Els deserts i subdeserts càlids al món

Els deserts i subdeserts càlids del Vell Món

Els deserts càlids del Vell Món, al N i al S de l’equador, són molt diferents. Els deserts africans es troben repartits en tres zones del continent: al N, a una i altra banda del tròpic de Càncer, el Sàhara; al S, a les dues bandes del tròpic de Capricorn, al llarg de la costa atlàntica sud-occidental, el Namib, i més cap a l’interior, el Karoo i el Kalahari; i a l’E, al llarg de la mar Roja i al corn d’Àfrica, el desert dankali-somalí. A les mateixes latituds del Sàhara, de les costes de la mar Roja a la vall de l’Indus, s’estén una altra de les àrees de desert i subdesert càlid més dilatades del món, que inclou la pràctica totalitat de la península Aràbiga, gran part de Mesopotàmia, la meitat meridional de l’Iran, en particular les regions baixes i més o menys properes a la costa, i la baixa i mitjana vall de l’Indus.

Malgrat les diferències entre uns i altres tots tenen una flora i una vegetació molt diversificades i originals. Els deserts d’Aràbia i del Pròxim Orient tenen un parentiu relativament estret amb els de l’Àfrica septentrional (gairebé la meitat de les 2800 espècies saharianes també es troben a Aràbia), mentre que el Sind i el Thar són deserts tropicals emparentats amb els del Sahel, els del Sàhara meridional, els del S d’Aràbia (Oman i Iemen) i els de l’Àfrica oriental (Etiòpia, Somàlia i Kenya). Els deserts del Sind i del Thar, a l’E de la vall de l’Indus i a cavall de la frontera indo-pakistaní, tenen una flora tropical en un 80%. Malgrat que l’expressió ‘element florístic sàharo-sindià’, utilitzada sovint en fitogeografia, sembla del tot inapropiada —ja que tot el Sàhara només té el 30% d’espècies tropicals, i el mateix passa a Aràbia, mentre que més del 50% de les espècies tenen una afinitat mediterrània—, tractant-se de deserts del Vell Món és adequat utilitzar-la a causa de l’homogeneïtat genètica regional d’aquesta flora. Els deserts de l’Àfrica austral també tenen una flora d’afinitat tropical, però molt més rica que la sahariana o la dels deserts de l’Àfrica oriental, gràcies a la proximitat del regne florístic capenc.

La vegetació mostra un patró de distribució particular, amb les plantes perennes agrupades al llarg de la xarxa hidrogràfica i en diferents tipus de depressions obertes i tancades, especialment en els sòls de còdols i graves i a les planes argiloses, mentre que en els interfluvis no es troben plantes perennes. En canvi, els subdeserts tenen una distribució de plantes perennes difusa; és a dir, el patró de distribució d’aquestes plantes és regular, si bé escampat, sobre la totalitat del paisatge.

Pel que fa a la fauna de mamífers d’aquests deserts, es troben cabres (Capra), arruïns (Ammotragus lervia) i antílops com gaseles (Gazella), addaxos (Addax nasomaculatus), òrixs (Oryx), dic-dics (Ma-doqua), cobs comuns (Kobus kob), cudús (Tragela-phus strepsiceros, T. imberbis) o impales (Aepyce-ros melampus). També hi ha búfals (Syncerus caffer), zebres de Grevy (Equus grevyi), guepards (Acionyx jubatus), gats de sorrals (Felis margarita), fennecs (Fennecus zerda), licaons (Lycaon pictus), xacals (Canis adustus, C. aureus), etc. Entre els camèlids, només el dromedari (Camelus dromedarius) és pròpiament un animal de deserts càlids, originàriament només dels aràbics.

El desert del Sàhara

El Sàhara, el desert més gran del planeta, abasta una àrea aproximadament de 8,6 milions de km2, si es compta el territori que queda per sota de la isoeta dels 100 mm de mitjana de precipitacions anuals. La seva extensió d’E a W és de 5 500 km al llarg del paral·lel 20°N des de Port Sudan (Sudan), a la mar Roja, als 37°E, fins a Nouadhibou (Mauritània), a l’oceà Atlàntic, als 17°W. La distància més llarga en sentit meridià, seguint el meridià 6°E, entre els 17 i els 35°N assoleix quasi 2 000 km des d’Agadèz (Níger) fins a Biskra (Algèria). Aquesta àrea immensa, de la grandària d’Austràlia sencera, és molt diversa pel que fa a relleu, geologia, recursos minerals, clima, geografia i fisiografia, fauna, flora i poblacions humanes.

La geologia del Sàhara inclou tots els tipus de roques més comuns que existeixen a la Terra, de les èpoques més variades. Des del complex basal metamòrfic pre-cambrià, de més de 3 000 milions d’anys d’antiguitat fins als sediments lacustres de l’Holocè, que daten de menys de 10 000 anys enrere. Durant el Paleozoic superior, quan el continent de Gondwana començà a separar-se del de Pangea, el que avui és el Sàhara i la resta del continent africà eren encara situats molt a prop del pol sud. En canvi, a partir del Devonià (fa uns 400 milions d’anys) s’inicià una deriva cap al N que va permetre que el continent assolís sensiblement la seva posició actual durant el Miocè, ara fa uns 25 milions d’anys. Els grans gruixos de gresos devonians dels tassilis, que envolten les muntanyes del Sàhara central, han tingut un gran paper com a origen dels materials sorrencs que l’erosió i el transport a grans distàncies pels rius que foren actius en el passat emplaçà a diferents àrees del desert. D’aquests materials, erosionats pel vent i l’aigua, s’originaren durant el Plistocè les grans mars de sorra del Sàhara septentrional i els substrats sorrencs del Sahel, al marge meridional. Els sòls estan molt poc evolucionats i tenen un contingut molt petit de matèria orgànica; són molt comuns els sòls salins i guixencs, particularment al Sàhara septentrional i central, sobre substrats sedimentaris. No obstant això, s’observa activitat microbiana fins i tot als sòls de graves més secs, amb una producció detectable de diòxid de carboni per part de bacteris, fongs i algues.

