L’aprofitament dels recursos animals als deserts i subdeserts càlids

L’explotació de la fauna autòctona

Encara que constitueix potencialment un recurs considerable, la fauna de grans mamífers i ocells, delmada en el transcurs de la primera meitat del segle XX, no té actualment més que una importància econòmica secundària als subdeserts de l’Àfrica septentrional, al Sàhara, al Sahel i als deserts i els subdeserts de l’Àsia sud-occidental. Per contra, algunes espècies dels deserts càlids han conegut un procés de domesticació extremament exitós: entre els animals domèstics més importants criats pels humans n’hi ha dos que són originaris dels deserts càlids, l’ase (Equus asinus) i el dromedari (Camelus domedarius). Finalment, la fauna salvatge permet una remarcable activitat pesquera en alguns grans rius al·lòctons que travessen els deserts.

La pesca en ple desert

Pot semblar un contrasentit parlar de pesca al desert, però el cert és que els grans rius que travessen els deserts càlids ofereixen uns recursos pesquers rics i variats. Un cas particularment ben estudiat és el del delta interior del Níger, en el límit entre la regió saheliana i la sahariana a Mali. El Níger neix als vessants septentrionals de la dorsal guineana; el seu curs es dirigeix a grans trets vers el NE fins a Tombouctou, on gira cap a l’E fins al llindar de Tossaye; allí fa la gran girada cap al SE i manté aquesta direcció sensiblement fins a la confluència amb el Benue, on gira de dret cap al S fins a la se-va entrada al delta pel qual desemboca al golf de Guinea.

Un tret molt característic del curs del Níger és la presència al seu tram mitjà d’una extensa plana d’inundació de més de 500 km de llarg per prop de 100 km d’ample que hom anomena delta interior perquè efectivament, igual com en un delta, el riu s’hi divideix en innombrables braços tan bon punt el cabal creix mínimament, ja que el pendent del terreny amb prou feines supera els 2 cm/km (entre Ke-Macina i Diré, localitats separades uns 550 km, la diferència de cotes només és de 12 m). Aquesta regió se situa precisament allí on el riu entra en la part més àrida de la seva conca, amb pluviositats que, per exemple, a Tombouctou, al seu extrem septentrional, no arriben a 200 mm i a Mopti, al bell mig de la regió lacustre, ultrapassa de poc els400 mm. Tanmateix, com que aigües amunt les plu-viositats són força més elevades (més de 2 000 mm a la part superior de la capçalera), encara que en bona part estacionals, el riu experimenta crescudes importants al final de l’estiu que ocasionen un llarg període d’aigües altes, durant el qual hi ha una intensa activitat pesquera. La resta de l’any la pesca es limita als braços permanents del Níger i dels seus afluents i els llacs permanents.

La importància de les captures de peix en aquestazona deltaica varien força (entre 45 000 i 100 000 t)d’un any a l’altre depenent de la importància de les crescudes, és a dir, de les pluges totals caigudes a la conca. De la pesca hi viuen directament o indirecta, entre 200 000 i 300 000 persones, cosa que representa el 3% del producte interior brut de Mali. Es tracta d’una pesca totalment artesanal que utilitza arts molts diversos, des dels arpons i fitores destinats a capturar peixos d’una certa grandària, sobretot en basses en curs de dessecació o a les planes d’inundació, fins a les gran barreres de paranys “diené” que tanquen braços de riu sencers.

Les captures són molt variades, però moltes espècies de peixos apareixen en nombre molt petit. Només 17 espècies representen el 85% de les captu-res i tenen una presència més o menys regular als mercats en fresc o bé en forma de peix assecat o fumat. El peix més apreciat en fresc és Auchenoglanis occidentalis (juntament amb el seu congènere A. biscutatus), espècie bentòfaga pròpia de fons fangosos, preferentment en zones inundades més que no en els canals fluvials. Encara que només representà el 2,7% de les captures de l’any 1990-91, representà el 7,7% de les vendes als mercats durant el període 1982-91. Aquesta presència als mercats, la superen únicament les tilàpies (denominació sota la qual es comercialitzen diferents espècies de cíclids), que representen —per als mateixos períodes— el 26,6% de les captures i el 22,5% de les vendes; la perca del Nil, coneguda aquí com a “capitaine” (Lates niloticus), que representà el 3,8% de les captures i el 8,7% de les vendes; i els sinodontis (denominació que agrupa 15 espècies pertanyents a 3 gèneres diferents d’una família de peixos gat, els mocòkids) les captures dels quals, força abundants en el passat, han quedat reduïdes a menys d’un 1% encara que les vendes en fresc representaren gairebé el 9% durant el període considerat.

