Un bioma sota conreu
A la majoria de biomes del món, els paisatges naturals conviuen amb les zones dedicades a l’agricultura i amb les pastures. Tanmateix, al bioma de les estepes i praderies, l’àrea ocupada per l’agricultura representa gairebé el 100% del territori. El 70% d’aquest territori es llaura, el 28% es dedica a la pastura intensiva dels ramats domèstics, i només l’1% és zona protegida o de pastura de baixa intensitat. Una proporció encara més petita és ocupada per concentracions urbanes, per la xarxa de comunicacions i per activitats extractives i industrials.
La residualitat del paisatge natural romanent
Les àrees d’estepa més extenses i naturals que es conserven a Euràsia es troben a Mongòlia. Allí, les pràctiques d’ús del sòl s’han mantingut extraordinàriament estables al llarg dels segles, i han consistit en un pasturatge de baixa intensitat protagonitzat pel bestiar de pastors de tribus seminòmades. En una immensa àrea que s’acosta a les dimensions de tota l’Europa occidental, encara continua el pasturatge dispers sense tanques, en què les úniques barreres al desplaçament lliure són els boscos i les serralades muntanyoses. Malgrat tot, actualment les actituds socials i polítiques estan canviat i és probable que canviïn igualment les pràctiques tradicionals d’ús del sòl. Del bloc dels paisatges naturals del bioma, però, fins fa poc immensos, només se’n conserven actualment petits claps. La majoria d’espècies vegetals i animals de les estepes i les praderies verges no poden sobreviure en espais agrícoles, i a l’inrevés.
La correlació entre les àrees dels ecosistemes verges i agrícoles a la zona de l’estepa ha canviat constantment al llarg dels darrers deu segles i de manera particular, sobretot fora d’Euràsia, durant els dos darrers. La superfície ocupada per paisatges naturals s’ha anat reduint i la dels paisatges agraris artificialitzats augmenta sense parar. A Euràsia, les fronteres entre ambdues unitats paisatgístiques, en comparació amb el segle X, s’han desplaçat 600 km en direcció N. A l’Amèrica del Nord, durant el darrer segle i mig s’han llaurat 30 000 km2 de les anomenades “oak-savannas” de les praderies més orientals i més de 400 000 km2 en els vuit estats principals del Middle West, el territori dels quals coincideix si fa no fa amb l’espai de les praderies nord-americanes. Les llaurades ininterrompudes han reduït les diferències ecològiques de les terres que abans havien estat estepes, praderies, prats o boscos i, a conseqüència de l’agricultura, l’àrea que ocupa la zona de paisatges oberts sense bosc gairebé s’ha duplicat, tant a Euràsia com a l’Amèrica del Nord.
El precari equilibri dels sistemes agraris
Els ecosistemes de l’estepa verge reciclen els elements químics que han incorporat els productors primaris i els retornen al sòl. Pel que fa als ecosistemes agrícoles, en canvi, a més del gra, els humans extreuen anualment entre 7 i 9 t de nitrogen, d’1 a 2 t de fòsfor i d’1,5 a 2,5 t de potassi de cada km2. A més, com a conseqüència de la reducció de la diversitat biològica i de la destrucció del sòl a causa de les llaurades, l’ecosistema agrícola perd nutrients minerals procedents de les plantes a través de l’aigua per lixiviació. Els nitrats, per exemple, en dissoldre’s en l’aigua, migren des de la capa superior del sòl, a 0,5 m de la superfície, fins a 3 o 4 m de profunditat, on esdevenen inaccessibles a les arrels de les plantes. En sòls verges, en canvi, els nitrats es mantenen estables a l’horitzó húmic, on es concentra la massa radicular principal. Quan el sòl ha estat llaurat, especialment els anys secs, el vent s’emporta els horitzons humífers més lleugers i fèrtils, i quan la velocitat del vent és superior a 10 m/s la situació dels sòls esteparis llaurats esdevé crítica. Si la velocitat és de 15 a 20 m/s apareixen les tempestes de pols; en aquest cas, la velocitat a què el vent s’emporta l’humus del sòl pot superar la velocitat a què aquest s’acumula, que a la zona de l’estepa és de 0,3 mm/any.
La sinantropització de la coberta vegetal, que es manifesta especialment en el canvi de la composició florística de les estepes o praderies de determinades regions, és conseqüència de la introducció, casual o deliberada, de noves espècies de plantes i es reflecteix en els ritmes fenològics de la fitocenosi. Durant les darreres dècades, l’activitat agrícola dels humans es manifesta clarament en les transformacions estacionals de les comunitats estepàries. Així, a les estepes septentrionals, han aparegut noves espècies, abans desconegudes, com la mostallola oriental (Bunias orientalis), que intervenen en els canvis de color de la coberta vegetal. Com a resultat, no sols ha canviat la fenologia clàssica d’aquestes transformacions de la coloració de l’estepa, estudiada al final del segle XIX i començament del XX, sinó que també ha augmentat el nombre de fases cromàtiques que, en algunes estepes de prat, actualment, pot arribar a ser de 17.
Lamentablement, al final del segle XX la humanitat s’ha quedat pràcticament sense estepes i praderies, espais que antigament semblaven infinits. Ja no existeixen els abans nombrosos ramats de bisons i cavalls salvatges. Una gran part del territori de la zona temperada de l’hemisferi nord, anteriorment coberta per gramenets rics i variats, és ara un espai llaurat. L’actual coberta vegetal de la zona de l’estepa consisteix en un camp de cereals sense límits, interromput de tant en tant per franges artificials de bosc. Només en les escasses reserves i zones protegides s’han conservat petits fragments d’estepa i praderia verges o gairebé verges, però la superfície que ocupen és insignificant si es compara amb la dels espais colonitzats. Només cal dir que a les immenses extensions estepàries de l’antiga Unió Soviètica, on es concentra la major part de l’estepa eurasiàtica, només s’han creat set zones protegides.
Tanmateix, tenint en compte la possibilitat que es produeixi un canvi d’estratègies en l’agricultura, és molt important crear i mantenir reserves naturals d’estepa o praderia per tal de conservar la diversitat biològica. Aquestes reserves podrien acomplir la funció de centres de regeneració dels ecosistemes esteparis a les regions on pràcticament han desaparegut. L’experiència en reserves naturals situades en territoris anteriorment ocupats per l’agricultura demostra que, sense la intervenció dels humans, tornen gradualment a l’estat original d’estepa o praderia verge, que assoleixen al cap d’uns 30 a 50 anys.
Les pertorbacions de la fauna
L’extinció d’espècies i l’aparició de noves són processos que es donen de manera permanent però força lenta. No obstant això, durant períodes determinats i en territoris concrets, aquests processos poden ser més ràpids del que és habitual. Això és el que ha succeït en l’àmbit d’estepes i praderies on, els darrers 25 milions d’anys, ha aparegut una nombrosa plèiade de noves espècies animals que, posteriorment, s’han extingit o traslladat a altres zones. A més, en els darrers cinc segles, la fauna d’un 90% de l’àrea de l’estepa s’ha transformat completament.
