El poblament humà dels deserts i subdeserts càlids

Les adaptacions tecnològiques i socials a un medi difícil

L’escassetat de recursos dels deserts i, en menor mesura, dels subdeserts càlids, ha obligat la majoria dels humans que hi han viscut i que hi viuen a dur una vida nòmada. Al llarg de molts segles, diferents poblacions humanes han sobreviscut en terres àrides aprofitant allò que oferia l’entorn, aprenent a programar els desplaçaments transhumants per tal d’anticipar-se als canvis estacionals: s’han encaminat cap a on hi havia aliment i aigua per als ramats i per a ells mateixos, aprofitant l’abundància de les estacions plujoses, i s’han mantingut prop de les fonts permanents, menys riques però més segures, en temps d’escassetat i sequera. Només hi ha pogut haver poblacions sedentàries allà on no hi havia problemes amb el factor limitador, l’aigua: als oasis i a les riberes d’alguns grans rius que porten l’aigua nascuda de pluges caigudes en muntanyes llunyanes, més afavorides pels elements que els deserts que travessen.

La vida sedentària i el control dels recursos hídrics

Molts deserts no han estat sempre tan eixuts com són avui. El Sàhara mateix, el desert càlid per antonomàsia, si bé ja era una regió molt seca al pic de la darrera glaciació, ara fa uns 18 000 anys, esdevingué posteriorment, a mesura que avançava el desglaç, una zona força plujosa (bé que amb estació seca) i amb extensos llacs. També als deserts d’Aràbia s’han conservat testimonis d’un període més humit, entre 9 000 i 6 000 anys enrere, durant el qual, al que avui són els deserts de Rub’al-Kh ālī i An Nafūd, hi havia llacs amb hipopòtams, entre altra fauna. Tanmateix, el coneixement arqueològic d’Aràbia és encara molt deficient comparat amb el del Sàhara i no se sap del cert si hi havia associades poblacions humanes tot i que, atesos els moviments demogràfics posteriors coneguts, s’ha de considerar com ben probable. Els testimonis sobre el poblament pre-neolític de la resta dels deserts càlids (tret dels australians, on el paleolític es prolonga fins a la colonització britànica dels darrers dos segles) són també escassos.

La colonització dels deserts és un afer que requereix unes adaptacions tecnològiques que no eren a l’abast de les bandes de caçadors i recol·lectors paleolítics, les quals, per altra banda, van preferir ocupar terres menys inhòspites. En realitat, en la majoria dels casos, els caçadors i recol·lectors només han colonitzat els deserts o els subdeserts quan s’hi han vist empesos per poblacions més nombroses i agressives o tecnològicament més avançades que els han obligat a refugiar-se a les terres inútils per a l’agricultura; aquest seria el cas, per exemple, dels sans dels deserts de l’Àfrica austral. La majoria dels deserts càlids del món (tret dels d’Austràlia) només han pogut estar colonitzats de debò quan s’ha desenvolupat l’agricultura de regadiu per una banda i, per una altra, el pastoralisme nòmada.

Regar les collites, com desplaçar-se amb els ramats en recerca de pastures, són tècniques que permeten regularitzar l’aprovisionament d’aliments en medis difícils per la seva aridesa, i sembla que els testimonis més antics (i gairebé contemporanis) d’una i altra tècnica es troben a la mateixa regió: les àrees desèrtiques i subdesèrtiques septentrional del desert sirià i de Mesopotàmia immediates al Creixent Fèrtil. En aquesta zona, fa uns 8 000 anys, entre la fi del VII mil·lenni aC i el començament del VI, mentre uns grups humans assajaven el reg per gravetat aprofitant les aigües de surgències artesianes, d’altres començaven a moure’s amb els seus ramats a través del desert a la recerca de pastures. Dos sistemes econòmics i socials que, d’aleshores ençà, no han parat de posar a prova, adés la seva complementarietat, adés la seva irreductible oposició.

L’agricultura de regadiu començà a prendre volada a Mesopotàmia al llarg del VI i el V mil·lenni aC, a partir de mitjan V mil·lenni a Egipte i de la primera meitat del IV a la vall de l’Indus. Fou la base de les primeres grans civilitzacions històriques i de les primeres ciutats estat amb un poder centralitzat, amb una part significativa de la població no dedicada directament a les tasques de producció d’aliments sinó a funcions específiques especialitzades, des de l’administració o la guerra fins a les més variades manufactures, les ciències o les arts.

No tota l’agricultura de regadiu tradicional s’ha basat sempre en les aigües superficials o subterrànies. Algunes tradicions culturals dels deserts s’han fonamentat en l’aprofitament de l’aigua de la pluja. Nabateus i peruans arribaren per camins diferents a tècniques elaboradíssimes d’aprofitament de la mínima gota d’aigua de pluja. Els nabateus, entre el segle IV aC i el segle II de l’era cristiana, constituïren un reialme poderós que s’estenia del desert de Síria fins al Nègueb seguint el marge oriental del Jordà i de la mar Morta. Acondicionaven una conca de captació suficient (unes 20 ha per cada una que es tractava de regar) per minimitzar-hi les pèrdues per infiltració i, amb un sistema de canals feien arribar l’aigua de pluja que queia en qualsevol punt d’aquesta àrea a les parcel·les que volien regar: una superfície d’1 a 3 ha, a la sortida de la conca de captació amb un marge que actuava com a represa tant de les terres destinades al conreu com de les aigües que hi anaven arribant. La infiltració d’aquestes alimentava la reserva d’aigua del sòl i la hipotètica aigua sobrant (en cas de pluges fortes) podia passar a una parcel·la semblant situada en un nivell més baix i d’aquesta a altres successives encara més baixes. Les tècniques dels antics peruans costaners són menys conegudes però indubtablement incloïen algun sistema de terrasses i d’aprofitament de l’aigua de pluja. A la regió d’Arequipa sembla que s’aprofità també la boira recurrent de l’estatge altitudinal de les “lomas” per a una mena d’agricultura de secà sense pluja.

Avui l’agricultura de regadiu s’estén per totes les regions àrides i semiàrides del món, incloses les me-diterrànies, però enlloc com als deserts càlids no resulta tan decisiva per a la implantació del poblament humà. Les àrees irrigades concentren en un petit territori una elevada densitat de població. De Mesopotàmia a les costes del Perú, de la vall del Nil a la del Colorado, dels oasis saharians als pobles de Chihuahua, la majoria dels humans dels deserts càlids viuen, de fet, fora del desert, a les àrees que la irrigació permet transformar en hortes i vergers.

El nomadisme i el control de les rutes del desert

L’estratègia d’explotar extensivament els recursos d’aigua i les pastures dels immensos espais dels deserts càlids sembla que s’originà als deserts de l’Àsia sud-occidental gairebé pel mateix temps que l’agricultura de regadiu. Els beduïns contemporanis són probablement els hereus directes d’aquells primers pastors nòmades de 8 000 anys enrere, les formes de vida dels quals, tanmateix, havien de ser molt diferents, ja que encara no havien domesticat ni l’ase, ni el camell, ni tampoc coneixien el cavall, que els arribà ja domesticat.

Els primers pastors nòmades, doncs, es desplaçaven a peu amb els seus ramats, de punt d’aigua en punt d’aigua, tal com ja havien fet abans alguns caçadors i recol·lectors del desert i com ho continuarien fent fins al segle XX alguns pobles aborígens australians com els pilbares. Més tard, alguns adoptaren com a muntura el bou, tal com mostren molts gravats rupestres de l’anomenada fase bovidiana del Sàhara, i com encara practicaven al començament del segle XX els pastors khoikhois de l’Àfrica austral. Però el pas decisiu el franquejaren els nòmades àrabs que en algun moment del IV mil·lenni aC domesticaren el camell, el ‘vaixell del desert’ i desenvoluparen les primeres rutes caravaneres des de Síria i Mesopotàmia fins a Egipte i l’Aràbia meridional.

Els nòmades dels deserts càlids, però, històricament no s’han dedicat només a la cria extensiva dels seus ramats. D’ençà que disposaren d’animals de càrrega i de muntura, els nòmades han tingut també a les seves mans el control de les rutes que travessen els deserts i han estat el complement indispensable de l’economia dels sedentaris dels oasis, igual com aquests ho han estat per als nòmades: els pastors nòmades han aportat a les poblacions sedentàries els productes del seu bestiar (llana, pell, productes làctics, banya) i la seva capacitat de transport segur a través del desert; i al seu torn, els sedentaris han subministrat als nòmades aliments d’origen vegetal i tots els objectes manufacturats necessaris per a la vida al desert, de catifes i teixits fins a atuells de cuina i armes. De vegades, aquesta complementarietat s’ha capgirat en enfrontament i hostilitat a causa de les profundes diferències d’organització social i concepció del món d’uns i altres. Per als sedentaris, l’estereotip dels nòmades és el d’una gent bàrbara, violenta, perillosa, sense deturador en les seves ambicions territorials, envejosa del benestar de què els sedentaris gaudeixen, a la qual cal vigilar i controlar per evitar les seves malifetes. Per als nòmades, l’estereotip dels sedentaris és el d’una gent acomodatícia i sense tremp, àvida de diners i de béns, recelosa de la llibertat de què els nòmades fan gala, una gent de la qual cal malfiar-se per a evitar l’engany.