Les calcàries, les margues i els esquists del Mesozoic afloraren sobre grans àrees a la meitat septentrional del Sàhara. Els gresos continentals del Mesozoic al Cenozoic també han tingut, a Algèria i a Tunísia, un paper fonamental en la conservació dels recursos hídrics en constituir un aqüífer profund que s’estén en el subsòl d’una àrea de 0,8 milions de km2, i que aporta uns cabals de 21,5 m3/s en unes 2 200 perforacions, nombroses “foggaras”, fonts i llacs salats que poden emmagatzemar en total uns 6 × 1013 m3. Els gresos nubis, també d’edats que van del Mesozoic fins al Cenozoic, afloren en uns 1,8 milions de km2 al Sàhara oriental de Líbia, Egipte i Sudan, abasten d’aigua un gran nombre d’oasis típics i de depressions (Kharga, Bahariya, Farafra, Sīwa, Qattara, Al-kufrah), amb uns cabals artificials de 4 m3/s a la conca d’Al-kufrah, però aparentment amb una descàrrega potencial molt més gran i amb una capacitat d’emmagatzemament desconeguda, bé que se sospita immensa. Les aigues dels gresos continentals del Sàhara nord-occidental tenen una antiguitat de 4 000 a 8 000 anys i una qualitat, per al regadiu, de bona a pobre, en funció de la seva situació local. Les aigües dels gresos nubis de la conca d’Al-kufrah daten de fa entre 20 000 i 30 000 anys; la seva qualitat és de bona a excel·lent i, si més no en part, probablement s’originaren del Nil durant el Plistocè.

L’altitud varia des de 137 m per sota del nivell de la mar, al fons de la depressió de Qattara, al NW d’Egipte (-17 m fins a 20 m als grans chotts del SE d’Algèria i SW de Tunísia) fins a 3 000 m al massís d’Ahaggar, al Sàhara central d’Algèria meridional, i 3 400 al massís muntanyós de Tibesti, al N del Txad. La major part del desert, però, és formada per planes ondulades situades per sota de 500 m d’altitud. Les muntanyes i els turons representen uns 0,8 milions de km2 (aproximadament un 10%) de la superfície total del desert; els altiplans denudats i els paviments i les planes de pedruscall i graves uns 5,8 milions de km2 (el 68%), les dunes i els sorrals uns 1,9 milions de km2 (el 22%). Així, doncs, en contra de la creença popular, les dunes i els sorrals cobreixen menys de la quarta part del Sàhara.

Tal i com és d’esperar en una àrea tan gran, el clima del Sàhara és força divers pel que fa a aridesa i estacionalitat. El Sàhara septentrional rep solament pluges hivernals; el seu clima representa una forma extrema del clima mediterrani, amb pluges originades per depressions ciclòniques lligades al front polar. Contràriament, el Sàhara meridional es troba sotmès quasi exclusivament a pluges estivals que es generen a la convergència intertropical. El Sàhara oceànic occidental, al llarg d’una franja costanera d’uns 50 km d’ample, representa una espècie de desert litoral atenuat, caracteritzat per temperatures moderades, un alt nivell d’humitat, nebulositat, presència freqüent de boires, brises marines fortes i una evapo-transpiració potencial relativament baixa (un 40% inferior a la de les zones interiors). Tots aquests fenòmens es troben associats als afloraments d’aigües fredes al corrent de les Canàries que corre paral·lelament a la costa del Marroc i de Mauritània, en direcció N-S, entre la latitud 21-28°N.

La temperatura varia molt dins del Sàhara, en funció de la latitud, l’altitud i el grau de continentalitat. Sorprenentment, les temperatures mitjanes anuals del Sàhara no són les més elevades d’Àfrica: les temperatures mitjanes del Sahel i de les costes de la mar Roja arriben a assolir localment 30°C, i sobrepassen les del Sàhara. Les temperatures màximes absolutes registrades, això no obstant, són de les més altes del planeta, entre 50 i 55°C. El Sàhara occidental, llevat de la franja oceànica, és més càlid que el Sàhara oriental (exceptuant la regió d’Asw$an i Wadi Halfa): 28°C enfront dels 25°C de temperatura mitjana anual. A les muntanyes, per damunt de 1 500 m, la temperatura mitjana anual baixa per sota de 20°C i a l’hivern són comunes les gelades, que poden assolir -10°C als cims d’Ahaggar i Tibesti, cap a 3 000 m d’altitud. A la major part de les àrees del Sàhara septentrional, del SE d’Algèria fins al SW de Líbia, passant per Tunísia meridional, també són habituals a l’hivern les glaçades lleugeres.

La flora del Sàhara és molt més rica del que es podria pensar: s’han descrit aproximadament 2 800 espècies de plantes fanerògames, la meitat de les quals també es troben al desert d’Aràbia. Unes 500 espècies són endèmiques, és a dir, estan restringides al Sàhara. La flora del Sàhara septentrional presenta un gran lligam amb la flora mediterrània, ja que un 70% de les espècies pertanyen a famílies i gèneres paleàrtics, mentre que menys d’un 10% tenen un parentiu tropical. Per contra, la flora del Sàhara meridional és en un 70% tropical i tan sols un 5% mediterrània. La flora de les planes del Sàhara central és molt pobra (només es troben 500 espècies), amb un parentiu mediterrani i tropical a proporcions iguals. Així, doncs, la flora mostra un patró de distribució similar al dels factors climàtics. La vegetació es troba normalment associada a la xarxa de drenatge, excepte en el cas de dunes, penya-segats i àrees que tenen el nivell freàtic superficial. La vegetació inclou arbres, arbustos, gramínies i altres plantes herbàcies, tant perennes com anuals. Al Sàhara septentrional predominen els arbustos petits, amb nombroses espècies de quenopodiàcies que asseguren la transició cap als subdeserts esteparis, on també predominen aquests matolls. Els arbres i els arbustos alts normalment estan restringits a la xarxa de drenatge. Al Sàhara meridional predominen les herbes perennes tropicals, com Panicum turgidum, i també arbres espinosos i matolls (Acacia, Balanites, Ziziphus) i asseguren la transició cap al matollar del Sahel i la sabana, més al S.

