“Es deia Digit i ja no hi és. El seu cos mutilat, decapitat i amputat de mans per fer-ne horribles trofeus jeu inanimat entre les mates com un sac ensangonat.” Així començava Dian Fossey un seu famós article en un número de “National Geographic Magazine” del 1981, la revista que li serví de plataforma per a donar a conèixer al món la seva particular croada a favor del goril·la de muntanya. Digit, un goril·la particularment estimat per Dian Fossey, fou mort pels furtius l’any 1977, en efecte, com un acte de revenja. De revenja i d’advertiment premonitori, ja que el 27 de desembre de 1985 qui caigué sota els matxets fou la mateixa Dian Fossey, víctima de la seva coherència intransigent. Qui va ser i què va fer Dian Fossey?
Goril·la de muntanya.
PhotoDisc - Alan D. Carey
L’any 1963, després d’una primera visita a l’Àfrica que l’entusiasmà, Dian Fossey, una fisioterapeuta nord-americana de trenta anys interessada per la zoologia, decidí dedicar-se de ple i sobre el terreny a l’estudi dels goril·les. Louis Leakey, el seu mentor científic, dubitatiu davant d’un entusiasme tan sobtat i per tal de dissuadir-la, li proposà que es fes extirpar profilàcticament l’apèndix abans de tornar a l’Àfrica, cosa que Dian va fer sense pensar-ho gens ni mica: Leakey l’envià tot seguit al Zaire. Després d’uns mesos duríssims passats als vessants del volcà Mikeno, al parc nacional dels Virunga, mal installada, sense mitjans i desconeixent tant la llengua dels habitants com la metodologia per a estudiar les colònies de goril·les —ningú no la coneixia, tanmateix—, fou expulsada del país enmig d’un conflicte bèl·lic, però hi retornà immediatament. Acabà instal·lant-se passablement (1967) en el Karisoke Research Center, uns coberts elementals situats a més de 3 000 m d’altitud, al vessant rwandès del volcà Visoke, en ple bosc nebulós del parc nacional dels Volcans.
El volcà Mikeno (4 437 m) i el fronterer volcà Visoke (4 507 m) estan de costat, com els dos parcs nacionals (Virunga i Volcans) i els dos països a què pertanyen (Zaire i Rwanda); de fet, la carena dels Virunga fa de frontera en un lloc on també convergeix l’extrem meridional d’Uganda (volcans Sabinyo i Muhavura, de 3 645 i 4 217 m, respectivament). Es tracta d’una àrea teòricament protegida, però la conservació dels valors naturals i la pobresa de la població humana són coses difícilment harmonitzables. En aquest context, la captura furtiva dels goril·les de muntanya que hi viuen fa de mal combatre, si dóna recursos a qui en té necessitat. Dian Fossey s’autoerigí en la implacable advocada defensora d’aquests goril·les, i va morir exercint-ne.
Mascle adult de goril·la de costa (Gorilla gorilla gorilla).
Jordi Sabater i Pi
Cria de goril·la de costa (Gorilla gorilla gorilla).
Jordi Sabater i Pi
La difícil situació del goril·la de muntanya, en efecte, va assolir notorietat mundial gràcies en gran part al treball de Dian Fossey. El seu llibre “Gorillas in the Mist” es va publicar el 1983 i més tard es va portar al cinema. El 1978 —tanmateix, en contra del seu criteri, partidari d’aïllar els goril·les del món humanitzat—, s’havia iniciat al parc nacional dels Volcans, a Rwanda, el Projecte del Goril·la de Muntanya, dedicat a protegir els goril·les i el seu hàbitat, a promoure l’ecoturisme i a desenvolupar un programa educatiu. El 1990 el Projecte del Goril·la de Muntanya es va estendre a les regions limítrofes del Zaire i d’Uganda i es va convertir en el Programa Internacional de Preservació del Goril·la. A Uganda, altrament, s’engegà el Projecte de Conservació de la Selva de Bwindi (la llar tradicional dels pigmeus twa), una iniciativa regional important (320 km2) que forma part del Programa Internacional de Preservació del Goril·la. Encara durant els anys vuitanta, en aquesta àrea es van matar quinze goril·les, però des del 1986 els guardes en controlen la caça furtiva, i s’hi ha construït un centre d’investigació. Per què tant d’interès envers aquesta espècie, però? Hi ha tres subspècies de goril·la: el gorilla de costa (Gorilla gorilla gorilla), de les selves del golf de Guinea, amb uns 10 000 individus; el goril·la d’interior (G. gorilla graueri), de la selva plujosa zairesa, amb 400 individus en llibertat; i el goril·la de muntanya (G. gorilla beringei), el més rar de tots, limitat al bosc nebulós dels Virunga, amb uns 250 individus quan Dian Fossey en començà la defensa i potser uns 500 en l’actualitat (1992).*
El goril·la de muntanya no fou conegut pels científics fins al començament del segle XX. Probablement sempre ha estat un animal escàs, però la destrucció del seu hàbitat i la persecució de què ha estat objecte l’han enrarit encara més, de manera que cap al final dels anys setanta estava pràcticament extingit. La destrucció dels boscos nebulosos dels Virunga, dominats per les enormes hagènies (Hagenia abyssinica) i pels hipèrics de muntanya (Hypericum revolutum), va ser particularment intensa quan en la dècada dels seixanta i dels setanta, amb el finançament del Banc Mundial, es van desenvolupar les plantacions de piretre (Chrysanthemum cinerariifolium), una espècie amb propietats insecticides. Aquestes explotacions no van tenir èxit i només van aconseguir la reducció de l’espai forestal de la zona. La caça dels goril·les de muntanya, altrament, ha estat també un problema de primer ordre: els caçadors furtius venien les cries vives als zoològics, i el cap, les mans i els peus dels adults com a trofeu macabre per a col·leccionistes, o per a fer objectes de regal. Fossey lluità sola contra els furtius i la permissivitat de les autoritats, però sobretot estudià el comportament dels goril·les. Entorn del Karisoke Research Center identificà quatre grups de goril·les, liderats per mascles vells a qui donà nom (Beethoven, Nunkie, Uncle Bert i Rafiki). Estaven instal·lats en clarianes del bosc cobertes de plantes herbàcies que els servien d’aliment (Galium ruwenzoriensis, Peucedanum linderi, Carduus nyassanus, Laportea alatipes, Pygeum [= Prunus] africana, etc.), des d’on feien expedicions també alimentàries a les zones de menys altitud (2 400-2 700 m) poblades de bambús (Arundinaria alpina). Dian acabà batejant tots i cadascun dels diferents individus, més de cinquanta. Això vol dir que els identificava com un hom identifica els diferents veïns d’un poble. I és que el capteniment personalitzat de cada goril·la és una més de les seves semblances amb l’espècie humana: cada individu té una cara diferenciada i un caràcter propi. I també un paper dins de la comunitat, perfectament jerarquitzada i estructurada. Les morts o les captures fetes pels caçadors són percebudes pels altres goril·les del grup com la pèrdua d’un ésser estimat: Coco, una cria a qui els caçadors mataren els pares i els companys, plorà a llàgrima viva durant estona i estona quan fou recollida al Karisoke Research Center. Dian Fossey potser també.
Dian Fossey morí amargada, en un estat evident de desequilibri anímic. Comprengué els goril·les de muntanya, però potser no prou els humans dels Virunga: qui era més responsable de l’angoixant agonia dels goril·les, els pobres caçadors furtius o els educats zoològics occidentals que els compraven les cries?