexos. A l’oest, la serralada dels Andes assoleix cotes molt elevades i és formada per roques sedimentàries paleozoiques i mesozoiques i per materials volcànics; al nord i a l’est se situen respectivament els escuts pre-cambrians cristallins de les Guaianes i del Brasil, formats per granitoides, gneis i micasquists, i les amples conques sedimentàries de l’Amazones, l’Orinoco i el Paranà que se situen entre aquests massissos. Les selves, en aquest cas, ocupen fonamentalment la gran conca sedimentària de l’Amazones i una part de la de l’Orinoco i dels escuts pre-cambrians i les cotes inferiors de la serralada andina a les latituds tropicals. Altres zones tropicals, com les illes del Carib o les del sud-est d’Àsia o l’Índia, són formades principalment per materials volcànics.

La diversitat edàfica

A partir d’aquests materials i de la combinació de processos de peneplanació i de meteorització molt intensos, s’han format profunds sapròlits, els quals ocupen fonamentalment els peneplans del final del Terciari. Aquests sapròlits es caracteritzen per una meteorització en grau variable dels minerals, un important rentatge de la sílice i dels cations bàsics que arriba gairebé fins a fer-los desaparèixer de vegades, i la neoformació d’argila caolinítica i d’òxids de ferro i d’alumini (hematites, goethita, hidrargil·lita).

L’evolució geomorfològica i edafològica d’aquests peneplans ha estat molt influïda per la variació climàtica durant el Quaternari. L’estratigrafia del Plistocè de les àrees de selva tropical d’Àfrica central i occidental és marcada per una successió de períodes pluvials i interpluvials que determinaren successius períodes erosionals que han modificat profundament el relleu. El relleu que ha resultat de l’erosió d’aquests sapròlits profunds consisteix bàsicament en unes plataformes residuals elevades envoltades d’àrees amb relleus accidentats, on el perfil geològic es caracteritza per paquets de dipòsits superficials (material saprolític retreballat per l’erosió) que recobreixen el sapròlit prèviament format in situ. Aquesta superposició de materials es posa de manifest per la presència freqüent de línies de pedres. (Per a la nomenclatura dels sòls emprada, vegeu també La denominació dels sòls)

Els ferralsòls i els acrisòls quaternaris

Els sòls que en resulten són, en la majoria dels casos, ferralsòls, és a dir sòls amb horitzons rics d’òxids de ferro hidratats, o acrisòls que tenen un horitzó d’acumulació d’argila i una baixa saturació de bases (inferior al 50%). Encara que són més freqüents sota condicions climàtiques amb estacions marcades, ferralsòls i acrisòls són del tot predominants a les selves plujoses intertropicals d’Amèrica i d’Àfrica, els primers sobretot sobre les roques més antigues, i els segons —particularment a l’Àfrica— sobre les superfícies d’erosió plistocenes.

A l’Àsia sud-oriental, sobretot a Insulíndia, però, els ferralsòls són més rars. Per exemple, fins a altituds d’uns 600 m, a Malàisia, l’associació de sòls característica és una combinació de ferralsòls òrtics i acrisòls òcrics, és a dir, ferralsòls amb un horitzó subsuperficial d’acumulació de carboni orgànic, ferro i alumini, però sense un clar predomini de cap d’ells, i acrisòls amb un horitzó superficial (epipedió) de color clar, pobre de matèria orgànica. A cotes més elevades, els horitzons superficials (epipedions) s’enriqueixen de matèria orgànica i els sòls que en resulten són acrisòls húmics en un paisatge dissectat. A altituds encara superiors (de 1 400 a 1 500 m), i sobre roques pobres de minerals, es desenvolupen podzols (espodosòls en la nomenclatura del Soil Taxonomy), resultat de la migració de matèria orgànica i d’òxids de ferro en sorres quarsítiques mancades de cations bàsics. Alguns d’aquests podzols ocorren sota una coberta de torba àcida (histosòls dístrics), com es dóna en els sòls anomenats “beris” de la costa oriental de Malàisia peninsular.

