En rus, txernozem (чернозём) significa ‘terra negra’. Txernozem, doncs, és un terme popular que ha estat capturat pel llenguatge científic per a designar un dels sòls amb més importància econòmica del món i amb més pes en la història del coneixement edàfic. En efecte, amb l’estudi dels txernozems, Vassili Dokutxàiev (1846-1903) aconseguí que l’agronomia passés de ser un ofici a convertir-se en la ciència precursora de l’edafologia moderna. Però és que, a més, els territoris ocupats per txernozems cobreixen quasi el 5% de la superfície terrestre (6 milions de km2); dues terceres parts de la humanitat en depenen alimentàriament.
Gairebé no existeix cap altre tipus de sòl al món amb tants components húmics com el txernozem. La seva concentració en l’horitzó superior, en el txernozem més típic, arriba al 12-15% de massa del substrat, i la quantitat d’humus en 1 km2 és de 50 000 a 70 000 t. És justament gràcies a l’abundància d’humus que els txernozems són els sòls més fèrtils que existeixen: el rendiment de les collites de blat i ordi arriba a ser de 0,6 a 0,7 kg/m2, i el de les de blat
de moro d’1,0 kg/m2. En altres tipus de sòl es poden aconseguir collites més abundants, però únicament amb considerables despeses agronòmiques, sobretot mitjançant costosos sistemes d’adobament.
Per tal que dels grans d’ortòclasi mineral, que fan 1 mm de diàmetre, es pugui obtenir fàcilment potassi per a les plantes són necessàries moltes dècades. La descomposició de l’humus i la formació de sals de fàcil dissolució, imprescindibles per a la nutrició de les plantes, té lloc, en circumstàncies favorables, en 8 o 10 setmanes. L’humus suau del txernozem (humus de tipus mull) fixa de manera molt consistent les partícules minerals, formant una estructura nuosa dins del sòl. Aquest sòl absorbeix molt bé la humitat i l’evapora en menor grau que els sòls amb una altra estructura; reté més l’aire i observa un règim tèrmic més regular, ja que el seu color fosc permet una bona absorció dels raigs solars i un escalfament adequat. L’estructura física i la composició química dels txernozems creen un règim molt favorable per al creixement de les arrels i per a l’activitat vital dels petits animals i dels microorganismes; tots aquests factors, en conjunt, determinen el seu alt grau de fertilitat.
Per això el cost del gra obtingut en txernozems és el més baix, i també per això s’han llaurat els txernozems de dalt a baix. Així, txernozem i camp de cereal són termes que sovint van plegats. Els habitants dels Estats Units, del Canadà, de l’Argentina, de Rússia, d’Ucraïna o del Kazakhstan obtenen dels txernozems les quatre cinquenes parts dels seus productes alimentaris, i és en bona mesura gràcies a aquests txernozems que aquests països es poden permetre d’enviar grans excedents de gra a altres regions de sòls menys fèrtils, principalment els països de l’Amèrica Llatina i Àfrica.
El txernozem és molt estable gràcies a la seva estructura física i a la consistència dels components húmics. Això no obstant, la pressió d’explotació té conseqüències força negatives en les seves propietats. Cada any, el gra produït conté 8 milions de t de nitrogen i 160 milions de t de carboni. A més, a causa de l’erosió, les planes llaurades del txernozem rus perden anualment, a la primavera, 450 kg de nitrogen i 300 kg de fòsfor/km2, i aquesta pèrdua és de 300 a 400 vegades superior a la dels sòls verges en aquesta mateixa època. A poc a poc, els txernozems estan perdent les seves propietats i esdevenen substrats comuns, la fertilitat dels quals depèn absolutament de les aportacions agronòmiques.
Els agrònoms sempre han dedicat una atenció molt especial a aquests sòls. La mateixa agronomia, com a ciència independent, deu el seu naixement, en gran manera, a l’existència dels txernozems, que ocuparen tota la vida de l’investigador rus Vassili Dokutxàiev, un home actiu i d’atractiu indubtable que es distingia per la seva inexhaurible energia. Durant la seva curta vida endegà estudis sobre zones naturals, investigacions sobre els factors de formació del sòl, sobre la noció de sòl com a substrat organicomineral peculiar, creà un mètode per a la investigació del sòl, féu la primera classificació científica de sòls i el primer mapa de síntesi de la totalitat de sòls existents. Fou ell qui donà els primers cursos sobre agronomia i preparà el terreny perquè la societat s’adonés de la necessitat de crear càtedres d’aquesta disciplina a les universitats.
Sota la direcció de Dokutxàiev es generà, l’any 1900, el primer mapa genètic de sòls de la Rússia europea, com també el primer mapa de les zones amb diferents sòls de l’hemisferi nord. Com a resultat de la seva titànica activitat, aparegué a Rússia una brillant escola per a l’estudi del sòl, d’on sortiren les propostes ecològiques sobre la interacció entre naturalesa viva i morta. Els estudis d’agronomia de Dokutxàiev, els continuà el seu col·lega N. M. Sibirtsev, que presidí la primera càtedra d’agronomia del món a la Universitat de Sant Petersburg. És per tot això que els txernozems han alimentat la humanitat per partida doble: fornint cereals a cor què vols i estimulant la conformació de la ciència del sòl i de l’agronomia moderna.