El pes de la història
A tot el bioma de les boscanes decídues, l’impacte humà ha estat ininterromput d’ençà de temps molt remots. Aquest impacte ha estat la causa de la desaparició total del bosc en grans superfícies, dels canvis d’ús de l’espai de les boscanes per destinar-lo a la pastura i a la producció de farratge, de canvis en el règim hídric, de la sobreexplotació de determinades espècies arbòries, de vegades fins a portar-les a frec de l’extinció en algunes àrees, de la introducció d’espècies exòtiques, etc. En qualsevol cas, els humans han transformat les boscanes decídues amb més intensitat que cap altre bioma. Els àmbits de les boscanes decídues dels diferents continents figuren, pel seu clima i el seu potencial agrícola, entre els més favorables al poblament humà, en efecte, i és per això que en general les boscanes estan molt poblades i han acollit, tant en el passat com avui, algunes de les civilitzacions tecnològicament més avançades. Tanmateix, malgrat que tot el bioma comparteix unes condicions ambientals similars, la història de la colonització humana de cada una de les seves regions és extraordinàriament variada.
A l’Àsia oriental, la civilització xinesa ha reeixit a sobreviure més de 3 000 anys i ha marcat profundament la cultura dels seus veïns coreans i japonesos. A l’Europa occidental i central, es pot dir que la història escrita començà amb la romanització d’una part del territori i continuà amb la successiva cristianització dels pobles bàrbars a partir de la caiguda de l’imperi Romà, però no fou fins a l’alba dels temps moderns que els grans centres de cultura i de poder es desplaçaren des de la mar Mediterrània cap a la façana atlàntica europea i l’Europa central, al N dels Alps. A Amèrica els pobles amerindis no havien passat del Neolític quan entraren en contacte amb els europeus, els quals, en la seva expansió, pràcticament els aniquilaren i alhora posaren els fonaments d’una nova civilizació que avui és la dominant al món sencer. En conjunt, els resultats són arreu els mateixos: juntament amb el de les praderies, el bioma de les boscanes decídues és avui el més artificialitzat, encara que l’artificialització afecti de manera diferent cada una de les seves regions. A les planes europees, xineses i nord-americanes, la desforestació és pràcticament total: només a les àrees més accidentades o marginals es conserven petits claps de bosc natural, tal com passa a la Xina, i en àrees boscades extenses a la regió amuriana, a Corea i fins i tot al Japó. En termes forestals, a totes les àrees es troben, a tot estirar, boscos naturals en règim d’explotació reglada i plantacions artificials, tant d’espècies autòctones com exòtiques.
La memòria de l’impacte dels caçadors i recol·lectors paleolítics
Al domini de les boscanes decídues no ha subsistit la memòria històrica dels darrers caçadors i recollectors. L’aptitud agrícola dels seus sòls afavorí que la neolitització s’afermés i marginés ràpidament les formes de vida anteriors. Només a Amèrica la caça i la recol·lecció romangueren un complement de l’economia d’alguns dels pobles amerindis fins a l’arribada dels europeus, però tots ells coneixien ja l’agricultura, que era la base de la seva subsistència. L’hipotètic impacte dels antics caçadors i recol·lectors paleolítics només es pot inferir indirectament de les restes que apareixen als jaciments arqueològics o de les extincions d’animals documentades arqueològicament.
Fins fa uns 10 000 anys, tota l’Europa occidental i mitjana era ocupada per la tundra àrtica, i no fou fins al període comprès entre els 10 000 i els 8 000 anys enrere que es produí l’avanç de les boscanes decídues en el que avui és el seu àmbit europeu. Les evidències són menys clares per a altres parts del bioma, però una situació semblant, encara que més dilatada en el temps (fa entre 11 500 i 6 000 anys), es donà a les boscanes de l’Àsia oriental. Potser la romanalla més significativa de l’impacte dels humans caçadors i recol·lectors al bioma, contemporània dels temps en què el bioma mateix s’implantava a la que avui és la seva àrea, són les capes carbonitzades resultat d’incendis selectius destinats a millorar els rendiments de la caça. Els caçadors i recol·lectors es resistien com podien a l’avanç d’un nou sistema forestal que els capgirava totalment les estratègies tradicionals de cacera: de la cacera del ren, el cavall i el mamut havien de passar a la del cérvol, l’ur i el senglar.
A l’àmbit de les boscanes decídues de l’Amèrica del Nord es repetien situacions semblants. En un primer període, l’anomenat paleoindi (aproximadament del 9500 al 8000 aC), amb els gels iniciant la seva reculada, el clima era encara massa fred a la major part del territori perquè s’hi fessin boscanes, i només recorrien la regió petits grups de caçadors nòmades. Posteriorment, durant el període arcaic (8000 aC a 1500 aC), les temperatures moderades fomentaren la substitució de molts boscos de coníferes per boscos mixtos i boscanes decídues, amb una producció d’aglans i altres fruits i plantes comestibles molt més abundosa, una fauna d’ocells i petits mamífers molt més rica, i uns rius rics en peixos; tot plegat fonts regulars d’aliment. Això permeté que les poblacions s’incrementessin i també que, sense abandonar una economia de caçadors i recol·lectors, adoptessin formes de vida parcialment sedentàries, amb desplaçaments estacionals en recerca dels recursos més favorables en cada època de l’any. En qualsevol cas, l’impacte global dels primers pobles de les boscanes decídues nord-americanes fou relativament insignificant. Tot i que el foc es feia servir per a fomentar el creixement de les plantes bulboses i anuals i com a mitjà per a suprimir petits mamífers, només petites àrees d’arbres immadurs en àrees relativament petites es veien afectades.
Els agricultors neolítics contra les boscanes del Vell Món
Encara no ben implantat el bioma a la seva àrea recent, les boscanes començaren a recular per un impacte molt més greu que el dels incendis dels caçadors i recol·lectors: en dues àrees molt properes als seus límits, primer al Creixent Fèrtil (uns 11 000 anys enrere) i més tard a la vall del riu Groc (uns 8 500, segons les troballes més recents), diferents grups d’humans aprengueren a domesticar plantes i animals i a sedentaritzar-se.
Les evidències aportades recentment per les anàlisis pol·líniques semblen indicar que, tant al Creixent Fèrtil com a les terres de “loess” del N de la Xina, l’agricultura començà en un medi que recordaria més aviat els subdeserts freds poblats per diferents espècies d’asteràcies del gènere Artemisia i en un moment de ràpida transformació de les condicions ambientals. Çatal Hüyük, un important assentament neolític de la plana de Konya, a l’altiplà anatòlic, actiu fa uns 8 500-7 500 anys, en dóna un exemple significatiu: diagrames pol·línics de l’àrea mostren que les veïnes muntanyes del Taurus, privades de bosc fins a la fi del Plistocè, començaren a acollir pins, bedolls i roures fa 11 000-8 000 anys, coincidint amb la implantació d’aquell poble sedentari.
Per altra banda, és entre els 8 000 i els 5 000 anys enrere que es produí la neolitització del N d’Anatòlia, de la regió caucàsico-hircaniana i, sobretot, d’Europa central i occidental. Al marge de les dificultats d’adaptació al clima dels conreus de les poblacions neolítiques originàries del Creixent Fèrtil, la dificultat d’aclarir les grans boscanes medioeuropees també contribuí a alentir el seu avenç mentre no es desenvoluparen les tècniques apropiades. D’entrada s’havien de limitar a una agricultura itinerant a les clarianes que obrien amb focs provocats. Tanmateix, si més no a partir del 3000 aC, els camperols començaren a aplicar la destral amb mànec, a més del foc, per escometre les boscanes i estendre els seus conreus. Entre el 3000 i el 2000 aC l’agricultura s’havia adaptat a les condicions del NW d’Europa, i un mil·lenni més tard arribava fins a Dinamarca i al S de Suècia.
Uns diagrames pol·línics obtinguts de sondeigs fets a torberes daneses han posat de manifest els efectes que tingué l’arribada dels primers pobladors neolítics i la subsegüent aclarida dels boscos per al seu aprofitament agrícola, fet que en aquesta regió es produí cap al 2500 aC. L’anàlisi pol·línica mostra la dràstica disminució dels pòl·lens d’arbres grans, com ara roures, oms, tells i freixes, mentre que es produí un gran increment del pol·len de bedoll. Això suggereix que les artigades es feien cremant un tros de bosc, ja que l’aclarida de boscos mitjançant el foc afavoreix arbres com el bedoll, les llavors dels quals necessiten claror per a germinar; paral-lelament augmentà el pol·len de les gramínies de pastura i, sobtadament, a partir d’un cert moment, el de cereals i les males herbes. Finalment, la reaparició dels pòl·lens d’arbres grans de les boscanes, sobretot de roures, sembla suggerir que els agricultors es traslladaren a un altre territori, presumiblement perquè el sòl s’exhaurí. A les torberes de Gal·les, on el Neolític assenyala l’inici de la decadència de les rouredes mixtes (roure, om i tell) i de les vernedes, s’han obtingut resultats similars.
Una evolució semblant, encara que estigui menys documentada, seguí probablement l’expansió del primer Neolític xinès. Aquest, tanmateix, sembla que explotà preferentment les terres altes de “loess” cobertes d’estepes i subdeserts. Ja en temps històrics, durant el període dels ‘estats combatents’ (403-221 aC), es produïren importants aclarides de boscanes amb l’objecte d’incrementar la producció agrícola. Al Japó, encara que s’ha trobat terrissa de 12 700 anys enrere, la més antiga coneguda al món, no hi ha rastres d’activitat agrícola fins al segle IV aC, amb la introducció de la cultura Yayoi, procedent de la Xina a través de Corea.
Les desforestacions dels imperis antics
A cavall dels segles immediatament anteriors i posteriors a l’inici de l’era cristiana es produïren, tant a Europa com a l’Àsia oriental, grans expansions de les poblacions. També s’incrementaren les seves capacitats tecnològiques i s’iniciaren processos d’unificació política que conduïren a situacions prolongades de relativa estabilitat. A Europa fou el temps de l’emergència i la caiguda de l’imperi Romà (segles II aC a IV dC), mentre que a l’Àsia oriental fou el de la unificació de la Xina sota la dinastia Han (segles II aC a III dC).
El poder i les necessitats d’aquestes civilitzacions cresqueren fins a tal punt que comportaren considerables transformacions del paisatge, tant dins com fora dels territoris que dominaven directament. Fou una transformació impulsada pel comerç, la indústria, el creixement de la població i la guerra. Per als romans, tal com expressà Ciceró (106- 43 aC), no hi havia dubte de l’asserviment de la natura als humans i de la necessitat de transformar-la. La visió més organicista de la natura que tenien els xinesos no els impedí de transformar profundament els medis en els quals s’establien o els dels pobles que sotmetien, entre els quals les boscanes.
La primera civilització romana, que assolí el seu poder màxim entre el 200 aC i el 400 dC, era l’exponent més reeixit d’aquesta política d’expansió a Europa i a les terres que vorejaven la mar Mediterrània. Un recurs clau per a un poder emergent com el dels romans era la fusta, i quan s’exhauriren pràcticament del tot els recursos del Laci, la política romana tendí a orientar-se a controlar àrees amb recursos forestals explotables. Els boscos de la vall del Po foren arrabassats als gals al final del segle III aC, i més tard les conquestes s’estegueren principalment cap a l’Europa occidental i central. La conquesta de la Gran Bretanya, per exemple, començà l’any 43, i Dàcia, el que avui és Romania, fou conquerida l’any 105. No és estrany, atesa la desforestació relativa del nucli de l’Imperi, que Cèsar quedés bocabadat quan veié els boscos de la Gàl·lia i de Britània on “hi ha fusta de tota mena”, i la immensitat dels boscos de Germània, tan extensos que “no coneixem cap home a Germània que pugui dir que ha arribat al final d’aquell bosc o que sàpiga on comença”.
La conquesta d’Europa portà una enorme riquesa a Roma. També fou un període de gran creixement de la població, d’augment de la migració i de major consum. La necessitat de combustible per a la cuina, la calefacció i la indústria afectà el subministrament de llenya, com també la construcció d’edificis privats i públics. Les restes d’un sistema complet de calefacció central trobades en una vil·la romana a Alemanya portaren els investigadors a concloure que per a mantenir en funcionament els focs de la vil·la calia cremar uns 130 kg de llenya cada hora. La demanda de la societat romana, tant d’abastaments de primera necessitat subministrats per la ciutat (el pa o l’aigua, per exemple) com d’articles de luxe, creixé ràpidament. Les infrastructures construïdes per a subministrar aigua potable a Roma es feren amb un morter a base de calç; s’ha calculat que per a produir 1 t de calç s’havia de cremar un tronc de roure de 0,5 m de diàmetre i 10 m de llargada. Les foneries de bronze i ferro i les manufactures de vidre bufat també consumien grans volums de llenya. Quan la carestia de combustible a Itàlia féu prohibitius els preus, les indústries importants començaren a desplaçar-se cap a altres regions de l’Imperi, probablement per trobar recursos de fusta locals més segurs i més barats. Les fàbriques de terrissa de la Gàl·lia s’imposaren als terrissaires d’Etrúria que prèviament dominaven el mercat romà; de ser un exportador net de vidre, Itàlia passà a importar productes de la Narbonesa i s’obriren foneries de ferro al S de Britània.
Al segle II les províncies romanes ja havien esdevingut la base productiva de l’Imperi tant pel que fa a primeres matèries com a productes manufacturats, i en el procés s’havien transformat. En paraules de Tertul·lià (vers 160-240): “Una mirada a la faç de la terra ens mostra que cada dia està més ben cultivada i que és més plena de gent que en altres temps. Ara hi ha pocs llocs que no siguin accessibles, pocs de desconeguts, pocs que no estiguin oberts al comerç. Els boscos han deixat pas a l’arada, el bestiar ha espantat les feres del bosc, i allà on abans només hi havia una cabana, ara s’hi poden veure grans ciutats”.
L’expansió de l’espai agrari a les boscanes europees
Amb la caiguda de l’imperi Romà, tant l’Europa occidental com l’oriental perderen l’impuls de l’etapa anterior i caigueren en el marasme i l’endarreriment, amb camperols que vivien en grups tribals tancats enfrontats els uns amb els altres i que formaven, quan reeixien a imposar el seu poder als veïns, petits i efímers reialmes. Les guerres eren freqüents, els camins insegurs i l’àrea era periòdicament envaïda per onades de colonitzadors i invasors, com ara els víkings i els hongaresos. Cada comunitat vivia replegada sobre ella mateixa i dels recursos del seu propi territori, ja que el comerç havia esdevingut rar. La població romania estancada i la rompuda de noves terres per posar-les en conreu s’alentí o es deturà en moltes regions europees.
Tanmateix, en altres regions no faltaven els estímuls per a la destrucció dels boscos. En àrees remotes, com ara la Borgonya, menys exposades a les invasions, el procés de creixement de la població començà aviat. En altres, com el Brabant, colonitzat pels francs als segles VI i VII, les àrees boscades foren posades al servei d’incipients manufactures, com la producció de carbó vegetal, més lleuger i fàcil de transportar que la llenya i imprescindible en la fabricació del ferro. En altres àrees, com en el cas dels Pirineus, foren les invasions del període les que tingueren un efecte indirecte sobre els boscos de les regions muntanyoses, cap on els colonitzadors fugien buscant seguretat. A l’Europa oriental, els pobles germànics cristianitzats emprengueren un gran moviment de colonització cap a l’E, a terres ocupades pels eslaus. Això comportà una migració important de camperols que rompien boscos i feien servir l’arada de rodes en zones on els eslaus encara practicaven l’agricultura itinerant. Aquesta expansió continuada al llarg de tres o quatre segles donà com a resultat un complex mapa ètnic que des d’aleshores ha estat una font contínua de conflictes a la zona. Les primeres migracions començaren entre el 919 i el 932, quan els germànics s’establiren a l’àrea entre els rius Elba i Saale. La colonització fou alentida per les invasions hongareses, i després es reinicià amb força a mitjan segle XII, quan es fundaren Holstein, Mecklenburg i Brandenburg. Com a l’Europa occidental, les terres boscades eren considerades improductives: resultava un tort intolerable que les boscanes ocupessin la terra ‘sense cap finalitat’ i ràpidament es romperen milers d’hectàrees de bosc per a aprofitaments agrícoles.
La població d’Europa al principi del període medieval era, doncs, escassa i el seu creixement molt lent. No obstant això, a partir del segle X la situació millorà, i de l’any 1000 fins al 1300 la població augmentà aproximadament d’uns 36 milions de persones a uns 80 milions, la majoria dels quals vivien de l’agricultura, en explotacions aïllades o en poblets de poques famílies. En bona part, l’augment fou degut als avenços agrícoles que incrementaren la disponibilitat d’aliments i estimularen una nova onada de rompudes i de colonització. Primer apareixien petits llogarets d’una o dues cases en una clariana del bosc; aquests es consolidaven i els seus pobladors anaven rompent terres a la perifèria de la clariana per implantar els seus conreus i així els llogarets es convertien en petits pobles envoltats de camps permanents. El procés era lent i variava segons les zones, però el canvi global sobre l’entorn fou molt fort. Es calcula que originàriament els boscos cobrien un 95% de l’Europa occidental i central, però, al final del període de la colonització medieval, aquest havia quedat reduït a un 20%. A Anglaterra, per exemple, la coberta original de bosc passà d’uns 20 000 km2 (aproximadament un 15% del territori) l’any 1086 a menys de 14 000 l’any 1350, amb una mitjana de destrucció d’unes 7 ha diàries.
L’espai boscat de l’Illa de França i les altres regions que envolten París experimentaren una important reculada del segle XVI al XVIII. La ràpida expansió de l’agricultura i del consum de fusta per a la construcció i de llenyes per a les indústries i els usos domèstics (cuina i calefacció) fou general a tot Europa, però molt especialment al voltant de les grans ciutats. La demanda fou tan gran que, durant la segona meitat del segle XVIII, els preus de les fustes i llenyes experimentaren als mercats urbans un augment més gran i més persistent que molts altres productes. Els únics boscos encara extensos del continent eren els de la part oriental i els de la part oriental i els de Rússia, on la densitat de població era més baixa i no hi havia tanta demanda de fusta ni de terres per a conrear.
IDEM, a partir de Pounds, 1990
Als segles XI i XII, l’extensió de les terres de conreu a Europa es féu primordialment a costa de les boscanes de terra baixa. L’eficiència de l’arada de rodes fou de gran ajuda a l’hora de cultivar sòls més pesats. La rompuda dels boscos de l’Illa de França es completà pràcticament cap al 1080 i la major part del SE d’Anglaterra ja s’havia posat en conreu a l’època del cadastre general normand d’Anglaterra, l’anomenat “Domesday Book”, l’any 1086. Els monestirs tingueren un gran paper en aquesta tasca de colonització i fou així, i també gràcies a donacions, que l’Església es convertí en el més gran terratinent d’Europa i incrementà la seva riquesa i el seu poder posant en conreu noves extensions de boscana.
Cap a l’any 1200, la major part de les boscanes amb millors sòls de l’Europa occidental ja havien estat aclarides i començà la lenta migració cap a àrees menys favorables, les terres més altes o els sòls menys productius de les landes. A França, aquest moviment afectà el massís d’Argonne, les terres altes de la Lorena, els Vosges, la Beauce central i les terres altes de la Bretanya. De fet, fou a França, on es calcula que entre els segles X i XI es talaren més de 30 000 km2 de boscanes, on primer es manifestà la preocupació per la preservació del bosc amb la promulgació, el 1280, de la primera ordenança forestal. Semblantment, a les illes d’Estònia, havia entrat en vigor l’any 1254 un primer edicte prohibint la tala de boscos. A Anglaterra, els Downs calcaris, abans escassament poblats, ja eren plens de llogarets a la meitat del segle XIII. Tanmateix, la gran colonització interna de l’Europa occidental medieval s’interrompé al segle XIV. Probablement la població havia assolit un pic, el clima s’estava deteriorant, els assentaments eren empesos cap a àrees marginals i per tant la producció agrícola ja no podia sostenir l’expansió. La successió de fams i d’epidèmies, sobretot la de la pesta negra, que en algunes àrees reduí la població fins a una tercera part, comportà el declivi de les fortunes de la zona. Aquest declivi i el posterior despoblament de moltes granges i llogarets permeté que moltes àrees boscoses es regeneressin.
A l’Europa oriental, el creixement de la població fou més lent i, en conseqüència, també la reculada de les boscanes. A l’àrea que avui és Hongria, per exemple, entre la conquesta magiar (896-900) i el començament del segle XIX, només s’havia abatut un 20% de la coberta forestal original. De fet, ben bé fins als segles XVII i XVIII la densa coberta forestal de l’Europa oriental actuà fins i tot com a defensa enfront de les invasions. A partir del final del segle XVIII, però, l’augment de la població i la creixent activitat econòmica a la regió comportaren noves rompudes de boscanes per a obtenir terres de conreu i obrir vies de comunicació. El tractat d’Adrianòpolis del 1859, que assegurava la llibertat de navegació pel Danubi, incrementà la demanda de terres i el consegüent declivi de la coberta forestal. A Romania, on els voivodes de Valàquia s’enorgullien un segle abans que el seu país no necessitava castells perquè les muntanyes i els boscos eren prou defensa, uns 2 milions i mig d’ha de boscanes foren rompudes entre el 1781 i el 1918, bàsicament per a ser destinades a la producció de gra. En aplicació de la reforma agrària, aproximadament 1 280 000 ha més es posaren en conreu entre el 1921 i el 1935 per a satisfer les exigències de terra de conreu per part dels camperols.
Un esquema semblant d’assentament, però una mica més tardà, es donà a la Rússia central a partir de l’afermament de Moscòvia com a aglutinador de tots els estats russos després de les invasions mongoles. A partir del segle XV es produí una expansió constant, seguint patrons similars als de la resta d’Europa, en què l’agricultura desplaçà els boscos. En algunes àrees, sobretot a la capçalera del Volga, l’expansió fou molt ràpida. En un sol districte de les riberes del Volga, l’àrea de boscanes decídues rompudes per a l’agricultura es multiplicà per cinc entre el 1613 i el 1622. Al final del segle XVIII, aproximadament tres quartes parts de les boscanes al N de l’estepa s’havien romput i llaurat en bona part, mentre que al S, l’any 1800 s’havia romput aproximadament una tercera part de l’espai boscat, i prop d’un 80% l’any 1900. En total, uns 70 milions d’ha de bosc es romperen a la Rússia europea des del final del segle XVI fins al 1914.
Les boscanes del Nou Món abans i després de la colonització europea
Al llarg del període arcaic, durant les seves fases mitjana i tardana, entre el IV i el I mil·lenni aC, la població no parà de créixer de manera gradual però regular; es començaren a establir diferenciacions socials en les comunitats i es crearen agrupacions territorials entre elles, com també incipients xarxes comercials per obtenir materials d’altres regions. Finalment, entre el 1500 aC i l’arribada dels colonitzadors europeus al segle XVII es desenvolupà l’anomenat període boscà (“woodland”) durant el qual hom troba ja assentaments de pobles agricultors amb estructures socials més complexes i enfrontaments violents, aliances o lligues entre tribus. Les proves arqueològiques semblen posar de manifest que arreu de les boscanes decídues del NE de l’Amèrica del Nord la major part de la gent vivia en establiments semi-permanents i es dedicava a l’agricultura itinerant. Les comunitats, que podien oscil·lar entre la cinquantena i el miler de persones, versemblantment es traslladaven de lloc cada 10 o 15 anys per assegurar-se nous recursos. Els humans vivien respectant el seu entorn i, gràcies a la baixa densitat de les poblacions, n’obtenien el que els calia sense malmetre’l.
Les poblacions continuaren augmentant i, sobretot a les valls fluvials principals, es desenvoluparen assentaments permanents i fins i tot autèntiques ciutats. Per exemple, la ciutat de Cahokia, a la riba esquerra del Mississipí, davant de l’actual emplaçament de Saint Louis, tenia al segle IX una població de més de 60 000 habitants i túmuls de terra gairebé tan grans com moltes piràmides de les civilitzacions coetànies de Mesoamèrica. Aproximadament entre el segle IX i l’arribada dels colonitzadors europeus assolí l’apogeu l’anomenada cultura mississipiana, basada en l’agricultura del blat de moro, la mongetera i la carbassera en terrasses alluvials i que tenia un hàbitat concentrat en què es construïren grans túmuls de terra esgraonats.
Fou la segona onada d’exploracions europees, al començament del segle XVII, la que provocà canvis dramàtics per als pobles i el medi de la regió. La colonització del Nou Món per part dels immigrants procedents del Vell Món, superpoblat i religiosament intolerant, fou ràpida. Els comerciants holandesos pujaren pel riu Hudson, caçant animals de pell fina; els colonitzadors anglesos, en canvi, s’instal·laren com a grangers a les terres de Nova Anglaterra i del S de Virgínia; els comerciants francesos vorejaren l’extrem septentrional dels Apalatxes pel riu Sant Llorenç i els Grans Llacs i comerciaren al llarg del Mississipí i dels seus afluents; i els immigrants alemanys començaren a colonitzar la Gran Vall dels Apalatxes de Pennsilvània cap al S, fins a Carolina del Nord.
La colonització europea de l’Amèrica del Nord és potser l’exemple més concloent del que s’ha anomenat ‘imperialisme ecològic’, és a dir, la implantació en un continent nou, no sols d’una població humana, sinó de tot el complex de plantes i animals domèstics, males herbes, paràsits i malalties infeccioses associats. En el cas de la zona oriental de l’Amèrica del Nord, el fet de compartir bioma amb l’Europa atlàntica assegurà l’èxit als invasors, als seus animals domèstics i a les seves plantes de conreu, mentre que les malalties infeccioses feren estralls entre les poblacions autòctones que no hi havien estat mai exposades i no tenien, per tant, defenses. Així, mentre que del 1800 al 1870 la població dels Estats Units havia augmentat de poc més de 5 milions de persones fins a prop de 40 milions (en un territori, això sí, tres vegades i mitja més gran), la població ameríndia, que es calcula que podia ser d’1 milió de persones l’any 1500, havia disminuït gairebé fins a l’extinció, en bona part a causa de malalties importades del Vell Món com ara la verola.