La sequera que han patit el Sahel i el Sàhara meridional d’ençà del 1973 i la construcció d’embassaments en alguns dels afluents que alimenten el Níger ha conduït a una disminució de l’espai inundat anualment al delta interior del Níger i a l’aparició de crescudes irregulars durant l’estiatge degudes a descàrregues d’aigua dels embassaments per a compensar la insuficiència dels cabals. Això ha tingut com a conseqüència la disminució global de les captures, però també una variació qualitativa en el peix capturat, amb un creixement de les captures d’espècies oportunistes com les tilàpies o les clàries i un retrocés de les captures d’altres peixos més apreciats, com ara els sinodontis.

L’estacionalitat de la producció explica que hi hagi una tradició de conservar una part de la pesca en forma de peix assecat, fumat o cremat; dels “tinameni” (Alestes leuciscus) se n’extreu per ebullició un oli. Algunes espècies, com els clàrids (uns peixos gat amb cambres branquials que els permeten respirar temporalment l’oxigen atmosfèric quan es troben en aigües pobres en aquest gas), sobretot Clarias anguillaris i, en menor proporció C. grandisquamis, pràcticament no es consumeixen més que fumats. La producció de peix assecat i fumat és una tasca artesanal que es fa en instal·lacions familiars. Les destinades al fumat consisteixen en un o diversos forns en els quals es disposa el peix —prèviament netejat, i escatat— sobre una mena de graelles de filferro i s’hi fa cremar fusta i buines seques (sembla que el fum d’aquestes millora el color del peix que es fuma). En el cas de l’assecat, prèviament es deixa que el peix fermenti lleugerament en recipients de terrissa o de metall o fins i tot en un forat fet a terra; un cop fermentat, hom disposa el peix ben pla sobre una superfície exposada al sol i s’hi afegeix un conservant (natural o químic) per evitar les infestacions per insectes. Al marge dels petits circuits comercials interns al delta mateix, la major part de la producció s’encamina cap a la ciutat de Mopti, des d’on es distribueix a la resta de Mali i fins i tot a alguns països veïns, principalment Costa d’Ivori i, secundàriament, Burkina Faso i Ghana, que no fa gaires anys era el principal client.

Una situació ben diferent seria la del llac Nasser, creat per la presa d’Aswān en el curs del Nil. Certament, al Nil sempre hi ha hagut activitat pesquera, però en el tram concret del llac Nasser l’increment de les captures ha estat espectacular. Només del 1966 al 1977 es multiplicà per 24 (de 750 t a 18 000 t). Aquí les pesqueries es basen en una quinzena d’espècies. Les tilàpies (Sarotherodon ni-loticus, S. galilaeus), que, com tots els peixos planc-tòfags, han augmentat espectacularment en nombre i en grandària, són els peixos més abundants, seguits pels caràcids (Hydrocynus forskalii, Alestes nurse, A. dentex, A. baremose) i la perca del Nil (Lates niloticus).

L’activitat cinegètica

En alguns països sahelians s’organitzen encara caceres a gran escala per a rics potentats dels països àrabs productors de petroli, que ja no troben en els seus països la possibilitat de les grans cavalcades a l’encalç d’antílops, gaseles o piocs. Majoritàriament, però, la cacera obeeix a la percepció, molt arrelada en els pastors nòmades, dels herbívors salvatges com uns competidors dels seus propis ramats i dels carnívors com una amenaça. Altrament, la migradesa de recursos de les regions desèrtiques africanes i de bona part de l’Àsia sud-occidental, fa de la cacera un complement no negligible de les economies de moltes famílies.