Les espècies minvants i les noves introduccions
La caça, els conreus i la utilització de les estepes i les praderies com a pastures per al bestiar domèstic portaren a la desaparició, principalment, dels grans mamífers herbívors. A les estepes, aquesta fauna es veié reduïda en poc temps a la meitat. De l’altra meitat, únicament la saiga (Saiga tatarica) i la gasela mongola o “zeren” (Procapra gutturosa), a les estepes asiàtiques, conserven la vida salvatge. La resta viuen en reserves o parcs zoològics. A partir del segle X, els humans s’apropiaren sòlidament de l’estepa i aconseguiren de reduir de manera dràstica l’àrea i el nombre de saigues, l’espècie d’ungulats fins llavors més nombrosa. Al començament del segle XX, aquests antílops desaparegueren gairebé completament d’Europa, mentre que a l’Àsia en quedà una població molt reduïda. D’uns efectius de milions de caps, en sobrevisqueren tot just alguns centenars. A mitjan segle XX, però, ja oblidades dels humans, les saigues es recuperaren fins a assolir novament uns efectius de 2 milions d’exemplars i ocupar una àrea de 2,5 milions de km2. En l’actualitat, aquesta espècie torna a ser objecte de caça, i el seu nombre s’està reduint ràpidament.
El bisó europeu o “wisent” (Bison bonasus), l’ur o bou salvatge (Bos taurus primigenius), l’ase salvatge asiàtic (Equus hemionus) i el cavall de Przewalski (E. przewalskii) han desaparegut completament de les estepes d’Euràsia. Aquest darrer, per exemple, visqué en estat salvatge fins al començament del segle XX. L’espècie fou descoberta el 1879 i, al cap de 20 anys, se’n començaren a caçar exemplars per tancar-los en parcs zoològics europeus. Els 200 exemplars de cavall de Przewalski que es troben actualment en parcs zoològics, parcs nacionals i reserves, han nascut en captivitat i ja no en queda cap en llibertat. El mateix succeí a les praderies de l’Amèrica del Nord, on al final del segle XIX encara corrien milions d’exemplars de bisó americà (Bison bison) i d’antílop americà (Antilocapra americana). Avui, el nombre antílops és d’uns 500 000, i el de bisons d’uns 30 000, tots ells en reserves especialment protegides. A la pampa, en lloc del cérvol de les pampes (Ozotoceros bezoarticus) o del guanac (Lama guanicoe), ja fa temps que hi pasturen les vaques domèstiques, les ovelles i els cavalls.
A Euràsia, el nombre d’exemplars de “bobak” (Marmota bobak) i l’àrea que ocupaven es reduïren dràsticament en el passat, i el mateix passà amb la viscatxa (Lagostomus maximus) a la pampa. Però potser cap altre rosegador del bioma no ha patit una caiguda tan extrema de les seves poblacions com el gosset de la praderia (Cynomys). L’hàmster comú (Cricetus cricetus), en canvi, conviu bé amb els humans, i construeix els seus caus als marges dels camps. Com el suslic (Spermophilus [=Citellus]) a les estepes d’Euràsia, o el gosset de les praderies a l’Amèrica del Nord, gràcies a l’aparició de conreus de cereals, l’hàmster ha retrobat unes condicions que li són molt favorables, fins al punt que, actualment, la seva alimentació depèn primordialment de les activitats dels humans.
La llebre europea (Lepus europaeus) és un dels pocs animals de l’estepa que poden conviure còmodament amb els humans en paisatges transformats per l’activitat agrícola. Aquest animal viu en camps de cereals i en prats segats i només defuig els terrenys pantanosos. Per altra banda, també ha estat introduït amb èxit a la pampa, on avui és l’espècie corredora més abundant, i també a Nova Zelanda, on es pot trobar pràcticament a totes les praderies, des de les situades al nivell de la mar fins a uns 2 000 m d’altitud. Hom introduí també, amb finalitats principalment cinegètiques, diferents herbívors exòtics, com ara la daina (Dama dama), el cérvol comú (Cervus elaphus), el sika (C. nippon), el sambar comú (C. unicolor), el sambar de la Sonda o russa (C. timorensis), el cérvol de Virgínia (Odocoileus virginianus), l’isard (Rupicapra rupicapra), el tar (Hemitragus jemlahicus) i l’ant o dant (Alces alces), i alguns d’aquests animals han tingut i tenen un efecte modificador continuat de la vegetació i la fauna autòctones.
Els grans ocells han sofert intensament com a resultat de l’activitat agropecuària. El nyandú (Rhea americana) ja ha desaparegut pràcticament de totes les pampes de l’Amèrica del Sud, la grua cridanera americana (Grus americana) de les praderies de l’Amèrica del Nord, i la grua damisel·la (Anthropoides [=Grus] virgo) de les estepes d’Euràsia. El pioc salvatge (Otis tarda) i el sisó (Tetrax [=Otis] tetrax) s’han conservat a les estepes eurasiàtiques, però el seu nombre s’ha reduït fins a uns extrems veritablement perillosos. Generalment, el sisó evita els prats llaurats, mentre que el pioc salvatge els freqüenta. Aquest últim, però, en comparació amb la població de les estepes naturals, ha vist reduïda la seva població a la meitat en aquest tipus de prats. De manera global, com en el cas del pioc, la diversitat d’ocells als prats de conreu s’ha reduït a la meitat si es compara amb la de l’estepa verge, però el nombre de petits ocells granívors i insectívors, en canvi, fins i tot hi ha augmentat.
Les alteracions de l’entomofauna
En iniciar-se la colonització de les terres verges del Kazakhstan, a mitjan segle XX, el nombre total d’espècies d’insectes als bladars era la meitat del de les estepes preexistents; però, en canvi, n’aparegueren de noves. Amb la simplificació de l’organització de la comunitat, quan en lloc de moltes espècies vegetals només en domina una, disminueix el conjunt de factors que regulen el nombre d’insectes que hi habiten. Com a resultat, algunes espècies proliferen, mentre que d’altres desapareixen del tot. El nombre de formigues Leptothorax nassonovi, per exemple, que era de 17 exemplars/m2 a l’estepa verge, s’ha vist reduït a proporcions de només 0,03 exemplars/m2 als camps de conreu; el nombre d’exemplars de la panerola estepària Ectobius dusnei ha passat de 2,8 a 0,003/m2, i el del col·lèmbol Sminthurus viridis, de 7,6 a 0,2. La població del crisomèlid Phyllotreta vittula, en canvi, ha augmentat de 0,05 a 1,1 exemplars/m2; la de la papallona nocturna Apamea anceps, de 0,09 a 2,3, i la del tisanòpter Haplothrips tritia, d’1,1 a 300 exemplars/m2.
Un tret característic de la fauna de les terres posades en conreu és la substitució de les espècies originals, pròpies de la fauna de l’estepa, per espècies que abans de la roturació vivien en llocs humits com petits aiguamolls, solontxacs i marges de rius i llacs. La implantació dels conreus suposa sovint l’aparició de nous hàbitats adients per a aquestes espècies. La població de la llagosta Calliptamus italicus, per exemple, que es reprodueix a les riberes però s’alimenta a l’estepa i als conreus, augmentà i esdevingué molt més nombrosa i activa amb la implantació agrícola al bioma. Afortunadament, molts insectes carnívors (caràbids, per exemple) també abandonaren el seu hàbitat propi per instal·lar-se en àrees conreades, s’hi multiplicaren i començaren a controlar el nombre d’insectes que s’alimentaven de les plantes cultivades.