Entre els segles XVII i XIX, les boscanes decídues nord-americanes disminuïren a una velocitat creixent. Dels més de 3 milions de km2 de boscanes decídues i mixtes que es calcula que hi havia a l’època de Colom al que avui és la meitat oriental dels Estats Units, l’any 1930 amb prou feines en quedaven 400 000, és a dir, una vuitena part. A l’inici de la colonització, el bosc es considerava tant un recurs com un obstacle per a la civilització i el progrés; proporcionava combustible i materials de construcció, però s’havia de rompre per a convertir-lo en terra agrícola. La rompuda dels boscos també allunyava l’amenaça que representaven com a refugi d’animals perillosos i de nadius hostils, de la mateixa manera que a Anglaterra els boscos s’associaven amb refugis de caçadors furtius, bandolers i lladres. La rompuda dels immensos boscos d’Amèrica es considerava un símbol de control sobre l’entorn i la clau per a l’expansió agrícola. De fet, tal com ha passat sempre al llarg de la història, es creia que la rompuda del bosc era el primer pas cap a la civilització.
A mitjà termini, però, a l’Amèrica del Nord es produí una situació d’exhauriment de recursos i de migració interna semblant a les que havia viscut Europa. Quan als assentaments més antics de Nova Anglaterra i de la costa atlàntica se’ls exhaurí el bosc i la productivitat agrícola davallà, els colonitzadors emprengueren la ruta de l’W i desplaçaren progressivament la frontera fins a arribar al Pacífic.
L’emergència de la urbanització pre-industrial
El desenvolupament de l’agricultura al bioma de les boscanes decídues i el consegüent augment de població permeteren, ja força abans de la revolució industrial, el creixement d’una extensa xarxa de ciutats. Les ciutats dels temps pre-industrials tendien a créixer en àrees on abundaven els recursos i l’accés i les possibilitats de comerciar eren bones. Des dels orígens de les civilitzacions urbanes, les ciutats han esdevingut el centre neuràlgic de la comunitat, i fins i tot si la seva població era escassa, tenien un paper important com a centres d’activitats governamentals i cerimonials.
La urbanització de l’Amèrica del Nord fou ràpida. L’any 1700 ja hi havia 200 centres urbans mitjanament grans, i l’any 1810 ja n’eren més d’un miler. Això s’explica perquè els immigrants passaren d’un quart de milió de persones l’any 1700 a 3,9 milions l’any 1790 i a 7 milions l’any 1810. Per tota la costa oriental, sobretot a l’àrea de Nova Anglaterra, els pobles i les ciutats augmentaren en nombre i en dimensions al llarg del segle XVIII. Una proporció considerable de la riquesa generada en aquelles noves viles i ciutats en creixement procedia de les indústries basades en l’ús de la fusta. Atès el retrocés de la massa forestal europea i el consegüent augment dels preus de la fusta, els boscos nord-americans es consideraven una reserva econòmica de la màxima importància, gairebé una mina d’or. De fet, al començament del segle XVII, poc després de la fundació de Boston i altres assentaments de la badia de Massachusetts, els directors de la Massachusetts Bay Company, l’organització responsable d’enviar-hi colons, descontents de la lentitud dels primers colonitzadors en iniciar l’explotació dels nous recursos, hi traslladaren experts ‘mestres d’aixa, boters i llenyataires’ amb instruccions d’enviar fusta obrada amb els vaixells que tornaven a Anglaterra. L’any 1665, més de 20 serradores tallaven fusta al riu Piscataqua, a Nou Hampshire, i l’any 1705 ja n’hi havia 70. El comerç inicial entre les noves colònies i les Antilles i Europa es feia amb productes valuosos com pals de vaixell, que escassejaven a l’Europa marítima. L’any 1696, a l’Amèrica del Nord ja es construïen vaixells de guerra sencers per a l’armada britànica. La fusta també era un material bàsic per a la majoria de tecnologies en creixement (fabricants d’embalatges, boters, adobadors, carrossers, moblistes i constructors, tant de cases com de vehicles per a la sempre creixent xarxa de transport). Així doncs, el consum de fusta i llenya augmentà ràpidament durant el període inicial de la colonització.
A mesura que s’incrementaven les activitats industrials i que els nuclis de població creixien, a les àrees boscades les demandes de recursos generades per la població local i pel comerç amb la metròpoli també augmentaven i acabaren comportant una certa carestia de productes forestals. A Boston, els subministraments de la rodalia de la ciutat s’exhauriren l’any 1637 i es començà a fer venir la fusta de Cape Ann, a 50 km. Semblantment, l’any 1680 Nova York ja s’abastava de fusta de Long Island i Nova Jersey. A la segona meitat del segle XVIII, les foneries de ferro i les fàbriques de maons de Filadèlfia ja es queixaven de manca de llenya. Des del 1760 fins al 1769, es tallaren i s’utilitzaren 100 milions de “cords” (unitat de mesura equivalent a uns 3,5 m3) de fusta. Aquesta quantitat continuà creixent ràpidament cada dècada i arribà a 268 milions de “cords” entre el 1800 i el 1809. Els preus de la fusta augmentaren perquè s’havia de portar cada cop de més lluny, i sembla que l’any 1775 ja eren comparables amb els que es pagaven a Anglaterra. A desgrat de la fama de les immensitats dels boscos i les reserves infinites de fusta i llenya de la regió, moltes zones de l’E d’Amèrica del Nord començaren a importar combustible, principalment carbó britànic, mentre Anglaterra continuava important fusta de l’Amèrica del Nord. Al final del segle XVIII s’importaven anualment pels ports nord-americans de Boston, Nova York, Filadèlfia i Charleston entre 5 000 i 10 000 t de carbó mineral procedent de la Gran Bretanya.
El llindar de la revolució industrial a Anglaterra
Coetàniament, a Anglaterra, la font principal de combustible i material de construcció, tant per a les famílies com per a la indústria, també era la fusta. El roure, en concret, es considerava el millor material de construcció, tant per a les cases com per als vaixells, encara que també es feien servir altres fustes com el freixe, el faig o l’om. Per a construir un vaixell de guerra gran es necessitaven uns 2 000 roures de 100 anys com a mínim, cosa que equival a la fusta d’unes 6 ha de bosc. Els vidriers i fargaires també preferien les bones fustes dures o el carbó que se n’obtenia. L’any 1560, uns miners anglesos que explotaven una mina de plom comptabilitzaren 59 412 roures grans i 32 820 de petits en un bosc de Derbyshire, al centre d’Anglaterra; 27 anys més tard ja n’havien tallat 56 648 dels grans i 29 788 dels petits. Només dues fargues del comtat anglès de Surrey, al SW de Londres, gastaven com a combustible 2 000 arbres en un sol any, entre roures, faigs i freixes.
La insuficiència relativa de la fusta amb relació a la demanda es reflecteix en els augments de preu del període. Al comtat anglès de Kent, al SE d’Anglaterra, cap a 1567-68, les fargues d’acer compraven la llenya a un xíling el “cord”, però el 1584 el preu havia pujat un 300%. De manera similar, la installació de fargues prop de la vila de Brighton, al S d’Anglaterra, comportà un encariment del 400% del preu de la tona de fusta. La fusta també era la principal font de combustible per a cuinar i escalfar les cases, de manera que el seu encariment afectava el nivell de vida de la població en el seu conjunt; així, l’any 1562, els habitants de Kingston-upon-Thames, a Surrey, enviaren una petició al parlament protestant per les puges de preus i l’escassesa de fusta per a cuinar i escalfar-se. Per a satisfer totes les necessitats de fusta, tant de la població en general com de la creixent base industrial, i, en particular, per a poder mantenir la construcció i la reparació de naus a l’Anglaterra dels Tudor, el govern de la reina Elisabet I hagué de prendre diferents mesures per a limitar-ne la demanda.
El creixement de l’Anglaterra industrial anà acompanyat del creixement de viles i ciutats. Una casa no gaire gran requeria una dotzena de roures i, al segle XV, la construcció d’una granja típica de Suffolk en requeria uns 300, la majoria immadurs. Els treballs de construcció del castell de Windsor, al segle XIV, comportaren la tala de més de 4 000 roures en 10 anys. Això sense comptar altres exigències menys òbvies relacionades amb el creixement urbà que afectaren els recursos forestals. Durant el segle XVIII, per exemple, eren comuns els paviments de fusta, perquè eren molt més barats que la pedra polida.
A partir del 1740, la Gran Bretanya experimentà un creixement sostingut de la població gràcies a un marcat, per bé que petit, declivi de l’índex de mortalitat. El creixent mercat local, l’augment de l’oferta de treball i el creixement de viles i ciutats actuaren com a catalitzadors del canvi. Per altra banda, les transformacions en l’estructura de la societat i la creixent importància del comerç també coincidiren amb una carestia de la font tradicional d’energia, la llenya, i amb la descoberta de grans reserves d’una font energètica alternativa, el carbó. El carbó reunia dos avantatges: el seu baix preu d’extracció i de transport ja que, a diferència de la llenya, es podia explotar prop de la costa o dels rius navegables. Transportar-lo per via marítima o fluvial assegurava un subministrament d’energia sostingut, cosa que en féu un element clau per a l’aparició de la civilització industrial. Permeté la generalització de l’ús del vapor, s’adaptà a la fabricació de ferro i fou crucial per a la gran expansió del sistema de transport que es desenvolupà a tot el país.
El creixement de la indústria del ferro havia estat precisament una de les causes principals de la carestia de la fusta, tant a Europa com a l’Amèrica del Nord. Al començament del segle XVIII la producció mundial total de ferro probablement no excedia les 300 000 t l’any. El ferro era, no obstant això, la base d’un gran nombre de productes, des d’eines agrícoles fins a armes, passant per claus, ferradures, reixes i innombrables atuells domèstics i eines dels més variats oficis; ben aviat esdevingué també indispensable per a la major part dels productes clau de la moderna societat industrial en des-envolupament (màquines, ferrocarrils, vehicles, edificis, maquinària industrial, etc.). El creixement de la demanda es reflectí en la ràpida multiplicació del nombre de foneries de ferro arreu del món, però molt particularment a Gran Bretanya, on la producció de ferro es multiplicà per deu entre el 1788 i el 1830, fins a assolir unes 700 000 t anuals.
L’expansió de la revolució industrial a Europa, els Estats Units i el Japó
Posteriorment, a partir dels primers anys del segle XIX, les noves estructures d’una societat caracteritzada per l’ús del carbó com a principal font energètica i per la siderúrgia com a indústria fonamental s’estengueren per tot Europa i els Estats Units. La carestia de fusta ja havia estat la causa del desplaçament d’algunes indústries en algunes regions del centre i l’occident d’Europa. A Àustria, per exemple, la important desforestació causada per la demanda de fusta de les fargues i la necessitat de terres de conreu per a la creixent població rural, havia imposat, al llarg dels segles XVII i XVIII, el trasllat dels centres de producció industrial a valls fins llavors aïllades, però ben boscades. A França, algunes indústries exigents en combustible, com els forns de vidre, començaren a implantar-se ja durant la segona meitat del segle XVIII prop de les àrees d’on s’extreia carbó mineral.
Al NE dels Estats Units, on, malgrat tot, les reserves de llenya de les boscanes eren força més importants que a Gran Bretanya i a moltes regions d’Europa, el carbó mineral trigà més a imposar-se, fins que el mateix creixement de la siderúrgia féu insostenible la carestia de fusta. Mentre que l’any 1810 ja no quedava a Gran Bretanya ni una sola foneria que cremés carbó vegetal, l’ús d’aquest encara era generalitzat als Estats Units. Atès que calen 8 t de fusta per a produir 2 t de carbó vegetal, amb el qual es pot fondre una mica menys d’1 t de lingots de ferro, es pot estimar que es necessitaren entre 2 i 2,5 milions d’ha de bosc dels Estats Units per a alimentar les foneries de ferro durant el segle XIX. L’exhauriment del bosc a més gran escala resultava ja palès cap al 1840, quan les foneries començaren a canviar d’emplaçaments per situar-se més a prop de fonts de subministrament més convenients o bé a modificar les seves instal·lacions per poder cremar carbó mineral o, més sovint, carbó de coc. L’abandó del carbó vegetal, però, fou lent: l’any 1859, el 78% de les 560 foneries que hi havia a l’E dels Estats Units encara funcionaven amb carbó vegetal.
En qualsevol cas, cap al 1850, el procés d’industrialització que s’havia iniciat a Anglaterra un segle abans havia penetrat a Bèlgica, França, Alemanya i l’E dels Estats Units. Mentre que l’any 1830 els Estats Units produïen unes 165 000 t de ferro/any, aquesta producció augmentà fins a més de 280 000 t l’any 1840 i fins a unes 820 000 t l’any 1860. Cinquanta anys més tard, el 1900, la industrialització havia arribat a Suècia, Àustria-Hongria, el N d’Itàlia i algunes regions de Rússia i començava a penetrar al Japó pel que fa al domini de les boscanes.
En el cas del Japó, a partir de la restauració Meiji, l’any 1868, la major part dels boscos propietat dels “daimyos” passaren a ser propietat del govern; d’aquesta manera quedava assegurada la seva conservació i la regulació de la producció. Així mateix, entre el 1868 i el 1912 els projectes de reforestació s’estengueren. La tardana industrialització, per altra banda, es féu en un temps en què el carbó mineral ja estava plenament incorporat als processos industrials, i ben aviat començarien a desplaçar-lo el petroli i l’electricitat. Això ha permès al Japó romandre autosuficient pel que fa al combustible i altres productes del bosc fins avançat el segle XX, i encara ara conserva una coberta forestal inusualment alta.
La gestió del bosc i del territori
Tot i que actualment la gestió forestal al bioma tendeix a produir fusta per a un nombre limitat de necessitats específiques, l’aprofitament de recursos a què sol estar sotmès un bosc encara és molt més gran i de tipus més variat del que la majoria de la població urbana es pot imaginar. Segons una investigació duta a terme per la Comissió Econòmica per a Europa de les Nacions Unides (UNECE), en aquest continent l’ús més important de la fusta és com a combustible, sobretot si en el càlcul s’inclou la combustió de les restes de tala. A les àrees rurals, els arbres es continuen aprofitant per a molts altres usos tradicionals, tot i que no amb tanta intensitat com en el passat. L’especialització més gran en l’ús de la fusta ha comportat que els mateixos boscos hagin esdevingut més especialitzats. Durant el segle XX l’explotació s’ha fet més intensiva, de manera que els boscos naturals i seminaturals han estat desplaçats per forestes cada cop més artificials o per plantacions totalment artificials. Tanmateix, es comença a obrir pas una gestió que tendeix a restablir als boscos les espècies autòctones i els processos ecològics naturals.
L’evolució del concepte d’explotació forestal
Allà on els humans han sotmès el bosc a alguna mena d’explotació però no l’han reemplaçat completament, el grau d’alteració respecte al seu estat originari o natural pot variar de manera considerable. Tot i que els inventaris forestals no poden aclarir-ho amb exactitud, pràcticament es pot afirmar que hi ha molt poques àrees de bosc temperat decidu que es puguin qualificar pròpiament de ‘naturals’, en el sentit que els humans no hi hagin interferit gens o molt poc d’ençà del final de l’última glaciació. A les àrees més remotes, inaccessibles o inhòspites de l’Àsia oriental i occidental, i també en algunes àrees petites i disperses del NE de l’Amèrica del Nord i d’Europa, hi ha alguns boscos que potser encara són més o menys naturals o, si més no, poc artificialitzats, però la majoria de boscos, fins els que tenen una aparença de ‘naturalitat’, solen estar poc o molt alterats. Cal tenir en compte que abans que els humans comencessin a deixar-hi la seva empremta, els ecosistemes de les boscanes decídues, com tots els ecosistemes, no es trobaven en un estat estacionari; sempre hi ha hagut un procés d’evolució i canvi constants. El que els humans han fet ha estat accelerar aquest procés, sovint en una direcció diferent de com s’hauria esdevingut espontàniament.
La capacitat dels humans de pertorbar aquest equilibri augmentà molt a causa dels avenços tecnològics que milloraren la productivitat de l’ecosistema. La utilització del cavall i del carro permeté extreure més quantitat de farratge, virosta o llenya d’un indret determinat que quan s’havia de carregar a coll. La utilització de serres de trepar permeté transformar fusta de grans dimensions en material de construcció de cases i vaixells. Les fargues i la indústria del vidre exigiren grans quantitats de llenya. En general, en aquests primers estadis de desenvolupament, l’aprofitament del bosc per a usos diferents no implicava una explotació en el sentit que avui dia es dóna a la gestió forestal. Força sovint, però, es prenien mesures per conservar el bosc per a un ús determinat; és el cas de les reserves de caça, en què de vegades s’imposaven penes molt severes a la població local, si infringia la llei.
La manipulació deliberada dels boscos amb l’objecte d’obtenir-ne el màxim profit durant el temps més prolongat possible és, doncs, un fenomen relativament recent, que coincideix si fa no fa amb la revolució industrial. De fet, l’un es pot lligar amb l’altre: el ràpid creixement de la població i la industrialització exigien un subministrament regular de primeres matèries, entre altres la fusta, malgrat que la corba de demanda d’aquesta experimentés variacions espectaculars a partir del moment que la llenya fou substituïda pel carbó i altres combustibles fòssils i després per l’electricitat. Aquesta substitució quedà compensada per la demanda creixent de fusta com a material de construcció i per a la fabricació de paper. A les zones temperades, doncs, l’explotació forestal s’encaminà sobretot a la producció de fusta d’ús industrial, i no ha estat fins a la ‘revolució ambiental’ de la darreria del segle XX que aquesta forma d’explotació ha tendit a passar a un règim de multiplicitat d’usos i a harmonitzar els objectius econòmics amb una funció social i ambiental.
A causa, però, del temps que triga a créixer un bosc i de la dificultat que hi ha per a canviar l’actitud tradicional dels propietaris forestals, cal preveure que aquesta tendència cap a un règim de multiplicitat d’usos serà més una adaptació gradual que no pas una transformació sobtada. Des del punt de vista de l’impacte sobre el medi, això pot ser bo. D’altra banda, els objectius, igual que les modes, canvien: l’èmfasi que avui dia es posa en el desenvolupament sostenible i en la protecció de la biodiversitat podria ser substituït en el futur per altres imperatius, per molt improbable que això pugui semblar. És imaginable, per exemple, que hi hagués una gran crisi de subministrament de l’energia provinent de les fonts tradicionals, els combustibles fòssils. Davant d’aquesta circumstància es podria tornar a recórrer a la biomassa, i especialment als boscos, com a font energètica alternativa principal.
Pel que fa a la gestió forestal, doncs, la paraula màgica és flexibilitat; ha de proporcionar a la societat el que aquesta vulgui en un futur pròxim, però a llarg termini ha d’estar oberta al màxim a totes les possibilitats. Fins i tot la més petita intervenció dels humans en el bosc pot comportar un impacte en el medi. S’acostuma a donar per descomptat que la majoria d’intervencions humanes tenen un efecte negatiu, però, atesa la conscienciació progressiva del paper ecològic dels boscos i del mal que han sofert en temps passats, es pot dir que la intenció de les intervencions es planteja cada vegada més com a benèvola, protectora o reparadora. Excepte en un sentit econòmic, i de vegades en un sentit social, els humans no han estat mai capaços de millorar la natura. D’altra banda, davant del fet que quasi cap boscana decídua és realment natural o verge, hom té la possibilitat (a condició de tenir també la voluntat i l’oportunitat de fer-ho) d’impedir la degradació del medi amb unes pràctiques d’explotació adequades i fins i tot de contribuir a la recuperació d’un estat més ‘natural’ de les boscanes. Reconèixer els perills del dany ja és un primer pas endavant.
Els règims de tractament del bosc
Al començament de la colonització neolítica, els boscos simplement es tallaven i es deixava que rebrotessin o, més sovint, s’acabaven transformant en terres de conreu o s’hi implantaven nuclis de població. Tanmateix, així que els recursos forestals començaren a escassejar a les diferents àrees del bioma, s’obrí pas la consciència de la necessitat d’una gestió dels boscos. El recobriment forestal que actualment posseeix el Japó, per exemple, quedà més o menys delimitat al segle XVII; en aquella època el shōgunat prengué mesures draconianes per a preservar els boscos i per a reforestar els espais on la pèrdua de massa forestal causava l’erosió del sòl i d’altres problemes. Els càstigs per als qui infringien les normes podien anar fins a la decapitació (“un dit per una branca, el coll per un arbre”). Unes mesures no gaire diferents de les que ja s’havien dictat un segle i mig abans (1471) a la república veneciana per defensar els boscos del Montello, prop de Treviso, on el govern venecià prohibí qualsevol tala de fusta que no anés destinada a l’ús de l’Arsenal per a la construcció naval. També allí els guardes armats fuetejaven aquell qui sorprenien tallant plançons o arbres joves o artigant; l’empresonaven i, en els casos més greus, el desterraven o l’ajusticiaven.
Però al marge de mesures coercitives, naixia també una ciència de la gestió forestal. A Venècia, el 1601, Giuseppe Paulini, un propietari de boscos de Belluno, analitzà les causes de la desforestació a les muntanyes del Vèneto, en particular el conflicte entre ramaders i propietaris forestals i la sobreexplotació dels arbres més grans per a la construcció naval, i advertí que la desforestació amenaçava el benestar del comerç i la seguretat de la república, ja que era la causa principal de l’erosió del sòl i del rebliment de la llacuna de Venècia pels sediments. També durant el segle XVII, el lletrat neoconfucià Kumazawa Banzan (1619-91) i el metge i propietari anglès John Evelyn (1620-1706) analitzaren les causes sòcio-econòmiques de la desforestació i donaren indicacions per posar-hi remei. En els segles següents la silvicultura s’ha anat convertint en una ciència per mitjà de la qual els enginyers forestals s’esforcen a obtenir de la terra una ‘extracció sostenible’, és a dir, a explotar els boscos de manera que se’n pugui treure fusta continuadament sense exhaurir mai la base reproductora dels recursos.
Avui dia, el concepte de gestió va més enllà, i inclou factors com la biodiversitat, l’equilibri ambiental i unes necessitats humanes d’un abast més ampli que en el passat, i que abracen les activitats de lleure a l’aire lliure o els valors paisatgístics. Els sistemes de gestió forestal poden tenir dues filosofies diferents: basar-se en una gestió que mantingui un recobriment forestal continu, practicant una extracció regular de fusta i altres productes, o bé comportar discontinuïtats marcades, causades per tales arreu seguides de regeneració i/o repoblació. En el primer cas els boscos s’exploten fent extraccions selectives, bé tallant arbres sencers bé tallant fusta d’un arbre sense destruir-lo.
El bosc menut o de rebrot (que és el “monte bajo” castellà, el “taillis” francès o el “Niederwald” alemany) és probablement el sistema selectiu de tala més comú a Europa. Comporta tallar el tronc pràcticament arran de terra, aprofitant tota la fusta, però deixant-ne les arrels i la soca. Quan s’exploten d’aquesta manera els arbres adequats, de la soca broten amb força molts tanys joves que amb el temps esdevindran troncs independents. La periodicitat entre una tala i la següent pot variar entre 3 i 20 anys, però també pot ser més llarga segons l’espècie d’arbre i segons per a què es vulgui fer servir la fusta. Aquest mètode d’explotació fa que la productivitat sigui molt més regular que en aquells altres que exigeixen que els arbres arribin a l’estadi adult, però en general es produeixen peces de fusta més petites.
Els individus de les espècies que admeten aquest tractament són capaços de rebrotar després de diverses tales successives. Hi ha exemplars de roure pènol (Quercus robur) que es començaren a explotar a Europa amb aquest sistema a l’edat mitjana, per exemple, i encara són vius. Les espècies forestals que se solen gestionar en règim de bosc menut a Europa són l’avellaner (Corylus avellana), els verns (Alnus), el freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior), el castanyer (Castanea sativa) i els salzes (Salix). Del bosc menut se’n treu tradicionalment llenya, perxes destinades a la construcció o vims per a cistelleria. El bosc menut de freixe, per exemple, creix molt dret i vigorós i proporciona perxes molt adequades per a fer tanques i per a la construcció, mentre que d’un bosc menut de salze se’n pot obtenir una bona collita anual de vims. Les vares d’avellaner poden arribar a tenir fins una vintena d’aplicacions diferents. Avui dia aquest règim d’explotació forestal encara s’aplica sovint als arbres destinats a fer de tanca viva, perquè estimula una rebrotada densa i vigorosa.
Un mètode semblant que també s’utilitza sovint a Europa és el règim de bosc menut amb peus de reserva de creixement normal, que es deixen créixer fins a tallar-los selectivament, arribat el moment, per aprofitar-ne la fusta. Aquest mètode és aplicable a moltes espècies i fins i tot a combinacions d’espècies; algunes de les més freqüents a l’Europa central són la de roure i carpinus i la de roure i faig. El règim de bosc menut amb peus alts de reserva permet alhora una extracció regular de rebrots de poca corona i una producció esporàdica de fusta de més qualitat. Als arbres més alts se’ls talla la brancada perquè estan envoltats per una massa densa d’arbres més petits explotats com a bosc menut i així, de passada, s’obtenen troncs llargs i rectes.
El règim d’esporgada és semblant, però en aquest cas només es tallen les branques i la guia de l’arbre a una alçada d’entre 2 i 4 m de terra. L’arbre rebrota i se’n tallen els tanys, amb la qual cosa el cimal va prenent una forma característica de monyó. L’esporgada es fa servir sobretot amb els salzes (Salix), les branques dels quals es poden tallar cada any per fer-ne tanques, cistells, etc. Antigament aquest règim es practicava a les pastures riberenques arbrades on entrava el bestiar. Explotar-ne els arbres en règim de bosc menut hauria estat un problema, perquè el bestiar se n’hauria menjat els rebrots i les fulles, però el règim d’esporgada deixava els llucs fora de l’abast dels animals. Avui dia l’es-porgada s’aplica també als arbres ornamentals que creixen al llarg dels carrers de les zones urbanes.