Les línies de pedres

En l’estudi de sòls de l’Àfrica central crida l’atenció la freqüència amb què es presenten, a una certa fondària i disposades paral·lelament a la superfície topogràfica, unes capes de pedres o de grava ferruginosa. En fer una excavació o en observar un tall del terreny, la capa de pedres apareix com si fos una línia, i d’aquesta morfologia deriva el seu nom en anglès (“stone-lines” o línies de pedres), que s’ha generalitzat per designar-les. L’àmplia variabilitat de “stone-lines” i la seva posició en el paisatge ha fet que es formulin diverses teories, tant sobre el seu origen com per a explicar la seva morfologia, la procedència de les pedres i el fet que aquestes s’acumulin en una capa intermèdia del perfil que presenta una concentració més elevada d’elements grossos que les capes suprajacent i subjacent.

Un primer grup de teories considera les línies de pedres com el resultat d’un procés erosiu que s’hauria anat emportant els elements fins, i que ha donat lloc a un augment relatiu de la massa de pedres. Aquesta superfície d’erosió, tapissada de pedres —els paviments del desert serien el seu equivalent en àmbits més àrids— hauria estat enterrada més tard per un col·luvionament. Des d’aquest punt de vista, la presència de “stone-lines” s’ha fet servir en materials laterítics per a identificar discontinuïtats litològiques en la seqüència de materials en profunditat. Altres investigadors han conclòs que l’abundància de pedres es pot associar en molts casos a la meteorització de filons de quars o d’altres roques resistents al si del material parental del sòl. Aquest, en esdevenir sapròlit i edafitzar-se, ha conservat la disposició original d’aquestes bandes més resistents. En darrer lloc cal esmentar les teories que postulen l’origen al·lòcton del material de les “stone lines”, que provindrien d’antigues crostes laterítiques de superfícies residuals que en anar-se erosionant formarien capes col·luvionals de fragments de crosta vessant avall.

Els gleïsòls, els ferralsòls i els andosòls plistocens

Els productes de meteorització s’han dipositat també en amples conques sedimentàries del Plistocè. Aquestes conques estructurals són cobertes per dipòsits concèntrics de sediments: els més recents al centre i els més antics cap a la perifèria. Els millors exemples es troben a les grans conques dels rius Amazones i Zaire, travessades per complexes xarxes fluvials, amb un relleu dissecat i cobertes en gran part per sediments sorrencs.

Com a l’Àfrica, els canvis climàtics durant el Plistocè van tenir una gran influència en el retreballat dels dipòsits terciaris de l’Amazònia, formats per argiles caolinítiques i sorres quarsítiques poc consolidades. La xarxa fluvial de l’Amazones, per exemple, formada en el Plistocè inferior, s’encaixà així en els materials de l’altiplà amazònic plio-plistocè originant un complex sistema de terrasses. Els ferralsòls i acrisòls de la “terra firme” són substituïts a la “várzea”, ocasionalment inundada, i a l’“igapó”, inundat permanentment, per gleïsòls.

Els materials volcànics ocupen grans extensions a l’Índia, en els altiplans d’Etiòpia i de Kenya, i també en àmplies àrees del sud-est d’Àsia i en illes del Pacífic, però a més es troben representats arreu on hi ha hagut activitat volcànica, com als Andes o al golf de Guinea. El relleu en aquestes regions és molt accidentat, i és constituït per plataformes horitzontals limitades per escarpaments acusats. Els sòls que es formen sobre aquests materials són fonamentalment ferralsòls (sobre laves) o andosòls (sobre cendres). Aquests darrers es caracteritzen per la presència d’al·lofana, terme que descriu la presència de materials alumino-silicàtics altament desordenats o amorfs, hidratats, amb una gran superfície activa, cosa que dóna al sòl una elevada capacitat d’intercanvi catiònic. L’al·lofana forma microagregats de partícules esfèriques unides, cosa que explica l’elevada porositat i capacitat de retenció d’aigua. Els horitzons superiors són característicament foscos a causa de la seva unió íntima entre l’al·lofana i la matèria orgànica, i pel bloqueig de la mineralització de la matèria orgànica.

