Els deserts freds en règim de protecció

Certament hi ha diferències entre els deserts fredsi els deserts càlids pel que fa a les característiques biològiques, geogràfiques i culturals però, en conjunt, els problemes per a preservar la diversitat biològica i aplicar estratègies de desenvolupament no destructives són similars. Tant en els uns com en els altres, no és possible un desenvolupament sostenible ni, encara menys, es poden mantenir les actuals pautes de desenvolupament sense assegurar la continuïtat i l’aprofitament dels recursos genètics. Alguns dels aliments bàsics de gran part de la humanitat (el blat, la civada, la melca, el mill, la majoria de llegums i fruites, diferents medicaments i alguns animals domèstics, com per exemple l’ase i el camell) provenen de les regions àrides i semiàrides i, a més a més, els mitjans de subsistència de gairebé mil milions de persones depenen directament de l’explotació sostenible d’aquests recursos.

Les amenaces ambientals i els objectius de la protecció

Els fenòmens relacionats amb la desertització són especialment palesos a les pastures dels deserts freds protegits, on s’ha calculat que el 22% de la terra està profundament degradada, i avui dia, tant la capacitat de producció d’aliment com la productivitat biològica són molt baixes. Moltes vegades la desertització és resultat d’una agricultura i un pasturatge no sostenibles, que sovint no es prenen en consideració perquè es manifesten puntualment i com a resultat de pressions humanes que actuen a escala local i no nacional. Les iniciatives per resoldre aquests problemes són també locals, i de vegades estan mal documentades.

Així, la designació d’espais protegits per a la preservació d’espècies amenaçades, la protecció de rutes migratòries o el manteniment de les cultures tradicionals dels deserts, sempre en funció d’allò que realment requereixi protecció i encara pugui ser protegit, que sovint no és massa, esdevé així, si no la millor, l’única manera de preservar la diversitat biològica. I encara caldria fer-ho amb un sistema de zonificació que incorporés i afavorís el desenvolupament dels humans residents, tal com propugna la figura de les reserves de biosfera.

A diferència dels ecosistemes muntanyosos, forestals i costaners, on les barreres naturals ja serveixen per a delimitar les zones de parc i de pre-parc, a les àrees desèrtiques, les regions d’importància biològica més gran sovint estan molt escampades, i cal delimitar zones que caldrà gestionar de maneres diferents. Les zones de recerca científica i les zones de protecció estricta es regeixen per unes disposicions legals que no sempre són fàcils de fer complir, que requereixen una protecció més gran, i sovint s’han de tancar, cosa que comporta despeses importants.

La recerca a les àrees protegides

La recerca actual posa especial atenció en l’anàlisi de les àrees desèrtiques estables. En aquestes zones és possible determinar els efectes a llarg termini tant dels esdeveniments aïllats (per exemple, un canvi climàtic) com dels regulars (per exemple, la desertització), de la mateixa manera que es poden controlar els canvis més directes i sovint immediats resultat de l’activitat humana, com per exemple la ramaderia. L’estudi d’aquestes àrees és important perquè representa una bona ajuda per als experiments sobre la gestió activa orientada, projectes essencials de totes les reserves que, com la de la serralada experimental del Desert, a Utah (Estats Units), o la reserva de natura de Repetek (Turkmenistan) ja desenvolupen amplis programes de recerca activa.

L’ecosistema de desert, però, és extremament complex, i al seu interior tenen lloc moltes interaccions ambientals i moltes alteracions antròpiques no tan localitzades. Per exemple, sembla que el desviament dels cursos d’aigua pot tenir unes conseqüències greus, bé que encara s’ha d’estudiar. Tampoc se sap com reaccionarien les plantes i els animals a l’increment de sals a l’aigua i a l’aire, ni quins efectes nocius tindria aquest increment sobre les poblacions humanes, especialment sobre la incidència de les malalties respiratòries i oculars. També caldria avaluar, de cara a la indústria ramadera, els efectes que tindria a llarg termini l’increment de sals sobre la producció de carn i de llet.

Un estudi molt interessant dut a terme a l’àrea protegida de T ūran (Iran) ha demostrat que els conceptes clàssics sobre la relació entre el pastoralisme, l’agricultura i la desertització sovint eren erronis. El grau de vulnerabilitat dels deserts protegits enfront d’aquestes activitats varia en funció de diversos factors, com el nivell econòmic de la gent que els explota, el respecte més o menys escrupolós de la capacitat de càrrega, la capacitat d’alternar l’aprofitament de recursos diferents tot permetent-ne la regeneració i, potser el més important, l’aplicació de tecnologies més o menys respectuoses amb el medi ambient. Al principi dels anys vuitanta, es rebutjà la decisió de nacionalitzar les pastures de Tūran i es va aplicar un programa alternatiu d’arrendaments i permisos de pastura. En canvi d’assolir l’accés als mercats carnis i llaners, els pastors han assumit la responsabilitat de la gestió de les terres de pastura. Les noves tecnologies més eficients, com per exemple el transport motoritzat que ha substituït les caravanes de camells, han permès la recuperació parcial de la vegetació del desert. A més a més, la gran disponibilitat d’adobs ha fet innecessària la crema regular dels fems d’ovella, i segurament té encara més importància el fet que la propietat privada hagi restringit les activitats dels pastors transhumants. Tot això ha fet que actualment a les regions més vulnerables s’hagin eliminat les activitats humanes, amb la qual cosa les poblacions salvatges han augmentat i s’han estès les comunitats vegetals autòctones.

Hi ha molts altres temes de recerca que podrien ser importants per a una gestió activa; per exemple, la irrigació, l’estabilització de les dunes, la silvicultura, la introducció i la propagació d’espècies vegetals, i, sobretot, els diferents sistemes per a transportar l’aigua eficaçment. Alguns d’aquests estudis posarien a l’abast dels habitants del desert altres activitats econòmiques, a part la ramadera. Per exemple, un dels usos alternatius més exitosos dels ecosistemes desèrtics és la recol·lecció de llenya i fruites, activitat que es practica a petita escala al desert de la Patagònia. Altres d’aquests usos són el conreu d’espècies industrials, com per exemple el cautxú de “guayule” (Parthenium argentatum) que es produeix als deserts mexicans, o de la jojoba (Simmondsia chinensis) dels deserts dels Estats Units. Aquests productes serveixen principalment per a l’exportació, però també s’utilitzen en les economies rurals: per exemple el cautxú es fa servir per a evitar fuites en els canals d’irrigació.

Tot i que actualment hi ha diversos programes internacionals d’intercanvi científic i tecnològic, la recerca està clarament esbiaixada, i és molt més important als països desenvolupats. Molts dels descobriments científics i les tècniques més recents, com per exemple els programes de modelització per ordinador, pensats per a les variables físiques i socials locals, no es poden aplicar a les regions en vies de desenvolupament. Això no obstant, la recerca duta a terme en aquests països pot ser molt beneficiosa si es desenvolupen projectes que es basin en les habilitats i els materials locals. En serien bons exemples el traçat dels canals i l’emmagatzemament d’aigua en conques subterrànies, per reduir l’evaporació i eliminar les malalties associades a les aigües obertes.

Als deserts, i més especialment als freds, la recerca més moderna se centra en la ramaderia. Aquest ha estat el tema dels treballs duts a terme a la serralada experimental del Desert a les àrees desèrtiques protegides de la Patagònia (Argentina) i a les reserves de biosfera de l’Iran, tot i que l’àrea protegida de T ūran també ha estat escollida per a desenvolupar-hi diversos estudis etnològics i un projecte d’investigació a llarg termini sobre l’ús del sòl. Tot i que pot semblar que es deixen de banda altres temes interessants, els projectes de recerca sovint depenen de factors externs, com per exemple del finançament institucional i d’una infrastructura adequada per dur a terme investigacions profitoses. És més, molts projectes de recerca se centren en una àrea geogràfica molt concreta, amb la qual cosa grans extensions del desert queden sense estudiar i sen-se explotar, i no és possible determinar els efectes provocats per causes llunyanes, com per exemple la contaminació industrial i les alteracions produïdes per les pràctiques militars.

