La dimensió de la caça furtiva i el comerç il·legal d’animals salvatges és enorme. Moltes d’aquestes espècies viuen a l’àmbit de les sabanes. I entre elles, els elefants i els rinoceronts ocupen un tràgic lloc d’honor. En aquest cas, no és pròpiament l’animal l’objecte del comerç fraudulent, sinó les seves defenses: l’ivori dels ullals dels elefants i les banyes pretesament afrodisíaques i remeieres dels rinoceronts.
Al començament dels anys setanta el preu de l’ivori pujà espectacularment, fet que causà una intensificació de la caça d’elefants amb l’única intenció d’arrabassar-los els ullals. Els comerciants al·legaven que hi havia molts milers d’elefants a l’Àfrica, però per a contrarestar aquestes afirmacions interessades calia tenir dades fiables. El 1976, any en què només de Kenya s’exportaren més de 400 t d’ivori, es va iniciar un seguiment de les poblacions d’elefants, finançat pel World Wide Fund for Nature (WWF), la Unió Internacional per la Conservació de la Natura (UICN) i la Zoological Society de Nova York. El panorama era desolador: arreu, les matances havien delmat els ramats. En alguns casos, com a Uganda o a la República Centrafricana, les sabanes estaven cobertes de cossos d’elefant putrefactes. Les mines col·locades pels grups rivals a Angola, Txad, Rhodèsia, Moçambic i Zàmbia havien causat la mort de milers d’elefants i altres animals. La preocupació pels elefants, doncs, era sobradament justificada i calia actuar de seguida. Per això, a partir d’aleshores, es promulgaren lleis conservacionistes a molts països africans.
Es calcula que el comerç d’espècies salvatges o els seus productes té un valor anual de prop de 5 000 milions de dòlars nord-americans. Aproximadament una tercera part d’aquest comerç és il·legal. El 1973 es firmà a Washington la Convenció Internacional sobre el Comerç de Fauna Salvatge i d’Espècies en Perill d’Extinció (CITES), convenció que ha estat ratificada per més de 100 nacions. La CITES ha establert una relació de les espècies en perill d’extinció, la comercialització de les quals és prohibida.
Gràcies al conveni CITES, molts països africans es tancaren al comerç legal d’ivori a partir del 1989. Un exemple del canvi fou la cremació pública d’una pila enorme d’ullals confiscats a Kenya, encesa pel mateix president Arap Moi, com un senyal clar d’advertiment als furtius i traficants. Però hi ha països que s’oposen a la prohibició de comerciar amb els elefants perquè mantenen encara poblacions importants i volen dur a terme una explotació sostenible d’aquest recurs: a Zimbabwe, i també a Zàmbia, per exemple, es duu una gestió envejable, on la població local es beneficia directament de l’explotació dels animals salvatges.
Però altres governs que s’oposaren a la prohibició del tràfic d’ivori no tenien tan bones intencions, com és el cas de Burundi, on es ‘blanquejava’ un flux intens d’ullals. Altrament, en algunes zones de Kenya, Burundii Zimbabwe també hi ha ramats d’elefants salvatges fora dels parcs naturals, ramats que causen danys importants quan envaeixen els conreus. El fet és que mantenir els animals salvatges sense promoure que es matin per caprici perpetua un incentiu turístic que genera moltes i molt bones divises: des del punt de vista estrictament econòmic, també val la pena tenir elefants vius.
També han estat implacablement caçats els rinoceronts, per mor de la seva banya, apreciada en molts mercats orientals per les seves preteses virtuts afrodisíaques. El cas és que, malgrat la implementació de projectes de conservació, les cinc espècies vivents de rinoceront es troben en clar perill d’extinció, tant els grans rinoceront negre (Diceros bicornis), rinoceront blanc (Ceratotherium simum) i rinoceront unicorne de l’Índia (Rhinoceros unicornis),que són propis d’àrees de sabana, com els més menuts rinoceronts de selva, és a dir, el rinoceront de Java (R. sondaicus) i el rinoceront de Sumatra (Dicerorhinus sumatrensis). El més castigat pel furtivisme ha estat el rinoceront negre: dels 65 000 exemplars que hi havia encara durant els anys setanta, es passà a només uns 2 000 durant els noranta; de rinoceronts de Sumatra, en resta poc més de mig miler d’individus.
Hom ha atacat el problema des de tres angles diferents: translocació dels animals a reserves ben vigilades, iniciatives per a controlar el mercat il·legal, i tall de les banyes dels animals salvatges. Això darrer es començà a fer a Namíbia el 1989 i després també a Zimbabwe, amb el rinoceront negre, amb l’esperança que els furtius no trobessin rendible la caça de rinoceronts sense banya. Però tot indica que la cacera no ha disminuït per aquesta causa, sinó per una major vigilància. A més, la banya és un teixit corni que creix com les ungles, de manera que en menys d’un any els rinoceronts tornen a ser objectius cobejats. El fet és que les dues espècies de rinoceront africanes es troben en perill d’extinció i continuen minvant en efectiusde manera alarmant; la demanda de banyes no disminueix i no es disposa dels recursos necessaris per a fer complir les lleis de protecció, involucrar les poblacions locals en la gestió, i dur a terme la recerca necessària.
Ullals d’elefant i banyes de rinoceront: una defensa o una amenaça?