L’altra gran opció és el règim de bosc gros o de llavor (que és el “monte alto” castellà, la “futaie” francesa o el “Hochwald” alemany). En aquest cas, els arbres es deixen créixer normalment i, arribat el moment oportú, es tallen sense esperar cap rebrotada. De vegades se’n fa una tala arreu, és a dir, que s’arrana completament el bosc, però també se sol practicar la tala selectiva, consistent a anar tallant cada any els arbres més indicats. Gràcies a la tala selectiva es mantenen boscos amb arbres d’edats diferents, mentre que la tala arreu comporta que el nou bosc, que naixerà d’arbres nascuts de llavor o de plançons prèviament plantats, estigui integrat per peus coetanis. El règim de bosc gros s’ha de practicar obligatòriament quan les espècies són incapaces de rebrotar de soca, com és el cas de la majoria de les coníferes.
Encara que les extraccions selectives han estat la forma d’explotació forestal més comuna al llarg de segles, en els últims temps han disminuït enormement. Els últims 50 anys, les tales arreu han anat en augment i han esdevingut de llarg el règim d’explotació més important. De fet, ja fa temps que els enginyers forestals afirmen que la regeneració i la reimplantació dels arbres d’una àrea només té possibilitats de ser eficient si s’hi efectua una tala arreu, perquè així les espècies que es regeneren reben prou llum. Tot i que aquesta opinió és cada vegada més discutida, el règim de tala arreu continua essent el mètode d’extracció més comú a les boscanes d’Europa, l’Amèrica del Nord i l’Àsia nord-oriental.
A part aquests mètodes d’explotació planificada, en algunes àrees són freqüents les extraccions indiscriminades, sobretot per aconseguir llenya. En general, comporten simplement la recollida de branques i branquillons de terra, però a vegades també es poden arrencar branquillons, branques i fins l’escorça dels arbres vius. Les conseqüències d’aquesta pràctica sobre el medi depenen sobretot de la intensitat amb què es realitza. Cada vegada es reconeix més que la fusta morta és un element essencial de molts ecosistemes de bosc temperat, i que, si s’extreu per fer llenya, la biodiversitat del conjunt pot disminuir.
Les pràctiques forestals
Excepte en el cas de determinades espècies arbòries, com per exemple algunes coníferes que depenen dels incendis per a completar el seu cicle ecològic, un bosc natural consisteix en una barreja d’arbres de diferents edats, des dels plançons fins als arbres adults i els moribunds. Alguns sistemes d’explotació forestal, anomenats de règim selectiu, miren d’aconseguir que als boscos hi hagi arbres de diferents edats. Això fa necessària l’explotació d’espècies que tolerin l’ombra, o sigui, que en els estadis inicials puguin créixer sota l’ombra dels individus adults. En arribar a la maduresa, els arbres més grans es tallen individualment o per petits grups per tal de permetre la regeneració a les clarianes, sovint una regeneració natural a partir de llavors. També es tallen alguns arbres joves per deixar espai als del seu voltant i assegurar-se que aquests produiran fusta de dimensions aptes per a la comercialització. Cal que el tècnic forestal sigui un bon professional i garanteixi una distribució d’edats adequada a tota l’explotació; així es pot obtenir cada any una producció regular de fusta i controlar que les clarianes que s’han obert amb la tala siguin de la mida adequada (ni massa grans ni massa petites). Això assegura les condicions òptimes de regeneració i permet portar a terme tant la tala com l’extracció de la fusta de manera que es minimitzi el dany provocat a la resta de l’explotació i al sòl. Tot plegat, una feina força difícil.
La gestió forestal de les boscanes decídues, com també d’altres tipus de bosc, ha comportat sovint una transformació més dràstica dels boscos, a causa de règims d’explotació com les tales arreu o el bosc menut o una combinació de tots dos, que és el que s’anomena bosc menut amb peus de reserva. En el cas de la tala arreu, tots els arbres d’una àrea determinada es tallen alhora; es considera que és el moment de fer-ho quan tenen l’edat en què el ritme de creixement ha arribat al seu màxim. En el cas d’una fageda europea, la rotació típica és de 120 anys. Després de la tala arreu se substitueixen els peus per altres de nous, ja sigui per regeneració natural o bé plantant plançons o sembrant llavors. L’àrea de tala pot ser molt petita, cas en el qual el sistema no és gaire diferent del règim selectiu descrit més amunt, o bé molt gran, de centenars i fins i tot milers d’ha. Les tales arreu a gran escala es poden justificar des d’un punt de vista econòmic: l’extracció de volums considerables de fusta en una àrea limitada té un gran rendiment productiu. Han estat molt criticades perquè provoquen alteracions greus en el medi, però cal aclarir que la majoria de casos d’operacions d’aquesta mena a gran escala a l’hemisferi nord s’han dut a terme en àrees de distribució de coníferes, no en boscanes decídues.
Les tales arreu també ofereixen la possibilitat de crear un tipus de bosc diferent en la rotació següent o d’introduir un “stock” genèticament millorat de la mateixa espècie que hi havia a la rotació anterior. L’àrea talada es pot replantar amb espècies que siguin considerades més apropiades per als objectius de l’explotació, tant si és comercial com d’una altra mena. A França i altres països, per exemple, s’han talat àrees considerables de bosquina i bosc menut degradats i s’han replantat majoritàriament amb coníferes. En altres boscos en què ja s’ha practicat un règim d’explotació activa i s’ha decidit mantenir la mateixa espècie a la rotació següent, aquesta es pot millorar genèticament conservant un petit nombre d’arbres de millor qualitat genètica després de la tala, i utilitzant les seves llavors per a la regeneració següent, o bé fer una replantació amb plançons d’alta qualitat.
Sobretot durant els primers anys d’implantació o reimplantació dels nous peus, cal prendre una sèrie de mesures agroforestals, entre altres l’eradicació de les males herbes per evitar que els plançons joves quedin ofegats; més tard l’esbrossada, amb la mateixa finalitat, i l’eliminació de les espècies arbòries i arbustives indesitjades; l’esporgada dels tanys dels arbres joves per tal d’obtenir una fusta sense nusos a l’hora d’efectuar l’extracció; i, finalment, diverses aclarides. Aquestes activitats es poden fer a mà, amb serres elèctriques manuals o amb maquinària pesant de tracció rodada o eruga. Per a algunes operacions, com ara eradicar les males herbes i esbrossar, i fins i tot per a fer aclarides sense interès comercial, es poden utilitzar productes químics (herbicides selectius, per exemple).
També pot ser necessari protegir la plantació de l’atac de diferents malures, insectes i altres animals, sobretot en els seus estadis inicials. Això es pot fer servint-se de pesticides. Aquests productes químics han estat molt millorats; en el passat molts no eren selectius, de manera que destruïen tots els insectes exposats i no tan sols els que es volia eliminar. Amb el temps s’han acabat elaborant insecticides que ataquen només una plaga determinada. Un altre avenç han estat els agents de control biològic, com ara la introducció dels depredadors dels insectes causants de la plaga o l’aplicació de feromones. També es poden aplicar altres mesures ambientalment acceptables, com per exemple la col·locació de caixes nidificadores per estimular la presència d’ocells insectívors. Pel que fa als animals perjudicials de mida més gran, com ara conills o cérvols, les tanques de filferro poden constituir tan sols una solució parcial; en absència dels seus predadors naturals, els humans s’han d’encarregar de regular les poblacions mitjançant la caça o amb trampes si volen evitar que tant el bosc com els camps cultivats veïns resultin malmesos. Entre tècnics forestals i caçadors, força sovint hi ha conflictes sobre quin és el nivell tolerable, tant de les poblacions animals com dels danys als arbres. En molts països, les poblacions de cérvols, per exemple, han augmentat considerablement en part a conseqüència de les pressions que hi ha hagut en contra que se’ls cacés, i els danys que han causat, sobretot a les plantacions d’arbres joves, han atès nivells que els tècnics forestals consideren inacceptables.
També es poden prendre mesures agroforestals per incrementar la productivitat d’un indret determinat d’un bosc. Una mesura habitual és cavar rases de drenatge, sobretot a les zones planes, per fer baixar el nivell freàtic i millorar les possibilitats d’arrelament de la plantació. Una altra possibilitat és escampar fertilitzants a mà o amb vehicles, des de terra o des de l’aire, segons l’àrea que s’hagi de cobrir i la seva topografia.
Els procediments de tala i extracció
Al llarg de la segona meitat del segle XX ha tingut lloc un desenvolupament impressionant de les tècniques de tala i d’extracció utilitzades: de talar els arbres amb destrals i serres manuals i arrossegar-los amb animals i tractors, s’ha passat a fer servir màquines recol·lectores comandades per ordinador que talen, escorcen, tallen a mida i apilen, operacions que són controlades per un sol operari des de dins d’una cabina ergonòmica. En les fases intermèdies s’utilitzen serres mecàniques i tractors dissenyats especialment per a treballar al bosc, com ara les màquines talladores apiladores i els tractors forestals. La mecanització ha avançat molt allí on les economies d’escala ho permeten, però s’ha notat menys en les petites propietats que no es poden permetre mecanitzar-se tant, i en indrets d’accés difícil com els vessants molt inclinats.
Els mètodes que s’utilitzen per a extreure fusta del bosc depenen d’una sèrie de factors, entre altres l’envergadura de les operacions, el tipus de fusta que s’extreu i, per damunt de tot, les condicions de l’indret i la distància que cal salvar per a arribar-hi. Aquesta distància es cobreix en dues etapes: des del punt d’extracció fins a un lloc accessible als vehicles de tracció sobre rodes, i d’allà fins al punt de destinació final, és a dir, la planta de processament de fusta. En les boscanes decídues, el sistema més utilitzat consisteix a arrossegar els troncs amb tractor (o, ocasionalment, encara amb cavall) fins a la carretera, i d’allà transportar-los amb camió. En la primera etapa, en què la distància que cal recórrer sol ser de pocs centenars de metres, es poden fer servir diferents tipus de maquinària per tal de reduir l’esforç d’arrossegament i els danys al sòl del bosc. Es poden obrir pistes o camins de diferents categories, des de petits camins temporals d’explotació fins a carreteres asfaltades i condicionades per a servir indefinidament perquè hi puguin passar camions molt carregats. La densitat de vies dins d’un bosc varia segons les condicions i la intensitat de les operacions forestals; en un bosc en règim d’explotació activa, la màxima distància que cal recórrer arrossegant un tronc fins a la carretera o la pista més pròxima no acostuma a superar mai els 500 m.
De vegades es fan servir altres mitjans per a extreure la fusta. En els terrenys muntanyosos, el transport dels troncs per cable és habitual i ocasionalment també s’utilitzen rampes de fusta o de plàstic per fer baixar els troncs muntanya avall. En alguns indrets on el medi és particularment fràgil de vegades s’utilitzen helicòpters, però és un recurs molt car. Per a transportar els troncs del bosc a la serradora, en alguns països dotats d’una bona xarxa fluvial, com ara a Escandinàvia, se’ls solia fer baixar pel riu, però és una solució inadequada per a les espècies planifòlies de fulla caduca perquè la fusta d’aquestes acostuma a ser més densa que la de les coníferes; tot i això, encara es fa servir en algunes àrees. El transport amb tren és també una possibilitat allà on n’hi pugui haver, i en cas que travessi regions boscoses o bé quan es puguin amortitzar les despeses de construcció d’un ramal ferroviari cap a una regió de bosc.
Les reforestacions i les plantacions
La gestió forestal posterior a la tala arreu va des de deixar que l’àrea talada es regeneri naturalment, fins a fer plantacions en fileres d’espècies exòtiques. La regeneració natural a partir de rebrots o de llavors ha estat de fet la manera en què els boscos s’han recuperat quasi sempre després d’una extracció selectiva o d’una tala arreu. De vegades algunes pràctiques habituals després de l’extracció faciliten aquest procés, com per exemple petits incendis controlats que poden ajudar a fer germinar les llavors i eliminar males herbes, o l’escarificació, que consisteix a fer solcs superficials al sòl per deixar la terra solta sense arribar a girar-la. En grans àrees de l’E de l’Amèrica del Nord, anteriorment explotades, s’ha produït una regeneració natural i hi ha parts on el bosc ja s’ha talat unes quantes vegades d’ençà de la colonització europea. Per altra banda, no totes les espècies d’arbres es regeneren igual de bé; en el cas de boscos amb predomini d’espècies de regeneració lenta, la composició del bosc secundari pot ser molt diferent de la del bosc original que ha substituït. És normal que al començament hi hagi un canvi en la composició, perquè el terreny tendirà a ser ocupat per espècies arbòries pioneres de creixement ràpid, com els salzes, però més endavant cal esperar que s’hi vagin establint les espècies associades al bosc madur.
Una pràctica de gestió forestal més activa és la que consisteix a replantar les mateixes espècies d’arbres que s’han extret amb la tala. Aquesta pràctica és més intervencionista que la de la regeneració natural, perquè normalment se sol escarificar o llaurar el sòl per tal d’ajudar a fer germinar les llavors i eliminar les males herbes i fins i tot alguna espècie arbòria no desitjada. Abans, tot això es feia a mà, però en molts països s’utilitzen cada vegada més herbicides. Aquest sistema no implica per força que el bosc resultant hagi de ser semblant al que hi havia abans; de vegades es pot arribar a formar un monocultiu amb un sotabosc molt pobre. Hi ha repoblacions, d’altra banda, que encoratgen la regeneració natural i que acaben donant lloc a un ecosistema força semblant a un bosc natural. En aquests casos, els arbres que no es regeneren bé es planten, mentre que els altres es deixen créixer espontàniament. Aquest règim d’explotació es troba en alguns indrets de França i dels Estats Units i en algunes àrees meridionals d’Escandinàvia.
Una altra possibilitat encara més artificial és fer una repoblació amb espècies exòtiques. Durant el segle XX algunes espècies s’han considerat especialment valuoses, sobretot perquè creixen de pressa o perquè serveixen per a determinats usos. A les regions de bosc temperat decidu hi ha unes quantes coníferes que han esdevingut dominants en moltes àrees. A Europa, la pícea o avet roig (Picea abies) s’ha plantat molt fora de la seva àrea de distribució; la pícea de Sitka (P. sitchensis), d’origen nord-americà, també s’utilitza molt per a fer repoblacions, sobretot a la Gran Bretanya. A la Xina alguns pins d’àrees meridionals, com Pinus taeda i P. elliottii, s’han plantat àmpliament en moltes regions. El làrix del Japó (Larix kaempferi) també s’ha plantat molt per tot Europa.
Les plantacions s’estan convertint en un element cada vegada més important del paisatge forestal. Al Japó, el 40% del recobriment forestal actual són plantacions, i fins i tot en àrees on en condicions naturals haurien de dominar espècies arbòries planifòlies, moltes d’aquestes plantacions són coníferes com el sugi o cedre roig japonès (Cryptomeria japonica), el “hinoki” (Chamaecyparis obtusa) i l’akamatsu o pi roig japonès (Pinus densiflora). Les plantacions de cedre roig japonès es fan a partir de la llavor o d’esqueixos que es cultiven en vivers durant 3 anys i després es planten a mà a les faldes abruptes que cobreixen la major part de les regions forestals del Japó. Un cop s’han plantat els arbres, s’ha de vigilar que no els envaeixin ni lianes ni males herbes; això també se sol fer a mà i per tant és una feina que exigeix moltes hores i molta mà d’obra. L’alt cost de l’explotació del bosc al Japó és una de les raons per les quals el país és un gran importador de fusta. També hi ha plantacions en moltes altres àrees del bioma. Les plantacions monospecífiques, per exemple, es troben sovint al NW de França, a zones d’Alemanya i d’Holanda i a Dinamarca. Les plantacions d’espècies no autòctones constitueixen actualment la major part del recobriment arbori de tot Anglaterra, Gal·les i Escòcia. Les plantacions de pi també són un component habitual del paisatge d’algunes parts dels Estats Units. Una de les conseqüències d’aquesta tendència és que, en el bioma de bosc temperat decidu, hi ha hagut un augment ràpid i espectacular de la proporció de coníferes en el paisatge.
Fins a quin punt les espècies animals i vegetals autòctones poden adaptar-se a aquest nou recobriment arbori depèn en part de com són de semblants les espècies arbòries exòtiques i les autòctones. La utilització de coníferes exòtiques sol permetre la supervivència d’alguns invertebrats i d’algunes plantes inferiors, cosa que alhora afavoreix la de molts ocells i mamífers; algunes d’aquestes espècies poden arribar fins i tot a augmentar en nombre, com ha passat, per exemple, amb el reietó (Regulus regulus) a la Gran Bretanya, però la biodiversitat global serà en general menor que la d’un bosc natural. Els problemes que crea la introducció d’espècies causants de plagues poden fer necessari l’ús enèrgic d’insecticides, de vegades per aspersió des de l’aire. Una altra tècnica, que encara podria eixamplar més les possibilitats de la silvicultura artificial, és la plantació o replantació amb arbres que hagin estat manipulats genèticament o que provinguin d’un cultiu de teixits. Això incrementa la uniformitat i redueix encara més la variació. Per ara aquesta pràctica s’ha utilitzat poques vegades, però hi ha moltes institucions i companyies forestals que hi estan interessades.
Les conseqüències ecològiques de la intervenció forestal
La utilització de productes químics en les explotacions forestals, siguin fertilitzants o pesticides, pot afavorir la salut i el valor comercial d’una plantació però també s’ha de considerar l’impacte que això pot tenir sobre el conjunt de l’ecosistema. En primer lloc, la utilització de productes químics no pot formar part, lògicament, d’un règim d’explotació forestal sostenible, perquè s’introdueix un element que crea unes condicions artificials. A més a més, els plaguicides poden matar moltes altres espècies a part aquelles a les quals van destinats específicament, i poden causar una disminució de la diversitat. Un cas típic és el de la disminució en el nombre de papallones de moltes àrees, fenomen que es dóna més en agricultura i horticultura —per l’alt volum de productes químics que es fan servir— que no pas en l’explotació forestal. Aquesta disminució provoca, al seu torn, una reducció del nombre d’ocells insectívors i dels seus depredadors.
Pel que fa als impactes biòtics, a les boscanes decídues hi ha hagut dos casos de desequilibri extrem que no s’han pogut dominar ni amb la intervenció humana ni per l’acció de la natura i que estan tenint conseqüències duradores i potser permanents: el xancre del castanyer i la grafiosi de l’om. Un altre fenomen preocupant en diferents regions d’Europa des de fa uns anys és el decandiment del roure, que es manifesta en forma de pèrdua de vitalitat dels arbres i ocasionalment amb una mort prematura. Fins ara els científics no han estat capaços de relacionar aquest fet amb cap causa clarament identificable, com ara un atac fúngic, viral o d’insectes, però sembla que podria tenir relació amb els efectes d’una sequera greu combinada amb altres factors (la contaminació atmosfèrica, per exemple). El fenomen preocupa perquè els roures són molt importants en tots els boscos de la zona temperada, constitueixen algunes de les espècies arbòries més comunes i tenen una gran importància comercial, com a element dels ecosistemes forestals i també perquè allotgen una gran varietat d’insectes i els seus depredadors. Científics de diferents països europeus estan estudiant el decandiment del roure molt de prop i intenten trobar-hi relacions causa-efecte. Hi ha altres espècies, com els faigs i els freixes, que també han mostrat certs signes de decandiment però, com en el cas dels roures, no se n’ha trobat cap causa clarament identificable. Pot semblar inversemblant, i certament encara no hi ha cap prova científica concloent, però es podria plantejar la possibilitat que la pèrdua de salut i de vitalitat d’aquestes espècies estigués relacionada amb el canvi climàtic.
La tala i l’extracció d’arbres d’un rodal pot provocar diferents tipus de dany. Un és el que es fa als troncs i a les arrels dels arbres que queden, les ferides obertes dels quals poden facilitar l’aparició de malures i invasions d’insectes. Un altre és la compactació i l’alteració del sòl provocades per les màquines i pels troncs que s’extreuen per arrossegament, fets que poden afectar el drenatge de l’indret i introduir canvis en la composició de la fauna del sòl i en la flora. Quan s’obren grans clarianes, com passa en el cas de les tales arreu, l’exposició als elements pot ser perjudicial per al medi: l’escalfor del sòl causada per la insolació pot perjudicar tant la flora com la fauna, i posteriors precipitacions poden provocar l’eliminació del recobriment forestal i, consegüentment, l’erosió i la pèrdua del sòl. La brossa que es deixa al bosc després de les operacions de tala pot obstruir els torrents i inhibir la regeneració. Fins que la nova plantació no ha crescut prou per a amagar la cicatriu del paisatge, una tala arreu ofereix una trista visió i, temporalment, fa disminuir el valor paisatgístic i recreatiu de l’àrea. Les operacions d’aclarida i les tales preliminars, si no es porten a terme amb compte, poden exposar la resta de la plantació a l’acció destructiva del vent i de les tempestes. Com que les aclarides solen tenir com a objectiu triar els millors arbres, des d’un punt de vista comercial, per deixar-los créixer fins al moment de la tala final, el resultat pot ser una pèrdua de diversitat d’espècies, i probablement també de diversitat genètica. Els arbres que el tècnic forestal pot considerar com els millors pel que fa a qualitat de la fusta poden no ser els més adequats per a altres usos forestals.
La construcció de camins per dintre el bosc, sobretot a les àrees de muntanya, pot tenir un efecte negatiu en el paisatge. Encara pot ser més greu per al medi que s’obrin camins de qualsevol manera, perquè poden provocar greus escolaments d’aigua, erosió del sòl i esllavissades, rebliment de torrents i rieres amb efectes negatius sobre els peixos i la resta de la fauna aquàtica, i afavorir l’acció destructora del vent. Els camins també poden alterar els règims hídrics dels rodals de bosc i afectar el conjunt de l’ecosistema. De vegades han servit de canal d’entrada d’espècies invasores introduïdes i de plagues.
Els nous enfocaments de la gestió forestal
El règim d’explotació d’un bosc sol estar determinat per l’ús que es doni al producte final, és a dir, la fusta. Actualment, però, els usos a què es pot destinar la fusta canvien molt de pressa; a diferència del que passava fins fa poc, cada vegada hi ha més fusta que no s’aprofita en la seva forma sòlida sinó com a font de fibra. Així doncs, els arbres es poden fer servir com a fusta per a la construcció, el mobiliari o altres manufactures, o bé com a pasta de cel·lulosa per a fer paper, cartó i altres materials. La tendència general al llarg del segle XX ha estat anar abandonant progressivament la utilització de la fusta massissa i anar passant a fer servir cada cop més la seva pasta. Avui dia, el 40% de la fusta tallada a tot el món amb finalitats industrials s’aprofita com a pasta de cel·lulosa i se suposa que aquest percentatge continuarà augmentant. Si més no a Europa, com a mínim la meitat dels arbres que es tallen ja es fan servir per a fer pasta, i probablement la proporció és semblant a les regions orientals de l’Amèrica del Nord. La pasta de cel·lulosa s’utilitza sobretot, i cada vegada més, per a la fabricació de paper (per això s’anomena sovint pasta de paper), però també es fa servir per a la de tota una sèrie de materials elaborats com ara cartó i aglomerat. L’aparició de noves coles i resines fa que aquests productes siguin sovint, per a segons quines aplicacions, gairebé tan forts i duradors com la mateixa fusta.
Tot plegat té conseqüències molt importants en la gestió forestal. Així com en temps passats la qualitat de la fusta era un factor important, per a molts dels usos actuals és la quantitat el factor econòmic clau; és a aquest fet que es deuen molts dels canvis que hi ha avui dia a l’hora de gestionar i deixar créixer els boscos. Tot i que continua havent-hi diferències d’una regió a una altra, en l’explotació forestal s’està produint una uniformització creixent. Els avenços en química industrial i termomecànica, com ara la síntesi de resines polimèriques, han fet possible la creació de productes derivats de la fusta però molt més resistents i versàtils. Aquests productes han substituït la fusta massissa en moltes de les seves aplicacions, com ara en el món de la construcció, la indústria del moble, la de l’embalatge i el bricolatge. Avui dia, els aglomerats de densitat mitjana resistents a la humitat es poden fer servir fins i tot en la construcció. Els productes mixtos amb plàstic i altres materials aïllants o de revestiment són cada vegada més comuns. D’altra banda, aquestes mateixes tècniques també s’utilitzen per a transformar força alguns productes que clàssicament s’havien fet de fusta serrada. Actualment es poden fabricar bigues llargues i molt resistents amb contraplacat de fines làmines de fusta tova unides mitjançant resines polimèriques d’alt rendiment. Gràcies als bons oficis dels avenços de la química, s’ha superat la necessitat de deixar créixer un arbre durant dècades o segles per a obtenir-ne fusta resistent.
Avui dia les tècniques forestals viuen un període de canvis accelerats. La intensificació de l’explotació al llarg de les últimes dècades, com també la concentració per obtenir una producció sostinguda de fusta han dut a una situació en què la producció ha prevalgut i ha tendit a desplaçar la majoria dels aprofitaments alternatius dels espais forestals, com ara la conservació de la biodiversitat, la regulació del cabal dels rius, l’estabilització del sòl, l’obtenció d’altres productes del bosc i el lleure. En canvi, a la majoria dels països rics la funció més important dels espais forestals és el lleure; l’atractiu estètic del bosc és, doncs, força més important del que havia estat mai.