Els parcs i les àrees protegides

Els deserts freds subtropicals cobreixen una extensió de 5 850 000 km2, que representa el 9% de la superfície terrestre emergida. Es troben a l’Àsia central i mitjana (4 920 000 km2), a l’W dels Estats Units (780 000 km2) i a la Patagònia (150 000 km2), a l’Amèrica del Sud. Tot i que la seva extensió és molt més gran que la majoria dels altres biomes, tan sols l’1% de la seva superfície gaudeix de protecció.

Quant a les reserves de biosfera, als deserts freds són poc nombroses, només set, i, excepte la de la serralada experimental del Desert i el parc nacional de Laguna Blanca al continent americà, totes se situen a Àsia. N’hi ha dues a l’Iran (el parc nacional de Kavīr i l’àrea protegida del T ūran), una a Mongòlia (Gobi) una al Turkmenistan (la reserva de natura del Repetek) i una a la Xina (mont Bogda). En conjunt ocupen poc més de 8 milions d’ha, més de 5 milions de les quals corresponen a la del Gobi, a Mongòlia. Tanmateix, si quantitativament poden semblar menys rellevants que les d’altres àmbits o biomes, algunes d’aquestes reserves de biosfera són les més actives i innovadores. En àrees tan remotes i despoblades com les regions inexplorades del desert del Gobi, la simple designació com a àrea protegida ja és una certa garantia de gestió correcta encara que la supervisió sigui mínima. La cosa és ben diferent, en canvi, a les reserves més petites i poblades. En aquests casos l’efectivitat de la gestió depèn d’altres factors, com l’equipament, la infrastructura, els pressupostos, el marc legal i, sobretot, la cooperació de la població local. Per exemple, a l’àrea protegida de T ūran el departament de medi ambient iranià vol reduir progressivament el poblament humà per tal que la natura es pugui recuperar de tants anys d’abusos; encara hi estan permeses, però, petites activitats manufactureres, com ara la produccció de carbó vegetal. La caça, l’agricultura i la tala de la vegetació s’han limitat, i actualment només són permeses als qui disposen d’una llicència. Tanmateix, com que el personal fix encarregat de supervisar el milió d’hectàrees que té la reserva es redueix a 11 persones, cal acudir a la cooperació dels habitants de la zona.

Les zones protegides mediasiàtiques i centrasiàtiques

Als deserts freds de l’Àsia central i mitjana les àrees protegides són relativament grans, cosa que és un indicador que les poblacions humanes que hi viuen són poc nombroses. Entre les àrees protegides més grans hi ha la reserva de biosfera del Gobi (5 300 000 ha) i les reserves naturals del Kazakhstan i el Turkmenistan: Krasnovodsk (262 037 ha), Kaplankir (570 000 ha) i Ustiurt (223 300 ha). Al Turkmenistan i al Kazakhastan el 10% de l’àrea dels deserts gaudeix d’una protecció adequada, tot i que les àrees protegides d’aquests estats són intensament utilitzades. Als altres estats de l’Àsia mitjana, Uzbekistan, Kirguizistan i Tadjikistan, i també a les regions subdesèrtiques del N de l’Afganistan no hi ha parcs naturals extensos i l’àrea que gaudeix de protecció no arriba a l’1%. Si s’analitza el règim de protecció d’aquestes àrees, es pot observar quina és la seva efectivitat. A l’Orient Mitjà, i especialment a l’Iran, el 30% del sistema d’àrees protegides gaudeix d’una protecció total mitjançant reserves naturals i parcs nacionals. Al principi, la gestió era feble i poc efectiva a causa de la inestabilitat política. En diverses d’aquestes àrees s’ha practicat indiscriminadament una caça intensa i s’ha aclarit el bosc per fer lloc a l’agricultura.

La reserva de biosfera de la reserva de natura Repetek, administrada per l’Acadèmia de Ciències del Turkmenistan, és, de lluny, la reserva més ben estudiada de tots els deserts freds. A diferència dels països occidentals, a l’antiga Unió Soviètica i a les repúbliques que l’han succeït, les reserves es determinen segons les possibilitats d’investigació científica i no pas segons el seu valor estètic o biològic. A Repetek, aquestes possibilitats científiques es refereixen a projectes relacionats amb l’aigua; per exemple, l’emmagatzemament d’aigua subterrània, la utilització de l’aigua salina de l’interior de les dunes per fer créixer la vegetació, l’estabilització de les dunes o el traçat d’uns canals de drenatge a les argiles dels takirs que permetin la formacióde basses perquè pugui abeurar-se el bestiar. Els responsables de la gestió també han dut a terme estudis per valorar la viabilitat de revegetar i estabilitzar els camps de barkhanes, han estudiat la fisiologia de les espècies vegetals i animals autòctones per veure com reaccionen als canvis de salinitat, calor i sequera, han estudiat els règims d’humitat del sòl i han determinat la productivitat vegetal amb relació al pasturatge.

A la reserva de biosfera del Gobi, a Mongòlia, s’ha dut a terme també una recerca intensa gràcies a l’ajuda internacional; tot i així, al Gobi encara queda molt per investigar. Els estudis s’han realitzat en diversos camps i impliquen una gran varietat de temes i disciplines. Des del 1979 s’està desenvolupant un projecte entre Mongòlia, Rússia (fins al 1991 la Unió Soviètica) i PNUMA per a completar l’estudi de les seves característiques geològiques i ecològiques. També es porten a terme projectes sobre la tecnologia rural, els fluxos d’energia, l’organització dels ecosistemes i altres programes de restauració a l’interior de les zones de protecció estricta. De les set reserves de biosfera dels deserts freds, és la del Gobi la que sorprenentment disposa de millors serveis in situ. Hi ha tres estacions meteorològiques i hidrològiques, una a Toorai, l’altra a Ekhiin Gol i la darrera a Baitag. A més a més, l’equip de suport inclou una avioneta de vigilància, sales de conferències, allotjament per als científics visitants i centres de recerca per als estudiants universitaris.

Les zones protegides nord-americanes i sud-americanes

A les regions desèrtiques fredes dels Estats Units hi ha diverses àrees protegides força extenses, entre les quals la reserva de natura del Desert (643 471 ha) i el paisatge protegit del Glen Canyon (580 558 ha), ambdós a Nevada. També hi ha diversos parcs nacionals més petits, com el de Bryce Canyon (14 405 ha), les Canyonlands (136 542 ha), Zion (59 308 ha) i Arches (29 260 ha), famosos per la seva espectacular geologia. El desert de la Patagònia és, de bon tros, el més mal protegit, i conté tan sols una àrea protegida gran, la reserva d’usos múltiples de la península de Valdés, amb una extensió de 360 000 ha.

El desert de la Gran Conca és el més gran dels deserts meridionals. Amb el seu paisatge monòton i aparentment il·limitat és, també, el menys espectacular. Però les cadenes muntanyoses que separen les conques banyades pel sol i cobertes de mates, amaguen un bioma boreal particular que difereix de conca a conca i representa una barrera natural a l’expansió de les plantes i els animals. Poques àrees desèrtiques es poden vanagloriar de tenir zones relativament verges tan vastes i, alhora, presentar restes arqueològiques que datin dels primers temps de l’ocupació humana de l’Amèrica del Nord. Fins fa molt poc, es creia que no calia protegir aquestes extenses àrees salvatges perquè les poblacions humanes que hi habiten són escasses. Per això havien estat un dels pocs biomes importants dels Estats Units que no estava representat al National Park Service. Però els estudis sobre l’ambient desèrtic i els efectes de la ramaderia i la mineria van impulsar, des del 1984, la designació de més de 20 àrees naturals, i l’any 1986 es va crear el parc nacional de la Gran Conca (31 080 ha). La declaració d’aquest parc nacional ha estat molt criticada, ja que, a diferència d’altres parcs, no protegeix la seva bellesa natural i el seu valor recreatiu, sinó que hi estan permeses la ramaderia i les operacions mineres. La ramaderia, exceptuant el bestiar cavallí, va ser introduïda a l’àrea pels pioners mormons i els buscadors d’or californians cap el 1840, i es considera una part integral de la Gran Conca i, per tant, també gaudeix de protecció.

