En una modesta capçalera situada a només 228 m d’altitud, als turons de Valdai, prop de Novgorod, al cor de la vella Rússia, neix un rierol insignificant, un de tants que mandreja per una zona pantanosa. Però un rierol que, a força de sumar tributaris, acaba travessant el país de cap a cap. Esdevingut curs cabalós, ocupa un lloc preeminent en l’ànima del poble rus. Evocat per poetes i pintors, i venerat per tot el poble, recorre plàcidament els seus 3 531 km. Sense pressa, boscos i estepes enllà, el Volga.
La conca del Volga, el riu més llarg i cabalós d’Europa, abasta 1 360 000 km2, és a dir, dues vegades i mitja la Península Ibèrica. El seu curs alt, drena aigües del S de la taigà i dels boscos boreals de coníferes i planifolis, mentre que el curs mitjà travessa primer l’estepa boscosa i corre finalment per estepes, subdeserts i fins i tot deserts veritables. Desemboca a la mar Càspia, el llac més gran del món, a la qual aporta cada any al voltant de 240 km3 d’aigua.
És difícil valorar la importància del Volga en la història de Rússia. En l’immens territori d’aquesta conca hidrogràfica viuen el 38% de tots els habitants de la Federació Russa i s’hi troben ciutats tan antigues com Vladimir, Suzdal, Tver, Rostov o Iaroslavl. Al segle VIII, el Volga era una important ruta comercial entre Orient i Occident, a través de la qual es transportaven teles i metalls provinents de l’Àsia central, mentre de terres eslaves arribaven pells, cera i mel. Malgrat que la invasió tataro-mongola del segle XIII interrompé aquests intercanvis, els lligams comercials ja començaren a restablir-se al segle XIV.
A mitjan segle XVI, després que el tsar Ivan IV, dit el Terrible, conquerís els regnes de Kazan i Astrakhan, tot el sistema fluvial quedà en territori rus, fet que afavorí un veritable floriment del comerç. Al segle XVII començaren a desenvolupar-se ciutats com Nijni Novgorod, Astrakhan, Iaroslavl o Kostroma, i alhora nasqueren nous centres comercials d’importància com Samara, Saratov o Tsaritsin (que més tard fou anomenada Stalingrad i, posteriorment, Volgograd). Al començament del segle XIX, un sistema de canals i rescloses, l’anomenat sistema dels Maris, uní les conques del Volga superior i del Neva, i l’any 1820 navegà pel Volga el primer vapor, tot i que la majoria d’embarcacions continuaren essent velers durant molt de temps. Quan remuntaven el curs eren arrossegats pels anomenats sirgadors, que estaven lligats a una corretja comuna. Durant segles, el dur ofici de sirgador fou el destí fatal de molts dels homes que habitaven les ribes del Volga, fins al punt que a mitjan segle XIX se’n comptaven uns 300 000.
Abans de la construcció dels embassaments del Volga i els seus afluents, en les seves aigües es coneixien 74 espècies i subespècies diferents de peixos. Actualment, aquest nombre fins i tot ha augmentat a causa de noves introduccions, però el volum d’exemplars de la majoria d’espècies ha disminuït. És especialment preocupant la situació de la població de peixos anàdroms com esturions, salmons i algunes sabogues càspiques, comercialment molt apreciats. Aquests peixos s’alimentaven a la mar Càspia, majoritàriament a la zona septentrional (latitud 45-46°N), on les aigües són poc profundes, i per fresar remuntaven el Volga o altres rius que desemboquen a la mar Càspia. Així, l’esturió beluga (Huso huso) arribava fins a Ribinsk, a la zona S de la taigà, a la latitud 58°N, mentre que l’esturió oscietra (Acipenser guldenstadti) es podia trobar regularment al Volga superior, i el salmó blanc (Stenodus leucichthys) nedava contracorrent fins a Tver i, remuntant els rius Kama, Belaia i Ufa, arribava fins a la ciutat de Krasnoufimsk, a més de 3 000 km de la desembocadura del Volga.
A mesura que s’anaren construint preses als cursos superior i mitjà del Volga i els seus afluents, però, les migracions per a la fresa esdevingueren cada cop menys freqüents, i l’àrea potencial de fresa es reduí catastròficament. Actualment, la gran majoria de peixos anàdroms de la mar Càspia només poden arribar fins a la presa de Volgograd, a menys de 500 km de la desembocadura, i allà aprofiten els escassos fresos que queden al curs inferior del Volga. Només una petita quantitat de peixos, sobretot sabogues càspiques (Caspialosa), amb l’ajuda d’un elevador especial, traspassen l’embassament de Volgograd. Abans, una quantitat encara menor aconseguia creuar, també amb un elevador, la central hidroelèctrica de Saratov, però els peixos ja no podien superar la següent resclosa. El fet que el nou règim hidrològic dels rius desorienti els peixos migradors contribueix també a empitjorar la situació. Normalment, els esturions pugen només quan el corrent és prou fort; així troben els bancs de sorra neta on poden fresar. Els embassaments, però, s’assemblen més a un llac que no pas a un riu, i els esturions gairebé no hi troben cap indret adequat per a la fresa. En aquest cas, en comptes de pondre, reabsorbeixen els ous i se’n tornen riu avall.
La catastròfica reducció de fresos, l’alteració del règim hídric del Volga i la contaminació industrial han reduït dràsticament la pesca. L’any 1919 es pescaren 27 000 t d’esturions, mentre que l’any 1993 només se’n pescaren 3 200. La desaparició dels fresos naturals s’ha compensat parcialment amb l’activitat dels vivers, on es transporten els peixos adults, femelles i mascles, capturats en llibertat. Allà se’ls treu l’ovada i l’esperma, es fa una fecundació artificial i s’incuben els ous; es fan créixer els peixos petits fins que poden alimentar-se pel seu compte (normalment, quan assoleixen els 3 g de pes), i s’alliberen al curs inferior del Volga i altres rius que desemboquen a la mar Càspia. Amb la caiguda de la Unió Soviètica, però, el control sobre la pesca de l’esturió s’ha afeblit considerablement. A la zona N de la mar Càspia, els vaixells de pesca d’alguns dels nous estats calen les seves xarxes tan sovint, que pesquen gairebé tots els peixos que tornen a la mar des dels indrets de fresa.
El Volga, doncs, continua fluint. És, però, el mateix riu que els russos estimen de fa segles?