A les praderies de l’Amèrica del Nord, l’arribada dels europeus, que portaren amb ells plantes i animals exòtics, també representà una confrontació inevitable entre les poblacions d’insectes preexistents i les noves. Molts dels insectes de les praderies es convertiren en flagells per als conreus agrícoles acabats d’introduir i per al bestiar. El corc de la cama del blat (Cephus cinctus), un símfid relativament inofensiu, n’és un exemple significatiu; a les praderies originals vivia a les tiges de les poàcies i després es convertí en un flagell dels conreus cerealistes.
A mesura que els assentaments humans s’escampaven per les praderies, les mosques negres i els mosquits, que inicialment es devien alimentar dels grans ramats d’ungulats salvatges, començaren a dedicar més atenció al bestiar domèstic i als seus cuidadors. Les mosques negres ataquen les vaques i altres bèsties i els mosquits transmeten la malaltia de la son o l’encefalitis equina, que pot ser fatal per als cavalls i per als humans. Ni les unes ni els altres es poden eradicar completament, i han limitat, o com a mínim frenat, l’ocupació humana de les praderies.
En alguns casos, els insectes foren introduïts expressament a les praderies per tal de millorar la productivitat dels conreus. La calicòdoma Megachile rotundata, per exemple, fou introduïda a la part oriental dels Estats Units des d’Europa o l’Àsia menor el 1948; des d’allà s’estengué cap al NW del país i finalment s’introduí a les praderies del Canadà, ja que s’havia demostrat que millorava enormement la pol·linització i, per tant, la producció de llavors d’alfals. Altres espècies s’utilitzen com a agents de control biològic: hi ha un escarabat que controla el pericó (Hypericum perforatum), un corc que controla el “nodding thistle” (Carduus nutans) i diferents marietes controladores dels pugons.
La pèrdua d’hàbitats i l’aniquilació deliberada d’espècies
En general, s’accepta que la pèrdua de l’hàbitat és l’amenaça més greu que han d’afrontar els animals salvatges de les praderies. A causa d’això, espècies com la guineu veloç (Vulpes velox), la fura de pota negra (Mustela nigripes) i l’ós bru (Ursus arctos) quasi han desaparegut, i altres espècies com el corriol muntanyenc (Charadrius montanus), el corriol xiulador (C. melodus) i el polit esquimal (Numenius borealis) es troben a la llista d’ocells en perill d’extinció de les praderies canadenques. Algunes de les amenaces que els afecten directament són, per exemple, l’eliminació de la vegetació a les ribes dels rius, el drenatge de les zones humides o la reconversió de les zones herboses en àrees agrícoles. Però també hi ha altres factors d’acció més indirecta, per exemple l’ús d’insecticides, plaguicides o adobs, o fins i tot de la maquinària agrícola que treballa als camps. S’ha demostrat que les densitats més elevades de nius i el major èxit nidificador d’alguns ocells s’aconsegueixen en terres no cultivades, mentre que en terrenys que es conreen de manera regular aquests paràmetres assoleixen valors mínims. Les pèrdues no es deuen tan sols a la destrucció dels nius per les màquines agrícoles, sinó també al fet que, com a resultat de la disminució de la coberta vegetal, les espècies esdevenen més suceptibles a la depredació i a l’empitjorament de les condicions meteorològiques.
Una altra amenaça per als animals de les praderies és la destrucció deliberada d’espècies considerades flagells pels seus efectes adversos sobre els humans o el bestiar. És el cas dels gossets de les praderies (Cynomys). Una part significativa de la reducció del nombre de poblacions de gossets de les praderies ha estat el resultat directe de l’aplicació de programes de control estatals i federals en benefici de les grans explotacions ramaderes. El 1902 s’arribà a l’errònia conclusió que els gossets de les praderies reduïen la producció de les pastures entre un 50 i un 70%. De resultes, s’enverinaren milions d’animals i encara es continua eliminant-los, malgrat que les investigacions modernes han demostrat que el nivell de competitivitat entre els gossets de les praderies i el bestiar és només d’entre un 4 i un 7%. Els estudis més recents demostren que 300 gossets de les praderies no arriben a consumir tanta herba com una sola vaca amb un vedell, i altres investigacions han posat de manifest que no hi ha diferències significatives entre el pes que representen els bous que pasturen convivint amb els gossets de les praderies i els que no. Això queda demostrat, també, per l’elevadíssim nombre de bisons americans i antílops americans que convivien en segles passats amb els gossets de les praderies. A més, en realitat, el bestiar boví prefereix alimentar-se als terrenys ocupats per colònies d’aquests rosegadors, perquè l’herba és més tendra i nutritiva.
La dràstica reducció de les poblacions de gossets de les praderies ha tingut conseqüències desastroses per a un dels seus predadors: la fura de pota negra (Mustela nigripes). Aquest petit mustèlid ha estat considerat durant molts anys una espècie greument amenaçada i possiblement extingida de la major part de l’Amèrica del Nord. El 1981 se’n trobà una població a Wyoming i, després de tres anys de considerables esforços per localitzar més animals, l’any 1984 s’estimà que la població total era de 129 individus. Durant l’any següent es capturaren unes quantes fures per fer-les criar en captivitat. Malauradament, però, sucumbiren al borm caní del qual s’havien contagiat dos dels individus abans de ser capturats. Al mateix temps, el control de les poblacions salvatges revelà una important disminució del nombre d’exemplars. Aleshores es decidí capturar totes les fures de pota negra conegudes, i al febrer del 1987 s’atrapà el darrer mascle, moment en què es constatà que el nombre total de fures ascendia a només 18 exemplars. El 1991, el nombre d’individus en captivitat de l’espècie s’havia multiplicat per 10 i es plantejà la possibilitat d’alliberar-ne alguns altre cop a la natura. A l’octubre del mateix any es deixaren anar un total de 49 fures joves, i cap a final d’any es creia que encara en sobrevivien almenys 10. Al juliol del 1992 es pogueren identificar dos cadells nascuts en llibertat, i més tard, aquell mateix any, s’alliberaren 91 animals més. Entretant, la població en captivitat s’està incrementant, i la cria d’aquests animals es duu a terme cada vegada en més llocs. Amb posteriors introduccions, s’espera que la fura de pota negra pugui tornar a viure lliurement a la natura.
L’alteració dels indrets de nidificació, i també la cacera, han fet disminuir considerablement les poblacions de diverses espècies d’ocells aquàtics, com el pelicà vulgar o blanc (Pelecanus onocrotalus), dels llacs interiors del Canadà. El nombre cada vegada més gran de barques, de pescadors i de grups d’excursionistes molesta les colònies de pelicans, una circumstància que juntament amb la caça no controlada, ha estat la causa que al Canadà la població d’aquests ocells hagi disminuït en unes 16 000 parelles des de mitjan de la dècada dels setanta. Afortunadament, els programes educatius de conservació i la declaració de santuaris n’han assegurat la supervivència, i en l’actualitat el nombre de pelicans s’ha incrementat de manera considerable. Una altra de les espècies més afectades ha estat la grua cridanera americana (Grus americana), de la qual el 1941 només en quedaven 15 exemplars en llibertat. La protecció, tant de les seves zones d’hivernada com de les de cria, juntament amb una extensa publicitat en contra de la caça quan la grua es desplaça entre aquestes dues àrees, han permès incrementar les poblacions naturals, tot i que el nombre d’individus salvatges és encara de només 140.
