Dànae, segons la mitologia grega, fou la mare de Perseu, que el concebé en unir-se de manera inadvertida amb Zeus, astutament transformat en pluja d’or. Asclepi, d’altra banda, era el déu de la medicina, és a dir, que feia el paper d’Esculapi en el panteó romà. Dànae i Asclepi no tingueren cap relació, que se sàpiga, però els atzars de la taxonomia moderna els n’ha preparat una d’inesperada. En honor d’Asclepi, els bo-tànics nominaren el gènere Asclepias i, al seu darrere, tota una família, la de les asclepiadàcies, les espècies de la qual es caracteritzen per la capacitat de segregar un làtex desplaent. I en honor de Dànae, els zoòlegs nominaren el gènere Danaus, constituït per diverses espècies de papallones singularment boniques. Quina és aquesta intrigant relació establerta per la ciència moderna que la fantasia grega no sabé intuir?
Les papallones constitueixen una presa cobejada per molts predadors. Les papallones que s’agrupen en grans estols migradors encara més, naturalment. És el cas de la papallona monarca (Danaus plexippus), un nimfàlid migrador gregari. Per a fer front als predadors, la papallona monarca disposa d’un sistema defensiu molt eficient: el seu cos conté substàncies que resulten molt desagradables o clarament tòxiques. Quan un insectívor ingereix una papallona monarca, aquestes substàncies actuen ràpidament i, com a mínim, provoquen el vòmit del predador. L’individu devorat ja és mort, òbviament, però el recurs resulta molt efectiu per a l’espècie, ja que el predador aprèn immediatament a no inquietar els altres individus de l’estol.
Es tracta d’un bon truc, però la part més desconcertant encara ha de venir: la papallona monarca no és capaç de produir aquestes substàncies tòxiques o emètiques en absolut. En té perquè les seves erugues acumulen aquests principis actius a força d’alimentar-se, justament, d’asclepiadàcies (o també d’apocinàcies). Així que el làtex d’Asclepi esdevé l’arma de Dànae... Per a acabar de fer més admirable el fenomen, cal afegir que aquests agents tòxics es mantenen intactes durant la metamorfosi de l’insecte, és a dir durant la total transformació de l’eruga en papallona adulta. Realment fascinant.
Encara hi ha més, però. El predador recorda amb precisió com era la papallona de gust tan desagradable perquè la seva coloració no és críptica, com en la majoria de lepidòpters, sinó llampant i aposemàtica. L’estratègia defensiva de la papallona monarca, en efecte, no és passar desapercebuda, sinó cridar l’atenció i ser inequívocament identificada com aquell repugnant insecte vomitiu. El sistema és tan eficaç que es produeixen mimetismes: altres nimfàlids, com també alguns pièrids i papiliònids, perfectament comestibles, presenten una coloració molt similar a la de la papallona monarca, cosa que indueix a error els predadors escarmentats. El làtex tòxic, per tant, protegeix les papallones menjadores d’asclepiadàcies i també les que només s’hi assemblen.
Com s’ha dit, la papallona monarca fa grans migracions massives. Molts lepidòpters, per a aconseguir aigua, nèctar o per a realitzar la posta, efectuen desplaçaments locals, però només algunes espècies, a penes un 1%, duen a terme veritables migracions, o sigui desplaçaments cíclics de desenes o centenars de quilòmetres. Sol tractar-se de nimfàlids, de pièrids, d’urànids, de noctúids o d’esfíngids (aquests darrers, bé que volen molt de pressa —fins a 60 km/h— no fan estols gregaris). En qualsevol cas, per a cada individu migrador, el bitllet és només d’anada: en arribar a la seva destinació es reprodueixen i moren, de manera que són els seus descendents els qui retornen. Amb una excepció: la papallona monarca, precisament. En efecte, els mateixos individus que fan la migració en un sentit són els que retornen al lloc d’origen. I, a més, sovint han hagut de recórrer milers de quilòmetres.
La papallona monarca viu des del Canadà fins al Paraguai, però pot arribar a les illes Canàries i a l’Europa occidental en els seus desplaçaments migratoris; vers l’W, és capaç de travessar tot l’oceà Pacífic i atènyer les Filipines i Malàisia (en aquests casos extrems, els exemplars ja no poden retornar, naturalment). Practica un vol batut prou enèrgic, però també sap beneficiar-se dels vents favorables i pot descansar damunt les aigües, amb les ales esteses, quan hi ha mar encalmada. Aquests desplaçaments són excepcionals, però les migracions ordinàries de les poblacions nord-americanes no resulten pas menys fantàstiques.
En efecte, a la tardor, les poblacions dels boscos caducifolis de l’Amèrica del Nord comencen a desplaçar-se cap al S, primer en grups petits i després en estols cada cop més grans, fins a arribar a reunir milers d’individus. Les poblacions més occidentals migren vers la costa del Pacífic, a Califòrnia, on passen l’hivern en estat de semihibernació, sobre els pins locals i fins i tot sobre els eucaliptus introduïts; quan arriba la primavera, emprenen el retorn, tot efectuant postes d’ous sobre les Asclepias que van trobant... Les poblacions orientals també migren, és clar, però durant molt de temps se’ls perdia el rastre quan arribaven a l’estat de Texas. El misteri s’aclarí l’any 1976, quan foren descoberts els quarters d’hivern de la papallona monarca oriental: eren en una petitíssima zona de menys de 2 ha, situada a 3 000 m d’altitud, a l’estat mexicà de Michoacán. En aquest reducte minúscul es concentren per hibernar fins a 20 milions d’individus, que cobreixen les branques de diverses coníferes fins a tenyir d’uns colors insòlits i molt vistents aquell petit racó de món.
Així que les papallones monarca resulten remarcables per més d’un concepte. Però, denominacions modernes a banda, no es pot culpar els grecs de no haver-se’n adonat, ni de no haver-les relacionat amb les asclepiadàcies que les protegeixen tot alimentant-les: a Grècia no hi viuen, ni les unes, ni les altres...