Tant els tècnics forestals com els governs comencen a tenir en compte la qüestió. A partir de les recomanacions de la Cimera de la Terra, que tingué lloc a Rio de Janeiro el 1992, els països de la regió temperada s’han començat a plantejar com poden abordar el problema. S’han fet dues propostes a escala internacional, subscrites el 1993 per països de la regió temperada, principalment europeus: la Conferència Ministerial sobre la Protecció dels Boscos d’Europa de Hèlsinki, en la qual s’aprovaren unes directrius generals sobre la gestió sostenible i la conservació de la biodiversitat dels boscos europeus, entre altres les boscanes decídues, i la Conferència de Mont-real, que amplià el debat sobre les boscanes decídues i els boscos boreals per incloure-hi regions que les reunions a Europa no havien cobert. Les dues propostes busquen la manera de canviar els sistemes d’explotació forestal i avançar pel camí de la sostenibilitat, una política que també volen seguir algunes companyies fusteres i alguns governs.
Els canvis de gestió que es proposen consisteixen, a grans trets, a transformar els espais forestals per acostar-los a les condicions naturals. En concret, l’impacte de l’explotació s’hauria de reduir utilitzant mètodes de tala que s’assemblessin més als models de pertorbació natural d’un bosc. Si es tracta, per exemple, d’un espai situat en un indret on hi ha una probabilitat relativament elevada de focs espontanis, després de l’extracció s’hauria de calar foc, naturalment sota control. En indrets on és més probable que un arbre es mori independentment dels altres en comptes de quedar destruïts tots alhora, la millor opció pot ser l’extracció selectiva. En tots els casos cal deixar petits claps d’arbres en peu després de la tala per tal que es desenvolupi una estructura de bosc adult. És important que les espècies siguin autòctones, que hi hagi espècies arbòries diferents i que es conservin els arbres al llarg dels cursos d’aigua. Els elements naturals del paisatge, com ara els aiguamolls, s’haurien de conservar. L’explotació forestal no s’hauria de practicar als vessants molt rostos ni en indrets on hi hagi perill d’erosió del sòl.
Tots aquests canvis tenen un preu per a la indústria, perquè fan baixar les vendes de fusta i exigeixen més temps per a protegir determinats indrets. Si el govern o els ciutadans d’un país volen tenir boscos de més qualitat en el futur, hauran de pagar una part del cost del manteniment. L’explotació es podria portar a terme sempre que es posseís una certificació en què un inspector independent assegurés que les operacions d’explotació compleixen els requeriments mínims des del punt de vista ambiental i social. Un cop expedit el certificat, el producte rebria una petita bonificació al mercat, que compensaria els productors del cost de l’escreix de cura en la gestió. La creació el 1993 d’un Consell d’Administració Forestal, que ha de coordinar la certificació de fusta arreu del món, podria facilitar l’aplicació d’aquest sistema.
El futur de les boscanes
En contrast amb la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Humà que tingué lloc a Estocolm el 1972, en la qual pràcticament no es parlà de boscos ni d’explotació forestal, aquests foren una de les qüestions principals, 20 anys més tard, a la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament (UNCED) que se celebrà a Rio de Janeiro el 1992. A part la ‘declaració de principis oficial, legalment no vinculant, per a un consens global sobre la gestió, la conservació i el desenvolupament sostenible de tot tipus de boscos’ (fins i tot en la seva vaguetat aquest títol és indicatiu del debat intens i inconclús que precedí la seva acceptació), els altres documents firmats a Rio pels caps d’estat o de govern de més de 100 països (la Declaració de Rio sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament, l’Acord Marc sobre Biodiversitat, l’Acord Marc sobre Canvi Climàtic i l’Agenda 21) també feien referència en alguna mesura als boscos i a l’explotació forestal.
Encara que molts observadors quedaren decebuts per la natura no vinculant d’aquella declaració de principis —i de totes les altres—, els principis allí enunciats han constituït la base d’un nou punt de partida en el debat global sobre la gestió forestal. Abans de la UNCED, la qüestió principal sobre conservació forestal al planeta era la degradació i la deforestació de les selves tropicals; després de la UNCED l’interès per la conservació s’ha ampliat, i comprèn tots els biomes forestals, incloses les boscanes decídues. Això es veu molt clarament davant el gran nombre de debats polítics relacionats amb el bosc que han tingut lloc després del 1992 a tots nivells (nacional, regional i global). Sembla haver-hi una tendència progressiva a incloure els afers de gestió forestal en diferents tipus d’acords presos per governs estatals. La Convenció sobre Diversitat Biològica inclou els boscos, però molts creuen que caldria una convenció específica sobre boscos per tal d’assegurar-se que els governs firmants accepten alguns principis importants de conservació forestal.
Posteriorment hi ha hagut moltes iniciatives relacionades d’una manera directa o indirecta amb la UNCED. A escala global, es creà la Comissió de les Nacions Unides per al Desenvolupament Sostenible per tal de fer efectives les decisions addicionals de la UNCED, en les quals els boscos eren una preocupació prioritària. També es creà, com a organització no governamental, la Comissió Mundial per l’Explotació Forestal i el Desenvolupament Sostenible. Més específicament referides als boscos temperats i boreals foren les ja esmentades Conferència Governamental sobre la Protecció dels Boscos d’Europa del 1993, on s’adoptaren resolucions sobre explotació forestal sostenible i conservació de la biodiversitat, entre altres, i la reunió organitzada pel Canadà, a Mont-real, amb el suport de la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa (CSCE) sobre desenvolupament sostenible als boscos temperats i boreals, que tenia l’objectiu de formular criteris i indicadors científics per a una explotació sostenible que fossin acceptables internacionalment. La participació en aquest últim fòrum s’amplià a països temperats i boreals no europeus que no havien participat a la Conferència de Hèlsinki. Tal i com passa amb la declaració de principis sobre explotació forestal adoptada per la UNCED, la majoria d’iniciatives que s’han pres des d’aleshores no obliguen els governs ni els països a seguir una política clarament definida. En canvi, les resolucions de la Conferència Governamental de Hèlsinki (igual que les de la seva predecessora, la Conferència d’Estrasburg del 1990), que adoptaren i signaren quasi tots els països europeus, sí que posseeixen un cert pes legal.
Les conseqüències de tota aquesta activitat són que tant els boscos com l’explotació forestal de les regions temperades i tropicals han aparegut aquests darrers anys en l’ordre del dia de moltes trobades polítiques nacionals i internacionals amb una freqüència sense precedents. D’altra banda, aquells que han acabat apreciant la importància política, social i ambiental dels boscos també han descobert com són de complexos els problemes que s’hi relacionen. Cal veure encara quines conseqüències pràctiques acabarà tenint tot aquest recent interès pels boscos; encara s’ha de fer molt per a assolir un consens internacional sobre com abordar les qüestions bàsiques, i encara més per a transformar aquest consens en lleis estatals. Entre els efectes d’aquestes decisions sobre les boscanes decídues, que sovint no es poden diferenciar dels d’aquells que afecten els altres tipus de bosc, hi hauria una pressió creixent per mantenir i ampliar les àrees existents de boscos planifolis, per exemple a les terres de conreu abandonades, més per acomplir una funció ambiental i social que no per a l’extracció de fusta; també seria creixent la pressió per adaptar els sistemes d’explotació dels boscos planifolis a un règim de multiplicitat d’usos, per recrear flotes més ‘naturals’, que conservin la biodiversitat i compleixin els principis de sostenibilitat en el sentit més ampli.
En determinats casos això podria comportar la conversió o reconversió d’alguns rodals, com les plantacions de coníferes existents. En aquest context també creix la pressió perquè els propietaris dels boscos planifolis obtinguin un rendiment econòmic a partir de la producció de fusta o d’altres activitats, com ara el lleure, la caça o productes forestals diferents de la fusta; una pressió que en bona part s’adreça als governs perquè concedeixin ajudes als propietaris de boscos que es veuen obligats a proporcionar serveis ambientals i socials no generadors d’ingressos, ajudes que s’haurien de pensar de manera que no contravinguessin les normes que governen la competència internacional, sobretot les adoptades a partir de les negociacions de la Ronda Uruguai del GATT. Finalment, creix la pressió adreçada als responsables directes de la gestió dels boscos per tal que es minimitzi el risc de danys provocats per vectors com ara els insectes, les malures, els incendis i la contaminació atmosfèrica; als governs i altres organismes involucrats, per estimular-los a reduir les amenaces antròpiques com ara els incendis i la contaminació; i als usuaris, per destacar el paper protector dels boscos sobre el medi humà.
Aquesta llista pot semblar utòpica, exhaustiva i fins a un cert punt contradictòria, però vol ser indicativa de les diferents menes de ‘pressió’ que la població, els col·lectius afectats i els polítics podrien exercir sobre els gestors de les boscanes decídues, a partir del que es consideren necessitats ambientals. Això no vol dir, naturalment, que tot això s’hagi d’aconseguir a la pràctica. D’altra banda, aquesta pressió pot variar segons les regions, i fins i tot d’un bosc a un altre del mateix país. Les diferències serien particularment evidents, per exemple, entre la Xina i les dues Corees, per una banda, i l’Europa occidental, el Japó i l’E de l’Amèrica del Nord, per una altra; els boscos del Caucas, l’Àsia Menor i l’Europa oriental se situarien entremig.
Es podrien esmentar altres transformacions possibles, com ara l’evolució del comerç internacional, les tendències d’ajuda pública al sector privat, el procés de transició de les economies de l’Europa central i oriental, etc., però segurament ja se n’ha dit prou per a mostrar que el futur dels boscos i de l’explotació forestal, també a les regions temperades, depèn en bona part de transformacions i de polítiques alienes al sector. Tant els propietaris com els gestors dels boscos hauran de respondre a aquestes pressions exteriors, i les polítiques específiques sobre gestió forestal es basaran en gran part, per bé o per mal, en dictats externs.
El cas dels gramenets i prats dalladors
Els prats de dall, antigament molt valorats en el sistema agro-pecuari europeu, passen per un moment delicat. Polònia exemplifica molt bé aquesta situació. Les pressions econòmiques sobre els seus camperols els estan obligant a millorar els seus mètodes agrícoles a través de mesures com ara el drenatge, l’ús de fertilitzants, la irrigació i el canvi del paller a l’ensitjament, o bé a abandonar totalment la terra. A més, moltes àrees de gramenets s’han perdut per l’aforestació, i sembla probable que aquesta tendència augmenti. En un futur previsible, potser la millor manera de mantenir la flora i la fauna dels gramenets de Polònia seria a través de l’establiment de parcs nacionals i reserves naturals, més que no pas canviant la direcció del desenvolupament agrícola.
Polònia ocupa 312 000 km2, dels quals el 13% són gramenets. Actualment, la majoria de gramenets seminaturals són a les grans valls fluvials i es classifiquen com a humits o molls. Els autèntics gramenets de les estepes són ara molt rars i estan confinats en pendents escarpats orientats al S. Els gramenets secs rics en espècies, seminaturals, també escassegen a causa dels alts nivells d’aplicació de fertilitzant, molt pel damunt del llindar que permet el manteniment de la diversitat florística. De fet, una proporció força alta de gramenets secs són antigues torberes que s’han drenat i pasturat. Una part d’aquests emplaçaments drenats s’han cultivat, però l’estimació actual és que el 82% de l’àrea que ocupen es manté com a prats de dall, que són classificats com a gramenets secs. La intensificació agrícola afecta tot el país i també s’ha calculat que a causa del drenatge, del total de gramenets, l’àrea de gramenets humits es reduí entre el 1973 i el 1988 d’un 36 a un 23%.
La gestió de l’estoc faunístic
Les diferents maneres com els humans s’han encarat amb la fauna han tingut un paper essencial en la composició biològica dels boscos temperats decidus i les seves condicions ambientals i, en molts casos, han determinat la supervivència dels mateixos animals. En el transcurs dels segles, els usos humans de la fauna han variat: des dels relacionats amb la pròpia subsistència, com la caça per aconseguir menjar o abrigall, fins als vinculats a activitats de lleure com l’observació d’ocells o la caça i la pesca esportives. Els enfrontaments entre els diferents grups d’usuaris han existit pràcticament durant tota la història de la humanitat.
Podria semblar que l’aprofitament dels recursos animals de les boscanes decídues té molta menys importància per als humans que no pas la producció de fusta. En canvi, avui dia l’ús principal de les àrees forestals del bioma és, probablement, el lleure, més o menys lligat a l’existència de la fauna. Així, l’interès per la caça ha fet possible la supervivència de moltes franges de bosc que altrament haurien estat talades o destruïdes en nom de la modernització agrícola. De la mateixa manera, més recentment, el paper dels boscos en la conservació de la puresa dels cursos fluvials ha persuadit algunes associacions de pescadors esportius de fer pressió perquè es protegissin certes regions. Avui dia, les necessitats de conservació de la biodiversitat fan que cada vegada més es destinin àrees forestals a la protecció de la fauna, i, potser encara més significativament, contribueixen a modificar les pràctiques d’explotació que s’apliquen a la major part de boscos d’interès comercial.
Les actituds canviants enfront de la fauna
Especialment a Europa, moltes persones van al bosc expressament per a observar els animals, i és per això que en moltes regions la conservació de la fauna ha adquirit importància en la gestió de les boscanes decídues. Observar i fotografiar ocells, si es té en compte el nombre d’amants d’aquesta activitat, ha esdevingut a la major part del bioma una activitat més popular que no pas caçar-los. Altres activitats no agressives, com les passejades a peu o a cavall —i també en bicicleta o amb vehicles de motor—, han substituït les antigues aficions de recol·lectar ous i aconseguir espècimens que obsessionaven els naturalistes del segle XIX.
En qualsevol cas, es poden reconèixer tres grans fils conductors en les relacions dels humans amb la resta de la fauna. En primer lloc, la dràstica reducció de les poblacions i fins i tot l’extinció que poden resultar de la caça o de la recol·lecció excessiva de determinades espècies importants. Molts mamífers que havien estat autòctons de les boscanes decídues s’han extingit en diferents èpoques per aquesta causa, com el tigre de dents de sabre (Machairodus, Smilodon), extingit al Plistocè, o l’ur (Bos taurus primigenius), que s’extingí fa només un parell o tres de segles. D’altres, com l’ós bru (Ursus arctos) i el llop (Canis lupus), han desaparegut de gran part de la seva àrea de distribució. La desaparició del que era el depredador principal, és a dir, l’animal que es trobava al capdamunt de la xarxa tròfica i que en definitiva mantenia en equilibri les poblacions de depredadors més petits i d’herbívors, ha tingut una sèrie d’efectes indirectes més o menys espectaculars en les condicions ambientals de moltes regions. A molts indrets d’Europa, per exemple, els herbívors com el cérvol i l’ant han esdevingut molt més abundants del que ho serien en condicions naturals, i el sobrepasturatge acaba de pertorbar els equilibris naturals en fer, per exemple, més difícil la regeneració dels arbres.
A la inversa, l’interès per animals concrets ha portat a introduir-los en regions del món diferents de les seves originàries; fet, en molts casos, tan important com l’anterior. Al bioma de les boscanes decídues, tant al si de cada una de les seves àrees principals com entre elles, hi ha hagut un moviment considerable d’animals. Per exemple, els faisans foren introduïts a Europa des de l’Àsia oriental per a la caça, els pobladors europeus deixaren anar porcs semisalvatges als boscos nord-americans, i el visó americà, escapat de les granges de pelleteria, competeix actualment amb el visó europeu autòcton a gran part de l’Europa occidental i a la llarga pot posar en perill la seva supervivència.
Finalment, les prioritats respectives i de vegades contraposades d’agricultors, responsables de la gestió de la fauna, i caçadors han tingut una influència decisiva, per bé o per mal, sobre les condicions ambientals i la supervivència de les boscanes decídues. Molts espais boscats han estat destinats a la caça pels rics i poderosos, i el cert és que és paradoxal el fet que, en molts països, els espais conservats en condicions més properes a les naturals, actualment objecte de l’interès dels conservacionistes, havien estat preservats originàriament com a vedats de caça de reis i de nobles. En molts dels espais forestals de dimensions més reduïdes la gestió s’adreça específicament a incrementar les poblacions de determinats mamífers o ocells, per exemple fomentant de manera artificial el creixement del sotabosc per donar refugi als ocells de caça menor. Un altre cas freqüent és el de la utilització dels boscos per a la ramaderia, sobretot per a fer pasturar el bestiar, cosa que també altera les condicions ambientals. Al parc nacional d’Yr Wyddfa (Snowdonia), al país de Gal·les, es calcula que el 70% dels boscos de roure de fulla gran no es regeneren per culpa del pasturatge excessiu de les ovelles. Avui dia s’observa un augment de l’àrea de boscanes decídues destinada de manera específica a la conservació dels animals, simplement perquè cada cop més gent s’interessa per veure’ls o per la seva supervivència en llibertat.
La cacera de subsistència i la cacera de plaer
L’ús dels animals de bosc ha estat també a la base, sobretot a Europa però no exclusivament, d’alguna de les fractures socials més importants de la història. Des de temps molt antics la caça ha estat un esport per als rics i una necessitat per als pobres. L’esforç de tots dos grups per controlar aquest recurs o per accedir-hi, ha estat causa de moltes revoltes socials, lleis repressives i revolucions. En efecte, des de temps remots, la caça d’animals tingué dos papers molt diferents en la societat: d’una banda, satisfer les demandes d’aliment, pells i altres materials necessaris per a la supervivència i el confort dels humans, i, de l’altra, permetre, si més no a una part d’aquests, de gaudir d’una activitat esportiva o ritual. Per a les societats tribals de caçadors i recollectors, la caça ha estat la manera més important, si no l’única, per aconseguir proteïna i, per a moltes comunitats d’agricultors, un suplement nutritiu importantíssim. Els animals de caça també proporcionaven pells per a vestir-se, i alhora els ossos s’utilitzaven per a fer eines, armes i adorns, eren la base de certs adobs i es bullien per obtenir-ne cola; pràcticament totes les parts de l’animal mort s’aprofitaven. Però, per altra banda, caçar per esport ha estat també històricament una activitat recreativa preferent per als rics i els poderosos de totes les societats, i s’han dedicat quantitats sorprenentment grans d’espai i de recursos a satisfer aquest propòsit.
El lligam entre boscos i cacera és tradicional, sòlid i profund a Europa. De fet, les paraules que designen els espais forestals en la majoria de les llengües europees no es refereixen necessàriament a espais boscats, sinó també a aquells en els quals els cérvols i altres peces de caça major estan protegides per regulacions específiques; és a dir, que la boscana o la forest era, abans de res, una reserva de caça. Als països de dret germànic, a diferència dels de dret romà la propietat de les peces de caça va lligada a la del terreny, però els reis normands estengueren a moltes regions el costum, després seguit per molts reis anglesos, de declarar reservats per al seu ús tots els cérvols de determinats boscos, encara que els propietaris, generalment membres de la noblesa, mantinguessin la propietat i els drets referents a l’explotació forestal. Com que els espais forestals anglesos no han estat mai gaire densos, ni tan sols en condicions naturals —el ‘bosc’ de Dartmoor, per exemple, és en gran part una bruguera torbosa, i el famós bosc de Sherwood, a les Midlands, devia ser més aviat una landa arbrada—, aquest sistema d’apropiació de boscos resultà molt impopular entre l’aristocràcia. A les boscanes la cacera de les quals havia estat declarada de propietat reial, hi podien anar a caçar els reis i fins i tot dur-hi a terme els rituals ja esmentats, però més sovint hi enviaven els caçadors d’ofici que proveïen amb peces de caça major la taula reial.
A la Romania del segle XV els nobles hongaresos empresonaven els camperols si aquests capturaven un animal de caça qualsevol. El 1538 l’arquebisbe de Salzburg, a Àustria, sentencià un home a mort només perquè s’havia menjat un cérvol que algú altre havia caçat però que ell havia trobat mort al seu camp. El veritable caçador furtiu era executat públicament ficant-lo dintre de pells de cérvol cosides i llançant-lo a una canilla de gossos de caça afamats. La imposició de semblants lleis induïa a la revolta, que de vegades s’expressava en forma d’avalots localitzats o de veritables insurreccions, però més sovint en forma de furtivisme individual. Les famoses “poaching wars” o ‘guerres de furtius’ de la Gran Bretanya duraren més d’un segle, a cavall del segle XVII i el XVIII, i demostren fins a quin punt l’estat se servia de tot el seu poder per a suprimir el que fins aleshores havien estat drets comunals de pasturar i caçar al bosc, sovint amb una ferocitat que se’ns fa difícil d’imaginar en uns temps que només es remunten unes generacions enrere. El 1723 el parlament anglès aprovà sense oposició l’anomenada “Black Act”, una llei que tipificava 50 delictes capitals nous, entre altres caçar, ferir o furtar cérvols dels boscos reials. La necessitat de molts camperols pobres ha mantingut la vigència del furtivisme fins a temps força més recents. Els caçadors furtius utilitzaven molts dels tipus de trampes que s’han descrit anteriorment, però el fet que les seves activitats fossin clandestines els portà a idear altres mètodes més discrets. La caça amb fura era molt popular perquè constituïa un mètode silenciós i barat; el caçador furtiu, emparat en la foscor, acostumava a anar amb la fura dins d’un sac fins a una finca on hi hagués caça. Els furtius eren figures populars de la societat rural, i aconseguiren tenir veu en protestes polítiques i moviments socials capdavanters.
De vegades la legislació ha seguit un camí tortuós per tal d’assegurar-se que als membres més pobres de la societat no els faltés el menjar i prevenir així les revoltes. A l’edat mitjana europea, l’Església establia prohibicions freqüents de menjar carn al llarg de l’any. Tanmateix, el castor europeu (Castor fiber), un mamífer aquàtic que en aquell temps era una font important de proteïna per a molts pagesos i bosquerols, era qualificat de peix, cosa que obria la possibilitat de consumir-lo tot l’any independentment del dia de la setmana. Avui dia la carn de castor ja no és gens apreciada a Europa. En realitat ni tan sols hi ha gaires oportunitats de tastar-la, ja que el castor ha estat eradicat de gairebé tota la seva antiga àrea de distribució al continent europeu, que era sobretot la taigà nòrdica, i allà on es troba és rar i està protegit. Només a Letònia, on la gestió forestal i la construcció de canals i dics han creat hàbitats molt més adequats per als castors i han afavorit l’augment de la població, la seva caça encara és popular.
Al començament del segle XIX, a França, el codi forestal del 1827, que pretenia limitar encara més l’accés als recursos forestals de les comunitats rurals, no precisament a favor de l’aristocràcia sinó de l’estat, provocà un esclat de violència massiu amb robatoris del que fins llavors havien estat béns comunals i actes de revenja contra alguns guardes forestals. Actualment, desapareguda tota romanalla feudal, els conflictes encara es mantenen, però des d’un altre punt de vista i amb uns altres contrincants. Avui són els interessos de caçadors i de conservacionistes els que topen cada vegada més sovint, sobretot quan hi ha proves que una població disminueix o se sospita que la caça es porta a terme amb sistemes cruels o inhumans. Certes pràctiques tradicionals de caça ja han estat prohibides en algunes regions, ja sigui perquè han estat considerades excessivament cruels o pel risc que comporten per al conjunt de la població.
Aquests precedents històrics han afavorit indirectament certs aspectes de la conservació. A Europa, on només el poder i els interessos adquirits de l’aristocràcia podien deturar la tala completa dels boscos que hi quedaven, la caça ha tingut un paper essencial en el manteniment d’alguns boscos temperats decidus ecològicament molt importants. Àrees com el bosc de Bialowie·za, a la frontera entre Polònia i Bielorússia, actualment reserva de biosfera, els boscos de les terres altes de Romania, la New Forest d’Anglaterra i molts boscos de les muntanyes del Tatra mitjà a Eslovàquia, existeixen encara gràcies al fet que foren reserves de caça per a reis i nobles.
Els conflictes entre caçadors amb mòbils diferents s’han mantingut fins al present. Tant la utilitat —ja només rarament la necessitat— com el plaer continuen associats a les activitats cinegètiques en combinacions inextricables. Caçar animals per menjar, o per vendre al mercat perquè altres els mengin, pot proporcionar un suplement important en la dieta o l’economia de molta gent del camp, mentre que la caça esportiva és una activitat de cap de setmana molt estesa tant entre la població rural com entre la urbana. De vegades, com en el cas de la cacera de la guineu a Anglaterra, la caça es practica segons un ritual que es remunta a segles enrere.
Els enrariments i les extincions
Pràcticament totes les espècies de mamífers han vist reduïts els seus efectius numèrics paral·lelament al retrocés de les àrees forestals, però algunes han arribat a desaparèixer, fins i tot a desgrat de condicions favorables. Els únics mamífers que continuen sent nombrosos a les boscanes decídues, en alguns casos amb densitats superiors a les que hi hauria en condicions naturals, són els destinats a la caça esportiva. A Escòcia, per exemple, es calcula que hi ha el doble de cérvols dels que hi hauria si no s’actués afavorint-los per raons cinegètiques, i aquest fet té grans conseqüències per a la resta de la fauna i per al manteniment dels espais forestals.
La caça ha comportat l’extinció de moltes espècies importants, amb els canvis consegüents i irreversibles als ecosistemes forestals. Algunes espècies ja desaparegueren del tot en èpoques remotes, com l’ós de les cavernes (Ursus spelaeus), el cérvol gegant (Megaloceros), els mamuts (Mammuthus), els mastodonts (Mastodon), els rinoceronts llanuts (Coelodonta) o els tigres de dents de sabre (Machairodus, Smilodon). A la major part d’Europa el lleó, el lleopard i la hiena s’extingiren en temps prehistòrics, però continuen vivint a l’Àfrica. Altres grups han minvat espectacularment, però encara sobreviuen en determinats reductes. El castor europeu (Castor fiber) es distribuïa abans per totes les regions temperades d’Europa, però ara està restringit a Escandinàvia, els estats bàltics i dues petites àrees de França i d’Alemanya. L’ós bru (Ursus arctos) i el llop (Canis lupus) eren comuns en temps històrics, però actualment són rars quasi a tot arreu; els esforços de conservació els han ajudat a recuperar-se una mica, però malgrat tot se’ls continua caçant.