Anàlogament, la fauna presenta també un parentiu tropical i mediterrani, però en aquest cas, la distribució potser depèn més dels grups zoològics que es considerin que no pas dels atributs geogràfics. La majoria dels grans mamífers tenen un parentiu afro-tropical, mentre que els rosegadors són predominantment mediterranis. El mateix fenomen succeeix en altres grups com en el cas dels ocells, rèptils i insectes. Els mamífers del Sàhara sumen 110 espècies (20 de grans mamífers i 90 de petits). La majoria dels grans mamífers que eren habituals al segle XlX s’han extingit o bé es troben en perill d’extinció. En canvi, encara es troben 45 espècies de rosegadors i 22 espècies de rats-penats. Hi ha 250 espècies d’ocells (90 de sedentàries), 100 espècies de rèptils (70 de llangardaixos i 30 de serps), 10 espècies d’amfibis i 20 de peixos. Els insectes són nombrosos, particularment els himenòpters (66 formigues, 30 tèrmits) i els coleòpters (caràbids, curculiònids, escarabèids i especialment tenebriònids).

Els deserts d’Orient Mitjà i el subcontinent indi

La península Aràbiga és un gran bloc, d’uns 3 milions de km2, separat a mitjan Terciari de l’antiga placa afro-aràbiga per l’obertura de la mar Roja, prolongació septentrional del gran Rift africà. Les seves característiques són molt semblants, en tots els aspectes —de la geologia al poblament humà, del clima a la fauna— als del gran desert africà. Una part considerable del territori és ocupada per deserts de sorra: Al-Nafūd, al NW, i Rab’ al-Khālī, al SW, que, amb els seus 650 000 km2, és el més gran dels deserts de sorra del món. L’un i l’altre units per una franja de sorrals, Al-Dahna, en forma d’arc convex vers l’E de més de 1 000 km de llarg i una amplada que pot oscil·lar entre la desena i el centenar de quilòmetres. Les façanes costaneres occidental, meridional i sud-oriental són resseguides per un vorell de muntanyes, però només les regions muntanyoses del S, per la seva altitud i el fet de trobar-se sota la influència del règim monsònic de l’Índic, reben pluges que els permetin defugir la total aridesa. Tot l’altiplà interior, el Nagd, és desèrtic, com també ho és, al N i NE d’Al-Nafūd del desert sirià i totes les regions litorals del golf Pèrsic (anomenat Aràbic o simplement ‘el Golf’ pels àrabs).

A l’extrem NW, la península de Sinaí i el Nègueb prolonguen l’àrea desèrtica de la península Aràbiga i l’enllacen amb els deserts egipcis. Cap al NE, els deserts d’Aràbia enllacen amb els deserts i subdeserts de Mesopotàmia i el Khūzestān. Al litoral iranià riberenc del Golf i als deserts del Balutxistan, hi prevalen unes condicions desèrtiques no gaire diferents de les de la península Aràbiga, sense pluges d’hivern ni gelades importants. Aquests trets les diferencien dels deserts i dels subdeserts de l’altiplà iranià i d’Afganistan que, pel fet de rebre les seves escasses pluges a l’hivern i estar exposats a gelades importants durant l’estació freda, han estat classificats com a freds tot i que els més meridionals (com els del Sīstān o el Dasht-e Lūt) es troben a una latitud al voltant dels 30°N. La vall irrigada de l’Indus separa els deserts balutxs del desert del Thar, que s’estén per les regions frontereres entre el Pakistan i l’Índia.

Biogeogràficament, tots aquests deserts s’acosten força més al S del Sàhara i al Sahel, amb el qual constitueixen la regió florística sudano-zambeziana, que no als deserts i els subdeserts veïns dels altiplans d’Anatòlia, Iran i Afganistan, més semblants, pel seu poblament vegetal i animal, als deserts de l’Àsia mitjana i amb una acusada influència mediterrània en la seva flora. Són trets comuns amb la vegetació sahariana meridional, per exemple la manifestació, després d’una pluja, de les característiques comunitats d’anuals de les depressions entre dunes dels deserts de sorra (“acheb”), la presència de diferents espècies d’Acacia i Prosopis (A. flava, A. hamulosa, A. tortilis, P. cineraria[= P. spicigera]) que formen bosquines allí on l’aigua del subsòl esdevé accessible, les diverses eufòrbies cactiformes (Euphorbia schimperi, E. triaculeata) i també altres d’arbustives que perden la fulla al pic de la sequera (E. balsamifera, E. caducifolia).

El desert de Danakil

El desert de Danakil (Dankali) s’estén entre la mar Roja i l’altiplà d’Etiòpia, entre els 11 i els 14°N, pràcticament des de la latitud de Masawa (Eritrea) pel N, i de la de Djibouti pel S, sobre una àrea d’aproximadament 150 000 km2. La mitjana anual de precipitacions hi pot variar entre 30 i 130 mm (Aseb 40 mm, Assal 60 mm, Obock 80 mm, Djibouti 130 mm). Aquesta àrea és probablement la més càlida de la Terra, ja que la temperatura mitjana anual és pròxima o fins i tot excedeix els 30°C, i potser encara és més elevada a la depressió de Dallol (120 m per sota del nivell de la mar).

El desert de Danakil és una terra de volcans actius, d’activitat tectònica i de rift continental, amb rius de lava actius i recents, dipòsits de sulfurs i de clorats, brolladors d’aigua calenta, guèisers i depressions salines, amb un potencial real d’explotació de l’energia geotèrmica. Les zones muntayoses d’Etiòpia, que s’aixequen a l’W entre 1 000 i 2 000 m per sobre del desert, hi aporten rius temporals, recursos hídrics i prades d’inundació, que possibiliten la cria de bestiar boví al desert. No hi ha pràcticament agricultura, excepte en el cas de petits oasis al voltant de Djibouti i de projectes de desenvolupament de regadiu, d’unes 150 000 ha al curs mitjà i inferior del riu Awash finançat pel govern d’Etòpia.

La flora és força rica (unes 800 espècies de plantes fanerògames) i típicament tropical. La vegetació també és abundant, i inclou restes de boscos de ginebres a cotes elevades (1 200-2 200 m). També s’hi troben alguns gramenets productius en zones més baixes i en planes d’inundació de rius temporals o subterranis permanents, que neixen a les regions muntanyoses d’Etiòpia. L’únic riu permanent és l’Awash, que discorre en sentit S-N i desemboca al llac Abe. Justament a la vall d’aquest riu es van descobrir, l’any 1974, les restes de “Lucy”, probablement la més important troballa de restes d’homínids feta fins avui.

