L’any 1626, Peter Minuit, governador dels territoris holandesos de Nieuw Holland, comprà als indis algonquins una petita illa a la desembocadura del riu Hudson, punta extrema de la seva riba esquerra, a tocar mateix d’una altra illa de dimensions molt més grans, ja dins de la mar, i d’una altra de mitjana situada en plena badia. Bescanvià la petita illa compresa entre els dos braços en què es bifurcava el riu, d’uns 57 km2 només, per un grapat de galindaines que valorà en 60 florins de l’època (uns 25 dòlars actuals), tot plegat, no res per un tros de terra que tampoc no era gran cosa. La petita illa en qüestió es deia Manhattan. No valia gaire, aleshores.
Per als europeus, la badia havia estat descoberta l’any 1524 per Giovanni da Verrazano, navegant florentí al servei de la corona francesa, i explorada a fons l’any 1609 per Henry Hudson, de qui el riu prengué el nom. Eren terres algonquines i iroqueses en les quals l’any 1613 l’explorador holandès Adriaen Block ja construí un petit primer assentament, precisament a l’estratègica petita illa de Manhattan. Peter Minuit el substituí per un emplaçament estable que s’anomenà primer Fort Amsterdam i més tard Nieuw Amsterdam. Hi anà prosperant una població de suecs, anglesos i sobretot holandesos que l’any 1664, tanmateix, hagué de retre’s a una expedició militar anglesa que l’ocupà de manera estable. L’illa gran rebé el nom de Long Island, la mitjana s’anomenà Staten Island, i la puixant ciutat que s’anà estenent sobre Manhattan i el conjunt de tot plegat oblidà el seu origen holandès i prengué el nom de Nova York.
Els primers habitants de Nieuw Amsterdam no les tenien totes. Els indis es mostraven hostils i tampoc no resultaven gaire amicals els colons anglesos de la rodalia. Decidiren aixecar una mena de terraplè de protecció, al llarg del qual discorria un carrer que feia partió amb els veïns poc amistosos. Un carrer que s’anomenà, és clar, ‘carrer del mur’, és a dir, Wall Street. Tres segles més tard, aquella illa ignorada, aquella ciutat insignificant i aquell carrer miserable, esdevingueren el centre neuràlgic de les finances mundials. Entremig, es desenvolupà la fantàstica aventura del somni americà i la immensa tragèdia dels pobles amerindis.
The Big Apple (‘la gran poma’) és l’apel·latiu col·loquial i carinyós amb què els novaiorquesos anomenen l’illa de Manhattan. Una gran, seductora i a voltes qui sap si emmetzinada poma que compendia l’èpica americana i l’estil de viure que s’hi ha anat associant. Una poma amarga per a iroquesos, algonquins, hurons, seminoles, sioux, cheyennes, crows, apatxes, navajos i tants altres. Una poma fascinant i plena d’esperances per als milers d’immigrants que deixaven enrere una Europa plena de frustracions, i que es miraven l’Amèrica somniada mentre passaven els temuts tràmits de migració a la minúscula illa d’Ellis, a l’ombra encara incerta d’una promissòria Estàtua de la Llibertat. Una poma de bondat incerta per als pobles d’arreu del món que veuen dependre la seva economia de les decisions per a ells del tot incontrolables que, amb fredor i encert opinable, es prenen al ‘carrer del mur’.
En efecte, de les 500 empreses més grans dels Estats Units, moltes de les quals són alhora de les més grans del món, més de 150 tenen la seu a la ciutat de Nova York. Algunes d’aquestes empreses són d’una mida tal que el volum de les seves economies sobrepassa el de les economies de molts països en vies de desenvolupament. La General Electric, per exemple, té uns 400 000 empleats, dels quals 100 000 es troben fora dels Estats Units, mentre que l’American Telephone & Telegraph ocupa més de 300 000 empleats i disposa de més de 150 filials repartides per una cinquantena llarga de països.
Després de només un parell de segles d’independència, els Estats Units han esdevingut un gegant, i Nova York el seu cap. Entre els anys setanta del segle XIX i la mateixa dècada del segle XX, els Estats Units han multiplicat per 30 el seu producte total, per 6 el seu producte per càpita, i quasi han quintuplicat la seva població. Excloent els països de l’òrbita exsoviètica, els Estats Units d’Amèrica, gràcies a la seva indústria química, petroliera, automobilística i aeronàutica sobretot, assoleixen més de la meitat de la producció total mundial i més del 15% de les exportacions mundials totals. La inversió estrangera als Estats Units es veié multiplicada per 30 entre el 1940 i el 1980; aquest darrer any, el moviment econòmic nord-americà superà els 2,5 bilions de dòlars i el 1991, els 5,5 bilions. La ‘gran poma’ adquirida per 25 dòlars tres segles abans tingué molt a veure en tot plegat.
Una ‘gran poma’ desbordada pels altres quatre districtes de la ciutat (Brooklyn i Queens a Long Island, el Bronx, riba continental amunt, i Staten Island, una altra illa de la badia), tots relligats entre ells per una teranyina de ponts i transbordadors. Una ‘gran poma’ que al final del XIX, empesa per la necessitat i falcada en la puixança, resolgué de créixer cap amunt: nasqueren els emblemàtics gratacels de Manhattan, des del pioner Flatiron Building i els seus 20 pisos, construït l’any 1902, als més de 100 pisos de les torres bessones del World Trade Center aixecades els anys vuitanta, cota ja aconseguida l’any 1931 pel mític Empire State Building, l’antena culminant del qual ateny els 490 m. Una ‘gran poma’ amb museus imposants i amb un enorme Central Park que ajuda la imaginació a reconstruir el paisatge de boscos caducifolis dominants a Manhattan quan Peter Minuit en formalitzà l’adquisició, al segle XVII.
El paisatge de boscos i també de fauna salvatge. La fauna salvatge que havia atret els primers caçadors i trampers, enllepolits per les pells de preu elevat. El cas de John Jacob Astor, per exemple, potentat majorista de pells a la primeria del segle XIX, tal com encara recorden els relleus de l’estació de metro d’Astor Place, al cor de Manhattan. I és que, cercant el detall, la ‘gran poma’ revela la seva història, oblidada de tan recent.