Els estereotips, per falsos que siguin, sempre tenen un fonament, i en el cas dels nòmades dels deserts afro-asiàtics, aquest fonament és la seva organització social i econòmica. Per al nòmada, per exemple, no té cap sentit la propietat privada de la terra; la riquesa personal, per a ell, s’expressa en el bestiar, en els esclaus o servents i en objectes valuosos fàcilment transportables (joies, parament de lestendes, arnesos de muntura, armes, vestuari). Les pastures i els punts d’aigua, en canvi, són objecte d’apropiació col·lectiva pels diferents grups de cada societat nòmada i sovint objecte de litigi entre aquests grups, litigis que no rarament s’acaben fent recurs a la violència. Violència i agressivitat, unides a un primmirat sentit de l’honor, encadenen morts i revenges entre famílies i clans. Aquesta agressivitat, quan és girada cap a l’exterior i exercida col·lectivament per un contingent nòmada prou important, pot convertir un lleu litigi amb la població sedentària d’un oasi en una successió d’assalts a caravanes i de saqueigs o en una veritable situació de guerra (en la qual, per la seva millor preparació per al combat, tradicionalment s’han imposat els nòmades), de matances o d’imposició de tributs.

La crisi d’una divisió espacial i funcional de l’aprofitament dels recursos

La fascinació de les ciutats, però, sempre ha acabat traint els nòmades o, si més no, els seus dirigents que, en emparar-se’n, s’hi han establert i han adoptat les formes de vida dels sedentaris. Les ciutats del desert sempre han estat envoltades de llegenda i de fascinació, quan no de reverència religiosa. L’islam, nascut a Medina, encara que necessità la conversió i l’ajut dels beduïns per a imposar-se a la Meca i emprendre la seva irresistible expansió del primer segle de l’hègira, imposà les ciutats dels seus orígens com a centres de peregrinació i impulsà una civilització que tindria en les ciutats, de Còrdova a Delhi, o de Tombouctou a Samarcanda, els seus centres de poder i de creació i difusió de cultura. Les ciutats, com deia Ibn Haldun (1332-1406), han estat la condició necessària de la civilització i, arreu on ha arrelat, la civiltzació islàmica ha transportat el model de ciutat de la Meca i Medina.

El mateix Ibn Haldun, molt crític amb els nòmades i més particularment amb els beduïns, ja posava de manifest que, quan aquests conquerien una ciutat, inicialment els seus líders mantenien la seva identitat de nòmades i romanien en estret contacte amb els seus guerrers. Cobraven tributs, però eren les autoritats locals les encarregades de recaptar-lo i, en general, de tots els aspectes de l’administració civil. Més tard, però, els líders nòmades s’integraven en la vella aristocràcia sedentària i adoptaven els seus valors, de manera que l’incipient estat nòmada esdevenia sedentari i urbà.

Al llarg del segle XX, la implantació d’un sistema d’estats nacionals a tot l’espai dels deserts càlids del Vell Món ha trasbalsat profundament les relacions de nòmades i sedentaris i sembla haver desequilibrat un cop més la balança a favor d’aquests darrers. L’estat, fins i tot quan té al capdavant una dinastia d’arrels nòmades (Aràbia Saudita, Jordània, Kuwait) o quan és controlat majoritàriament per pobles de tradició nòmada (Mauritània, Líbia), esdevé tard o d’hora (més d’hora que tard) sedentari i ciutadà i alhora gelós de preservar la seva sobirania expressada en el control de la inviolabilitatde les seves fronteres. D’aquí vénen les polítiques de sedentarització, la construcció de capitals de nova planta o els conflictes de molts nòmades (en particular els tuaregs) amb els governs dels estats on viuen a causa de la incompatibilitat del seu sistema d’utilització de l’espai amb les fronteres imposades per la colonització. Hom tendeix a marginalitzar els nòmades que no accepten sedentaritzar-se, mentre els que ho accepten es troben també en situacions marginals respecte a la seva nova societat, sobretot si practiquen l’agricultura; suporten millor el canvi aquells que mantenen activitats més d’acord amb la seva tradició cultural (militars, transportistes, comerciants). La troballa i l’explotació de jaciments de petroli ha acabat de trasbalsar les relacions econòmiques i socials de totes les poblacions, nòmades i sedentàries, dels països productors, en estimular l’emigració generalitzada cap a les ciutats i els camps d’explotació petrolera i l’abandó de les activitats econòmiques tradicionals, a les quals, per altra banda, els governs dediquen menys atenció que a la gestió de la producció i l’exportació petroliera i als processos d’industrialització. A l’extrem oposat, els països saharians on no s’ha trobat petroli figuren entre els de més baixa renda per càpita del món i aquells on les activitats econòmiques tradicionals ocupen una fracció més important de la població.

Els humans dels deserts càlids nord-africans

El poblament humà del Sàhara és molt antic. El gran desert d’avui fins i tot degué estar més poblat en temps antics que no ara, quan les condicions climatològiques prevalents eren força més plujoses i permetien l’existència d’una flora i una fauna més riques. Hi havia, doncs, recursos més variats per als grups d’humans que, arribats de la costa mediterrània o de la sabana meridional, feien cap a aquesta zona avui desèrtica.

Els pobladors antics del Sàhara

Es tractava de pobles caçadors i recol·lectors, que vivien en assentaments més o menys permanents, prop de les ribes dels llacs, on trobaven amb facilitat aigua i aliment suficients, o a la franja meridional, més plujosa. Els jaciments arqueològics més antics trobats, datats del voltant del 8500 aC, revelen l’existència de campaments on vivien pescadors (s’han trobat hams fets de petxines) i caçadors d’hipopòtams i cocodrils. També recol·lectaven gra de les gramínies espontànies. En jaciments que daten d’entorn del 7000 aC, s’han trobat testimonis de l’ús d’una ceràmica decorada amb línies ondulades, gravades amb espines de barb, cosa que sembla indicar que els assentaments eren ja més estables sense que hi hagués una economia neolítica. La distribució d’aquesta ceràmica coincideix notablement amb la distribució actual de les llengües de la família nilòtico-sahariana, cosa que suggereix que els individus que parlen aquestes llengües són descendents dels grups de pescadors saharians de l’anomenada cultura aqualítica.

Cap al 6500 aC apareixen els primers testimonis de domesticació de bestiar boví i, cap al final del VII mil·lenni aC ja hi havia agricultors que conreaven la melca i el mill. Però a mesura que el clima i la regió s’assecaven, els humans s’anaren enretirant cap als oasis del Sudan, la vall del Nil i els marges septentrional i meridional, tret dels ramaders, alguns dels quals continuaven entrant al desert durant l’estació plujosa amb els seus ramats i els seus animals de càrrega i muntura. Fins al principi de l’era cristiana els ramaders del desert encara obtenien aliment per als seus cavalls, que acabaren essent substituïts pels dromedaris.

A la vall i el delta del Nil, es desenvolupà, a partir de la meitat del IV mil·lenni aC, una de les més altes civilitzacions de l’antiguitat, l’egípcia, que es mantingué sense discontinuïtat fins a l’època romana. La civilització egípcia es basava en una agricultura de regadiu que aprofitava les crescudes del Nil tant per a adobar com per a regar les terres. Les crescudes del Nil tenen una gran regularitat, es produeixen sempre al final de l’estiu. Això va permetre als egipcis desenvolupar un sistema de calendari que en facilitava la previsió. Un cop les aigües tornaven al seu nivell normal, els agricultors egipcis plantaven el gra i les messes creixien sense necessitar més aigua fins a la collita, que es feia entre abril i maig. Després d’haver collit el gra, els camps es deixaven reposar uns mesos. fins que la següent inundació feia una nova aportació d’aigua i de nutrients. La romanització, la cristianització i l’islamització no modificaren gaire les condicions de vida dels agricultors egipcis, encara que amb cada invasor arribava algun conreu nou.

Els tuaregs i altres pobladors actuals

Els tuaregs, un poble de parla berber, són pastors nòmades. Especialitzats en el comerç transsaharià, s’han dedicat tradicionalment a la cria de camells i ases, utilitzats com a animals de càrrega en les seves travessies. A més, també crien ovelles i cabres i, a la regió saheliano-sudanesa, vaques. Durant l’època de pluges solen dirigir-se cap a l’interior del Sàhara per tal de trobar bones pastures i poder alimentar bé els ramats; en aquesta època de l’any, la llet, molt rica, és el seu aliment bàsic. A les zones de pastura solen coincidir diferents grups tuareg, i és aleshores que tenen lloc diversos esdeveniments socials intertribals, com la imposició de noms als nounats, les danses de camells o els casaments. També és el moment de recol·lectar mill silvestre i emmagatzemar-lo per a l’estació seca. Quan aquesta arriba, els tuaregs retornen cap al S, on romandran fins que les pluges s’acostin i arribi de nou el moment de partir desert endins. Si les pluges no arriben a temps, poden morir molts caps de bestiar.

La bona adaptació tècnica i social a les dures condicions del desert han permès als tuaregs mantenir la pròpia llengua (el tamahaq) i l’escriptura (el tifinagh) malgrat les circumstàncies adverses. El tamahaq és una llengua berber, grup, avui molt fragmentat, de llengües de la família afro-asiàtica que es parlen al Magrib i a gran part del Sàhara.