Els problemes del pasturatge
És difícil precisar la pressió de pastura que pot suportar un determinat espai d’estepa o praderia. En condicions naturals, en el passat, encara que la càrrega de grans herbívors fos enorme, es constatà que els terrenys de pastura no experimentaven cap decadència greu, gràcies a la varietat d’herbívors, a les seves migracions i a la riquesa d’espècies vegetals del bioma. Tanmateix, a mesura que els ungulats salvatges migradors anaven essent substituïts per animals domèstics nòmades o sedentaris, les pastures començaren a esgotar-se localment i les plantes capaces de retornar els ecosistemes naturals al seu estat inicial a desaparèixer.
L’evolució d’estepes i praderies sota la pressió del pasturatge
El lligam evolutiu entre les plantes de l’estepa i els mamífers herbívors, domèstics i salvatges, es manifesta de maneres diferents. En primer lloc, la major part de plantes de l’estepa aprofitades pel bestiar són perennes i disposen de grans arrels. Per aquest motiu, poden suportar grans càrregues de pastura. En segon lloc, pràcticament totes les poàcies de l’estepa poden créixer adequadament després de ser trepitjades pels ramats, és a dir, que rebroten, i els seus rebrots són un aliment complementari de qualitat en les estacions en què el desenvolupament de la vegetació a les pastures és més lent. Aquest és un fet amb què compten els pastors experimentats a l’hora d’utilitzar les pastures dins del cicle estacional. En tercer lloc, algunes plantes i animals de l’estepa, en el seu procés evolutiu, han desenvolupat relacions mutualistes: a la saliva de les ovelles, per exemple, hi ha una substància que estimula el creixement de l’herba després d’un desgast intensiu. En quart lloc, als terrenys de pastura s’ha format una població de plantes que disposa de diferents estratègies de creixement, compatibles amb la pressió de pastura que exerceixen els herbívors.
Aquestes plantes amb diferents estratègies de creixement també solen reaccionar, tanmateix, de maneres diferents a la pressió de pasturatge del bestiar. Les espècies estepàries de poca alçada i amb un sistema d’arrels ben desenvolupat són resistents a les fortes pressions de pasturatge. D’altra banda, a mesura que la càrrega pastoral augmenta, té lloc una transformació en les comunitats vegetals i s’observa una substitució gradual de les plantes hidròfiles per espècies pròpies d’hàbitats més àrids.
A les estepes àrides del S de Rússia es poden distingir cinc estadis de degradació de la vegetació. En un primer estadi de pressió de pastura insuficient, s’acumulen una gran quantitat d’òrgans vegetals subterranis morts, de manera que impedeixen el creixement de les herbes de l’estepa; comencen a dominar poàcies rizomatoses del tipus d’Agropyron repens i Bromus [=Bromopsis] inermis. L’estadi de pressió de pastura moderada comporta la presència de les poàcies en tofa característiques de l’estepa natural (Stipa, Festuca) en bon estat de desenvolupament; la presència de plantes d’un o dos anys és gairebé inexistent i l’estadi es caracteritza per ser el de productivitat més elevada. En l’estadi de destrucció dels pelaguers s’observa el retrocés de les estipes (Stipa) i el progressiu domini d’espècies menys palatables com Festuca sulcata [=F. valesiaca]; la productivitat i la diversitat florística disminueixen. En l’estadi de destrucció de les festuques s’observa la pràctica desaparició de F. sulcata i el gradual predomini d’efemeroïdes com la poa bulbosa (Poa bulbosa); la productivitat de les pastures baixa radicalment i s’observa un procés d’erosió eòlica. Finalment, en l’estadi de calcigament total la vegetació natural resulta completament destruïda i dominen les males herbes anuals (Atriplex, Polygonum i altres).
La regressió de les pastures té lloc de manera semblant en les diferents regions del bioma estepari, i en cada estadi hi participen plantes que, encara que pertanyents a espècies diferents, ocupen la mateixa posició ecològica. L’actiu intercanvi biòtic entre els continents, intensificat aquestes darreres dècades, ha permès observar també una certa unificació de la coberta vegetal de les pastures estepàries en degradació. El mateix es pot observar en els processos de restauració de la coberta vegetal destruïda; avui dia, els estadis inicials i mitjans d’aquest procés a les praderies de l’Amèrica del Nord, a les de Nova Zelanda o a la pampa argentina són ocupats predominantment per espècies estepàries europees.
La combinació de plantes amb diferents estratègies i d’origen divers proporciona una relativa estabilitat a la producció de farratge de les pastures estepàries. Per exemple, en la composició dels gramenets de les praderies nord-americanes i de les estepes eurasiàtiques es poden observar tant poàcies septentrionals (Stipa, Agropyron, Calamagrostis, Poa, Agrostis, Festuca) com meridionals (Helictrotrichon, Festuca sulcata, Koeleria, Andropogon, Sporobolus, Buchloe). Als terrenys de pastura, aquestes poàcies es desenvolupen en períodes molt curts, i unes o altres produeixen aliment de manera gairebé ininterrompuda durant tot l’any. En canvi, si es substitueixen les comunitats vegetals mixtes de diversos grups ecològics de l’estepa per pastures artificials, amb un nombre d’espècies limitat, la producció oscil·la de manera més marcada al llarg de l’any.
El resultat del pasturatge d’estepes i praderies, fins i tot si és moderat, és una disminució en la proporció de vegetació d’herbes més altes i un increment relatiu de la d’herbes més baixes. L’abundància relativa de fòrbies respecte a grams també canvia en funció de la preferència de l’animal. A mesura que la intensitat de pasturatge augmenta, la densitat i el vigor de les espècies palatables disminueix, mentre que espècies no palatables, incloent-hi arbustos invasors, passen a ocupar una part cada vegada més extensa de la coberta vegetal. El coneixement d’aquests canvis ajuda a valorar l’estat de la vegetació pasturada respecte a la composició floral original estimada. Amb aquest propòsit es tipifiquen espècies clau de cada tipus de terreny de pasturatge i se’ls dóna la categoria d’augmentadores o disminuïdores, segons si la seva presència creix o decreix en resposta a la pressió per pasturatge.
La gestió pastoral en estepes i praderies
Qualsevol canvi en el sistema d’utilització tradicional de les pastures naturals, com la no-alternança de les pastures estacionals, l’increment dels efectius dels ramats i l’augment o la disminució dels llocs d’abeurada, poden comportar la degradació dels ecosistemes naturals i la seva transformació en terres ermes. Això és el que s’esdevingué a les estepes de la zona de la mar Negra i el N del Kazakhstan durant el segle passat, en ser arrossegada pel vent la capa fèrtil dels sòls, ja destruïda pel bestiar. El mateix succeí a Mongòlia quan el sistema de pastura en ramats privats, que havia existit durant milers d’anys, fou substituït pels “kolkhozos” (granges col·lectives) i “goskhozos” (granges estatals) comunistes. Més recentment, durant la dècada dels vuitanta, una situació semblant s’ha donat a les estepes de Calmúquia, al curs inferior del Volga on, després de la construcció de canals i sistemes de proveïment d’aigua per a les pastures, els ramats d’ovelles augmentaren tan enormement que la pressió del bestiar es féu excessiva per a unes pastures que, malgrat tot, eren ben poc productives de natural. La conseqüència fou la seva destrucció, les pèrdues massives de bestiar a l’hivern i el desenvolupament de processos de desertització.