Pel que fa als ocells, cal recordar el cas espectacular i desastrós de l’extinció de l’abans omnipresent colom de passa americà (Ectopistes migratorius [=Columba migratoria]) a l’Amèrica del Nord al començament del segle XX . En alguns casos la caça d’ocells ha comportat la desaparició de la coberta forestal; en són un exemple els efectes dels incendis que es provoquen a les landes escoceses per mantenir la població de perdiu escocesa (Lagopus lagopus scoticus) en perjudici de la regeneració dels arbres. En altres casos, com ara la captura de faisans, galls fers i grèvols, la gestió forestal és un element clau per a mantenir una població viable d’individus.
La recuperació de l’interès per la falconeria ha creat també problemes a les poblacions de rapinyaires salvatges. La captura il·legal d’ocells, polls i ous és un problema en augment a moltes regions, causat pels preus elevats que es poden arribar a pagar per aquestes espècies. Els caçadors furtius demostren tenir molt enginy, perquè a vegades aconsegueixen robar els ous de nius que són vigilats les vint-i-quatre hores del dia per conservacionistes. La davallada històrica dels ocells de presa es deu en gran part a l’extermini dut a terme pels guardaboscos, interessats a mantenir grans poblacions de perdiu i altres ocells de caça. Aquest problema persisteix avui dia, com ho proven els entrebancs, inclosa la mort provocada d’alguns animals, que han trobat els intents de reintroduir el milà reial (Milvus milvus) a Anglaterra.
Les introduccions inadequades
Les dificultats no radiquen solament en la protecció de les espècies autòctones en perill, sinó també en el control de les noves espècies introduïdes, algunes de les quals han augmentat els seus efectius més que no s’esperava. Es pot haver produït ocasionalment una alteració greu de l’ecosistema sense cap raó aparent, només per desconeixement dels possibles efectes d’una acció. A la Gran Bretanya, l’esquirol gris (Sciurus carolinensis) fou introduït al segle XIX en algunes finques des del seu hàbitat natural del NE dels Estats Units i el SE del Canadà. La primera observació de què es té constància fou a Gal·les el 1828, i entre el 1876 i el 1929 (l’any de l’última introducció) es feren molts intents de naturalitzar-lo, sobretot en grans propietats, sense cap altre objectiu aparent que no fos seguir la moda o caçar-lo. La introducció tingué tant d’èxit que actualment l’esquirol gris s’ha escampat per quasi tota la Gran Bretanya, a excepció d’algunes illes i algunes àrees aïllades del N d’Escòcia i de Gal·les. Amb aquesta expansió ha desbancat l’esquirol roig o comú (S. vulgaris), que ha desaparegut de la major part de la seva àrea de distribució original. Sense enemics naturals, l’esquirol gris ha assolit uns nivells de població molt alts i actualment constitueix una plaga forestal pel seu costum de rosegar els troncs dels arbres joves. Cap dels intents que s’han fet per controlar-lo, com la distribució gratuïta de cartutxos i una recompensa per cada exemplar mort, no ha aconseguit aturar la seva progressió.
A Dinamarca, Alemanya, França, Escòcia i Anglaterra, la població naturalitzada de sika o cérvol del Japó (Cervus nippon) ha augmentat considerablement d’ençà de la seva primera introducció a Anglaterra el 1860; en algunes zones de la seva nova àrea de distribució fins i tot s’ha creuat amb el cérvol roig (C. elaphus). També procedents de l’Àsia, el cérvol aquàtic xinès (Hydropotes inermis) s’ha naturalitzat a Anglaterra i a França, i el muntjac (Muntiacus muntjak) a Anglaterra. La daina (Dama dama), d’origen mediterrani, ha estat introduïda en zones força més septentrionals de la seva àrea de distribució original des del temps de l’imperi Romà. A Europa n’hi ha poblacions fins al S d’Escandinàvia, els confins de Lituània i Bielorússia i fins i tot a l’altra banda del canal de la Mànega, a les illes Britàniques. El cérvol de Virgínia o cérvol de cua blanca (Odocoileus virginianus) es troba també a Europa, en algunes localitats de Bohèmia central i del SW de Finlàndia. A l’àmbit americà de les boscanes decídues també s’han introduït noves espècies, com ara la daina a diferents localitats d’Alabama, Kentucky i Massachusetts. El 1881, procedent de la Xina, arribà als Estats Units una subspècie xinesa del faisà comú que actualment és un ocell de caça força valorat en aquest país nord-americà.
Alguns animals domèstics fugits, perduts o abandonats són l’origen de nissagues creixents de gats i gossos assilvestrats, molts dels quals s’adapten bé a la vida en estat salvatge i poden causar problemes a la fauna autòctona en competir amb ella pel menjar o, en algun cas, a causa de la facilitat d’encreuament. A Escòcia, la hibridació entre el gat salvatge i els gats domèstics assilvestrats és tan general que ja no es pot assegurar si encara existeix una raça salvatge genèticament pura.
Els problemes de la pesca
La pesca en aigües dolces, igual que la cacera, ha comportat el moviment d’espècies d’una banda a l’altra del món, sovint entre diferents regions d’un mateix bioma que posseïen condicions semblants. En el cas de la pesca, tanmateix, el moviment ha tendit a ser el contrari que en el cas de mamífers i ocells, de manera que la majoria d’introduccions han estat des de l’Amèrica del Nord cap a Europa. Escapats de vivers o introduïts deliberadament en alguns rius, diferents peixos americans han esdevingut comuns en molts rius europeus, on han competit amb èxit, fins i tot de vegades excessiu, amb la fauna local. La truita de rierol (Salvelinus fontinalis) s’ha naturalitzat en algunes regions muntanyenques de rierols d’aigües fredes i corrents ràpids d’arreu d’Europa; el peix gat americà (Ictalurus [=Ameiurus] nebulosus) ha esdevingut comú a França i l’Europa central; la truita arc iris (Salmo gairdneri [=Oncorhynchus mykiss]), de l’W de l’Amèrica del Nord, ha estat introduïda a molts països d’Europa, encara que només s’ha naturalitzat en alguns indrets d’Àustria, Eslovènia o Croàcia; i el cranc de riu americà (Cambarus affinis) es pot trobar a Alemanya i en altres països europeus. Algunes introduccions s’han produït a partir de peixos fugits dels aquaris, com la diminuta umbra nana (Umbra pygmaea), originària del NE de l’Amèrica del Nord i naturalitzada a França, Alemanya i Holanda.
Encara hi ha altres espècies que s’han desplaçat d’una regió a l’altra del bioma. La carpa (Cyprinus carpio) està aclimatada a tot Europa i a l’Amèrica del Nord a conseqüència d’introduccions deliberades, però és originària de la Xina. Es creu que fou introduïda a Europa pels romans i és una veritable plaga en alguns indrets de l’Amèrica del Nord. Les varietats ornamentals de carpa, com el carpí vermell (Carassius auratus), s’han naturalitzat parcialment en algunes regions d’Europa. La truita arc iris s’ha aclimatat al Japó, on constitueix una de les captures preferides dels pescadors.
Per desgràcia, l’abús en la pesca també és un problema a moltes regions. A Rússia, algunes àrees s’han explotat en excés i això ha fet disminuir les poblacions d’esturió (Acipenser) i de salmó (Oncorhynchus). La pesca també ha estat molt perjudicada per la contaminació, tant la crònica com la provocada per un alliberament sobtat de substàncies tòxiques o de purins de granges. Alguns rius i llacs han perdut les seves poblacions de peix perquè la contaminació atmosfèrica i la pluja àcida han alterat la composició química de l’aigua. A certes regions de Noruega i Suècia s’han vist particularment afectats salmons i truites; l’acidificació ha provocat l’alliberament d’alumini a l’aigua i això ha fet minvar les possibilitats d’aquests peixos de criar amb èxit. En alguns països, el drenatge de les zones humides ha reduït l’extensió dels hàbitats.
La gestió de les aigües continentals
Gairebé tots els rius importants de les regions temperades de l’hemisferi nord han estat profundament modificats al llarg dels segles, sobretot durant els darrers. La rectificació i el dragatge dels rius per facilitar la navegació fluvial i la construcció de canals i de represes han canviat radicalment les possibilitats de vida de l’entorn. Cal pensar que bona part del sistema de canals de la Xina ja era operatiu abans del començament de l’era cristiana i que a Europa, sobretot a partir de la invenció de la resclosa, han estat interconnectades la majoria de les grans conques. Ja al començament del segle passat es podien recórrer extenses regions navegant per vies d’aigua, tant a Europa com a l’Amèrica del Nord. Més recentment, l’aprofitament de l’energia hidràulica ha imposat altres limitacions, i alhora ha anat augmentant la quantitat de deixalles i de noves substàncies de síntesi en tota mena d’aigües.
La distorsió de la xarxa hidrogràfica
És ben cert que un riu mai no està mancat de vida, ni passat l’hivern ni després d’una alteració profunda. La destrucció de la vida perifèrica al riu, però, continua sense interrupció i en extenses regions han desaparegut en gran part o totalment els característics boscos de ribera. Aquest fet és més greu en regions poc favorables pel clima o pels sòls, on l’arbrat és (o era) limitat a les proximitats dels rius, com passa quan es va cap a latituds més baixes. Els transvasaments d’aigua entre unes i altres conques s’han afegit, en bastants casos, a alteracions que no se sap mai on acabaran i que solen tenir sentit negatiu, perquè canvien simultàniament les característiques de dues regions naturals, la receptora i la que es veu privada d’una part de l’aigua. La situació actual d’algunes experiències importants, a Rússia i a l’Amèrica del Nord, no sembla gaire falaguera. S’està produint una trivialització de les funcions de la xarxa hidrogràfica, i s’acostuma a veure com una senzilla via de transport d’aigua. Cal recordar que la dinàmica fluctuant d’un riu és parcialment responsable de la gran diversitat de plantes riberenques i que qualsevol protecció d’aquestes plantes ha d’inspirar-se en la distribució de les espècies i l’estructura de l’ecosistema natural. Altrament es tractaria de senzilles actuacions de jardineria.
Cal afegir encara que moltes de les accions que modifiquen els corrents d’aigua, inclosa la construcció de represes, contribueixen al cap i a la fi a accelerar el transport d’aigua cap a les parts baixes del país, on se solen trobar les conurbacions més denses. Això fa minvar les oportunitats que tenia l’aigua d’interactuar lentament amb els sòls i la vegetació natural del territori intermedi, i té conseqüències previsibles que potser encara no són prou manifestes, primordialment, menys aigua a disposició per a la transpiració de les plantes en els espais compresos entre les muntanyes i les regions costaneres. Això s’afegeix a l’espai creixent ocupat per vies de comunicació, aeroports, ciutats i altres superficies condicionades i controlades pels humans, en les quals la interacció entre l’aigua procedent de les precipitacions i el substrat sòlid és molt diferent de la interacció natural que hauria d’existir sempre entre aigua ploguda, sòls naturals i vegetació. La consideració d’aquests problemes complementa tot allò que es pugui dir sobre la contaminació estrictament considerada.
La contaminació de rius i llacs
Quan es compara la direcció horitzontal en el sentit del corrent en la vida d’un riu, el que alguns autors nord-americans anomenen el continuum fluvial, amb la direcció vertical en el plàncton, s’ha de ser conscient que es comparen dimensions que són en part equivalents des del punt de vista funcional en el metabolisme dels respectius ecosistemes. Els rius, per vocació, admeten, assimilen i transformen molt material orgànic, produït en el mateix riu o bé aliè. Per altra banda, en un any, el volum aproximat de l’aigua que cau en excés damunt dels continents i que els rius porten a la mar és d’uns 40 000 km3. Aquesta aigua no es pot limitar perquè correspon a una funció necessària de transport en la biosfera, contribueix a l’erosió química i física de la superfície continental i a la mobilització de nutrients essencials, com el fòsfor. A més a més, aporta als oceans una quantitat de carboni orgànic increïblement superior a la que pugui representar la de la pesca, de manera que mentre que la part terrestre de la biosfera dóna un excedent, els oceans són netament heteròtrofs. Evidentment, hi ha un risc en pretendre alterar profundament aquest sistema, i és clar que no es pot pretendre aprofitar fins a la darrera gota d’aigua dels rius perquè això evita tot transport dels ecosistemes continentals als marins.
La contaminació de les aigües naturals té un aspecte quantitatiu i un altre de qualitatiu. L’aspecte quantitatiu fa referència al fet que hom demana als sistemes naturals una capacitat excessiva d’oxidar materials orgànics afegits. Un remei parcial, que ja ve d’antic, consisteix a reduir els efectes accelerant els processos de descomposició, que és el que es fa a les estacions depuradores. L’acceleració bàsicament consisteix a facilitar l’oxigenació, injectant aire i agitant. Per altra banda, la indústria, incloent-hi l’alimentària i la farmacèutica, crea nous compostos amb relació als quals la depuració biològica sol ser menys efectiva. En realitat algunes de les creacions químiques de la indústria són materials ideats precisament per ser resistents a factors de descomposició que es troben de forma natural en els ecosistemes. En el fons, convé que els insecticides no siguin biodegradables, perquè aquesta és, al cap i a la fi, l’estratègia que segueix la vida. No es pot fer altra cosa que indicar l’existència de tots aquests problemes, remarcant que la tecnologia moderna dels països més desenvolupats causa estralls que són molt més seriosos en ecosistemes complexos que evolucionaren a poc a poc i durant molt temps cap a sistemes molt conservadors, com els que cobreixen encara regions de clima més estable.
L’explosió demogràfica i el fenomen urbà
Les grans ciutats del món han anat multiplicant-se i creixent des del principi del segle XVIII, però allà on l’increment de la població urbana ha estat més espectacular ha estat sens dubte en l’àmbit de les boscanes decídues. Per exemple, fins al segle XIX hi havia molt poques ciutats de més de 200 000 habitants, però posteriorment el seu nombre s’anà incrementant ràpidament, primer a la part europea i asiàtica del bioma i tot seguit a l’Amèrica del Nord. La població urbana total també ha anat augmentant sense parar. A Gran Bretanya, al començament del segle XVII representava menys del 20% del total, mentre que un segle més tard ja s’acostava al 40% i a mitjan segle XX arribava al 80%. Altres estats europeus experimentaren increments molt semblants, mentre que en països asiàtics com el Japó o Corea el percentatge de població urbana es triplicà en molt menys d’un segle.
IDEM, a partir de Turner, 1990
L’evolució de les boscanes decídues d’ençà de la darrera glaciació ha estat estretament relacionada, sobretot cap al final d’aquest període, amb la de la societat humana, que ha exercit un control cada vegada més intens sobre l’extensió, la composició i la salut d’aquest espai i dels sistemes resultants de la seva transformació. Per la seva localització en regions on les civilitzacions humanes s’han desenvolupat força precoçment, les boscanes decídues han hagut de suportar els impactes associats a les creixents necessitats d’aliment i d’aixopluc de poblacions en expansió, com també a la tendència d’aquestes poblacions a concentrar-se en espais urbans i a multiplicar, amb la industrialització, la seva capacitat de producció i d’explotació dels recursos.
Actualment, més que d’‘era postindustrial’ potser caldria parlar de transició cap a la postindustrialització, que és una tendència comuna malgrat que el pas d’una societat essencialment agrícola i rural a una d’industrialitzada i urbana no ha avançat de la mateixa manera a totes les àrees del bioma. D’entre els països del bioma cal distingir aquells que encara estan en procés d’industrialització, com la Xina i les dues Corees, i aquells dels quals es pot dir que ja estan industrialitzats, com els Estats Units, el Canadà, el Japó i la major part d’Europa. Els del primer grup es troben en camí d’atrapar els segons, i els podrien arribar a avançar aprofitant la tecnologia ja desenvolupada per aquests i saltant-se així algun dels estadis del desenvolupament industrial. Hi ha un tercer grup de països, com els de la regió transcaucàsica, part de la població dels quals ha tornat a una mena de situació pre-industrial a causa de la crisi econòmica i energètica posterior a la seva independència.
El creixement demogràfic
Es calcula que la població mundial continuarà augmentant a un ritme d’uns 90 milions d’habitants anuals encara durant un temps, però que el ritme de creixement acabarà alentint-se. El 1995 la població superà els 5 500 milions, xifra que pot arribar a 8 500 milions l’any 2025 i que podria continuar augmentant fins a estabilitzar-se, segons alguns demògrafs, entre 15 000 i 20 000 milions cap a la fi del segle XXI. Això, però, només són especulacions. La població mundial que viu a les regions temperades, en canvi, continuarà disminuint a conseqüència de les baixes taxes de creixement (fins i tot nul·les) de molts països, sobretot els més desenvolupats econòmicament. El control estricte del nombre de fills de cada família a la Xina, que ja posseeix una quarta part de la població mundial, també farà que el ritme de creixement s’alenteixi.
Amb relació estricta a la necessitat de terra cultivable deguda a una pressió demogràfica creixent, doncs, les boscanes decídues no corren tant perill com les formacions forestals d’altres parts del món, sobretot als tròpics, on és probable que la població no pari d’augmentar en un futur pròxim. D’altra banda, alguns canvis en les estructures demogràfiques, com l’envelliment de la població, tenen implicacions secundàries sobre les boscanes decídues; per exemple, pels seus impactes sobre el creixement econòmic, sobre la demanda de productes forestals, tant fusta com altres, i sobre aspectes que es tracten més endavant. Els interessos de la població canvien a mesura que el seu nivell de vida augmenta, i la demanda de béns materials se substitueix en part, o bé complementa, amb un desig de millora de la qualitat de vida. Aquest fenomen es produeix ja en una part de la població de les regions temperades, on cada cop es posa més l’accent en els beneficis socials i ambientals que poden proporcionar els boscos, tendència que probablement serà més evident en el futur.
En qualsevol cas, el bioma de les boscanes decídues acull actualment bona part de les societats humanes més densament poblades, més riques i tecnològicament més avançades. De fet, les regions temperades de l’Europa occidental han suportat comunitats grans, diverses i econòmicament reeixides durant els darrers 500 anys. A l’Àsia oriental, la civilització xinesa, caracteritzada per la seva continuïtat i aïllament, ha sobreviscut uns 3 000 anys, mentre que, en contraposició, totes les societats indígenes d’indis americans, i no solament les de les regions orientals del que avui són els Estats Units, han estat pràcticament anihilades per l’expansió europea dels darrers 500 anys, que ha instal·lat a l’Amèrica del Nord una societat completament nova. Entorn de 1 000 milions de persones viuen als prop de 10 milions de km2 que ocupa el bioma de les boscanes decídues a Europa, Àsia i Amèrica. D’aquests, una gran part viuen en àrees urbanes; per això, encara que la mitjana de densitat de població se situï al voltant de 100 h/km2 encara es poden trobar àrees relativament poc poblades, sobretot a l’Àsia oriental i a l’Amèrica del Nord.
El sistema de ciutats de l’Europa mitjana i atlàntica
Europa, concretament, és el continent amb la concentració urbana més alta de tot el món (més de la meitat de la seva població viu en àrees urbanes, proporció que puja fins a més del 90% a Gran Bretanya) i, tot i la seva petita superfície, és el continent més densament poblat, amb 65 o 70 h/km2, segons si es consideren o no els territoris de la Rússia europea. Prenent només en consideració la part del continent europeu que correspon al bioma de les boscanes decídues, la densitat supera els 100 h/km2 amb àrees, com les conques del Rin, el Po o el SE d’Anglaterra, on es pot arribar a superar els 300 h/km2. L’Europa central i occidental senceres poden considerar-se un sistema de ciutats pràcticament sense discontinuïtat en la trama urbana, amb tots els nuclis mínimament importants interconnectats per una xarxa de vies de transport força eficaç. En un arc que va del NW d’Anglaterra (el triangle Liverpool-Manchester-Birmingham) fins a la vall del Po, passant pel SE d’Anglaterra, la vall del Rin i els corredors que franquegen els Alps, es troba una de les concentracions de població i de capacitat de producció de béns i de serveis més grans del món.
Les ciutats europees són gairebé sempre ciutats antigues. Només a Gran Bretanya hi ha hagut, al llarg del segle XIX, un nombre significatiu de ciutats noves nascudes de l’activitat industrial i, a la se-gona meitat del segle XX, diverses construccions de ciutats de nova planta, les anomenades “new towns”. Tanmateix, les reconstruccions subsegüents a les grans guerres europees i mundials del segle XX han donat aparença de noves a moltes ciutats, i els forts creixements perifèrics dels darrers decennis a moltes àrees metropolitanes han fet de molts barris nous, no prou ben integrats a la trama urbana metropolitana, autèntiques unitats distintes equiparables a ciutats per la seva demografia.
Deixant a banda les ciutats de la regió mediterrània, de creixement més antic i característiques força específiques, el creixement de la majoria de ciutats europees s’inicià o s’accelerà amb la revolució industrial. El primer territori de l’Europa mitjana que assolí un grau estimable d’urbanització foren els Països Baixos, en particular, ja des del segle XVI, Holanda. La base d’aquest desenvolupament no era altra que la riquesa derivada de l’eficàcia de l’extens sistema comercial de les ciutats flamenques i holandeses. Ja a la primeria del segle XVI, prop d’una cinquena part de la població d’Holanda vivia en nuclis de població de més de 10 000 habitants. Al segle següent la població urbana cresqué gairebé un 500%, de manera que l’any 1622 la meitat de la població holandesa ja era urbana. També Anglaterra, com a potència marítima, es beneficià de la prosperitat del comerç en els decennis que seguiren els descobriments de castellans i portuguesos al tombant del segle XV al XVI; així, per exemple, la població de Londres augmentà d’uns 60 000 habitants que tenia l’any 1520 fins als 400 000 de l’any 1650. L’any 1700 era la ciutat més gran d’Europa i l’única ciutat europea, juntament amb París, que ultrapassava el mig milió d’habitants. Tanmateix, una i altra eren encara superades en població per Istanbul, Pequín i Edo, i només quatre ciutats més (Amsterdam, Milà, Moscou i Viena) de l’Europa de les boscanes decídues arribaven a assolir 100 000 habitants.
El 1750, en els inicis de la revolució industrial, Londres era encara l’única ciutat britànica amb més de 50 000 habitants. Un segle més tard, l’any 1851, la Gran Bretanya ja era el país més urbanitzat del món, amb el 40% de població urbana. Hi havia prop d’una trentena de ciutats amb més de 50 000 habitants i totes tenien la indústria com a principal activitat. De petits llogarets del N industrial i de les Midlands, havien sorgit ciutats totalment noves: Middlesbrough, una ciutat del NE d’Anglaterra que avui té uns 150 000 habitants, es desenvolupà a partir d’una sola casa de camp a la riba de l’estuari del riu Tees a partir del 1830, però el 1880 era ja un nucli de població de més de 50 000 habitants; Barrow-in-Furness, al comtat de Cúmbria, al NW, que avui té uns 60 000 habitants, també començà per una sola casa, que el 1840 s’havia convertit en un poble de pescadors d’uns 300 habitants i el 1878 ja havia esdevingut un nucli de població industrial amb 40 000 habitants. Cap al 1900, uns 30 milions de persones, tres quartes parts de la població britànica, vivien en ciutats de més de 50 000 habitants, enfront dels 2 milions que hi vivien un segle abans. Londres, amb 6,5 milions d’habitants, concentrava la cinquena part de la població britànica i era la ciutat més gran del món. A la Gran Bretanya mateix hi havia tres ciutats més (Manchester, Birmingham i Glasgow) que ultrapassaven el milió d’habitants; París, Berlín, Viena i Moscou, les capitals de les grans potències del moment, també ultrapassaven aquesta xifra, i una dotzena de ciutats més de l’Europa atlàntica i mitjana superaven el mig milió. Moltes d’aquestes, com Newcastle o la conurbació de la vall del Ruhr, devien el seu creixement principalment a l’activitat industrial.
Durant el segle XX, amb la interrupció de les dues guerres mundials, ha prosseguit a Europa el creixement demogràfic (considerablement alentit, sobretot a partir de la meitat del segle) i la concentració urbana. Tanmateix, l’alentiment de la dinàmica demogràfica ha donat com a resultat que avui, de les 20 àrees metropolitanes més populoses del món, només tres (Londres, Moscou i París, totes tres, això sí, amb més de 8 milions d’habitants) es trobin a l’Europa de les boscanes. Així i tot, el seu pes econòmic i polític és molt superior al de la majoria de metròpolis més grans d’altres àrees geogràfiques.
Les grans metròpolis i les populoses ruralies de l’Àsia oriental
A l’Àsia oriental, tot i les immensitats poc poblades de Manxúria i l’extrem orient rus, la densitat de població mitjana del territori de l’àmbit de les boscanes decídues també supera el centenar d’habitants per km2, amb puntes tan significatives com la regió metropolitana de Tòquio o algunes parts de la vall del riu Groc. Aquesta és una regió d’urbanització antiga, amb ciutats que es trobaven entre les més poblades del món quan la població de l’Europa de les boscanes decídues encara no havia experimentat l’expansió i el procés d’urbanització subsegüents a la revolució industrial; el 1700 Pequín i Edo superaven els 650 000 habitants i eren les ciutats més grans del món després d’Istanbul, mentre que Xi’an i Seül ultrapassaven els 150 000.
Tanmateix, a diferència d’Europa, la revolució industrial no tingué repercussió a l’Àsia nord-oriental fins molt avançat el segle XIX i gairebé només al Japó. Certament, el llarg període de pau i estabilitat que coincidí amb l’accés al poder de la nova dinastia Qing (1644-1912), després de les turbulències dels últims anys de la dinastia Ming i la conquesta manxú, permeté a la Xina un creixement demogràfic molt important (sembla que entre el 1600 i el 1800 la població xinesa es doblà, passant dels 150 als 300 milions d’habitants). El creixement demogràfic, però, afectà principalment les àrees rurals, cosa que obligà a forçar fins al límit la capacitat de producció de la terra i generà un important corrent migratori que s’escampà cap als ter-ritoris fronterers fins llavors despoblats, els nous territoris que els emperadors Qing anaven conquerint i una gran part de la resta d’Àsia central i sud-oriental.
