Segons la mitologia grega, Proteu era una divinitat al servei de Posidó. Instal·lat a l’illa de Tar, en aigües egípcies, vetllava per les criatures aquàtiques del déu de la mar. Davant dels enemics, tenia l’estranya habilitat d’adoptar formes i aspectes diferents, talment les proteïnes a partir dels aminoàcids, que per això n’han pres el nom. I talment, també, les plantes de la família de les proteàcies, que n’han manllevat igualment la denominació. Només que les proteàcies, poc amigues de l’aigua i sovint relacionades amb el foc, semblen preferir Hefest a Posidó (o Vulcà a Neptú, per als seguidors del panteó romà).
En rigor, les proteàcies no canvien de forma, és clar. Passa, simplement, que les diferents espècies tenen aspectes molt diversos. Algunes, això sí, són plantes netament pirofítiques que fan bona aquesta simbòlica tirada mitològica devers els déus de la ignició. I moltes, això també, prefereixen els llocs més aviat àrids o, si més no, no gaire humits. Aquest fóra precisament el cas de les proteàcies mediterrànies, l’àmbit on excel·leixen moltes de les espècies més remarcables.
Les proteàcies són pròpies de l’hemisferi sud, sobretot. La seva àrea de distribució abasta Amèrica Central i del Sud, la meitat meridional d’Àfrica i d’Àsia, i Australàsia. Amb una àrea d’aquestes característiques, es comprèn que hi hagi espècies nemorals, vinculades als boscos plujosos, com és el cas del “notro” o “ciruelillo” xilè (Embothrium coccineum), que es fa a l’anomenat bosc valdivià, o de les famoses Grevillea asiàtiques i australianes, d’entre les quasi 200 espècies de les quals destaca G. robusta, arbres de grans proporcions plantats a bastament en molts jardins arreu del món temperat. Però la majoria prefereixen condicions de baixa humitat. És el cas de les proteàcies de la zona mediterrània sud-africana i australiana a què volem referir-nos.
A l’Austràlia mediterrània abunden les Banksia, gènere que disposa d’una cinquantena d’espècies. És propi de les proteàcies tenir les flors —que són tubulars, amb quatre estams i amb un estil prominent— agrupades en inflorescències comparables als capítols de les compostes, disposició floral en la qual les bànksies es fan remarcar. Entre totes, la més espectacular deu ser Banksia coccinea, les inflorescències de la qual arriben a tenir fins a un miler de llampants flors tubulars i d’un vermell encès, perfectament arrenglerades; els elements fèrtils, molt prominents i vinclats sobre d’ells mateixos, confereixen al conjunt l’aspecte d’un treball de cistelleria extraordinàriament ben executat. Les inflorescències d’altres bànksies, en canvi, són d’un groc ensofrat vivíssim, bé que igualment esplèndides. En tot cas, les fulles esclerificades, dures i perennes, recorden l’àmbit mediterrani que els és propi.
Les fulles i també la pirofília, perquè les bànksies, en efecte, són piròfits reconeguts. Les seves infructescències són una mena de pinya extremament reforçada que resisteix temperatures elevadíssimes. De fet, només l’escalfor accentuada és capaç de “persuadir-les” que alliberin les granes. Per això, els plançons de bànksia —que acabaran esdevenint arbustos de mida considerable— prosperen abassegadorament després dels incendis. És aquí on Hefest guanya netament la batalla a Posidó.
A l’Austràlia mediterrània encara hi ha altres proteàcies, com les Telopea, les Hakea, o la famosa Macadamia integrifolia, que fa una mena d’ametlla comestible oleaginosa molt apreciada (i per això és conreada a l’engròs, tant a Austràlia com a Hawaii), però és sobretot a l’àrea capenca on les proteàcies prosperen
en abundància. L’Àfrica del Sud mediterrània, en efecte, té un centenar d’espècies de la família, les més típiques de totes, amb el gènere Protea al capdavant. La majoria són arbres i arbustos, tolerants a les males condicions edàfiques, i molt apreciats en jardineria.
Hi ha un centenar d’espècies del gènere Protea, totes pròpies de sòls quarsítics sorrencs. Les caracteritza una gorgera de grans bràctees, a vegades de tons vistents, que embolcallen la inflorescència, cosa que els confereix un aspecte com de carxofa: Protea cynaroides, l’espècie prínceps del grup i símbol nacional sud-africà, pren el seu epítet específic justament d’aquest fet. Anecdòticament, podem dir que fou una protea, P. neriifolia, la primera planta capenca a ser representada en un llibre de botànica, una flora de C. Clusius publicada el 1605.
Les espècies del gènere Leucospermum, en canvi, no tenen bràctees florals, i sí uns prominentíssims estils que justifiquen el nom popular de “pincushions” (coixinet d’agulles) amb què són conegudes; n’hi ha una cinquantena d’espècies, totes de flors grogues o vermelles, com L. cordifolium,L. lineare o L. cuneiforme. Un altre gènere important és Leucadendron, les espècies del qual, una vuitantena, són dioiques (individus amb inflorescències només masculines i individus amb inflorescències només femenines); les inflorescències femenines fan una mena de pinyes, mentre que les masculines es veuen envoltades de vistents bràctees de color groc daurat o rosa. I encara n’hi ha més: Serruria,de fulles dividides en lacínies i flors blavoses, Mimetes, amb una bràctea a sota de cada flor, Aulax, etc.
Moltes d’aquestes proteàcies sud-africanes i australianes són ben apreciades com a plantes ornamentals de flor seca. Les bràctees florals o les pinyes d’alguns gèneres hi contribueixen, perquè són estructures perennes i de tons molt bells. I de formes, és clar, ben variades: el nom i el prestigi de la família els hi obliga.