L’aprofitament dels recursos vegetals de les boscanes decídues

Collir sense plantar

Estimació de la producció de materials vegetals comestibles i medicinals a les boscanes de l’Europa oriental, inclosa la Rússia europea, l’any 1986. L’herba, el material més abundant, s’aprofita pràcticament tota com a farratge; amb 338,3 milers de t, representa una mica més de la meitat (53,74%) del volum total de productes que proporciona el bosc. L’altre material que es pot obtenir en abundància, en aquest cas destinat al consum humà, són els fruits (177,8 milers de t). La major part són fruits carnosos (167,3 milers de t), mentre que la producció total estimada de fruites seques és de les més baixes (10,5 milers de t, aproximadament l’1,6%).

IDEM, a partir de dades proporcionades per l’autor

Des de l’alba de la història, per a tothom que no fes una vida sedentària dedicada a l’agricultura, els ecosistemes forestals foren els espais més productius i fiables com a font d’aliments i d’altres recursos vegetals. La protecció que proporcionen els arbres contribueix a allargar l’estació de creixement i permet que les plantes silvestres es puguin collir des del començament de la primavera fins al final de la tardor. A les boscanes decídues, fins i tot quan l’agricultura es generalitzà en tot el bioma, continuà l’explotació dels espais forestals per obtenir-ne algunes plantes difícils o impossibles de cultivar o bé com a suplement de les collites. La industrialització i la creixent concentració de la població a les ciutats determinaren un cert oblit o obsolescència d’alguns d’aquests recursos, però avui dia torna a augmentar l’interès per les plantes silvestres comestibles, i aquest interès ha esdevingut un dels arguments més poderosos a l’hora d’exigir canvis en la gestió forestal i un millor aprofitament de les espècies arbòries autòctones.

El fet de qualificar de ‘plantes espontànies’ aquelles del bioma de les boscanes decídues que són aprofitades pels humans constitueix una simplificació. En temps passats, als horts de les cases de pagès es cultivaven dotzenes de plantes del propi bioma per fer amanides, obtenir remeis i utilitzar en encantaments; avui dia, moltes d’aquestes plantes s’han naturalitzat i han esdevingut espècies de bosc o de bardissa. La distribució per tot el bioma de moltes espècies vegetals útils ha estat poderosament influïda per l’acció humana. Moltes de les plantes que se solen associar amb la part europea del bioma foren introduïdes o si més no escampades pels romans. Així, per exemple, l’api de cavall (Smyrnium olusatrum), més propi d’indrets frescals de l’Europa mediterrània, fou introduït a la Gran Bretanya i més tard a Irlanda i als Països Baixos per les seves propietats organolèptiques, ja que les fulles joves tenen un gust semblant al de l’api. L’herba de sant Gerard o saüc de terra (Aegopodium podagraria), comú a gran part de l’Europa occidental i central, que durant l’edat mitjana fou cultivada com a verdura i com a planta medicinal, també és introduïda a les illes Britàniques. El sarró (Chenopodium bonus-henricus), el nom científic del qual prové del nom vulgar alemany “guter Heinrich”, un ésser mític del bosc, s’estengué també per tot Europa a partir de l’Europa central en temps dels romans pel seu elevat interès alimentari (és una planta rica en vitamina B, ferro, calci i proteïnes).

L’ús alimentari de les plantes de les boscanes

Hi ha moltes plantes de les boscanes decídues que s’han collit tradicionalment en estat silvestre per utilitzar-les com a aliment, com també n’hi ha moltes d’altres que han esdevingut plantes cultivades i altres que mantenen un estatus ambigu en què recol·lecció al bosc i collita a l’hort se sobreposen, com passa per exemple amb moltes plantes destinades a amanides. Tanmateix, amb el temps la recol·lecció de plantes silvestres s’ha acabat veient en moltes cultures com una activitat de segona categoria; en circumstàncies normals les solen aprofitar només els membres més pobres del grup, o, si no, s’utilitzen en temps de necessitat o de guerra. I això, encara que les plantes silvestres puguin arribar a tenir més quantitat de greixos, proteïnes, minerals i vitamines que les varietats cultivades.

A la Gran Bretanya, per exemple, durant la Segona Guerra Mundial el govern aconsellà a la població, entre altres coses, que elaborés xarop de cinòrodon amb fruits de roser repent (Rosa arvensis) com a font de vitamina C; però, acabada la guerra, aquest xarop caigué en desús. El blet blanc (Chenopodium album), una planta que s’ha usat com a comestible durant segles (restes trobades a Dinamarca i a Suïssa indiquen que ja es consumia en l’època neolítica) i fins i tot s’ha cultivat com a verdura als països de l’E d’Europa i a Rússia, havia caigut en desús a la Gran Bretanya fins que es tornà a popularitzar el seu consum durant la Segona Guerra Mundial a causa de l’escassesa d’altres verdures; en canvi, acabada la penúria declinà novament el seu consum fins a arribar a la situació actual, en què gairebé ningú no en menja. De fet, el blet blanc ha esdevingut la ‘mala herba’ per excel·lència en moltes zones de la Gran Bretanya; els horticultors britànics dediquen grans quantitats de temps, diners i herbicides a tractar d’eliminar-la ignorant que és una excel·lent verdura! L’arç blanc (Crataegus monogyna) es coneix encara en algunes contrades angleses amb el nom de “bread and cheese” (‘pa amb formatge’), denominació que sembla que es remunta a la fam que hi hagué el 1752, durant la qual els miners de les mines de carbó de la regió de Bristol es veieren forçats a alimentar-se de la fulla de l’arç blanc i de la part carnosa del fruit. A Europa sencera, fages i aglans es consumien en temps de fam, i fins i tot l’escorça de salze (Salix) s’havia arribat a moldre i a barrejar amb farina de civada.

De tota manera, el rebuig per les plantes silvestres comestibles no ha estat mai total. Les comunitats rurals, per tal d’evitar una dieta monòtona, han consumit sempre dotzenes i fins i tot centenars de plantes silvestres diferents al llarg de tot l’any. Moltes s’utilitzaven només com a condiment o com a substitutiu d’alguna espècia, o bé per a fer amanides durant les poques setmanes en què se’n podia trobar, de manera que la dieta anava variant segons les estacions. El 1629, l’apotecari anglès John Parkinson, en el seu “Paradisus terrestris” escrivia que “si hagués de fer una relació de totes les menes de plantes que s’acostumen a posar a les amanides no hauria de parlar només de plantes cultivades, sinó també de moltes que creixen silvestres al camp o bé no són més que males herbes dels horts; perquè el costum de molta gent és agafar els brots i les fulles de gairebé tota cosa que creix, tant a l’hort com al bosc, i ajuntar-ho tot perquè el gust de l’una esmeni el de l’altra”.

Els costums i la tradició tenen també un paper molt important a l’hora de triar el que es menja i el que no es menja. Els xinesos, per exemple, consumeixen pètals de rosa (Rosa) com a verdura, mentre que a Europa de la rosa només es considera comestible el fruit. L’asclepiadàcia Asclepias tuberosa, anomenada “butterfly milkweed” pels nord-americans, era molt utilitzada a l’Amèrica del Nord per diferents pobles autòctons, que obtenien de les seves flors un sucre poc refinat i se’n menjaven les tavelles tendres; l’arrel, coneguda a Nova Anglaterra com a “Canada root”, té propietats medicinals. El cas dels bolets és el més clar de tots en aquest sentit: els pobles de tradició micòfoba rebutgen les mateixes espècies que són consumides, a vegades amb delit i tot, pels pobles de tradició micòfila.

Darrerament també ha augmentat l’interès per l’aprofitament econòmic de les plantes silvestres, en particular per argumentar la preservació de la diversitat biològica. A Lituània, per exemple, hi ha unes 500 espècies de plantes espontànies que s’utilitzen amb finalitats medicinals i 31 amb finalitats alimentàries; cada any es cullen entre 25 i 65 t de biomassa vegetal per a la indústria farmacèutica, i prop de 1 000 t de fruits carnosos, a més d’unes 400 t de bolets per a la indústria alimentària i la comercialització en fresc als mercats. A Bulgària es cullen cada any unes 50 000 t de fruits i entre 3 000 i 6 000 t de bolets per a la indústria alimentària i els mercats, a part de milers de tones de biomassa vegetal per a les indústries farmacèutica, cosmètica i de perfumeria. A Polònia, el nabiu (Vaccinium myrtillus) és actualment el producte vegetal espontani que més s’exporta, més de 30 000 t l’any; altres plantes que es cullen a les boscanes poloneses són, per ordre decreixent d’importància, diferents espècies de Rubus altres que la gerdera, la moixera de guilla (Sorbus aucuparia), amb el fruit de la qual es fa una confitura que es pot menjar amb carn, el saüc (Sambucus nigra), amb les baies del qual es fa un bon vi i amb les flors una tisana, l’aranyoner (Prunus spinosa), la baia del qual, l’aranyó, de gust aspre, s’utilitza per a fer un aiguardent a base de ginebra, diverses gavarreres (Rosa), l’arç blanc (Crataegus monogyna), el nabiu de grua (Vaccinium oxycoccos), amb el qual es fa una gelea picant, i la maduixera (Fragaria vesca).

A la Xina, la recol·lecció de plantes silvestres comestibles a les boscanes decídues encara és important com a activitat de subsistència, sobretot en períodes d’escassesa d’aliment, però també com a activitat econòmica de tipus comercial. S’exporten uns 150 productes naturals, tant alimentaris com medicinals. La Xina és el productor més important del món de pinyons de pi coreà (Pinus koraiensis) i pi siberià (P. sibirica). La recol·lecció i l’explotació de productes del bosc, de fet, estan molt relacionades amb la producció ‘paral·lela’ que tant es promogué a la Xina de Mao. Entre les activitats comunitàries hi havia la recol·lecció de productes del bosc i molta artesania de fusta.

Les amanides i les verdures de bosc

La recol·lecció de plantes comestibles destinades a menjar en cru en forma d’amanida o com a verdures en sopes, escudelles, acompanyaments o altres plats cuinats és prou important.

La dent de lleó (Taraxacum officinale) encara és molt utilitzada a França per a fer amanides, i a la Gran Bretanya s’havia fet servir en l’elaboració de vins i de cerveses, tant rosses com negres; a Amèrica, durant el segle XIX, les dents de lleó o pixallits se solien cultivar als horts i se’n comercialitzaven les llavors. El fonoll (Foeniculum vulgare), una planta pròpia de marges i erms, encara que també hi ha varietats cultivades d’aplicacions semblants, es continua utilitzant molt per a acompanyar plats de peix i amanides. Els créixens (Rorippa nasturtium-aquaticum) són també un component important de les amanides a molts llocs d’Europa; es recol·lecten tant arran de fonts i cursos d’aigües netes com en conreus i en cursos d’aigua no naturals, sobretot en àrees amb sòls rics en calci. El morró petit (Stellaria minor) es fa servir en amanides i com a succedani dels espinacs, malgrat que té un cert regust terrós. A Rússia, els pecíols de les fulles de les pampes (Heracleum sphondylium) s’assequen i es consideren un menjar exquisit; els brots tendres recorden el gust dels espàrrecs.

L’ortiga gran (Urtica dioica) ha estat una verdura molt popular al llarg de centenars i fins i tot milers d’anys. A Irlanda, el brou conegut amb el nom de “brotchan neanntog”, aliment bàsic de moltes famílies fins fa poc temps, es fa amb aigua, ortigues, sal, llet i farina de civada; les fulles d’ortiga també formen part de la recepta d’alguna varietat de cervesa. A França i en altres països europeus, les fulles bullides de l’ortiga morta (Lamium album), aromatitzades amb all, s’havien consumit també com a verdura. A l’E dels Estats Units, les fulles assecades del sassafràs (Sassafras albidum i S. officinale) s’utilitzaven com a ingredient d’una sopa anomenada “gombo”. A la Xina, diferents fabàcies del gènere Medicago es consumien a l’hivern com a verdura. Les repalasses (Arctium) es cultiven al Japó com a verdura i els brots es mengen com si fossin espàrrecs.

També moltes varietats de cebes i alls (Allium) de les boscanes han estat utilitzats com a aliment, tant a Europa com a l’Amèrica del Nord. Els pobles americans autòctons i els primers explotadors europeus ja consumien ceba canadenca (A. canadense); aquesta ceba constituí gairebé l’única font d’aliment del jesuïta francès Jacques Marquette (1637-75) quan ell i el seu grup remuntaren en canoa els rius Fox, Wisconsin, Mississipí i Illinois (1674), des de la badia Green fins a l’indret on hi ha actualment Chicago. Els bulbs dels lliris (Lilium) han estat tradicionalment un aliment molt apreciat al Japó; ja fa molt que es cultiven, i es continuen venent als mercats dels pobles.

Els fruits boscans

El costum de collir fruits boscans, sobretot les fruites seques, s’ha mantingut força arrelat en moltes regions del bioma, i en alguns països fins i tot representa una activitat econòmica prou notable. Ja d’antic les fruites seques, pel fet de poder-se emmagatzemar, havien estat una important reserva de proteïna durant els mesos d’hivern, sobretot a les àrees més càlides del bioma, on se’n pot esperar cada any una collita força bona; a les zones més septentrionals, però, la producció és més irregular. Les fruites seques solen ser fruits d’arbres i no maduren fins ben entrat l’estiu o fins a la tardor; per contra, els fruits carnosos comestibles comencen a aparèixer pel juny i pertanyen a una varietat molt més gran de plantes, tant arbres com arbustos, i fins i tot mates o lianes.

El fruit de l’avellaner (Corylus avellana), l’avellana, s’explota i es consumeix des de fa milers d’anys. El fruit del castanyer (Castanea sativa), la castanya, introduïda a tot el bioma, ha constituït durant molt temps un dels elements bàsics de la dieta de molts pobles d’Europa i de l’Amèrica del Nord. La castanya es pot bullir, torrar o assecar, i també se’n pot fer farina. Les castanyes torrades es continuen venent en petites parades a moltes ciutats europees durant l’hivern, després d’haver-les torrat allà mateix damunt un petit foc de brasa. El fruit del faig (Fagus sylvatica), la faja, s’ha utilitzat també com a recurs alimentari en èpoques de fam. A França, la faja torrada es mol i es fa servir com a succedani del cafè. Les fages madures produeixen un oli que s’havia utilitzat en el passat per a cuinar, per a fer mantega i com a combustible per a llànties o quinqués. Aquest fruit també constitueix un aliment important per al bestiar, sobretot per als porcs que es duen a pasturar al bosc.

