Hi ha cactus que es mengen. O que es beuen. Se’n menja alguna part que, naturalment, mai no són les espines, i se’n beu alguna beguda procedent dels seus abundosos líquids orgànics més o menys fermentats. Això val sobretot per a les atzavares, per a les iuques i per als nopals, totes plantes suculentes i cactiformes, bé que, en rigor, de cactus pròpiament dits només en siguin els darrers.
A Mesoamèrica, diferents espècies d’atzavara o maguei (Agave) són consumides des de fa com a mínim 9 000 anys. La font principal d’aliment de l’atzavara és el meristema blanc, tou i feculent de la tija curta i les bases de les fulles, excloent-ne la part verda. A mesura que la planta madura, el contingut de fècula i sucre augmenta, i també augmenta la seva palatabilitat. Els indis menjaven la planta crua o cuita, però com que la cocció converteix les fècules en sucres, normalment s’optava pel rostit, sovint amb la part externa socarrada i la interior una mica crua.
Els cors d’atzavara silvestre, o “cabezas”, es coïen lentament al vapor, durant dos o tres dies, en cuines comunitàries. Les “cabezas” cuinades es podien menjar immediatament o bé fer-ne una mena de pastissos. El suc cuinat s’expremia i es transformava en xarop, a partir del qual es fabricaven caramels. Els brotons florits joves i tendres i les flors de la majoria d’espècies, que també són comestibles, es bullien o es barrejaven amb ous. A les muntanyes d’Oaxaca, els indis pelaven la cutícula de la fulla d’Agave atrovirens i la utilitzaven com a embolcall per a les truites i altres aliments. Altrament, també en feien una mena de pa, de vegades aromatitzat amb una beguda obtinguda de la saba de la mateixa atzavara.
En efecte, l’ús més important de les atzavares ha estat sempre beure’s la saba sagnada de planta viva. A dins del cor de la planta, la saba ascendent és com una font viva, una font generosa d’aigua dolça en àrees on l’aigua escasseja. El suc pot consumir-se fresc, i aleshores s’anomena “aguamiel”, però normalment es fa fermentar per a convertir-lo en el “pulque”, que es condimenta amb herbes, arrels i escorces. Hom sol recórrer a Agave salmiana, A. mapisaga i l’A. atrovirens. El “pulque” va tenir una importància clau en les cultures pre-colombines i fins fa poc era la principal beguda fermentada de la major part de camperols de Mèxic central, però actualment són més populars dos famosos destil·lats d’atzavara (40% de contingut alcohòlic): el tequila i el mescal.
El mescal, originàriament, era una mena de tequila destil·lat il·legalment, de baixa qualitat i fabricat amb alambins primitius pels mateixos camperols, però a partir dels anys cinquanta se’n legalitzà la producció quan a Oaxaca, al S de Mèxic, s’elaborà amb garanties i a partir d’Agave angustifolia; un mescal de Sonora que es fa amb una varietat silvestre d’aquesta atzavara ha esdevingut famós pel seu gust excel·lent, atribuïble a la mateixa varietat concreta d’atzavara, a les característiques del sòl del desert o als microorganismes fermentatius. Per motius publicitaris, el mescal sovint és embotellat juntament amb la larva d’un insecte predador de l’atzavara.
Moltes espècies de nopal (Opuntia) són valorades i explotades pels fruits dolços i sucosos que produeixen, les anomenades “tunas”. Aquests fruits es poden consumir frescos, o bé es poden bullir, assecar i moldre fins a fer-ne unes pólvores edulcorants. Diverses espècies, com O. streptacantha, van ser domesticades en temps remots pels seus fruits particularment dolços. Els fruits del “xoconoxtle”, una varietat molt popular, són força àcids i s’utilitzen bàsicament com a agent espessidor i com a condiment en la complexa cuina mexicana. Un ús popular modern del nopal és menjar els joves i tendres cladodis, és a dir les pales o segments de tija aplanada; amb el nom de “nopalitos”, es tallen a tires i es preparen a la planxa.
Finalment, cal apuntar que, des del SW dels Estats Units fins a la zona septentrional d’Amèrica del Sud, existeixen moltes altres plantes cactiformes apreciades per la palatabilitat d’alguna de les seves parts, bé que d’ús local o limitat. Fóra el cas dels Hylocereus o els Lemaireocereus, cactàcies veritables cultivades al Yucatán o a San Luis Potosí, respectivament, pels seus fruits deliciosos, de colors brillants i estrany aspecte, coneguts amb el nom de “pitahayas”. Altrament, en certes àrees septentrionals de Mèxic i la Baixa Califòrnia, tant els nopals com les atzavares es conreen com una font d’aliment per al bestiar, i alhora tenen utilitat com a cleda ramadera vivent.
Els cactus, en definitiva, a més de remarcables, poden ser fins i tot apetitosos. I és que l’enginy i la necessitat fan fer moltes coses…