Mirada glacial, queixalada implacable. Amb precisió d’assassí professional, erren rarament el cop mortal. Actuen fredament, i mai més ben dit perquè, certament, maten a sang freda. És una manera literària de veure-ho, és clar, perquè ells es limiten a ser carnívors d’aigual que mengen el que cacen. D’entre ells, els més coneguts són els cocodrils i els caimans. Però també hi ha les anacondes, els superdepredadors del sistema. I com a carnívors de base, les tortugues, els varans i les piranyes.
L’ordre dels crocodilians agrupa 22 espècies distintes de cocodrils, força semblants entre elles, totes famoses per la seva perillositat envers els humans: s’estimen en més de 2 000 les morts causades anualment pels cocodrils, sobretot pel cocodril del Nil (Crocodylus niloticus) i pel cocodril indopacífic (C. porosus), que són les úniques espècies que ataquen els humans deliberadament, amb la finalitat d’alimentar-se’n; altres espècies, com el cocodril de l’Orinoco (C. intermedius) o el cocodril cubà (C. rhombifer), només ataquen ocasionalment, la majoria de vegades en defensa de la seva prole. Les espècies de sabana més conegudes són: a l’Àfrica el cocodril del Nil(C. niloticus), un gran depredador de mamífers que els captura quan van a beure: al sud-est asiàtic el gavial (Gavialis gangeticus) que atrapa els peixos amb un moviment lateral i no mossegant-los de dalt a baix com fan la resta de les espècies; i, a l’Amèrica del Sud, el caimà comú (Caiman crocodilus) i el de morro ample(C. latirostris), que s’alimenten quasi exclusivament de peixos.
Els crocodilians aixequen nius d’1 m d’alt aproximadament, fets de matèria vegetal per tal que, en fermentar, desprengui escalfor que els ajudi a covar els ous. La femella vigila el niu fins a l’eclosió dels ous, moment en què ajuda les cries a sortir-ne. Aleshores les transporta dins la seva boca, delicadament, cap a l’aigua, on les defensa amb decisió; s’hi comunica mitjançant els reclams constants que emeten els petits. Algunes tortugues d’aigua dolça dipositen astutament els seus ous en els nius dels caimans per a aprofitar-ne l’escalfor i obtenir-ne una defensa eficaç, però això no deixa de tenirels seus riscs: les tortugues han de sincronitzar el naixement de les seves cries amb l’eclosió dels ous dels caimans per tal que els tortugons nounats puguin fugir del niu mentre la femella del caiman està ocupada transportant les seves cries cap a l’aigua.
En els “llanos” orinòcics, la posició del niu del caiman comú respecte al nivell del riu s’utilitza per a predir, amb molta precisió, l’abast i la durada de l’estació de pluges. Però els caimans i els cocodrils també són emprats amb moltes altres finalitats prou més cruentes: la seva carn, la pell, els greixos i els olis, que tenen una proporció d’àcids grassos molt diferents dels ocells i els reptils, s’usen amb propòsits medicinals per al tractament de l’asma, úlceres de la pell, cremades, etc. L’eficàcia dels greixos o dels olis és molt reconeguda per diversos pobles de Madagascar, Equador, Veneçuela, Bolívia, Haití, República Dominicana, etc. En definitiva, caldria preguntar-se: qui devora a qui…?
Hi ha descrites 257 espècies de tortugues arreu del món, de les quals 176 són d’aigua dolça. Algunes d’aquestes tortugues dulciaqüícoles són molt grosses, amb closques que poden arribar als 80 cm de longitud. A les sabanes africanes, tanmateix, n’hi ha poques, si es compara amb les asiàtiques i les americanes. Aquestes tortugues dulciaqüícoles africanes (Cycloderma, Pelusios) mengen de tot, especialment invertebrats com cargols, gambetes, cucs, però també carronya, matèria vegetal, etc. Les més grans són essencialment carnívores i s’alimenten de peixos, granotes i d’altres amfibis i, en menor proporció, d’ocells i petits mamífers. A la sabana americana són molt comunes les tortugues del gènere Podocnemis, com el “galápago llanero” (P. vogli), que es concentren en gran nombre, a l’època de secada, en les poques tolles que troben i en les canelles. A les sabanes asiàtiquessón molt característics Geoemydai Aspideretes, gèneres que tenen quatre espècies a la península indostànica, algunes prou grans,com A. gangeticus, que té una closca de fins a 70 cm de llarg.
Les anacondes (Eunectes) són uns animals superdepredadors que capturen caimans, peixos, ocells i fins mamífers de mida mitjana o també, ocasionalment, de grans proporcions (hom ha arribat a extreure un caiman de 2 m de llarg de l’interior d’una serp de 7,5 m). No són verinoses, però maten per asfíxia, estrenyent les preses, i la majoria de vegades ofegant-les per immersió; després, les devoren a dins o a fora de l’aigua. Són considerades les serps més grans del món, amb exemplars de més de 7 m i molt excepcionalment de fins a 10 m, i poden arribar a pesar 150 kg. Són uns animals agressius que poden atacar i causar la mort de persones. N’hi ha dues espècies, l’anaconda comuna (E. murinus), que es troba a les conques de l’Amazones i l’Orinoco, i l’anaconda txaquenya (E. notaeus), que viu a la conca del riu Paraguai.
Hi ha altres rèptils predadors, encara, als aiguals de la sabana. Els varans, per exemple, que són llangardaixosde mida mitjana o gran que viuen a l’Àfrica, a l’Àsia meridional i a Austràlia. Alguns són més o menys aquàtics, com el varà del Nil (Varanus niloticus), bé que també són semiarborícoles oportunistes que cacen a l’aguait qualsevol vertebratsi s’hi veuen amb cor.
Les piranyes (Serrasalmus) constitueixen un nombrós grup de peixos típics de rius, llacunes i aigües temporals de les sabanessud-americanes. La majoria són carnívores, encara que el seu règim alimentari pot variar molt. Formen bancs compactes que ataquen peixos i altres vertebrats aquàtics, en especial els ferits o agonitzants. Són més agressives en època de seca, quan es concentren en les escasses masses d’aigua, però en general s’ha exagerat molt sobre el perill respecte als humans o al bestiar. I és que per predadors —i únics assassins de debò—, ningú com nosaltres.