El fruit de la noguera (Juglans regia), la nou, és molt popular arreu d’Europa, on havia constituït una font d’aliment molt important; encara avui, a França, se’n produeix un volum considerable d’oli. A l’E de l’Amèrica del Nord, el fruit de la noguera cendrosa (J. cinerea) era anomenat “wussoquat” pels indis narragansetts, que n’extreien l’oli amb finalitats medicinals i feien servir la picada com a espessidor. Les aglans de les diferents espècies de roure (Quercus) també es feien servir com a aliment entre els pobles amerindis, igual que a Europa i a l’Àsia oriental. A l’Amèrica del Nord s’assecaven, es bullien i es menjaven; els pelegrins del “Mayflower”, a la seva arribada al que després ha estat Nova Anglaterra, el 1620, trobaren cistells plens d’aglans seques amagats sota terra pels indis.

Abans que es comencés a cultivar al segle XVI, el fruit de la maduixera (Fragaria vesca) ja es collia a les boscanes europees. La maduixa boscana és un fruit primerenc d’estiu molt més petit que el de les múltiples varietats de maduixa cultivada (F. x ananassa) i posseeix un gust més delicat que aquesta. Diferents pobles amerindis explotaven i cultivaven la maduixera de Virgínia (F. virginiana), i les tribus de Nova Anglaterra donaven a la maduixa el nom de “wuttahimneash”. En el seu llibre “A key into the language of America” (1643) el pastor Roger Williams (1603-83), fundador de la colònia de Rhode Island, després de cantar les excel·lències d’aquestes maduixes (“la meravella de tots els fruits que creixen naturalment en aquesta part del món”), reportava que “en alguns indrets on els indis n’han plantat, n’he vist [de maduixes] més d’una vegada tantes com en caldria per omplir un bon vaixell en un radi de poques milles”.

Les maduixeres no són les úniques rosàcies conegudes per la qualitat dels seus fruits. Ja ha estat esmentat l’aprofitament dels fruits del roser repent per a fer un xarop ric en vitamina C. A les bardisses i vorades de bosc de totes les boscanes de moltes parts d’Europa, abunden l’esbarzer (Rubus fruticosus) i el romegueró (R. caesius), i moltes persones en cullen els fruits, les móres, per fer-ne confitura o pastissos. Els fruits de la gerdera (R. idaeus), els gerds, tenen un gust deliciós, i també es poden aprofitar per a fer confitures, pastissos, vi, vinagre o infusions.

A aquesta família pertanyen també els parents silvestres de moltes espècies de fruiters cultivats, com les pomeres silvestres o boscanes (Malus sylvestris, M. pumila, M. dasyphylla i M. sieboldii) de les quals procedeixen les pomeres cultivades (M. domestica [=Pyrus malus]); les pereres boscanes (Pyrus communis, P. caucasica, P. pyraster, P. nivalis, P. austriaca, P. ussuriensis); els cirerers (Prunus avium i altres espècies) i les pruneres eurasiàtiques (P. domestica, P. salicina, P. simonii) i nord-americanes (P. americana). Els fruits de l’arç blanc (Crataegus monogyna) també s’utilitzen en l’elaboració de vi i la seva gelea es pren en alguns llocs com a postre dolç.

L’aranyoner (Prunus spinosa) és un dels ancessors de la prunera (P. domestica). L’alcohol d’aranyó fer-mentat s’utilitzava a l’Anglaterra del segle XVIII per a adulterar el vi de Porto (es diu que en aquella època a Anglaterra es consumia més vi de Porto que no se’n produïa a Portugal…). Substituint els ginebrons per aranyons també es fa un aiguardent semblant a la ginebra, que era la beguda predilecta dels monjos irlandesos de l’edat mitjana.

Molts pobles europeus han aprofitat tradicionalment els fruits d’una altra rosàcia espontània, la moixera de guilla (Sorbus aucuparia). Els antics pobles de les illes Britàniques en feien diferents begudes alcohòliques; els celtes en feien un vi, els escocesos un aiguardent molt fort, els gal·lesos un “ale”, i els irlandesos l’afegien a l’aiguamel per aromatitzar-la. També es poden fer servir en la elaboració de sidra de poma i de pera (“perry”), i més recentment s’han utilitzat per a fer una gelea molt indicada per a acompanyar els plats de caça.

A les boscanes decídues hi ha plantes de moltes altres famílies que proporcionen fruits apreciats. Entre les ericàcies, tant el nabiu europeu (Vaccinium myrtillus) com l’americà (V. angustifolium var. laevifolium), originari de la banda oriental de l’Amèrica del Nord, s’utilitzen molt per a fer pastissos, púdings, confitura i vi. Els pobles autòctons de l’Amèrica del Nord n’assecaven el fruit per consumir-lo durant l’hivern. Els pobles algonquins de Nova Anglaterra aprofitaven també les fulles i els fruits d’una altra ericàcia americana, el “wintergreen” (Gaultheria procumbens); amb les primeres feien una tisana i també les fumaven i els segons eren una deliciosa menja d’hivern que encara es podia trobar als mercats de Boston al final del segle XIX.

Entre les caprifoliàcies de fruits comestibles destaca l’aliguer (Viburnum opulus). Els fruits poden servir de condiment, se’n pot fer confitura i, per destil·lació, se’n pot obtenir aiguardent. Els fruits del ginebre (Juniperus communis), una cupressàcia, s’utilitzen per a donar a la ginebra la seva aroma característica durant la destil·lació. A Alemanya, aquest fruit es fa servir també com a espècia, sobretot per al “Sauerkraut”, és a dir, la xucrut o col fermentada. A Anglaterra s’ha fet servir com a succedani del pebre.

El cas dels bolets

Encara que els fongs constitueixen un regne diferent del vegetal, el pes de la tradició situa els seus cossos reproductors, és a dir, els bolets, entre els recursos suposadament vegetals. A Europa, els pobles de tradició cèltica més aviat han evitat menjar-ne, mentre que germànics i eslaus han estat més micòfags. En qualsevol cas, els bolets s’han collit i consumit a Europa com a mínim des dels temps dels grecs i els romans, i fa milers d’anys que els xinesos i els japonesos, que també els aprecien molt, en cullen i en cultiven. Tot i que, actualment, alguns dels bolets que s’acostumen a collir més es troben en prats, la majoria de bolets comestibles estan associats a arbres. Anar a collir bolets també és una activitat de lleure molt popular a la majoria dels països de l’Europa central i occidental i al Japó, i representa un aprofitament força important de les boscanes.

Tot i que hi ha pocs bolets que siguin extremament metzinosos, alguns poden resultar mortals. Fins i tot en països amb tradició de menjar bolets, cada any es donen confusions fatals, de vegades amb resultat de mort o de greu intoxicació. Per això, als països de l’Europa continental on el costum de menjar bolets és molt generalitzat, hi ha una preocupació per comprovar si les espècies de bolets que es cullen —i, sobretot, les que es comercialitzen— són comestibles o no; als mercats centrals hi ha inspectors que controlen els bolets que es distribueixen comercialment i, en alguns països, fins i tot s’exigeix als boletaires l’obtenció d’un permís. A França, els farmacèutics han de ser capaços d’aclarir als seus clients si un bolet és comestible o no, mentre que a Suïssa és la policia l’encarregada de resoldre aquestes qüestions.

A part les tòfones (Tuber), els bolets més buscats a Europa són les múrgoles o rabassoles (Morchella) i el sureny ver o cep (Boletus edulis). En alguns llocs de l’E de França, anar a collir múrgoles per assecar-les constitueix una indústria casolana força productiva. El sureny ver també s’asseca i es fa servir com a condiment en sopes envasades. Un altre sureny, el bolet bai (B. badius), es cull a Itàlia, Rússia, Alemanya i Polònia, tant per al consum local com per a l’exportació. Als països bàltics es troben unes 300 espècies comestibles de bolets, encara que només se’n cullen de manera habitual unes 25, entre altres el rossinyol (Cantharellus cibarius) i els surenys (Boletus); en xifres, cada any se n’obtenen unes 35 000 t a Estònia i unes 400 a Lituània.

El rossinyol també és un bolet molt apreciat a Europa, sobretot a França. Temps enrere se’n collien grans quantitats als boscos de la rodalia de París, i s’assecaven o es confitaven. Avui dia, però, és un bolet escàs, i cal importar-lo dels boscos d’Escòcia, on no és tan apreciat. A Lituània, es considera que l’increment en l’exportació del rossinyol i altres espècies pot amenaçar les condicions ambientals del bosc. Altres bolets molt apreciats a Europa són el fetge de vaca o llengua de vaca (Fistulina hepatica), un bolet de soca que creix en troncs de roure o de castanyer; la gírgola groc de sofre (Laetiporus sulphureus), molt buscada a Alemanya i que creix tant sobre arbres vius com sobre fusta morta; i el pinetell (Lactarius deliciosus), més propi de pinedes. La gírgola groc de sofre també es consumeix a l’Amèrica del Nord, on s’utilitza com a guarnició de molts plats fets a la cassola. La lleterola camforada (Lactarius camphoratus), un petit bolet de flaire semblant a la de la xicoira torrada, un cop assecada i reduïda a pols s’utilitza molt a Alemanya com a condiment.

Altres bolets força apreciats als diferents països europeus són l’alzinoi (Armillariella mellea), les boles de neu de bosc (Agaricus sylvicola) i de prat (A. arvensis), el camperol (A. campestris), l’orella de gat vera o barretet (Helvella crispa), el bolet de tinta pelut (Coprinus comatus), la llengua de bou (Hydnum repandum), la pimpinella morada (Lepista nuda), l’orellana (Pleurotus ostreatus), el blavet o llora aspra (Russula cyanoxantha), la rússula groga (R. claroflava), l’apagallums o paloma (Macrolepiota procera), paloma petita (M. rhacodes) i la trompeta (Craterellus cornucopioides), particularment adequat per a assecar. Els bolets es poden cuinar de moltes maneres: es poden menjar sols, se’n poden fer sopes o salses o acompanyar plats de pasta, de carn, de peix o de qualsevol mena. Alguns cuiners fins i tot n’han fet gelats.

Avui dia hi ha també molts bolets que es cultiven. El més conegut a Europa és el xampinyó cultivat (Agaricus bisporus), del qual es troben varietats silvestres en camps i vorades de boscos. A França aquesta espècie es coneix amb el nom de ‘xampinyó de París’, pel fet que fou al Jardin du Roi de París on el botànic provençal Joseph Pitton de Tour-nefort (1656-1708) desenvolupà la tècnica de fer créixer els xampinyons sobre fems de cavall (1707). Una de les espècies de bolet més estimades al Japó i a la Xina és el “shiitake” (Lentinus edodes), que es cultiva en pobles rurals de muntanya de tot el Japó. El miceli del “shiitake” s’inocula en trossos tallats de troncs d’arbres planifolis, principalment roures i castanyers, d’1 m de llarg aproximadament; un cop inoculats es posen drets, en indrets ombrívols, sovint dintre el bosc mateix, sostinguts per una mena de trespeus fins que en surten els carpòfors. Se’n produeixen unes 180 000 t anuals. Al Japó també es cullen i es cultiven altres espècies, com la flammulina (Flammulina velutipes), amb una producció d’unes 60 000 t; el nameko (Pholiota nameko), amb unes 17 000 t; i Pleurotus ostreatus, Hypsizigus marmoreus i Grifola frondosa, tres espècies que s’utilitzen en molts plats. El cultiu de bolets comestibles proporciona actualment al Japó uns ingressos de 2 000 milions de dòlars anuals.

A Europa, diverses espècies del gènere Psilocybe, en particular P. semilanceata, són conegudes per les seves propietats al·lucinògenes. També hi ha altres espècies que s’han fet servir amb la mateixa finalitat; a Rússia i a Escandinàvia, per exemple, la població ha utilitzat històricament el reig bord (Amanita muscaria), tot i ser metzinós i tenir efectes secundaris potencials. Alguns bolets són apreciats per altres qualitats: la cassoleta verda (Chlorociboria aeruginascens) creix damunt de branques caigudes d’arbres de fulla caduca, sobretot de roures; el seu miceli dóna a la fusta un color blau verdós i per aquesta raó els roures infestats per aquest fong es feien servir a Anglaterra per a treballs de marqueteria, els anomenats “tunbridge ware”. De manera semblant, els roures infestats pel fetge de vaca o llengua de vaca (Fistulina hepatica) agafen una tonalitat marronosa molt més fosca força apreciada en la indústria del moble. Del pixacà o bolet de femer (Coprinus atramentarius), un bolet de tinta tòxic, se’n podia extreure una tinta útil per a escriure bullint el barret del bolet amb una mica d’aigua i clavell d’espècia.