En un altre ordre de coses, menys abocat a la precària subsistència de la majoria dels països de l’Àfrica sahariana i saheliana, a l’Àfrica austral hi ha més de 100 000 km2 del que s’anomenen “game farms”, extenses propietats on es crien animals salvatges en llibertat però sota control amb la finalitat de caçar-los i aprofitar-los amb finalitats diverses: producció de carn, caça de trofeus, safari fotogràfic i també substancials superfícies dedicades a la cria extensiva o intesiva d’estruços. La fauna té, així, un paper econòmic considerable, molt superior al dels països de l’Àfrica oriental com Kenya o Tanzània, potser més conegut. Així, mentre els parcs representen el 5% del territori de l’Àfrica austral, les “game farms” ocupen el 8,3%, encara que no totes es troben en zones de desert o subdesert. A Namíbia, per exemple, hi ha unes 400 “game farms”, la majoria amb una gestió excel·lent de les poblacions animals que hi viuen, i ocupen uns 25 000 km2. Gairebé totes combinen l’explotació del bestiar domèstic i la de la fauna salvatge.

La domesticació i la cria de l’ase

Els deserts propers als grans centres de civilització de l’antiguitat, Egipte i Mesopotàmia, han estat el bressol de la domesticació de dues de les espècies més importants d’animals que han ofert (i ofereixen encara) als humans la seva força muscular com a energia auxiliar per al treball de la terra, per al transport i, de vegades, també per a la guerra: l’ase i el camell comú.

L’ase (Equus asinus) és l’única espècie domèstica de mamífer gran originària del continent africà i més concretament dels deserts d’Egipte i Líbia. El seu progenitor salvatge hauria estat l’ase salvatge nubi (E. asinus africanus), que actualment sembla del tot extingit, encara que, en algunes regions (Somàlia, Magrib) poden haver intervingut en la progènie domèstica altres subspècies salvatges d’ase. La domesticació de l’ase salvatge nubi sembla que es produí a l’alt Egipte pre-dinàstic fa més de 5 500 anys; alguns gravats rupestres del desert occidental egipci datats del període gerzeà (entorn del 3500 aC) ho avalarien, i uns relleus gravats en paletes de pissarra d’un període no gaire més tardà (Naqada II, aproximadament 3400 aC) ho confirmarien. L’ase fou per als egipcis l’animal de càrrega per excel·lència i tot el seu comerç per terra es basava en les caravanes d’ases. En canvi, només excepcionalment fou usat com a muntura, si s’emprava per al transport de persones es feia amb una mena de llitera o seient enganxat a dos animals apariats de costat. Des d’Egipte l’ase domèstic es difongué a tots els països amb els quals comerciaven els egipcis, des d’Etiòpia fins a Mesopotàmia i l’Iran i més tardana, en temps dels romans, es difongué per tota la conca mediterrània i una part considerable d’Europa, fins als confins de l’Imperi.

La introducció de l’ase domèstic a Mesopotàmia, on hi havia un altre èquid, l’onagre (E. hemionus onager), fou l’ocasió, al començament del III millenni aC, per als primers intents d’hibridació entre ells. Els resultats foren bons, ja que els híbrids resultaven més forts i resistents que els pares i això encara s’accentuà posteriorment en desestimar l’onagre i començar a creuar ases i cavalls i obtenir els muls, animals que apleguen la talla del cavall i la resistència i la força de l’ase i que han estat un dels animals de càrrega i treball més àmpliament utilitzats en una gran part del món. La colonització d’Amèrica obrí un nou camp a ases i mules que foren també al nou continent el mitjà de transport eficient per a dur càrregues considerables a grans distàncies i per pèssims camins. Els guarans catalans tingueren particular èxit i ajudaren a proveir de muls la majoria de les colònies americanes de la corona hispànica i, durant el segle XIX, també foren element indispensable de la conquesta de la frontera de l’W per als nord-americans. Al llarg del segle XX la mecanització del transport ha desplaçat els èquids com a mitjà de tracció o de càrrega excepte en regions molt inhòspites o accidentades, on ases i muls resulten encara d’extrema utilitat.