A l’Argentina, l’actual sistema d’àrees protegides afavoreix molt més les estepes dels Andes que les pampes herbàcies de la Patagònia, tot i que l’impacte humà ha estat molt més important en aquest darrer bioma. L’única reserva de biosfera de la UNESCO dels deserts freds argentins és la de la Laguna Blanca, a més de 3 000 m d’altitud. L’escàs desenvolupament regional sovint ha retardat la integració dels parcs i les reserves nacionals i provincials a la planificació, i els colons i els buscadors d’or han estat un destorb a l’hora d’obtenir la cooperació dels habitants locals en el desenvolupament de la zona protegida. Actualment s’intenta fer una gestió de les àrees protegides que en permeti usos múltiples. Com en el cas de les reserves de biosfera, es permet a les poblacions indígenes continuar practicant els seus mètodes de producció d’aliments, però també es designen àrees per a la recerca i el control ecològic. Al desert de la Patagònia hi ha dues àrees protegides d’aquest tipus, Trevelin (3 030 ha) i la península de Valdés (360 000 ha), i a més a més hi ha el monument natural dels Bosques Petrificados (10 000 ha). Diversos parcs i reserves dels Andes situades a gran altitud presenten característiques físiques semblants a les del desert de la Patagònia. Per exemple, al parc nacional Nahuel Huapi (428 100 ha), que fou la primera àrea protegida de l’Amèrica del Sud, es troba una vegetació xerofítica típicament patagona.

Els guanacs, els mares, els tinamús i altres espècies amenaçades cada vegada són més corrents a les àrees protegides. Això ha estat possible gràcies a la formació del personal i al fet d’incorporar estudiants de ciències naturals com a ajudants dels ranxers i com a guies turístics. Tant a Trevelin com a la península de Valdés ja fa temps que s’estan realitzant estudis sobre la dinàmica de les poblacions salvatges i els costums de les espècies més importants. El centre de la natura de la Patagònia també està duent a terme una recerca per avaluar la viabilitat de reintroduir espècies nadiues a les àrees pasturades pel bestiar. Això s’ha realitzat amb la cooperació dels propietaris de la terra. Com més informació disponible hi ha, més s’ha reduït la caça en aquestes àrees, malgrat estar restringida als propietaris de les terres.

Tanmateix, a la vall de Rio Negro, a la part més septentrional del desert, s’estan posant en pràctica grans projectes d’energia hidroelèctrica. Encara no és clar quin impacte ecològic poden tenir aquests projectes i altres que s’han proposat, però en el parc nacional de Nahuel Huapi els vaixells i la ciutat propera de Bariloche han contaminat molt el llac i el desert dels voltants. Tot i que sovint l’agent responsable de l’erosió és el pasturatge del bestiar, també hi intervenen altres factors. La utilització econòmica de les terres, en forma d’explotació energètica i minera, ha anat augmentant. A la regió de Comodoro Rivadavia s’ha descobert carbó, gas i petroli. Als vessants muntanyosos de la part occidental del desert també s’han descobert dipòsits de ferro, zinc, plom i urani. Totes aquestes indústries requereixen drets de servitud de pas, que acaben per malmetre la terra.

Les reserves de biosfera als deserts i els subdeserts freds americans

Als deserts freds de l’Amèrica del Sud només hi ha la reserva de biosfera de la reserva natural de Laguna Blanca (981 620 ha) situada en un altiplà a més de 3 000 m d’altitud. El nucli de la reserva ocupa 163 450 ha a la localitat de Pasto Ventura i ha estat triat pel seu difícil accés i per ser l’hàbitat més important de la vicunya. La resta de la reserva constitueix una àrea perifèrica on, entre altres activitats econòmiques menys importants, es practica la cria de bestiar oví, caprí, cavallí i boví, gestionada racionalment amb el suport dels equips d’investigadors de la reserva. Una característica excepcional d’aquesta reserva, que no es dóna en altres regions desèrtiques protegides de l’Argentina, és precisament l’estreta cooperació entre la població local i els investigadors, L’Estación de Investigación Experimental de Altura, que duu a terme la majoria dels projectes d’investigació, es va construir, incloses les cases dels científics, en terrenys cedits per propietaris locals. En canvi, els científics continuen buscant sistemes més eficients de gestionar la ramaderia; per exemple, seleccionen les llames per millorar la qualitat de la llana, estudien la capacitat de càrrega òptima per estimular la productivitat i estableixen una zonificació de les comunitats vegetals que n’assegura la regeneració.

Les regions desèrtiques meridionals de Califòrnia, Arizona i Nou Mèxic, que s’estenen a través d’Utah i Nevada i arriben fins a Wyoming i l’E d’Oregon, comparteixen una sèrie de característiques que les defineixen com a deserts freds. Per exemple, el clima mostra una estacionalitat molt marcada, la temperatura diürna fluctua considerablement i l’aigua és escassa. Aquestes zones àrides es poden classificar en diferents deserts freds segons la geologia, la biologia i el grau d’alteració antròpica. El programa de reserves de biosfera de la UNESCO no es veu obstaculitzat pels objectius, sovint oposats, de l’ús i la conservació. A l’única reserva de biosfera d’aquesta regió, la serralada experimental del Desert (22 513 ha), s’intenten combinar ambdós aspectes. Això s’aconsegueix mitjançant un sistema de recintes on es porta un control molt estricte del pasturatge del bestiar, que es complementa amb estudis ecològics. Encara no es pot saber si la reserva podrà assolir tots dos objectius, però els estudis que s’han fet fins ara indiquen que estava justificada la declaració d’àrea protegida, ja que s’ha aconseguit reduït l’excessiva degradació que patia aquesta zona abans de ser gestionada adequadament.

El cas de la reserva de biosfera de la serralada experimental del Desert

La reserva de biosfera de la serralada experimental del Desert és situada en una conca envoltada per les muntanyes Wah Wah, aproximadament a mig camí entre les ciutats de Milton i Garrison (Utah, Estats Units). La major part d’aquesta àrida regió de la Gran Conca es considerava estèril. Hi ha molt poques propietats privades, ja que manca l’aigua i és difícil practicar-hi l’agricultura. Es tracta d’una regió que només té interès per als amants de la natura, un petit nombre de pastors i les grans agències federals.

La declaració de reserva de biosfera de la serralada experimental del Desert coincidí amb la Federal Land Management and Policy Act del 1976, una llei que reconeixia l’interès públic a preservar les pastures d’aquesta àrea per al benefici futur dels habitants dels Estats Units. Aquesta llei va oferir als ciutadans l’oportunitat de pronunciar-se sobre les accions de les agències federals, les activitats de les companyies mineres i, el que és més important, l’arrendament de les pastures. Tots ells, aspectes que havien afectat negativament tant el valor estètic com la vida salvatge de la reserva.

La recerca duta a terme, que començà a la dècada dels anys trenta, s’ha centrat, fins fa poc, a maximitzar la productivitat de les pastures. Els treballs més recents sobre la dinàmica d’aquest ecosistema desèrtic han mostrat que, tot i disposar de la tecnologia adequada per augmentar la productivitat, les baixes taxes de recuperació i l’increment de l’erosió fan disminuir el nombre d’animals que poden utilitzar les pastures. A més a més, el públic americà, amb una consciència mediambiental cada vegada més gran, insisteix que s’han de preservar totes les zones on habitin poblacions salvatges.

Característiques i valors naturals

El desert de la Gran Conca és format per 150 conques més petites dividides per més de 160 cadenes muntanyoses disposades de N a S. A la més profunda d’aquestes conques encara s’hi poden reconèixer les “playas” dels llacs que hi havia durant el Plistocè, quan el clima era molt més humit i fred. A mesura que el clima es va anar tornant més càlid i sec, els llacs es van evaporar i van deixar salines. Moltes de les conques es reomplen periòdicament, però com que no tenen sortida a la mar i l’evaporació és generalment superior al cabal afluent, sobretot durant els càlids mesos d’estiu, aquests llacs s’assequen ràpidament i deixen planes cobertes de mates halòfiles i els sòls pelats.

