Les mediterrànies: un bioma i un clima a escala humana

Sequera estival, hivernades benignes

El bioma mediterrani, present en els cinc continents, pren el nom de la vella conca mediterrània, la part més extensa de totes les que el configuren, situada a cavall de tres continents com un anell sinuós que envolta la Mediterrània: la mar entre terres que suavitza el clima i que ha vist l’aparició, el creixement i la mort de cultures i imperis des de fa segles. Les terres de la conca mediterrània, en efecte, han constituït l’escenari on ha nascut la civilització del món occidental, a conseqüència d’un clima especialment suau que configura uns paisatges en els quals la vida dels humans, sense ser extremament fàcil, hi és factible.

La mar Mediterrània, més que una frontera o una separació entre els pobles i les cultures de les seves ribes, ha constituït un camí d’unió, una ampla via de comunicació que els humans aprengueren a solcar fa més de tres mil·lennis. És per això que una bona part del bioma mediterrani pot rebre el qualificatiu de clàssic. L’amabilitat del clima i dels paisatges del bioma, on el fred no és mai molt intens i la secada no és prou marcada per a posar problemes seriosos a l’agricultura i la ramaderia, ha fet possible el desenvolupament de cultures diferents, amb una característica comuna: un cert gust per la vida a l’aire lliure, és a dir, als carrers i els espais públics, els quals esdevenen escenaris on els humans intercanvien mercaderies i paraules. Però alhora, el bioma mediterrani és un bioma fràgil, amb una combinació de sòls magres i pluges torrencials i a deshora que fa que qualsevol cicatriu paisatgística esdevingui estable i que la transformació i l’explotació dels paisatges en provoqui una progressiva degradació. En definitiva, doncs, un bioma clàssic, amable i fràgil des del punt de vista de l’espècie humana.

El clima mediterrani es pot definir com un clima de transició entre el règim temperat i el tropical sec. Es caracteritza per la combinació d’una sequera estival més o menys llarga, una gran variabilitat interanual de les precipitacions, uns estius calorosos i uns hiverns frescos o moderadament freds. És un clima molt heterogeni, ja que s’hi inclouen condicions de precipitació que oscil·len entre 100 i 2 500 mm anuals i temperatures mitjanes que varien entre els 5 i els 18°C. La peculiaritat més important del clima mediterrani és la coincidència de l’època eixuta amb la càlida: si es deixen de banda les condicions dominades per la continentalitat i la sequera permanent, en la majoria dels règims climàtics, l’època calenta és la més humida a causa de la superior evaporació.

Les àrees de clima mediterrani presenten, a l’estiu, condicions de sequedat i calor com les que dominen en les zones subtropicals desèrtiques veïnes. En canvi, durant l’hivern, els potents anticiclons subtropicals es retiren cap a latituds més baixes i deixen aquestes zones sota la influència de les pluges ciclonals que dominen tot l’any en les zones temperades, en latituds més altes. Aquestes condicions climàtiques estan molt relacionades amb l’existència de corrents oceànics freds, que donen lloc a humitats altes prop de les costes.

El clima mediterrani és relativament recent, ja que aquestes condicions aparegueren per primera vegada durant el Plistocè. A més, al llarg de la seva existència ha estat sotmès a importants fluctuacions climàtiques, amb les consegüents modificacions de l’àrea dominada per aquest clima. Aquest caràcter de transició, unit a altres factors com la reduïda superfície que ocupa, el relleu marcat de moltes de les zones sota la seva influència i la gran varietat de substrats geològics i sòls, dóna lloc a una gran heterogeneïtat de les condicions ambientals dins d’aquest bioma. (Vegeu també Els tipus de clima de la Terra)

Paràmetres climàtics i meteorològics

La durada del període eixut i calent té una gran importància a l’hora de determinar les característiques dels paisatges dins del bioma mediterrani, ja que és el factor ambiental més important. Aquest paràmetre permet definir clarament les àrees de transició cap a climes més secs o més humits, i alhora serveix de base per a una classificació dels diferents subclimes d’aquest bioma. En conjunt, la precipitació de les àrees de clima mediterrani es caracteritza per la seva concentració durant les èpoques més fredes i, sobretot, per la seva irregularitat. Les pluges tendeixen a ser curtes i intenses, cosa que limita la disponibilitat d’aigua per a la vegetació. A més, la gran variabilitat interanual accentua la duresa d’aquest clima, ja que la irregularitat augmenta en disminuir la precipitació. La quantitat total de precipitació en les àrees mediterrànies no és pas inferior a la de moltes àrees de clima temperat humit, però la seva distribució irregular li confereix unes característiques ben peculiars. Per posar un exemple concret, a París i a Marsella cauen quantitats anuals de precipitació semblants (d’uns 600 mm/any), però mentre que en el primer cas en el 30% dels anys la precipitació té un valor molt proper a la mitjana, en el segon això només passa en el 14% dels anys, cosa que posa de manifest aquest caràcter irregular.