Encara que les estadístiques disponibles no són del tot fiables, s’estima que al món hi ha actualment més de 40 milions d’ases (dels quals, més de 10 milions es troben a la Xina i una xifra semblant a Àfrica) i entorn de 15 milions de muls (un terç dels quals a la Xina, més de 3 milions a Mèxic i propde 2 milions als països andins i Amèrica Central). Contràriament a la imatge que es té sovint als països desenvolupats, la cabana asinina és en expansió, sobretot a Àfrica, on el recurs a la tracció animal, tant per al transport com per al treball agrícola, resulta encara, en moltes àrees, una innovació respecte a pràctiques agrícoles sense altra aportació d’energia que l’esforç humà.

La domesticació i la cria del camell comú o dromedari

Si l’ase fou domesticat a Egipte i d’allà passà cap a Àsia, la domesticació del camell comú o dromedari (Camelus dromedarius), en canvi, es produí a l’Aràbia meridional, des d’on es difongué cap a Àfrica, i també cap als deserts càlids més orientals d’Iran i de la península Índia. La domesticació del dromedari s’assolí probablement durant el IV mil·lenni aC i possibilità en els segles posteriors l’aparició del pastoralisme nòmada vinculat a aquest animal com a mitjà de transport i com a muntura, una forma de vida que encara avui practiquen els beduïns. Les migracions de nòmades semites cap al N introduí el dromedari domèstic a Mesopotàmia i Palestina durant el II mil·lenni aC. Els assiris l’utilitzaren com a muntura de guerra i com a tal apareix en diversos relleus del palau d’Assurbanipal, a Nínive, del segle VII aC. Sembla que fou precisament en temps de la conquesta d’Egipte per Assurbanipal que els dromedaris domèstics arribaren a terres africanes, no sols pel N, amb els exèrcits invasors, sinó també pel S, amb l’arribada d’immigrants procedents de la península Aràbiga, però no sembla haver-se difós àmpliament per l’Àfrica mediterrània fins a l’època romana i, sobretot, a partir de la conquesta àrab del segle VII. Cap a l’Iran i l’Índia la progressió també fou lenta, encara que els emperadors perses incorporaren nòmades àrabs que muntaven camells als seus exèrcits almenys des del segle VI aC. Heròdot menciona com els camells eren mantinguts a la rereguarda de l’exèrcit per tal com la seva olor esverava els cavalls, recurs que, tanmateix, de vegades era aprofitat per a desfer la cavalleria enemiga. A l’Índia, però, no sembla que hi arribessin abans de la invasió àrab del segle VIII. Al segle XV foren introduïts pels colonitzadors castellans a les illes Canàries i el XVI al Perú, però només la primera d’aquestes introduccions ultramarines tingué èxit. A mitjan segle XIX hom intentà la seva introducció als deserts del SW dels Estats Units i a Austràlia.

Alguns pastors nòmades del Sàhara i del desert d’Aràbia són fonamentalment camellers. Els moros reguibats de Mauritània, per exemple, pasturen un territori de mig milió de km2 (aproximadament la superfície de la Península Ibèrica) entre el Djebel Bani i l’Adrar, separats més de 1 000 km, amb més de 40 000 caps de bestiar camellí. Normalment, però, són els auxiliars indispensables de nòmades els ramats dels quals són fonamentalment de bestiar d’altra mena o bé són emprats en el transport (prop d’un terç del transport transsaharià es fa encara a llom de camell). Sense comptar l’aprofitament de la llet de camella. La cabana camellina mundial no és excessivament nombrosa, poc més d’un milió i mig de caps, dels quals pràcticament dos terços viuen a Àfrica, i pràcticament la meitat d’aquests a Somàlia.