Els sòls al·luvials

Dins les àrees de sedimentació recent es troben les planes costaneres, els deltes i les planes al·luvials. Les planes costaneres ocupen extensions més grans en els tròpics que en les zones temperades i es caracteritzen, en general, per ser medis amb baixa energia (absència de penya-segats) i on es dóna una combinació de dipòsits sorrencs marins i al·luvials. És precisament en aquests ambients i en els deltes dels grans rius com el Níger, l’Indus, el Ganges o el Mekong on es desenvolupen les zones pantanoses de manglars, alternades amb bancs de sorra elevats o “levées”. Les planes al·luvials també són zones humides que han sofert successions complexes d’episodis de sedimentació/erosió en meandres i corrents anastomosats, i han donat lloc a l’actual distribució dels materials. Hi predominen gleïsòls, és a dir, sòls en els quals la majoritària ocupació per l’aigua de tots els espais buits que deixa la fase sòlida fa que hi dominin els processos anaeròbics, cosa que es tradueix en un acoloriment clapejat de tons verdosos o grisencs per l’absència de ferro.

La fertilitat i l’eixorquia

La luxuriant vegetació de les selves plujoses emmascara la realitat d’uns sòls de fertilitat més aviat escassa, molt dependent del reciclatge de la mateixa matèria orgànica produïda per la vegetació. L’elevat grau de meteorització química com a resultat de l’agressivitat del clima, en el qual coincideixen, al llarg de tot l’any, pluges abundants i temperatures elevades que provoquen a més un intens rentat de cations bàsics i de nutrients, determinen la formació de sòls poc fèrtils. Aquesta deficiència és més acusada encara en els formats sobre determinats substrats, i quan l’alumini intercanviable deixa notar els seus efectes tòxics per a la vegetació.

El problema de la laterització o plintització

En iniciar-se els estudis dels sòls tropicals, els anys vint, per part d’edafòlegs de països temperats o freds, principalment russos, nord-americans, francesos, britànics i portuguesos, es va generalitzar l’ús del terme “laterític” aplicat a tots els sòls grocs i rojos dels tròpics. Aquesta idea, que comportà associar laterita i sòls tropicals, representà una generalització derivada d’un coneixement insuficient dels sòls d’aquestes àrees. Actualment, amb la informació edafològica més recent, s’ha confirmat que els sòls tropicals estan molt lluny de constituir un mantell uniforme, i que les laterites representen menys del 7% de la superfície dels tròpics, i encara molt sovint en posició subsuperficial.

El concepte de laterita

De fet, el terme laterita (del llatí later, maó) fou introduït pel geògraf britànic Francis H. Buchanan (1762-1829), que realitzà un viatge a les Índies, del qual donà compte en el treball “A Journey from Madras through the countries of Mysore, Canara and Malabar”, publicat el 1807 per compte de l’East India Company. Amb aquest nom, que hauria de tenir un gran èxit al llarg del segle XIX i la primera meitat del segle XX, designà un material de construcció utilitzat a la costa de Malabar, al sud de l’Índia. L’ús del terme es generalitzà posteriorment a tot el país, i més tard arreu del món, per designar les formacions superficials de les quals s’obtenia aquell material. Es tracta d’un material amb una aparença clapejada, amb nombroses taques vermelles que són concrecions d’òxids de ferro en una matriu caolinítica grisosa lleugerament acolorida. Mentre es manté humit pot ser tallat amb una pala, però en exposar-lo a l’aire i assecar-se s’endureix ràpidament de manera irreversible fins que es torna dur com un maó, d’on li prové el nom.

Actualment el terme es fa servir, en sentit ampli i vulgar —que no de diagnosi a nivell de classificació edàfica—, per a designar un material constituït per productes de meteorització, formats principalment per òxids, oxihidròxids i hidròxids de ferro, d’alumini i, en menys quantitat, de titani i de manganès. La laterita ferruginosa és formada essencialment per hematites (Fe2O3) i goethita (FeOOH), i s’arriba a utilitzar com a mena de ferro i de níquel a Cuba i Nova Caledònia. La laterita alumínica és formada per gibbsita (Al(OH)3) i boehmita (AlOOH), i és la mena principal de l’alumini. Morfològicament es caracteritza per presentar taques de color vermell fosc, que formen disposicions poligonals reticulades molt típiques.