Tampoc les praderies nord-americanes s’han estalviat aquesta mena de problemes. En els dos darrers segles, de manera relativament ràpida, a mesura que creixia la població dels Estats Units i el Canadà, els bisons anaren cedint el seu lloc als ramats de bovins. Tanmateix, la falta de control de la intensitat de pasturatge un cop introduït el bestiar domèstic ha conduït a un greu deteriorament de les pastures, l’existència de les quals, en tot cas, ajudà en el seu moment a la formació d’una ramaderia altament productiva a les praderies en aquests països, activitat que actualment combina les diferents formes de pasturatge extensiu a les pastures naturals, als ranxos, amb les formes intensives de producció de llet i carn als prats artificials, a les closes i als estables.
Les primeres grans explotacions ramaderes (deixant a banda els ramats de cavalls dels indis) s’instal·laren a Texas al començament del segle XIX i, al llarg d’aquest mateix segle s’anaren estenent en direcció N fins a arribar a les praderies canadenques cap al 1870. El seu increment, a més de la posada en conreu d’una part de les terres preses als indis, provocà una considerable falta de terres el 1890. Una mala gestió, la sobrepastura i els hiverns aspres obligaren la major part dels ramaders a deixar el negoci al principi del segle XX i la producció de cereals es convertí en l’ús principal de la terra. Actualment, al Canadà, la cria extensiva de bovins només es manté al SE d’Alberta i a l’àrea adjacent de Saskatchewan i, als Estats Units, a la franja més occidental de les praderies, al peu de les Rocalloses, on es crien també força ovins. A la resta del territori, la pastura de bovins es fa només com a part d’un sistema de rotació de conreus, encara que en les últimes dècades hi ha hagut un gran augment del nombre de caps.
A la pampa sud-americana, la gradual substitució dels ovins per bovins, a la primeria del segle XX, comportà la introducció de la sembra de prats artificials i de plantacions d’herbes farratgeres (bàsicament alfals), la selecció de races productives provinents d’Europa i la lluita contra les malalties que afectaven els animals. Actualment, als sectors septentrional, deprimit, i austral de la pampa, l’agricultura (cereals) i la ramaderia (bovins) es mantenen en equilibri. La capacitat de càrrega pastoral és de 0,8 a 1 caps de boví/ha i any. Al sector interior, que va de subhumit a sec, el gramenet està parcialment degradat, hi ha excés de pasturatge i la utilització del terreny és alhora ramadera i agrícola; la capacitat de càrrrega pastoral és només de 0,25 a 0,5 caps de boví/ha i any. Al sector semiàrid, la praderia natural encara és important, però hi ha una erosió eòlica considerable; la capacitat de càrrega pastoral és de 0,1 a 0,5 caps de boví/ha i any.
El cas dels prats i de les pastures de Nova Zelanda
Els maoris eren agricultors neolítics i desconeixien la ramaderia, però cremaven extenses àrees de praderies seques i de bosquines per tal de facilitar els desplaçaments entre poblats i també la cacera de l’ara extingit Dinornis. Aquests incendis han arranat, d’ençà del segle X, moltes formacions forestals de la meitat oriental de l’Illa del Sud i d’algunes parts de l’Illa del Nord, àrees en les quals la vegetació forestal fou reemplaçada per la praderia en “tussock”, en particular als districtes que presenten una pluviositat inferior als 1 000-1 500 mm anuals.
L’establiment progressiu dels colons europeus, al segle XIX, produí canvis dràstics en les praderies de Nova Zelanda. Molts d’ells criaven bestiar oví i, per obtenir pastures, cremaven indiferentment boscos, bosquines i praderies, arranant grans extensions de territori que esdevenien pastures força grolleres, compostes d’una barreja d’espècies indígenes i exòtiques (europees la majoria, però també australianes i sud-americanes). Progressivament, aquestes pastures en què predominaven herbes nadiues s’anaren enriquint amb espècies resistents a la sequera introduïdes pels colons. Als primers temps, sovint se sembrava amb barreges de llavors poc seleccionades, i això afavorí la introducció de moltes males herbes, no poques de les quals encara persisteixen avui. Posteriorment, s’introduïren les barreges de llavors de puresa certificada, i poc després s’estengué l’ús del superfosfat i dels elements traça com a fertilitzants. Aquesta utilització, juntament amb la introducció dels trèvols, provocaren un considerable increment en la producció de nitrogen.
Tots aquests processos, juntament amb la rotació dels ramats, han transformat el paisatge rural de Nova Zelanda. La gestió dels prats com a pastures tendeix a ser una operació altament tecnificada i afavoreix una producció intensa d’herba i uns rendiments elevats durant tot l’any. Pel que fa a la pastura a les praderies de muntanya, uns estudis recents sobre tendències en la nutrició i l’estructura dels sòls i sobre la composició i l’estructura de la vegetació associada han de servir de guia per a resoldre i millorar les qüestions sobre la viabilitat a llarg termini de l’actual gestió. La introducció de ‘males herbes’, especialment asteràcies com hieracis (Hieracium), i l’augment de la població de conills són dos problemes d’importància creixent. En una superfície quantitativament significativa de les praderies dels costers més eixuts, els nivells de producció de les pastures s’han anat reduint fins al punt que se’n veu amenaçada la viabilitat econòmica. Paral·lelament a aquest fenomen hi ha un cert procés de transformació de grans àrees que havien estat pastures en espais forestals o agroforestals. A més, es produeixen altres canvis importants, com són l’increment de l’agricultura orgànica i l’ús de plaguicides naturals com a alternatives viables a la gestió dels prats exclusivament basada en fertilitzants artificials i herbicides químics.
El pasturatge moderat, agent conservador de les pastures
En abordar la conservació de retalls d’estepa verge, els científics toparen amb un fenomen paradoxal: com més intensa i efectiva era la protecció de les comunitats, com menys influïen els humans en la vida de l’estepa, més ràpidament es degradava i desapareixia. En un règim de protecció absoluta, es produïa una clara degradació de la coberta vegetal estepària, que es convertia en una comunitat arbustiva en el si de la qual apareixien posteriorment alguns arbres aïllats. Per contra, quan la influència humana era moderada, tant si es feien pasturar els ramats com si es dallava l’herba per preparar fenc, les comunitats vegetals responien favorablement. Sorgeix, aleshores, la pregunta de si existia l’estepa abans de l’aparició dels humans i, si existia, quins factors substituïen l’explotació per part d’aquests.
La raó principal de la degradació de la vegetació estepària en condicions de protecció absoluta és la gran acumulació de virosta no podrida (el que s’anomena ‘feltre de l’estepa’), que pot arribar a assolir 8 o 10 t/ha. Aquesta acumulació va lligada, per la seva banda, al fet que una gran part de la fitomassa aèria mor anualment a la tardor; el pes d’aquesta fitomassa morta pot arribar a ser de 4 a 8 t/ha anuals, per la qual cosa no té temps de descompondre’s i s’acumula parcialment any rere any. El ‘feltre de l’estepa’, que redueix considerablement l’evaporació i millora el règim hídric dels horitzons superiors del sòl, reprimeix el desenvolupament de les poàcies cespitoses i alhora afavoreix el creixement de les rizomatoses. L’escassa competència de poàcies cespitoses o en tofa permet que es desenvolupin arbustos i fins i tot alguns arbres. A banda d’això, aquest ‘feltre’ reté les llavors de les plantes, que es perden en el seu gruix sense arribar al sòl i moren. Com a resultat d’això, la riquesa florística de l’estepa es redueix dràsticament, sobretot a causa de la desaparició de tot un seguit d’espècies herbàcies perennes.
