Quanta aigua són 29 km3? Costa d’imaginar. Expressat en litres encara és pitjor: 29 000 000 000 000, és a dir 29 bilions de litres. Un compromís amb les xifres seria dir 29 000 milions de m3, o sigui 29 000 hm3. És l’aigua continguda en una làmina d’1 m d’alçada que cobrís una extensió de 29 000 km2. Doncs aquesta ingent quantitat correspon a l’aigua que hi ha en un sol embassament enclavat al cor de la selva missionera. L’embassament hidroelèctric més gran del món: Itaipú.
Aquest colós de la generació hidroelèctrica s’alimenta d’una conca hidrogràfica de 820 000 km2. Està situat sobre el riu Paranà, pocs quilòmetres aigües amunt de la seva confluència amb el riu Iguaçú. En aquest punt, el Paranà té un formidable cabal que oscil·la entre els 9 100 i els 33 000 m3/s, segons l’època de l’any. La presa, que té uns imponents 185 m d’altura, és un fantàstic mur de 12 milions de m3 de formigó armat, i l’embasament cobreix d’aigua una extensió de 1 350 km2. La capacitat d’erogació del desguàs és de 62 231 m3/s.
Les 18 turbines Francis d’un colós d’aquesta envergadura permeten generar anualment, de mitjana, 79 000 GWh d’energia, en base a una potència instal·lada de 12 000 MW. Aquesta només és una de les 41 instal·lacions d’aprofitament hidroelèctric construïdes al territori brasiler de la conca, on hi ha en preparació més de 17 projectes d’explotació dels tributaris més importants: Paranaíba, Grande, Tietê, Sucuriú, Paranapanema i Ivaí. La construcció de grans preses en tot el seu territori ha estat una de les característiques principals de la política de desenvolupament del Brasil des de la dècada del 1960, moment a partir del qual es començaren a superar de manera sistemàtica i progressiva les alçades de les rescloses, els volums embassats, la superfície dels embassaments, etc. (preses de Furnas, Graminha, Emborcacão, Sobradinho).
El model de desenvolupament econòmic imperant al Brasil de la dècada del 1960 implicava una forta demanda d’energia elèctrica, en un moment en què el país importava el 85% del petroli que consumia. D’altra banda, la disponibilitat de recursos hídrics en abundància i d’un potencial energètic elevat inclinà els planificadors a mirar d’aprofitar-los. El 22 de juny de 1966, els ministres d’afers estrangers del Brasil i del Paraguai signaren l’Acta d’Iguaçú, per la qual s’acordà estudiar conjuntament els recursos hídrics al llarg de la frontera entre tots dos països, des del Salto das Sete Quedas, o Salto de Guaíra (nom amb què es coneixia un conjunt de 18 cascades), fins a la desembocadura del riu Iguaçú. Cap al final del 1970 començaren els estudis de viabilitat d’Itaipú i l’any 1975 s’inicià la construcció; al novembre del 1982 començà a omplir-se l’embassament.
L’impacte d’Itaipú ha estat enorme, tant sobre el territori brasiler com sobre el paraguaià. Foz do Iguaçu (Brasil) i Ciudad del Este (Paraguai), poblacions en què les activitats econòmiques principals són el comerç i el turisme, experimentaren un creixement espectacular (en el cas de Foz do Iguaçu, entre el 1960 i el 1980 passà de 3 829 habitants a 120 000) que superava l’increment de població flotant abocada específicament a la construcció de la presa i a activitats complementàries. Part dels municipis brasilers de Guaíra, Terra Roxa, Marechal Cândido Rondon, Santa Helena, Matelândia, Medianeira, São Miguel do Iguaçu i Foz do Iguaçu han desaparegut sota les aigües, i alhora han quedat trastocades les infraestructures, les vies de comunicació, etc. de la part emergida. Les àrees urbanes, que l’any 1973 ocupaven 426 ha, aviat arribaran a les 5 600 ha.
L’organització de les relacions territorials, que sempre havia estat associada a un eix dominant N-S al llarg del riu Paranà, prengué una orientació E-W, darrerament potenciada encara més per la creació de Mercosur. El canvi es degué al pas d’una economia de petites unitats productives camperoles, abocades a la producció per al mercat interior, a una economia orientada cap a l’exportació i basada en la producció intensiva per part d’empreses agràries alliberadores de mà d’obra i, per tant, de població rural. Aquest nou eix E-W uneix les àrees agroproductives del Paraguai amb el port brasiler de Paranaguá.
Però l’impacte sens dubte més vistent d’Itaipú fou de caràcter ambiental. D’entrada, sota els 170 km de longitud de l’embassament quedaren negats un parc nacional i les meravelloses cascades del Salto das Sete Quedas. Abans de procedir a la inundació, es rescataren 145 000 artefactes corresponents a les cultures de Vinitu (d’uns 8 000 anys d’antiguitat), Pirajuí (de 3 000 a 6 000 anys), Ipacaraí (5 000 anys), Itacorá, Ibirajé, Cantú, Sarandí, Icaraíma i Assuna dels 210 jaciments arqueològics identificats entre el 1975 i el 1981. També es destruí una superfície enorme de bosc i de terreny agrícola, sistemes que, altrament, aportaren una gran quantitat indesitjada de matèria orgànica al cos de l’embassament (uns 4 milions de t de biomassa vegetal).
Els boscos negats per les aigües contenien més de 600 espècies vegetals diferents, algunes de les quals eren arbres de considerable valor comercial, com els “ipˆes” (Tabebuia), la “peroba” o “yvyra ro’mi” (Aspidosperma polyneuron) o el “pau marfim”, “guatambu”, “yvyra neti” (Balfourodendron riedelianum) entre altres; hi havia milers d’arbres de diàmetre superior als 40 cm i un volum fuster d’uns 24 a 33 m3/ha. Els estocs demogràfics de més de 70 espècies de mamífers pertanyents a 22 famílies distintes, entre els quals el tapir americà comú (Tapirus terrestris) i diversos felins, també sofriren pèrdues sensibles; sense tenir certesa d’exhaustivitat, se sap que foren igualment afectades 252 espècies d’ocells pertanyents a 54 famílies, 1 600 espècies d’insectes de 19 ordres diferents i 23 espècies de rèptils.
Itaipú, com tots els embassaments del món, morirà per rebliment. Cada any, uns 12,5 milions de t de sediments hi queden retinguts. Però encara han de passar uns segles fins que Itaipú sigui un pur dipòsit de llacor. En tot cas, 500 km aigües avall, el Paranà és novament represat per un altre embassament, el de Yacyretá-Apipé, a cavall del Paraguai i l’Argentina, no pas menys espectacular que el d’Itaipú i amb 21 000 hm3 de capacitat i 1 600 km2 d’extensió…