El desert de Somàlia

El desert de Somàlia es pot dividir en dues zones clarament separades, amb característiques contrastades: la costa del golf d’Aden i les planes de Bari Nugaal. El desert de la costa del golf d’Aden s’estén des de Djibouti fins a l’extremitat del corn d’Àfrica (cap Caseyr). És una zona estreta d’entre 1 i 60 km d’ample per 1 000 km de llarg, situada entre la mar i els contraforts de l’altiplà somali, que se situa entre 800 i 2 400 m per sobre del nivell de la mar. Aquest desert costaner ocupa una àrea de 8 000-10 000 km2. Les planes de Bari Nugaal s’estenen al S del corn i al peu de l’altiplà al llarg de 500 km de costa de l’oceà Índic, en una franja de 50 a 350 km d’ample (Qardho, Iskushuban, Eyl, Hurdiyo, Weyla, Gaalkacyo, Laascanood, Cay-nabo).

El desert somali de la costa del golf d’Aden és una àrea extremament càlida i seca, amb una mitjana anual de temperatures superiors al 30°C. La mitjana anual de pluges és de 50 mm a Berbera i 20 mm a Boossaaso. Les pluges es distribueixen al llarg de l’any segons un règim estacional bimodal, amb pluges de primavera i de tardor; l’evapo-transpiració potencial anual és d’uns 2 500 mm. Tanmateix, a les zones muntanyoses, que reben més precipitacions, neixen molts rius temporals que creuen la plana de sorra i pedruscall, i fan que aquesta àrea disposi d’aigua. Aquí es troba la remarcable combretàcia Conocarpus lancifolius, un arbre de creixement ràpid que indica la presència d’aqüífers a una fondària relativament escassa. El desert de les planes de Bari Nugaal és menys càlid i té menys cursos d’aigua temporals, però les precipitacions són molt més elevades (50-120 mm). En aquesta zona abunden els sòls calcaris de poca profunditat i els dipòsits de guix. Aquest desert cobreix una àrea de 80 000 km2 (Bari Nugaal i vall de Nugaal).

Als contraforts de l’altiplà somali que s’eleven sobre el desert de la costa del golf d’Aden es troben els arbres de l’encens (Boswellia carteri, B. frereana, B. sacra), que creixen sobre les roques pelades, en un estret estatge altitudinal (1 200-1 700 m) sovint afectat per boires i calitges; més amunt, el penya-segat permet l’establiment d’un bosc més o menys degradat de savina africana (Juniperus procera), amb gran abundància de líquens del gènere Usnea i altres epífits, com també algunes altres espècies d’arbres interessants, com Ceratonia oreothauma, Pistacia emarginata, Sideroxylon. En general, la flora és rica i original, amb un gran nombre d’espècies endèmiques de mimosàcies del gènere Acacia, de burseràcies del gènere Commiphora, i probablement un bon nombre d’espècies no descrites.

La fauna inclou un bon nombre d’espècies rares de grans mamífers: l’ase (Equus hemionus), el “dibatag” o gasela de Clarke (Ammodorcas clarkei), l’antílop girafa o gerenuk (Litocranius walleri) iun gran nombre de petits antílops dic-dics (Madoqua). Gràcies als recursos d’aigua que posseeix, permet l’establiment de ramaderia i de pastors de camells, els issaes i els somalis; en canvi no es cultiva la terra. La ciutat de Berbera és la base d’un comerç actiu de bestiar entre Somàlia i la península Aràbiga.

Els deserts de Namib, de Karoo i de Kalahari

El desert de Namib abasta una àrea de 250000 km2, s’estén de N a S al llarg d’una franja costanera de 120 a 200 km d’ample per uns 2 000 de llarg que va des de Moçamedes, a Angola, fins al riu Olifants, a Sud-àfrica, i inclou bona part de Namíbia. Es tracta bàsicament d’una plana costanera situada entre la costa atlàntica i l’escarpament de Namíbia, que discorre paral·lelament a la costa, entre uns 100 i uns 150 km a l’E i s’enfila des del nivell de la mar fins a uns 650 m, al peu de l’escarpament, el qual arriba a assolir entre 800 i 1 500 m per sobre de la plana. La zona septentrional, des de Moçamedes fins a Walvis Bay és formada predominantment per roques, guix i grava. La part central des de Walvis Bay fins a Lüderitz és pràcticament coberta per dunes, les més grans de les quals assoleixen 300 m d’alçada. Més cap al S, les terres de graves i de còdols s’alternen amb dunes i amb sediments salins al S del riu Orange.

La pluja és molt escassa a la costa (8-20 mm), i assoleix els 100 mm al peu de l’escarpament. Les precipitacions es donen a l’estiu al N i a l’hivern al S de Lüderitz, a 26,4°S. Les temperatures a la costa són entre moderades i fredes (mitjana anual de 15°C), per l’efecte dels afloraments de les aigues fredes del corrent de Benguela. La inversió de temperatures com a conseqüència d’aquest refredament produeix nebulositat, una humitat de l’aire elevada i entre 100 i 250 dies l’any de boires en una banda de 50 km d’ample des de la costa. La freqüència de boires disminueix amb la distància de la costa, però poden arribar a assolir l’escarpament un parell de cops l’any. S’ha calculat que la condensació de la boira aporta al Namib l’equivalent de 50 mm de pluja. La similitud d’aquestes condicions climàtiques amb les del Sàhara oceànic occidental són òbvies tot i que la comparació de les dades climàtiques indica que les condicions són molt més favorables per a la vida al Namib: les mitjanes anuals de la temperatura, l’evapo-transpiració potencial, la velocitat del vent i la pressió del vapor d’aigua són més baixes que al Sàhara occidental. La humitat relativa, en canvi és més alta, tal i com era d’esperar.

El Namib té gran fama entre els ecòlegs i naturalistes per la seva riquesa, originalitat i diversitat i per l’extraordinària adaptació a l’aridesa de les seves plantes i animals. Moltes espècies obtenen a partir de la condensació de la boira la major part o la totalitat dels recursos hídrics que necessiten. Igual que als deserts de Somàlia i de Danakil, molts rius temporals i uns quants rius permanents o subpermanents, que neixen a l’altiplà de Namíbia, travessen el Namib, i porten així la vida als oasis lineals orientats en direcció E-W a través de la plana costanera. Així, en feliç expressió, el lleó pot trobar la foca, un encontre memorable.