L’activitat ramadera

Els sistemes de producció ramadera dels deserts càlids africans, que són els que mantenen una activitat agro-pecuària més intensa, inclouen el pastoralisme nòmada i transhumant, majoritàriament de camells i de bestiar petit (oví i, sobretot, caprí), però ocasionalment també s’hi cria bestiar boví, el qual s’abeura amb aigua de rius procedents de l’exterior dels deserts, com en el cas del desert de Danakil. El pastoralisme transhumant fa referència als moviments estacionals en forma oscil·latòria, per exemple, del desert al subdesert o de la plana a les zones muntanyoses, mentre que el nòmada es refereix als moviments aleatoris, lligats tan sols al caprici de la pluja. El pastoralisme transhumant es produeix normalment als marges dels deserts o en regions montanes, mentre que el pastoralisme nòmada es troba estrictament dins del desert, sovint sobre distàncies considerables, de 1 000 km o fins i tot més.

El nomadisme, de fet, era fins fa pocs anys pràcticament l’única forma de vida, fora dels oasis, en una gran part dels deserts africans i asiàtics. En canvi, bo i explotant extensions enormes, la ramaderia dels deserts càlids americans i australians, en els quals el predomini del bestiar oví és total, no comporta el desplaçament més que dels pastors i no de tota una població. En general, es pot dir que, a mesura que les pastures es degraden (sobretot a Àfrica i Àsia), el percentatge de bovins i d’ovins disminueix, mentre que el de camells i cabrum augmenta: els consumidors de plantes llenyoses creixen en detriment dels consumidors d’herba. Certs grups ètnics de pastors de l’Àfrica oriental (rendiles, samburus, booranes) han evolucionat així de la seva tradició de ramaders de bovins cap a la condició de ramaders de camells.

El cas de l’Àfrica septentrional

A les zones àrides de l’Àfrica septentrional, la ramaderia es limita als bens, les cabres i els dromedaris. Els bovins estan virtualment absents de les zones àrides no irrigades. Pel que fa als ovins, aquesta ramaderia ha evolucionat, des de la dècada dels 70 i 80, cap a una especulació àmpliament dependent dels aliments concentrats i del gra més o menys subvencionat, i alhora se’ls alimenta cada vegada més amb rostolls, palla i residus agrícoles i agro-industrials. La ramaderia dels dromedaris és en clara regressió, mentre que la del cabrum s’estanca. Les epizoòties d’antany han desaparegut gràcies a les vacunacions, sols persisteixen les parasitosis, com ara les afeccions pulmonars i intestinals (estrongiloïdiasis) ocasionades pels nematodes de la família dels estrongílids, o les infestacions per tènies (teniasis), etc.

El consum de carn per habitant és aproximadament de 18 kg/any, dels quals la meitat prové de la cria industrial de l’aviram. Aquest consum ha augmentat de zero el 1960 a 750 000 t de carn el 1990, creixent amb un percentatge constant del 7% per any en 30 anys. La producció de bou i xai per habitant roman estable, com també la relació de la població ovina amb la humana: un be per habitant. Aquesta relació s’ha mantingut estable des de fa 50 anys, però durant aquest període el consum total de carn per habitant s’ha duplicat. Actualment, la producció per habitant és, respectivament, de 8,5 kg/any de bou i xai conjuntament enfront d’altre tant d’aviram sol.

El cas del Sahel

Els efectius del bestiar als països sahelians eren de 55 milions d’UBT el 1990; pràcticament s’han triplicat en els darrers 40 anys. Entorn del 60% de la biomassa és representada pels bovins. En altre temps, la ramaderia es veia limitada per les epizoòties que la delmaven periòdicament, en particular la pesta bovina, la peripneumònia contagiosa, el carboncle, la brucel·losi o avortament epizoòtic i la febre aftosa. Aquests constrenyiments sanitaris han estat solucionats, en una àmplia mesura, per una vigorosa política de profilaxi, especialment campanyes de vacunació. Les malalties transmeses per les paparres no constitueixen un problema important al Sahel, contràriament al que passa a l’Àfrica oriental, probablement gràcies a l’extrema sequedat de l’aire de novembre a maig que impedeix la proliferació d’aquests aràcnids. D’aquest estat de coses ha resultat un increment dels efectius de bovins al ritme exponencial de 2,2% per any. Com que les pràctiques pastorals no han deixat de ser les tradicionals, virtualment sense més canvi que les intervencions sanitàries, les pastures han estat molt degradades a causa de l’increment dels efectius, dels artigaments i de la competició per la terra entre la ramaderia i l’agricultura. Pel que fa a la cria dels petits remugants (ovins i caprins), resta endarrerida per mor d’una patologia encara mal dominada, la pesta dels petits remugants, com també per les parasitosis internes de l’aparell respiratori i de l’aparell digestiu.