De subàrid a subhumit

Dins del clima mediterrani, doncs, hom pot trobar des de les transicions cap a climes humits fins a aquelles que es donen en les fronteres que separen els climes desèrtics: el clima mediterrani pot anar de subhumit a subàrid.

S’han proposat moltes classificacions quant als subclimes mediterranis, partint de diferents criteris a l’hora de combinar les dades de precipitació i temperatura que determinen la durada del període eixut. Generalment se n’accepten entre quatre i sis categories. La divisió més àmplia en considera les sis següents: clima mediterrani peràrid, amb el període eixut d’11 o 12 mesos de durada; el mediterrani àrid, amb un període eixut de 9 o 10 mesos; el mediterrani semiàrid, amb un període eixut de 7 o 8 mesos; el mediterrani subhumit, amb el període eixut de 5 o 6 mesos; el mediterrani humit, amb el període eixut de 3 o 4 mesos; i finalment el mediterrani perhumit, amb el període eixut d’1 o 2 mesos. Alguns autors consideren que les dues categories extremes corresponen a climes diferents, respectivament subdesèrtic i temperat. En aquest cas, proposen una classificació en la qual els quatre subclimes considerats reben els noms de xeromediterrani,termomediterrani,mesomediterrani i submediterrani; aquestes categories corresponen aproximadament a les quatre categories intermèdies de la primera classificació.

La determinació de la durada del període eixut pot fer-se a partir de criteris diferents. Així, si hom fa servir els diagrames ombrotèrmics com a base de definició, els períodes biològicament eixuts són aquells durant els quals la corba de temperatures passa per sobre de la de les precipitacions.

Hi ha, també, criteris numèrics més complexos que es basen en la combinació de precipitacions i temperatures per definir uns coeficients, els valors dels quals serveixen per a marcar els límits entre els diferents subclimes. En cada cas s’intenta definir el coeficient de tal manera que permeti deduir en quines èpoques la precipitació és menor que l’evapotranspiració potencial i, per tant, les condicions són de manca d’aigua. El quocient més senzill seria el que relacionés directament la precipitació i l’evaporació (P/E), però això no és factible a causa de les grans dificultats metodològiques que es presenten en la mesura de l’evaporació o evapotranspiració potencials. És per això que se substitueix aquest paràmetre per la temperatura, que és molt més fàcil de mesurar i es relaciona directament amb l’evapotranspiració. El coeficient d’Emberger, un dels més usats, pren una combinació de les mitjanes de temperatura del mes més càlid i del més fred, tot cercant uns valors més significatius que la temperatura mitjana anual: Q = P / [(M-m) (M+m)/2]. Aquesta equació pot transformar-se en una de més senzilla: Q = 2P / [(M-m) (M+m)], on P és la precipitació total anual, M la temperatura mitjana del mes més càlid i m la del mes més fred. El terme (M+m)/2 és una millora sobre la temperatura mitjana anual, mentre que el terme (M-m) equival a una mesura de l’amplitud tèrmica, íntimament relacionada amb l’evaporació. Per a evitar valors negatius, els valors de les temperatures s’expressen en escala absoluta (°K). El coeficient així definit té valors menors com més sec és el clima, i permet, doncs, separar clarament subclimes diferents. La classificació proposada a partir d’aquests valors contempla els següents subclimes: mediterrani àrid (2090, precipitació > 1-000 mm anuals).

La utilitat d’un coeficient d’aquest tipus es posa de manifest quan hom el combina amb els valors de les temperatures, sobretot amb la mitjana del mes més fred: en situar qualsevol parella de valors (Q i m) en un sistema d’eixos, s’obté una separació gràfica dels diferents subclimes, que van de subàrids a subhumits i de freds a càlids per a cadascuna de les categories d’ariditat.