Pel que fa al Karoo i el S del Kalahari, que prolonguen el Namib cap a l’interior, és un desert molt atenuat si es compara amb el Sàhara i fins i tot amb el Namib. Les pluges decreixen del NE cap al SW, on cau una mitjana de 150 mm al llarg d’una estació de pluges veritable al final de l’estiu austral. La major part del Kalahari no és pròpiament un desert sinó que l’ocupen sabanes herboses amb claps de mates i sabanes llenyoses. Aquesta regió s’assecà realment durant el període fred que va afectar les regions polars australs fa uns 12 milions d’anys i ha estat a partir d’aquella època que la sorra, sota la influència dels vents dominants, s’ha organitzat en cordons de dunes ataronjades o rogenques que, en conjunt, ocupen uns 250 000 km2 del Kalahari i del Karoo.

Els deserts i els subdeserts càlids d’Amèrica

A diferència dels compactes i extensos deserts del Vell Món, els deserts i els subdeserts càlids americans resulten molt més dispersos i d’extensió relativament petita. N’hi ha a tots dos hemisferis, a latituds força comparables i no falten similituds entre ells encara que en cada un es dóna un grau d’endemisme elevat. A l’hemisferi nord es concentren a les regions septentrionals de Mèxic i a les dels Estats Units immediates a la frontera mexicana. Al S, les principals àrees de deserts i subdeserts són la de la costa peruano-xilena i la del “monte” argentí, a l’W i l’E, respectivament, però també hi ha àrees que es poden conceptuar de subdesèrtiques a la costa caribenya de Colòmbia i Veneçuela i al NE del Brasil.

L’espai desèrtic americà

Les regions desèrtiques només cobreixen un 5% de la superfície d’Amèrica del Nord, cosa que representa uns 800 000 km2. S’organitzen al voltant de dos grans conjunts: el desert de Sonora, a l’W de la Sierra Madre Occidental (incloses les àrees desèrtiques i subdesèrtiques de la península de Califòrnia i del S de l’estat de Califòrnia), i el de Chihuahua, a l’E d’aquesta serralada. Al N del primer, el desert de Mojave fa de transició amb les regions de de-sert i subdesert fred de la Gran Conca. De NW a SE es reconeixen doncs, a banda el desert Mojave, els deserts de Colorado i de Gila, encara en territori dels Estats Units (als estats de Califòrnia i Arizona respectivament), que enllacen pel S el primer amb els deserts i els subdeserts de la Baixa Califòrnia (baix Colorado, Vizcaíno, costa central del golf de Califòrnia, Magdalena) i el segon amb els de Sonora (Altar, planes de Sonora, costa central sonorana). Finalment, més a l’E, a l’altra banda de la Sierra Madre Occidental, el desert de Chihuahua, que constitueix ell tot sol el segon d’aquests conjunts.

A diferència del que passa a l’Amèrica del Nord on, dins d’unes variacions, es manté una certa unitat i continuïtat entre els diferents deserts, als de l’Amèrica del Sud les separacions i les diferències entre uns i altres són molt marcades: entre les duesregions desèrtiques principals, el desert costaner pe-ruano-xilè i el “monte” argentí, es dreça la barrera dels Andes i les altres petites àrees del Carib i del NE del Brasil es troben separades, entre altres obstacles naturals, per tota la immensitat de l’Amazònia.

Els deserts càlids americans es caracteritzen per la presència de centenars d’espècies de cactàcies, d’agavàcies com les iuques (Yucca), les atzavares (Agave) o els “sotols” (Dasylirion) o de l’única espècie de la família de les simondsiàcies, la jojoba (Simmondsia chinensis). Però també abunden les zigofil·làcies, com les “gobernadores” (Larrea), mimosàcies com els prosopis, mesquites o “algarrobos” (Prosopis) o les acàcies (Acacia), cesalpiniàcies com les parkinsònies o “retamas” americanes (Parkinsonia) o els “palos verdes” (Cerci-dium), papilionàcies com el “chañar” (Geoffroea), el “palo hierro” (Olneya), compostes com els “tarbush” (Flourensia) o frankeniàcies com les franquènies (Frankenia).

Els deserts de Mojave, de Sonora i de Chihuahua

El desert de Mojave (140 000 km2), que inclou el famós Death Valley, el punt més baix de la superfície de la Terra (282 m sota el nivell de la mar), ocupa l’extrem meridional de Nevada, la conca del riu Mojave i tot el conjunt de conques endorreiques californianes al SE de Sierra Nevada i una petita porció de la vall del Colorado, des de l’extrem sud-occidental d’Utah fins a les muntanyes Mojave del NW d’Arizona, en territori d’aquests dos estats. Ésun desert que rep les seves escasses pluges (50-125 mm) principalment a l’hivern, com la veïna Califòrnia mediterrània. Sovint ha estat considerat un desert de transició entre els càlids i els freds, ja que, pel N, el seu límit amb els deserts freds de la Gran Conca pràcticament només és una qüestió d’altitud: entre 1500 i 1700 m, al S de Nevada el“creosote bush” (Larrea divaricata tridentata), característic dels deserts càlids americans, és desplaçat pel “shadescale” (Atriplex confertifolia) i el “sagebrush” comú (Artemisia tridentata), característics dels deserts freds. Tanmateix, tot i que també els seus límits meridional presenten alguna incertesa, més d’una quarta part de la seva flora i, en particular, prop d’un 80% de les seves plantes anuals són endèmiques. A diferència d’altres deserts càlids veïns, hi predomina una mena de brolla esclarissada, pobra en espècies, sense grans cactus però amb poblaments localitzats de iuques, en particular l’arbre de Josuè o “Joshua tree” (Yucca brevifolia), al qual s’ha dedicat un parc natural als contraforts septentrionals de les muntanyes de San Bernardino, a Califòrnia, prop dels confins meridionals del desert.