Les plantes per a fer begudes i infusions

Hi ha moltes plantes de les boscanes decídues que s’utilitzen en la preparació tant de begudes alcohòliques com d’infusions o tisanes. Tast i receptes varien molt en cada àrea. A Lituània es destil·la aiguardent a partir d’una beguda lleugerament alcohòlica que s’obté dels pecíols de les pampes (Heracleum sphondylium). A Suïssa i Alemanya, dels fruits del cirerer silvestre (Prunus avium), i prèvia fermentació i destil·lació, s’obté la “Kirschwasser”, i a Itàlia, Eslovènia i Croàcia el “marraschino”; els de ginebre (Juniperus cummunis) donen a la ginebra la seva aroma característica. A Letònia, el murtó de la murta de Brabant (Myrica gale) és, juntament amb les glàndules dels mascles dels castors, un ingredient indispensable d’una beguda tradicional. Els brots tendres de la gòdua (Cytisus [=Sarothamnus] scoparius) i del tàrrec de prat o tarró (Salvia pratensis) s’utilitzaven a la Gran Bretanya per a donar a la cervesa el seu gust amargant abans de la introducció del llúpol; els vinaters alemanys també feien servir tarró, a més de flor de saüc, per a donar gust al moscatell. La repalassa (Arctium minus) s’ha utilitzat tradicionalment a la Gran Bretanya per a elaborar una mena de cervesa que encara és una beguda no alcohòlica força popular. La ulmària (Filipendula ulmaria) s’utilitzava a l’Anglaterra medieval per a donar gust a l’aiguamel i als vins. El llúpol (Humulus lupulus), actualment cultivat a molts països com a ingredient de la cervesa, també creix en estat silvestre a moltes àrees temperades d’Europa, en vorades de bosc i bardisses; és una liana forta i de pèl aspre, que s’enfila entortolligant-se al seu suport en el sentit de les agulles del rellotge. Els brots tendres de la bruguerola (Calluna vulgaris) s’havien fet servir també en lloc del llúpol per a donar gust a la cervesa. Els antics pobles celtes i pictes d’Irlanda, Gal·les i Escòcia utilitzaven la bruguerola per a fer begudes alcohòliques; els celtes feien un beuratge amb bruguerola i mel que bevien a les festes, i els pictes aprofitaven les flors en l’elaboració de vins i cerveses.

Hi ha una gran varietat de begudes estimulants preparades amb plantes natives de les boscanes decídues i aigua al punt d’ebullició. Gairebé totes, però, han estat arraconades en l’ús social més massiu per la presència dominant del te i el cafè. En sentit estricte, es parla d’infusió quan es fa a partir de fulles assecades; si es fa amb fulles verdes de la planta, la beguda s’anomena tisana. Les fulles de gerdera i d’esbarzer (Rubus) es tornen a utilitzar des de fa un temps per a fer tisanes. Altres plantes que se solen fer servir per a tisanes medicinals són la borratja (Borago officinalis), de la qual s’aprofiten tant la fulla com la flor, i les mentes (Mentha) i les violes (Viola), amb les flors seques de les quals es fa una infusió utilitzada com a remei per a les persones que pateixen refredats i bronquitis. A Rússia, l’epilobi de fulla estreta (Epilobium [=Chamaenerion] angustifolium) s’utilitza per a fer l’anomenat te de Kaporia. Amb la inflorescència dels tells, sobretot del tell holandès (Tilia x europea), híbrid del tell de fulla petita (T. cordata) i del de fulla gran (T. platyphyllos), es fa la til·la.

Un cas a part és el dels succedanis de cafè. Amb l’arrel de xicoira (Cichorium intybus) torrada i mòlta s’elabora una beguda molt popular a França que, durant el segle XVIII, estigué de moda a la resta d’Europa. El mateix es pot fer amb arrels de dent de lleó o pixallits (Taraxacum officinale); fins i tot aglans i llavors de gòdua s’han torrat i utilitzat com a succedani de cafè.

Les plantes per a condimentar i edulcorar

En cuina, herbes i espècies poden tenir dos usos diferents. L’un és millorar el tast dels bons plats, mentre que l’altre és dissimular el del menjar que s’ha fet malbé, que no té gaire gust o que es vol fer passar per allò que no és. Al començament de l’edat mitjana, era principalment aquesta segona finalitat la que animava el comerç d’herbes i espècies. Els problemes de conservació feien que molts aliments es fessin malbé ràpidament. L’enorme popularitat de les espècies es devia, en bona part, a la seva capacitat de dissimular que el menjar estigués passat. Per a adulterar el menjar també es feien servir colorants; així, per exemple, un edicte emès el 1396 a París prohibí posar colorants a la mantega. El suc de saüc s’ha utilitzat àmpliament a la Gran Bretanya per a adulterar el vi de Porto barat i millorar-ne el gust i el color.

El comerç d’espècies féu venir condiments des de milers de quilòmetres de distància per a ús de les classes socials privilegiades (vegeu vol. 2, pàg. 245-252). La major part de la gent, però, s’havia de proveir del que trobava a la seva mateixa contrada i collia o cultivava una gran varietat de condiments per anar-los utilitzant al llarg de la temporada o assecar-los per a l’hivern. Algunes de les plantes autòctones que més es feien servir a Europa eren: l’orenga (Origanum vulgare), el clinopodi (Clinopodium [=Satureja] vulgare), la farigola boscana europea (Thymus praecox) —diferent de la farigola mediterrània (T. vulgaris), també cultivada en horts i jardins a l’Europa central i occidental—, l’all de bruixa (Allium ursinum) i l’al·liària (Alliaria petiolata). D’aquesta darrera es diu que té un tast tan fort que, tal com recull la novel·la “Tess dels D’Urbervilles” (1891), de Thomas Hardy (1840-1928), impregna la llet de les vaques que en mengen a la primavera.

Algunes plantes de les boscanes tenen aplicació en el procés d’elaboració o conservació d’altres aliments. L’espunyidella groga o herba de talls (Galium verum) havia estat emprada com a quall en l’elaboració de formatges, com es fa també amb la carlina cardiguera (Carlina acaulis). Les fulles d’algunes plantes s’han utilitzat per a conservar aliments: les grans fulles basals del petasites híbrid (Petasites hybridus), per exemple, s’havien fet servir per a embolicar la mantega i ajudar a mantenir-la fresca, com indica el seu nom anglès de “butterbur”. Diferents plantes i fins i tot arbres de les boscanes decídues s’apliquen també en adobs i en condiments d’adobs. És el cas, per exemple, d’alguns “pickles” anglesos, com el de fruits de freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior), del qual es conserva una recepta del 1699. El rave rusticà (Armoracia rusticana), originari de l’Europa oriental, fa 2 000 anys que es cultiva a tot el continent, on fou introduït probablement per eslaus i germànics, a qui sembla que es deu el costum d’utilitzar l’arrel ratllada en salses i adobs. Una salsa anglesa feta a base de menta (Mentha) constitueix un acompanyament tradicional molt apreciat per a preparar molts plats de xai.

Fins que no es generalitzaren el cultiu i el processament intensius de la canya de sucre (Saccharum officinarum) i de la bleda-rave sucrera (varietat rica en sucre de l’espècie Beta vulgaris), la població de l’Europa septentrional recorria sobretot a la mel per a endolcir els aliments, mentre que a l’Amèrica del Nord els pobles autòctons extreien saba de l’erable de sucre (Acer saccharum) i la bullien fins a obtenir-ne un xarop dolç i espès. Hi ha altres arbres, com el bedoll (Betula pendula), que també exuden una saba dolça que es feia fermentar per obtenir-ne una beguda alcohòlica. També les flors de l’ortiga morta (Lamium album i altres congèneres), que tenen una sentor dolça molt intensa, s’havien utilitzat com a edulcorants a tot Europa.

Les plantes medicinals

Molts medicaments provenen de plantes silvestres i la seva utilització amb finalitats mèdiques es remunta a centenars o milers d’anys. Uns 7 000 medicaments diferents que s’utilitzen en el món occidental procedeixen dels principis actius continguts en les plantes medicinals. L’estimulant cardíac anomenat digitalina, per exemple, prové de la didalera purpúria (Digitalis purpurea). Hi ha moltes plantes silvestres que es continuen utilitzant actualment per a solucionar problemes de salut; es calcula que a tot el món es fan servir entre 35 000 i 70 000 espècies diferents. Hi ha països que confien més que altres en la utilització directa de les plantes medicinals; els xinesos, per exemple, fan servir habitualment unes 5 000 plantes diferents per a elaborar preparats medicinals. Hi ha almenys 119 substàncies químiques extretes de plantes vasculars de tot el món que s’utilitzen en medicaments.

Malgrat les transformacions de la medicina en els darrers segles, els coneixements sobre la utilitat de les plantes com a remeis s’han conservat, tant per la via acadèmica de les facultats mèdiques i farmacèutiques com per la de la transmissió oral de la cultura popular. L’angèlica (Angelica archangelica), per exemple, posseeix una llarga història com a planta medicinal. És una apiàcia pròpia dels boscos de ribera de l’Europa septentrional, d’Holanda fins a Rússia i també dels Pirineus i dels Alps, però també es cultiva a la resta de països europeus; es féu famosa quan s’utilitzà amb resultats satisfactoris per a tractar les víctimes d’una epidèmia de pesta que hi hagué a Milà el 1510. Bàsicament, però, es tracta d’una planta amb propietats estomacals i diürètiques: és un dels components principals de molts licors estomacals com el “Chartreuse” o el “Benedictine”. Tant els indis nord-americans com els europeus utilitzaven el cambró o espina cervina (Rhamnus cathartica) com a purgant i encara es fa servir ara, bé que l’excessiva toxicitat dels fruits només els fa recomanables en molt petites dosis.

L’avellaner de bruixa comú o hamamelis de Virgínia (Hamamelis virginiana) és conegut per les seves propietats antisèptiques i astringents. Els pobles autòctons de l’Amèrica del Nord en feien preparats per tractar afeccions diverses: una tisana feta amb fulles i escorça alleugeria febres i refredats, i una loció guaria plagues i ferides. L’alcohol que s’obté a partir de la destil·lació d’aquest arbre encara s’utilitza actualment; la població dels Estats Units en consumeix prop de 4,5 milions l’any.

Un dels medicaments més utilitzats a tot el món com a analgèsic és l’àcid salicílic, que s’obtingué per primer cop de les fulles del salze blanc (Salix alba), d’on li ve el nom. En altres temps, la gent pensava que el moviment de les fulles amb el vent tenia relació amb la tremolor dels pacients enfebrats, i per això es feien infusions amb la fulla i amb l’escorça. L’àcid salicílic, a més de tenir un efecte analgèsic, és també un antireumàtic. L’aïllament dels principis actius d’aquestes infusions, juntament amb les que també es feien amb la reina dels prats (Filipendula ulmaria), féu que es descobrissin respectivament la salicina i l’àcid salicílic i que al final del segle XIX es comencés a elaborar aquest medicament tan familiar avui dia. Un dels productes farmacèutics que el conté és la molt coneguda aspirina®. Del cascall (Papaver somniferum) s’obtenen una colla d’alcaloides, entre altres la morfina, que és l’analgèsic natural més conegut. Hi ha indicis que els pobladors de les ribes dels llacs de l’actual Suïssa ja en feien ús cap al 6000 aC. Del cascall s’obté també la codeïna, que es fa servir molt en remeis contra el refredat i el dolor i és molt menys forta que la morfina.

Entre altres remeis que els científics han ‘redescobert’ al segle XX es troben les substàncies derivades de la segura (Chrysanthemum parthenium), una composta originària de l’Europa sud-oriental, introduïda d’antic a tot el continent; de les enoteres (Oenothera), onagràcies de les boscanes nord-americanes introduïdes a l’Europa occidental des del segle XVII; o dels còlquics (Colchicum autumnale i altres congèneres) dels prats humits europeus i de l’alta muntanya mediterrània. La segura, utilitzada durant molt temps per a tractar el mal de cap i la febre, s’està estudiant com a possible font d’un remei per a la migranya. L’oli extret de les enoteres ha demostrat ser beneficiós per a les persones que pateixen d’artritis. Un alcaloide extret del bulb i de les llavors del còlquic es fa servir per a tractar la gota. Moltes persones que viatgen, per a prevenir el mareig se serveixen de remeis que contenen alcaloides de plantes reputadament tòxiques, com la belladona o tabac bord (Atropa belladonna) o el jusquiam negre (Hyoscyamus niger).

Hi ha altres plantes que s’han posat de moda gràcies a la medicina alternativa. Les propietats del ginseng ver (Panax ginseng), per exemple, ja eren apreciades a la Xina al segle I de la nostra era, durant la dinastia Han, com demostra el “Bencao Jing”; i al començament del segle VI, el metge i mag taoista Tao Hongjing (452-536) també hi dedicà molts comentaris. El ginseng és una araliàcia coneguda i apreciada arreu del món per les qualitats medicinals que s’atribueixen a les seves arrels, tiges, fulles i fruits. Sembla que és útil per a tota mena de mals i sobretot per a envigorir l’organisme i rejovenir-lo. És una planta de poca alçada —uns 20 cm— amb flors petites d’un color groc verdós pàl·lid. Encara que més propi de latituds més meridionals, el ginseng apareix a les boscanes de la regió de l’Ussuri i les muntanyes de Changbai, frontereres entre la Xina i Corea, on també abunden moltes altres plantes medicinals apreciades en la farmacopea xinesa. El ginseng americà (P. quinquefolius) creixia espontàniament a tot el NE dels Estats Units, però actualment se’l considera una espècie amenaçada i es cultiva tant als Estats Units com al Japó i Corea. A ambdues se’ls atribueixen efectes tònics i estimulants, i es diu que tenen una acció positiva sobre el sistema nerviós i el metabolisme. El ginseng es fa servir molt a l’Àsia, i també en la indústria dietètica del món occidental.

Les plantes cosmètiques, aromàtiques i tintòries

Sembla com si al llarg dels segles pràcticament qualsevol substància vegetal innòcua i de fàcil obtenció hagi estat aprofitada en una mena o altra de preparat cosmètic. Amb una mica d’imaginació, les plantes han estat transformades en locions ‘miraculoses’ per a la pell o els cabells i en tònics o extractes per donar-los color. A l’Europa medieval es creia que dur un pom de flors aromàtiques preservava de les malalties. També era una pràctica comuna escampar per terra plantes aromàtiques que feien olor quan es trepitjaven: diferents espècies de menta (Mentha) o l’espunyidella d’olor (Galium odoratum) emmascaraven les pudors i feien fugir puces, paparres i altres paràsits. L’anglès Thomas Tusser, en el seu llibre “500 points of good husbandry” (1573), fa una llista de 21 herbes que es poden cultivar amb aquesta finalitat.