Qüestió de noms: de la laterita a la plintita

Tanmateix, la imprecisió del terme ha generat confusions en el seu ús al llarg del temps. És per això que el Soil Conservation Service del Departament d’Agricultura dels Estats Units (SCS-USDA) preferí abandonar aquest terme genèric i substituir-lo per plintita (del grec plinthos, maó), terme que té connotacions en la classificació de sòls, tant en el sistema de classificació del Soil Taxonomy com a la classificació de sòls de FAO-UNESCO.

La plintita, un cop cimentada de forma irreversible per efectes de cicles d’humitat i sequera, s’anomena petroplintita, que correspon a les cuirasses ferruginoses descrites pels edafòlegs francesos, i a les “duricrusts” dels australians. Aquest enduriment no comporta canvis en la composició de la plintita (o laterita), tan sols el desenvolupament d’una continuïtat cristal·lina en els òxids de ferro. Les laterites cimentades són un element resistent del paisatge i el fet que ara ocupin la part superior de plataformes implica que hi ha hagut una inversió del relleu, com és el cas del sud-oest de Nigèria, o d’Austràlia, on apareixen en formacions relictes del Terciari, formades en condicions tropicals.

La gènesi dels ferralsòls

El coneixement de l’edafogènesi d’aquests tipus de sòls s’ha ampliat considerablement a mesura que s’ha anat disposant d’informació de sòls, principalment de l’Índia, d’Uganda, del Zaire i d’Austràlia. Una síntesi sobre el tema porta a diferenciar tres tipus de processos (ferral·litització, latosolització i laterització) que es poden considerar solapats a la natura, malgrat que per motius de claredat s’exposin separadament.La ferral·litització és el tipus de meteorització que caracteritza els medis tropicals càlids (temperatura mitjana al voltant de 25°C al llarg de l’any) i amb elevades precipitacions (2 000-2 500 mm anuals), també anomenada meteorització ferral·lítica. Afecta principalment roques màfiques, riques de minerals ferro-magnesians (piroxens, anfíbols, biotita i clorita) que poden ser l’origen del ferro en aquests medis. Consisteix en una hidròlisi molt intensa, que en condicions de bon drenatge va acompanyada d’una forta lixiviació de la sílice i dels cations bàsics alliberats. La pobresa de sílice del medi resultant només permet la nova formació de minerals argilosos al·lítics, és a dir, rics d’alumini, del tipus caolinita, a la qual s’afegeixen òxids, oxihidròxids i hidròxids de ferro, alumini i titani. Una de les característiques essencials de la dinàmica del procés és el quocient SiO2 / Al2O3, que determina la predominància de la caolinita o de la gibbsita en la fracció argila.

Els trets generals més importants dels sòls afectats per la ferral·litització són, des d’un punt de vista físic, la presència de pseudo-sorres, les quals són partícules de minerals d’argila i llim cimentades per òxids de ferro, que es presenten com a agregats de mida de sorra. Això els proporciona una microstructura estable, una consistència solta, una bona permeabilitat i facilitat per al conreu, però d’altra banda fa disminuir la capacitat de retenció d’aigua disponible. En conseqüència, aquests sòls, que corresponen a grans trets als ferralsòls, són sensibles a la sequera.

Latosolització i laterització són termes que s’han fet servir per a expressar la formació de sòls o horitzons rics d’òxids de ferro en medis on té lloc una meteorització ferral·lítica. En la seva significació inicial el terme latosolització s’utilitzà independentment de la presència o absència de laterita, si bé posteriorment va passar a ser sinònim de laterització. La diferència entre tots dos processos resideix versemblantment en el comportament del ferro. En el primer cas, el procés de formació d’horitzons rics d’òxids de ferro correspon a un enriquiment relatiu per lixiviació de sílice i cations bàsics. Per contra, la laterització implica addicions de ferro per moviment d’aquest element en el sòl o en el paisatge, dissolt en forma ferrosa, que va a acumular-se a les zones baixes on precipita. Això pot ser tant la part inferior del sòl com el peu d’un vessant, com un peneplà en una posició baixa d’un sinclinal. Es considera molt important l’existència de condicions d’oxido-reducció variables, per la qual cosa la presència de nivells freàtics oscil·lants o la saturació temporal d’aigua al sòl és condició perquè es produeixi la segregació del ferro. El resultat és la formació de plintita (laterita) i petroplintita, que poden estar constituïdes per un 70-80% d’òxids en forma de vesícules i nòduls que donen un aspecte d’enreixat amb coloracions vermelles i grises molt característiques.

