La majoria dels rius mediterranis no porten aigua durant una bona part de l’any. Aleshores queden reduïts a gleres seques, perfectament transitables, en les quals la vegetació terrestre creix amb normalitat. Els ponts esdevenen temporalment estructures absurdes, mancades de funció en absència de l’aigua que els donava sentit. Però, alhora, qualsevol poble o ciutat mediterranis propers a un riu conserva en la memòria col·lectiva una data coneguda com “l’any de l’aiguat”, reflectida en alguna marca sobre la paret d’un edifici que recorda el nivell assolit per les aigües. En definitiva, rius sense aigua o rius amb massa aigua.
El règim dels rius mediterranis està molt influït per la distribució irregular de les pluges al llarg de l’any i per la seva torrencialitat. Només els rius amb una gran conca de recepció i amb la capçalera situada en zones muntanyoses tenen un cabal més o menys constant. L’elevada capacitat de retenció d’aigua d’una conca molt extensa, la pluviositat més gran i la possible acumulació de neu de les zones de capçalera asseguren uns mínims de cabal fins i tot al llarg de l’època estival eixuta. Tot i això, l’estiatge és pronunciat i els cabals estivals són marcadament inferiors als de la resta de l’any.
El comportament és diferent en el cas de rius amb conques de recepció més modestes i situades íntegrament en zones de clima mediterrani, o sigui, sense que la capçalera sigui situada en zones d’alta muntanya. En aquest cas les fluctuacions de cabal són molt més marcades i pot donar-se el cas que el riu quedi absolutament sec durant el període estival. L’acumulació de la poca aigua que queda en tolls que van reduint progressivament el seu volum al llarg de l’estiu obliga les espècies que hi habiten a presentar unes adaptacions que els permetin sobreviure en aquestes condicions. En alguns rius mediterranis, en ple estiatge, els peixos es concentren en els tolls que queden, i s’arriba a densitats de 30 a 40 individus per metre quadrat.
En els casos més extrems, els rius només porten aigua durant curts períodes associats a les pluges torrencials. En aquest cas, ni tan sols reben el nom de rius, i passen a anomenar-se rambles, que no són res més que locals de riu que romanen eixuts la major part de l’any. Sorprenentment, quan duen aigua poden tenir cabals elevadíssims, ja que les pluges torrencials poden deixar caure en poques hores centenars de litres per metre quadrat. Si la pluja torrencial és prou intensa, el trànsit de local de riu buit a ple pot ser molt brusc, ja que l’aigua arriba a formar una massa que avança com un mur, en un procés ben allunyat d’un progressiu augment de cabal i que depèn de la intensitat de la pluja i del caràcter més o menys abrupte del terreny. És per això que aquestes gleres quasi sempre seques tenen unes dimensions considerables i poden patir canvis importants, després de les crescudes més marcades. De fet, en les zones mediterrànies trobem totes les transicions possibles entre els grans rius permanents i els immensos “uadis” dels deserts i subdeserts, que només porten aigua un cop cada molts anys.
Aquesta irregularitat tan marcada fa que sovint la gent oblidi que una part del territori pertany a aquests rius inconstants. La situació dels nuclis urbans en els fons de vall i al voltant d’aquests cursos d’aigua, tal com succeeix freqüentment en les zones costaneres mediterrànies, dona lloc a espectacles amb un marcat pintoresquisme que pot esdevenir, fàcilment, dramatisme. No és gens rar veure ponts urbans que travessen gleres asfaltades convertides en equipaments variats, o fins i tot passeigs arbrats que fan d’artèria principal del nucli. Quan hi ha pluges torrencials, els danys materials estan assegurats i les desgràcies personals no són pas una raresa.
Més importants i devastadores que aquestes avingudes locals són les grans inundacions que afecten una fracció considerable del territori.
Les avingudes locals solen estar associades a tempestes de caràcter violent però també local. En canvi, quan es presenten pluges intenses i generalitzades lligades a situacions d’inestabilitat general i violenta, fins i tot els rius més constants i regulats poden presentar crescudes considerables. En aquestes condicions, els rius passen a ocupar les seves extenses planes d’inundació, molt sovint ocupades per assentaments humans que pateixen la inundació, si no és que l’agreugen en dificultar el pas de l’aigua, ja que alguns elements urbanístics, com les vies de comunicació o els ponts, poden actuar com a veritables preses que fan pujar el nivell de les aigües.
La baixa recurrència d’aquests aiguats, menor com més gran és la seva magnitud, els fa especialment més devastadors. Si hom sembla oblidar que determinades rambles van plenes un o dos cops a l’any, és més fàcil oblidar que determinades zones actuaran com a planes d’inundació en moments separats per intervals de decennis. L’ocupació d’aquestes planes d’inundació, d’aquests terrenys que en certa manera pertanyen al riu, contribueix a convertir les inundacions en catàstrofes. Només cal recordar la mort de més d’un miler de persones al Vallès (Catalunya) a causa de les inundacions del setembre del 1962, o les inundacions causades pels rius Arno i Po, que són rius permanents, però amb un règim de cabal molt influït per la irregularitat climàtica mediterrània: les pluges torrencials del novembre del 1966 en provocaren el desbordament, i foren arrasats 800 municipis, quedaren enderrocades 12 000 edificacions, i moriren 120 persones, a més de 45 000 d’evacuades i de 150 000 tones de collites destruïdes. (Vegeu també Els tipus de clima de la Terra)