La productivitat del bestiar sahelià és molt feble, sobretot per mor dels problemes d’alimentació i de les pràctiques ramaderes tradicionals. Les causes directes principals d’aquesta feble productivitat són: un llarg interval entre els parts, una deficient fertilitat, una forta mortalitat entre els joves, el petit percentatge de femelles reproductores, el fort percentatge de mascles, l’alimentació insuficient i desequilibrada, les parasitosis i les malalties.

El cas de l’Àfrica oriental

L’Àfrica oriental posseïa 78 milions d’UBT el 1980, per a una població de 110 milions d’habitants, és a dir, 0,7 UBT per habitant. Els constrenyiments de la ramaderia són els mateixos que al Sahel, tanmateix amb algunes diferències. Les condicions d’alimentació són una mica millors pel fet que hi ha dues estacions plujoses per any; així doncs, hi ha aliment fresc durant un període més llarg i, per consegüent, un millor equilibri alimentari. Hi ha també, però, dos factors desfavorables respecte al Sahel: les malalties i l’amenaça dels grans carnívors.

És força important la incidència de les piroplasmosis, malalties parasitàries de la sang ocasionades pels piroplàsmids (protoctists del grup dels apicomplexos o esporozous) transmesos per les paparres: la febre de la Costa Oriental causada pel piroplàsmid Theileria parva, es manifesta en llargs períodes (15 dies) de febre alta, seguits d’una millora aparent i la mort fulminant com a conseqüència d’un edema pulmonar, i la babesiosi causada per Babesia bigemina que destrueix els glòbuls rojos i es manifesta en forma de febre i hematúria. També són transmeses per les paparres altres malalties com ara l’anaplasmosi, sovint mortal, causada per Anaplasma marginale, un afragmabacteri o micoplasma, que es manifesta en forma de febre, icterícia i una destrucció molt intensa dels glòbuls rojos que, com a característica, presenten uns cossos puntiformes, o la rickettsiosi anomenada “heartwater” pels veterinaris de llengua anglesa, causada per Cowdria ruminantium. La profilaxi enfront de totes aquestes malalties transmeses per paparres consisteix en banys i polvoritzacions antipaparres.

La predació pels grans carnívors (lleó, hiena tacada, xacals) és un segon constrenyiment suplementari de l’Àfrica oriental respecte al Sahel ja que, localment, poden sostreure fins al 10% dels ramats, principalment animals joves. En canvi, a diferència del que passa al Sahel, a l’Àfrica oriental hi ha un sector de ramaderia moderna i productiva però no a la zona àrida, enterament dedicada al pasturatge tradicional, la productivitat dels quals és comparable a l’observada al Sahel.

El cas de l’Àfrica austral

Contràriament a les altres zones àrides d’Àfrica, la ramaderia a l’Àfrica austral és molt diversificada i és principalment sedentària i extensiva, encara que, alhora, és moderna i comercial. Les sabanes tropicals de Botswana, de Namíbia i de Transvaal estan, essencialment, dedicades a la ramaderia dels bovins, mentre que les estepes del Karoo i de la Namíbia meridional són el domini dels petits remugants, principalment ovelles. El conjunt de la cabana de l’Àfrica austral representa entorn de 31 milions d’UBT, dels quals aproximadament el 50% es localitzen a les zones àrides sensu lato. D’aquest total, els bovins representen el 70% en pes metabòlic (0,75 kg), els ovins el 22% i el cabrum el 8%. En nombre de caps de bestiar, els bovins representen el 30%, els ovins el 54% i el cabrum el 16%.