L’estudi de la formació d’aquests sòls ha d’establir d’on ha vingut el ferro i com s’ha mobilitzat, transportat i precipitat, i quina ha estat l’evolució del paisatge on es troben aquestes formacions. La presència d’una capa freàtica oscil·lant, a profunditats variables, es considera essencial en la formació de plintites a l’Amazònia. El baix contingut de ferro en els principals sediments d’aquesta regió fa que les crostes laterítiques —plintites— amazòniques rarament siguin contínues i estiguin poc esteses, al contrari del que succeeix a l’Àfrica. La presència en el sòl d’una capa freàtica activa i el grau de cimentació de la plintita a l’Amazònia són precisament els criteris per a determinar-hi el caràcter fòssil o actual de l’acumulació de ferro. En molts indrets, el fet que aquests materials es puguin endurir fa que actuïn com a elements resistents en el paisatge i s’arribi a produir una inversió del relleu quan la xarxa de drenatge aconsegueix encaixar-s’hi.

Les limitacions dels materials plintítics

Malgrat que la presència de laterites no és un problema generalitzat als sòls de les zones tropicals, quan presenten plintita a poca fondària aquest material representa un impediment per al pas de l’aigua. En les zones d’elevada precipitació, com és el cas de les selves plujoses, el drenatge deficient provocat per la presència de plintita dóna lloc a la formació d’una capa freàtica penjada a la part superior del sòl i les arrels no poden desenvolupar-s’hi per manca d’oxigen. Aquest pobre arrelament afecta l’ancoratge dels arbres, que poden ser tombats més fàcilment per vents forts, i d’altra banda, com que el volum de sòl explorat és escàs, la disponibilitat de nutrients és limitada.

La degradació de la vegetació de zones de selva amb plintita pot desencadenar processos erosius que, en deixar aquest material prop de la superfície, afavoreixen el seu assecament i enduriment irreversible si no són conreats. Es va donar el cas, durant la Segona Guerra Mundial, en algunes àrees agrícoles amb sòls plintítics a l’Àfrica occidental que foren abandonades temporalment, en què els sòls es van assecar i endurir de manera irreversible fins a resultar totalment inutilitzables per a l’agricultura.

La toxicitat de l’alumini i l’oclusió del fòsfor

La baixa fertilitat dels sòls en les regions tropicals plujoses és conseqüència de la seva mateixa constitució —argiles caolinítiques anomenades de baixa activitat per la seva baixa capacitat d’intercanvi catiònic, manca quasi total de calci i de magnesi i predomini d’òxids de ferro i d’alumini— i del comportament de l’alumini i del fòsfor en aquests sòls.

El comportament de l’alumini als sòls tropicals humits

Els productes finals de la meteorització de les argiles són la caolinita i la gibbsita, que es caracteritzen per una baixa capacitat d’intercanvi catiònic, cosa que causa una capacitat limitada de retenir nutrients, encara que en alguns casos l’elevat contingut d’argila pot arribar a compensar aquesta deficiència. L’intens rentat que han sofert aquests sòls és el causant d’un contingut pobre de cations bàsics i de l’acidesa (pH entre 4,6 i 5,2), fet posat en evidència per la presència d’alumini intercanviable en el sòl, que pot representar prop d’un 5% de la capacitat d’intercanvi catiònic, suficient per a provocar toxicitats. Tots els investigadors que han estudiat la fertilitat d’algun sòl en els tròpics estan d’acord que l’alumini intercanviable només es dóna en sòls àcids, particularment en els molt àcids (pH inferior a 5,5). L’acidesa dels sòls és una de les limitacions més fortes per a l’agricultura intensiva arreu de l’àrea de la selva plujosa. Els factors específics per als baixos rendiments inclouen toxicitat deguda a l’alumini i al manganès, deficiències o desequilibris pel que fa als cations bàsics, i el baix contingut de nutrients. La manca de tecnologia i de recursos econòmics per a comprar adobs i esmenes fan que els sistemes agrícoles que caracteritzen aquestes zones siguin molt pobres. Conservar la poca fertilitat natural resulta essencial.