Tot i que les tècniques per elaborar sabó amb sèu de cabra i cendra de fusta de faig ja havien estat desenvolupades pels romans més d’un miler d’anys abans, l’ús de la pastilla de sabó per a rentar o per a rentar-se no va esdevenir comú a Europa fins a mitjan segle IX. El sabó, tot i això, ja era objecte de comerç i durant l’edat mitjana se n’establiren centres manufacturers. La ciutat anglesa de Bristol, per exemple, sembla haver estat un centre important de fabricació de sabó durant el segle XII. Les plantes que contenen saponina, un terme genèric aplicat a una sèrie de compostos orgànics que produeixen solucions força dissolvents després de bullir-les amb aigua, es feien servir sovint com a alternativa al sabó. A Europa, la sabonera (Saponaria officinalis), una planta herbàcia perenne, era la més utilitzada i encara avui dia s’utilitza per a rentar teixits vells i delicats com ara tapissos. Aquesta planta s’ha escampat molt més enllà de la seva àrea de distribució original, cosa que permet suposar que antigament es devia cultivar. Encara hi ha altres plantes implicades en l’elaboració d’articles d’higiene personal: cada any, per exemple, s’utilitzen més de 250 000 t de menta en la fabricació de pasta de dents.

Durant molts segles, els tints per als cabells s’han servit de les propietats colorants de la noguera negra americana (Juglans nigra) i dels cecidis dels roures. Aquests últims, que es formen als borrons de les fulles per l’acció d’himenòpters de la família dels cinípedes, contenen un taní que també s’ha utilitzat per a tenyir roba, per a fer tinta i per a adobar pells. De manera semblant, la camamilla romana (Chamaemelum [=Anthemis] nobile) serveix des de fa més de 1 000 anys per a aclarir el color dels cabells. Les dones xineses feien servir extractes vegetals per a tenyir-se els peus, les galtes i la punta de la llengua.

Abans que el 1857 es comencés a produir industrialment en una fàbrica de Greenford Green, prop de Londres, el primer colorant sintètic, la malveïna, la majoria dels tints procedien de substàncies vegetals. El color groc es podia obtenir dels senecis (Senecio), principalment de l’herba de sant Jaume (S. jacobaea) o d’espècies afins, del saüc i de l’olivereta (Ligustrum vulgare); el color verd s’obtenia de l’heura comuna (Hedera helix) i de l’ortiga; i els vermells i torrats, de diferents espècies de líquens, dels fruits de la troana, de les móres, dels pixallits i de les paradelles o romassos (Rumex).

Les plantes sagrades, simbòliques i màgiques

Alguns arbres també posseeixen un paper important en la vida espiritual de moltes comunitats. Tant l’alçària imponent del roure com la seva longevitat han fet que des de temps antics se’l considerés un arbre sagrat. Segons l’antropòleg escocès James Frazer (1854-1941), l’adoració del roure o del déu del roure és compartida per tots els pobles indoeuropeus d’Europa. Els gals també el reverenciaven; el nom de druida, que aplicaven als sacerdots que tenien la missió de conservar i transmetre les tradicions religioses, procedeix de la paraula cèltica que significa roure (“dair”).

També el freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior) està associat des de la més remota antiguitat amb les religions, el folklore i les llegendes d’Europa. A la mitologia germànica un freixe anomenat Yggdrasil és el suport de l’univers sencer, les seves arrels representen el cel, la terra i l’infern i al seu peu el Destí decideix el fat dels humans; també el primer home, Askr, fou creat de fusta de freixe (a diferència de la primera dona, Embla, feta de fusta d’om). A Anglaterra es creia que una mala fruitada dels freixes era auguri de la mort d’un rei; es diu que l’execució del rei Carles I, el primer de gener de 1649, anà precedida d’una mala fruitada dels freixes a la tardor del 1648.

Els tells (Tilia) encara eren venerats pels pobles bàltics molt després de la seva conversió al cristianisme. El tell s’associa a la fertilitat; les primeres tribus germàniques l’associaven amb Frigga, la seva deessa de la fertilitat. A Suïssa i a França, en canvi, aquest arbre és símbol de llibertat. Al segle XV es plantaren tells a Friburg per commemorar la batalla de Morat, gràcies a la qual els cantons septentrionals de Suïssa es pogueren separar de la Borgonya. A França se’n plantaren per commemorar la fi de les guerres de religió del segle XVI.

La poma és un símbol tradicional de riquesa i antigament es creia que les pomeres posseïen grans poders màgics. A Anglaterra, l’arbre més vell d’un hort s’anomenava ‘la pomera’, fos de l’espècie que fos, i se’l considerava responsable de la producció de tot l’hort. Les pomeres també es relacionen amb l’amor. Al comtat de Devon, al SW d’Anglaterra, les noies disposaven tot de pomes boscanes fent la forma de les inicials dels seus pretendents; les inicials més ben conservades a trenc d’alba del dia de sant Miquel havien d’indicar el nom del pretendent amb qui es casarien. Com a última referència a la poma cal citar l’expressió “the big apple” (‘la gran poma’) que designa, no pas perquè sí, el cor de Nova York.

La importància dels arbres per als humans de les boscanes decídues es fa particulament palesa en la mitologia cèltica. Cada lletra de l’alfabet cèltic correspon al nom d’un arbre. Per exemple, la lletra a és “abhall” (la pomera), la b és “beith” (el bedoll), la c és “calltuinn” (l’avellaner), la d és “dair” (el roure), etc. Els celtes també donaven un gran valor místic a les propietats dels arbres; creien, per exemple, que l’avellaner preservava del mal, creeença que s’ha conservat fins avui a Irlanda, on l’abundància de fruits que produeix aquest arbre fa que se’l consideri l’arbre de la ciència i un símbol de riquesa, i que els seus bastons hagin gaudit de la consideració de protectors contra els mals esperits.

A Irlanda, tanmateix, els arbres considerats sagrats són nombrosos. Molts marquen els llocs on s’investien antics senyors o reis irlandesos, altres tenen relació amb sants o amb monuments funeraris, altres són plantats al costat de pous sagrats, i altres, en fi, simplement tenen l’anomenada de màgics. Els freixes són particularment venerats, segurament a causa de la influència escandinava. Aquest arbre, com també l’arç blanc, es troba sovint plantat al costat dels pous sagrats irlandesos, que en temps passats potser arribaren a ser uns 3 000.

L’arç blanc (Crataegus monogyna) s’utilitza com a amulet o talismà de molt antic; tant a Grècia com a Roma s’associava amb els casaments i els naixements. Aquesta associació es mantingué amb l’arribada del cristianisme, que també l’associà amb la corona d’espines de Crist i amb la mata ardent des de la qual Déu parlà a Moisès. Durant les croades, els cavallers que partien cap a Terra Santa oferien a la seva dama una branqueta d’arç blanc en senyal d’esperança d’un retorn segur. A la Borgonya, a l’E de França, les mares anaven a pregar amb els fills malalts al costat d’una mata d’arç blanc perquè creien que allà les pregàries s’enlairarien abans cap al cel. A Normandia es creia que els llamps, que són obra del diable, no poden caure sobre una casa protegida per l’arç blanc, perquè és una planta que s’associa amb Crist. Segons la llegenda, l’arç sagrat de Glastonbury, a Somerset, al SW d’Anglaterra, tingut per miraculós, nasqué del bastó de Josep d’Arimatea, que el clavà a terra quan arribà a la Gran Bretanya l’any 63 dC.

Alguns arbres també han tingut un paper en la vida civil de diferents pobles europeus. Ja s’ha fet esment dels tells plantats a Suïssa i a França com a símbols de llibertat. A l’Anglaterra medieval es plantaven oms a les places dels pobles, davant del castell o la casa senyorial, i a la seva ombra administraven justícia els magistrats locals. El bedoll (Betula pendula) també havia estat relacionat amb la llei i l’ordre; a l’època medieval, precedint els magistrats de camí cap al jutjat, es duien vares de bedoll com a símbol d’autoritat i instrument de càstig. Altres arbres, com ara el plàtan fals (A. pseudoplatanus), es relacionaven amb els ajusticiaments: a Escòcia, per exemple, prop d’alguns castells hi ha plàtans falsos en els quals el senyor feia penjar els seus reus.

Els noms del bedoll en anglès (“birch”), alemany (“Birke”), rus (“beroza”), suec (“björk”) i altres llengües indoeuropees deriven probablement del sànscrit “bhurga”. A banda del seu paper simbòlic amb relació a la justícia, el bedoll ha estat també una de les plantes que tradicionalment s’han considerat protectores enfront de la bruixeria i la desgràcia. A moltes regions d’Europa es considerava que els bedolls protegien contra el mal d’ull; a Anglaterra, per exemple, la vigília del solstici d’estiu, es penjaven branques de bedoll damunt les portes de les cases. També era molt estesa la creença que els fruits del saüc protegien contra la bruixeria i donaven poders màgics.

El ginebre (Juniperus communis) es feia servir com a amulet protector. Per als germànics era arbre de vida: en feien ofrena als morts perquè els ajudés en el seu camí vers el Valhalla, el paradís de la mitologia germànica. La vigília del primer de maig la gent en penjava branques damunt de portes i finestres per mantenir allunyades les bruixes, mentre que, la resta de l’any, el fum d’unes branques de ginebre cremant també mantenia allunyats bruixes, dimonis i tota mena d’éssers malèfics. També la vigília del primer de maig la gent es penjava al coll creus de fusta de moixera de guilla (Sorbus aucuparia) (segurament un dels arbres que tenen més noms populars a l’àmbit de les boscanes decídues) per tal de protegir-se de les bruixes; a més, en posaven a les vaques perquè creien que així evitaven que la llet se’ls fes malbé o que algú els la robés. El Divendres Sant també es posaven branques de moixera de guilla a la casa amb la mateixa finalitat. L’erable (Acer platanoides) era un altre arbre al qual s’atribuïa protecció enfront de bruixes; a Mecklenburg, al N d’Alemanya, s’introduïen clavilles de fusta d’erable a les parets i al llindar de les portes amb aquest objecte.

Però no són pas els arbres les úniques plantes que tenen connotacions màgiques o religioses. La reina dels prats (Filipendula ulmaria), la menta d’aigua (Mentha aquatica) i la berbena (Verbena officinalis) són tres plantes herbàcies que es creu que formaven la tríade de plantes sagrades dels druides. El vesc (Viscum album) també s’ha considerat una planta sagrada a Europa des de molt antic perquè es manté verda quan els arbres caducifolis perden la fulla i sembla que morin. Els druides, que creien que els roures amb vesc havien estat triats i afavorits pels déus, l’anomenaven ‘la planta que guareix tots els mals’. Avui dia encara es fa servir en celebracions nadalenques d’algunes contrades, com ara els tradicionals petons de Nadal i Cap d’Any que es fan sota una branca de vesc. També se li atribueixen moltes virtuts al grèvol (Ilex aquifolium), que els romans associaven a les celebracions del solstici d’hivern (i avui a les celebracions nadalenques). L’ús del grèvol en la decoració nadalenca ha estat traslladat al continent americà, on es fan servir amb el mateix objecte el grèvol americà comú (I. opaca) o el “yaupon” (I. vomitoria). Alguns pobles autòctons de l’Amèrica del Nord feien una infusió laxant i vomitiva amb fulles de “yaupon” que només podien beure els homes i es considerava un acte de purificació.

Les plantes que floreixen en determinades èpoques de l’any s’han associat a diferents celebracions religioses o culturals de caràcter estacional. La tanarida (Tanacetum vulgare), per exemple, havia estat una planta comestible i medicinal molt apreciada, i per Pasqua, passada la Quaresma, es feia servir per a purificar la sang. A Anglaterra se’n feien uns púdings i pastissos que esdevingueren amb el temps un plat típic de Pasqua.

Els aprofitaments forestals

En un bioma forestal com el de les boscanes decídues l’aprofitament dels productes del bosc sempre ha estat de gran importància. Les plantes més importants de les boscanes decídues són els mateixos arbres, és clar, però l’explotació del bosc i les rompudes amb finalitat agrícola, ramadera, residencial, industrial, etc., han causat una desforestació molt intensa i grans canvis en el paisatge. Tanmateix, molts segles de viure a les boscanes i d’aprofitar-ne els recursos han posat els fonaments de la gestió forestal i han permès el manteniment fins al present de grans àrees boscoses.

La diversificada utilitat dels arbres de les boscanes

Antigament, els arbres proporcionaven una gran varietat de matèries, des de fusta per a construir i llenya per a cremar, fins a aliments i remeis. Algunes espècies resulten paradigmàtiques en aquest sentit. A Europa és el cas del freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior); amb les seves fulles es tractava la gota i el reumatisme i es feien servir com a amulet contra les serps o com a farratge per al bestiar. També s’utilitzaven altres parts de la planta: es creia que la seva saba feia les criatures més fortes i actuava com a antídot contra les mossegades de serp, els fruits es consumien amanits o adobats, les llavors es prenien com a diürètic i l’escorça es feia servir contra la febre. Altrament, les freixenedes s’explotaven en règim de bosc menut (tala i ulterior rebrot a partir de la soca), cosa que permetia emprar els tanys com a farratge. Els pastors, per la seva banda, utilitzaven les branques del freixe per a fer gaiatos o tirapeus, i les passaven per sobre els animals que anaven coixos per guarir-los. La fusta, que és forta i dura, s’aplicava a les ferides superficials i també s’havia utilitzat per a fer arcs i llances i més recentment mobles i altres objectes. Abans de l’aparició dels aliatges lleugers, la fusta de freixe s’havia fet servir, fins i tot, en la construcció aeronàutica: el famós bimotor de combat “Mosquito”, desenvolupat durant la Segona Guerra Mundial, era fet de fusta de balsa recoberta amb fullola de freixe.

Altres espècies de les boscanes decídues tenien un ventall d’aplicacions comparable. Les fulles del faig (Fagus sylvatica) s’aprofitaven com a font de potassi per a adobar els camps i per a omplir matalassos, mentre que la fusta s’utilitzava en ebenisteria per a tornejar potes de taules i cadires i per a fer empostissats, parquets o, reduïda a tires, cistells; a Escòcia encara es crema per fumar les arengades. L’escorça dels bedolls (Betula) s’ha utilitzat en diferents èpoques com a pergamí, per a fer vi, per a guarir malalties de la pell, com a tisana balsàmica, com a antipirètic i per a cobrir teulades i fer cistells, paneres i beçulles. La fusta de saüc (Sambucus nigra) és molt dura, i per això serveix per a fer instruments musicals com sacs de gemecs i flautes. La fusta del pollancre (Populus nigra), lleugera però forta, absorbeix bé els impactes i per això s’ha utilitzat per a fer braços i cames ortopèdics, caixons, prestatgeries i joguines; a més, com que crema a poc a poc, també resulta apropiada per a fabricar llumins.

