Per als occidentals, són el paradigma de la complicació: signes abstrusos i aparentment capriciosos que, a tot estirar, prenen un valor decoratiu a la porta dels restaurants xinesos o japonesos. I, tanmateix, constitueixen el sistema d’escriptura més antic dels vigents, i és emprat quotidianament per un de cada cinc humans. Són els ideogrames anomenats “zhuanzi” en xinès o “kanji” en japonès, els caràcters gràfics de l’Extrem Orient, presents en els textos més antics i en els ordinadors més moderns.
Els primers caràcters xinesos coneguts, inscrits en ossos i closques de tortuga trobats a les excavacions d’Anyang, daten dels temps atribuïts a la dinastia Shang (segles XVIII-XII aC) i s’anomenen “jiaguwen”. Posteriorment n’apareixen d’inscrits en bronze, els anomenats “jinwen”. És durant la dinastia Qin (segle III aC) que l’escriptura se simplifica, s’unifica i es difon en l’estil “zhouwen” (“tensho”, en japonès). Els ideogrames d’aquesta època, que encara són simples dibuixos esquemàtics dels objectes representats, són pròxims als que s’utilitzen actualment en l’escriptura ornamental o sumptuària. Més tard, els ideogrames s’estilitzaren progressivament fins a configurar l’estil “kaishu” (“kaisho”, en japonès), que és la forma moderna dels ideogrames sinojaponesos.
Cap al segle XVIII, el lexicòleg xinès Mei Yingzou identificà els 214 elements que considerava fonamentals. Aquests elements, els anomenats radicals, apareixen en tots els ideogrames i els donen llur significat bàsic. Així, el radical ‘cor’ és compartit per tots els termes relatius als sentiments o a conceptes relacionats amb la ment, com l’amor, la tristesa o el pensament, mentre que el radical ‘aigua’ és comú a tots els noms de líquids; els ideogrames per a ‘llei’ i ‘política’ estan regits també pel radical aigua, perquè a l’antiga Xina, amb una cultura agrícola basada en el cultiu de l’arròs, les primeres lleis s’implantaren precisament per regular els regadius: el poder estava en mans de qui dominava l’aigua.
Procés d'integració ideogràfica en la generació de "kanji".
Albert Torres
Hi ha milers de caràcters diferents. En un diccionari de l’època de l’emperador Kangxi se’n recopilaren més de 47 000, bé que actualment, al Japó, es calcula que a la premsa només se n’utilitzen uns 2 000 i en el món de la creació literària, uns 4 000. De tota manera, cal tenir en compte que els “kanji” coexisteixen amb dos alfabets sil·làbics: el “hiragana” i el “katakana”. A la Xina, on únicament s’utilitzen els ideogrames, també se n’empren habitualment uns 4 000. Els últims models de processadors de textos porten incorporat aquest estoc de “kanji”, cosa que facilita molt l’escriptura mecànica, anys enrere prou dificultosa. En tot cas, però, la riquesa conceptual de les llengües xinesa i japonesa —hi ha paraules específiques per a dir ‘germà gran’ i ‘germà petit’, ‘suïcidi per amor’ o ‘suïcidi col·lectiu’, etc.— contrasta fortament amb la pobresa fonètica derivada de la gran quantitat de sinònims existents.
Els alfabets occidentals, basats en lletres que no tenen cap significat concret, que es combinen per a representar sons, però no pas conceptes, obliguen a fer un continu exercici de síntesi, mentre que la lectura dels “zhuanzi” o “kanji” constitueix un exercici d’anàlisi. Precisament, en japonès, el “kanji” que significa ‘comprendre’, està regit pel radical ‘espasa’, associat a la idea —totalment oposada al concepte llatí comprehendere, que significa ‘agafar conjuntament’, ‘reunir’— de trencar o separar, és a dir, d’analitzar… Pel que fa a formació de neologismes, els ideogrames observen regles semblants a les occidentals quan hom crea nous mots a partir del llatí o del grec. Així, el terme ‘hidrodinàmica’ es forma amb els ideogrames ‘aigua’ i ‘força’, mentre que amb els caràcters ‘sang’, ‘blanc’ i ‘malaltia’ es crea el de ‘leucèmia’. En aquest sentit, el llenguatge dels ideogrames és més clar i descriptiu que el dels neologismes cultes occidentals.
Això permet que, encara que les llengües parlades en les distintes parts de la Xina siguin molt diferents, un xinès del nord es pot entendre amb un del sud a través de l’escriptura, ja que els ideogrames tenen sentit en ells mateixos. Fins i tot un japonès, gràcies a la coincidència dels ideogrames, pot fer-se entendre a la Xina si disposa de llapis i paper. Parlant les seves respectives llengües, en canvi, no s’entenen, tal com passa en el món occidental amb els números (un català i un anglès ‘entenen’ 25, però un diu “vint-i-cinc” i l’altre “twenty-five”). De fet, i potser sense adonar-se’n, els occidentals recorren cada cop més al llenguatge conceptual a través d’ideogrames i pictogrames, ja sigui en la senyalització automobilística o urbana o en les etiquetes amb instruccions per a rentar o planxar una camisa.
Capítol a part és l’execució cal·ligràfica dels ideogrames, un veritable art de llarga tradició històrica anomenat “shufa” en xinès i “shūji” o “shōdō” en japonès. Al Japó actual el “shōdō” es practica també com a forma de meditació i relaxament, fins al punt que en el budisme zen és considerat, juntament amb el “bushi-dō” o arts marcials, l’“ikebana” floral i el “cha-no-yu” o cerimònia del te, com una pràctica de perfeccionament interior.
La cal·ligrafia, en efecte, comporta tot un ritual. La preparació de la tinta, anomenada “mo” en xinès o “sumi” en japonès, es fa refregant lentament la barreta de tinta en una pedra especial, el “yen” xinès o el “suzuri” japonès, que disposa d’una petita cavitat amb aigua. Mentrestant, el cal·lígraf es va concentrant en l’ideograma que dibuixarà, tot imaginant-ne la forma, el significat i pensant en el seu sentiment personal en aquell moment. Després, amb la pinzellada, deixarà anar lliurement el seu esperit, seguint unes normes i una disciplina, però alliberant alhora la mà i la ment, en una paradoxa que està estretament lligada a la vella filosofia del “yin” i del “yang”. El resultat és un dibuix en què moltes vegades és impossible reconèixer l’ideograma original, i que es pot considerar des de fa segles precursor de l’art abstracte modern.
Hi ha diversos estils cal·ligràfics, des del “kaishu” xinès o “kaisho” japonès, de traços rectes i angulosos, al “caoshu” xinès o “sōsho” japonès, curvilini i connectat com la lletra cursiva occidental, passant pel semicursiu “xingshu” xinès o “gyosho” japonès. Tots, però, comparteixen una mateixa bellesa, estranya i fascinant. I alguns mil·lennis d’història.