La resta de la vall baixa del Colorado és ocupada pel sector septentrional dels deserts de Sonora, el dels deserts del baix Colorado (Colorado, Gila, Altar). El desert de Sonora (275 000 km2) és el més variat dels deserts càlids americans, com demostra la multiplicitat d’apel·latius que han estat dedicats als seus diferents sectors. Les pluges, sovint no tan escasses com al desert de Mojave (50-350 mm), tenen una distribució biestacional, amb un cert predomini de les d’hivern cap a l’W i de les d’estiu cap a l’E. És també el situat a més baixa altitud, i més a prop de la mar (arran mateix de costa a Sonora i a la Baixa Califòrnia), raons per les quals les seves temperatures solen ser més elevades però els règims tèrmics menys rigorosos que en altres deserts més continentals. El més característic d’aquest desert és l’associació d’arbustos, com el “creosote bush” (anomenat “hediondilla” o “gobernadora” a Mèxic) o els “wolf berries” o “squaw berries” (Lycium andersoni i altres congèneres), arbrissons com els mesquites (Prosopis), el “palo verde” (Cercidium floridum i altres congèneres) o el “palo azul” (C. microphyllum) i cactus de tota mida, tant grans (Carnegiea, Pachycereus), com petits (Opuntia). Cap al S, a les planes de Sonora, i en altitud, cap als marges de les terres altes d’Arizona o de Sierra Madre, el desert pren l’aspecte d’un bosc molt clar de petits arbres com els ja esmentats “palo hierro”, el “palo verde” i “palo azul”, o el “guayacán” (Guaiacum culteri).

Finalment, el desert de Chihuahua (453 000 km2) se situa a llevant de la serralada de Sierra Madre Occidental, a l’altiplà septentrional de Mèxic, i desborda pel N la frontera del Río Grande aproximadament fins a les riberes del Pecos i fins a confondre’s amb les praderies d’herba curta de les planes altes del S de Nou Mèxic i el SE d’Arizona, on el seu extrem NW també connecta, a l’E de Tucson, amb el sector de les terres altes d’Arizona del desert de Sonora. Cap al S es prolonga pels estats mexicans de Chihuahua, Coahuila, Durango, Zacatecas, San Luis Potosí i fins i tot l’extrem SE de Nuevo León i el septentrional de Guanajuato i alguns claps aïllats encara més al S, a Querétaro i a Hidalgo. Per la seva alçada, que a l’extrem meridional pot arribar als 2 000 m i que no baixa dels 500 més que a les ribes del Río Grande, és més fred que el de Mojave, però certament és encara un desert càlid, en aquest cas amb pluges d’estiu, que li arriben del golf de Mèxic, una mica més abundoses que les dels altres deserts nord-americans (150-400 mm). Això, associat amb els substrats calcaris predominants a gran part del seu espai, afavoreix l’abundància més gran de plantes herbàcies i en particular de gramínies que caracteritza aquest desert enfront dels altres deserts nord-americans. Una altra característica és la presència de claps de substrats guixencs i de materials d’origen volcànic, amb una flora característica rica en endemismes.

Els deserts costaners peruano-xilens: Sechura, Tamarugal i Atacama

La regió desèrtica costanera de Perú i Xile constitueix una banda contínua que s’estén pràcticament des de la frontera peruano-equatoriana (a uns 5°S) fins a la vall del riu Elqui, a Xile (a uns 30°S). Tot plegat, pràcticament 3 500 km de façana costanera i una superfície estimada d’uns 290 000 km2. La influència conjunta del corrent polar fred de Humboldt, de l’anticicló subtropical del Pacífic Sud i de l’efecte “föhn” que exerceixen la Cordillera de la Costa i els Andes impedint, respectivament, la penetració de les masses d’aire humit procedents de l’oceà i de la conca del riu Amazones, determinen l’aridesa d’aquesta regió. L’aixecament dels Andes centrals i la intensificació dels afloraments antàrtics, fa entre 13 i 15 milions d’anys, que originà el corrent de Humboldt, sembla que foren les causes de la implantació en aquesta regió d’unes condicions climàtiques semblants a les actuals ja des de mitjan Miocè. La humitat que rep el sistema prové tant de les precipitacions ocasionals de tardor i hivern (entre maig i agost) com de masses d’aire humit originades en el Pacífic i que descarreguen el seu contingut d’aigua en forma de fins plugims (“garúa”) o de denses boirines (“camanchaca”). Això no obstant, gran part de l’aigua que forneix poblats i assentaments humans de l’àrea més àrida és subterrània i aparentment representa un important dipòsit fòssil format durant el Plistocè.

Tot i que la precipitació és extremament baixa i d’una elevada variabilitat interanual, hi ha anys en els quals les mitjanes històriques són àmpliament superades. Aquestes situacions es relacionen aparentment amb el fenomen d’El Niño, que permet que masses d’aire provinents del Pacífic penetrin terra endins deixant anar la seva càrrega d’humitat, moltes vegades en forma de violentes tempestes d’aigua i vent.

A la costa septentrional del Perú, de la frontera equatoriana fins a uns 8°S, la franja de boirines no supera els 500 m, només ocasionalment els 800 m. La topografia més planera arran de costa (la plana costanera arriba a atènyer 170 km a la Punta Mal Nombre, a uns 6°S de latitud) permet l’existència d’una extensa zona àrida, en gran part sense vegetació, formada per planes arenoses i dunes actives (“médanos”), coneguda com el desert de Sechura. Emmarcant la plana, els contraforts andins porten un desert pedregós que, a partir de certa cota (entorn dels 1000 m) es pobla espectacularment de cactàcies.

De Trujillo (8°S) fins a l’extrem meridional de la regió desèrtica, l’àrea costanera es fa més accidentada, i una serralada discontínua, la Cordillera de la Costa, s’interposa entre la costa i els costers del peu dels contraforts andins. Les “lomas”, la successió de turons i planes (“pampas”) que precedeix els accidentats contraforts de la Cordillera de la Costa (i que, on aquesta s’interromp, es pot dilatar fins als de la serralada andina), constitueixen un medi sotmès a les “garúas”, amb algunes plantes perennes peculiars, adaptades a l’aprofitament de la humitat atmosfèrica com les clavellines d’aire (Tillandsia) i algunes cactàcies de port prostrat, poc enlairat o esfèric, sovint recoberts de lanuginositat o de líquens que retenen la humitat, com també una rica flora d’efemeròfits que broten i floreixen quan es produeixen pluges abundants. A partir d’uns 300 m d’altitud i fins a uns 600 apareix localment algun poblament d’arbrissons com el “faique” (Acacia macracantha) o la “tara” (Caesalpinia spinosa).