Els vímets, les arrels i les escorces

Els vímets de les vimeteres (Salix) s’han utilitzat en cistelleria des de l’antiguitat. Als llacs de Somerset, a Anglaterra, una regió que encara té anomenada per les seves salzedes i la seva cistelleria de vímet, s’han trobat restes d’objectes d’aquest material que daten de l’any 100 aC. L’aprofitament comercial dels salzes en cistelleria començà a Anglaterra durant l’edat mitjana. Al segle XIX, aquesta indústria s’expandí molt ràpidament perquè les guerres napoleòniques impedien importar vímet de Flandes. El creixement de la indústria del vímet provocà l’assecament de gran part de la regió de Somerset Levels, a l’W d’Anglaterra, ja que per a poder plantar més salzes calgué guanyar terra als aiguamolls. El 1925, al país hi havia unes 2500 ha de plantacions de salze. Actualment aquesta xifra ha baixat fins a un centenar d’ha i només s’exploten dues espècies: la vimetera blanca (Salix viminalis) i el sàlic (S. purpurea). Els salzes es tracten en règim de bosc menut per tal d’obtenir vímets llargs, que són els que necessiten els artesans per a teixir una gran varietat d’objectes: cistells, cadires, nanses per pescar llagostes, tanques i, cada vegada més, objectes de decoració. Les arrels dels salzes també han servit tradicionalment per a consolidar les lleres dels rius. Als Països Baixos s’han fet servir entramats de vares de salze per a reforçar l’estructura dels dics. També se’n fan tanques d’arbres vius que són molt útils a les carreteres, ja que fan disminuir tant el soroll com la contaminació atmosfèrica. Una plantació atapeïda de salzes també pot constituir un bon recer contra el vent.

D’alguns arbres de les boscanes decídues s’obtenen també altres productes com el taní, que serveix per a convertir la pell dels animals en cuir i que s’extreu principalment de l’escorça. A molts països l’escorça més utilitzada amb aquesta finalitat era la de roure; els últims anys, però, la indústria de la pell ha hagut de recórrer a altres fonts, principalment els castanyers (Castanea). A Europa, a l’Amèrica del Nord i al Japó s’ha estès molt l’ús del castanyer per a obtenir taní, malgrat que les extenses plantacions de castanyer americà (C. dentata) dels Estats Units foren devastades pel xancre de l’escorça del castanyer (Endothia parasitica) al llarg de la primera meitat del segle XX fins a la seva pràctica desaparició. Abans de la colonització europea els pobles autòctons de les boscanes decídues de l’Amèrica del Nord ja utilitzaven l’escorça del hemlock oriental (Tsuga canadensis) per a l’obtenció de taní.

La fusta d’ebenisteria i decoració

Els mobles de roure (Quercus robur, Q. petraea i altres espècies) i de noguera (Juglans regia i J. nigra) sempre han gaudit de molta consideració i prestigi; actualment, però, ha esdevingut prohibitiu emprar aquestes fustes massisses en la fabricació de mobiliari, de manera que els mobles de roure o de noguera en realitat són aplacats fets sobre fustes de menys preu o aglomerat. La fusta de determinats arbres fruiters com el cirerer americà (Prunus serotina), les pruneres (diferents espècies del gènere Prunus) i la perera (Pyrus communis) també s’usen molt per a fer mobles. La moda és un factor determinant en la tria de les diferents fustes; la noguera comuna (Juglans regia) i la noguera negra americana (J. nigra), per exemple, es feren servir molt per a fabricar moble anglès durant el regnat de la reina Anna; aquesta última es continua utilitzant actualment en els acabats interiors dels famosos cotxes Rolls-Royce. El roure blanc americà (Quercus alba), que escup l’aigua, és molt adequat per a fer embarcacions. El faig (Fagus sylvatica), que després de passar-lo per un bany de vapor és molt flexible, s’utilitza molt en ebenisteria, i per a fabricar mànecs i eines de fusta.

La fusta també posseeix un paper destacat en les activitats esportives. Els bats de criquet estan fets amb fusta d’una determinada varietat de salze blanc (Salix alba caerulea), mentre que els de bèisbol i els estics d’hoquei solen ser de freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior), i les crosses de “lacrosse”, un antic joc iroquès que encara es juga al Canadà, als Estats Units i a les illes Britàniques, són de cària blanca (Carya ovata). El persimó (Diospyros virginiana) és la fusta que prefereixen els jugadors de golf per als caps dels bastons.

Al Japó, la fabricació de parament de cuina i coberts de fusta encara té molta importància. Els bastonets emprats com a coberts de taula d’un sol ús constitueixen la destinació de bona part de la fusta autòctona i importada. Els bols es tallen en fusta de “tochinoki” (Aesculus turbinata), una espècie asiàtica de castanyer d’Índies. L’arbre es tala a l’estiu, i la fusta es talla en forma de rodanxes i es posa en remull fins a l’hivern, que és quan els bols es buiden a mà. Aquests bols servien tradicionalment per a la preparació de grans i llegums, i ara són habituals als bars de “sushi”, on s’utilitzen per a servir aquest plat tan popular al Japó.

La fusta de construcció

Una de les aplicacions fonamentals que ha tingut sempre la fusta ha estat la construcció. Entre els habitacles antics que tenien estructura de fusta hi ha el “wigwam” de l’Amèrica del Nord o les cases amb entramat i encavallades de fusta de l’Europa medieval; la seva estructura era feta amb grans bigues i llates més petites i es tancava exteriorment amb encanyissats revestits d’una pasta d’argila i palla o bé amb taulons de fusta i una capa de guix. Els trespols, els tancaments interiors i el mobiliari de la casa també es feien amb fusta.

En el desenvolupament dels pobles i els centres urbans de l’Europa central i nord-occidental, de l’Amèrica del Nord i d’Àsia la fusta fou un element clau, i s’ha fet servir tant en la construcció de cases com en la de ponts, línies fèrries, molls i embarcadors. També fou un element essencial per al desenvolupament de serveis, com l’abastament d’aigua domiciliari: la fusta d’om (Ulmus) i de vern (Alnus), per exemple, s’havia fet servir a Europa per a fabricar conduccions d’aigua (moltes poblacions angleses, com Bristol, Reading, Exeter, Southampton, Liverpool i Hull tenien canonades de fusta d’om). Al Japó, el costum de construir les cases de fusta i el fet que aquest material té una vida limitada han comportat històricament una demanda de fusta ininterrompuda i en alguns moments enorme. S’ha calculat que la construcció de la principal sala de culte del temple Todaiji de Nara al segle VIII exigí la tala de 15 000 m3 de fusta, i que aquesta fou una de les principals causes de la desforestació de la contrada.

La fusta encara es fa servir molt en la construcció, però tant les espècies d’arbres que s’hi utilitzen com la manera de processar i tractar la fusta han canviat molt. Les construccions de fusta encara són nombroses, sobretot en àrees rurals. En moltes zones de l’àmbit europeu de les boscanes decídues també són nombroses les cases d’obra que tenen l’estructura de fusta i, tant a l’Amèrica del Nord com en alguns llocs de l’Europa septentrional, també es construeixen sovint cases revestides exteriorment de fusta. L’ús de les fustes dures de planifolis decau, però, enfront del de les fustes més barates de les coníferes de plantació.

Tanmateix, les fustes dures dels arbres planifolis han experimentat recentment una certa revifada en la indústria del moble i en la decoració d’interiors. D’ençà que s’ha mundialitzat el comerç de la fusta, a les cases de l’àmbit de les boscanes decídues cada vegada són més rars els mobles i altres objectes fets amb fustes d’arbres autòctons i més freqüents els fabricats amb coníferes originàries de terres més septentrionals o de fusta dura de les selves tropicals. No és probable que desaparegui del tot el mercat de les fustes de planifolis de qualitat, però aquest producte també es veu afectat per determinats avenços tècnics. Al Japó, per exemple, s’ha reeixit a tractar troncs en un forn de microones i comprimir-los fins a donar-los una secció quadrada; la fusta esdevé així un material més fort, més dens i menys susceptible d’esberlar-se o torçar-se.

La fusta per a bastiments navals

Les grans flotes de les potències navals europees tampoc no haurien existit sense uns recursos forestals autòctons. El roure, sobretot el roure pènol (Quercus robur), ha estat històricament un dels principals recursos navals europeus. S’arribà a valorar tant el seu paper en la construcció naval que una de les missions assignades pel rei Felip II d’Espanya a la seva dissortada “Armada Invencible” fou la de destruir com fos totes les rouredes de Gloucestershire per tal de privar la flota britànica del seu millor material de construcció.

El control estratègic de les rouredes ha estat sempre una prioritat per als governs europeus que han volgut consolidar el seu poder a la mar, començant per la República de Venècia. La base econòmica de la riquesa i el poder de Venècia era el comerç, i la supremacia a la mar de la marina veneciana era la clau de la supervivència de la república. Per tal d’assegurar-se aquest domini, al començament del segle XII el dux de Venècia unificà totes les petites drassanes privades de la ciutat en una única i immensa drassana administrada per l’estat, l’anomenat Arsenal. A més, el govern venecià tractà d’assegurar-se el proveïment de troncs de roures de les valls de l’Àdige i del Piave (que davallen dels Alps cap a l’Adriàtica) per a la construcció de naus, restringí la tala i el moviment de fusta que no tingués la seva autorització expressa, i prohibí les exportacions. Fins i tot posà límits a la quantitat de fusta que es podia fer servir per a proveir de combustible els tallers de vidre de la ciutat.

A Anglaterra, on es manifestà ben aviat la competència entre els usos industrials de la fusta (sobretot la producció de carbó per a les fargues) i la construcció naval, a partir del segle XVI es començaren a prendre mesures per a afavorir la segona reservant-li els roures més grans i més propers a les vies navegables. La reina Elisabet I (1533-1603), ja el primer any del seu regnat (1558), féu una proclama prohibint que les naus construïdes a Anglaterra es venguessin a l’estranger, i el parlament anglès legislà amb la intenció de preservar per a l’armada els arbres grans i prohibint, per exemple, la tala de boscos per a fer carbó per a les fargues. Tampoc no es permetia talar cap arbre que estigués a una distància de menys de 22,5 km de la mar o de rius navegables com el Tàmesi, el Severn, el Gwy (Wye) o el Trent. Tot i això, les enormes necessitats de fusta de les marines de guerra, que entre mitjan segle XVI i mitjan segle XIX no pararen de créixer, obligaren cada vegada més a recórrer als boscos del N d’Europa i als de l’Amèrica del Nord (vegeu també la pàg. 251).

La introducció del ferro en la construcció naval a partir de mitjan segle XIX (vegeu també vol. 10, pàg. 228-229) arribà tard per a salvar molts dels grans roures de les boscanes europees i nord-americanes, ja convertits en pals i fustam de vaixells. Avui la fusta ha esdevingut un material minoritari en aquest sector econòmic i només continua essent el material bàsic d’algunes embarcacions petites de pesca o de plaer. No falten, però, embarcacions d’altres materials que mantenen la presència de la fusta en diferents acabats (més sovint fustes precioses d’origen tropical que no pas de planifolis de les boscanes decídues temperades).

La fusta com a combustible

L’ús de la fusta com a font energètica ha estat, però, el responsable dels volums més considerables. Al començament del segle XX l’ús com a llenya era encara el majoritari i encara avui és prou important: a la Gran Bretanya de l’any 1913, per exemple, es cremaren uns 136 milions de m3 de fusta com a llenya; entre el 1949 i el 1951 aquesta xifra baixà fins a 121 milions, i el 1980 a 53,8 milions; més tard ha augmentat només molt lleugerament. La llenya es pot utilitzar de maneres diverses: per a fer focs en un espai obert, en diferents tipus d’estufa o bé un cop convertida en carbó vegetal. L’eficiència d’aquests sistemes de transformació varia molt. La majoria de focs en un espai obert només tenen una eficiència d’entre un 6 i un 8%, i la resta de calor es dissipa. Les estufes de llenya fabricades en països occidentals solen tenir una eficiència d’entre un 30 i un 80% i algunes en poden arribar a tenir més i tot. Per a aconseguir el màxim rendiment, la fusta s’ha d’haver assecat i tractat abans, i s’ha de tenir en compte que hi ha fustes que són millors que altres a l’hora de produir energia.

Els últims anys hi ha hagut un interès creixent per l’aprofitament de la fusta com a font d’energia. Es pot processar segons diferents mètodes de transformació per tal de produir altres formes de combustible (sòlides, líquides o gasoses). La piròlisi, o combustió lenta en condicions poc oxigenades, es pot aplicar per a obtenir carbó vegetal, que és més lleuger que la fusta i es pot fer servir per a aconseguir temperatures elevades. Avui dia s’utilitza molt per a fer barbacoes, però és relativament poc eficient perquè una fracció de l’energia continguda a la fusta es gasta en el procés de transformació. La gasificació s’utilitza per a produir combustible gasós, mentre que amb l’anomenada hidrogasificació s’obtenen hidrocarburs com el metà o l’età.

Constantment s’investiguen noves formes d’utilització de la fusta. Així, l’aprofitament del producte de rebuig de les explotacions forestals ha esdevingut important en moltes àrees, tot i que l’explotació directa de materials llenyosos dels boscos naturals o seminaturals continua tenint una importància significativa en moltes zones rurals. D’uns anys ençà, tant a Europa com a l’Amèrica del Nord s’ha dedicat una atenció particular al desenvolupament de plantacions en règim de bosc menut amb finalitats energètiques; tradicionalment ja s’havia explotat molt bosc baix per treure’n llenya i carbó vegetal i ara es reprèn aquesta activitat. A països com Letònia o Suècia s’està considerant seriosament la possibilitat d’explotar plantacions d’aquest tipus i conrear arbres per a usar-los com a combustible. A la Gran Bretanya, després de molts anys en què no se’n trobava, es pot tornar a comprar carbó vegetal elaborat amb tècniques casolanes.

