Un corb, una àguila, una dona i un castor es miren el qui els mira. No tindria res d’estrany, si no fos que són un corb, una àguila, una dona i un castor tots d’una peça, esculpits en un tronc de fusta. Vívides talles acolorides que conformen l’esvelta tuia gegantina fins a conferir-li un posat zoològic. Miren esbatanadament, amb indiscreta insolència, l’esguard perdut en el paisatge verdejant, en una mar que es fon en l’horitzó. Gasten un posat diríem que totèmic. Naturalment: són tòtems.
Tòtem de Sitka (Alaska)
Corel - H. Davis
Els pobles de la costa NW de l’Amèrica del Nord, més concretament de l’arc que va del cap Saint Elias, a Alaska, fins a l’extrem nord-occidental de Califòrnia, mostren un gran nombre de trets culturals comuns. Comparteixen una mateixa manera d’explotar els recursos naturals, cosa que es reflecteix en una comunitat de pensament, i en l’ús dels mateixos símbols artístics, socials i religiosos. Tots han excel·lit en la representació pictòrica o escultòrica de figures animals o humanes, sempre remarcable per la seva exquisida estilització i realisme, expressió d’un pensament mític en què humans, animals i esperits conformen un món unitari d’ànima intercanviable.
L’art dels pobles autòctons de la costa NW, com el de qualsevol poble, reflecteix les creences i l’estructura social prevalents. Una estructura en la qual cada individu, cada família, cada clan ocupava una posició relativa ben establerta, la qual, bé que hereditària, era susceptible de millorar o empitjorar, segons els mèrits de cadascú. Mobilitat social, però ordre jeràrquic: per això cada llinatge o cada grup de parentiu guardava gelosament, desenvolupava i, quan calia, reinventava, de generació en generació, un ric patrimoni de tradicions i ritus, com també de símbols i objectes heràldics. Els pals totèmics, juntament amb les màscares, serien l’expressió més acabada, més completa, d’aquest patrimoni. Altrament, cada objecte artístic era dipòsit d’algun missatge sobre esdeveniments històrics o espirituals del passat, i mitjà de transmissió de les tradicions que justificaven el prestigi del clan.
Possiblement, els pals totèmics més antics són els funeraris, i d’aquests haurien derivat els que presideixen les façanes de les cases. Però són els pals exempts, amb representacions genealògiques o llegendàries, els més coneguts i divulgats. Els pals totèmics de les façanes de les cases tenien un sentit heràldic codificat de manera molt precisa. La figura de la base era el blasó de la muller del cap que l’havia fet esculpir, la qual, entre els haides, els tlingits i, en general, tots els pobles més septentrionals de la regió, havia de pertànyer a la fratria oposada a la del marit. Sobre aquesta figura de base s’apilaven elements heràldics o llegendaris de la nissaga del cap: corbs, llops, óssos i éssers mítics com l’ocell de tro o la dona esqual apareixen en una superposició que no té d’arbitrari més que l’aparença. Tot plegat configura un parnàs tan ric i diversificat com pot ser-ho la mateixa iconografia cristiana.
Tanmateix, i per més que formés part de l’herència de les famílies aristocràtiques, el prestigi només es mantenia alimentant-lo. Cada nou cap havia de demostrar que era digne del seu rang oferint una recepció fastuosa, anomenada “potlatch”, on no faltaven grans quantitats d’aliment i valuosos presents per als convidats. Cada cop que s’erigia una casa nova, que es casava una parella d’alta condició, que alguna de les ‘societats de dansa’ celebrava el ritu iniciàtic dels adolescents, el “potlatch” era obligat. El cap, ajudat per la gent del seu llinatge, acumulava al llarg de mesos, i fins i tot d’anys, gran quantitat d’aliments i de presents. Quan considerava que ja n’hi havia prou, adreçava una invitació, que era alhora un desafiament, als caps de llinatges o clans veïns i aliats, als quals lliurava esplèndids presents i atipava durant uns quants dies. El prestigi dels caps convidats podia quedar en entredit si passat un temps prudencial no eren ells els anfitrions d’un “potlatch” que superés o almenys igualés l’anterior. Un complex protocol de prelacions i d’intercanvis regulava el comportament de cadascú al “potlatch”, protocol que havia d’adequar-se a un subtil concepte d’equilibri entre allò que s’oferia i la reciprocitat deguda.
Al costat del seu contingut simbòlic, el que unifica l’art de tots els pobles de la costa NW de l’Amèrica del Nord és un element estructural fonamental: una línia sinuosa, de gruix variable, afuada als seus extrems lliures, que delimita espais positius i negatius, que són els que configuren les formes conceptuals bàsiques. És l’anomenada ‘línia de contorn’. La resta d’elements (ovoides, mitges llunes senceres o partides, formes en T o en S) deriven, de fet, d’aquesta línia de contorn. En les obres bidimensionals, sobretot tal com les executen els pobles més septentrionals (tlingits, haides, tsimshians), la línia de contorn, generalment traçada en negre, defineix de manera gairebé cal·ligràfica una estructura positiva de base en la qual s’inscriuen en negatiu, articulant-la i subratllant-ne el significat, els elements secundaris i terciaris necessaris, generalment representats en negre o en vermell (secundàriament en groc o en un verd blavís, encara que cap al S els kwakiutl, o kwakwaka’wakw, recorrien al color amb molta més llibertat).
El poderós impuls creador d’uns pobles aristocràtics, d’una espiritualitat fortament arrelada en els elements naturals i en la reciprocitat que els és deguda pels humans en raó dels béns que n’obtenen, es manifesta en aquella mirada torbadora que adrecen als seus espectadors els personatges dels pals totèmics, avantpassats mítics de tlingits i de nuu-chah-nulth (nootkes), d’haides i de diferents grups salish de la costa, de tsimshians i de kwakiutl, de heiltsuks (bella bella) i de nuxalks (bella coola). Tan torbadora, que colonitzadors i missioners hagueren de desterrar aquests objectes als museus, incapaços d’entendre una cultura que havia precedit l’occidental en el culte al malbaratament i a l’ostentació, però en la qual els combats més sagnants es lliuraven en forma de festa disbauxada i els presents més generosos eren les armes més amenaçadores…