Al sector xilè, les mitjanes anuals de pluja i de temperatura de l’aire mostren una gradació latitudinal, cosa que no passa, en canvi, amb els percentatges d’humitat relativa. Mentre que les mitjanes de temperatura disminueixen amb la latitud, la precipitació augmenta des de pràcticament nul·la al límit septentrional (18°S) fins a 118,4 mm (al sector costaner) i 134,6 mm (al sector interior) al límit meridional (entre 29 i 30°S). La proximitat de l’oceà amorteix les diferències de temperatura de l’aire entre el dia i la nit a la costa, mentre que a les zones interiors, en canvi, s’enregistren marcades diferències. També la humitat provocada per l’oceà té una penetració limitada a causa de la peculiar fisiografia, amb les terrasses o planes costaneres, la Cordillera de la Costa (allà on té presència) i les planes i costers que separen aquesta de la serralada dels Andes configurant altres tantes àrees diferenciades pel que fa a les respectives condicions ambientals.

El tram de la Cordillera de la Costa corresponent al NW del Perú és representat pel massís d’Illescas, la Silla de Paita i la muntanya d’Amotape; al Perú meridional (entre la península de Paracas, a 14°S, i la frontera amb Xile), la seva altitud mitjana varia entre 1 000 i 1 600 m i l’amplada entre 15 i 30 km, mentre que a Xile reapareix uns 10 km al S d’Arica (18°S) amb unes altituds màximes que van de 500 a 800 m. La continuïtat de les serres costaneres queda amagada en alguns sectors per l’existència de depressions que, quan posseeixen crostes salines visibles, són localment coneguts com a “salares” i, en el cas contrari, com a “pampas”. A l’extrem meridional de la regió desèrtica, cap a 27-30°S, la Cordillera de la Costa s’esborra, mentre que el massís andí tendeix a estendre ramificacions transversals cap a la mar i es configura un paisatge de petites planes (“pampitas”), muntanyes i valls transversals.

El vessant oriental de la Cordillera de la Costa és ocupat per un territori que varia de pla a suaument ondulat o amb turons i que s’estén fins al peu de la serralada dels Andes. La seva amplada és variable, en alguns sectors del S del Perú té entre 30 i 50 km d’amplada i a l’àrea fronterera entre el Perú i Xile, uns 10. De Pisagua (19° 36’S) cap al S s’eixampla novament en una plana central anomenada Depresión Intermedia on, de N a S, se succeeixen la Pampa del Tamarugal (aproximadament entre els 19° i els 22°S), la Pampa Ondulada (entre els 22° iels 24°S) i el desert d’Atacama (entre els 24° i els 26°S). La vegetació és molt escassa excepte en valls, oasis i bosquets que es mantenen gràcies ales aigues subterrànies. A l’interfluvi Copiapó-Elqui (entre 27 i 29°S) comença el desert interior transicional, amb un recobriment de la vegetació marcadament superior al del desert interior més septentrional. A l’extrem meridional de la regió desèrtica xilena, la Depresión Intermedia desapareix i s’aixeca un relleu complicat, imposant i abrupte que duu tota l’empremta del massís andí. Cap a muntanya, entre 1 800 i 3 500 m s’estén el desert andí que té la seva màxima extensió a la latitud d’Atacama.

Els subdeserts del “monte” argentins

El “monte” argentí ocupa una extensa regió de l’W i el centre de l’Argentina, entre els contraforts dels Andes i les anomenades Sierras Pampeanas. Té grans punts de semblança amb els deserts càlids nord-americans, sobretot amb el de Sonora, en particular per la dominància que tenen al paisatge les “jarillas” (Larrea); formen una mena de bosquina esclarissada que només és desplaçada localment per altres tipus de vegetació (cactàcies als sòls pedregosos), vegetació de ribera a tocar dels punts d’aigua o dels rius que travessen el “monte” davallant de la serralada dels Andes, o halòfits de les depressions salabroses o “salares”. De N a S s’estén, al llarg de més de 2 000 km, des del S de la província argentina de Salta fins al NE de la de Chubut, incloent-hi el NW de Tucumán, gairebé tota la meitat oriental de Catamarca, un petit sector del SW de Santiago del Estero, gairebé les províncies senceres de La Rioja, San Juan i Mendoza, tret de les respectives parts andines del seu territori, una part del NW de Córdoba, la meitat occidental de les províncies de San Luis i de La Pampa, el terç oriental de Neuquén, la meitat nord-oriental de Rio Negro i petits fragments del SW de Buenos Aires i el NE de Chubut.

Un territori tan dilatat en el sentit latitudinal i que també varia en altitud, de prop de 3 000 m al N fins al nivell de la mar al S, sembla que per força hauria de presentar variacions considerables. Efectivament, el règim de precipitacions, que a la zona septentrional és subtropical (amb pluges durant l’estiu), a la meridional pot ser qualificat de ‘mediterrani’ (amb pluges irregularment repartides tot l’any però amb un mínim pluviomètric estival i uns màxims relatius de tardor i primavera). La pluviositat és molt feble a tot arreu (de 80 a 250 mm de mitjana a la major part del territori) amb un gradient latitudinal que té el seu mínim a la regió de San Juan i N de Mendoza i augmenta tant cap al N com cap al S, bé que amb modificacions locals en funció de l’exposició i l’altitud.

Tanmateix, el “monte” té una flora i una fauna molt uniformes i el seu paisatge, fonamentalment pla o ondulat, resulta pràcticament una monòtona successió de “jarrillales”, animada esporàdicament per l’aparició d’algun “retamo” (Bulnesia retama), una zigofil·làcia arbustiva afil·la, de port arbori i tiges intensament verdes, que rareja a causa de la seva sobreexplotació per a l’obtenció de cera, algun “algarrobo cuyano” o “algarrobo dulce” (Prosopis flexuosa) o algun “chañar” com Geoffroea decorticans. Localment, en escarpaments rocosos poden aparèixer els “cardonales” de cactàcies columnars, com la passacana (Trichocereus pasacana); en localitats amb aigua freàtica immediata a la superfície, “pajonales” de gramínies perennes; al llarg de les riberes o en punts amb aigua freàtica poc profunda però no superficial, “algarrobales” de Pro-sopis flexuosa i altres congèneres; a les vores dels “salares” es fan els “jumiales”, poblaments d’una quenopodiàcia; a les terres altes de les Sierras Pampeanas intercalades entre depressions (“bolsones” de “monte”), finalment, s’hi fan gramenets de “coirones” (Festuca) semblants als andins.