La societat tuareg tradicional és força estratificada, fins al punt que es pot parlar de l’existència de castes o estaments. La casta més elevada és representada pels “immagaren” o nobles, els qual eviten barrejar-se amb els membres dels altres estaments; és per això que la seva dotació genètica s’ha mantingut més aïllada. Els “imraud” serien una casta de vassalls amb un vincle de fidelitat a alguna de les famílies nobles, però amb la possibilitat de posseir esclaus. Els “iklan” o servidors són descendents dels esclaus fets presoners en les ràtzies contra els agricultors sedentaris, i mantinguts al servei d’un senyor d’alguna de les castes superiors. Els “inadan” o ferrers és un estament format per artesans fabricants d’armes i de joies i solen ser evitats per la resta de la població, ja que els considera perillosos per la seva relació amb el més enllà a través del foc. Finalment, hi ha la casta dels “inislimen” o sacerdots errants, que forneixen d’amulets tots els estaments del grup. Els tuaregs són musulmans, però mantenen moltes de les seves tradicions pre-islàmiques; per exemple, a diferència dels àrabs i els beduïns, la seva herència és matrilineal i són monògams. Gran part de la seva organització social ha estat desballestada per la colonització francesa i posteriorment per les polítiques socials i econòmiques dels estats on viuen, en particular per l’abolició de l’esclavatge i dels sistemes de dependència feudal.

És així com els tuaregs, a partir de les independències dels estats africans de la regió (que deixà l’extens territori on viu un milió i mig de tuaregs repartit entre cinc estats: Algèria, Burkina Faso, Líbia, Mali i Níger), han estat progressivament marginats i s’han trobat en permanent conflicte amb els governs, sempre llunyans i sovint autoritaris, dels nous estats. Els traçats de fronteres han complicat els seus desplaçaments i han estat una de les causes principals de conflicte amb els governs d’aquests estats ja que, encara que són capaços de trobar solucions alternatives enfront de les irregularitats climàtiques, la llibertat de moviments és bàsica per als tuaregs.

A l’W dels tuaregs, en territori saharià d’Algèria, Mauritània i el Sàhara Occidental, viuen els moros, també d’arrels berbers però més arabitzats i islamitzats. També són majoritàriament pastors nòmades, si bé la seva organització social no és tan estratificada i encara s’ha fet més particularment igualitària a partir del conflicte amb el Marroc, entre els reguibat i altres tribus del Sàhara Occidental, més conegudes avui com a sahrauís. Més a l’E, al Txad i al Sudan es troben poblacions de llengua nilòtico-sahariana, en particular els tedes o tebus, els dazes, els zagawes, els messalits i els nubis. Les poblacions saharianes d’Egipte, Líbia i Sudan estan majoritàriament arabitzades, encara que sembla que les poblacions camperoles sedentàries de la vall del Nil no han rebut aportacions al·lòctones significatives d’ençà de l’estabilització de la unificació de l’alt i el baix Egipte en temps faraònics.

Al corn d’Àfrica, sahos, àfars i somalis són predominantment pastors nòmades de cabres, ovelles i camells, encara que no falten algunes àrees de població sedentària al llarg dels rius, sobretot a la regió meridional de Somàlia, i a les antigues ciutats estat de la costa. A les regions menys eixutes del NW i el S de Somàlia i del S d’Etiòpia hi ha també cria de bestiar boví, com entre els booranes del S d’Etiòpia. Encara que no tenen un sistema de castes tan desenvolupat com els tuaregs, alguns oficis artesans, com els ferrers o els adobadors de pells (que són també caçadors), són associats a castes altament endogàmiques. Amb poques excepcions, tots aquests pobles del corn d’Àfrica tenen una gran repugnància pel consum de peix, i fins i tot a la costa el seu consum queda restringit als pobladors d’origen al·lòcton. Només alguns grups de somalis com els midjurtins de l’extrem oriental de Somàlia i els rer magno, de la costa al N de Muqdiisho, es dediquen a la pesca.

Els humans dels deserts càlids austro-africans

Els deserts i els subdeserts de l’Àfrica austral són habitats sobretot per poblacions que s’hi han establert en dates relativament recents, en molts casos empesos per altres pobles hostils. Els primers humans que hi habitaren, no se sap gaire des de quina època, vivien de la cacera i la recol·lecció d’arrels i fruits (tret dels que habitaven arran de costa, que preferentment recol·lectaven mol·luscs marins) i es refugiaven en balmes. Avui dia, els habitants més característics són els khoisans, de morfologia i llengües acusadament diferents de les dels altres africans, però també hi ha parlants de llengües bantus, com els hereros o els himbes.

Els pobles khoisans

Els khoisans viuen als deserts, els subdeserts i les sabanes de l’Àfrica meridional (Botswana, Zimbabwe, Namíbia i Sud-àfrica) i es reparteixen en dos grups principals, els sans o boiximans, i els khoikhois o hotentots. Els sans (uns 55 000 individus) fins fa poc habitaven les sabanes seques i les bosquines subdesèrtiques de Kalahari, on vivien de la caça i la recol·lecció, però avui molt pocs viuen encaraen el seu estil de vida ancestral. Els khoikhois (uns 30 000) són pastors nòmades que crien ramats de bestiar boví, de llana i cabrum. La llet d’aquests animals és la seva principal font d’aliment. Ambdós grups parlen variants de la família lingüística khoisan, que es caracteritza per l’ús d’uns peculiars sons velars aspirats anomenats “clics”.

Tant els sans com els khoikhois provenen d’un grup ancestral de khoisànids que en el passat havien ocupat territoris molt més vastos a l’Àfrica. Si les invasions dels pobles bantus del N, que començaren fa 2 000 anys, els empenyeren cap al S, l’expansió de poblacions europees a partir de la implantació de la colònia del Cap, fa 300 anys, els anà privant gradualment de les millors terres de pastura de l’Àfrica meridional. Entre uns i altres els obligaren a ocupar les regions marginals més àrides de l’Àfrica austral, que són les que ocupen encara avui, ja que no pogueren defensar-se davant de la superioritat de les eines i les armes de ferro dels bantus ni, encara menys, de la de les armes de foc dels blancs. El resultat de la confrontació dels khoisans amb els invasors ha estat l’extermini d’alguns (com els que en altres temps havien ocupat la zona del Cap de Bona Esperança), la servitud d’altres (el cas dels nusans, que són servents dels tswanes, la tribu bantu majoritària a Botswana), o la marginalització (el cas dels !kungs de Botswana i Namíbia). Molts foren reclutats pels blancs per treballar a les mines, als establiments agro-pecuaris de Sud-àfrica i, més recentment, com a guies de l’exèrcit de Sud-àfrica durant la guerra d’independència de Namíbia.

Els khoisans són de baixa estatura (alçada mitjana d’1,60 m). Una característica molt singular d’aquests pobles és l’esteatopígia femenina, una tendència a acumular greix a les anques i les cuixes sense desenvolupar una obesitat generalitzada a la resta del cos. Es comença a manifestar en la pubertat i s’incrementa amb l’edat i amb els successius embarassos, encara accentuada per una curvatura exagerada a la part inferior de la columna vertebral que també es manifesta en les dones khoisans. S’ha suggerit que l’esteatopígia és una adaptació física als ambients secs, com a reserva d’aigua molecular. Però els khoisans han ocupat aquests ambients molt recentment, i algunes pintures en roques realitzades per avantpassats seus trobades en regions més humides o que havien estat més humides, del Sàhara fins a l’Àfrica meridional, ja mostren aquesta característica. Una altra explicació per a la presència d’aquest caràcter és la selecció sexual, ja que en aquestes societats la possessió d’unes anques grosses es considera un atribut femení molt desitjable.

Dues característiques morfològiques més distingeixen els khoisans d’altres poblacions natives de l’Africa austral: la doble parpella i la pigmentació clara. La doble parpella dóna als khoisans un cert aspecte oriental i és per això que alguns antropòlegs van arribar a plantejar-se, en determinats moments, la hipòtesi d’una connexió asiàtica, avui majoritàriament rebutjada. La pigmentació clara de la seva pell és la causa de les cremades que els khoisans sofreixen com a conseqüència de la seva exposició al sol. Tanmateix, aquesta pigmentació insuficient sembla confirmar que els khoisans no han ocupat l’ambient desèrtic fins a segles molt recents, i que aquesta seria el producte d’una evolució en condicions d’insolació menys rigoroses a les regions temperades de l’extrem meridional d’Àfrica o fins i tot a les regions avui ocupades pel Sàhara abans d’experimentar la dessecació dels darrers mil·lennis.

Els pobles bantus

Les restes més antigues indicatives d’ocupació humana del Namib corresponen al principi de l’era cristiana, quan ja hi havia establerta una ramaderia de tipus nòmada. Els zembes o himbes, ‘el poble ocre de les lleres seques’, un dels pobles del grup herero, reivindiquen ser els descendents d’aquests primers pobladors. També hi viuen altres pobles d’aquest mateix grup, de tradició bantu. Els himbes són avesats en l’aprofitament dels recursos del desert i practiquen una estratègia de seminomadisme. Es regeixen pel principi de doble descendència, que es troba en poques zones del món, i que consisteix en la pertinença a dos clans: el matriarcal i el patriarcal. Del pare hereten els béns espirituals i socials, de la mare i els seus germans, els materials. Avui dia, l’independitzada Namíbia força que els himbes deixin la seva vida nòmada i acceptin l’escolarització i el cristianisme, però l’interès i el respecte per les cultures indígenes per part dels responsables de l’escolarització és molt escàs; de manera que els nois escolaritzats rebutgen la cultura i els costums ancestrals i el manteniment i el futur de les tradicions no estan assegurats.