La topografia de la Gran Conca en altres temps era dominada per “playas”. Les “playas” es formen a la base dels grans cons de dejecció que baixen suaument de les muntanyes dels voltants i semblen enterrar-les amb els seus sediments d’erosió. A les “playas” i a les parts més baixes dels cons de dejecció, on es dipositen la major part de les sals, es troben margues sorrenques extremament salines i alcalines, llims i argiles. Provenen de dipòsits lacustres profunds, però depenen, bàsicament, del contingut en sal, la textura i el nivell freàtic. A les regions on el recobriment de la vegetació és considerable, la matèria orgànica i els nutrients s’acumulen al voltant dels arbustos, i formen un microrelleu bonyegut. Entre aquests bonys o turonets hi sobreviuen poques plantes vasculars perennes, i la seva superfície sovint és recoberta per incrustacions salines colonitzades per líquens, molses i fongs.

La Gran Conca té un clima continental, i les variacions, tant diürnes com estacionals, de la temperatura i de les precipitacions són molt marcades, provocades tant pels elements geogràfics com pels models de circulació atmosfèrica associats als vents de l’W. L’altitud i el caràcter continental són, potser, les variables geogràfiques més importants. L’obstacle que representen pels vents carregats d’humitat del Pacífic les serralades que tanquen la conca per l’W i la posició deprimida d’aquesta creen un efecte de d’ombra pluviomètrica a la Gran Conca, de manera que al fons de cada depressió s’enregistren menys de 200 mm de pluja anuals. A l’hivern, l’aire sec baixa cap a les depressions i s’assoleixen les temperatures mínimes, però a l’estiu, la ràpida resposta als canvis en la radiació solar generen temperatures extremament elevades.

A diferència d’altres comunitats vegetals de la Gran Conca, els arbustos halòfits de la serralada experimental del Desert creixen en sòls altament salins. Els arbustos de la serralada del Desert tenen un color verd intens, que contrasta amb els de zones més meridionals i més septentrionals de colors predominantment grisos, ja que reben suficient aigua del mantell freàtic, que en alguns llocs es troba només a 30 cm per sota la superfície. El matollar halòfil, que cobreix una extensió de 20 391 ha, o sigui, el 95% de l’àrea de la reserva, és format per quatre comunitats diferents. La comunitat de “shadescale” (Atriplex confertifolia) és, de lluny, la més estesa, gràcies al seu ràpid desenvolupament. Les espècies del gènere Atriplex no tan sols s’associen entre elles, sinó també amb altres espècies més o menys halòfiles, com per exemple amb el “sagebrush” comú (Artemisia tridentata), d’altituds més elevades, i amb el “big greasewood” (Sarcobatus vermiculatus), a les àrees on només la capa superficial del sòl és fortament alcalina. Hi ha molts altres arbustos que creixen barrejats amb la “shadescale”, com per exemple les quenopodiàcies Atri-plex spinescens i Sarcobatus baileyi, compostes com Chrysothamnus viscidiflorus o efedràcies com Ephedra nevadensis. Aquestes plantes són generalment espinoses, i tenen un recobriment de menys del 10%.

La “shadescale” domina a tot arreu excepte a les àrees on el nivell freàtic i el contingut en sal del sòl són especialment alts. En aquest cas es troben dues comunitats diferents, la de “greasewood” i la de “shadescale”. El “greasewood” és un bon indicador de la presència d’aigua subterrània. Amb les seves profundes arrels pot absorbir l’aigua que es troba per sota els sòls alcalins habitats pel “shadescale”. Tot i que aquesta comunitat està estesa per tota la reserva, és més corrent a altituds elevades, on les arrels de “greasewood” poden arribar a profunditats de 4 i 5 m. El “winterfat” (Krascheninnikovia [=Eurotia=Ceratoides] lanata) també tolera els sòls salins, però normalment creix en àrees molt humides de sòls salins-alcalins on el “shadescale” no forma una coberta contínua. Aquesta planta, que constitueix un farratge excel·lent per a vaques i ovelles, es planta sovint en zones on s’ha eliminat el “shadescale”.

La comunitat pitjor representada és la del “rabbitbrush” (Chrysothamnus graveolens). Aquesta com-posta es troba als llocs més elevats juntament amb les gramínies Bromus tectorum, Distichlis spicata, el “pasto salado”, i Sporobolus airoides, l’“alkali” i diferents nopals (Opuntia). Un cop ha arrelat, el “rabbitbrush” s’autoperpetua i és fàcil que acabi dominant a causa del seu vigor vegetatiu, la gran producció de llavors i la llargada de les arrels.

La baixa diversitat i productivitat animal de la serralada experimental del Desert és conseqüència, sobretot, de la predominància de comunitats vegetals monospecífiques. Els animals, especialment els més grans, tenen uns requeriments nutricionals variats i molt pocs són capaços de sobreviure estiu i hivern amb una dieta basada en una única espècie. L’únic ungulat nadiu és l’antílop americà (Antilocapra americana). Les poblacions d’aquesta espècie actualment s’han reduït a causa del sobrepasturatge del bestiar que ha fet disminuir tant la quantitat com la qualitat de les pastures. La supervivència dels joves està directament relacionada amb la distribució de les pluges d’estiu, que proporcionen el farratge necessari. Els altres ungulats, com el cérvol mul (Odocoileus hemionus), el “bighorn” o mufló canadenc (Ovis canadensis) i el “wapiti” o cérvol del Canadà (Cervus elaphuscanadensis), són visitants ocasionals que arriben a la serralada quan la neu cobreix les pastures septentrionals de “sagebrush”.

La fauna de mamífers autòctons és dominada pelsrosegadors i els lagomorfs, però també s’han comptabilitzat 8 espècies de rèptils, com per exemple el cròtal occidental (Crotalus viridis). A més a més, s’han identificat més de 40 espècies d’ocells, tot i que molt poques, si s’exceptuen els rapinyaires, són residents permanents. La llebre de cua negra o californiana (Lepus californicus) és el mamífer més freqüent; forma poblacions d’entre 60 i 600 individus per km2, i els experiments amb trampes han demostrat que fins i tot les poblacions més petites tenen una biomassa superior a la de tots els altres rosegadors junts. L’impacte d’aquesta espècie sobre la vegetació, set vegades superior al de les ovelles, és causat pel seu costum d’arrencar les fulles i deixar-les a terra sense consumir-les. A causa de l’increment de les espècies anuals, molts rosegadors s’han beneficiat d’aquest costum. La rata cangur de dents de cisell (Dipodomys microps) i la rata cangur d’Ord (D. ordii), el ratolí de peus blancs Peromyscus maniculatus, el ratolí espiguer occidental (Reithrodontomys megalotis), el ratolí cangur Microdipodops megacephalus i el ratolí de bosses Perognathus longimembris formen grans poblacions a les comunitats de “greasewood” i “shadescale”.

En conjunt, tant els mamífers com els ocells depredadors que hi habiten són els mateixos que els que habiten al conjunt de la Gran Conca, bé que aquí es troben en un nombre inferior. Les poblacions de coiot (Canis latrans), un depredador molt eficient, estan associades amb les de llebre en una clàssica relació presa-depredador, de manera que la població de coiots augmenta justament després que ho hagi fet la de llebres. Altres consumidors secundaris són el linx vermell o “bobcat” (Felis rufus), el toixó americà (Taxidea taxus), la mostela americana de cua llarga (Mustela frenata) i la guineu “kit” (Vulpes macrotis). Entre els ocells rapinyaires, els més freqüents són el “prairie falcon” (Falco mexicanus), l’aligot rovellat (Buteo regalis) i l’àguila daurada (Aquila chrysaetos).

Patrimoni cultural

Tot i que no s’ha fet cap estudi arqueològic, les troballes dels voltants, com les de Paragonah-Parowan, indiquen que la regió fou habitada per poblacions prehistòriques i de cultures pueblos. Això, que ja feia temps que se suposava, s’ha pogut confirmar recentment gràcies a la datació amb carboni 14. Les cultures prehistòriques post-plistocèniques es poden datar entre el 9 000 aC i el 400 dC, però en molt pocs indrets es troben indicis d’assentaments que haguessin durat tot aquest període. Més aviat sembla que els habitants de la regió seguien un patró estacional de migracions i que durant els canvis climàtics desfavorables abandonaven la zona. Això s’ha pogut confirmar mitjançant l’anàlisi de les restes vegetals i animals. Els canvis climàtics i ecològics es corresponen amb la datació dels utensilis. Una gran diversitat de puntes de projectil, pedres per moldre i eines d’os provinents de diferents jaciments suggereixen que els campaments no eren permanents sinó simples punts de parada durant les migracions estacionals.

