Arbres que fan bonic

Són versos del “Poema de los árboles” (1932), de l’historiador i escriptor mexicà Angel M. Garibay (1892-1967), dedicats al pebrer bord (Schinus molle), un arbre de les sabanes llenyoses del tròpic americà. Un dels molts arbres del bioma difosos arreu del món tropical i temperat per l’elegància del seu port i la bellesa de la seva fructificació. Una fructificació íntimament relacionada amb l’estratègia eco-fisiològica de la vegetació arbòria sabanera.

En efecte, la vegetació de les sabanes en general està adaptada a l’alternança d’estacions eixutesi plujoses. Per a molts arbres, les pluges permeten el creixement vegetatiu i l’acumulació de reserves d’aigua; la sequera, en canvi, afavoreix la reproducció, perquè durant el temps sec es poden atreure més eficaçment els pol·linitzadors al nèctar de les flors, i els dispersors de les llavors a la polpa dels fruits. L’estació eixuta de les sabanes, doncs, malgrat l’aspecte desolat del paisatge, comporta una gran activitat biològica, de manera que no és comparable en absolut a l’hivern de les regions boreals. Enmig dels rostolls i l’herba agostada, els arbres florits, sovint sense fulles, destaquen com flamarades de color intens. No és gens estrany, per tant, que els jardiners d’arreu del món hagin volgut treure partit dels valors ornamentals d’aquests arbres. D’aquesta manera, algunes espècies de la sabana sud-americana i australiana s’han escampat per totes les regions tropicals i subtropicals del planeta.

És el cas del pebrer bord (Schinus molle) cantat per Garibay, el “molle” dels locals. El seu nom prové del quítxua “molli”, però també és anomenat “aguaribay”, mot guaraní compost d’“aguara” (que vol dir guineu), “ibá” (que significa fruita)i “ib” (és a dir arbre): ‘arbre de la fruita de la guineu’. Hom el coneix a Mèxic com “pirú”, i com “pimiento”a Xile, Colòmbia, Perú i també a Mèxic, pels seus ramells de fruits, rodonets i d’un vermell viu, que recorden els grans de pebre; aquest nom ha passat a l’anglès (“pepper tree”) i a altres llengües, com el català. Es tracta d’una anacardiàcia de fulles finament compostes, decumbents fins al desmai i perennes. És un arbre de port discret, de no pas més de 10-12 m d’alt, de tronc dubitatiu. La floració no és gran cosa, però la fructificació omple de ramells encesos tota la capçada.

És el cas contrari dels “lapachos”o “ipés” (Tabebuia avellanedae,T. heptaphylla, T. ipe, T. ochracea). Aquestes bignoniàcies —no pas exclusives de la sabana, ja que se’n coneixen fins a 150 espècies en altres biomes neotropicals—, quan encara no tenen fulles, queden cobertes de grans i bellíssimes flors grogues, blanques o rosades. La floracióde tota una població sovint està sincronitzada amb una precisió sorprenent, cosa que n’augmentael valor paisatgístic.

Un arbre carregat de flors groguesha estat tradicionalment un valor apreciat a qualsevol jardí. Aquesta mena d’arbres sol procedir de les sabanes, bé que d’origen geogràfic molt divers. Aquest és el cas de les mimoses, originàries d’Austràlia,i de la tipuana, procedent d’Amèrica del Sud. Les mimoses, que als jardins europeus saluden el final de l’hivern amb una floració espectacular més aviat insòlita, pertanyen al gènere Acacia; són mimosàcies sense gran cosa a veure amb les robínieso falses acàcies, popularment anomenades simplement acàcies (Robinia pseudoacacia), que són papilionàcies nord-americanes,i també una mica diferents de les mimoses en sentit botànic estricte, que pertanyen al gènere Mimosa.

El cas és que les Acacia de la sabana australiana són corrents als jardins temperats, siguin espècies de fulla glauca i composta (A. baileyana, A. dealbata), siguin espècies de fulla entera (A. cyanophylla, A. melanoxylon, A. podalyriifolia), aquesta darrera de flors blanques; les Acacia africanes, en canvi, no tenen gaire ús ornamental. I sí, en canvi, les meravelloses tipuanes o tipes sud-americanes (Tipuana tipu), que pel fullatge semblen una robínia, però que se’n diferencien fàcilment per les seves flors d’un groc intens (les falses acàcies tenen flors blanques o rosades) i pels seus fruits, insòlitsen una papilionàcia: són sàmares generosament alades.

Finalment, hi ha el cas de la xicranda (Jacaranda mimosifolia), una bignoniàcia de floració violada quan l’arbre encara no ha tret fulla, i de fusta molt valuosa, originària del tròpic sud-americà, anomenada en guaraní “jacarandá”, terme que ha passat al castellà i al portuguès.La xicranda gaudeix d’un gran predicament en jardineria, tant pel seu port general i bellíssima floració, com per la delicada catifa violàcia que fan les seves abundantíssimes flors en desprendre’s de les branques. És una espècie plantada a la majoria dels jardins temperats, que ha captivat molts artistes: el poeta català Josep Carner (1884-1970) hi veié un símbol d’esperança durant el seu exili mexicà en el període franquista, reflectit en el poema “Xicranda de Mèxic”:

“Una xicranda florida enlluerna tot el món. Flama fosca de la terra que amb color de cel es fon.

Esclat de púrpura malva sobre els primers aiguarells, on són tes branques ardides, oh, dosser fet de pomells?

Una xicranda florida, l’arbre mateix que era ahir una urpa negrenca i sola com un retret al destí.”