Aquest impuls inicial de la dinastia manxú, però, començà a declinar els últims anys del segle XVIII i els primers del XIX, precisament quan es començaven a difondre a tot el continent europeu i a l’Amèrica del Nord els avenços de la revolució industrial. La pressió demogràfica i la concentració de la propietat de la terra, tot i l’emigració, condemnaven a la misèria gran part de la població camperola, mentre les despeses militars i la corrupció administrativa devoraven la riquesa que podien aportar el comerç i les manufactures. En el moment en què a occident s’experimentava un creixement econòmic i industrial sense precedents, la Xina s’estancava. Les revoltes generalitzades, les guerres amb Gran Bretanya i França, i una guerra desastrosa amb el Japó al final del segle XIX, havien de conduir a la caiguda de l’imperi el 1912. Els Qing també feren de Corea un estat vassall que seguí una evolució paral·lela a la xinesa, amb un important creixement de la població (de 5 milions d’habitants el 1669 el país passà a 8 milions el 1813) que afectà primordialment la gent de camp, mentre que la població urbana s’estancà quasi totalment; les successives victòries japoneses en la guerra sino-japonesa de 1894-95 i la russo-japonesa de 1904-05 feren passar Corea de l’òrbita de la Xina a la del Japó, país al qual fou annexionada el 1910.
El Japó, en canvi, seguí un destí ben diferent al de la Xina. Tancat a tota influència exterior, tret del comerç a través de la base holandesa de Nagasaki des del 1640, i sotmesos els japonesos a la prohibició de viatjar a l’exterior, tot i els reeixits esforços per augmentar la producció d’aliments, principalment d’arròs, la població cresqué fins a assolir un sostre al voltant dels 30 milions d’habitants, xifra que els recursos naturals no permetien superar. L’èxode cap a les ciutats, el control de naixements i l’infanticidi en casos desesperats mantingueren estable la població rural mentre creixia la urbana i es desenvolupava a les ciutats una vida cultural d’una gran originalitat i refinament. A mitjan segle XIX, però, l’obertura a l’exterior forçada pels nord-americans accelerà la fi del règim de ‘feudalisme centralitzat’ que havia governat el Japó durant l’era Tokugawa (1603-1868), i el nou govern imperial engegà una política de modernització que en pocs anys determinà una profunda transformació del país.
Així, el 1900, mentre que Pequín tenia poc més d’1 milió d’habitants, menys població que Manchester o Birmingham a la mateixa data, i Seül pràcticament la mateixa població que dos segles abans, Tòquio, successora d’Edo, assolia 1,5 milions d’habitants i iniciava el creixement en tot l’entorn de la seva badia, després d’haver sofert un cert despoblament en els anys centrals del segle XIX com a conseqüència de la successió de catàstrofes (incendis, terratrèmols) i convulsions polítiques. Posteriorment, al llarg del segle XX, a desgrat d’esdeveniments bèl·lics no menys mortífers i destructius que els esdevinguts a Europa, el creixement demogràfic de l’àmbit asiàtic de les boscanes decídues i la creixent urbanització de la seva població han fet que tingui quatre (Tòquio, Seül, Pequín i Tianjin) de les 20 concentracions metropolitanes més grans del món malgrat mantenir encara una elevada xifra de població rural.
Les joves i puixants metròpolis nord-americanes
La densitat de població de l’àmbit de les boscanes decídues de l’E de l’Amèrica del Nord, tret de les grans concentracions urbanes del NE dels Estats Units, resulta força inferior a la dels àmbits corresponents d’Europa i de l’Àsia oriental, encara que supera els 50 h/km2 de mitjana. En aquest cas, per altra banda, es tracta d’un creixement urbà de nova planta iniciat tot just al segle XVIII, però extraordinàriament accelerat a partir de la independència dels Estats Units. El 1700 Filadèlfia, Boston i Nova York, les ciutats més grans de les colònies angleses d’Amèrica del Nord, tenien al voltant de 10 000 habitants cada una; Chicago era un remot llogaret indi conegut només d’alguns exploradors, caçadors i aventurers; Baltimore, un minúscul assentament de plantadors de tabac, i ciutats avui tan importants com Saint Louis, Pittsburgh, Cincinnati o Washington, encara no havien estat fundades. El 1900, en canvi, Nova York ultrapassava els 4 milions d’habitants, Chicago, Filadèlfia i Boston el milió, i Saint Louis, Pittsburgh i Baltimore el mig milió. Avui, la conurbació de Nova York ultrapassa els 18 milions d’habitants; la de Chicago els 6 milions; la de Filadèlfia (i Wilmington) els 5; la de Detroit els 4; la de Toronto els 3; les de Boston, Atlanta, Saint Louis, Minneapolis i Saint Paul, Baltimore i Pittsburgh els 2. Així i tot, la distribució de la població és molt desequilibrada, amb grans espais molt poc poblats a les regions de muntanya dels Apalatxes i una gran concentració a les regions litorals del NE dels Estats Units, les grans àrees metropolitanes esmentades i altres de més petites.
El conflicte sòcio-ecològic
La revolució industrial representà un canvi qualitatiu i quantitatiu sense precedents en les capacitats dels humans per transformar el seu entorn, controlar fluxos d’energia i explotar recursos a grans distàncies. També constituí un canvi pel que fa a la producció de residus i la capacitat d’escampar-los o acumular-los. I, en un altre terreny, afectà també la introducció de noves formes de vida i de relacions socials, noves desigualtats econòmiques i polítiques entre individus i entre col·lectius. Els segles d’aprofitament no havien acomplert una transformació tan radical del bioma de les boscanes decídues com la que experimentaria (i darrere seu la resta del món) en els dos segles subsegüents. Una transformació que afectaria certament les boscanes subsistents però encara més els espais ja artificialitzats per l’agricultura, la pastura o els hàbitats humans.
Les condicions econòmiques i tecnològiques
A desgrat de l’endarreriment relatiu dels països de l’Europa oriental, de la Xina i, en menor mesura, de les dues Corees i Irlanda, gran part del bioma de les boscanes decídues correspon a les àrees més riques i desenvolupades del món: Europa occidental, Japó, Estats Units i Canadà. Dels 20 països amb un producte nacional brut més elevat, 17 tenen tot o part del seu territori al bioma. Tots ells tenen una economia altament industrialitzada, amb un espectacular creixement recent del sector dels serveis, i controlen la major part dels fluxos d’energia, mercaderies i diners del món sencer. El desplaçament dels centres de creixement econòmic cap al Pacífic a partir dels anys vuitanta i la globalització de l’economia encaminen també Corea i el N de la Xina cap a una posició capdavantera pel que fa al desenvolupament econòmic.
En qualsevol cas, la majoria dels grans centres de decisió política i econòmica que afecten l’economia global se situen dins del bioma de les boscanes decídues. Una posició dominant que pràcticament s’ha anat consolidant d’ençà del segle XIX gràcies a les innovacions tecnològiques i l’aprofitament de nous recursos energètics per part de les societats vinculades a aquests grans centres de decisió. Tant Europa com l’Àsia oriental són regions del món amb una civilització antiga, en les quals s’han desenvolupat des de molt antic tota mena d’innovacions tecnològiques. Més precoçment a la Xina, on la constitució d’un imperi unificat al segle III aC assenyalà l’inici d’una etapa especialment fèrtil en creacions tecnològiques tan importants com el molí hidràulic, el pedal, la manovella, la manxa de pistó, la farga, l’estrep, el carretó o l’arnès de collar per als animals de tir.
A partir del renaixement, però, la creativitat científico-tècnica europea esdevingué una de les claus del domini imperialista d’alguns estats europeus a escala mundial, sobretot a partir del moment en què feren possible l’aprofitament de noves fonts d’energia i la millora dels rendiments de les ja conegudes. Totes les innovacions tecnològiques citades de la Xina, tret del molí hidràulic, anaven adre-çades a millorar els rendiments del treball muscular dels humans o dels seus animals domèstics; la revolució industrial europea es vinculà precisament des de l’inici a fonts d’energia independents de l’esforç humà o animal (hidràulica i carbó mineral) i a l’assoliment de mitjans de transport moguts per motors tèrmics. La introducció del petroli i de l’electricitat al final del segle XIX representaren un salt endavant encara més gran que el d’un segle abans amb la màquina de vapor. Però les que han consolidat el paper preeminent de les societats dels països desenvolupats sobre la totalitat del planeta han estat les innovacions, més recents, que els han assegurat el control dels fluxos d’informació, des del telègraf i el telèfon al segle XIX a les anomenades autopistes de la informació del final del segle XX.
L’evolució del sistema agroalimentari
La ‘nova agricultura’ de Jethro Tull, Henri Duhamel du Monceau i altres agrònoms il·lustrats ja havia introduït les seves innovacions abans de l’arrencada de la revolució industrial, però amb aquesta s’accelerà encara més la transformació de l’agricultura a tots els països que s’hi anaven incorporant, encara que els canvis fonamentals ja es produïren en el segle XIX.
La tecnificació de l’activitat agrícola
Els fluxos energètics de dues granges angleses, una pre-industrial (a dalt) i l’altra postindustrial (a baix), mostren els grans canvis que en poc més d’un segle experimentaren els sistemes de producció agrícola. Les primeres innovacions vingueren amb l’eliminació del guaret, la introducció de noves espècies en el sistema de rotació de conreus i la desaparició de les terres de propietat comunal. Però els grans canvis foren deguts a l’ús de fertilitzants químics i, sobretot, a la substitució dels animals de tir per tractors i la creixent utilització de maquinària agrícola. Com s’observa al gràfic, pràcticament tota l’energia que s’inverteix en una granja pre-industrial procedeix del treball humà (dels mateixos grangers) i la que procedeix de l’exterior és insignificant. En canvi, una granja postindustrial de dimensions similars situada a la mateixa regió d’Anglaterra requereix molta més energia, que s’importa majorment de l’exterior: 10 044 GJ (99,8% de l’energia), dels quals només 16,3 milions són cedits pels humans. Si en una granja pre-industrial l’energia que s’invertia per hectàrea de terreny era d’uns 140 MJ, en una granja postindustrial és d’uns 21 900 MJ, és a dir, unes 150 vegades superior.
Jordi Corbera, a partir de Simmons, 1989
Com en la indústria, el primer canvi fonamental fou l’aplicació de l’energia del vapor en algunes activitats com el moviment de bombes de drenatge o de màquines de batre; també s’intentà de bona hora aplicar màquines locomòbils a la tracció de l’arada, però resultava un sistema excessivament pesat i costós i la força del cavall o de la parella de bous romangué encara insubstituïble fins ben entrat el segle XX. Amb la invenció del motor d’explosió es pogué plantejar la construcció de tractors veritablement efectius per a les tasques agrícoles. El primer tractor amb motor de gasolina es construí el 1892 a l’estat nord-americà d’Iowa, i el 1906 en començava la producció industrial en una fàbrica de Charles City, en aquell mateix estat. Així i tot, als Estats Units no es desplaçà completament el cavall fins els anys vint i a Europa fins els quaranta, després de la Segona Guerra Mundial. Als països que llavors formaven part de la Unió Soviètica, la gran dècada de la mecanització de l’agricultura fou la dels anys trenta, sobretot a les grans explotacions col·lectives. L’agricultura dels països desenvolupats, amb el recurs de l’energia fòssil, ha passat de ser productora neta d’energia en forma d’aliments, a consumidora neta d’energia procedent dels combustibles fòssils. L’alimentació quotidiana d’un ciutadà d’un país desenvolupat representa un consum de prop de 2,5 kg de petroli esmerçat a moure màquines, però també a transportar productes des d’àrees remotes i a fabricar adobs i pesticides.
Les millores en el transport dels productes agraris cap als mercats i els grans centres de consum també han influït en les transformacions de l’agricultura dels països més desenvolupats d’ençà de la implantació de la xarxa de ferrocarrils al llarg del segle XIX. Les primeres línies de ferrocarril estaven pensades més aviat per enllaçar els centres industrials amb els seus centres de proveïment de carbó o de primeres matèries i amb els seus mercats. Tanmateix, entre el 1830 i el 1840 es construïren a Anglaterra més de 2 000 km de vies que enllaçaven pràcticament tots els grans centres urbans, i això permeté a molts agricultors transportar també els seus productes a distàncies cada cop més grans amb més rapidesa. Aquest fet beneficià sobretot els pagesos que produïen verdures, fruites, hortalisses, ous i llet, és a dir, els productes peribles. La distància respecte als centres de consum que permetia uns beneficis satisfactoris no parà de créixer al llarg del segle XIX i això ajudà a consolidar el model d’explotació agrícola comercial avui característic de les regions desenvolupades, amb un ampli ventall de produccions d’elevat valor afegit. La tria de varietats seleccionades, l’aplicació de fertilitzants i plaguicides i la racionalització de tots els processos de producció es tradueixen en unes produccions per hectàrea molt més elevades que en qualsevol altre sistema agrícola.
L’impacte dels agroquímics
Una altra de les innovacions de l’agricultura europea del segle XIX fou efectivament el desplaçament dels adobs biològics (fems, ossos, guaret, rotació de conreus amb lleguminoses) pels adobs químics. Ja abans del 1840 hom començà a aplicar a Anglaterra la fertilització a base de guano del Perú (encara un producte natural, però d’importació, la naturalesa del qual no era ben coneguda pels agricultors europeus), pràctica que tingué una gran acollida i s’estengué ràpidament per la resta d’Europa fins a exhaurir pràcticament les reserves d’aquest material a les illes costaneres del Perú. Els estudis sobre la nutrició de les plantes de Jean Baptiste Boussingault (1802-87), Justus von Liebig (1803-73) i altres químics contemporanis portaren a una millor comprensió de les necessitats de fertilització dels sòls i a la introducció de fertilitzants artificials com els superfosfats (1843), principalment a Alemanya i a Gran Bretanya. A l’E dels Estats Units, on els sòls no havien sofert una explotació tan prolongada ni intensiva com a Europa, la necessitat d’adobs trigà més a fer-se palesa, encara que les importacions de guano i de nitrat de Xile començaren també a la dècada del 1840. Actualment, el consum d’adobs artificials supera els 200 kg/ha cultivada a tots els països europeus compresos de manera majoritària o total en l’àmbit de les boscanes decídues i en alguns casos (Suïssa, Bèlgica, Holanda i Irlanda) supera els 400 kg/ha; també supera els 200 kg/ha a la Xina (encara que les estadístiques són globals per a tot el país i probablement el consum és més elevat al N que al S) i els 400 tant al Japó com a les dues Corees. Són consums només igualats o superats per Nova Zelanda, Israel, Taiwan, els països àrabs productors de petroli o alguns petits estats antillans exportadors de productes agrícoles. Als Estats Units, la mitjana és de poc més de 100 kg/ha cultivada però els consums més elevats corresponen sens dubte a regions com el NE i Califòrnia.
No cal dir que les conseqüències de la producció i l’ús de fertilitzants artificials no es limiten a l’enriquiment dels sòls en nutrients, sobretot quan se’n fa un ús desproporcionat. L’excés de nutrients no assimilats per les plantes, en particular els nitrats, rentat per les aigües d’infiltració, pot arribar als aqüífers subterranis i contaminar-los fins a fer-los inadequats per al consum humà. Les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) aconsellen no sobrepassar la concentració de 10 ppm de nitrats en les aigües destinades al consum humà però, tot i que les legislacions de molts països són més tolerants, són moltes les àrees del bioma que no poden consumir les aigües dels aqüífers locals a causa de l’excés de nitrats. El 8% de les aigües destinades al consum humà a Dinamarca contenen més de 50 mg/l de nitrats, i es donen situacions semblants en algunes regions del N d’Alemanya i de l’E d’Anglaterra. Les aigües d’escorrentia i de drenatge condueixen una part d’aquests nutrients cap a rius i llacs, contribuint no poc a la seva eutrofització, però en menor proporció que els abocaments d’aigües residuals urbanes o d’explotacions ramaderes que, a més de ser rics en nitrogen, ho són en fòsfor.
La introducció de l’ús dels plaguicides és força més recent i, a més, el seu consum es concentra en més del 80% als països del bioma i la seva producció pràcticament en un 100%. El primer pesticida que s’utilitzà amb èxit —i que encara s’empra per a combatre el míldiu de la vinya (Plasmopara viticola)— fou l’anomenat brou bordelès, una solució de sulfat de coure i calç apagada eficaç per a combatre fongs sensibles a la toxicitat dels metalls pesants. El compostos d’arsènic tenen també una llarga història com a insecticides i alguns productes naturals d’algunes plantes també s’han utilitzat des de molt antic. Tanmateix, la descoberta de les aplicacions com a insecticida del diclorodifenil tricloroetà (DDT), feta pel químic suís Paul Hermann Müller (1899-1965), obrí les portes el 1939 a l’era dels pesticides sintètics. Durant la Segona Guerra Mundial el producte tingué un ús purament militar, per a protegir els soldats d’insectes vectors de malalties, però després de la guerra el seu ús i el d’altres compostos sintètics es generalitzà a l’agricultura nord-americana i més tard a l’europea.
Molts d’aquests compostos tenen una gran estabilitat i romanen al sòl per períodes de mesos o anys, o passen a les aigües. Altres, com el mateix DDT, s’acumulen en determinats òrgans o teixits dels animals i passen a través de les xarxes tròfiques a animals com ocells o mamífers als quals no anaven destinats. Els anys cinquanta, les campanyes de fumigació dels oms afectats per la grafiosi a diferents punts del NE dels Estats Units tingueren conseqüències nefastes per a molts ocells, fins al punt que en moltes de les àrees fumigades no en quedà ni un de viu. Fou la impressió colpidora de l’absència de cants d’ocells en uns indrets on aquests foren sempre abundants el que mogué la química nord-americana, Rachel Carson (1907-64), a escriure el seu famós llibre “Silent Spring” (1962), en el qual s’alertava per primera vegada contra els perills d’un ús forassenyat de tòxics tan perillosos, i fou un dels desencadenants del moviment ecologista contemporani.
A més dels riscs de contaminació o emmetzinament, tot plegat ha provocat una greu pèrdua de biodiversitat. Tota la producció de soia dels Estats Units, per exemple, no conté més diversitat genètica que la derivada d’un grup de només sis exemplars collits a Manxúria els anys trenta que són els ancessors de tots els exemplars cultivats d’aquesta espècie. Amb una diversitat genètica tan baixa qualsevol malaltia comporta un risc catastròfic, ja que es propagaria fàcilment a tota la població sense trobar ni un exemplar resistent; d’aquí ve la importància que s’atribueix cada vegada més a la preservació de la biodiversitat dels parents silvestres de les plantes cultivades i del màxim nombre de varietats. Per desgràcia, no sempre s’hi és a temps: el 80% de les varietats bovines europees es troba a frec de l’extinció i són innombrables les varietats extingides només en els darrers 20 o 25 anys.
Els canvis en l’estratègia ramadera
En el sistema agro-pecuari tradicional europeu tenia gran importancia el bestiar oví com a productor de llana, de carn i d’adob. Els ramats pasturaven els guarets i els femaven o bé anaven a les pastures comunals, generalment establertes sobre terres pobres i ineptes per a l’agricultura. Només a Anglaterra s’explotaven pastures artificials en closos d’ençà del segle XVIII. A partir del segon terç del segle XIX, a tot Europa tret d’Anglaterra, el nombre d’ovins començà a declinar, mentre augmentaven la cabana bovina i la porcina. En un segle, del 1870 al 1970, el nombre d’ovins a Alemanya, per exemple, es reduí d’uns 25 milions a uns 2,5 mentre que el nombre de caps de bestiar porcí, que el 1950 tot just arribava als 15 milions, superava els 30 milions 20 anys més tard.
Encara que bona part del bestiar es cria en explotacions mixtes i consumeix la producció de farratge de la mateixa explotació, més o menys complementada amb pinsos artificials o amb recurs de la pastura en fresc, cada dia pren més importància la cria industrial o ramaderia sense terres. Són les característiques granges en bateria d’explotació de vaques de llet o gallines ponedores o d’engreix de porcs, pollastres o bovins de carn. En general, aquestes explotacions depenen directament o indirecta de les grans companyies agroindustrials, que, en alguns casos, arriben a finançar la instal·lació però reservant-se la compra de la producció a un preu prefixat i imposant el consum dels seus pinsos, vacunes, etc. Més rarament són els mateixos productors els que s’associen en cooperatives per assolir preus més avantatjosos tant en la compra d’aliments com en la venda dels seus productes. El resultat són uns productes estandarditzats i de bon preu, però de qualitat mediocre i, de vegades, quan algun criador abusa de productes químics destinats a evitar malalties o a accelerar el creixement, fins i tot perillosos per a la salut del consumidor.
Com perillosos són per al medi els residus d’aquestes granges. Mancades de terres de conreu on aprofitar fems i purins com a adobs, aquests residus, si no són reciclats localment per a la producció de gas o transportats a alguna planta de tractament, acaben anant a parar al curs d’aigua més proper, previ sumari tractament en una petita depuradora que no sempre funciona com cal i que afegeix nous nutrients a les aigües de la conca. Fins i tot quan es troben terres on abocar-los com a adob, el seu mateix excés aporta als aqüífers i a les aigües superficials un enriquiment en nitrogen fins i tot superior al dels adobs químics emprats en altres àrees. A la Bretanya francesa, per exemple, on 300 milions de caps de bestiar (entre porcs, gallines i pollastres) es crien d’aquesta manera, cal escampar diàriament 200 000 t de purins; com a conseqüència d’això, grans extensions de camps, pudents de tan impregnats de purins, són una font permanent per a l’enriquiment en nitrats de les aigües dels rierols de la regió i de les aigües costaneres, on ja s’han donat casos de proliferacions d’algues. Un origen semblant han tingut algunes de les proliferacions més recents dels estrets danesos.
El pes minvant de l’agricultura
L’agricultura ha deixat de tenir la incidència que tenia en el passat, quan era un dels factors més determinants, si no el més determinant de tots, per a la transformació de les boscanes decídues, sobretot en la mesura que els conreus desplaçaven el bosc. Els darrers anys l’agricultura s’ha intensificat als països industrialitzats; les produccions per hectàrea i per agricultor són actualment molt més altes que 50 anys enrere, fins al punt que en molts d’aquests països hi ha un excedent de producció d’aliments. Això s’ha aconseguit mitjançant importants subvencions a càrrec del contribuent, i molts governs busquen maneres de contenir el nivell de despesa pública i reduir el deute públic sense deixar de mantenir el benestar social, sobretot a les comunitats rurals. Al mateix temps, es tendeix a fer una agricultura més respectuosa amb el medi, cosa que pot afavorir pràctiques menys intensives que no comportin l’ús de tants fertilitzants i pesticides i una cria de bestiar menys inhumana. D’altra banda, mentre que l’aplicació de la biotecnologia en l’agricultura encara és a les beceroles, aquesta està cada vegada més industrialitzada i mostra una integració vertical més gran en la indústria alimentària. El cas de la Xina és força diferent; es tracta encara d’un país eminentment agrícola, però té àrees amb un desenvolupament industrial molt ràpid. Amb la seva gran població, la producció d’aliments és encara una preocupació prioritària, i garanteix que la terra fèrtil es continuï utilitzant en una agricultura intensiva i es beneficiï dels avenços biotecnològics i de les tècniques de millora productiva.
No és fàcil jutjar l’efecte final del conjunt d’influències contradictòries que afecten el desenvolupament agrícola, però, en el cas dels països més avançats, un parell d’alternatives apareixen com les més versemblants. Una seria el capgirament de la tendència cap a la intensificació de l’agricultura: la inversió per hectàrea disminuiria, per exemple, amb un ús més moderat de fertilitzants i pesticides; la producció tant de conreus com de bestiar baixarien i l’àrea de terra cultivada es mantindria o, si més no, no disminuiria tant com en la segona alternativa. La reducció de les ajudes del govern i la preocupació creixent pel medi ambient donarien lloc a formes d’agricultura extensiva com ara l’explotació agroforestal, no gaire practicada fins ara a les regions temperades: plantacions de baixa densitat de pollancres o altres planifolis, sota els quals es farien conreus d’anuals o es faria pasturar bestiar boví o oví, o bé tallavents de diferents espècies. En la segona alternativa la producció per hectàrea, tant dels conreus com del bestiar, no decreixeria sinó que fins i tot continuaria augmentant, amb el resultat que l’extensió de terreny necessària per a produir aliments continuaria disminuint i quedarien disponibles per a usos alternatius els terrenys agrícoles marginals o quasi marginals, de manera que part de les terres acabarien transformant-se en bosc, bé mitjançant una recolonització natural, bé en forma de plantacions.
A les regions temperades, la recolonització conduiria a una formació arbustiva de fulla ampla i, finalment, al bosc; pel que fa a les plantacions, el fet de triar coníferes, planifolis o una barreja dependria de l’objectiu perseguit. Si l’interès de la població respecte a la funció social i ambiental del bosc creix, hi ha moltes possibilitats que gran part de la reforestació es faci amb espècies planifòlies, ja que molts governs concedeixen subvencions més quantioses per plantar-les que no per plantar coníferes. La plantació de coníferes es pot justificar, tanmateix, no sols pel fet de ser una font de primeres matèries sinó també per raons ambientals, en aquells casos en què són les úniques espècies que poden créixer en certs indrets o en aquells en què aquesta mena de plantacions pot permetre aplicar un règim de múltiples usos als boscos ja existents i una gestió més ‘natural’.
L’evolució del sistema industrial
Probablement, cap altre fet no caracteritza tan bé des del punt de vista ecològic la revolució industrial com l’accelerat increment de l’aprofitament de l’energia exosomàtica per part de les societats dels països europeus. L’increment de l’energia externa o exosomàtica disponible es degué principalment, al llarg de més d’un segle, a l’ús del carbó mineral com a combustible, ja fos aprofitant-ne directament l’energia calorífica ja fos transformant-la en energia motriu mitjançant les màquines de vapor. Molt en segon terme quedava la utilització, amb dispositius perfeccionats, de l’energia motriu hidràulica, amb una llarga tradició. El carbó tenia al seu favor la seva adaptabilitat a la demanda; gràcies a la facilitat de transport es podia portar allà on hi hagués algú disposat a implantar una indústria, mentre que l’energia hidràulica només es podia utilitzar allà on es trobava la seva font. Així, del 1840 al 1880 la potència de les màquines de vapor instal·lades a les cinc grans potències industrials europees de l’època (Gran Bretanya, França, Alemanya, Àustria-Hongria i Rússia) passà de 450 000 CV a més de 5 milions.