El comportament del fòsfor

Des del punt de vista químic, l’alt contingut d’òxids de ferro és el responsable d’una elevada capacitat de fixació del fòsfor, i per tant d’una manca de disponibilitat d’aquest nutrient per a les plantes. Es parla en aquests casos de formes de fòsfor ocluïdes en els hidròxids d’alumini, ferro i manganès, que són molt importants en sòls de selva a Colòmbia i a l’Amazònia brasilera. Aquests fosfats s’han de considerar no assimilables per les plantes, ja que la seva solubilitat és molt baixa. Com que la majoria del fòsfor en els horitzons de superfície dels sòls de les selves tropicals es troba en forma orgànica, les pràctiques agrícoles que afavoreixen la descomposició de l’humus originen l’alliberament accelerat d’aquest element a la solució del sòl. L’encalcinada o aplicació de carbonat de calci pot tenir aquests efectes. Quan es combina amb la neutralització de l’alumini intercanviable i la disminució de les càrregues positives, l’aportació de calç pot incrementar de manera significativa la quantitat de fòsfor disponible i la productivitat d’aquests sòls.

Les disponibilitats de matèria orgànica

La selva equatorial aporta una quantitat molt important de matèria orgànica als sòls, que inicialment passa a constituir la virosta. Aquestes aportacions representen anualment de 7 a 9 t per hectàrea a la selva de Colòmbia, per exemple, o de 15 a 18 t a la de l’Àfrica occidental. Aquesta matèria orgànica és el producte més important de la selva tropical. Ara bé, cal tenir en compte que hi ha una relació inversa entre el contingut de matèria orgànica del sòl i la temperatura. En la zona tropical, malgrat que la producció de biomassa és molt activa, les elevades temperatures fan que quan s’incorpora al sòl es mineralitzi molt ràpidament, sense que aquest arribi a assolir els elevats valors de contingut de matèria orgànica que inicialment es podrien esperar.

La quantitat de matèria orgànica immobilitzada en una selva varia entre les 150 i les 300 t de matèria seca per hectàrea, la qual conté al seu torn entre 1,5 i 2 t d’ions minerals. Una aportació anual a la superfície del sòl d’unes 15 t per hectàrea representa aproximadament 200 kg de nitrogen, 250 kg d’altres nutrients minerals i 250 kg de sílice, que s’alliberen ràpidament en mineralitzar-se la matèria orgànica, i constitueixen la base de la nutrició de les plantes, en un cicle gairebé tancat.

El contingut de matèria orgànica dels sòls de les selves d’Àfrica central és aproximadament de 110 t per hectàrea, cosa que representa més de set vegades l’aportació anual. Això significa que cada set anys, de mitjana, es recicla tota la matèria orgànica existent en el sòl, encara que en realitat hi ha fraccions que romanen immobilitzades més temps i altres que es reciclen més ràpidament. En el cas del nitrogen, per exemple, el reciclatge es produeix cada 35-40 anys (200 kg N / any per a un contingut de 4,5 a 8 t de nitrogen per hectàrea). Si es comparen ambdues relacions s’arriba a la conclusió que la retenció de nitrogen en el sòl és més eficient que la de la matèria orgànica.

També es pot afirmar que la quantitat de nutrients emmagatzemats en sòls de selves és relacionada principalment amb el contingut i la producció de matèria orgànica per la vegetació i amb la seva descomposició per part dels microorganismes i de la fauna. El sistema es manté en equilibri perquè la descomposició es produeix aproximadament al mateix ritme que la producció i disminueixen les pèrdues per rentatge en una zona de pluviositat molt elevada. Hi ha altres factors, però, que poden desequilibrar el ritme d’aportació de nutrients. L’acidificació, procés que es dóna freqüentment en els sòls tropicals, afavoreix el desenvolupament dels fongs en detriment dels bacteris; en aquestes condicions, la matèria orgànica tendeix a acumular-se i allargar el temps de reciclatge dels nutrients. Com a conseqüència, la nutrició de les plantes se’n ressent, ja que, en tractar-se de sòls pobres i altament meteoritzats, la matèria orgànica és la seva única font de nutrients. El contingut de fòsfor total d’aquestes àrees sembla que estigui lligat al contingut de matèria orgànica.