Cap al 400 dC va sorgir una nova cultura que s’estengué pel S de la Gran Conca, des de les muntanyes Wasatch, a Utah, fins al Snake Valley, a la frontera entre Utah i Nevada. Aquesta cultura fou anomenada cultura “fremont”, però posteriorment es va rebatejar amb el nom de cultura “sevier”. Es basava en el cultiu de blat de moro, d’origen desconegut, mongetes i carbasses que provenien de Mèxic. La cultura “sevier” es caracteritza per petits poblats situats en cons de dejecció. Els habitants d’aquests poblats portaven un estil de vida de subsistència basat en la pastura complementada amb l’horticultura. De totes les restes pertanyents a aquesta cultura, les més interessants són les cases, que consistien en un forat excavat a terra amb una teulada a sobre. Algunes tenen unes superfícies rectangulars d’emmagatzematge on s’han trobat cistells, figuretes d’argila, pedres planes per picar, utensilis d’os i ornaments. La cultura “sevier” s’extingí més o menys al mateix temps que les altres cultures pueblos de la Gran Conca, de manera que alguns científics especulen amb la possibilitat d’un canvi climàtic. De tota manera, després d’una anàlisi detallada de cada vall per separat, s’han descobert estris “sevier” que daten del 1150 dC bar-rejats amb restes arqueològiques semblants a l’artesania paiute més moderna. Això suggereix que els pobles “sevier”, o bé decidiren emigrar sobtadament, o bé es barrejaren amb els paiutes.

La vida dels paiutes era molt senzilla i estava molt ben adaptada a les condicions naturals d’aquesta regió de la Gran Conca. Les activitats de subsistència seguien un cicle anual i es duien a terme conjuntament. A la primavera i a l’estiu, els paiutes recol·lectaven llavors, arrels i plantes; si hi havia peixos, els pescaven amb xarxes i arpons, i per caçar els ocells salvatges tenien tota una sèrie de trampes i esquers. Els mamífers, com per exemple els rosegadors, els cérvols, els antílops i els muflons, es podien caçar durant tot l’any, i a la tardor recol·lectaven els fruits secs que constituirien l’aliment bàsic durant els durs mesos hivernals. Els paiutes meridionals no eren estrictament nòmades, però el seu estil de vida era altament adaptable i els estris que posseïen eren fàcils de transportar. Durant l’estiu residien en unes simples cabanes de branques anomenades “wickiups”, però a l’hivern construïen cases més estables fetes de troncs i branques. L’artesania era especialment rudimentària, com correspon al seu estil de vida. Les seves escasses possessions consistien en cistells, xarxes, pedres per moldre, arcs, fletxes, aparells de pesca, pells i pots.

Els paiutes meridionals no utilitzaren el cavall fins a mitjan segle XIX, quan altres tribus ja havien adoptat la típica cultura índia de les praderies, caçaven bisons i practicaven les activitats guerreres que els durien a enfrontar-se amb els europeus. L’estil de vida simple dels paiutes meridionals, en canvi, romangué intacte fins que les primeres vies fèrries de la regió impulsaren l’exportació dels productes ramaders, cosa que afectà negativament les seves fonts d’aliment tradicionals.

Gestió i problemàtica

Com que la serralada experimental del Desert té una productivitat molt baixa i es troba força allunyada dels grans centres urbans, gairebé no cal traçar un pla de gestió per a preservar la natura. Tampoc no hi ha la possibilitat d’augmentar la ramaderia, ja que la producció primària natural és molt pobra. Per això, l’única amenaça directa és l’extracció de minerals, que en altres parts d’Utah s’ha estès força. Antigament, els minerals, com per exemple la sal, només s’extreien de les salines desproveïdes de vegetació, però a les muntanyes que envolten les 200 cubetes d’aquest particular ecosistema hi ha dipòsits molt rics de magnesi, zeolites i sulfat de sodi, i en algunes àrees s’ha trobat petroli i gas natural.

Tot i aquesta aparent estabilitat, els estudis sobre els tipus de sòl, els canvis en la vegetació, el clima i la distribució de les espècies animals han fet sortir a la llum diversos problemes que s’han de resoldre urgentment. El més greu i més estès és l’erosió del sòl. A la conca, les precipitacions són més escasses però tant als cons de dejecció com a les valls més baixes que constitueixen la major part de les pastures, l’agent erosiu més important és el vent. Els espais entre els arbustos hi queden molt exposats, i la cristal·lització de les partícules de sal prop de la superfície redueix la capacitat d’infiltració i facilita l’erosió. A l’estiu, quan la terra s’asseca, el sòl es desintegra i les seves partícules són arrossegades pel vent. El bestiar, amb el seu trepig, té efectes semblants, i s’ha hagut de construir un sistema de closes per poder controlar el temps d’utilització de cada àrea.

A les pastures tancades de majors altituds, l’erosió provocada pel bestiar esdevé molt evident. Aquí l’agent erosiu més important és l’aigua. L’erosió, afavorida per la disposició en bandes de la coberta vegetal, s’ha pogut solucionar en algunes àrees obrint solcs i forats per tal d’intentar que l’aigua s’infiltri. A més a més, quan les herbes perennes es pasturen de manera continuada i les plantes anuals es generalitzen, la capacitat de pasturatge queda molt reduïda. Aleshores, l’únic que es pot fer és repoblar les àrees degradades, o bé s’ha de traslladar el bestiar durant l’estació vegetativa.

Fins al 1934 la major part de les terres de la serralada experimental del Desert eren pastures obertes, cosa que vol dir que tothom podia accedir-hi i no eren controlades pel govern. De tota manera, no s’hi desenvolupaven gaires activitats humanes. Tanmateix, quan es descobriren dipòsits minerals en altres zones de la Gran Conca, els pastors (que eren considerats vagabunds sense terra i, per tant, sense drets) hagueren d’anar a pasturar els seus ramats molt més lluny. El Desert Range fou considerat una zona marginal, i els pastors hagueren de construir fonts, pous i canonades per transportar l’aigua als vessants més alts. Al principi el pasturatge no seguia cap patró estacional i la demanda de carn dels anys entre guerres degradaren considerablement aquestes pastures i altres terres de propietat pública. Un estudi dut a terme durant la depressió dels anys trenta demostrà que fins al 70% de les terres de pastura ja no estaven en estat natural. Això va impulsar l’aprovació del Taylor Grazing Act l’any 1934. Aquest decret establia l’obligatorietat de les llicències i denegava l’accés als ramats transhumants. Però fins al 1976, any en què aquesta zona fou declarada reserva de biosfera i s’aprovà el Federal Land Management and Policy Act (FLMPA), la manca de protecció legal i de personal, com també l’excessiva confiança en la llei, frenaren el procés de reducció del bestiar.

Per les seves característiques físiques, no ha estat mai prou adequat per al pasturatge. Els intents per incrementar la ramaderia i protegir els animals salvatges, com per exemple l’antílop americà, no han reeixit ni amb la gestió més intensa a causa dels antics abusos. Actualment, les àrees salines de les parts més baixes tenen molt poques espècies farratgeres palatables, a excepció d’algunes àrees escampades amb Krascheninnikovia lanata, i també els manca aigua. Als vessants més alts, on les herbàcies Distichlis, Elymus cinereus i Puccinellia són substituïdes per plantes no halòfiles, el valor alimentari de les pastures és remarcablement elevat. Aquestes plantes tenen molt pocs teixits llenyosos, de manera que el bestiar en pot consumir pràcticament tota la part aèria. Des del 1934, a la serralada del Desert s’estan duent a terme estudis sobre la gestió del pasturatge, però l’actual sistema experimental no començà fins a mitjan anys cinquanta, que molts animals moriren a causa de l’expansió de les plantes exòtiques, com el Bromus tectorum i el morritort perfoliat (Lepidium perfoliatum). La més important d’aquestes espècies exòtiques és, però, la planta centrasiàtica anual Halogeton glomeratus. Aquesta espècie té un contingut molt elevat en oxalats, que en ser consumits pel bestiar precipiten el calci, impedeixen la coagulació de la sang i poden causar la mort dels animals.

