La imatge de l’explorador consumit per les febres és indissociable de l’èpica cinematogràfica i de les novel·les d’aventures. No és gratuïta, però: els primers europeus que s’endinsaren en el continent africà descobriren ben aviat que el cost de la colonització de determinades regions podia ser molt elevat en vides humanes. També comprovaren que el bestiar domèstic a què estaven avesats sofria una mortalitat igualment prou alta, i que els caps que sobrevivien mantenien una salut tan precària que l’activitat ramadera amb les varietats europees esdevenia difícil o senzillament impossible. Avui dia es comprenen millor les causes d’aquests problemes, però no per això ha estat possible de posar-los arreu sota control. De fet, hi ha llocs on fins i tot s’han intensificat.
A l’Àfrica oriental, és ben conegut el cas de la nagana o malaltia de la son de la sabana. La nagana presenta un quadre inequívoc: prostració, baveig, insensibilitat al dolor i finalment la mort. No fou fins a la darreria del segle XIX, exactament l’any 1895, que es descobrí l’origen d’aquest mal: uns microorganismes (Trypanosoma brucei) que infecten la sang, els ganglis limfàtics i el sistema nerviós central, i que hi ingressen inoculats per la picada de la mosca tse-tse (dípter del gènere Glossina). Així, aquests insectes, mascles i femelles, serveixen d’hostes intermediaris que promouen la dispersió dels paràsits: piquen una persona o un animal infectat i li xuclen sang amb tripanosomes que, des de l’estómac de l’insecte, migren fins a les seves glàndules salivals, on es multipliquen i donen lloc a formes infectives que sóninoculades per la mosca tse-tse quan pica una altra víctima. Els artiodàctils salvatges actuen de reservoris dels tripanosomes, que resulten mortals per al bestiar domèstic.
Les mosques tse-tse viuen a les selves occidentals (G. palpalis) i a les sabanes orientals (G. morsitans), picant i difonent els agents de la malaltia de la son pròpiament dita (T. brucei gambiense) o de la nagana (T. brucei rhodesiense), respectivament. La lluita contra les mosques tse-tse és complicada perquè, al contrari d’altres dípters, no passen per una etapa larvària lliure en un hàbitat definit, sinó que els embrions, d’un en un, són alimentats als oviductes de la mare amb secrecions d’unes glàndules especialitzades. La femella gràvida allibera, sempre sobre sòls humits i fluixos, una enorme larva blanquinosa que s’enterra de seguida i es converteix en pupa en només una hora; passades tres o quatre setmanes, emergeix un nou adult. Un cicle poc vulnerable als atacs profilàctics, doncs.
Hi ha zones d’Àfrica on la visió és un privilegi dels més joves, els quals han de guiar molts adults que pateixenla ‘ceguesa dels rius’, tècnicament coneguda com oncocercosi. Els vectors d’aquesta malaltia, també parasitària, són les femelles d’uns determinats simúlids, uns altres dípters picadors; com és freqüent entre els dípters, aquestes femelles són hematòfagues, mentre que els mascles presenten un aparell bucal més feble i s’alimenten de nèctar. En picar una víctima infectada, aquests simúlids ingereixen larves del nematode causant de la malaltia, la filària Oncocercha volvulas, les quals migren cap a les parts bucals de l’insecte i són injectades a un nou hoste. El desenvolupament fins a l’estat adult del verm acaba amb la formació d’un petit tumor al teixit subcutani, a l’interior del qual es troben les filàries adultes, aparellades o en grups. Els ous que ponen les femelles eclosionen immediatamenti alliberen larves mòbils que, tot esperant infectar l’hoste intermediari, s’instal·len als teixits limfàtics i a la conjuntiva de l’ull, causant la ceguesa. Els simúlids passen per una vida larvària aquàtica en ambientsde corrent ràpid i poca fondària, on capturen les partícules en suspensió. Com que els adults tenen una mobilitat reduïda, es troben sempre prop dels rius amb un cert desnivell. Aquestes zones són, doncs, els focus endèmics on els humans malviuen.
Una tercera malaltia parasitària que causa estralls és l’esquistosomiasi, també coneguda com bilharziosi. En aquest cas, l’organisme infectant és un trematode del gènere Schistosoma (=Bilharzia), l’adult del qual viuals vasos sanguinis abdominals de l’hoste, normalment a les venes de l’intestí o la bufeta. Els ous del cuc travessen els teixits i són expulsats amb l’orina o la femta; si entren en contacte amb aigua, alliberen una larva ciliada que neda fins a trobar determinats cargols aquàtics (Bulinus, Physopis, Planorbis),a l’interior dels quals es multiplica asexualment. D’un sol cargol infectat per una única larva poden eixir després milers de cercàries que neden fins a trobar la pell de l’hoste definitiu, la qual barrinen en pocs segons per a introduir-se al sistema circulatori. Hom reconeix onze espècies d’aquests cucs a l’Àfrica (Schistosoma haematobium iS. mansoni són les més corrents ala sabana), les quals són paràsits específics de determinats artiodàctils, rosegadors o humans, i també tenen hostes concrets en espècies precises de cargols planòrbids, la majoria amb distribució geogràfica restringida. Dotzenes de variants etiològiques, doncs, per a un mateix resultat: la ceguesa.
El desenvolupament poc atent a les característiques del medi pot agreujar la situació. Així, la construcció d’embassaments i canals sovint modifica la distribució dels vectorsde l’oncocercosi i afavoreix els de l’esquistosomiasi. D’altra banda, les solucions draconianes que hom ha proposat per a acabar amb els vectors no són sempre eficaces i, en canvi, tenen impactes col·laterals importants. Per exemple, els plaguicides afecten moltes altres espècies i poden acumular-se perillosament. D’igual manera, la tala dels bosquetons on descansen les mosques tse-tse i l’extermini o el confinament dels ungulats salvatges eliminen recursos valuosos. Una alternativa racional consistiria a trencar el cicle vital dels paràsits, impedint alguna de les fases de transmissió. Però això vol recerca imaginativa i sentit sostenible del desenvolupament. Un repte apassionant.