La fusta per a pasta de paper

Actualment la fabricació de pasta de cel·lulosa o de paper constitueix una de les principals formes d’aprofitament de la fusta. La demanda de paper i de cartró, sobretot als països rics, ha augmentat de manera espectacular les últimes dècades. Des del 1950 el consum mundial de paper s’ha multiplicat per cinc i ha ultrapassat els 200 milions de t anuals. Per terme mitjà, un nord-americà consumeix més de 300 kg de paper a l’any, és a dir, el doble que un ciutadà de la Unió Europea i unes 150 vegades més que la mitjana per cap d’un país com l’Índia. La demanda mundial de paper per a la premsa augmentà el 3,5% el 1990, i la taxa de creixement superà la mitjana a l’Europa occidental, a Escandinàvia i a Àsia. Els productes de paper i de cartró acaparen una proporció cada vegada més gran de la producció mundial de fusta i la major part de la pasta prové d’arbres dels boscos temperats i boreals; ha estat el puixant mercat de la pasta de paper el que ha creat les condicions econòmiques perquè després de la Segona Guerra Mundial augmentessin tant el règim d’extracció com el de plantació, sobretot a l’Amèrica del Nord i a l’Europa septentrional.

La fabricació de paper a partir de la fusta és un descobriment relativament recent. Data del 1840, quan a Alemanya es descobrí un mètode per a convertir els troncs en pasta. Tanmateix, cap al 200 aC els xinesos ja feien paper a partir de l’escorça interna de la morera de paper (Broussonetia papyrifera), de la borra del cànem i de bambús. Avui dia es continuen fent servir altres fibres a part la de la fusta, sobretot a l’orient, on s’aprofiten productes vegetals autòctons com la palla del blat, el cànem, la llinosa i materials com la borra del cotó. La Xina produeix més paper d’aquesta mena que cap altre país del món. Tot i que la pasta de fusta s’aplica principalment en la indústria del paper i el cartró, la cel·lulosa també s’utilitza com a espessidor en productes com pintures, coles, xampús, sabons líquids o pasta de dents, i fins i tot en productes alimentaris com tires de peix arrebossat. La pasta de fusta també es pot fer servir per a obtenir les fibres de viscosa amb què es confeccionen totalment o parcial alguns teixits.

L’activitat agrícola

L’agricultura dels països desenvolupats de l’Europa central i occidental i de l’E dels Estats Units —i també, en menor grau, la de la majoria de les altres regions de l’àmbit de les boscanes— està altament tecnificada i és molt productiva. La integració de les diferents activitats agro-pecuàries és elevada i aquestes estan totalment abocades a la comercialització de les seves produccions, sovint a una escala internacional. L’agricultura de subsistència es pot dir que no existeix. Les explotacions solen estar diversificades i comporten inversions importants en edificis, maquinària, administració, etc., que no difereixen gaire de les d’una empresa industrial o de serveis dels països respectius. Un tret particularment distintiu és el caràcter mixt, agrícola i ramader, de la majoria de les explotacions i la importància que tenen en totes elles els prats naturals o artificials: n’hi ha poques en què l’herba no ocupi pel cap baix un 20% de la superfície llaurada, i a les regions més fresques i humides la proporció pot arribar a un 75%.

La conformació de l’espai agrícola al domini de les boscanes

L’agricultura europea, i amb ella la nord-americana, és hereva de les transformacions iniciades al final de l’edat mitjana en algunes àrees dels Països Baixos, que condugueren a l’anomenada ‘revolució agrícola’ anglesa del segle XVIII, difosa amb èxit a tot Europa, i també de les repercussions en dominis com la maquinària, els adobs, els plaguicides, la selecció genètica o la biotecnologia dels avenços científics i tecnològics dels dos darrers segles, que han tingut per principal escenari aquests països. Fins al segle XVIII, tret d’algunes regions dels Països Baixos, la producció agrícola de l’Europa temperada es concentrava en els cereals, algun llegum i comptats fruiters (pomeres i pereres); es practicava una rotació de cultius que incloïa un guaret periòdic. Els cereals d’hivern (blat i sègol) proporcionaven farina per a pastar, els de primavera (civada i ordi) aliment per al bestiar, principalment per a les haveries, i malta per a fer cervesa. Els guarets i les pastures oferien aliment als ramats. Els llegums i els fruiters cultivats en horts minúsculs ajudaven a completar la dieta.

El creixement urbà dels Països Baixos, sobretot de l’Artois, Flandes i Brabant, encoratjà el pas d’una agricultura de subsistència a una agricultura comer-cial al voltant de les ciutats d’aquestes regions, fet que comportà la intensificació de la producció, la introducció de nous conreus i un cert grau d’especialització de les explotacions. Tot començà al segle XIV amb l’eliminació del guaret plantant naps, cosa que permetia mantenir més bestiar i disposar així de més adob per a la terra. Ben aviat s’introduí la sembra de prats artificials de trèvols i altres lleguminoses que permetien alhora mantenir molt més bestiar, sobretot de llana, i restaurar la fertilitat del sòl gràcies al nitrogen que fixaven els bacteris nitrificants dels nòduls de les arrels de les lleguminoses. Un segon pas s’acomplí a l’Anglaterra del segle XVIII amb la progressiva retallada dels drets comunals i el tancament (“enclosure”) de les propietats privades que constituïen una unitat d’explotació, tendència que també seguiren successivament els altres països del NW d’Europa i fins i tot de l’Europa central; altrament, començà la introducció de les primeres màquines de sembrar i altre utillatge mecànic. El tercer avenç cap a l’agricultura de producció, iniciat també al segle XVIII i consolidat a partir del 1850, fou la industrialització del món agrícola i l’èxode cap a les ciutats industrials de l’excedent de població rural: bracers sense terra o petits propietaris o parcers que encara practicaven una agricultura de subsistència.

El model que quedà establert a l’Anglaterra del segle XVIII, amb explotacions grans i mitjanes amb un extens ventall de produccions diferents, la majoria comercialitzables (carn, llana, llet, blat per a la farina, ordi per a la malta, etc.), s’ha difós a gran part d’Europa i a l’Amèrica del Nord i ha subsistit fins al present, bé que amb una major especialització en un nombre menor de productes segons les característiques de l’explotació o de la regió o bé en funció de la demanda dels mercats. Ja des dels últims anys del final del segle XVIII l’agricultura anglesa començà a dependre parcialment de subministraments d’origen industrial (eines, maquinària), que amb els anys s’anaren ampliant amb els adobs, els materials de construcció, els plaguicides, les vacunes i, sobretot, les noves fonts d’energia. El cavall desplaçà el bou, i, més tard, l’energia del vapor, l’electricitat i el tractor amb motor d’explosió desplaçaren el cavall. Això permeté una intensificació de l’agricultura europea i nord-americana que, a partir de la Primera Guerra Mundial, féu possible concentrar els esforços en les terres més productives mentre que les terres marginals eren abandonades progressivament. Només els Països Baixos, amb la seva política de polderització (vegeu també vol. 10, pàg. 466-473), han incrementat la seva superfície cultivada al llarg del segle XX.

L’àmbit de les boscanes decídues de l’Àsia oriental presenta la singularitat de la important presència de l’orizicultura irrigada, originària de l’Àsia tropical (vegeu també vol. 2, pàg. 473-475), sobretot de les terres baixes de Corea, Japó i N de la Xina. D’entre els conreus que es domesticaren amb tota seguretat en aquesta àrea, només un, la soia (Glycine max), ha assolit importància a escala planetària. Durant el primer Neolític xinès, independent tant del Neolític del Creixent Fèrtil com del de l’Àsia sud-oriental (vegeu també vol. 1, pàg. 295-296), es cultivaven, en efecte, dos cereals ben diferents de l’arròs i el blat dominants avui en l’agricultura xinesa: el panís (Setaria italica) i el mill (Panicum miliaceum), als quals s’unirien més tard l’arròs, la soia i la morera.

Corea i el Japó han rebut els seus conreus tant d’aquest centre de domesticació com de l’Àsia meridional. Al costat de l’arròs, han incorporat cereals d’hivern, morera, te, cítrics, soia i altres conreus en un sistema agrícola peculiar. Es tracta de petites explotacions molt intensives i d’elevada productivitat que funcionen gràcies a les condicions favorables de clima i sòl i a l’esforç sostingut dels pagesos en l’abancalament de pendents, l’aportació d’adobs i el seguiment dels ritmes estacionals. Això els ha permès d’obtenir diferents collites, en un estil de ‘cultura promíscua’ diferent de la de la Mediterrània (vegeu també vol. 5, pàg. 356) perquè no depèn tant de l’aigua, però amb algunes semblances.

El conreu de grans i llegums: els cereals i la soia

Avui, com en el passat, els cereals ocupen, tal com s’ha indicat, una part important de les superfícies cultivades del bioma. Els més cultivats són, amb diferència, el blat i l’ordi, originaris del Creixent Fèrtil (vegeu també vol. 5, pàg. 248-258); el blat de moro, originari dels tròpics americans (vegeu també vol. 2, pàg. 383-385), que avui es conrea extensament, sobretot a les àrees temperades de l’Amèrica del Nord (Corn Belt), però que no és nou perquè els pobles autòctons ja el cultivaven abans de l’arribada dels europeus; i l’arròs, originari de l’Àsia meridional, però que arriba ben al N al llarg de les costes coreanes i japoneses i ocupa també extensions considerables de les terres baixes irrigables del N de la Xina.

Els cereals del món temperat

Els cereals que foren versemblantment domesticats a l’àrea europea del bioma, en concret a l’Europa centroriental, són el sègol (Secale cereale) i la civada (Avena sativa), que tradicionalment han ocupat gran part de l’àrea cultivada de l’àmbit europeu del bioma i que ara es cultiven sobretot a les àrees més fredes o menys productives. Curiosament, no es tracta pas d’espècies originàries de l’àmbit de les boscanes decídues, però sembla clar que la seva adopció com a conreu es produí en algun moment de la neolitització d’Europa. Segurament ambues espècies anaven associades als conreus de blat (Triticum) i ordi (Hordeum) com a males herbes i foren adoptades en aquest continent —en el cas del sègol potser abans i tot al N d’Anatòlia— com a collites alternatives els anys de baixa producció de blat. Les primeres mostres inequívoques del conreu del sègol a Europa provenen de jaciments de l’edat del bronze (1800-1500 aC) de Txèquia, mentre que les evidències més antigues de civada cultivada procedeixen de poblaments riberencs de llacs suïssos del final del II mil·lenni aC. Més tard, a partir del començament del I mil·lenni, apareixen totes dues espècies juntes en jaciments de Txèquia, d’Alemanya i de Suïssa. És probable, doncs, que celtes i germànics cultivessin ja el sègol i la civada fa més de 2 000 anys; en qualsevol cas, en l’època romana ja era un conreu habitual a les províncies frontereres al llarg del Rin i del Danubi.

Durant l’edat mitjana el sègol fou el cereal panificable dominant a l’Europa central i occidental, si bé el blat anà guanyant terreny a mesura que es bonificaven més terres. Amb les millores de la productivitat i l’ús creixent d’adobs, el sègol quedà arraconat a les terres més pobres i més fredes d’Europa i de l’Amèrica del Nord, allí on el conreu del blat no és practicable o els seus rendiments molt baixos. El país que produeix més sègol és Rússia, seguit d’Alemanya i de Polònia, dos països en els quals la producció pròpia és insuficient perquè el pa de sègol gaudeix de bona acceptació i es fa necessari recórrer a importacions.

La civada, en canvi, no és panificable; la seva farina no conté prou gluten i els humans només la poden consumir en forma de flocs o de farinetes. Per això s’ha destinat tradicionalment a farratge, sobretot per al bestiar equí. El retrocés de la cabana equina a Europa i als Estats Units al llarg del segle XX ha comportat també la reducció de les superfícies dedicades a aquest cereal bé que, paradoxalment, l’increment dels rendiments ha fet que la seva producció no es reduís en igual proporció. Actualment, la major part de la producció de civada es destina a pinsos i una petita proporció al consum humà (en forma de flocs, farines per a l’alimentació infantil) i usos industrials. Rússia, els Estats Units i el Canadà es reparteixen la meitat de la producció mundial, i els segueixen Alemanya, Polònia i França.

Al N de la Xina es domesticaren el panís (Setaria italica) i el mill (Panicum miliaceum), aliments bàsics de la primera cultura neolítica xinesa, la de Yangshao. Les proves fidedignes més antigues de la domesticació del panís es poden datar als primers segles del VI mil·lenni aC i les del mill una mica més tard, encara que versemblantment una i altra anaren força associades. La introducció de l’arròs i, més tard, la del blat i el sègol deixaren el panís i el mill com a conreus de menor importància, però encara conserven un cert paper en l’alimentació humana i es cultiven extensament al N de la Xina i en altres països, principalment asiàtics. El panís es cultiva principalment al Japó, a la Xina, a Corea i a l’Índia per al consum humà, i als Estats Units i alguns països europeus principalment com a farratge i com a aliment d’ocells de gàbia. El mill comú, d’aparició més tardana en el complex neolític xinès septentrional, ha experimentat un procés semblant. Se’n pot obtenir farina panificable que dóna un pa molt bo, ric en proteïnes, i per això a Rússia, Xina, Japó, Corea, Índia i alguns països europeus es destina principalment a l’alimentació humana; als Estats Units, amb el gra es produeixen pinsos per a porcs i per a l’aviram, i també s’utilitza com a aliment d’ocells, mentre que la planta sencera, en fresc o després d’ensitjar-la, s’empra com a farratge.