La invasió de plantes exòtiques ha impulsat un gran nombre d’estudis sobre l’ecologia de les plantes de llocs desèrtics, la fisiologia dels diferents tipus de vegetals i els requeriments nutricionals del bestiar. Actualment, el Desert Range és encerclat per unes tanques que separen una àrea de control de 740 ha de les pastures experimentals (50 ha), dividides en 43 recintes. Amb un decret del 1976 es van concedir diversos contractes d’arrendament als pastors, però els efectes del pasturatge s’han vigilat de prop. Alguns pastors han adoptat sistemes de rotació de les pastures que han resultat força efectius, però encara depenen de les subvencions per construir tanques i sistemes de conducció d’aigua. Un altre problema d’aquest mètode és fer coincidir el període de repòs de les pastures amb els anys d’elevada producció de llavors. Altres experiments inclouen la sembra artificial d’espècies farratgeres, com ara el “winterfat” (Krascheninnikovialanata) i la “rabbitbrush” (Chrysothamnus graveolens), a les zones menys salines. Als recintes més petits de l’interior de les pastures també s’ha posat en pràctica la fertilització d’espècies perennes nadiues, entre les quals les gramínies Sporobolus airoides i Distichlis spicata. Aquesta pràctica és molt efectiva durant els anys humits, però fa que les espècies perennes siguin molt susceptibles a la sequera i afavoreix el creixement de males herbes anuals, com per exemple les quenopodiàcies del gènere Halogeton.

Amb les investigacions dutes a terme fins ara, les solucions científiques no semblen tan bones com els projectes més racionals que permeten un ús moderat de la reserva de biosfera per les ovelles. A les ovelles no els calen grans quantitats d’aigua, i a l’hivern poden aprofitar la neu de les zones més altes. Tot i que són brostejadors molt eficients, no representen una greu amenaça per als animals salvatges de la reserva perquè gairebé mai no pasturen la mateixa zona dos anys seguits i, com que són molt adaptables, se les pot traslladar fàcilment cap a d’altres pastures. Encara no es pot saber si les pràctiques basades en els estudis actuals han reeixit a restablir l’ecosistema, però els models informàtics recents que mostren la intensitat de la defoliació s’inclinen a favor dels enfocaments racionals.

Les reserves de biosfera als deserts i els subdeserts freds asiàtics

És al continent asiàtic on se situen la quasi totalitat de les reserves de biosfera de l’àmbit dels deserts i els subdeserts freds. Les seves dimensions són molt desiguals. Així, la més gran és la reserva de biosfera del Gobi a Mongòlia, que ultrapassa els 5 milions d’ha i es troba virtualment deshabitada i inexplotada en extensions immenses, encara que això mateix li obre perspectives innovadores pel que fa a la manera d’equipar-se per al seu aprofitament turístic sostenible i per a la recerca. A l’Iran, l’àrea protegida del T ūran també ultrapassa el milió d’hectàrees. Àmpliament equipada per a la recerca i ja amb molts anys d’experiència, es troba la més petita de les reserves dels deserts freds asiàtics, la de Repetek, al Turkmenistan.

El cas de la reserva de biosfera de Repetek

La reserva de biosfera de Repetek (38°14’N i 68°11’E) i la seva estació del Desert de Sorra se situen a la província o “welayat” de Lebab, al centre de la part oriental del desert de Karakum, al Turkmenistan. Aquest desert, que s’estén a l’W fins a les ribes de l’Amu-darià, és una part de les extenses planes turàniques ocupada per “loess” d’origen eòlic, sediments alluvials i extenses formacions de dunes, normalment orientades de N a S, d’alçades que poden arribar a assolir 12 m.

Una part de l’àrea que avui és reserva de biosfera començà a ser protegida a partir del 1928 com a “zapovednik”, una controvertida figura de la protecció de la natura característica del peculiar sistema proteccionista implantat els primers anys de la revolució russa del 1917. Per als teòrics russos de la conservació del començament del segle XX, un “zapovednik” havia de ser una mena de mostra de referència de les comunitats naturals d’una regió donada i en aquest sentit no s’havia de tocar per a res i només havia de ser visitada amb finalitats científiques; seria, doncs, una figura semblant a la de reserva integral dels conservacionistes europeus i nord-americans (de fet la paraula “zapovednik” deriva de “zapoved” [“pfgjdtl(”], que en rus vol dir ‘mandat’ o ‘prohibició’, i equivaldria més aviat a ‘vedat’). Tanmateix, a la pràctica, la interpretació ha estat gairebé sempre força més laxa i “zapovednik” correspondria més aviat al concepte de reserva natural, menys restrictiu que el de reserva absoluta. Encara que, com en el cas de totes les “zapovedniki” creades pel govern central soviètic o pel de les repúbliques federatives o autònomes durant l’època soviètica, la titularitat de la terra era de l’estat, des del començament la reserva de natura de Repetek estigué adscrita a la secció turkmena de l’Acadèmia de Ciències de l’URSS i, el 1952, un decret del consell de ministres de la república autònoma del Turkmenistan l’amplià fins als límits actuals. La reserva es divideix en dues zones, una central de protecció estricta, que ocupa unes 15 000 ha, i una zona experimental perifèrica de 19 600 ha. Les activitats que podrien alterar els fenòmens naturals d’interès científic estan prohibides tant a l’interior de la reserva com en les zones protegides dels voltants.

Característiques i valors naturals

Els principals ecosistemes característics del Karakum oriental estan representats a Repetek. El paisatge d’aquesta reserva és dominat per extensos massissos de sorres fixades, vastes àrees de barkhanes desproveïdes de vegetació i petites depressions amb densos claps escampats de vegetació. En la seva història recent, la reserva ha estat molt poc poblada, però tot i així els sistemes naturals del desert han quedat força alterats pels humans. Actualment, les principals alteracions produïdes pels humans són les relacionades amb la pastura, que rarament es duu a terme de manera racional, de cabres, camells i ovelles caracul. Els efectes d’aquest pasturatge són molt més visibles a l’àrea de les estèrils dunes mòbils que a cap altra regió del Karakum.

Els deserts generalment es caracteritzen per la seva manca d’aigua, però aquest no és el cas del de Karakum. Per sota la capa de roques hi ha un llac subterrani que s’estén per tot el Karakum des del riu Amu-darià, a l’E, fins a la mar Càspia, a l’W. La profunditat on es troben aquestes aigües subterrànies depèn del relleu, però en general estan més a prop de la superfície a la zona oriental que a l’occidental. A l’interior de la reserva, l’aigua subterrània es troba 4 o 5 m per sota de les dunes més baixes i una mica més avall sota les més altes. L’aigua subterrània del Karakum té tres orígens, el més important dels quals és l’Amu-darià, que es troba només a 50 km de la reserva. Aquest riu baixa de les muntanyes del Pamir meridional, que a altituds de 5 000 mestan cobertes de neus perpètues i glaceres. Al llarg del curs més baix, quan entra al desert, l’Amu-darià no té cap afluent i, en canvi, perd aigua cap al llac subterrani. Les aigües subterrànies del Karakum també són alimentades pels rius Murgab i Tedjen, però durant els mesos d’estiu porten tan poca aigua que gairebé no cal tenir-los en compte. Una tercera font d’aigua són les precipitacions.

El Karakum té un clima continental que es caracteritza per una marcada estacionalitat. Les mesures preses per l’estació de recerca indiquen que la mitjana de les precipitacions és de 114,5 mm anuals. Gairebé el 85% de les precipitacions es donen a l’estació freda entre el desembre i l’abril, quan el vent bufa en direcció NW des de les muntanyes del Pamir-Alai. La major part de l’aigua de pluja s’evapora o bé es perd a través de les plantes per transpiració, però un percentatge important s’escola sota terra. Aquest escolament és especialment important a les zones de barkhanes, on l’aigua de pluja penetra entre la sorra solta i és recollida en forma de dipòsits lenticulars d’aigua dolça per sobre de l’aigua subterrània salada. La formació d’aquests dipòsits és més fàcil a les àrees que han estat sobrepasturades pel bestiar, ja que com menys vegetació hi ha, menys aigua es perd per transpiració.