Els bovins de l’Àfrica austral són més pesats que els zebús africans mitjans (1,2 UBT/cap); en una àmplia proporció, són animals criats per a carn de races seleccionades, de zebús locals “afrikaner”, de zebús indopakistanesos “brahma” i de diversos encreuaments: “afrikaner” amb bovins sense gepa d’ascendència europea com la raça “bonsmare”, encreuament d’“afrikaner” amb “durham” de banya curta. La raça “tswana” i els seus encreuaments domina a Botswana i a Namíbia. Les races de zebús (Bos taurus indicus) i els encreuaments amb bovins de races sense gepa, principalment d’origen europeu, B. taurus taurus, són una necessitat, atesa la tolerància relativa de les primeres a les malalties transmeses per les paparres (piroplasmosis). Els ovins es divideixen en tres races principals, els merins productors de llana, els “dorper”, productors de carn i els caraculs productors de pell, dels quals la República de Sud-àfrica posseeix el segon efectiu mundial. Pel que fa a les cabres, presenten dues races principals: la cabra bòer, animal rústic i gran, productor de llet i de carn, i la cabra d’Angora, productora de moher.

El cas de l’Àsia sud-occidental

La ramaderia dels deserts d’Aràbia reprodueix els models del Sàhara, amb ramaders nòmades beduïns que crien ramats d’ovelles i camells. Més al N i a l’E, d’Anatòlia a l’Índia és més freqüent un nomadisme en alçada que explota a l’estiu les pastures de muntanya i a l’hivern les de plana subdesèrtica tal com fan els pastors transhumants, però, en aquest cas, amb desplaçament de tota la comunitat. Els nòmades paixtus d’Afganistan, amb desplaçaments que van de la vall de l’Indus als cims de l’Indukush amb milers de caps de bestiar oví, caprí, camellí, asiní i cavallí, en seria potser l’exemple més acabat. Turquia, l’Iran i l’Índia (només superats per Austràlia, la Xina i Nova Zelanda) són els països amb una cabanya ovina més crescuda d’aquesta àrea (de 35 a 55 milions de caps en cada un d’aquests països). Pakistan, seguit de Turquia i l’Iran (i precedit només per la Xina) té la més nombrosa de les cabanes caprines, més de 25 milions de caps enfront dels 15 a 20 milions dels seus seguidors.

El cas dels subdeserts nord-americans i argentins

Els deserts nord-americans són sobretot domini de la ramaderia extensiva de bovins i ovins, prolongació de la de les altes praderies de les planes de l’E de les Rocalloses. Ovins a Nou Mèxic, on els navajos han esdevingut els criadors d’ovelles més importants; bovins a la zona septentrional de Mèxic i a Arizona on les varietats d’origen britànic han desplaçat l’antic bestiar crioll fins i tot a les “haciendas” mexicanes. Es tracta sobretot de bestiar per a carn que s’engreixa localment o que només es recria per a dur a engreixar a granges allunyades. Un tret peculiar, sobretot a Mèxic, és la relativa abundància d’equins, tant cavalls (més de 4 milions) com ases (prop de 3 milions) i muls (també prop de 3 milions).

El “monte” argentí és una àrea de ramaderia extensiva, principalment ovina però també bovina en grans “estancias” tancades amb filferrada. Sense assolir les dimensions de les grans “estancias” de cria d’oví de la Patagònia, són també propietats molt grans, sovint en mans de ramaders d’origen britànic que han anat substituint el bestiar de raça merina per bestiar de races angleses productores tant de llana com de carn (Romney-March, Lincoln). Pel que fa al boví, és més aviat una àrea de recria que d’engreix, que se sol fer més aviat a les regions pampeanes, més humides.

El cas dels subdeserts australians

Les grans àrees de cria d’ovins no són tant als deserts i els subdeserts com a les regions de sabana i praderies, però sí que afecten en part les regions subdesèrtiques que envolten els deserts centrals, massa inhòspits per a cap mena d’activitat ramadera. En aquestes àrees subdesèrtiques s’hi crien sobretot ovins de raça merina, explotats per obtenir-ne llana, que pasturen en grans ramats de manera extensiva. La baixa productivitat d’aquestes pastures exigeix de vegades més de 5 ha per cada cap de bestiar.