En condicions naturals, els nombrosos animals fitòfags, que es mengen una part de les plantes, i els incendis casuals provocats pels llamps impedeixen l’acumulació d’una capa de virosta gaire gruixuda. A més, abans que els humans poblessin les estepes d’Euràsia, hi pasturaven ramats de saigues i de cavalls salvatges, els tarpans; a l’Amèrica del Nord, els bisons i els antílops americans exercien una pressió equivalent sobre la vegetació de la praderia, i els rosegadors també hi aportaven el seu gra de sorra, així com alguns insectes. Estudis recents han demostrat que per a la formació de la típica vegetació de l’estepa és imprescindible una pastura moderada com la que en èpoques prehistòriques duien a terme, principalment, els nombrosos ungulats esmentats. A més del consum directe d’una considerable massa vegetal i la consegüent reducció de material per formar la virosta, també era important que aquesta fos destruïda pel trepig dels animals. Amb això, les llavors de moltes plantes tenien la possibilitat de penetrar en el sòl; algunes, en ser senzillament trepitjades i estampades a terra, germinaven més fàcilment.
El manteniment de les estepes i les praderies romanents exigeix, doncs, la pastura extensiva, en què els animals domèstics reemplacin la càrrega pastoral dels salvatges. Naturalment, és impossible fer tornar a les praderies i les estepes els ramats de milers de bisons i d’antílops, de cavalls salvatges i de saigues, de cérvols i de gaseles. El sistema de pastura extensiva que s’ha practicat a les estepes d’Euràsia durant milers d’anys —i durant els darrers segles a les d’Amèrica, Àfrica i Oceania— és estable i pot mantenir el nivell relativament alt de diversitat biològica dels ecosistemes esteparis. Això permet arribar a conclusions optimistes sobre les possibilitats de restauració d’aquests ecosistemes allà on han estat destruïts pel pasturatge, les llaurades i l’erosió. L’experiència en el camp de la restauració ecològica dels gramenets és coneguda en molts països i ha donat resultats força positius: després de la preparació del sòl, la sembra d’herbes pròpies de l’estepa i l’isolament de la vegetació que cal restaurar, l’ecosistema arriba a un estat molt semblant a l’originari, i al mateix temps, va tenint lloc la recuperació del potencial productiu dels sòls esteparis (l’acumulació d’humus i la millora de les propietats físiques i químiques).
L’impacte de l’activitat agrícola
La gran majoria de conreus de gra existents al món creixen als sòls de l’estepa, fèrtils i fàcils de treballar. La importància de les grans zones de producció de blat i de blat de moro del bioma, sobretot de les de l’àmbit nord-americà, a l’hora de proveir de productes agrícoles bàsics la població del món sencer, defuig tota ponderació, tot i que, tanmateix, també té el seu costat fosc, com quedà demostrat a la dècada dels anys trenta pel “dust bowl”, tempesta de pols que representà la ruïna de milers de petits agricultors dels estats de la regió de les praderies i encara d’altres de veïns.
La mutació del paisatge
La intensificació agrícola ha significat una pèrdua contínua de l’espai ocupat pròpiament per estepes i praderies com a resultat de l’augment d’àrees de conreu, de l’eliminació del fenc i del llaurat d’àrees estepàries prèviament verges. La contaminació química de les zones agrícoles adjacents també pot representar un problema per l’elevat consum de plaguicides i d’adobs en terres de monocultius, als quals s’exigeix una elevada productivitat.
El pas de l’agricultura i la ramaderia del bioma a un nivell industrial transformà l’aspecte natural i el fons genètic de la praderia. Els estats nord-americans de Montana, Dakota del Nord, Wyoming, Iowa, Illinois, Indiana i Michigan, alhora que els més importants productors de gra són també els que han sofert un empobriment més gran del seu patrimoni natural per aquesta causa. Així, a Illinois, que rep el sobrenom d’‘estat de les praderies’, cobert originàriament en bona part per praderia d’herba alta, quan el 1930 s’hi promulgà una llei per a la conservació d’una mostra representativa d’aquesta praderia per a les generacions futures, es descobrí que l’últim terreny idoni que en quedava acabava de ser llaurat. Avui dia, el 90% del territori d’Iowa i el 80% del d’Illinois són conreats (en un 40% amb blat de moro).
Al Canadà, una part de la terra dedicada a l’agricultura a les àrees de praderia s’enfronta actualment a problemes de desenvolupament. A això hi contribuí una sèrie d’anys de secades que provocaren episodis de fam, de manca d’aliment per al bestiar i d’abandó dels espais més marginals. A banda d’això, la utilització intensiva de les terres ha estat causa d’un augment de l’erosió pel vent i l’aigua. Les conseqüències es fan paleses en l’actualitat arreu de l’àrea del bioma. Fins i tot al famós Grassland National Park, amb una extensió de més de 90 000 ha, es poden veure granges abandonades on s’està recuperant la vegetació pròpia de la praderia. Aquest procés, però, és força complicat a causa de la pèrdua de la fertilitat natural i del fet que la presència de poàcies i males herbes estepàries d’origen europeu (Bromus, Agropyron, Poa) en la vegetació que es regenera és considerablement alta.
El cas dels “potholes”
Un cas particularment significatiu de pèrdua d’hàbitats naturals a causa de la intensificació de l’agricultura és el dels petits aiguamolls de les praderies canadenques, i de les més septentrionals dels Estats Units, coneguts com a “potholes”. Les praderies que s’estenen al llarg del terç meridional de les províncies canadenques d’Alberta, Saskatchewan i Manitoba presenten un escampall de més de 4 milions d’aquesta mena d’aiguamolls, que es prolonga cap al S pels estats nord-americans d’Iowa, Minnesota, Dakota del Nord, Dakota del Sud i Montana; en total la regió dels “potholes” ocupa uns 77 milions d’ha (una extensió equivalent a una vegada i mitja la Península Ibèrica), prop d’un 65% dels quals corresponen al Canadà.
Els “potholes”, que varien molt pel que fa a la mida, la profunditat, la forma i la densitat, són les restes físiques de les capes de gel glacials que en altres temps havien cobert aquesta regió. Tenen un paper vital en el manteniment de gairebé totes les formes de la fauna de la praderia, a part de tenir altres funcions, com recollir les aigües de les crescudes, absorbir nutrients, recarregar d’aigua el subsòl, i proporcionar aigua i farratge als animals domèstics. Tanmateix, a mesura que els avenços tecnològics han estimulat el desenvolupament agrícola, aproximadament un 68% d’aquest paisatge ha estat sotmès a una explotació intensiva per a la producció de grans. De fet, ja el 1930, l’ús de tractors posà fi a la necessitat de produir pinso per a les mules i els cavalls, cosa que permeté que la terra que havia estat dedicada a les pastures es transformés en collita venuda sense emmagatzemar. Des del 1960, tant les dimensions de les granges i la maquinària com l’ús de la irrigació s’han incrementat. Aquestes, i altres pràctiques agrícoles intensives juntament amb una sèrie de polítiques governamentals, han fomentat el drenatge dels hàbitats d’aiguamolls i l’ús de les terres altes adjacents.