Una porció significativa de la reserva és ocupada per camps de barkhanes, amb arrengleraments de dunes mòbils de fins a centenars de metres de llargada i també de dunes fixades o a mig fixar per la vegetació. Aquests camps, que contenen parelles, grups i cadenes de barkhanes, només es troben a les zones on bufa el vent i hi ha una coberta extensa de sorra. Les dunes mòbils canvien contínuament. La seva mida i la natura de la superfície sobre la qual es desplacen determinen la velocitat a què es mouen. Les dunes petites generalment es mouen més de pressa, ja que el transport de les partícules pel vent és més lent a través de les àrees arenoses extenses. Això vol dir que la vida de les dunes petites és també més curta; o bé s’acaben unint a una duna més gran i lenta, o bé es desintegren mentre viatgen a través de superfícies humides com els takirs i els solontxacs.

A les barkhanes aïllades, la sorra, molt seca, es redistribueix constantment, però als camps de barkhanes el moviment més lent de les dunes permet que no es perdi tanta aigua per evaporació. A mésa més, sota seu, als estrats intermedis es formen dipòsits lenticulars d’aigua dolça gràcies als xàfecs hivernals. La reduïda mobilitat i l’elevat contingut en aigua de les dunes dels camps de barkhanes permeten que aquests siguin colonitzats per plantes pioneres que encara estabilitzen més l’arena. Al final, les dunes es fixen, però durant els llargs períodes de pluges escasses, la vegetació es mor i la sorra es remobilitza per unir-se a les barkhanes properes. Els darrers anys aquest procés s’ha vist accelerat per la presència de bestiar pasturant. La sorra de les dunes estables es remobilitza, ja que la coberta vegetal no és contínua i les peülles dels animals desfan les sorres compactes. L’entorn de molts dels antics pous d’abeurament de la reserva s’han convertit en camps de barkhanes. Les plantes que creixen sobre aquestes noves barkhanes immòbils, com per exemple les gramínies Aristida karelinii, A. pennata o la papilionàcia Astragalus chivensis no són apreciades pel bestiar, de manera que els pastors han de traslladar-se a d’altres localitats de la reserva.

La flora del Karakum és potser la més interessant de tots els desert d’hiverns freds-temperats, ja que entre les espècies llenyoses n’hi ha moltes d’arbòries. D’ençà del Terciari, les plantes dels deserts de l’Àsia mitjana, inclòs el Karakum, han evolucionat en un cert aïllament i sota condicions d’una aridesa extrema, cosa que ha donat lloc a una flora peculiar caracteritzada per una elevada proporció d’endemismes. Les plantes estan molt ben adaptades a la mobilitat de la sorra i a una aigua subterrània amb un contingut elevat de sals.

La primera planta que colonitza les dunes mòbils és la gramínia Aristida karelinii. Té moltes similituds amb altres espècies d’aquest mateix gènere que es troben al desert de Namib, a l’Àfrica meridional. Les arrels d’aquesta planta són recobertes de petits pèls on s’adhereixen els grans de sorra, de manera que les dunes s’estabilitzen i hi poden créixer altres espècies, com les boraginàcies Heliotropium arguzoides i Tournefortia sogdiana. A les dunes més petites dels camps de barkhanes de Repetek s’hi fa una arístida de dimensions també més petites, Aristida pennata, la presència de la qual indica que l’àrea ha estat sobrepasturada.

A la part més superior dels vessants, on la sorra encara és mòbil, l’espècie arbòria més important és l’acàcia de sorra Ammodendron conollyi, que pot assolir 9 m i desenvolupa unes arrels horitzontals que li permeten aprofitar l’aigua fins i tot de les pluges més insignificants. Com altres arbres i arbustos dels deserts de sorra, pot créixer tant si la sorra el cobreix com si no, i pot compensar la mobilitat de la sorra amb els brots que li neixen al tronc i les arrels adventícies que pot emetre. Una altra planta llenyosa amb un important paper estabilitzador de les dunes és la papilionàcia endèmica Eremosparton flaccidum.

Quan la mobilitat de la sorra disminueix, més espècies llenyoses poden arrelar a redós de les herbàcies. En aquestes sorres fixades, que cobreixen la major part de la reserva, aproximadament el 34%, el sacsaül blanc (Haloxylon persicum) i les espècies que l’acompanyen formen claps de vegetació densa que proporcionen l’aliment preferit per al bestiar, ja que els petits brots creixen ràpidament. En aquesta formació vegetal es poden distingir diverses associacions: d’H. persicum i Aristida pennata a les sorres lleugerament humides; d’H. persicum i Carex physodes de creixement en “hummock” a les sorres ben fixades. L’espècie cespitosa més important de la regió és la ciperàcia C. physodes, que gràcies als seus llargs rizomes subterranis es pot estendre àmpliament i pot sobreviure tant a les sequeres estivals com al fred de l’hivern. Aquesta espècie, que rep el nom d’“ilak”, proporciona un magre aliment a les ovelles durant l’estació seca, ja que les seves fulles, que moren al mes de maig, no cauen fins a la primavera següent.

A les depressions profundes d’entre les dunes predomina el zaisan (Haloxylon ammodendron). En aquesta zona l’aigua subterrània pot estar molt a prop de la superfície però l’elevada taxa d’evaporació fa esdevenir salins els seus sòls sorrencs. Tot i que l’abundant fullaraca del zaisan es tradueix en un sòl ric en humus i nitrogen, molt poques plantes toleren unes condicions tan salines; només hi poden créixer plantes halòfiles, com per exemple els tamarius (Tamarix) i les barrelles (Salsola); aquestes darreres, en particular S. richteri i S. arbuscula poden arribar a fer-se subdominants. Aquestes mates, que poden viure fins a 100 anys, estan molt esteses, tant disseminades individualment com agrupades en claps de 400 o 500 exemplars, i són plantes farratgeres valuoses. Tot i que l’àrea d’aquestes depressions sols representa el 5% de la reserva, és molt important per a la fauna salvatge i per al bestiar. Allà on les arrels arriben a l’aigua, apareixen denses bosquines, les capçades de les quals proporcionen refugi i aliment a les ovelles i als camells. És aquí on més fàcilment es poden trobar els caus del gèrbil gran (Rhombomys opimus).

Durant el dia la reserva de biosfera de Repetek sembla estranyament tranquil·la, gairebé no se sent ni es veu cap animal. Com que la temperatura superficial pot arribar als 80°C, la majoria dels animals s’amaguen de la insolació en caus subterranis on l’aire és més fresc i està saturat d’aigua. A l’interior de la reserva habiten 21 espècies de mamífers, 23 de rèptils i 196 d’ocells (inclosos els migradors), de les quals 25 hi nien. Els més abundants són els petits rosegadors i rèptils, que no són gaire afectats per les activitats dels humans. Els rosegadors Rhombomys opimus, el gèrbil gran i Spermophilopsis leptodactylus, el suslic d’ungles llargues, es troben gairebé pertot arreu. L’agàmid Phrynocephalus interscapularis, el rèptil més comú, pot arribar a assolir una densitat de 100 individus per hectàrea a les sorres estabilitzades amb vegetació esparsa on habita. La tortuga de terra mediasiàtica o de Horsfield (Testudo horsfieldi) es pot veure als boscos d’Haloxylon, on en l’època de reproducció ponen entre 10 i 15 ous que serviran d’aliment a diversos carnívors. Algunes espècies de saures estretament emparentats (Eremias grammica, E. lineolata i E. scripta) eviten la competència interspecífica utilitzant diferents microhàbitats i tècniques de cacera.

Els animals més grans són visitants esporàdics a la reserva i es limiten a un nombre molt reduït d’espècies. La gasela persa (Gazella subgutturosa), per exemple, un d’aquests visitants, és una de les set espècies de la reserva considerades en perill d’extinció i se la pot veure entre octubre i març entremig els arbustos de les depressions entre les dunes on troba aliment i refugi. Amb l’excepció de la fura marbrada (Vormela peregusna), els carnívors són molt rars a Repetek, segurament a causa de la manca de llocs on abeurar-se. El llop (Canis lupus), el gat de sorral (Felis margarita) i el caracal (F. caracal) es poden veure a les arenes mòbils prop dels claps d’Haloxylon, on també hi ha molts nius d’ocells. Els depredadors més freqüents de la reserva són els rèptils carnívors. El més espectacular és el varà del desert (Varanus griseus), que tot i que se’l pot trobar amb relativa facilitat, és una espècie rara i en perill d’extinció. El varà del desert s’alimenta d’ous d’ocell i d’altres llangardaixos i alguns rosegadors joves que caça utilitzant una xarxa de caus subterranis en els quals s’amaga i aguaita la possible presa. Aquest sistema de caça és el que també fan servir les serps carnívores de la reserva, com la boa endèmica Eryx miliarus, Thaphlometopon lineolatum i altres.