Els subdeserts “nordestinos” i veneçolans

Una gran part de la regió del NE del Brasil (uns 800 000 km2 dels estats d’Alagoas, Bahia, Cearà, Paraiba, Pernambuco, Piauí, Rio Grande do Norte i Sergipe) encara que rep una pluviositat superior a 350 mm, la rep amb una extrema irregularitat interanual i sempre concentrada en els mesos d’estiu, sobretot entre març i abril, amb total absència de pluges entre agost i desembre i una humitat atmosfèrica molt baixa gairebé permanent. Els sòls, molt permeables, i una explotació agrícola que figura entre les més precoces i destructives del continent americà, la de la canya de sucre, han acabat de convertir aquestes àrees, en molts aspectes assimilables a les sabanes, en veritables subdeserts, rics en cactàcies i bromeliàcies terrestres espinoses. “Caatinga” i “sertão” es reparteixen aquest territori. La “caatinga” vera seria un bosc caducifoli força divers, amb nombrosos cactus colmunars i fins arborescents, com Cereus jacamaru i altres congèneres, i bromeliàcies terrestres, tot plegat amb la presència esporàdica de les bombacàcies anomenades “barrigudas” (Cavanillesia arborea, Chorisia ventricosa) i de determinades palmeres com l’“urucuri” (Syagrus [Cocos] schizophylla), el “catolé” (S. comosa) o la carnauba (Copernicia cerifera). El “sertão” pròpiament dit no té arbres; hi predominen les mates baixes espinoses i sobretot els cactus de més petites dimensions. Un gran nombre de variants intermèdies de “caatingues” arbustives han estat descrites d’aquesta regió del NE del Brasil.

A la costa del Carib de Colòmbia i Veneçuela, del riu Sinú fins a Puerto Cabello i a les Antilles Neerlandeses, situades davant d’aquesta costa, les condicions climàtiques són similars. El mateix passa, més a l’E a la costa de Barcelona i una part de la península d’Araya i a les illes veïnes com Margarita, i es prolonga pels vessants meridionals de l’extrem nord-oriental dels Andes que davallen cap als Llanos de Barcelona. La seva vegetació la constitueixen “espinares” (bosquines espinoses de mimosàcies i cesalpinàcies de fulla petita que perden durant els 6 mesos o més d’absència de pluges) i “cardonales” (bosquines de cactus columnars en forma de canelobre de fins a 8 m) acompanyats d’algun arbre dels “espinares” i d’un estrat baix de cactus més petits.

Els deserts i els subdeserts càlids d’Austràlia

Una gran part del centre del continent australià és ocupat per deserts i subdeserts. A Austràlia hom considera zona àrida tot aquell territori que rep una pluviositat per sota dels 250 mm (350 mm a la regió septentrional del continent), cosa que representa el 70% del territori australià. Això, però, representa incloure moltes zones semiàrides poblades per comunitats vegetals dominades per acàcies i casuarines que difícilment poden ser qualificades de deserts o subdeserts. Els cinc grans deserts d’Austràlia (el Gran Desert de Sorra, el de Gibson, el Gran Desert de Victòria, el de Simpson o Arunta i el de Sturt) ocupen en realitat un 20% d’Austràlia i amb la resta d’àrees desèrtiques o subdesèrtiques (excloses les ocupades per bosquines d’eucaliptus, d’acàcies i de casuarines) representen una mica menys de la meitat del continent. Els deserts australians no són tan extremament àrids com el Sàhara central, sinó que s’assemblen més al Sahel o als erms i timonedes dels confins àrids de l’Àfrica mediterrània.

Els deserts del Gran Desert de Sorra, Gibson, Victòria, Simpson i Sturt

El Gran Desert de Sorra ocupa aproximadament 400 000 km2 a la conca sedimentària de Canning, al N d’Austràlia Occidental, entre els 18 i els 23°S, és a dir, al N del tròpic i, per tant, amb pluges d’estiu. És una de les regions més inhòspites d’Austràlia, coberta principalment de camps de dunes, i amb una vegetació escassa en la qual predominen les motes en “hummock” de diferents gramínies del gènere Triodia. Més al S, travessat pel tròpic de Capricorn i ocupant la part inferior de l’altiplà occidental d’Austràlia, s’estén el desert de Gibson, de sorra i pedra; restà pràcticament inexplorat fins a la dècada del 1960, excepte per les tribus aborígens que hi tenien el respectiu territori.

Encara més al S, separat del precedent per la Warburton Range i altres relleus menors, en els confins entre Austràlia Occidental i Austràlia Meridional, s’estén el Gran Desert de Victòria, que limita al S amb la plana de Nullarbor, probablement la superfície plana de roca més extensa del món, que la separa de la Gran Badia Australiana. El Gran Desert de Victòria és majorment un desert de sorra cobert d’arrengleraments de dunes, en part parcialment fixades pels gramenets en “hummock” de “spinifex” (Triodia), mentre que la plana calcària de Nullarbor presenta, allí on es troba una mica d’argila ala superfície o en esquerdes de la roca, claps d’una característica brolla halofítica amb “bluebush” (Maireana [=Kochia] sedifolia), “oldman saltbush” (Atriplex vesicaria) i altres congèneres, coneguts genèricament com a “saltbushes”, i diverses espècies de “copper burr” (Bassia).

El desert de Simpson o d’Arunta (el seu nom aborigen) ocupa una conca triangular d’uns 150 000 km2 situada a l’àrea on conflueixen els límits del Territori Septentrional d’Austràlia, Queensland i Austràlia Meridional, amb el vèrtex meridional situat a l’entorn del llac Eyre. Es travessà per primera vegada el 1939 amb una caravana de dromedaris i és primordialment un desert de sorra cobert per centenars d’arrengleraments de dunes disposats en sentit NNW-SSE amb els habituals gramenets de “spinifex”. Més cap al SE, al voltant de la confluència entre Austràlia Meridional, Nova Gal·les del Sud i Queensland se situa el desert de Sturt, separat del de Simpson per les planes pedregoses, no menys desèrtiques, que s’estenen entre els rius Diamantina i Cooper Creek.