Els hereros pròpiament dits són també pastors nòmades que viuen al centre de Namíbia, als confins entre el Namib i Kalahari. Són originaris de regions més septentrionals, potser descendents dels pastors d’Angola que s’instal·laren a l’Àfrica meridional cap al segle XV i, com la resta de pobles bantus, també coneixien el ferro. Quan els alemanys iniciaren la colonització de l’actual Namíbia el 1883, desorganitzaren les bases de la ramade-ria nòmada, raó per la qual es desfermà la rebel·lió dels hereros el 1893. Al llarg de 15 anys, fins al 1908, se succeïren les lluites en una veritable guerra d’extermini que costà més de 65 000 morts, fins que els supervivents foren expulsats cap a les regions més àrides de Kalahari o mantinguts en un règim que s’acostava a l’esclavitud, per treballar la terra que els colonitzadors s’havien apropiat. En esclatar la Primera Guerra Mundial, l’exèrcit sud-africà envaí Namíbia i els alemanys hagueren de rendir-se el 1915. La població herero, menys pressionada sota l’ocupació sud-africana que sota el domini alemany, es recuperà en part malgrat successives rebel·lions contra els nous ocupants, que controlaren Namíbia fins a la independència (1990).Avui dia són uns 400 000 individus, una de les minories més influents de Namíbia, on ocupen nombrosos càrrecs secundaris a l’administració, però les seves tradicions s’han perdut.

Els colonitzadors euròpids

De les successives colonitzacions alemanya (1883-1915) i “afrikaner” (1915-90), romanen a Namíbia uns 80 000 blancs, més de la meitat dels quals són d’origen “afrikaner” i gairebé un terç d’origen alemany. Tot i que el seu nombre amb prou feines arriba al 6,4% de la població, la seva influència és notòria. Més nombrosos són els “afrikaner” al Karoo sud-africà, com també a la resta de Sud-àfrica.

Els humans dels deserts càlids asiàtics

Les zones desèrtiques i subdesèrtiques del Pròxim Orient foren poblades pels humans durant el Paleolític, i han estat escenari dels esdeveniments méstranscendentals de la història de la humanitat, ja queés una important zona de pas. Precisament en el marge NW dels deserts càlids asiàtics, al Creixent Fèrtil, s’inicià el pas d’una economia paleolítica de cacera i recol·lecció a una de neolítica de domesticació de plantes i animals i producció voluntària d’aliments. Del Creixent Fèrtil, segons les hipòtesis més recents, haurien partit fa uns 10 000 anys migracions divergents cap al NW, SW i SE que haurien difós el neolític, respectivament, per Europa, per Aràbia i Àfrica i per l’Iran i l’Índia i haurien estat l’origen de les poblacions que més tard parlarien llengües indoeuropees, afro-asiàtiques i dravídiques. A les regions del desert sirià més immediates al Creixent Fèrtil s’haurien iniciat les dues tradicions culturals, la vinculada a l’agricultura de regadiu a oasis i riberes i la vinculada al pastoralisme nòmada, que han configurat la vida dels humans als deserts els darrers 8 000 anys.

Les civilitzacions hidràuliques i els pastors nòmades

Tot i unes condicions climàtiques comparables a les dels deserts immediats, a les planes al·luvials de Mesopotàmia, gràcies a les aportacions de rius que provenen de regions més plujoses, es va desenvolupar molt precoçment una agricultura de regadiu que establí les bases per a l’aparició de les primeres cultures urbanes. Entre el 6000 i el 4000 aC aparegueren nombroses ciutats estat, primer a la baixa Mesopotàmia, a continuació a l’alta Mesopotàmia i a les planes de peu de muntanya del Zagros i posteriorment en entorns més amplis. La riquesa de les ciutats estat mesopotàmiques potencià l’aparició d’altres poders regionals, que procedien de la perifèria subdesèrtica o del desert mateix, amb ambició d’emparar-se’n. L’imperi dels Accadis, un poble mesopotàmic de llengua semítica, el primer que reeixí en la unificació de Mesopotàmia i una certa expansió cap a Síria, Anatòlia i Iran cap al 2350 aC, caigué en mans dels elamites, un poble de llengua protodravídica, que tenien la capital a Susa, a l’actual Khuzistan, cap al 2000 aC. Dos segles més tard, els mateixos elamites haurien de cedir davant l’empenta dels amorites, que van representar una primera expansió de poblacions nòmades de parla semítica procedents del N del desert d’Aràbia.

Cap al final del III mil·lenni aC apareixia a la vall de l’Indus una nova civilització hidràulica, la de Harappa, que sembla que durà fins a una data que es pot situar entre el 1750 i el 1500 aC, probablement coincidint amb la invasió dels indoeuropeus, encara que alguns autors invoquen causes naturals per a explicar la decadència d’aquesta civilització, com ara canvis climàtics, desviacions dels cursos dels rius o la salinització massiva de les terres irrigades a causa d’un drenatge insuficient. La civilització de Harappa ha deixat molts menys testimonis que les d’Egipte i Mesopotàmia, però sembla que assolí un nivell de desenvolupament tècnic similar. Tanmateix, fos per causes climàtiques o per la superioritat militar dels indoeuropeus, amb els seus carros i cavalls de combat i les seves armes de ferro, desaparegué entre la meitat i el final del II mil·lenni aC, poc abans que s’imposés a tot el N de l’Índia la civilització ària.

Mentre els indoeuropeus s’imposaven també als deserts i els subdeserts freds de l’Iran i Anatòlia, a Mesopotàmia se succeïen els imperis. Sota la I dinastia (amorita) de Babilònia, i principalment del seu rei Hammurabi I, s’assolí una nova unificació cap al començament del segle XVIII aC que es mantingué fins al voltant del 1600 aC. A partir del segle XIV aC és Assíria la potència emergent a la regió, el poder de la qual assolí el seu zenit entre el segle IX i el VII aC, període en el qual constituíel que es pot considerar el primer imperi de l’antiguitat digne d’aquest nom, ja que abastà tota la Mesopotàmia i el Creixent Fèrtil, una part de l’interior d’Anatòlia, Xipre i Egipte. Més tard foren els caldeus (arameus instal·lats a Babilònia) que instal·laren una efímera dinastia que durà menys d’un segle, fins que el 538 aC els perses, un poble indoeuropeu establert a les terres altes de l’Iran, conqueriren Babilònia i dividiren Mesopotàmia en dues satrapies o províncies: Assíria, a l’alta Mesopotàmia, i Babilònia, a la baixa.

Després de la dominació persa i l’hel·lenística subsegüent a les conquestes d’Alexandre el Gran al començament de l’era cristiana, Mesopotàmia i els deserts aràbics eren les fronteres orientals de l’imperi Romà, mentre l’Iran coneixia la revifada de l’antic imperi Persa amb els sassànides i, més a l’orient, l’imperi Indoescita dels Kushan dominava des de l’Àsia mitjana fins a la regió septentrional de l’Índia. Entre els segles III i IV tot l’escenari fou trastocat pels moviments de les poblacions nòmades de les estepes i els deserts freds asiàtics i els sobrevinguts entre els pobles bàrbars d’Europa, tot i que les seves conseqüències demogràfiques no tingueren als deserts càlids asiàtics la importància que tingueren als freds. Més important havia de ser en aquesta àrea l’islam, sorgit precisament dels deserts aràbics. Entre els segles VII i VIII de l’era cristiana, els àrabs islamitzats portaren la nova religió fins als Pirineus per l’occident i fins a Samarcanda i el Punjab per l’orient i establiren les bases d’un imperi, aviat fragmentat políticament però amb una remarcable unitat religiosa que abastava (i desbordava) tot l’espai que aquí es considera. Les invasions mongoles i turques incorporaren un darrer element (poc significatiu en termes demogràfics) a les poblacions dels deserts i els subdeserts càlids del SW d’Àsia. Durant el segle XX, sobretot a partir de la constitució de l’estat d’Israel el 1948, la immigració jueva ha retornat a la seva ‘terra promesa’ importants contingents de jueus descendents dels que en foren deportats pels romans 2 000 anys enrere.

Totes les poblacions actuals dels deserts i els subdeserts càlids del SW d’Àsia són caucasoides i clarament diferenciades de les del N i l’E del continent i de moltes del S i el NE de l’Índia. El criteri lingüístic permet separar-les en dos grans grups, el dels pobles que parlen llengües de la família indoeuropea (balutxis, panjabis) i el dels que en parlen de la família afro-asiàtica (àrabs, israelians, drusos, iemenites).

Els pobles indoeuropeus

Als deserts i els subdeserts del Pròxim Orient hi ha força pobles (balutxis, panjabis) de parla indo-europea. Ocupen la part més oriental d’aquesta àrea de deserts i subdeserts i són majoritàriament descendents dels pobladors arribats de les estepes i els subdeserts meso-asiàtics uns 3 500 anys enrere.