El grup de vertebrats més ben representat a la reserva de biosfera de Repetek són els rosegadors. Aquests petits mamífers tenen una importància ecològica enorme i es poden fer servir d’exemple per a explicar una de les moltes interrelacions naturals de l’ambient desèrtic. Excavant a la sorra, els rosegadors redistribueixen les capes superficials de sorra i, escampant les llavors i els fruits, ajuden a la propagació de moltes plantes. Cada espècie té uns hàbits alimentaris específics que impedeixen que una sola espècie vegetal arribi a ser dominant. Al desert els rosegadors tenen molts depredadors, entre els quals la mostela Mustela nivalis, la fura marbrada (Vormela peregusna) i la guineu comuna (Vulpes vulpes). Els que millor s’han adaptat a les dunes immòbils de Repetek són els jerbus, representats a la reserva per tres espècies, Dipus sagitta, Paradipus ctenodactylus i Jaculus lichtensteini, el jerbu de Lichtenstein. Els jerbus tenen el sentit de l’oïda i el de l’olfacte molt aguts, i una gran habilitat per a escapar-se dels depredadors.

La majoria dels rosegadors són nocturns. Els que són actius de dia surten a alimentar-se només a primeres hores del matí i a últimes del vespre. Els gèrbils Rhombomys opimus, el gèrbil gran, Meriones erythrourus i M. meridianus habiten les àrees de sorres fixades on predominen els càrexs. El rar porc espí Hystrix indica hirsutirostris viu als claps densos d’Haloxylon ammodendron, on també es troba el talpó-lèmming comú (Ellobius talpinus). El suslic d’ungles llargues (Spermophilopsis leptodactylus), força comú, habita les zones on pot trobar fruits de Calligonum.

Tant els mesos d’estiu com els d’hivern són temps difícils per als rosegadors. Moltes espècies de rosegadors (i també algunes de rèptils) es retiren als seus caus a hibernar amb les primeres gelades, mentre la majoria de rèptils esdevenen inactius durant la sequera estival. El rigorós balanç hídric també afecta el període reproductor dels animals. Els rosegadors del Karakum només es reprodueixen durant un curt període del començament de primavera encara que la taxa de reproducció pot ser molt elevada; les femelles del gèrbil gran (Rhombomys opimus), per exemple, poden arribar a fer dues o tres llodrigades en aquest breu període.

Gestió i problemàtica

A la zona central de protecció estricta de la reserva de biosfera de Repetek l’impacte humà ha estat mínim, però a la zona experimental perifèrica els efectes del pasturatge es poden veure pertot arreu. El bestiar, principalment cabres, camells i ovelles caracul, no té els mateixos efectes sobre l’ecosistema que els animals salvatges, els ramats domèstics es desplacen més lentament i la seva pastura és molt més selectiva. La càrrega pastoral es concentra als voltants dels punts d’aigua, i com a conseqüència, la coberta vegetal n’ha resultat destruïda i, en alguns casos, s’han format camps de barkhanes mentre les pastures d’altres àrees no s’han aprofitat prou. Al voltant dels punts d’aigua es diferencien bandes concèntriques de vegetació, més degradades com més a prop del centre.

A l’interior de la reserva s’ha delimitat una àrea experimental on s’han iniciat estudis per a determinar el nivell òptim de pasturatge segons les espècies vegetals i el tipus de sòl. Amb aquests estudis s’ha arribat a la conclusió que no tots els efectes del pasturatge són negatius i que prohibir-lo encara perjudicaria més els animals salvatges. Les peülles dels animals també tenen un paper ecològic important al desert, no tan sols perquè desintegren la superfície del sòl i n’eviten la compactació, sinó també perquè ajuden a enterrar i propagar les llavors i a fertilitzar la terra. D’altra banda, si hi ha massa animals, la vegetació es degrada, principalment a causa que el sòl queda massa solt, de manera que el vent se’l pot emportar. Si n’hi ha massa pocs, el sòl tendeix a compactar-se i a cobrir-se de molses, les llavors no s’hi poden enterrar i els ocells i els rosegadors se les mengen.

Els anys d’elevada densitat de rosegadors, la presència d’un nombre excessiu d’aquests animals representa un problema de primer ordre per al personal de la reserva que ha de tractar amb els pastors. En alguns llocs els rosegadors han consumit fins al 75% de la matèria comestible, cosa que obliga els pastors a traslladar contínuament els seus ramats. Algunes àrees són pasturades dos cops l’any i no tenen prou temps per a recuperar-se. Aquest sistema només pot funcionar en les zones que fa temps que es pasturen o que tenen sòls humits. Una solució seria donar protecció total als carnívors de la reserva, com les guineus o els gats salvatges, ja que ajuden a mantenir estable la població de rosegadors; però molts pastors dubten que aquest sistema funcioni i tenen por que els carnívors ataquin el bestiar.

L’exploració científica del desert de Karakum es va iniciar el 1912, quan es va construir una estació científica al costat del ferrocarril de Krasnovodsk a Samarcanda. La recerca inicial es va centrar en la dinàmica de l’ecosistema del desert de sorra i en la catalogació dels seus components, però d’ençà que es va construir un llarg canal des del riu Amu-darià al llarg dels límits meridionals del Karakum fins a la mar Càspia, la recerca s’ha intesificat i s’ha especialitzat molt; des del 1975 té un important paper en el marc del Programa MAB de la UNESCO. L’antiga estació del Desert de Sorra ha esdevingut l’Institut de Recerca sobre el Desert de l’Acadèmia de Ciències del Turkmenistan. Està comunicada amb la ciutat propera de Txardjou per tren i carretera, i està a completa disposició dels equips de recerca.

La zona central de protecció estricta de la reserva de biosfera de Repetek comprèn una part força intacta del desert i inclou les principals formes de relleu (per exemple dunes mòbils i dunes fixes) del desert de Karakum, com també les espècies animals i vegetals més representatives. L’única recerca feta en aquesta zona consisteix en un estudi científic dels ecosistemes més característics del Karakum, principalment de les barkhanes i la seva esclarissada vegetació de sacsaül blanc i sacsaül negre. A la zona experimental perifèrica s’han dut a terme estudis sobre la dinàmica estacional del desert, els diferents tipus de sòl i el seus règims d’humitat, la fenologia, els canvis successius de la cobertora vegetal i la distribució dels animals.

Aquests darrers anys, la major part de la recerca s’ha centrat en la influència, cada vegada més gran, dels humans; però també s’han fet estudis sobre maneres més eficients d’utilitzar els recursos de la reserva, entre els quals podem citar els estudis sobre reproducció vegetal, gestió de la silvicultura i extracció d’aigua, juntament amb una recerca sobre l’impacte de la tala dels arbustos, el pasturatge de les ovelles i els camells i l’estabilització de les dunes mòbils. S’està duent a terme un projecte de recerca per a produir artificialment els dipòsits lenticulars d’aigua dolça que ja es formen espontàniament sota algunes barkhanes i obtenir d’aquesta manera aigua per al bestiar. A les depressions entre les dunes, el vent s’emporta la sorra cap als estrats inferiors més humits dels takirs. Després de les pluges d’hivern i de primavera, l’aigua convergeix cap a aquestes depressions creant unes petites conques. Com que el takir és impermeable, l’aigua romandrà a les depressions fins que s’evapori. Si s’excavés un pou de tan sols 3 m a l’argila, l’aigua de les depressions s’infiltraria i aniria a parar sobre la capa d’aigua subterrània. L’únic aspecte negatiu d’aquesta idea és que caldria construir diversos pous arrenglerats per compensar el moviment de les dunes i de l’aigua subterrània. A més a més, a la zona no hi hauria d’haver vegetació per tal de prevenir la formació de noves dunes i evitar que l’aigua de pluja es perdés per transpiració a través de les plantes.