Així, doncs, l’extensió dels “potholes” de les praderies ha disminuït dramàticament des de la colonització de la regió a partir del 1850. En aquella època, els aiguamolls cobrien d’un 16 a un 18% del territori de la praderia als estats americans esmentats, però actualment només n’ocupen un 8%. Al Canadà, són molt més nombrosos els aiguamolls petits que han estat degradats per canvis en les pràctiques d’ús del sòl, contaminació de les aigües a causa de l’ús de fertilitzants i plaguicides, erosió i construcció de carreteres. Això ha tingut com a conseqüència la pèrdua de fins al 71% de l’àrea original d’aiguamolls al llarg del segle XX.
L’impacte de la industria i la mineria
A partir del segle XX, el bioma d’estepes i praderies ha esdevingut també un lloc d’intensa concentració industrial. Això ha estat afavorit per la proximitat de rutes més llargues de transport, així com per la presència d’immensos jaciments de carbó i petroli a les praderies de l’Amèrica del Nord i Euràsia. L’existència de fonts energètiques de primeres matèries barates ha permès que s’hi construïssin a la vora grans centrals termoelèctriques. Molt a prop també han aparegut empreses industrials metal·lúrgiques, plantes químiques i altres centres industrials.
Els efectes de la contaminació industrial
Els residus de moltes d’aquestes indústries contenen metalls pesants, compostos gasosos de sofre i de fluor que exerceixen una influència negativa sobre la fisiologia de les plantes i els animals, i provoquen una transformació en la composició i l’estructura de les comunitats naturals. No totes les plantes, en efecte, manifesten la mateixa fragilitat enfront de la intoxicació per gasos tòxics. N’hi ha que són més resistents als compostos gasosos gràcies a determinades particularitats anatòmiques i fisiològiques que els permeten limitar els intercanvis i la velocitat d’absorció dels gasos (cutícula gruixuda, possibilitat de regular el grau d’obertura dels estomes, protecció de la seva superfície, principalment la de les fulles, per capes de pèls o de ceres). Per això, les fòrbies, en particular les fabàcies, pateixen més negativament l’acció dels gasos que les grames o les mates.
En un experiment de camp que es dugué a terme a les estepes de la Sibèria oriental es veié que les plantes més resistents al gas sulfurós i als compostos fluorats eren les típiques plantes perennes de l’estepa, com la barrella terrera (Kochia prostrata), els clavells (Dianthus), el “fringed sagebrush” (Artemisia frigida), els Leymus [=Aneurolepidium] o la coelèria gràcil (Koeleria gracilis). Menys resistents són Caragana pygmaea i Cleistogenes squarrosa. Les poàcies de fulla ampla (Poa, Bromus) i les cespitoses (Stipa i Festuca) suporten molt malament la contaminació, mentre que les delicades efemeroides de primavera, com les tulipes (Tulipa), no poden resistir gens ni mica la contaminació per gasos. Altrament, el desenvolupament dels òrgans generatius de les caraganes (Caragana) es retarda per efecte dels gasos tòxics fins a períodes de l’any més avançats, quan les condicions climàtiques ja no són gens favorables. En el cas d’algunes plantes bulboses, com algunes del gènere Allium, aquests òrgans deixen de formar-se del tot.
L’impacte dels gasos nocius és menor en els arbres que en els arbustos, en aquests que en les plantes herbàcies, i en aquestes que en les mates i arbustos xeromòrfics. Per això, quan existeix una influència regular de compostos gasosos de fluor o sofre, a les parts més afectades de l’estepa té lloc la substitució de la coberta de fòrbies i poàcies per una vegetació típica dels deserts i subdeserts, en la composició de la qual dominen les formes arbustives. El reemplaçament de la vegetació estepària per la vegetació típica dels deserts freds provoca la disminució de la quantitat de substàncies orgàniques que van a parar al sòl amb la caiguda de les fulles. Com a resultat, la fina capa d’humus dels sòls esteparis deixa de rebre noves provisions. El sòl absorbeix diferents compostos químics que abans no li eren propis, fet que causa la transformació de les seves propietats fisicoquímiques. Quan el fluorur sòdic i el diòxid de sofre penetren al sòl, la dissolució d’aquests compostos i la formació d’àcid sulfúric provoquen una disminució de l’alcalinitat.
Les solucions de fluorur sòdic i sulfats que cauen als horitzons carbonatats dels sòls de txernozem i castanozem causen la substitució de carbonats de calci per bicarbonats. En conseqüència, l’augment d’ions de sodi i de bicarbonats en el sòl porta a la formació d’una gran quantitat, no sols de bicarbonat sòdic sinó també de carbonat sòdic, i el règim de descomposició de l’àcid carbònic del sòl també canvia. Durant els períodes humits de l’estiu, el flux d’àcid carbònic del sòl disminueix amb relació al règim habitual, mentre que en els períodes secs creix. Aquesta transformació dels règims del sòl afecta la composició i l’estat tant de les plantes com dels animals.
Els animals invertebrats són molt sensibles a l’acumulació de metalls pesants al sòl. La diversitat faunística a les zones no contaminades de l’estepa és sempre superior a la de zones contaminades. Amb l’augment de la concentració de metalls pesants al sòl i als teixits de les plantes, n’augmenta també el contingut als cossos dels animals, i en aquests, més en els dels depredadors que en els de fitòfags i sapròfags. Les concentracions de plom i cadmi per unitat de massa corporal en alguns animals pot ser superior a les concentracions a l’herba i al sòl. Aquesta contaminació afecta sobretot els habitants de la capa d’herba, de la superfície del sòl i dels horitzons superiors, i per aquesta causa, molts escarabats i altres insectes (caràbids, litobèids, estafilínids) estan desapareixent de la població animal. A les capes del sòl per sota dels 5 cm, viuen grans quantitats de cucs de terra (oligoquets) i larves de mosques (dípters), menys sensibles a la contaminació. Per aquesta i altres causes, l’estructura de la comunitat animal típica de l’ecosistema estepari s’està destruint a un ritme accelerat, i també canvia la distribució per sexes de la població i la proporció entre els diferents nivells tròfics. La contaminació fa que neixin moltes femelles i que canviïn els períodes de reproducció, i altera la relació entre la biomassa d’espècies depredadores i herbívores.
Els efectes de les activitats extractives
El territori del bioma és molt ric en minerals. Sota les estepes eurasiàtiques es troben els jaciments de carbó més grans del món, a prop de les ciutats de Batutine, Oleksandria, Donetsk, Horlivka a Ucraïna, Xakhti a Rússia, Qaragandi i Ekibastuz al Kazakhstan, i Kemerovo, Novokuznetsk, Nazarovo, Xaripovo, Txernogorsk, Kansk i Txeremkhovo a Sibèria. Totes aquestes regions són extraordinàriament riques en carbó. Per exemple, s’estima que només els jaciments de carbó de Kansk-Atxinsk, al S de Sibèria, posseeixen unes reserves de 600 ¥ 109 t. Només amb el carbó produït en aquests jaciments, es pot garantir el treball de cinc poderoses centrals termoelèctriques durant 1 200 anys. Tres centrals d’aquest tipus funcionen a prop de les ciutats de Nazarovo i Xaripovo, cadascuna de les quals consumeix 70 000 t de carbó a l’any.