Els balutxis formen el nucli bàsic de la població del Balutxistan, avui repartit entre Iran i Pakistan, i estan mestissats amb les poblacions veïnes: panjabis i sindhis, a l’orient; turcs, al N; àrabs, al S; i farsis, a l’W, per bé que ells es consideren descendents de poblacions àrabs arribades d’Alep. Les invasions medievals de turcs i mongols els feren retirar cap a zones desèrtiques, tant càlides (regions costaneres) com fredes (altiplans) on es feren nòmades, experts ensinistradors de cavalls i conductors de ramats de bens i de camells.

Els panjabis i el sindhis formen les poblacions majoritàries del Pakistan i són també nombrosos a l’Índia (no endebades el Punjab quedà dividit per la frontera indo-pakistanesa en el moment de la proclamació de la independència dels dos països el 1947). Altres poblacions d’origen indoeuropeu són també majoritàries a les regions desèrtiques o subdesèrtiques de Gujar āt (gujaratis) i Rajasthan (marwaris).

Els pobles semites o afro-asiàtics

Els pobles de llengües afro-asiàtiques (sovint anomenades semítiques segons la seva denominació tradicional) semblen haver-se originat precisament en l’espai dels deserts i els subdeserts càlids asiàtics, sigui a la branca meridional del Creixent Fèrtil, sigui a la perifèria septentrional dels deserts aràbics. Actualment es parlen llengües afro-asiàtiques des de Mesopotàmia i Aràbia fins a les costes atlàntiques saharianes i, per l’Àfrica oriental, fins a l’equador. La distribució d’aquesta família no ha variat gaire al llarg dels temps, però sí que ha variat la importància relativa de les seves llengües. Així, han desaparegut llengües mil·lenàries que foren parlades per les poblacions de grans imperis (com l’antic egipci o l’accadi), mentre que algunes de parlades inicialment per unes poques tribus de minsa demografia, com l’àrab, han assolit enormes dimensions. Algunes de les llengües d’aquesta família foren de les primeres a deixar testimonis escrits, el mateix alfabet que serveix per a escriure aquesta obra deriva de l’alfabet fenici. Són llengües afro-asiàtiques les parlades pels hebreus, els coptes, els àrabs, els berbers, els etíops, etc.

Igual com el Sàhara, en temps post-glacials, la península Aràbiga, avui del tot deserta, tenia un clima més benigne. La progressiva dessecació climàtica, però, féu que hi hagués importants migracions cap a zones més septentrionals i acollidores, en particular cap a Mesopotàmia. Accadis (III mil·lenni aC), amorites (II mil·lenni aC), arameus (a l’entorn de l’any 1000 aC) i àrabs (en el segle VII dC) són els pobles protagonistes de les successives onades migratòries. També a l’entorn del II mil·lenni aC els hebreus i els cananeus s’establiren en les terres de Palestina i Síria.

Si amb el terme àrab es designa cada un dels habitants d’Aràbia, cal distingir entre els habitants de l’Aràbia meridional (o Aràbia Feliç), majoritàriament sedentaris i urbans, d’economia basada en l’agricultura; i els de l’Aràbia central i septentrional, primordialment pastors nòmades, encara que també hi ha agricultors sedentaris als oasis, els “fellah”. L’origen dels àrabs nòmades es remunta a la fi del II mil·lenni aC; quan la domesticació dels dromedaris i les tècniques relacionades amb el seu ús com a animal de càrrega o de muntura es generalitzaren al desert aràbic, els pobles que vivien a la part septentrional de la península (edomites i nabateus) pogueren desplaçar-se, colonitzar la regió desèrtica (els nabateus excel·liren en les tècniques agrícoles de regadiu de baix consum d’aigua) i controlar el comerç entre l’Aràbia Feliç i Mesopotàmia. Els assiris ja tenien notícia d’aquests pobles guerrers i batalladors, cap al 850 aC. Els primers anys de l’era cristiana, els àrabs ramaders havien arribat a l’Aràbia Feliç, i havien assimilat els grups de caçadors que encara hi vivien, delimitant unes castes que encara avui perduren, i rebutjant cap al S les tribus pre-beduïnes de pastors, que parlaven llengües semítiques no àrabs. A Aràbia hi arribaren el judaisme, primer, i el cristianisme després, i alguns àrabs es convertiren a aquestes fes, però la religió emblemàtica dels àrabs és l’islamisme, predicat pel profeta Mahoma a partir de la revelació divina recollida per ell mateix en el que seria el llibre sant dels musulmans, l’Alcorà. La propagació de l’islam propugnada per Mahoma fou molt ràpida i en poc més d’un segle el món islàmic anava de la Península Ibèrica a l’Àsia central, creant un corredor amb una llengua comuna, pel qual circulaven lliurement mercaderies i cultura de l’Atlàntic fins a la Xina. Des del 623 dC, la història dels àrabs es confon amb la de la religió i aquesta, en bona part, amb la de la llengua. Els àrabs pròpiament dits, que es reivindiquen com a directes descendents del àrabs de l’època corànica, són els beduïns, que agrupen el conjunt de les tribus camelleres d’Aràbia (i d’algunes àrees d’Àfrica septentrional). Avui són grups majoritàriament sedentaris, però encara n’hi ha de nòmades que viuen de la ramaderia i el comerç o s’enquadraven en unitats dels exèrcits de la regió tal com feien en temps passats els guerrers que garantien la seguretat dels àrabs sedentaris a canvi d’un tribut. La islamització del Pròxim Orient estengué l’àrab per tota la regió; així, també són d’expressió àrab, per exemple, els palestins i els drusos.

D’acord amb el relat bíblic, cap al començament del II mil·lenni aC, Abraham, patriarca d’unes tribus seminòmades, conduí la seva gent des d’Ur a la terra de Canaan, a ponent de la mar Morta, en recerca de bones pastures per als seus ramats. Més tard, possiblement forçats pels invasors hicsos, migraren majoritàriament cap a Egipte, on romangueren fins que Moisès organitzà llur retorn, durantel regnat de Ramsès II. En el camí de tornada restaren durant 40 anys al desert de la península del Sinaí com a pastors seminòmades. Quan arribaren a la seva terra, i no sense lluita amb els pobles que mentrestant s’hi havien instal·lat, formaren una confederació de tribus seminòmades, unides per la fe comú en Jahvè i sota el comanament de caps temporals anomenats jutges. D’aquesta manera resistiren els conflictes amb els diferents pobles veïns (cananeus, moabites, amorites, filisteus). L’amenaça persistent dels filisteus els conduí, entorn de l’any 1000 aC, a adoptar una organització monàrquica, que assolí el seu màxim esplendor amb David i el seu fill Salomó. La caiguda de Jerusalem a mans dels babilonis, al començament del segle VI aC, determinà la primera diàspora del poble hebreu, que durà menys d’un segle. El vincle social i religiós lligat a la fe dels jueus d’haver estat el poble escollit per Déu per a la seva aliança, els ha ajudat a mantenir la identitat com a poble a desgrat de diàspores i persecucions, tot i que la destrucció de Jerusalem pels romans l’any 70 dC i el subsegüent desterrament dels jueus de la seva terra amb la prohibició de tornar-hi els ha mantingut escampats per tot el món durant prop de 2 000 anys. El moviment sionista propugnà, a partir del final del segle XIX, el retorn a la terra d’Israel i, sobretot els anys que precediren i seguiren l’holocaust nazi de la Segona Guerra Mundial, en el qual la xifra de jueus que moriren puja a sis milions, arribaren a Palestina desenes de milers de jueus i exigiren la creació d’un estat hebreu independent en aquell territori, llavors sota administració britànica. L’estat hebreu assolí la independència el 14 de maig de 1948, hores abans que acabés l’ocupació britànica de Palestina, amb el vist-i-plau de l’ONU, i immediatament començà la primera guerra àrabo-israeliana, que representà la desfeta dels àrabs i l’èxode de prop d’un milió de palestins. Avui viuen a Israel uns quatre milions de jueus i prop d’un milió d’àrabs.

Els humans dels deserts càlids australians

Tot i que s’accepta que els humans arribaren a Austràlia ara fa entre 60 000 i 50 000 anys, no hi ha proves que ocupessin el desert fins fa uns 20 000 anys; les restes més antigues corresponen als jaciments arqueològics de les muntanyes de Cleland, a l’altiplà de Hamersley i la planura de Nullarbor, al S del desert Victòria. La zona, que devia ser també àrida en aquelles dates, mantenia una població humana que vivia de la cacera i la recol·lecció.

La població aborigen

Tanmateix, al pic de l’última glaciació, ara fa entre 20 000 i 16 000 anys, sembla que els humans abandonaren els deserts australians, on no retornaren fins fa uns 10 000 anys. Fins a l’arribada dels colonitzadors europeus, els australians aborígens havien incorporat força informació sobre el clima, les plantes i els animals de la terra on vivien: la floració de Grevillea, per exemple, indicava que els cangurs ja havien acumulat suficient greix com per a ser caçats, i la fructificació d’Eremophila, que els emús no trigarien gaire a arribar als pous per abeurar-se. Les pluges permetien als australians obtenir aliments diferents i més nutritius, com flors, llavors i larves d’insectes. Com altres grups de caçadors i recol·lectors, no emmagatzemaven aliments, i hi havia una immediatesa entre l’obtenció de l’aliment i el consum. La recol·lecció anava a càrrec de les dones que obtenien insectes (i les seves larves i ous), cucs i llimacs, arrels de nyam silvestre (Dioscorea), rizomes de nenúfar (Nymphaea stellata), llavors de verdolaga (Portulaca), beines de ciperàcies, certes parts dels eucaliptus i fusta, reïna, arrels i borrons de Xanthorrhoea. Els homes caçaven cangurs i emús, i pescaven amb xarxes i arpons d’os o espines, o bé encerclaven els peixos, que capturaven amb la mà directament o després d’estabornir-los amb garrots. També està documentat que plantaven llavors de gramínies, principalment diferents espècies de Panicum, i esqueixosd’algunes arrels, sobretot nyams. El fet que no prosperés l’agricultura és degut segurament a la manca d’incentius per a plantar o cuidar unes plantes que no serien més abundoses ni més predicibles que les espontànies. La baixa productivitat de les terres australianes ha fet que els pobles que l’habiten siguin dels que aprofiten una varietat més gran de recursos alimentaris. Tanmateix, malgrat el gran espectre d’aliments, molts dels cants australians es refereixen a la fam, a la qual sempre han hagut de trobar-se exposats, sobretot a les terres més àrides.