L’emergència de la soia

Una planta singular, incorporada tardanament al sistema agrícola xinès i avui propagada per tots els continents, és la soia (Glycine max). La soia és un llegum importantíssim en la dieta de la majoria de pobles de l’orient asiàtic, que el consumeixen de múltiples formes, i ha pres un paper rellevant en l’agricultura mundial com a planta oleaginosa, com a component de pinsos animals i en múltiples aplicacions industrials. Es tracta d’una fabàcia anual, de creixement arbustiu, que pot arribar a fer més d’1,5 m d’alt, però sovint és de port reptant i no aixeca més de 0,5 m de terra. La tija, les fulles i els fruits són peluts, i les tavelles, d’entre 5 i 7,5 cm de llarg per 1,5 d’ample, contenen de 2 a 4 llavors de color variable (verd, bru, groguenc o negre) i forma arronyonada, més arrodonida que la de la majoria de les mongetes.

No hi ha aliment vegetal més nutritiu que la soia. Les varietats comercials més usuals contenen aproximadament un 18% de greixos i un 38% de proteïnes, però es poden trobar varietats amb un 25% d’oli i més d’un 40% de proteïna i fins i tot més. A la Xina, Corea i el Japó és un conreu bàsic que forma part de la dieta quotidiana de centenars de milions de persones en les més diverses formes. La forma de consum més usual és el llegum fresc, ja sigui el brot germinat o els grans tendres, encara immadurs, com si fossin pèsols. El gra sec conté toxines i només es pot menjar després de remullat i sotmès a una llarga cocció, però les preparacions culinàries que l’inclouen són innombrables. Del gra remullat i picat hom obté una emulsió blanca, la llet de soia, comparable a la llet de vaca pel seu valor nutritiu i, a diferència d’aquella, innòcua per a la nombrosa població que, als països asiàtics —en particular a la Xina (vegeu també vol. 6)—, pateix intolerància congènita a la lactosa. Per precipitació d’aquesta llet amb compostos càlcics s’obté el tofu o formatge de soia, i el tel que fa la llet en bullir-la, anomenat iuba, és ric en proteïnes i força apreciat a la Xina i el Japó, on es consumeix fregit o s’incorpora a algunes sopes. La salsa de soia, omnipresent a la cuina xinesa, es prepara amb grans de soia cuits, farina torrada, sal i un llevat que fa fermentar la barreja.

Sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial, el conreu de la soia prengué importància als Estats Units i, actualment, ha esdevingut la planta oleaginosa més important del món. L’oli de soia pertany al grup de l’àcid linolènic (el mateix de l’oli de llinosa) i per això s’enranceix amb més facilitat que altres, però si es refina i s’hidrogena és excel·lent per al consum humà. De fet, és l’oli més consumit al món i ell tot sol representa una tercera part del conjunt de tots els olis destinats a l’alimentació humana (en forma d’oli o com a ingredient de la margarina). Un cop extret l’oli, la polpa romanent és molt rica en proteïnes i s’aprofita per a pinsos, en l’alimentació humana (per exemple per a fer succedanis d’aliments carnis de baix preu) i en diferents processos industrials (fibres sintètiques, escumants, etc.). També s’utilitza molt la lecitina de soia com a additiu alimentari emulsionant.

La producció mundial de soia es concentra en un 90% en quatre països: Estats Units, Brasil, Xina i Argentina. Als altres països de l’Àsia oriental, fora de la Xina, es concentra gairebé la totalitat de la producció restant. Els països asiàtics consumeixen localment la major part de la seva producció, mentre que els americans són exportadors nets. La producció dels Estats Units, concentrada principalment al Corn Belt, representa les dues cinquenes parts de la mundial i, encara que el consum interior és molt gran, sobretot pel que fa a margarina i pinsos, el país exporta, fonamentalment a Europa, prop de 20 milions de tones de soia en gra, xifra que significa la meitat del comerç mundial d’aquest producte.

La producció d’hortalisses

Moltes hortalisses són originàries del bioma de les boscanes decídues o hi han estat domesticades. Par-ticularment remarcables són totes les varietats de conreu de les brassicàcies del gènere Brassica. Les hortalisses d’aquesta família, en efecte, constitueixen un conreu hortícola molt important a Europa i a l’Àsia oriental; en alguns països europeus representen fins un 30% del total d’hortalisses cultivades, en contrast amb només un 6% als Estats Units.

La col borda (Brassica oleracea oleracea) encara es troba en estat espontani a les costes atlàntiques europees, sobretot a les d’Anglaterra, Gal·les, Dinamarca i NW de França; és l’ancessor d’una àmplia gamma de verdures cultivades, com les cols pròpiament dites, la col-i-flor, el bròquil, etc. Al llarg de la història la col ha estat una de les verdures més cultivades als climes temperats; segurament ja es cultivava a la costa del NW d’Europa abans de l’arribada dels indoeuropeus i des d’allí s’estengué cap al centre i l’E d’Europa i tota la conca mediterrània. Altres cols bordes europees, en particular la mediterrània (B. o. robertiana), també han aportat probablement el seu germoplasma a la conformació de varietats de cols més o menys locals; la col-i-flor (B. o. botrytis), per exemple, sembla que té gens de B. o. cretica. Entre les varietats de col més conegudes cal esmentar la col verda (B. o. acephala), que és una de les més antigues, la col de cabdell (B. o. capitata) i la col de Brussel·les o de brot (B. o. gemmifera). Totes són molt riques en vitamina C i es poden consumir de maneres molt variades, generalment bullides soles o amb altres hortalisses, o com a part de sopes o escudelles més o menys riques en continguts carnis. També se’n fa col agra o xucrut per fermentació làctica de cols tallades, lleugerament salades i premsades.

La col xinesa (B. campestris) fou domesticada a la Xina, encara que l’espècie és espontània a totes les regions temperades d’Euràsia. Com la col europea, té innombrables varietats, totes molt apreciades. La més difosa, no sols a la Xina, el Japó i Corea, sinó també a Europa, és la col blanca xinesa o “pak-choi”, amb la qual a Corea es fa el “kimchi”, una mena de xucrut fet amb col xinesa, raves i espècies; és l’acompanyament més habitual de molts plats de la cuina coreana. La col api o “pe-tsai” també es cultiva a Europa com a verdura d’hivern. La colza (B. c. oleifera) fou seleccionada a l’Índia per a aprofitar-ne l’oli que s’extreu de les seves llavors i avui es cultiva àmpliament a totes les regions temperades del món.

No totes les varietats de B. oleracea i B. campestris es cultiven per a aprofitar-ne les fulles o parts aèries. Sembla que foren els celtes o els germànics els que domesticaren el nap rodó (B. c. rapa), ja que els romans no el conegueren fins que conqueriren les Gàl·lies. L’arrel del nap constitueix una hortalissa d’hivern molt important, mentre que els brots tendres es poden menjar com a amanida o bé cuits com espinacs. També s’aprofita com a farratge.

Bledes i bleda-raves també són varietats diferents de conreu d’una mateixa quenopodiàcia (Beta vulgaris), apreciades les unes per les fulles i les altres per les arrels. A l’àmbit del bioma de les boscanes decídues es cultiven com a hortalisses la bleda (B. v. cicla), de la qual s’aprofiten les fulles com a verdura, i també les remolatxes o bleda-raves (B. v. rapa), concretament la bleda-rave comuna o de taula, de la qual s’aprofita l’arrel per a l’alimentació humana, la bleda-rave farratgera i la bleda-rave sucrera. La bleda-rave sucrera, que és la remolatxa per antonomàsia, deriva de la bleda-rave farratgera i és una font de sucre molt important a tot Europa, a Rússia, als Estats Units, a Corea i el Japó, fins al punt que proporciona gairebé la meitat de tot el sucre industrial del món. Totes aquestes varietats deriven d’una forma silvestre de bleda, la bleda borda (B. v. maritima), que es troba en sòls sorrencs i salabrosos d’arreu d’Euràsia, des de les costes de les illes Britàniques fins als subdeserts de l’Àsia central.

Una altra arrel que es consumeix a tota la regió és la de la pastanaga (Daucus carota sativus), un descendent directe de la pastanaga borda (D. c. carota) que encara creix arreu d’Europa, inclosa la regió mediterrània. Tot i que segurament ja es cultivava des d’antic, no li ha estat reconegut tot el seu valor com a planta comestible fins a èpoques més recents. Dioscòrides ja l’esmenta al segle I com a planta comestible i medicinal, i sembla que el primer comentari xinès que fa referència a la pastanaga data de la darreria del segle XIII. Actualment és una verdura molt apreciada tant a Europa i els Estats Units com a la Xina i el Japó.

Els fruiters de fruita dolça: les peres, les pomes i les prunes

Un bon nombre de fruiters de fruita dolça, tant de grana com de pinyol, dels que es cultiven actualment a les regions temperades d’arreu del món tenen per ancessors espècies pròpies de les boscanes decídues. Pel volum de producció, la pomera i la perera són probablement els més importants, però pruneres, cirerers i altres tenen un paper igualment important en la dieta i en la cultura dels pobles de l’Àsia oriental. La dificultat de conrear-los, que implica empelts i selecció de varietats, féu que la seva domesticació fos relativament tardana i que sigui incert el lloc on es produí. En general, les evidències arqueològiques només palesen el consum de la fruita com a aliment, però no demostren si aquesta procedia d’arbres espontanis o cultivats. En tot cas, en els textos clàssics grecs i romans ja apareixen pomeres i pereres cultivades i les tècniques d’empelt eren sobradament conegudes en aquella època.

La pomera (Malus domestica [=Pyrus malus]) és el més important dels fruiters cultivats a les regions temperades d’arreu del món i sembla que els seus milers de culti-vars deriven pel cap baix de quatre o cinc espècies silvestres diferents, principalment M. sylvestris i M. pumila pel que fa a les varietats europees, M. sieversii a les centrasiàtiques, i M. prunifolia a les de l’Àsia oriental. Com ja s’ha dit, no se sap del cert on es domesticà per primera vegada, però a l’Europa central i septentrional ja hi ha testimonis des del Neolític de pomes partides per la meitat posades a assecar i se sap que els romans ja en cultivaven una trentena de varietats. Actualment se’n coneixen més de 2 000 i la producció mundial de pomes és de més de 20 milions de tones anuals. Els principals productors mundials són els Estats Units i França. La poma és un fruit carnós de pell llisa i lluent, de colors que varien en una àmplia gamma del vermell al verd segons les varietats, i d’una aroma característica. Es consumeix principalment com a fruita fresca o en forma de suc o confitura, però també se n’obté per fermentació la sidra i, per destil·lació d’aquesta, el calvados. La introducció de les patates desplaçà les pomes de molts plats cuinats, però, a part de crues, es continuen menjant bullides en compota o al forn.

Les pereres cultivades europees (Pyrus communis) sembla que deriven principalment de dos ancessors silvestres: P. pyraster i P. caucasica, que creixen junts a les ribes de la mar Negra; les de l’Àsia oriental procedeixen de la perera xinesa (P. pyrifolia). Allà on conviuen, tant les unes com les altres mostren trets d’altres espècies silvestres de pereres, molt particularment a Anatòlia i a Manxúria i l’extrem orient rus. Plini (23-79 dC) ja reconeixia 35 varietats de pereres, però la majoria de les varietats actualment cultivades, més de 1 500 en total, se seleccionaren entre el 1750 i el 1850. Des del Neolític es troben testimonis de pràctiques de conservació per dessecació. La pera és una fruita carnosa de forma característica, generalment més dolça i tova que la poma; se sol consumir com a fruita fresca o en conserva, però també se n’obtenen diverses begudes i intervé en plats cuinats com en el cas de la poma.

La prunera comuna (Prunus domestica) procedeix d’una hibridació entre el mirabolaner ver (P. cerasifera) i l’aranyoner (P. spinosa). Se n’han trobat pinyols en nombroses localitats neolítiques de l’Europa central, però sembla més probable que la prunera domèstica s’originés al N d’Anatòlia o als Balcans abans o al començament de l’onada de neolitització d’Europa. En l’àmbit de les boscanes de l’Àsia oriental es domesticà en una data desconeguda la prunera japonesa (P. salicina); les seves flors són un tema recurrent tant en la pintura xinesa com en la japonesa. Les boscanes de l’Amèrica del Nord també tenen la seva pròpia pruna cultivada (P. americana), a més d’altres espècies que s’hi poden hibridar però que normalment no es cultiven. Abans de l’arribada dels colons europeus, que portaren les seves pròpies varietats de prunes, els pobles autòctons de l’àmbit americà de les boscanes decídues ja havien seleccionat varietats d’aquesta espècie, però sense cultivar-la pròpiament. Al començament del segle XIX, alguns colons començaren a fer provatures de domesticació amb diferents pruneres del Nou Món i un segle més tard ja n’hi havia centenars de varietats. Malgrat això, al final del segle XX el conreu de varietats estandarditzades i més productives ha arraconat completament el cultiu de les pruneres americanes.

Els fruiters de fruita seca: les avellanes, les nous i les pacanes

També són originaris de les boscanes decídues alguns arbres i arbustos que donen fruites seques d’ampli consum. Arbres i arbustos, per altra banda, molt comuns en diferents formacions silvícoles del bioma i que, per això mateix, ja havien estat explotats pels humans caçadors i recol·lectors paleolítics i havien tingut un paper gens insignificant en la seva alimentació. D’aquestes fruites les més importants són les avellanes, les nous i les pacanes.

Les avellanes són els fruits dels avellaners (Corylus). Les varietats cultivades que s’exploten actualment pertanyen gairebé totes a tres espècies europees (C. avellana, C. colurna i C. maxima) o bé en són híbrids. No se sap del cert quan ni on foren domesticats per primera vegada els avellaners, però sembla que ja es cultivaven en l’època romana. L’avellana és un fruit arrodonit, lleugerament ovoide, d’uns 10 a 25 mm de dimensió màxima, amb una clofolla llisa i lignificada d’un peculiar color rogenc. Porta a l’interior una única llavor que és l’avellana comestible pròpiament dita, de bessó consistent i saborós, molt ric en lípids; es pot consumir fresca o torrada però sobretot s’utilitza per a la fabricació de xocolates i de mantegues o pastes d’avellana. El seu conreu es concentra a la costa turca de la mar Negra, Sicília i Catalunya (respectivament un 40, un 25 i un 20% de la producció mundial, que és d’unes 60 000 t).