De les 600 x 109 t de carbó potencials, 150 x 109 t es troben molt a prop de la superfície, tot just a una profunditat d’unes desenes de metres. Aquí, el mineral s’extreu amb els mitjans més ràpids, barats i barroers; amb ajuda d’una excavadora de rotor o de cullera es lleva tot el sòl i les roques que es troben sobre les capes de carbó. Els treballs en aquests jaciments són tan intensius, que hi ha expectatives reals que tota l’àrea de la conca de Kansk-Atxinsk, que ocupa uns 3 200 000 ha, es transformi en una superfície il·limitada de carbó i ruïnes. La situació és la mateixa a les regions d’altres jaciments carbonífers de l’àrea de l’estepa, que queden marcades per les grans obertures pròpies de la mineria a cel obert, mentre les runes s’apilen en veritables turons que sovint contenen elements tòxics per a les plantes i els animals.
La superfície ocupada per les romanalles d’aquestes mines a la zona de l’estepa és de 20 milions d’ha a Rússia, Ucraïna i el Kazakhstan, i d’1 500 000 ha als Estats Units. Moltes restes de mines de carbó, fins i tot les tòxiques, es poden recuperar si es cobreixen amb una capa de terra fèrtil i s’hi planta herba; es tracta, però, d’un procés molt car. La recuperació de la coberta vegetal de 100 ha de terra destruïda costa als Estats Units al voltant de 3 milions de dòlars, però els resultats són bons, ja que els paisatges reconstruïts, pel seu aspecte extern, l’estructura i la composició vegetal i faunística recorden les praderies primitives. Quan les roques no tòxiques de les restes de mines de carbó es recuperen de manera natural, sense intervenció humana, també poden arribar a convertir-se en estepes, però en les condicions més favorables, les primeres mates de pelaguer (Stipa) no apareixen fins al cap de 25 o 30 anys, i perquè es formi el sòl típic cal esperar més de cent anys.
Els efectes de les centrals hidroelèctriques
La construcció de nombroses centrals hidroelèctriques per a satisfer les necessitats energètiques derivades de la industrialització de les diferents regions del bioma i de les veïnes, ha tingut conseqüències força negatives en els cursos fluvials. Un exemple significatiu seria el del Volga, el delta del qual recula perillosament a causa de la disminució del cabal i del transport de sediments pel riu. Si es manté inalterable el ritme de transgressió de la mar (de 15 km l’any, aproximadament), el delta actual (2 milions d’ha) pot desaparèixer en 30 o 40 anys. El territori del curs inferior del Volga, que en el mapa recorda un tronc vinclat, recorre les estepes seques i els subdeserts. Prop de Volgograd (en la regió en què el riu fa un meandre tancat) el llit del Volga està barrat actualment per una presa amb la central hidroelèctrica més gran de les que hi ha al llarg d’aquest riu (2,5410 kW), la darrera de les preses i els embassaments que es formen més amunt. A la regió de la ciutat de Samara (Kúibixev, a l’època soviètica), el Volga fa un meandre tancat i rodeja els turons més orientals de les Altures del Volga; una mica més amunt, depresada per la central hidroelèctrica de la presa d’aquesta ciutat, el riu s’eixampla en un enorme embassament d’unes 650 000 ha de superfície. A la part superior hi deixa les aigües el Kama, l’afluent més gran del Volga, que actualment també està ple de preses. Abans de la Segona Guerra Mundial, durant la dècada dels anys trenta, ja s’havien construït preses i centrals hidroelèctriques al curs superior del Volga (a la regió d’Ivankov, Uglitx i Ribinsk), però la construcció d’embassaments a les parts mitjanes i inferiors del riu, que continuà després de la guerra, transformà radicalment el seu ecosistema, així com la situació ecològica general de tota la regió. Els embassaments de les centrals hidroelèctriques produïen uns 40 bilions de kWh d’energia elèctrica a l’any, però a canvi s’inundaren al voltant de 4 milions d’ha de terres negadívoles fèrtils. Els danys, que es poden considerar colossals, afectaren també l’ictiofauna, els peixos del Volga, que durant segles havia estat una de les riqueses principals del riu.
Els usos alternatius de les praderies i les estepes
L’objectiva raresa dels espais naturals del bioma i la seva situació en països en els quals es valora la conservació del medi han fet progressar la consciència de la necessitat d’una gestió de les pastures que en reguli l’explotació per a usos múltiples, entre els quals tenen avui un paper destacat els recreatius.
La recreació i l’imaginari col·lectiu
Les activitats recreatives no hi són tan importants com a les àrees de bosc o de muntanya, però es van incrementant contínuament. Els gramenets de la regió pratense ofereixen moltes oportunitats per a fer-hi travesses a peu i amb bicicleta; per a pescar i practicar altres activitats aquàtiques a les rieres i els rius; per a caçar, fotografiar i observar els animals salvatges; o senzillament per a gaudir de la bellesa i la solitud d’un dels ecosistemes menys poblats del planeta. Això sense oblidar els valors simbòlics associats als mites dels herois ‘civilitzadors’ o a les poblacions autòctones supervivents.
La conservació de la biodiversitat
Aquest aprofitament recreatiu dels gramenets sense ús agrícola a totes aquestes àrees on l’agricultura intensiva ocupa la major part del territori també té els seus perills. Cal no oblidar que a les pastures del bioma hi viuen centenars d’espècies d’animals salvatges (per exemple el 80% de les espècies de mamífers dels Estats Units i el 70% de les d’ocells, per no parlar d’organismes més petits, des d’insectes fins a microorganismes). Dotzenes d’espècies vegetals i animals que hi viuen es troben amenaçades d’extinció, com la fura de pota negra (Mustela nigripes) o la grua cridanera americana (Grus americana). En alguns punts, determinades espècies vegetals remarcables per la seva vistositat pateixen a causa d’una recollida desconsiderada, mentre que en altres llocs el problema rau en la degradació de sòl i vegetació i el risc de desertització que això comporta. L’objectiu de la gestió ha de ser mantenir poblacions sanes de plantes i animals autòctons, i els mitjans han de ser d’allò més diversos, i de vegades contradictoris: millorar la qualitat del medi, controlar o prohibir tant la caça com la recol·lecció, eliminar espècies competidores introduïdes i reintroduir les espècies autòctones en els hàbitats d’on havien desaparegut.
Fins avui, tot i els esforços desplegats per nombroses associacions d’amics de la praderia i pels professionals de la restauració ambiental dels Estats Units i el Canadà, que són milers i tenen les seves pròpies organitzacions, els exemples de casos en què la restauració d’algun fragment de praderia hagi assolit un estat proper a l’originari són molt escassos. Tanmateix, la consciència de la necessitat d’una restauració ecològica de les praderies naturals de l’Amèrica del Nord ha impulsat la creació de les “wild flower farms”, on es conreen poàcies, fòrbies i alguna mata de les més corrents d’entre les que són pròpies del bioma. A la part europea de la CEI (Moldova, Ucraïna, Rússia meridional i Kazakhstan occidental), l’aprofitament d’algunes estepes per a l’agricultura també ha deixat poques àrees d’estepa verge, totes protegides en reserves naturals.