Fa entre set i vuit milions d’anys que una sèrie de fenòmens tectònics enfonsaren la vall del Rift, a l’Àfrica oriental, la qual cosa dividí el continent en dues parts biogeogràficament diferents. A la banda oriental, del Rift i fins a l’Índic, la selva plujosa s’anà reduint i l’entorn es transformà en un espai obert, molt més sec. Aquest canvi comportà una competència pel territori minvant entre els primats superiors, que fins aleshores havien viscut fonamentalment dalt d’arbres. Els perdedors van haver d’aprendre a explotar les noves terres desplaçant-se per terra, un canvi existencial que anà acompanyat d’una sèrie de modificacions morfològi-ques i etològiques que du-gueren fins a l’hominització. D’entre aquestes modificacions, potser la bipedització és el primer pas en el camí de l’estirp humana. Un pas capital derivat d’una derrota.
Fins aleshores, la franja equatorial d’Àfrica era coberta majoritàriament per selva, però com que a la nova regió oriental el clima esdevingué més sec, l’antic bosc tropical es transformà gradualment en un espai obert. La selva minvant oferia cada vegada menys recursos i menys aixopluc a la fauna, i per això alguns primats arborícoles començaren a sortir-ne, en cerca d’aliment. Al principi, segurament retornaven a la selva per a refugiar-s’hi, fins que poblacions senceres es veurien empeses a deixar les capçades dels arbres de manera definitiva. Els primers habitants de les terres obertes possiblement continuaren utilitzant el bosc de manera ocasional, fins que s’adaptaren a viure exclusivament dels recursos de la sabana.
El pas de braquiador arborícola a bípede terrestre no fou immediat.Les restes homínides més antiguesde què es disposa, trobades el 1994, són d’un individu que visqué fa 4,5 milions d’anys (Australopithecus ramidus), i apunten que potser era bípede tot i que vivia al bosc. Aquesta hipòtesi, però, encara no és prou contrastada per poder remuntar amb fermesa tan enrera l’adquisició del bipedisme, tanmateix segura fa 3,5 milions d’anys gràcies al testimoni de les petjades que deixaren a Laetoli (Tanzània) tres homínids que caminaren per sobre d’unes cendres volcàniques acabades de dipositar.
Més o menys contemporània és Lucy, una femella d’Australopithecus afarensis de la qual sí que es coneix bona part de la morfologia postcranial. Les seves restes indiquen que l’estirp homínida havia vist modificada la seva estructura d’ençà del pas de la selva a la sabana: la columna vertebral ja tenia una curvatura lumbar que permetia la postura erecta, el fèmur presentava una cresta que impedia a la ròtula de dislocar-se, el polze del peu s’arrenglerava amb la resta dels dits,i el tars dibuixava una arcada que permetia de donar-se impuls per a la marxa. La verticalitat de la postura bípeda va afavorir que els malucs s’eixamplessin, amb la qual cosa la pelvis es transformà en el recipientde les vísceres abdominals. Aquests canvis ossis anaren associats a variacions en la musculaturade les cames i, sobretot, en el desenvolupament del gluti màxim. La pelvis de la Lucy i els peus dels qui passaren per les cendres de Laetoli eren de bípede, sensecap mena de discussió.
Es desconeix quina va ser la pressió selectiva que afavorí aquest procés. Alguns autors associen la bipedització amb l’inici de la peculiar monogàmia humana. Segons aquesta teoria, haurien estat més reeixides les parelles que seguien juntes i que tenien cura de les cries; al mascle li correspondria d’anar a cercar aliments per a la femella i els fills, per a la qual cosa necessitaria tenir les dues mans lliures. Altres autors suposen que fou el comportament de centinella entre els herbassars, posant-se dempeus temporalment en actitud de guaita, com fan els papions, el que hauria dut l’èxit, amb la qual cosa s’hauria seleccionat la bipedització. Però encara hi ha més hipòtesis: en els protohumans, el bipedismehauria derivat de les parades d’intimidació que porten un simi a mantenir-se dret per tal de fer fugir el seu adversari, mentre que, segons un altre argument, la recol·lecció de fruits despresos dels arbustos i dels arbres baixos de la sabana seriamés eficient si el primat era capaç d’aixecar-se i mantenir-se dempeus sobre dues potes.
D’aquesta fase també s’han intentat trobar explicacions, encara més especulatives, per al comportament actual de la nostra espècie. L’aparició d’una relació prioritàriament monògama —sense abandonar del tot la promiscuïtat característica dels primats superiors—, associada a la desaparició de la fase estral en les femelles humanes, és acceptada per uns autors i rebutjada fermament per d’altres. Això també s’associa amb el fet característic de l’espècie humana de compartir el menjar. I una altra teoria curiosa argumenta que, durant la interfase selva-sabana, els qui haurien abandonat primer els arbres haurien estat els mascles, mentre les femelles encara hi restaven permanentment, cuidant les cries.
Però el pas de la selva a la sabana també comportà altres canvis. Toti que la dieta consistia bàsicament en fruits i llavors (que continuen essent components principals de la dieta humana), amb un suplement d’insectesi altres petits animals, l’aparell den-tal dels australopitecins no era pas com el dels primats de la selva: ja no tenien els grans ullals característics dels mascles dels pòngids. Totes les peces eren més petites i tampoc no presentaven separació entre les dents, el diastema. Tanmateix, la seva dentició tampoc no era igual que la dels humans actuals, que tenim peces proporcionalment encara més petites. El fet que les espècies de primats polígames tinguin un dimorfisme marcat en les canines dóna també suport, segons alguns autors, a la presump-ta monogàmia dels homínids del Plio-plistocè.
Més tard vindrien altres canvis que conduirien a l’aparició del gènere humà. El més important fou sens dubte l’increment de l’encèfal i les posteriors modificacions de les pautes etològiques i culturals. La utilització d’eines comportaria, altrament, una progressiva lateralització dels hemisferis i l’increment de la capacitat de realitzar moviments de percussió precisos. Posteriorment vindria la domesticació del foc i, molt més tard encara, el llenguatge articulat. Però tot començà posant-se dret sobre les dues potes posteriors perquè la selva s’havia fet sabana.