Les nous són els fruits de les nogueres (Juglans), en particular de la noguera comuna (J. regia). Les anàlisis pol·líniques semblen confirmar que la domesticació de la noguera comuna es produí en algun punt de la regió euxínico-caucàsico-hircaniana, en una data imprecisa però en tot cas anterior a la segona meitat del II mil·lenni aC, que és quan reapareix al SW d’Anatòlia i als Balcans el pol·len de noguera (aquest arbre havia desaparegut d’aquestes regions durant la darrera glaciació i havia quedat acantonat en petits refugis de les costes de la mar Negra i de la Càspia). Els romans la introduïren a l’Europa occidental i central i gairebé contemporàniament, cap al començament de l’era cristiana, s’hauria introduït a la Xina. Més tard, entre el segle XVI i el XVIII s’introduí també a diferents punts d’Amèrica (Xile, Califòrnia, NE dels Estats Units). La nou és un fruit arrodonit, lleugerament cordiforme, que pot fer de 3 a 6 cm de diàmetre màxim segons les varietats. La clofolla, dura i lignificada, d’un color bru grisenc més aviat clar, té un tabic membranós interior que migparteix de manera incompleta la cavitat que conté la llavor. Aquesta consisteix bàsicament en un bessó de forma característica, dividit en dos lòbuls solcats de circumvolucions que recorden les d’un cervell. Les nous es consumeixen fresques o seques i, pel seu elevat contingut en lípids, també se’n pot obtenir un oli. S’utilitzen molt en pastisseria i en la fabricació de gelats. Actualment el seu centre de producció més important és Califòrnia, on es practica l’empelt de varietats europees, sobretot franceses, sobre patrons de noguera negra californiana (J. californica), una espècie autòctona de nous massa petites perquè tinguin interès comercial, o de varietats de noguera vera introduïdes a Califòrnia als segles XVIII i XIX, menys productives que les que es cultiven avui. A Euràsia destaquen principalment la producció francesa i la xinesa. Les nous d’altres nogueres americanes com la noguera negra (J. nigra) o la noguera blanca (J. cinerea) també s’aprofiten en pastisseria i en la producció de gelats.

A l’Amèrica del Nord també s’aprofiten els fruits d’algunes càries (Carya) semblants a les nous. El més important de tots és la pacana, el fruit del pacaner (C. illinoiensis), característic de la vall mitjana del Mississipí però cultivat comercialment sobretot a Califòrnia, en particular a la vall de San Joaquín, on es dediquen prop de 100 000 ha a aquest conreu. La pacana és semblant a una nou però una mica més petita i de forma més allargada, amb els lòbuls del bessó més llisos, només solcats longitudinalment per fenedures poc profundes.

Un exotisme plenament integrat: la patata

La patata (Solanum tuberosum) no és autòctona de les boscanes decídues, però s’hi cultiva i es consumeix en grans quantitats. Fora del grup dels cereals, la patatera és la planta comestible més important de tot el món. Encara que originària dels altiplans andins, es cultiva a uns 130 països, principalment de les regions temperades i fredes d’arreu del món. Rússia i Polònia en són els màxims productors, i els agricultors neerlandesos utilitzen una quarta part de la superfície llaurada dels Països Baixos per a cultivar patates.

La patata està molt lligada a la història de la regió temperada del segle XIX. La pressió demogràfica, l’escassesa de bones terres de cultiu i la pobresa afavoriren que al segle XVIII la patata esdevingués l’aliment bàsic de la meitat de la població d’Irlanda. La introducció uns anys abans (possiblement des de Xile) del míldiu de la patata (Phytophthora infestans) féu malbé la collita dels anys 1845-46 i 1846-47 i desencadenà una catàstrofe de grans dimensions entre la població irlandesa (vegeu també vol. 9, pàg. 278-279). Com a conseqüència directa o indirecta de la pèrdua de les collites, durant aquests dos anys i els següents s’estima que la població del país decaigué en uns tres milions de persones. D’aquestes, moltes moriren de fam o de malalties causades per la fam i la resta emigraren massivament als Estats Units, on han deixat una empremta que encara està viva actualment.

El conreu de plantes ornamentals

Els romans introduïren a l’Europa central i septentrional, juntament amb moltes plantes d’horta, la idea de fer jardins. L’horticultura, en particular el cultiu d’herbes remeieres i de condiment, s’anà desenvolupant de mica en mica, però no fou fins al renaixement que les noves tendències arquitectòniques establiren els fonaments de la jardineria ornamental que es coneix avui dia. Gràcies a l’interès dels col·leccionistes per determinades espècies i a la grandiositat que hom pretenia donar als jardins, als segles XVII i XVIII, la jardineria esdevingué un gran negoci, en alguns casos altament especulatiu; s’obtenien varietats noves de plantes cultivades i s’anaven introduint espècies exòtiques, fet que acabà afectant el paisatge de manera espectacular.

A l’orient els cultius ornamentals tenen una història encara més dilatada. Sembla clar que, quan Marco Polo visità la Xina entre el 1272 i el 1293, ja feia segles que els xinesos cultivaven plantes ornamentals. Moltes plantes que ara són comunes als jardins europeus procedeixen precisament de la Xina i del Japó, com la malva reial (Althaea rosea), el lliri blanc o assutzena (Lilium candidum), que es cultiva a la Xina des de fa 3 500 anys, diferents vidalbes de jardí (Clematis) i crisantems, molts dels quals són varietats d’espècies silvestres, com per exemple Chrysanthemum indicum o C. morifolium. La prunera ha tingut un gran protagonisme en la jardineria xinesa (i també, en temps antics, en la japonesa), i això ha estat prou reflectit per la pintura i la literatura. A partir del segle IX, el cirerer es convertí en l’arbre emblemàtic de la jardineria japonesa.

En molts casos, la recol·lecció d’espècies silvestres per als jardins n’ha reduït l’àrea de distribució original. Un dels primers països on es decretà una llei contra la recol·lecció de plantes del camp fou Suïssa, el 1911, i Alemanya a partir del 1936. Actualment, l’orquídia anomenada sabatetes de la mare de Déu (Cypripedium calceolus), que es distribueix per tot l’hemisferi nord, està molt amenaçada a tot Europa i ja s’ha extingit a Bèlgica i a Luxemburg. Com altres orquídies del grup de les abelleres, les sabatetes de la mare de Déu són difícils de cultivar, i és per això que són relativament rares i molt preuades. Les recol·leccions de plantes al camp poden arribar a assolir proporcions enormes; dels Estats Units, per exemple, s’exporten cada any cap a Holanda més de 10 000 peus de diferents espècies silvestres de liliàcies del gènere Trillium, mentre que a la Gran Bretanya la recol·lecció comercial del lliri de neu (Galanthus nivalis) i de l’escil·la atlàntica (Hyacinthoides non-scripta) amenaça les poblacions silvestres d’algunes àrees.

L’ornamentació floral ha anat evolucionant a Europa al llarg dels segles. Els grecs i els romans se servien de les flors sobretot per a fer corones i garlandes, i durant l’edat mitjana i el renaixement es cultivaven als horts dels monestirs i es feien servir per a decorar les esglésies. Hi ha pintures del segle XV on apareixen poms de flors, i al segle XVII els mestres flamencs en pintaven grans rams, sovint a les cases de mercaders rics. Al Japó i la Xina aquest art és molt més antic; de vegades té un caràcter força elaborat i misteriós, i en el budisme zen posseeix fins i tot un sentit espiritual.

L’aprofitament de les pastures

L’explotació ramadera de les boscanes és una pràctica antiga. Les pastures permanents naturals o poc artificialitzades tendeixen a afavorir la biodiversitat d’una regió. La proporció de vegetació seminatural sol ser molt més alta que en els sistemes d’explotació intensiva, i la conservació d’elements del paisatge natural, com ara bardisses, arbres i basses, és força més probable. Els baixos nivells de nutrients també afavoreixen les espècies vegetals que no toleren nivells elevats de nitrats i fosfats al sòl. Però les plantes no són l’únic grup que es beneficia d’aquests sistemes d’explotació; diferents estudis han demostrat que les poblacions d’insectes, invertebrats i ocells tenen més possibilitats de prosperar en aquests tipus de pastures que no en un sistema d’explotació intensiva.

Els usos pastorals tradicionals

Tradicionalment els artigatges eren una pràctica destinada a obtenir terres de conreu i no pas pastures. Tanmateix, des de l’edat mitjana s’havien establert arreu d’Europa drets comunals de pastura en els terrenys que pertanyien al comú i en els guarets. A partir del segle XVI, per millorar els rendiments de les terres, es començaren a plantar primer naps i després prats artificials amb trèvols (Trifolium) i trepadelles (Onobrychis) barrejats amb raigràs i altres gramínies. Des d’aleshores aquests han estat els terrenys de pastura closos del bestiar d’una gran part de l’àmbit europeu del bioma. Això no vol dir, però, que en alguns llocs no hi hagi sistemes d’explotació extensiva que impliquen pràctiques ramaderes tradicionals en terres arbrades amb pastura; es tracta d’una explotació extensiva en què el bestiar pastura lliurement per un terreny amb un recobriment arbori dispers, a l’estil de les deveses mediterrànies (vegeu també vol. 5, pàg. 242-246).

Tradicionalment, s’han dut a pasturar en aquesta mena de formacions els porcs i els ramats d’ovelles i de vaques destinats a carn, però, a causa de la demanda de carn de caça, cada vegada es reserva més terreny per al cérvol. Els animals que es duen a pasturar en aquestes extenses àrees de terreny arbrat solen pertànyer a races resistents que s’han criat durant anys per aguantar les dures condicions d’aquest medi. Aquestes pràctiques extensives han sobreviscut sobretot a les contrades on hi ha una gran proporció de terres comunals i les pastures no s’exploten.

L’arribada dels europeus a l’Amèrica del Nord comportà la introducció de tota la varietat d’animals domèstics que eren comuns a Europa. Els pobles autòctons no tenien més animals domèstics que el gos i el gall dindi i per proveir-se de carn recorrien a la caça. Tanmateix, en algunes àrees de l’àmbit de les boscanes decídues, havien alterat l’hàbitat forestal provocant de manera periòdica petits incendis en el sotabosc; així afavorien la caça i conservaven els arbres que els interessaven, generalment petits claps. El resultat era sorprenentment semblant al paisatge en mosaic de l’Europa occidental i mitjana. Els pobladors europeus de Michigan, per exemple, es trobaren extensions considerables d’una mena de deveses amb grans roures dispersos que, com es pot imaginar fàcilment, s’utilitzaren com a pastures, sovint amb bestiar importat directament de l’altra banda de l’Atlàntic. Els porcs es deixaven anar i vivien al bosc en estat semisalvatge, alimentant-se dels fruits dels arbres i constituint una font assequible i valuosa d’aliment per als pobladors. A Carolina i a Virgínia es plantaren camps de presseguers per substituir les boscanes autòctones i proporcionar menjar als porcs, que es menjaven tant la molla del préssec com el pinyol. També el bestiar boví es duia a pasturar al bosc durant el dia i es tancava a la nit per seguretat. Així doncs, els cims boscosos de la serralada dels Apalatxes s’aprofitaven intensivament.

En algunes regions nord-orientals americanes el pasturatge del bestiar esdevingué tan intens que els ramaders s’hagueren de desplaçar a terrenys comunals allunyats del lloc on vivien. Aparegueren fins i tot poblacions considerables de porcs, cavalls i bovins assilvestrats. A Nova Anglaterra, per exemple, hi ha constància de grups de porcs que furgaven en les aigües somes de les platges durant la marea baixa per alimentar-se de petxines. En altres indrets, com ara a Maryland, el bestiar assilvestrat arribà a convertir-se en una amenaça per als ramats domèstics. Fins i tot l’aviram voltava prop de les cases en estat semisalvatge.

L’espai de pastura actual

Actualment, la major part de l’activitat agro-pecuària de l’àmbit temperat de les boscanes decídues és intensiva. Per això els aprofitaments pastorals extensius són força excepcionals i se solen limitar a les àrees de muntanya on les pastures ocupen cotes per damunt de les boscanes i dels boscos de coníferes subalpins. És més freqüent l’explotació pastoral de prats artificials sembrats amb barreges de diferents proporcions de gramínies i lleguminoses, en què generalment és present una gramínia autòctona a gran part de l’Europa continental i a diferents zones de l’Àsia, el raigràs (Lolium perenne), espècie que es presenta associada als trèvols (Trifolium), rics en proteïna i fixadors del nitrogen atmosfèric gràcies als seus nòduls bacterians.

En tot cas, moltes àrees forestals es continuen utilitzant, oficialment o no, com a pastures. En moltes regions de l’Europa occidental les ovelles pasturen en boscos seminaturals, de vegades com a part d’una estratègia planificada de diversificació d’usos i de vegades perquè els altres usos s’han abandonat i el bosc, encara que més pobre que els prats naturals o artificials, només es considera útil per al pasturatge. Així, per exemple, en dos països tan diferents com els Estats Units i Bulgària s’estima que aproximadament la meitat de la seva superfície forestal té un valor entre alt i mitjà com a pastura per al bestiar. Cap al final de la dècada del 1980, 300 000 ha dels boscos austríacs suportaven 92 000 caps de bestiar boví i 37 000 de caprí. En general, les àrees forestals obertes són més valuoses com a pastura que les denses, però aquestes condicions poden canviar si, per exemple, s’hi practica una protecció informal de la població de cèrvids.

S’han fet alguns estudis per mirar de conèixer la proporció de territori que es dedica a pràctiques agro-pecuàries extensives als països europeus. A França, per exemple, un 30% de la terra consisteix en prats seminaturals o millorats. A Hongria, els sistemes d’explotació extensiva es troben sobretot en terres marginals, que ocupen entre un 15 i un 20% de la superfície del país; hi ha extensions considerables de terres de pastura amb arbres a les regions de Bükk, Zemplén, Baranya i Somogy. A Polònia, l’agricultura continua repartida entre grans explotacions agro-pecuàries col·lectives, que s’acostumen a explotar en règim extensiu, i petites finques privades. A les clarianes de bosc dels Carpats, al SE del país, es duen a pasturar petits ramats d’ovella polonesa, molt resistent, de la qual s’aprofita la llana i la llet més que no pas la carn.