Calor relativa, fred suportable

Així com hem definit subclimes segons la durada del període eixut, podem també definir-los amb relació a les temperatures. Prenent com a determinant el valor de la temperatura mitjana del mes més fred tenim la següent subdivisió: un clima mediterrani càlid (m>7°C), en el qual no hi ha glaçades; un clima mediterrani temperat (3°

El fet de prendre els valors de les mínimes com a definitoris dels subclimes es deriva de la gran importància del factor fred sota clima mediterrani. De fet, es dóna com a característica definitòria d’aquest clima la benignitat dels seus hiverns, però atès que l’època més freda és la més humida, i per tant, la més favorable per a l’activitat de la vegetació, les restriccions imposades per les baixes temperatures adquireixen una importància considerable. Les temperatures properes o lleugerament inferiors a 0°C no signifiquen problemes seriosos per a la vegetació, adaptada a suportar-les sense patir danys, però sí que imposen greus restriccions a la seva activitat.

També és molt important tenir en compte els valors excepcionalment baixos que poden assolir les temperatures mínimes en determinades condicions. Les irrupcions d’aire polar sec i fred poden fer baixar els valors de les mínimes fins a 20°C sota zero en punts propers a la costa. Aquests valors tenen una recurrència molt baixa, ja que només es presenten separats per intervals de desenes d’anys, però tenen una importància capital a l’hora de determinar les àrees de distribució de moltes espècies vegetals de vida llarga, ja que poden provocar seriosos danys en les poblacions poc resistents al fred. A més, aquest factor presenta un gran interès econòmic per l’efecte devastador que té sobre conreus arboris, ja sigui d’espècies autòctones o introduïdes. Els terribles freds que castigaren la conca mediterrània durant els primers mesos de l’any 1956 provocaren la mort de milers d’oliveres, algunes llargament centenàries, cosa que palesa la baixa recurrència de les fredorades extremes. Els freds excepcionals que es donaren a la conca mediterrània a l’hivern de 1984-85, durant el qual les mínimes assoliren valors entre -20 i -30°C, arribaren a fer reduir l’àrea de distribució d’algunes espècies introduïdes d’altres zones del bioma, com per exemple les acàcies australianes, tot i que les més afectades foren plantes crasses com ara l’herba gelada (Mesembryanthemum), sud-africana, que desaparegué d’una zona molt àmplia de la conca mediterrània.

Les temperatures màximes presenten un interval de variació considerable, i normalment les més altes corresponen a les zones més àrides, de transició cap als subdeserts. Els valors de les mitjanes del mes més calorós de l’any oscil·len entre els 22 i els 43°C. La diferència entre els valors de la mitjana del mes més fred i la mitjana del mes més càlid, és a dir, l’amplitud tèrmica, oscil·la entre els 13 i els 45°C, segons el grau de continentalitat de la zona. De fet, els valors d’amplitud tèrmica situats entre els 20 i els 30°C són molt generals; les temperatures més altes corresponen als llocs de continentalitat més accentuada, i per això, a la zona de transició cap a climes àrids.

En conjunt, però, l’oscil·lació tèrmica sota clima mediterrani es mou entre valors que no impedeixen l’activitat biològica. La combinació de les temperatures altes amb la manca d’aigua és el factor limitant més important, ja que les baixes temperatures només actuen com a limitants en àrees de transició. Tot i això, cal no oblidar el paper de les grans fredorades ocasionals associades a les irrupcions de masses d’aire polar en una època, l’hivern, en què la vegetació es manté activa i és, per tant, molt sensible al fred.

Pluges equinoccials

Si bé és general que en el bioma mediterrani les precipitacions es concentrin en les èpoques més fredes, també és cert que poden mostrar una distribució anual variable. Bàsicament, les pluges es concentren a l’hivern, és a dir, al voltant del solstici, o bé presenten dos màxims anuals, associats als equinoccis de primavera i tardor.

Les pluges de les zones mediterrànies són associades a les borrasques de latituds elevades que s’acosten a l’equador quan es retiren els potents anticiclons subtropicals, cosa que passa entre l’equinocci de tardor i el de primavera aproximadament. Els corrents freds que incideixen en aquestes costes contribueixen a crear condicions d’humitat ambiental elevades que afavoreixen les precipitacions hivernals.

