Pedro Rodríguez de Campomanes, comte de Campomanes, avorria la Mesta. I, tanmateix, aquest polític i economista il·lustrat, servidor de la corona espanyola, presidí l’òrgan suprem de govern d’aquesta institució ramadera des del 1779 fins al 1796. Les seves idees avançades topaven frontalment amb els principis d’una organització medieval incompatible amb les concepcions de la nova societat industrial que ja començava de configurar-se a Europa. Per això, paradoxalment, posà la seva autoritat de president del Concejo de la Mesta al servei de l’afebliment d’aquesta organització, la definitiva desaparició de la qual tingué lloc el 1836. Què era, però, la Mesta? I per què resultava tan mal vista pels esperits avançats de la darreria del segle XVIII?
La Mesta i la transhumància comparteixen història d’ençà que els grans ramats d’ovins començaren a recórrer la Península Ibèrica en els seus anuals pelegrinatges en cerca de pastures estacionals. L’organització dels desplaçaments, els drets de pas i de pasturatge, el manteniment dels camins ramaders i la regulació del comerç de la llana, foren posats per Alfons X de Castella-Lleó, l’any 1273, sota l’autoritat del Honrado Concejo de la Mesta. La Mesta, doncs, era una organització de ramaders nascuda en la Castella medieval, el nom de la qual coincideix, precisament, amb el terme castellà que, aleshores, designava les pastures. Adequada a les necessitats dels temps en què va néixer, amb el pas dels anys esdevingué una estructura al servei del manteniment dels privilegis dels grans ramaders, que entorpia enormement l’activitat agrícola i el desenvolupament de l’economia: el món rural del segle XIII tenia ben poc a veure amb el naixent món industrial del XIX, en efecte.
Bé que la transhumància ha estat, i encara és, una pràctica ramadera usual en tota la conca mediterrània, des del Magrib fins als Balcans i el Pròxim Orient, enlloc no ha tingut tanta importància com a les penínsules Ibèrica i Itàlica, potser perquè la seva disposició geogràfica predisposa a les migracions pecuàries estacionals. Per això, a la corona d’Aragó, l’altre gran regne medieval ibèric, també hi hagué fins al segle XIX una organització comparable a la Mesta, bé que no pas tan important, l’anomenada Casa de Ganaderos de Zaragoza, legitimada per Alfons I d’Aragó el 1129. Més tardana fou la creació (segle XV), al regne de Nàpols, de la Dogana della Mene delle Pecore. La Dogana fou fortament protegida per la corona, interessada a augmentar la producció de llana. Així els ramaders, tot i que havien de pagar les taxes establertes pel tribunal de la Dogana, tenien amples avantatges davant dels agricultors. La necessitat de terrenys cultivables i l’expansió constant de la ramaderia napolitana, sobretot a partir de la segona meitat del segle XV, van portar a la desforestació del sud i el centre d’Itàlia. La ramaderia ovina i la Dogana, tanmateix, van prosperar molt sota l’administració aragonesa del regne de Nàpols, però a partir de la tercera dècada del segle XVI en començà la decadència sota la pressió dels pagesos. La Dogana fou oficialment dissolta l’any 1806.
Altres regions mediterrànies amb una ramaderia medieval transhumant tant o més important que la de Castella, Aragó o Nàpols foren el nord d’Itàlia i el Llenguadoc, però mai no s’hi van arribar a desenvolupar organitzacions tan poderoses com la Mesta o la Dogana. Les petites associacions ramaderes locals, per exemple l’Esplèche d’Arles, que exercien un cert control sobre els animals i els pasturatges, mai no es van arribar a fusionar en una gran institució, molt possiblement a causa de la manca d’una autoritat central forta com als regnes de Castella o de Nàpols.
Ultra el seu paper fonamental en l’ús i la configuració del territori, la Mesta vertebrà l’espai castellà mitjançant una complexa xarxa de camins ramaders, les anomenades carrerades, lligallos o cabaneres (“cañadas”, “cordeles”, “veredas” i “coladas”, en castellà i per amplades decreixents), molts fragments dels quals són encara ben perceptibles en el paisatge ibèric. Les rutes principals, les quatre Cañadas Reales (la Soriana, la Segoviana, la Leonesa i la Conquense) eren passos molt transitats que permetien recorreguts de més de 800 km, a raó de 20 o 30 km diaris. Això vol dir que cada unitat transhumant, constituïda per un ramat de 1-000-1-500 caps portat per mitja dotzena de pastors auxiliats per gossos i haveries, viatjava durant uns 40-50 dies en el cas dels desplaçaments més llargs. Atès que hi arribà a haver centenars d’aquests ramats anant amunt i avall, es comprèn que les carrerades fossin veritables vies de comunicació, munides de corrals de recer i serveis elementals diversos: el territori era emmallat per aquesta xarxa viària i completament subjecte a les necessitats de la pastura.
La Mesta, la Casa de Ganaderos i la Dogana han desaparegut. Les carrerades són només fragmentàriament recognoscibles,en gran mesura engolides per l’actual espai agrícola o forestal, o incorporades a la xarxa viària en forma de camins forestals o carreteres. El bestiar, si transhuma, ho fa en tren o camió. Però els països que practicaren aquesta estratègia pecuària fins al segle XIX, encara no se n’han refet completament. Campomanes ja se n’adonava.