El nombre d’aborígens australians mai no ha estat gaire elevat; segurament no superava el nombre de 200 000 o 300 000, repartits en un considerable nombre de grups o tribus, una quarantena dels quals devien viure als deserts d’Austràlia en començar la colonització britànica cap al final del segle XVIII. Els seus estris eren de fusta, pedra, os i, més rara-ment, de conquilles. Posseïen el bumerang, però noconeixien ni la ceràmica, ni l’arc i les fletxes. Amb els seus propis pèls del cap i de la barba, que filaven amb fusos, obtenien cordes resistents, i a diferents tribus hi havia normes complexes que regulaven la donació dels cabells dels membres del grup. Els ancians cedien els pèls del bigoti i la barba, i el seu rostre afaitat era un signe de respectabilitat.

Els colonitzadors euròpids

Els europeus arribaren a Austràlia al segle XVIII, però no entraren a les terres desèrtiques fins molt més endavant i mai no hi han estat gaire nombrosos excepte en els petits nuclis urbans. Quan les volgueren conèixer i explorar, prengueren nadius per a fer-los de guia. S’instal·laren estacions ramaderes i alguns nuclis de població que en algun cas han esdevingut petits centres urbans, per bé que només Alice Springs, fundada el 1871 al costat de la surgència que li dóna nom, ultrapassa els 10 000 habitants. Molts aborígens autralians se sentiren atrets per la vida urbana i es decidiren a abandonar les seves formes de vida tradicionals i viure en poblacions com Balgo, Jiggalong, Lake Nash, Ernabella i Papunya, al centre d’Austràlia, o a Wiluna, Oodnadatta i Alice Springs, que són arran del desert.

De tota manera, la gran quantitat de problemes generats per la ràpida urbanització, fonamentalment l’atur, i les addiccions a l’alcohol i a altres drogues, ha provocat una tendència a retornar a les formes de vida tradicionals al desert australià, especialment allà on s’han restaurat els camins i altres infrastructures. L’Aboriginal Land Movement subratllà els lligams dels aborígens amb la terra i tingué l’efecte de millorar l’educació a les comunitats que vivien als deserts. Ara es troba sota la guia d’un comitè de la comunitat, que contracta els professors i té dret a opinar sobre el programa. D’aquesta manera, milers d’individus mantenen llurs llengües, ja que, a l’escola, l’educació és bilingüe. També hi ha emissores de ràdio i televisió controlades per aborígens, que emeten en diverses llengües dels habitants dels deserts. Malgrat tot, les comunitats dels deserts australians tenen dificultats per a assolir un sistema sanitari adequat. A més, sorgeixen força conflictes legals entre els consells territorials aborígens perquè les companyies mineres miren d’explotar precisament llocs sagrats per a ells, però en alguns casos s’ha arribat a acords que satisfeien els australians, el govern i els serveis geològics d’explotació, ja que significa feina per a la comunitat aborigen.

Els humans dels deserts càlids nord-americans

Els moviments de poblacions humanes d’ençà que els primers pobladors entraren per l’estret de Bering han estat molt complexos. En diferents llocs i moments, els indis americans han format grups, tribus, relacionades les unes amb les altres per la llengua o bé per les diferents tècniques utilitzades per a extreure recursos naturals, segons els climes i els terrenys. La gran mobilitat dels grups i els variats contactes entre ells han esmicolat la població indígena americana en un complex mosaic de tribus veïnes amb graus de parentiu molt irregulars. Els trets lingüístics, més que no els culturals o geogràfics semblen reflectir força fidelment les relacions genètiques, si bé alguns grups romanen certament al marge i tampoc no hi ha unanimitat entre els lingüistes històrics. Una de les més recents interpretacions, la de Joseph H. Greenberg, mira d’aplegar els grups que ja havia establert Edward Sapir (1884-1939) el 1929, en tres grans famílies: l’ameríndia, la na-dené i l’èsquimo-aleuta. Els pobles indígenes que viuen als deserts i els subdeserts càlids de l’Amèrica del Nord es poden aplegar per les seves parles en tres grans grups: uto-asteques, nord-amerindis i na-dené. Tots ells ocupaven àrees força més àmplies que l’estricta dels deserts i els subdeserts càlids.

Els pobles uto-asteques del desert de Mojave i del nord de Mèxic

Alguns pobles de parla uto-asteca ocupaven gran part del desert de Mojave, a Califòrnia, i dels deserts i els subdeserts càlids a ponent del riu Grande, a les regions avui frontereres entre el SW dels Estats Units i el N de Mèxic. Les seves estratègies de supervivència foren força variades ja que, mentre alguns dels més meridionals havien après les tècniques agrícoles dels centres de neolitització mesoamericans i vivien en assentaments estables, els més septentrionals, en canvi, eren caçadors i recol·lectors.

Al desert de Mojave i en general a les àrees desèrtiques i subdesèrtiques del S de l’actual estat de Califòrnia, vivien els més meridionals dels paiutes, l’àrea principal dels quals se situava més al N, a la Gran Conca. La seva tribu principal en aquesta àrea era la dels chemehuevis. El caràcter desèrtic de la zona on vivien els obligava a practicar el nomadisme i a viure d’una cacera i una recol·lecció precàries per a les quals empraven un utillatge molt limitat, tanmateix amb una gran varietat de cistelles i paneres que aplicaven a usos molt diversos. Aprofitaven arrels (per això se’ls anomenà “digger indians”, és a dir ‘indis excavadors’), herbes, fruites, pesca i caça menor (principalment conills), encara que, quan podien, es dedicaven també a la major (cérvols).

Més al SE, al desert de Sonora, vivien els pimes. Formaven nombroses tribus que havien desenvolupat una cultura agrícola força avançada: conreaven blat de moro en terrasses que regaven amb sistemes de canals. També practicaven la cacera menor, la pesca i la recol·lecció; obtenien aliments i begudes alcohòliques d’atzavares i cactus; i prenien peiot, un petit cactus amb efectes al·lucinògens, en algunes de les seves cerimònies. Teixien i tenyien cotó, coneixien la cistelleria, que era excel·lent, i la ceràmica. Tenien petits gossos xoixons, àguiles i falcons domesticats que els nens alimentaven proporcionant-los serps, llangardaixos i sangoneres. Per al transport posseïen bosses fetes de feixos de jonc i xarxes, amb les quals les dones portaven càrregues grosses. El seu règim social era patriarcal, el poblat era una unitat regida per un cap. Actualment viuen uns 10 000 pimes en reserves d’Arizona i uns 3 000 a Mèxic.

Els pobles hokes del baix Colorado i la Baixa Califòrnia

La baixa vall del Colorado i tota la península de la Baixa California (i la part costanera de l’actual estat de Califòrnia fins a la latitud de San Diego) era poblada per tribus de parla hokana. Els del baix Colorado (yumes, mojaves, maricopes) practicaven una agricultura de regadiu força desenvolupada, emparentada amb la dels pimes veïns, però també practicaven la pesca amb paranys al riu, la cacera i la recol·lecció de grans silvestres, tant de gramínies, que de vegades sembraven, com de les tavelles de diferents espècies de mesquite. Els de les regions costaneres de Califòrnia i els de la Baixa Califòrnia (diegueños, cotximís) eren recol-lectors especialitzats sovint amb una subdivisió intratribal entre els de la costa, dedicats a la pesca i la collita de marisc i els de l’interior, més dedicats a la caça i a la recol·lecció d’aliments vegetals.

Uns i altres eren gent bel·licosa que valoraven la guerra com un mitjà d’enriquiment espiritual per al col·lectiu tribal i acceptaven en la lluita (cosa que no feien tan fàcilment en períodes de pau) una sòlida autoritat per part dels cabdills. L’estatus social de les dones era de subordinació i sobre elles requeien moltes de les feines agrícoles. Cap al 1910 no hi havia més de 4 300 indis d’aquestes tribus de parla hokana, i en l’actualitat molts dels seus grups es troben pràcticament extingits; sobreviuen en reserves de Califòrnia i Arizona uns 1 500 mojaves (menys de la meitat dels quals conserven la seva llengua), uns 400 maricopes (només un centenar parla la seva) i uns pocs representants d’altres tribus.