Els màxims de precipitació poden donar-se a l’hivern, a la primavera o a la tardor, segons les característiques de cadascuna de les zones. En els llocs amb una influència oceànica més gran, és a dir, prop de les costes influïdes pels corrents freds, els períodes de més pluja es donen a ple hivern, que és quan són més actives les borrasques i quan s’acosten més a les latituds baixes. En canvi, en llocs allunyats d’aquestes costes oceàniques, com passa a la part occidental de la conca mediterrània, les borrasques hi arriben molt desgastades i les pluges hivernals hi són escasses. En aquestes condicions dominen les pluges equinoccials lligades a irrupcions d’aire fred en alçada, i que són, per tant, pluges derivades de masses d’aire inestables i no pas pluges provocades pels fronts associats a les borrasques.

Les pluges frontals no acostumen a ser de gran intensitat, sinó més aviat suaus i continuades. En canvi, les pluges equinoccials solen ser d’una gran violència. La inestabilització sobtada de masses d’aire a causa de les irrupcions d’aire fred en alçada, o les derivades de la interacció de l’aire fred amb les aigües marines calentes del principi de la tardor, donen lloc a pluges torrencials que poden descarregar en un dia una quantitat d’aigua semblant als valors anuals mitjans de precipitació. Aquest caràcter violent de les pluges els dóna una gran capacitat erosiva i comporta, a més, una aportació momentània d’aigua no aprofitable per a la vegetació. La torrencialitat de les pluges té tendència a accentuar-se quan el clima esdevé més sec, tot accentuant l’aridesa, la qual no es veu reflectida en els valors de precipitació total anual, que tot i que pot atènyer fàcilment els 600 o 700 mm a l’any, no significa una aportació contínua d’aigua ni tan sols durant les èpoques humides.

Aigua, neu i calamarsa

La majoria de les precipitacions de les zones mediterrànies són en forma líquida, tal com correspon a un clima caracteritzat per hiverns poc freds. Les precipitacions en forma sòlida són relativament rares, però no per això deixen de tenir importància quant als efectes, que són importants tant en un com en l’altre dels tipus diferents de precipitacions sòlides: la neu i la calamarsa.

La neu, constituïda per petits cristalls de glaç que es formen quan la temperatura dels núvols baixa dels 0°C, és un meteor típicament hivernal, poc corrent a les zones mediterrànies i associat a irrupcions de masses d’aire fred i humit. Els seus efectes negatius sobre el mantell vegetal poden ser considerables, no pas a causa de les baixes temperatures sinó de l’acció mecànica de la neu que s’acumula damunt dels arbres o els arbustos recoberts de fulla. El pes de la neu que pot arribar-se a acumular en les branques dels vegetals que no perden la fulla durant l’hivern pot provocar trencaments i ferides que comprometen el seu desenvolupament futur. Les fortes nevades que van tenir lloc en la part occidental de la conca mediterrània durant l’hivern de 1986-87, provocaren danys seriosos en els boscos, sobretot en alzinars i suredes, per exemple; afectaren preferentment els boscos més vells, constituïts per arbres de grans capçades, i també els grans exemplars aïllats.

La calamarsa és un meteor format per aigua sòlida però que té un origen i unes característiques ben diferents. L’aigua cau en forma de grans de glaç transparents o translúcids, generalment de 2 a 5 mm de diàmetre. Quan atenyen diàmetres molt superiors reben el nom de pedra. Les calamarsades són típiques de les situacions de gran inestabilitat que donen lloc a la formació de grans núvols tempestuosos de desenvolupament vertical (cumulonimbes). En la part alta d’aquests núvols, que arriben a altures de fins a 7 o 8 km, la temperatura baixa dels 0°C i es formen partícules de glaç que, en caure a través del núvol, provoquen una congelació d’aigua sobrerefredada. Es formen així els grans de calamarsa o les pedres, que poden provocar destrosses considerables en la vegetació, depenent del seu pes i de la mida del gra. Les calamarsades són típiques de l’estiu i el principi de la tardor, quan el contacte entre l’aire fred provinent de latituds més altes i l’aire calent per contacte amb la terra o el mar dóna lloc a situacions d’inestabilitat marcada, amb els consegüents fenòmens d’ascensió d’aire càlid i formació de núvols de desenvolupament vertical. Són rares, en canvi, durant l’hivern, ja que en faltar les masses d’aire calent no es donen aquestes inestabilitzacions violentes.