La força de l’energia
En qualsevol cas, es tractés de màquines de vapor o de turbines hidràuliques, l’energia s’aplicava a dotar de moviment màquines capaces de produir teixits, filats, ferro, acer i mil productes més, susceptibles de ser venuts amb benefici en grans quantitats i a baix cost en un nou tipus d’instal·lació: la fàbrica. El creixement de la nova unitat de producció fou vertiginós; el 1816 ja hi havia a Manchester, al costat d’altres més petites, 43 fàbriques amb més de 300 treballadors, 3 de les quals amb més de 1 000, i a Escòcia encara n’hi havia de més grans, com la del pensador social gal·lès Robert Owen (1771-1858) a New Lanark, que en tenia més de 1 600, o les forges de Carron, possiblement la més gran de les existents en aquell moment, amb uns 2 000 treballadors. Bona part d’aquesta mà d’obra era femenina i també treballaven a les fàbriques un gran nombre de nens: pel cap baix, fins al 1850 més de la meitat de la mà d’obra assalariada de la indústria tèxtil britànica eren dones i criatures, generalment sotmesos a unes condicions de treball execrables i amb uns salaris més baixos que els ja prou escassos dels homes.
I és que, llavors com ara, el consum creixent d’energia exosomàtica no afectava per igual tot el conjunt de la societat, com tampoc no afectava per igual tots els països. En una societat com l’anglesa, en la qual ja hi havia pregones desigualtats, aquest consum beneficiava principalment les classes benestants i, sobretot, la classe emergent d’empresaris industrials, mentre consolidava (i de vegades encara aprofundia), si no n’afavoria de noves, les desigualtats socials preexistents. Així, per exemple, contribuí a l’emergència d’una nova classe social d’obrers assalariats que rebien un magre salari a canvi d’esmerçar la seva força de treball al llarg de jornades esgotadores a la fàbrica o a la mina. La segona meitat del segle XVIII, el gran creixement del nombre de pagesos sense terra i desposseïts dels seus drets comunals facilità el reclutament de personal sense qualificació especial per a treballar en fàbriques mecanitzades que aplicaven la força del vapor al moviment de les màquines, però que necessitaven braços per a tota una colla de tasques simples com ara alimentar calderes o màquines, controlar el seu correcte funcionament o retirar el producte acabat. Tot plegat, no requeria la qualificació i l’habilitat de l’artesà que fins llavors teixia o filava a casa seva o feia claus o ferradures o construïa mobles en un petit obrador.
La força del vapor s’aplicà també ben aviat al transport, tant marítim i fluvial com terrestre, i començà així a configurar-se el model contemporani de control del territori a través de xarxes de transport de tota mena: la xarxa ferroviària i la fluvial, i més tard la de carreteres, connectant centres de producció i mercats a escala nacional i assegurant el transport de persones i mercaderies en aquest àmbit. La xarxa naval unia a través d’escales amb dipòsits de carbó els grans ports d’importació i exportació d’arreu del món amb els de la metròpoli, i assegurava l’explotació dels recursos dels països sotmesos a dominació colonial o a subordinació econòmica. Més tard, en un altre ordre, les xarxes de telecomunicacions, començant per la telegràfica, reforçaren la capacitat de control dels centres de decisió d’aquelles metròpolis sobre tots els espais que controlaven en alguna mesura.
La misèria de la força
El mateix model de xarxa presidiria el desenvolupament de les ciutats. En una primera etapa, el capitalisme industrial fabril portà aparellat el creixement dels suburbis obrers, els “slums”, que proliferaren a les ciutats industrials britàniques. Eren conjunts de casetes de planta baixa i un pis, arrenglerades al llarg d’estrets passatges que s’obrien per un extrem a una carretera o carrer principal; sovint aquests conjunts estaven units per la part posterior amb un conjunt equivalent, de manera que no tenien més obertures que les de la façana. No cal dir que la qualitat de la construcció era execrable, les parets humides, les teulades precàriament cobertes i la ventilació i l’assolellament escassos. Diverses famílies havien de compartir una comuna i una bomba d’aigua i els pous morts sovint semblaven posats expressament per a contaminar els aqüífers dels quals s’abastaven. No és sorprenent, per tant, que la salut dels treballadors que malvivien en semblants cofurnes fos tan precària que en ocasió de les repetides epidèmies de còlera del segle XIX l’índex de mortalitat entre els treballadors d’aquests barris fos tres vegades més alt que el dels barris acomodats.
El creixement urbà no s’havia de limitar, però, a aquests barris deprimits ocupats pels obrers industrials. Les classes mitjanes urbanes també augmentaven el seu pes en la societat industrial i aquest creixement exigia la construcció de nous espais urbans. Els mateixos empresaris enriquits per les noves indústries constituïen una nova classe emergent, diferent de l’aristocràcia tradicional, que també aspirava a reflectir el seu ascens social en el seu habitatge. El creixement demogràfic i la complexificació social donarien ocasió, en primer lloc, a una reorganització de l’espai urbà preexistent, de vegades amb la densificació inimaginable de vells ravals però sovint amb l’anàrquica incorporació, ja descrita, de barris obrers de nova construcció; més tard, amb l’aparició de noves àrees urbanes benestants en forma d’eixamples o de ciutats jardí; i finalment, amb el recondicionament general mitjançant la construcció d’infrastructures (noves vies a través del teixit urbà obsolet, xarxa de clavegueram, ports, estacions, enllaços amb la xarxa de comunicacions) i de xarxes de serveis (abastament d’aigua, de gas, posteriorment d’electricitat, etc.). A partir de mitjan segle XIX hom començà a intentar posar fre al creixement desordenat dels primers decennis de la industrialització i aparegueren els primers teòrics de l’urbanisme i els grans reformadors pràctics de les grans ciutats europees. La reestructuració de París per Eugène Haussmann (1809-91) durant el Segon Imperi francès (1853-70) serví de model per a la reforma de moltes ciutats europees, mentre als Estats Units, sense les constriccions d’espai i d’interessos preexistents de les ciutats europees, triomfava l’extensió igualitària en quadrícula regular.
Els avenços en la industrialització i el creixement urbà aguditzaren els problemes, que no eren nous, de contaminació, tant de l’aire com de les aigües. Ja el 1661, el memorialista John Evelyn (1620-1706) havia publicat un pamflet amb el títol de “Fumifugium or the smoke of London dissipated” en el qual ja intentava persuadir el Parlament anglès de la necessitat de controlar les emissions de fum a Londres. Amb la industrialització, però, les xemeneies de les fàbriques esdevindrien no sols un element del paisatge urbà sinó un símbol de progrés i prosperitat. Els fums i gasos de les fàbriques se sumaren als que ja s’emetien a l’atmosfera cremant carbó a les estufes i a les cuines domèstiques; els seus efluents es començaren a abocar sense miraments als cursos d’aigua més pròxims i les deixalles i runes en qualsevol racó. La sensibilització amb relació a aquesta problemàtica avançà molt lentament. A desgrat de les lamentacions d’alguns artistes i pensadors lúcids i profètics com el poeta anglès William Wordsworth (1770-1850), l’opinió majoritària acceptava els cels grisos, les boires irrespirables i les parets renegrides pel fum i el sutge. Eren condició inevitable del progrés industrial tot i l’escruixidora imatge de les condicions ambientals de les ciutats industrials del seu temps que han transmès les descripcions de Charles Dickens (1812-70) o les litografies de Francis Nicholson (1753-1844) o de David O. Hill (1802-70). Darwin mateix, tot i les seves vinculacions familiars amb el món de la indústria (el seu avi matern, Josiah Wedgwood, fou un dels capdavanters de la revolució industrial en el ram de la ceràmica) considerava el Londres del 1840 una ciutat bruta, infame, odiosa i infecta, de la qual s’allunyà tan bon punt pogué.
El control dels desgavells
Les fonts de contaminació atmosfèrica a les àrees urbanes i industrials s’han modificat considerablement al llarg del segle XX. Per una banda, el carbó com a combustible ha estat progressivament desplaçat pels derivats del petroli, tant en les seves aplicacions motrius com de calefacció. L’electricitat i els motors d’explosió han desplaçat el vapor i, encara que una part de l’energia elèctrica sigui produïda per centrals tèrmiques, cada vegada n’hi ha menys que aprofitin el carbó com a combustible. La millora en les condicions de l’aire a les ciutats del bioma (i actualment també a la resta del món, ja que el model de civilització industrial ha estat exportat a la resta del planeta) ha resultat, però, molt limitada, perquè les emissions del parc automobilístic han substituït, de vegades amb escreix, les de les indústries i les calefaccions. Als països industrialitzats del bioma les puntes extremes de contaminació s’assoliren precisament els anys de creixement econòmic accelerat que seguiren l’acabament de la Segona Guerra Mundial, i han estat en bona part aquestes puntes les que han posat de manifest la necessitat urgent de prendre mesures.
El desastre de Donora, a Pennsilvània, a l’octubre del 1948, durant el qual prop de 6 000 persones emmalaltiren i s’enregistraren 16 morts, fou un dels senyals d’alarma que ajudaren a promoure les primeres mesures legislatives nord-americanes (1955) contra la contaminació atmosfèrica. El mortífer “smog” del desembre del 1952 a Londres i altres ciutats britàniques, durant el qual la taxa de mortalitat es multiplicà per cinc amb relació a la mitjana del mateix període dels cinc anys precedents, fou el desencadenant de la primera llei britànica (1956) en la matèria. Quaranta anys després, a desgrat de les mesures preses per evitar episodis d’aquesta gravetat, la contaminació quotidiana de les grans ciutats del bioma és encara una causa de mortalitat gens menystenible; segons un estudi publicat el 1995, més de 350 habitants de París moriren prematurament cada any entre el 1987 i el 1990 a causa de problemes cardíacs desfermats per la contaminació atmosfèrica; a Lió el nombre de morts anuals deguts a les mateixes causes durant aquest període fou d’entre 30 i 50.
Amb les modificacions en la prevalença de les fonts contaminants, també ha canviat considerablement la composició de la contaminació. Mentre el combustible principal fou el carbó (i pràcticament fins al present allí on ha persistit el seu ús, com ara a l’Europa oriental o a algunes àrees del N de la Xina), els principals contaminants eren les partícules de sutge del fum i el diòxid de sofre. Més recentment han guanyat molta importància els òxids de nitrogen, l’ozó i altres contaminants, mentre que l’ús dels combustibles sense fum ha tingut com a conseqüència una disminució de les partícules de sutge. Tant els òxids de sofre com de nitrogen, si les condicions atmosfèriques són les adequades, es poden combinar amb l’aigua per formar àcid sulfúric o nítric, que després cauen a la terra en forma de pluja, neu o boires, l’anomenada pluja àcida, fenomen que ja havia estat remarcat el 1865, en el seu llibre “Acid and rain”, per John Smith, un funcionari dels serveis de salut de Manchester. Durant la dècada dels anys trenta ja s’hagueren d’abandonar algunes plantacions de coníferes a diferents indrets de la cadena dels Penins, a Anglaterra, perquè el creixement s’alentia a causa dels alts nivells de fum i de diòxid de sofre. Més recentment, la mort dels arbres ha estat directament relacionada amb la contaminació de l’aire en algunes de les regions del món que reben més emissions contaminants, en particular algunes de les àrees industrials de Polònia i Eslovàquia i, els anys setanta i el principi dels vuitanta, al voltant de la foneria de Sudbury, al N del llac Huron, al Canadà, que durant un temps arribà a produir tota sola gairebé un 1% de les emissions mundials de diòxid de sofre.
Els impactes de la contaminació de l’aire també han estat influïts pels intents de controlar-la o atenuar-la. Els primers efectes foren bàsicament locals; els problemes eren greus al voltant d’una fàbrica o un poble, però s’esmorteïen ràpidament a les àrees rurals més allunyades dels focus d’emissió. Els mapes de contaminació atmosfèrica fets a partir de les indicacions que donava la successiva desaparició de diferents espècies molt comunes de líquens epífits, que a Anglaterra ja es començaren a fer abans de la Primera Guerra Mundial, confirmaven el paper dels focus d’emissió i els vents dominants en aquesta contaminació a escala local. Així, les primeres mesures correctives s’adreçaren bàsicament a la dispersió, basant-se en la creença que si la pol·lució es podia escampar prou, els seus impactes es reduirien pràcticament del tot. El mètode més comú de dispersar polluents fou l’ús de xemeneies altes que s’introduïren a les fàbriques i les centrals elèctriques de tot el món desenvolupat.
Tot i que el mètode de dispersió tingué èxit a l’hora de reduir els impactes de la contaminació a escala local, malauradament només ho féu a costa de canviar-ne la naturalesa i d’escampar-la per una àrea molt més àmplia. En comptes de caure a terra principalment en forma de gas, els òxids de sofre i nitrogen es tranformaven en àcids a l’aire, eren transportats a centenars o fins i tot milers de quilòmetres en núvols i, finalment, queien en regions i països més o menys allunyats del seu origen. Encara entre el 1965 i el 1980, al Ruhr, a Alemanya, una de les àrees industrials més denses del món, el pla de neteja de la contaminació atmosfèrica (“Luftreinhalteplan”) serví efectivament per a reduir dràsticament les emissions de partícules, cendres i sutge, però, pel que fa a les emissions de diòxid de sofre, la seva efectivitat consistí bàsicament a difondre-les en una àrea més àmplia gràcies a l’alçada de les xemeneies i a reduir localment les pluges àcides, però estenent-les a àrees més allunyades dels focus d’emissió.
El pes creixent de la indústria
Els economistes, en general, estan d’acord en el fet que l’economia mundial continuarà creixent en el futur, però no poden concretar el ritme a què ho farà. De tota manera, en els països industrialitzats, l’expansió serà més lenta que la mitjana mundial, i probablement, més ràpida en les economies emergents o en vies de desenvolupament. Com que als països industrialitzats l’augment de població serà molt baix o gairebé negligible, el creixement del producte nacional brut (PNB) es mantindrà més alt que als altres, de manera que les grans diferències de nivell de vida entre països rics i països pobres no es reduiran.
La producció industrial es globalitzarà cada vegada més, amb un creixement continuat de les empreses transnacionals, mentre que el centre de gravetat de l’activitat industrial es continuarà desplaçant des dels països industrialitzats cap als països emergents o en vies de desenvolupament. Actualment, aquest desplaçament té lloc, sobretot, cap a l’E i el SE asiàtic, inclosa la Xina. Aquests països atreuen no sols la indústria pesant tradicional, com ara fàbriques d’acer, de vaixells o d’automòbils, sinó també cada vegada més indústries d’alta tecnologia, com per exemple informàtica i telemàtica, que aprofiten la seva mà d’obra ben formada però relativament barata. Aquest fenomen podria fer que els països industrialitzats es concentressin cada vegada més en el sector terciari o de serveis. La concentració de la indústria, però, donaria més oportunitats a tot arreu del món a una petita indústria eficient que fabriqués productes especialitzats i servís mercats molt específics.
Les conseqüències de tot això sobre les boscanes decídues podrien ser que la demanda de les primeres matèries que produeixen, si més no per al consum interior, no augmentés gaire, de manera que les necessitats locals de fusta i llenya es podrien satisfer sense comprometre els principis de sostenibilitat. Paral·lelament, però, la pressió de la població sobre els usos socials i ambientals que poden oferir els boscos s’incrementaria com a conseqüència dels canvis demogràfics, de l’augment del temps lliure i del creixent interès i preocupació per la protecció del medi i la sostenibilitat i la conservació de la biodiversitat. Actualment, la major part d’aquests boscos s’utilitzen per sota de les seves possibilitats, tant pel que fa a l’extracció de fusta i d’altres primeres matèries com pel que fa a usos socials i ambientals. Potser en seria una excepció la Xina, en què gran part de l’esforç d’aforestació i reforestació se centra en la implantació d’arbres no destinats primordialment a la producció de fusta, com ara arbres i arbustos fruiters o productors de fruita seca.
A la resta de països de les boscanes decídues es planteja la qüestió de quines són les polítiques més apropiades respecte a uns espais forestals que, per falta d’una sortida adequada per a la fusta que produeixen, envelleixen i esdevenen més susceptibles als danys que provoquen els insectes, les malures, les tempestes i la contaminació. Si es van deixant de gestionar alguns d’aquests boscos amb vista a la producció i es permet que es transformin de mica en mica en boscos més ‘naturals’ o ‘autèntics’, acabaran adquirint un paper de conservadors de biodiversitat: cada vegada està més acceptat que els arbres morts o moribunds tenen un valor ambiental. Aquests boscos vells, però, no contribueixen a resoldre el problema de les quantitats creixents de gasos amb efecte hivernacle que hi ha a l’atmosfera, perquè la seva absorció neta de carboni és petita o fins i tot negativa. És raonable suposar que, sota la pressió combinada de la demanda de fusta i altres productes, la major part de les boscanes decídues subsistents es continuarà explotant sobre la base de la multiplicitat d’usos, sobretot en la majoria de casos en què els propietaris, quasi tots privats, depenen en alguna mesura dels ingressos que obtenen de la producció de fusta.
Les boscanes decídues, per altra banda, assumiran segurament un paper d’importància cada cop més gran en el subministrament de productes forestals a mercats que ara depenen de la fusta de les selves tropicals i d’algunes regions de boscos de coníferes com ara les costes nord-orientals del Pacífic a l’W de l’Amèrica del Nord o el N de la Federació Russa. Això pot comportar un augment de les exportacions de fusta des d’àrees riques amb boscos de planifolis, com l’E dels Estats Units i alguns països europeus com ara França, cap a altres regions, com per exemple els mercats emergents de l’Àsia.
Els dilemes energètics
Cremar carbó o derivats del petroli, utilitzar l’energia hidràulica directament o transformada en electricitat, navegar amb la força del vent o amb la del vapor, han estat dilemes permanents del temps de la revolució industrial que s’han mantingut fins a dates recents en què s’han incorporat noves fonts d’energia, des de la nuclear a la fotovoltaica, sense oblidar la utilització de fonts alternatives en alguns casos recuperades de l’oblit o la marginalitat, com el vent o la combustió de biomassa.
El carbó i el petroli
En l’arrencada de la revolució industrial a Gran Bretanya, el carbó mineral com a font d’energia tingué un paper decisiu. El model anglès associà el consum de carbó per la indústria amb el seu transport per via marítima aprofitant encara la navegació a vela. A l’Europa continental i als Estats Units, tanmateix, on la distribució d’aquesta font d’energia no era tan favorable per al transport naval com en el cas britànic, aquest model no resultava aplicable i calgué esperar la construcció dels primers ferrocarrils per a poder assegurar el transport del carbó mitjançant un giny que es movia gràcies al mateix carbó. No és endebades que els primers ferrocarrils es construïren precisament amb l’objecte de transportar carbó d’una zona minera a un punt de consum o un port marítim o fluvial: el primer ferrocarril d’Anglaterra (i del món) enllaçava a partir del 1825 les mines de carbó de Stockton on Tees amb les indústries tèxtils de Darlington; el primer de França (1830) enllaçava la conca carbonera de Saint-Étienne amb les indústries i el port fluvial de Lió. Així, la xarxa de ferrocarrils assegurà a les regions allunyades de les costes i dels rius i canals navegables els lligams entre centres productors i centres consumidors de carbó.
La transformació que representà l’adveniment del ferrocarril es fa difícil d’imaginar a més d’un segle i mig de distància, quan es disposa de mitjans de transport encara més ràpids i eficients. Cap al 1850, però, per exemple, un tren de 14 vagons estirat per una locomotora de 100 CV, conduïda per un maquinista i un fogoner, podia transportar 90 t de mercaderies, l’equivalent del que podien transportar 18 diligències conduïdes per altres tants cotxers i ajudants i estirades per 144 cavalls; en un trajecte d’uns 200 km, per exemple de París a Lilla, que les diligències feien en dos dies i mig, el tren esmerçava una mica menys de cinc hores; i això a canvi del consum d’una mica menys d’1t de carbó, la producció d’un dia de treball de dos miners. Així i tot, la prevalença del carbó com a font d’energia motriu a les primeres etapes de la revolució industrial és característica de la Gran Bretanya, Bèlgica i algunes regions particularment ben dotades d’aquest recurs; a la resta del continent europeu, sobretot allí on el relleu ho facilitava, l’energia hidràulica romangué una alternativa vàlida fins al darrer terç del segle XIX.
A partir del 1802, al costat de l’energia motriu del carbó també s’obtenia energia per a la il·luminació: el gas d’enllumenat. Hom l’aplicà primer a la il·luminació d’indústries per a possibilitar el treball continuat i la màxima rendibilització de la maquinària; els tallers de Watt i Boulton, a Birmingham, instal·laren el 1802 grans lluminàries alimentades amb gas per celebrar la pau d’Amiens; quatre anys després feien la primera instal·lació completa d’enllumenat (900 punts de llum) en una filatura de cotó de Manchester i el 1816 ja hi havia a Londres 42 km de canonades de gas i a Baltimore ja s’havia adoptat aquest sistema per a l’enllumenat públic. L’expansió de l’enllumenat amb gas fou rapidíssima i el 1823 ja el tenien 52 ciutats britàniques, una desena del continent europeu i tres de nord-americanes. Cap al 1850 es pensà també en l’aplicació del gas a la cuina i la calefacció, aplicacions que es generalitzaren al darrer terç del segle XX.
El petroli també es dedicà inicialment a l’enllumenat, principalment als Estats Units. La història moderna de les aplicacions energètiques del petroli i els seus derivats començà el 1859 amb la descoberta a Titusville, una localitat de l’estat nord-americà de Pennsilvània, d’un jaciment de petroli d’escassa profunditat. A diferència del gas, vinculat a la urbanització i a la industrialització, el petroli esdevingué el sistema d’enllumenat de les àrees rurals, en particular als Estats Units i en alguns països de l’Europa oriental (Romania, Àustria-Hongria, Rússia). Cap al 1880, a Rússia es començà a usar el petroli com a combustible de locomotores i vapors, però no seria fins a la descoberta dels motors d’explosió i la generalització de l’ús de l’automòbil que els derivats del petroli (benzina, gasoli) iniciarien la seva expansió com a productes energètics essencials en el camp del transport. El 1885, l’enginyer alemany Gottlieb Wilhelm Daimler (1834-1900), que dos anys abans havia construït el prototip del primer motor de benzina, construïa la primera motocicleta, i el mateix any, un altre enginyer alemany, Carl Friedrich Benz (1844-1929), el primer automòbil.
L’energia elèctrica
L’enllumenat fou així mateix la primera aplicació rendible de l’electricitat. El propòsit de Thomas A. Edison (1847-1931) en posar a punt el 1879 la bombeta d’incandescència era trobar un sistema alternatiu d’enllumenat que fos competitiu amb les xarxes de gas. Hi reeixí i, significativament, la seva primera realització fou el sistema d’enllumenat del barri de Wall Street, a Nova York, el 1881; el mateix any, associat als germans Siemens, concebia per a Londres el primer sistema d’enllumenat elèctric públic d’Europa. Malgrat que a continuació establí companyies relacionades amb l’enllumenat elèctric a París i a Berlín, no aconseguí implantar el seu sistema a Europa, on un gran nombre de ciutats, tanmateix, establiren la seva pròpia xarxa. L’èxit només fou ràpid en aquelles ciutats que encara no disposaven d’una bona xarxa de distribució de gas; així, per exemple, a París, enfront de més de 350 000 abonats al gas, el nombre d’abonats a la xarxa elèctrica no ultrapassava els 9 250 deu anys després d’haver estat implantada (1896).
L’aplicació de l’electricitat com a energia motriu començà gairebé al mateix temps que com a energia d’enllumenat: el mateix 1879, quan Edison creava l’Edison Electric Light Company, Werner von Siemens (1816-92) presentà a l’Exposició Industrial de Berlín el primer tramvia elèctric experimental. Els primers tramvies elèctrics convencionals circularen entre Frankfurt del Main i Offenbach el 1884 i la primera xarxa urbana fou establerta el 1888 a la ciutat nord-americana de Richmond, a Virgínia. Però el mateix 1888 l’enginyer croat Nikola Tesla (1857-1943), establert als Estats Units des del 1884, patentava el primer motor elèctric de corrent altern, una descoberta que havia de representar un nou capgirament en les formes de consum d’energia. La introducció del motor elèctric havia de transformar l’organització de les fàbriques i, en particular, la relació de la indústria amb la font d’energia; per una banda, el motor es podia acoblar a la màquina o a l’eina que es volgués de manera independent (no vinculada a uns embarrats i unes corretges de transmissió que unien totes les màquines i màquines eines d’una fàbrica a la màquina de vapor generadora de tota l’energia); per una altra, ja no calia generar l’energia a la fàbrica mateixa sinó simplement connectar-se a una xarxa que podia rebre subministrament energètic de punts molt allunyats. Així i tot, la transformació seria lenta a la majoria d’indústries; els èxits inicials de l’energia elèctrica es donaren principalment en tecnologies noves com, per exemple, l’electroquímica, mentre que a les fàbriques de tecnologies més tradicionals els costava d’abandonar el vapor, el qual, per altra banda, en un primer moment, podia competir en cost amb la nova tecnologia energètica. Només a Alemanya, Suïssa i els Estats Units la consolidació de la indústria elèctrica fou un fet abans del 1900. La primera gran instal-lació hidroelèctrica, la del Niàgara, es completà el 1895 però fins a la dècada dels anys trenta la producció d’electricitat depengué fonamentalment de les turbines de vapor de les centrals tèrmiques alimentades amb carbó.
