A més d’adequar magistralment la seva arquitectura al clima, al paisatge i als materials locals, Frank Lloyd Wright cercava l’autosuficiència. Definint la seva arquitectura com a ‘orgànica’, Wright va donar preeminència al lloc on s’assentaven els seus edificis, d’on treia la inspiració per a modelar les seves formes, els seus espais i els seus materials constructius. Com un oasi intuït, valorat i particularment necessari en un desert, Taliesin West fou el màxim exponent d’aquesta actitud.
Frank Lloyd Wright (1867-1959) és, possiblement, l’arquitecte nord-americà més notable i, juntament amb Le Corbusier, un dels mestres més grans de l’arquitectura moderna. Nascut a l’estat de Wisconsin, als Estats Units, va aconseguir gran notorietat internacional a partir del 1910, i des de llavors fins a la seva mort conformà en gran mesura el pensament i la pràctica arquitectònica i urbanística d’arreu del món.
Educat a l’ambient rural del puixant Middle West americà, va fer seves les idees pedagògiques de Froebel (amb la seva concepció avançada de la llibertat creativa i de l’ús de sistemes oberts de generació) i els principis filosòfics i poètics del pionerisme americà. Especialment Walt Whitman li va inspirar una concepció llibertària irrefrenable, i Thomas Jefferson li va donar les bases polítiques d’un individualisme solidari de què Wright mai no claudicà.
La seva arquitectura havia de pertànyer a la regió, a la cultura i a les potencialitats de cada indret, i l’obra resultant havia d’ésser igual només a ella mateixa, rebutjant, doncs, la idea d’‘estil’ preconcebut. Per això, des de la crítica tradicional hom el considerà sempre oposat al pensament racionalista cartesià, i se’l jutjà de forma desigual, segons que la cultura del moment privilegiés la lògica deductiva de la ciència moderna o els processos heurístics i inductius d’una posició més enllà d’ella mateixa. Per això, en el llostre del segle XXI, amb la inocultable importància de l’amenaça que un estil insostenible de desenvolupament està produint sobre l’ambient natural i cultural, la proposta de Wright recobra un gran valor i pot ser redefinida com el preludi lluminós d’una arquitectura ‘de’ i ‘per a’ l’ambient.
Taliesin West, iniciada el 1932 en ple desert d’Arizona, fou una elecció voluntària per a reforçar la seva reinserció vital en la natura, ja iniciada amb Taliesin East, creada vint anys abans en el seu nòrdic i fred Wisconsin natal. Wright es va proposar construir una escola taller per a passar l’hivern , així com a Wisconsin tenia ja la seva seu estival. En ambdós casos, Wright va buscar en primer lloc viure amb la seva família, i amb la ‘família’ ampliada que era el seu taller, els seus deixebles i socis, i construí amb les seves pròpies mans l’escola taller, d’acord amb la idea de comunitat alternativa clarament inspirada en els principis jeffersonians i whitmanians de la utopia americana.
En ambdós Taliesin, East i West, la magnitud i la intensitat de la proposta social i arquitectònica va ser modelada per Wright com una ocasió única per a formular el seu missatge d’una manera integral. En el cas de Taliesin West significava comprendre el desert, un ecosistema marginal per a la cultura nord-americana, que l’havia vist fins aleshores com una terra de conquesta per a depredar o un territori aliè a l’univers ramader anglosaxó, i davant la qual Wright sentia provocacions suficients per al gran desafiament de la seva arquitectura orgànica. En segon lloc, significava inserir una modificació activa d’aquest ecosistema, com un conjunt edilici de magnituds quasi urbanístiques, amb usos equivalents als d’un petit poblet, en cerca d’una nova forma de vida d’oasi, capaç d’articular una adequada relació natural-antròpica.
Des del punt de vista de l’arquitectura com a modeladora de l’hàbitat antròpic, Taliesin West formula abans que tot una integració paisatgística, basada en l’ús de materials del propi indret, que s’ordenen com elements d’una construcció que emergeix subtilment del sòl rocallós i sorrenc, i culmina mitjançant cobertes lleugeres i transparents de fusta i lones, suficients per a tamisar la intensa llum solar i protegir-se dels vents, com les tendes d’un campament indígena.
La concepció cíclica, a partir de la interpretació ecològica de la realitat i de la teoria de sistemes, exigia recórrer a processos pedagògics singulars. Més enllà de la formació acadèmica, caracteritzada per les aules i el laboratori de la ciència positiva, s’imposava el taller com a mètode d’ensenyament-aprenentatge a través de la investigació-acció. Això ha estat usual en moltes èpoques de la formació dels arquitectes, i els ha atorgat aquesta condició d’interfase entre l’art i la tècnica, la matèria i l’esperit, la teoria i la pràctica, que fa d’aquesta professió un pont disciplinari entre diverses professions. L’experiència de les escoles taller de Taliesin ha de ser revalorada com una aportació transgressora i premonitòria de les actuals tendències multidisciplinars.
En realitat, Taliesin West es va organitzar institucionalment com Taliesin Fellowship, una fórmula anglosaxona que testimonia la voluntat de llibertat solidària, molt propera als corrents actuals d’organització empresarial més innovadors, que confia en la llibertat de cadascun dels participants en el procés productiu, garantia d’una eficàcia i una creativitat més grans. Taliesin West era una utopia —no pas una quimera— que apropava aquesta proposta a la dels grans pensadors del primer Renaixement. La comunitat ideal és per a Wright la vida creativa, associada i immersa en la natura. Els reptes ambientals formen part dels estímuls necessaris. Però per tal que no fos una quimera, la utopia havia d’ésser sostenible, i a Taliesin ho és, no solament pel caràcter harmònic de l’antropització, sinó per la continuïtat en el temps que donen els “fellowship”.
Taliesin West, doncs, fou un testimoni emocionant de sostenibilitat i marcà un rumb clar per a l’arquitectura del futur, reconciliada amb l’ambient.