Temple I de la ciutat maia de Tikal, a Petén (Guatemala).
Corel
John Lloyd Stephen (1805-52), nord-americà, era advocat. Frederick Catherwood (1799-1854), britànic, era arquitecte. Cadascú pel seu costat viatjà per l’Europa oriental i el pròxim Orient, de la qual cosa quedaren algunes constàncies remarcables: els formidables croquis, dibuixos i plànols aixecats per Catherwood de Jerusalem o dels temples egipcis, per exemple, i els fascinants llibres de viatges de Stephen, com “Incidents of Travel in Egypt, Arabia, Petraea and the Holy Land” (Nova York, 1837). Però això sol segurament no els hauria fet passar a la història. La seva aportació capital al coneixement arqueològic, i a la cultura en general, arribà després, quan entre el 1839 i el 1843 descobriren plegats un món sorprenent sepultat per la selva plujosa, increïblement oblidat per uns i altres, i només a quatre passes dels aleshores naixents i ja puixants Estats Units d’Amèrica del Nord: els temples i les ciutats maies de Yucatán.
Stephen i Catherwood es conegueren a Londres l’any 1836, per atzar, quan Stephen tornava d’Aràbia. L’any següent, Catherwood es traslladà a la Nova York de Stephen, ciutat que acabava de ser devastada per un incendi: òbviament esperava trobar-hi molta feina com a arquitecte. La hi trobà, però també hi retrobà Stephen i la seva compartida fal·lera pels viatges i les recerques arqueològiques. A la darreria de l’estiu del 1839, Stephen acabà contractant Catherwood perquè li fes de dibuixant en una exploració que li rondava pel cap. Salparen en un balener, rumb a Belize, el 3 d’octubre de 1839. A mitjan novembre, després d’un viatge pintoresc i accidentat, descobriren, atònits, les meravelloses esteles i les imposants ruïnes de la ciutat de Copán, a l’actual Hondures.
A les mans de Stephen havien caigut, poc abans, diverses publicacions acabades d’editar que parlaven d’importants restes arqueològiques al Yucatán. Els erudits de l’època no donaven cap crèdit a aquest relats, de la mateixa manera que volien ignorar innombrables testimonis d’autors precedents, de l’època de la conquesta espanyola, convençuts que els indis mai no podien haver estat capaços de fer res de bo, i molt menys d’aixecar grans construccions. Donaven per bones les paraules de l’historiador William Robertson (1721-93) que, en la seva “History of the Discovery and Settlement of America” deixava clar que “… si els edificis corresponents a aquestes descripcions haguessin existit en les ciutats mexicanes, en quedarien restes encara visibles. (…) Els relats dels espanyols deurien ser molt exagerats.” Però Stephen era d’un altre parer. Per això decidí explorar personalment l’àrea, i més quan li sorgí l’oportunitat d’anar-hi com a ambaixador dels Estats Units a la Federació de les Províncies Unides d’Amèrica Central, posat que encara existissin (el general Rafael Carrera, en efecte, acabava de deposar el president Francisco Morazán, i el caos a la zona era considerable).
De fet, la seva levita blava amb galons daurats, gràcies a la màgia litúrgica dels símbols, el salvà de força situacions delicades. Revestint el venturer diplomàtic ocasional que era Stephen, fou un ornament determinant en moments decisius. Féu possible, per exemple, que el senyor José María Acevedo, propietari de Copán, s’avingués a vendre les ruïnes per 50 dòlars de l’època —poc més que no res—, cosa que permeté a Stephen i a Catherwood d’excavar i dibuixar la seva primera gran troballa arqueològica. Després vingueren Palenque i Uxmal, i en un viatge ulterior, Kabah, Tulum i Chichén Itzá, fins a un total de quaranta-quatre jaciments. Mai, però, no arribaren a veure el més impressionant de tots: Tikal.
Tikal fou redescobert per Modesto Méndez i Ambrosio Tut, acompanyats del dibuixant Eusebio Lara, l’any 1848, i sistemàticament estudiat per Alfred Percival Maudslay els anys 1881 i 1882. Sistemàticament estudiat és un dir, ja que encara actualment, més d’un segle després dels treballs de Maudslay, resten moltes construccions per excavar. No és estrany, perquè la immensa ciutat, joiell del període clàssic de la cultura maia, s’estén per 120 km2 de selva atapeïda: més de 3 000 construccions hi han estat identificades i inventariades… Només a la zona central, la dels grans temples piramidals, palaus i plataformes cerimonials, ja hi ha més de 200 monuments. Els altars, les esteles funeràries i “chultuns” (cambres excavades a la roca) són ja innombrables. Tot plegat fou bastit, enderrocat i rebastit al llarg d’una història urbana que durà onze segles, entre els anys 200 aC i 900 dC, aproximadament. Les excavacions han fornit més de cent mil eines i objectes diversos, i més d’un milió de fragments ceràmics: la superba prepotència dels europeus, concretada en els textos de William Robertson, hi queda ridiculitzada. I, tanmateix, Tikal es col·lapsà inexplicablement devers el segle X, com quasi tota la civilització maia.
A només 250 m sobre el nivell de la mar, Tikal es troba al bell mig de la selva de Petén, que n’ha estat alhora el botxí engolidor i el mantell protector. Els elevats temples piramidals de la zona central
—alguns dels quals fan més de 60 m d’alçada, els edificis més alts de les cultures pre-colombines— emergeixen per damunt del dosser arbori, circumstància que confereix al conjunt un aspecte imposant. I més deuria ser-ne quan hi floria la ciutat, seu d’astrònoms i matemàtics notables (el calendari maia és d’una precisió superior a l’actualment en ús arreu del món) i d’esplèndids artistes. Uns artistes que, bé que ignorants de la metal·lúrgia, tallaven primorosament la pedra per representar-hi la flora i la fauna mítiques: el jaguar i la serp en primer lloc. La selva fou la seva font de recursos i d’inspiració artística. Una selva abassegadora, però de puixança inferior a l’esperable, a causa de la natura extremament permeable del substrat calcari, que fa impossible qualsevol llac o curs d’aigua permanent: tot percola cap avall.
Una selva diversa i rica, tanmateix, on abunden el “zapote” i la cedrela (Manilkara zapota i Cedrela odorata), la caoba, el “ramón” i el “palo campeche” (Swietenia macrophylla, Brosimum alicastrum i Haematoxylon campechianum). Una selva encara generosament recorreguda pel jaguar, el puma tacat i l’ocelot (Panthera onca, Felis concolor mayanensis i F. pardalis), alegrada amb les cabrioles i la cridòria de la mona aranya roja i de la mona udoladora (Ateles geoffroyi i Alouatta pigra). Una selva paradís d’ornitòlegs, hàbitat de quasi tres-centes espècies d’ocells, entre les quals el rutilant paó ocel·lat (Agriocharis ocellata). La selva de Petén, l’antic país dels maies.