L’energia elèctrica haurà estat l’energia del segle XX com el vapor fou la del segle XIX. Entre el 1901 i el 1911, per exemple, la producció energètica de la Rheinische-Westfällische Electrizitäts-AG, la més important de les companyies elèctriques alemanyes, ja passava de 2,7 milions de kWh a 122, és a dir, la seva producció es multiplicava per 45; la indústria elèctrica nord-americana, que el 1899 ja ocupava 42 000 treballadors, el 1929 n’ocupava gairebé 330 000. El petroli, per la seva banda, ha anat desplaçant el carbó com a font d’energia preferent en el transport i en altres aplicacions. Fins a la crisi del petroli del 1973, el consum energètic dels països industrialitzats, a desgrat de breus pauses lligades a episodis bèl·lics (1914-18, 1939-45) o a crisis econòmiques generalitzades com la dels primers anys trenta, no ha parat de pujar i arriba avui a uns 25 kW diaris per habitant en la majoria dels països industrialitzats.
Per a arribar a aquest punt ha calgut acudir a totes les fonts imaginables i fins i tot a algunes poc imaginables fa només 50 anys, com és el cas de l’energia de la fissió nuclear. El primer reactor connectat a la xarxa de distribució elèctrica (1954) fou el d’Obninsk, al SW de Moscou, encara que fins als anys seixanta no s’acabà de superar la fase purament experimental. A partir del 1963, però, començà una cursa que encara no ha tingut aturador efectiu, a desgrat de les catàstrofes de Three Miles Island i de Txernòbil i de les moratòries nuclears de molts països. Una bona part d’aquesta energia es perd en pur malbaratament o en la producció de béns perfectament prescindibles, però el seu control es tradueix en un control de les societats no industrialitzades per les industrialitzades, de manera que molts dels esdeveniments ambientalment rebutjables que es donen en altres biomes depenen sovint de decisions que es prenen a les àrees urbanes dels països més desenvolupats del bioma de les boscanes decídues.
L’energia que caldrà
El món ha acabat depenent excessivament dels combustibles fòssils, que són un recurs no renovable, per a poder satisfer les seves necessitats energètiques, i aquesta situació no pot continuar indefinidament. Les opinions, però, estan dividides pel que fa al temps que poden durar les reserves globals de carbó, petroli i gas natural; en el cas del carbó podria ser un o dos segles, i per als altres bastant menys. Tard o d’hora s’hauran de desenvolupar recursos alternatius que van des de la fusió nuclear fins a la biomassa, incloent-hi la llenya. La llenya encara és la font principal d’energia dels països en vies de desenvolupament i constitueix una proporció sorprenentment elevada (cap a un 40%) del total d’extraccions que es practiquen al bosc, fins i tot a les regions desenvolupades, bé que això només representa un percentatge baix del total de consum energètic d’aquests països.
El ritme de desenvolupament de les fonts d’energia alternatives depèn de dos factors: de la tendència dels preus dels combustibles fòssils a llarg termini, sobretot del petroli, i de la voluntat política col·lectiva dels governs per estimular pràctiques de conservació d’energia i d’ús d’energies alternatives. Pel que fa al primer factor, cal tenir present que, en termes reals, els preus del petroli no eren pas més alts el 1995 que abans de la primera crisi del petroli de 1973-74. Alguns experts creuen que la descoberta de noves reserves durant les dècades vinents es mantindrà al mateix ritme que l’augment mundial de consum energètic, de manera que resulta versemblant que els preus romanguin estables. Es calcula que perquè la utilització de fusta com a font d’energia arribi a tenir interès comercial als països industrialitzats, el preu del petroli hauria de doblar com a mínim el preu del 1995, uns 17 dòlars per barril. D’altres creuen que, sota la pressió de la demanda fortament expansiva dels països emergents, el petroli començarà a escassejar i que cap a la meitat del segle vinent hi haurà un gran increment del preu, fet que permetrà que la fusta i altres formes de biomassa recuperin la seva importància com a font d’energia. Pel que fa a la voluntat política d’actuar amb fermesa, per ara se’n veuen pocs indicis. Probablement, només una escapçada dràstica del subministrament, per exemple a causa d’una guerra a l’Orient Mitjà, o bé un desastre nuclear de l’escala del de Txernòbil, poden induir els governs dels països desenvolupats a actuar.
L’atmosfera alterada
El fenomen de la contaminació atmosfèrica i el seu impacte en la salut humana, en els materials i en el medi no és una problemàtica nova. A la literatura se’n poden trobar precedents que es remunten a segles enrere. En el cas dels boscos, se’n donen exemples al segle XIX, quan s’observà que els boscos pròxims a determinades indústries quedaven deteriorats o morien. Però no fou fins a la dècada dels setanta, ja al segle XX, que es començà a manifestar una gran preocupació per la degradació dels boscos en grans àrees, sobretot a l’Europa central; és el que s’anomena decandiment del bosc (“Waldsterben”). Es pressuposà que aquesta expansió del problema es devia en part a les emissions creixents de determinants contaminants a l’atmosfera, en particular diòxid de sofre, òxids de nitrogen, ozó, compostos orgànics volàtils, metalls pesants i partícules, i, en part, a la construcció de xemeneies molt altes a les centrals elèctriques i a les indústries, que eren obligatòries per llei en molts països, per tal que el vent s’endugués les emissions, les dissipés per una gran àrea i les allunyés de les regions industrials densament poblades.
L’origen del problema
La combustió de combustibles fòssils per obtenir energia ha estat, i és, la causa principal de la contaminació atmosfèrica; les fonts més importants són les centrals elèctriques, els vehicles a motor i la calefacció domèstica. Algunes indústries també han estat, i són encara, fonts importants de contaminació, sobretot les metal·lúrgiques i les químiques; mentre que l’agricultura i la ramaderia, especialment els sistemes que comporten una gran concentració de bestiar, han estat els culpables de la producció d’amoníac, que també és contaminant.
En molts països industrialitzats s’ha començat a estudiar la degradació que causa la contaminació en edificis, monuments, llacs, rius i boscos per tal de determinar les relacions causa-efecte que, un cop conegudes, podrien servir com a base per a prendre mesures encaminades a corregir el problema. A Europa, amb relació als boscos, el 1986 s’adoptà un sistema de seguiment basat en una avaluació visual del dany provocat a les acícules de les coníferes i les fulles dels planifolis. Anualment, cap a la fi de l’estació de creixement es feren observacions en mostres d’arbres per comprovar l’abast de la pèrdua d’acícules o de la defoliació, a més d’una avaluació de la transparència de les capçades i de la decoloració. Els resultats es posaren en comú, els analitzà un grup de treball que discutia sobre els efectes de la contaminació atmosfèrica, i foren publicats juntament amb un informe aprovat pel mateix grup de treball.
La primera avaluació es realitzà el 1986 i l’última el 1994. Durant aquest període, la cobertura geogràfica s’amplià considerablement i s’afinaren les metodologies d’observació, de manera que les comparacions directes entre diferents avaluacions anuals s’han de fer amb una certa precaució. D’altra banda, les comparacions entre països són arriscades perquè cada un posseeix el seu propi grup d’observadors, els quals, tot i els esforços per estandarditzar els mètodes d’avaluació i malgrat l’existència d’una classificació internacionalment acceptada sobre els tipus de danys, tenen les seves pròpies opinions sobre l’abast de la defoliació i la decoloració. Aquest fet, juntament amb la impos-sibilitat de demostrar que els canvis visibles del fullatge estiguin relacionats amb la contaminació atmosfèrica i que hi hagi cap lligam entre les observacions i la causa o les causes del dany, ha aixecat crítiques respecte al rigor científic d’aquests estudis i sobretot respecte als supòsits de què s’ha partit, si més no en els primers anys, segons els quals la contaminació atmosfèrica era l’únic causant dels danys o almenys el més important.
Els efectes sobre les boscanes
Siguin quines siguin les veritables causes, aquests estudis han revelat que la defoliació i la decoloració, tant de les coníferes com dels arbres planifolis, han fluctuat d’un any a l’altre, però que en general la tendència ha estat a augmentar. Els canvis a més llarg termini, entre el 1988 i el 1994, se seguiren per mitjà d’un estudi dels mateixos arbres, un any darrere l’altre, en parcel·les de tipus permanent. Durant aquests sis anys, la proporció d’arbres danyats d’espècies planifòlies, que són les que aquí interessen més, augmentà substancialment pel que fa al roure pènol (d’un 13% d’arbres danyats el 1988 es passà al 30,1% el 1993, encara que el 1994 s’enregistrà una millora relativa i es baixà al 24,9%). Pel que fa al faig comú, l’evolució fluctuà considerablement. D’un nivell d’un 1% el 1988 es passà de cop a més d’un 40% el 1990 i el 1991, però tornà a baixar a un 10% el 1993 i el 1994. Es fa difícil creure que aquestes fluctuacions del nivell de dany puguin estar relacionades amb la contaminació, que durant aquest període no varià fins a aquests extrems.
La distribució geogràfica del decandiment del bosc és desigual. Les àrees més afectades d’Europa són a l’anomenat ‘triangle negre’, una regió que comprèn el S de Polònia, la part septentrional i occidental de l’antiga Txecoslovàquia i l’E d’Alemanya, totes elles regions amb una gran concentració d’indústria pesant en la qual es cremen enormes quantitats de lignit de baixa qualitat i on hi ha grans emissions de diòxid de sofre. En conjunt, s’han perdut o han quedat greument afectades prop de 250 000 ha de bosc, la major part de coníferes situades a altituds superiors a 700 m. S’han detectat danys a 7 milions d’ha més, una superfície equivalent a poc menys del 2% de l’àrea total de bosc a Europa, inclosa la part europea de l’antiga URSS. Encara és aviat per a jutjar si la reducció brusca de l’activitat industrial (inclosa la producció d’energia) posterior a l’inici del procés de transició a l’economia de mercat dels antics estats socialistes, on el deteriorament del bosc es pot relacionar clarament amb una contaminació causada per un focus puntual, farà possible la regeneració dels boscos d’aquestes àrees.
El debat sobre l’impacte de la contaminació atmosfèrica en els ecosistemes forestals continua. Un informe recent de la Comissió sobre Boscos, Canvi Climàtic i Contaminació Atmosfèrica de la Unió Internacional d’Organitzacions de Recerca Forestal (IUFRO) afirma que les proves que demostren que hi ha un deteriorament general i irreversible de la salut dels boscos a causa de la contaminació atmosfèrica són molt limitades. Quan s’apliquen criteris rigorosos per a establir una relació causa-efecte entre la contaminació atmosfèrica i les condicions del bosc, la contaminació atmosfèrica no es pot veure de moment com un factor que afecti els arbres de manera determinant, excepte, és clar, en algunes àrees reduïdes on els nivells de contaminació són molt alts. Tot i això, no es pot descartar la possibilitat que la contaminació atmosfèrica pugui tenir un efecte desfavorable sobre els ecosistemes forestals en conjunt, o en aspectes relatius al vigor dels arbres que no s’estudien actualment. La Comissió de la IUFRO criticà la falta d’acord a l’hora de definir el terme ‘deteriorament del bosc’, que significava una cosa per als enginyers forestals i una altra per als ecologistes, i la falta de rigor científic en la manera com s’havien portat a terme els estudis sobre els danys. Arribà a suggerir que alguns científics han perdut credibilitat pel fet d’haver acceptat massa de pressa que la contaminació atmosfèrica és una causa dels canvis que hi ha en la salut dels boscos. A conseqüència d’això, podria resultar més difícil convèncer els polítics i altres gestors dels efectes més subtils que pot provocar la contaminació atmosfèrica.
En qualsevol cas, les investigacions sobre les relacions causa-efecte de la contaminació dels ecosistemes forestals han creat més incertesa que cap altra cosa, tot i que, si més no, han confirmat que la contaminació és sovint la causa d’un augment de l’acidesa d’alguns sòls forestals (cosa que pot tenir l’efecte d’una bomba de rellotgeria sobre la salut d’alguns boscos) i de la disminució o desaparició en algunes àrees de determinades espècies bioindicadores sensibles, com per exemple els líquens i els fongs; també han confirmat que la mort completa d’alguns boscos es pot atribuir directament a focus puntuals de contaminació provinent de la indústria pesant. En àrees concretes del bioma de les boscanes decídues hi ha hagut rodals sencers que han mort, però les espècies que en solen ser víctimes són coníferes: avets, pícees i pins. En molts casos, aquestes espècies s’han plantat fora de la seva àrea de distribució natural, cosa que les ha fet més sensibles a l’estrès.
La incertesa del futur
Pel que fa al diòxid de carboni, no hi ha perspectives gaire prometedores de controlar la situació. Les concentracions d’aquest gas a l’atmosfera han augmentat considerablement al llarg dels últims 100 anys, i els nivells actuals, de més de 330 ppm, són els més alts dels últims 160 000 anys segons les anàlisis de testimonis de glaç de Grenlàndia i de l’Antàrtida. Al ritme actual, augmentarà fins a les 550 ppm cap al 2050 (o, si es prenguessin mesures enèrgiques per combatre el problema, cap al 2090). L’augment continuat de les concentracions dels gasos hivernacle a l’atmosfera és incontrovertible; el que no ho és tant, però, és el seu impacte en el clima i el lapse que ha de passar perquè tingui lloc un canvi climàtic, ni l’efecte d’aquest canvi climàtic, sigui quin sigui, sobre els ecosistemes, especialment els forestals.
És probable que l’evolució del sector energètic a llarg termini tingui repercussions importants sobre les boscanes decídues, però ni aquesta evolució ni les seves repercussions no es poden predir amb certesa. Segons una hipòtesi proposada en un estudi recent sobre les perspectives dels boscos i els productes forestals a Europa, durant les dècades vinents no hi haurà alteracions polítiques ni ambientals, ni a Europa ni a la resta del món, de proporcions prou grans per a interrompre o posar en perill el subministrament de petroli i de gas i fer augmentar per tant el preu de l’energia. D’altra banda, encara que els governs es poguessin decidir a augmentar els impostos per l’ús de combustibles fòssils (com ara l’impost, ja proposat, sobre el carbó), el grau de tributació no seria suficient per a accelerar de manera significativa la lenta tendència actual a fer esforços d’estalvi energètic o d’ús de combustibles alternatius. Per a les boscanes decídues, això significaria que es mantindria latent i sense explotar un gran mercat potencial de llenya de baixa qualitat d’arbres planifolis, dels quals hi ha reserves considerables a la major part de regions temperades. Per tant, no es podria disposar d’uns ingressos que són molt necessaris per a la millora dels boscos, tant per la seva funció econòmica com pel seu ús social i ambiental, i quedaria ajornada la possibilitat de beneficiar-se de les propietats de la fusta, que és un recurs renovable i un contribuent neutral a les emissions de diòxid de carboni.
De la fusta i altres productes forestals de les boscanes decídues se’n poden esperar encara altres aportacions al futur equilibri energètic, en particular si s’estableix un ambient més favorable al seu aprofitament. Així, per exemple, els boscos i les plantacions en règim d’explotació activa podrien actuar com a acumuladors del diòxid de carboni atmosfèric (tot i que l’efectivitat d’aquest sistema a mitjà termini depengui de quin ús es fa dels productes de la fusta). Es podrien adaptar les explotacions forestals a rotacions més llargues, de manera que els boscos poguessin acomplir millor el seu paper d’acumuladors de diòxid de carboni i produïssin un volum més gran de fusta valuosa i de bona mida. El brancam petit i de baixa qualitat podria aprofitar-se per a estalviar energia i problemes de gestió, ja que se n’acumula molt a les aclarides i en molts països no hi ha sortida per a aquests productes. S’hauria de tenir en compte la versatilitat de la fusta com a font d’energia: producció de calor i energia elèctrica i obtenció de combustibles líquids i gasosos, carbó vegetal i altres combustibles sòlids. Seria interessant un aprofitament més gran de la fusta serrada, amb altres finalitats, com a producte obtingut amb poca despesa energètica, per contribuir a la conservació d’energia, com també dels productes de la fusta com a aïllants tèrmics eficaços i en aplicacions duradores, com ara edificis, mobles i llibres, per tal de contribuir tant a l’estalvi energètic com a l’emmagatzematge de diòxid de carboni a llarg termini.
El clima en dubte
Les variacions climàtiques de la Terra no són una cosa nova. El registre geològic mostra que hi ha hagut episodis recurrents de glaciacions i de períodes càlids, amb una repetició a intervals de 103 000, 42 000 i 24 000 anys. Aquests intervals s’han atribuït a canvis de l’òrbita de la Terra al voltant del Sol i de la inclinació de l’eix del planeta. En èpoques molt recents, però, hi ha entrat en joc un altre factor, que són les activitats humanes. La combustió de combustibles fòssils i altres matèries amb contingut de carboni, particularment la fusta, ha provocat que el volum de diòxid de carboni a l’atmosfera augmentés de 275 ppm a la meitat del segle XIX fins a 333 ppm el 1985.
La desitjable limitació de les emissions
Hi ha un consens considerable, encara que no unànime, sobre la possibilitat que les concentracions creixents de diòxid de carboni i altres gasos hivernacle a l’atmosfera condueixin a un augment de la temperatura global (escalfament global), fet que provocaria diferents tipus de danys al medi. Els estudis de mostres de glaç de l’E de Sibèria, que daten de 160 000 anys enrere, però, semblen indicar que no hi ha una relació estreta entre el moment dels canvis en aquestes concentracions i el dels canvis en la temperatura global. Això suggereix que no es pot predir amb precisió quan l’increment actual de concentració de gasos pot provocar un augment de temperatura de l’atmosfera terrestre. Això no obstant, les concentracions de diòxid de carboni a l’atmosfera ja han arribat, actualment, a estar per sobre de tots els nivells enregistrats mai fins ara, de manera que no se’n poden preveure les conseqüències a partir de cap experiència del passat.
Fins i tot si els governs prenguessin mesures enèrgiques en un futur pròxim per substituir els combustibles fòssils per altres que no contaminessin l’atmosfera (una perspectiva que sembla remota, si no és que es troben forçats a actuar a causa d’alguna catàstrofe o algun esdeveniment geopolític important), el temps necessari per a reequilibrar la situació comportaria que la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera continués augmentant encara durant molt de temps. La hipòtesi zero, basada en el supòsit que les coses continuessin com fins ara, comportaria una concentració de 550 ppm cap a l’any 2050 (en contrast amb les 333 ppm del 1985); una altra hipòtesi, basada en els supòsits d’una disminució generalitzada de les taxes de creixement dels productes interiors bruts i d’una millora notable de l’eficiència en l’aprofitament de l’energia, comportaria que no s’arribés a aquella concentració fins 40 anys més tard. L’expectativa que les concentracions de gasos hivernacle augmentin és, doncs, un fet real, per molt que les conseqüències i el moment en què es manifestin siguin encara imprevisibles.
Els efectes que caldria evitar
El canvi climàtic es pot considerar aquí des de dos punts de vista: pel seu impacte en els ecosistemes forestals en general i en els de les boscanes decídues en particular, i pel potencial de la gestió fo-restal com a mitjà per a alleujar l’impacte del canvi climàtic. El problema és que qualsevol discussió d’aquest tipus no pot sortir d’un marc purament hipotètic, perquè fins ara no hi ha hagut cap impacte observable que pugui ser relacionat de manera concloent amb el canvi climàtic; sobre l’aplicació de la gestió forestal per a minimitzar aquests efectes, d’altra banda, s’ha discutit molt però encara no s’ha posat res en pràctica.
Pel que fa al primer aspecte, cal recordar que el canvi climàtic no tan sols depèn de la concentració de diòxid de carboni i de l’augment de la temperatura. Entre altres possibles factors canviants en el medi hi ha la nebulositat, la precipitació, la temperatura del sòl, el drenatge, la humitat del sòl i la disponibilitat de nutrients. Tots ells, amb la possible excepció de la nebulositat, poden tenir un efecte significatiu en la vegetació. Tenen efectes directes sobre la fotosíntesi, l’absorció de nutrients, la fixació de nitrogen, la transpiració i la producció de biomassa i, indirectament, poden afectar la qualitat de la virosta, la immobilització dels nutrients, la descomposició i la freqüència d’incendis. Els canvis en el medi comporten estressos que s’afegeixen als que ja pateix la vegetació, que pot ser capaç o no d’adaptar-s’hi i enfrontar-s’hi. En general, els efectes del canvi climàtic a llarg termini podrien comportar un canvi, més o menys complet, en la composició i la distribució de les comunitats vegetals, i un desplaçament de la distribució geogràfica de plantes i animals i dels ecosistemes de què formen part.
Un augment de la temperatura, per exemple, podria fer que l’àrea de distribució de les boscanes decídues de l’hemisferi nord es desplacés encara més cap al N. Els tipus mediterranis de vegetació podrien ocupar la part meridional de l’àrea de distribució dels boscos temperats, mentre que, al N, els boscos decidus es podrien estendre per àrees ocupades abans per boscos de coníferes o boscos mixtos de coníferes i planifolis. La capacitat de migració dels arbres i de la resta de vegetació depèn d’una sèrie de factors, entre altres les dimensions de la seva reserva (“pool”) de diversitat genètica, que permet a cada espècie adaptar-se al medi on es troba i, dins d’una certa gama d’opcions adaptatives, a un medi nou o alterat.
Algunes comunitats vegetals corren més perill que altres davant els estressos provocats pel canvi climàtic; és el cas de les poblacions d’arbres dels ecotons, de les espècies molt localitzades geogràficament que necessiten unes condicions ambientals amb un marge de variació molt estret durant alguna o totes les fases del seu cicle vital, i de les espècies amb una dispersió de llavors poc eficaç. En alguns aspectes, sembla que les boscanes decídues són una mica menys vulnerables que altres ecosistemes forestals, com ara els boscos boreals, que poden veure’s especialment afectats pels canvis de temperatura, i els boscos tropicals i subtropicals, que poden ser particularment sensibles als canvis en la precipitació. En tot cas, l’efecte del canvi climàtic en els ecosistemes i en les espècies és variable; alguns se’n beneficiaran, i d’altres correran perill d’extingir-se. El canvi climàtic alterarà els efectes de la competència i desestabilitzarà els ecosistemes naturals de manera imprevisible. En conseqüència, el manteniment de la diversitat biològica dels nostres recursos naturals serà important des del punt de vista de la resistència a aquest canvi.
Entre altres conseqüències probables de l’escalfament global i dels estressos creixents sobre els arbres que aquest pot provocar es poden esmentar una freqüència i una intensitat més altes de les plagues d’insectes. Els arbres estressats poden quedar greument malmesos pels insectes durant una sequera o immediatament després. Algunes espècies poden esdevenir més abundants, d’altres poden desaparèixer i poden aparèixer nous paràsits. La majoria d’espècies arbòries poden esdevenir més sensibles a un gran nombre d’insectes nocius si el clima canvia, i plagues que ara es consideren de poca importància poden guanyar-ne. Les pèrdues podrien ser més grans entre els arbres que es troben al límit de la seva àrea de distribució natural o fora d’aquesta, com és el cas de les plantacions introduïdes artificialment. Una altra conseqüència serien les alteracions en el ritme al qual el diòxid de carboni atmosfèric és assimilat pels arbres i per la resta de vegetació, que en el cas dels arbres és tant com dir el seu augment. Les plantacions forestals són capaces d’emmagatzemar grans quantitats de diòxid de carboni en un període relativament curt. No queda clar, però, que el carboni fixat en els boscos hi quedi emmagatzemat indefinidament; així doncs, les plantacions establertes amb l’objecte d’absorbir carboni no són més que un pedaç, com ho serien els canvis en la pràctica silvícola adreçats a allargar les rotacions dels rodals en explotació. S’ha suggerit que una mesura per a ajudar a endarrerir el retorn del carboni a l’atmosfera podria ser estimular la utilització dels productes forestals en aplicacions duradores, com ara en la construcció o per fer mobles i llibres. A la llarga, però, l’única alternativa és reduir dràsticament l’ús de combustibles fòssils i aturar la destrucció dels boscos tropicals.
També s’ha suggerit que els canvis en la precipitació i la temperatura podrien tenir efectes sobre el contingut d’aigua i de nutrients del sòl. Els fluxos de nutrients en els cicles biogeoquímics augmentarien les seves taxes si les concentracions de diòxid de carboni a l’atmosfera es continuessin incrementant durant les dècades vinents. Això significa que s’absorbirien més minerals del sòl, i que els sòls pobres en nutrients s’empobririen encara més de pressa. D’altra banda, la disponibilitat de nutrients podria augmentar en els ecosistemes que esdevinguessin més ben drenats, mentre que els ecosistemes que es mantinguessin humits tan sols respondrien lleugerament a l’escalfament. Un increment de l’activitat microbiana als sòls més càlids conduiria a una descomposició més ràpida de la matèria orgànica, de manera que s’alliberaria diòxid de carboni i es contribuiria encara més a l’efecte hivernacle. Com que la reserva de carboni al sòl és aproximadament el doble que la de l’atmosfera, un petit increment en l’activitat microbiana tindria un gran efecte en la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera. Els models de simulació han demostrat que, tret del subcontinent indi, a l’hemisferi nord l’augment de diòxid de carboni a l’atmosfera pot provocar una reducció del contingut d’aigua al sòl durant el període de creixement estival.
Com ja s’ha dit abans, l’efecte de la concentració creixent de gasos hivernacle a l’atmosfera sobre el clima continua sent una hipòtesi, com també el del canvi climàtic sobre els ecosistemes forestals, inclosos els de les regions temperades. El que és segur és que la concentració de gasos hivernacle continuarà augmentant en un futur pròxim fins a atènyer nivells més alts dels que s’han registrat mai en el passat. Pel fet de ser en general menys fràgils que les de les zones tropicals i boreals, les boscanes decídues poden resultar menys vulnerables als estressos creixents provocats pels canvis del clima, però això no ha de ser en absolut motiu de satisfacció. Hi ha massa senyals d’alerta sobre els problemes que semblen acostar-se, i representaria un risc ignorar-los. La qüestió fonamental és si es pot convèncer els polítics perquè siguin prou valents per a deixar de banda les seves habituals polítiques a curt termini i abordin les qüestions d’abast més llarg, abans i tot que les proves siguin prou concloents.