Els pobles atapascans meridionals

Les tribus dels atapascans (o na-dené) mostren una clara uniformitat lingüística malgrat la seva àmplia distribució geogràfica: ocupen des d’Alaska, gran part de la meitat ocidental de Canadà, i una part dels estats del SW dels Estats Units, que són els que interessen aquí. El centre d’origen dels atapascans sembla que fou prop de les ribes del llac Athabasca, on arribaren procedents d’Alaska en la que possiblement fou la segona onada d’humans que travessava l’estret de Bering; però els més interessants culturalment i més coneguts, pel seu prolongat contacte amb els europeus, han estat els meridionals, apatxes i navajos, que aturaren la seva migració al segle XVI en trobar-se amb els espanyols. Cal subratllar la importància històrica dels apatxes i la vitalitat de la cultura dels navajos, la més important i pròspera població índia dels Estats Units. Els navajos viuen en un territori que, per la seva altitud i condicions és assimilable a la Gran Conca i, per tant, als deserts freds, en canvi, una part dels apatxes havien viscut al desert de Chihuahua, encara que per la seva cultura són més assimilables amb els altres pobles indis de les praderies.

Els darrers nouvinguts

Amb l’expansió dels europeus, els indis dels deserts i els subdeserts càlids americans entraren en contacte amb gent d’altres costums, concretament amb els colons i els missioners espanyols. Al principi, aquestes regions àrides només atreien caçadors i trampers, més tard hi anaren altres cercadors d’or i altres minerals valuosos. També hi anaren colons que crearen assentaments, ja que la riquesa del subsòl ho permetia. El desenvolupament, especialment durant el segle XX, és degut a la riquesa, l’expansió dels mecanismes d’irrigació, la indústria i el turisme. Per això, en l’àmbit dels deserts càlids nord-americans s’han construït grans ciutats, com Las Vegas, a Nevada, o Phoenix, a Arizona. La població autòctona, fortament mestissada, de les zones desèrtiques d’Amèrica del Nord, tot i haver passat de la sobirania mexicana a la nord-americana a mitjan segle XIX, ha mantingut una forta influència hispano-mexicana, accentuada encara els darrers anys per la forta emigració, en bona part clandestina, a través de la frontera del riu Grande. Els anomenats “chicanos” semblen en camí de desenvolupar fins i tot una cultura criolla de la frontera.

Els humans dels deserts càlids sud-americans

Les regions desèrtiques costaneres dels actuals Perú i Xile són una de les àrees més importants d’emergència del neolític americà. En aquesta àrea, entre el 5000 i el 2000 aC, la captura de recursos derivats de la cacera perdé importància progressivament enfront de l’explotació dels recursos marins i de les plantes de les valls dels rius.

Els pobles de la costa peruana

Als jaciments de Chilca i Ancon (a la costa central del Perú), datats entorn del 3500 aC, ja hi ha testimonis del conreu del cotó, que empraven tant per a fer xarxes de pesca com teixits; també es conreava la carbassera vinatera, i des del 3000 aC se sap que les carabasses vineteres es feien servir com a recipients i també com a suradors de les xarxes de pesca. Els primers poblats s’establiren a la costa, el de Las Haldas n’és un dels més importants, però des del 2500 aC els assentaments foren traslladats a les valls dels rius, prop dels fèrtils llims de les inundacions estacionals. Aviat aparegueren sistemes d’irrigació dels camps. Els jacimients més importants són els d’Aspero, Sechín Alto, Huaca de los Reyes i Garagay, on també hi havia construccions de torba i pedra des del 2600 aC.

Per les mateixes dates, el desplaçament de milers de tones de terra i pedra per a la construcció de grans temples túmul indica una capacitat tècnica i d’organització considerable. Les troballes dels jaciments peruans, tant de la costa com de l’altiplà, indiquen, al llarg del III mil·lenni aC, el progressiu establiment d’un comerç de llarga distància mitjançant el qual s’intercanviaven conquilles marines acolorides per tubercles andins, o per plomes de brillants colors de l’Amazònia. La ceràmica i la difusió del conreu del blat de moro, arribaren a les costes peruanes cap al 2000 aC tot i que més al N, a Colòmbia i a la costa d’Equador, s’hi han trobat restes ceràmiques un mil·lenni més antigues. Tanmateix, les civilitzacions més riques i complexes de l’Amèrica del Sud (chavín, nazca, mochica) es desenvoluparen al litoral desèrtic i l’altiplà peruà.

Els pobles atacamenys

Al desert d’Atacama es desenvolupà una cultura pre-colombina que irradià sobre una vasta àrea. El territori del poble atacameny s’estenia per la puna d’Atacama i arribava fins a El Huasco i Jujuy, des d’on foren desplaçats pels atacs dels diaguita i els inques (l’inca Yupanqui). Els jaciments del desert d’Atacama revelen les relacions entre les cultures andines de Perú i Bolívia, i el N de Xile. El contacte amb els peruans féu que adoptessin l’agricultura i es fessin sedentaris. Cap al 3000 aC els chinchorros momificaven els cadàvers dels nens i els decoraven amb argila i pintura, i acompanyaven els dels adults, a la sepultura, amb teixits, cistells, estris de caça, etc. El jaciment de San Pedro, datat d’entre el 600 i el 1000 aC, conté una ceràmica relacionada amb la de Tihuanaco, prop del llac Titicaca. En altres necròpolis s’han trobat utensilis de pedra (boles per a bolejadores, arpons i puntes de llança i sageta), de fusta i d’os, i una interessant ceràmica geomètrica pintada.

Des del segle X hi ha constància de ciutats, com la de Caserones (Tarapacá), l’economia de la qual era basada en una agricultura avançada, i que tenia fortificacions i edificis quadrangulars, que delimitaven places i espais públics. Des del 1480, la regió tenia una forta presència incaica, que es fa evident en el tipus d’enterraments. Els atacamenys són restes de poblacions antigues desplaçades per moviments de pobles que arribaren a la zona amb posterioritat. S’ha suposat que estaven emparentats amb els diaguites i els xangos, amb els quals potser també tenien un origen comú. S’anomenaven ells mateixos lican-antai, és a dir, ‘habitants del poblat’, o lipes, i la seva llengua és la kunza. Són d’estatura petita (una mitjana de 1,60 m per als homes i 1,45 m per a les dones). Eren caçadors nòmades, que practicaven el comerç amb les tribus de terres més septentrionals i de l’interior, i amb els xango de la costa. En l’actualitat es dediquen a l’agricultura, la ramaderia i la pesca.

Salut i malaltia als deserts càlids

Abans que una població humana pugui explotar els recursos d’un medi hostil com és el desert s’ha d’aclimatar a les condicions ambientals. Per a això hi ha una sèrie de respostes homeostàtiques individuals o de grup. Les respostes individuals són aclimatacions, mentre que les respostes de grup són adaptacions, ja que no depenen de la plasticitat personal, sinó de l’efecte de la selecció natural sobre el grup. No cal dir que les migracions, el tipus de nutrició i un bon estat de salut contribueixen a ajudar o entorpir tant l’aclimatació com l’adaptació.

Els fenòmens d’aclimatació

Les amenaces més temibles a què s’ha d’enfrontar un humà en un desert càlid són la deshidratació i els xocs calòrics. Per tal d’evitar-los, quan hi ha una temperatura massa elevada, l’organisme desencadena una sèrie de mecanismes de termòlisi. Per sota dels 33°C ambientals, el cos humà irradia calor per convecció, però força sovint s’assoleixen temperatures molt superiors; aleshores cal suar per a fer baixar la temperatura corporal, si bé pot no apreciar-se si l’evaporació manté la pell seca. Però l’eliminació d’aigua exigeix la reposició, altrament no es pot mantenir un equilibri de fluids, i en poden resultar greus problemes. La quantitat d’aigua perduda depèn de la temperatura i la humitat ambientals, la dieta i l’activitat. En metabolisme basal, i sense radiació solar, s’ha de retornar una certa quantitat d’aigua, variable segons l’individu; amb radiació solar, cal afegir-ne més i, si es camina, s’ha de sumar encara més. Si no es retorna l’aigua necessària, l’organisme es veu forçat a gastar l’aigua de les reserves tissulars, la qual cosa comporta la deshidratació i la descompensació termostàtica.

Amb l’aclimatació, la suor esdevé menys salada, cosa que fa minvar el perill de descompensació iònica, i, per tant, també ho fa el risc de rampes a les extremitats i d’alteracions càrdio-vasculars. Sembla que per tal d’assolir un estat en el qual un individu es pot moure i treballar calen d’una a dues setmanes, sense que s’hagin trobat gaires diferències entre els nadius de zones desèrtiques i els nouvinguts, com si, en aquestes condicions, la resposta fos similar, en termes estadístics.

Les adaptacions morfològiques i culturals

La selecció natural sembla haver intervingut en aquells casos en què la morfologia corporal sembla dissenyada per a afavorir l’intercanvi tèrmic. Una morfologia d’estatura elevada, extremitats llargues i escàs teixit adipós subcutani facilita la pèrdua de calor, ja que la relació superfície-volum és més alta. L’exemple més citat en aquests casos és el dels nilòtids del Sudan. Contra aquest argument podria fer-se notar que una estructura d’aquestes dimensions també pot afavorir la pèrdua d’aigua, encara que això pot ser compensat amb un ús adequat del vestit o de l’habitatge.

La roba, per exemple, és important per a protegir el cos de la radiació solar, i per tant cal fer-ne servir, segons l’indret i l’activitat que s’hagi de realitzar. En principi, els vestits emprats han de ser amples i lleugers, però pot ser que si s’ha de fer una feina molt moguda calgui fer-ho nu, ja que la roba amarada no protegeix de la calor. El vestit també ha de protegir dels càlids vents del desert (només cal recordar la cara coberta de tuaregs i moros), que produeixen uns elevats nivells d’estrès i comporten el risc de deshidratació, ja que augmenten força l’efecte de pèrdua d’aigua orgànica. Els habitants del Sàhara vesteixen amb robes amples i lleugeres, inclosos els turbants, i calcen sandàlies que excedeixen en 2 cm la planta del peu.

Un altre tipus d’adaptació cultural és l’habitacle. Per a evitar al màxim l’entrada de calor, es fan servir materials de construcció amb elevada capacitat calorífica, com ara torbes, fang o pedra, s’afavoreix la reflexió de la radiació i es redueix la ventilació, ja que comportaria l’entrada d’aire més calent. El disseny ha de ser de geometria compacta i solen construir-se molts habitacles plegats, per tal de mantenir un microclima adient. En llocs de molta calor es fan construccions subterrànies per mantenir l’habitatge fresc, aprofitant la capacitat calorífica de la terra. Els nòmades del desert que viuen en tendes, per contra, han de garantir la ventilació per a refrescar l’ambient durant el dia. L’elevada capacitat calorífica també afavoreix el confort durant la nit, quan als deserts la temperatura pot baixar molt.

Els caçadors i els recol·lectors, que no tenen habitatges estables han de defensar-se d’altres maneres de les fortes oscil·lacions tèrmiques. Els khoisan del Kalahari, per exemple, fan focs al voltant dels quals dormen formant un cercle, amb els peus prop del foc, junts i aplegats sota una flassada, de manera que creen unes condicions tèrmiques estables d’uns 25°C. Els aborígens australians del desert, en canvi, poden suportar sense estrès les gelades i no els fa tremolar la caiguda nocturna de les temperatures encara que vagin despullats.

La fam recurrent

La fam no és pas patrimoni dels deserts càlids, encara que la precarietat i la imprevisibilitat de la producció els hi exposi més que no altres medis més rics i previsibles. Tanmateix, la fam és més sovint un efecte d’unes relacions socials i polítiques i una distribució de la riquesa desiguals que no de veritable insuficiència d’aliments. Els episodis locals o regionals de fam poden ser el resultat puntual d’una fallida en la producció o distribució d’aliments a causa de catàstrofes naturals (aiguats, erupcions, terratrèmols, sequera, gelades, epidèmies, flagells) o fins i tot estacionals i circumscriure’s al temps previ a la collita, quan s’han exhaurit les reserves de l’any anterior; però, més sovint per causes socials i polítiques (guerres, revolucions, planificacions equivocades, endeutament, corrupció, especulació, acaparament).

En realitat és difícil d’establir quan hi ha un episodi de fam generalitzada, ja que aquest fet acostuma a ser polititzat i és difícil d’esbrinar-ne la veritat; de vegades convé amagar una mala política o una marcada desigualtat social, o bé és més interessant de rebre ajuda amb l’excusa que la població pateix fam. En un quadre de fam generalitzada es fa palès sense que es detecti cap epidèmia prèvia un augment important en la mortalitat que afecta preferentment els grups marginals o subordinats, coincident en el temps amb una baixa de la natalitat i, naturalment, amb un augment dels preus dels aliments. L’increment de la mortalitat pot ser degut a diversos factors; en primer lloc, la mateixa malnutrició; en segon, els desordres socials associats (bé per la pròpia manca d’aliment, bé pels transtorns mentals que aquesta ocasiona); en tercer, les malalties infeccioses concomitants, ja que les persones amb malnutrició són més susceptibles al contagi per un agent patogen.

La síndrome clínica de la fam es podria dir que té el llindar en la pèrdua del 10% del pes corporal abans de l’episodi d’inanició. En la pèrdua de pes corporal, només el cervell és l’òrgan que no pateix hipotròfia, però la minva dels altres és desigual: el fetge, els budells i la pell perden més massa, mentre que els ronyons i el cor en perden menys.

En qualsevol grup humà afectat per la fam, els qui pateixen més són els individus més vulnerables fisiològicament, en particular els nens. És en els nens en qui es manifesten més aviat les formes més clàssiques d’insuficiència pròteo-energètica: el kwashiorkor i el marasme. El kwashiorkor anomenat sovint pel·lagra infantil és una afecció vinculada a una carència alimentària, fonamentalment proteica, que afecta sobretot nens d’1 a 3 anys i sol manifestar-se clínicament en forma d’anèmia, edemes, pèrdua de pes i una característica despigmentació de la pell que pren un aspecte pel·lagroideal qual deu el nom la malaltia. Alguns tipus de marasme van lligats a una manca o insuficiència d’aportació calòrica (sovint deguda a un alletament massa breu i a l’alimentació amb llet en pols massa diluïda), i la seva manifestació clínica es tradueix en una important pèrdua de pes, fins del 40% i una consumpció extrema.

La malnutrició comença sovint abans i tot del naixement ja que, als indrets on la fam és endèmica, els infants de mares desnutrides ja solen néixer amb un pes inferior al normal i unes defenses afeblides que els fan víctimes fàcils de múltiples parasitosis. Per altra banda, la mortalitat associada al part és més elevada en mares malnutrides i això fa que sovint els nadons no puguin ser alletats, i fins i tot quan ho són, així que són desmamats comencen a caure en la malnutrició, cosa que en etapes tan inicials de la vida repercuteix en el desenvolupament del sistema nerviós central: com més precoçment es produeix la malnutrició, més difícil serà que l’infant que la pateix es desenvolupi correctament. Els nens que pateixen malnutrició crònica creixen menys que els alimentats normalment, de manera que la relació alçada/edat és un indicador significatiu de la cronicitat de l’afecció. Per contra, els episodis de malnutrició aguda tenen millor reflex en la relació pes/alçada.

En els adults, la manifestació clínica de la malnutrició comença amb feblesa, dolor muscular, moviments lents, insomni nocturn (si bé hi ha un augment progressiu de les hores de son), sensibilitat al soroll, i fragilitat de la pell, que esdevé fàcil de macar. Baixen la pressió sanguínia i el ritme cardíac, hi ha episodis de diarrea per atròfia i disfunció visceral i edema. Tot i que el cervell no és afectat directament per aquestes respostes fisiològiques, s’hi associen força trastorns emotius, amb episodis d’apatia i d’extrema irritabilitat alternats. S’instaura una manca de concentració i lapsus de memòria, i el discurs s’alenteix. Cau el pèl del cap i el pubis en ambdós sexes; a les dones els creix pèl a la cara i als homes se’ls atura el creixement de la barba; les dones pateixen una amenorrea i els homes aturen l’espermatogènesi; hi ha també una pèrdua d’interès sexual. Finalment es perd fins i tot la gana. La resistència d’un organisme a períodes d’inanició és molt variable, individus sense activitat física han arribat a sobreviure dos mesos. La pèrdua del 40% del pes és el punt crític que sol tenir conseqüències fatals.

Hi ha també una resposta social al desenvolupament de la fam. En la fase d’alarma hi ha una hiperactivitat, provocada per la urgència; la gent desenvolupa sentiments solidaris d’ajuda i assistència. A poc a poc el mercat es torna més i més caòtic. En la segona fase, la de resistència, el grup dirigeix la seva atenció cap a fonts comestibles normalment ignorades i considerades detestables. Les relacions socials es tornen més espaiades, les visites dels parents i els amics es fan sospitoses, desapareix la generositat, s’amaguen les provisions, i la preparació i la ingesta es fan d’amagat. Amb la pèrdua mitjana del 20% del pes en els individus d’un grup, deixa d’haver-hi avalots importants. La fase d’esgotament, la tercera, comporta la desintegració de la família, hi ha desigualtat en el repartiment de menjars, cosa que no havia succeït abans: no es dóna aliment als més febles, nens i ancians. Els infants es venen o s’abandonen, es pot matar per accedir a l’aliment i poden donar-se casos de canibalisme.

Les malalties oftàlmiques

Les oftàlmies són inflamacions de l’ull, especialment de la conjuntiva, la fina membrana mucosa que recobreix la cara anterior del globus i la posterior de les parpelles. Una de les conjuntivitis, la granulosa, és el tracoma (també anomenat oftàlmia egípcia), que es defineix com una querato-conjuntivitis produïda pel microorganisme Chlamydia trachomatis. Es caracteritza per una marcada fotofòbia i granulacions inflamatòries a la part interior de la parpella, que poden cicatritzar, però també acabar en ferides purulentes greus i conduir a la pèrdua de visió. Les clamidiasis són malalties de transmissió sexual que la mare infectada pot transmetre en el moment del part als nadons, per això el tracoma és l’oftàlmia neonatal més freqüent. També poden contagiar-se adults, només cal que es donin circumstàncies de manca d’higiene i elevada densitat demogràfica. La transmissió té lloc per contacte directe, contaminació de la roba o l’aigua i contagi sexual. El clima sec sembla que afavoreix la malaltia, i els països amb més incidència són els dels deserts càlids de l’Àfrica septentrional, el Pròxim Orient, Austràlia i diversos països del Nou Món. Això no obstant, la malaltia també és present amb una menor incidència a països del S i SE asiàtic, Rússia, Japó, Nova Zelanda (la patien els maoris) i les illes del Pacífic.