Les zones protegides i les reserves de biosfera en l’àmbit de les estepes i les praderies

Pràcticament totes les estepes i les praderies del món s’han vist afectades d’alguna manera per l’acció dels humans i pel seu bestiar domèstic. És per això que moltes, ja siguin naturals o seminaturals, presenten un elevat nivell de diversitat florística, fins al punt que, en alguns estatges i en algunes àrees, s’acosta al de les selves tropicals. Les pampes de l’Argentina i l’Uruguai, per exemple, tenen més de 400 espècies de poàcies (gramínies), en bona part d’origen exòtic; aquesta riquesa, superior a la dels “cerrados” del Brasil, és atribuïble al bestiar que pastura aquestes pampes, ja que ha afavorit la colonització per part d’espècies que altrament no haurien pogut competir amb les locals, més agressives.

La diversitat faunística, en canvi, si més no pel que fa als animals grans, els únics que estan ben inventariats, és baixa. Menys d’un 5% dels ocells del món i menys d’un 6% de mamífers estan adaptats a viure en ambients oberts de gramenet (incloses no solament les estepes i praderies sinó també les sabanes, els subdeserts o els rasos alpins). Una característica comuna a tots els ocells que ocupen aquest bioma és la tendència a dispersar-se de manera ràpida i erràtica, tret que els capacita per explotar uns recursos alimentaris esparsament distribuïts en un medi de climatologia imprevisible. Els seus desplaçaments per àrees molt extenses fan encara més difícil programar la seva preservació.

Tot i la degradació experimentada per la major part del bioma, es poden concebre esperances respecte al seu futur. La família de les poàcies, dominant al bioma, representa ella sola una proporció molt gran del total de la matèria viva de la superfície del planeta. La majoria de les espècies de la família, per altra banda, mostren una gran resistència a les condicions d’explotació intensiva i d’estrès, ja que toleren més que qualsevol altre grup de plantes danys físics com la defoliació o l’incendi repetits, i s’hi adapten força bé. Sotmeses a una explotació intensiva, moltes poàcies són capaces de tolerar grans canvis en les condicions d’estructura i funcionalisme de la comunitat i poden ser fins i tot cultivables. La dependència dels humans respecte de les poàcies és més gran que respecte de qualsevol altra família vegetal.

Els parcs i les àrees protegides

Dels prop de 900 milions d’ha que abasten els gramenets temperats, només una petita proporció, 6 998 200 ha, que representen amb prou feines el 0,8% del total, es troben en règim de protecció. Aquesta superfície protegida es distribueix en aquest moment en 194 àrees.

La protecció dels espais

Les pampes de l’Argentina i l’Uruguai són l’àmbit del bioma amb una proporció més elevada d’espais protegits (1 661 100 ha, equivalents al 3,2% de les praderies sud-americanes). Les més representatives de les àrees protegides d’aquest àmbit són la reserva científica de Campos del Tuyú (3 500 ha), a l’Argentina, i el monument natural de la Costa Atlántica (14 200 ha), a l’Uruguai. En termes absoluts, la superfície protegida de les estepes eurasiàtiques és més gran (3 575 100 ha), tot i que correspon només a l’1,5% de la superfície total que ocupen; en aquest àmbit, però, els espais protegits solen ser més grans que els d’altres regions del bioma.

Entre els espais protegits més remarcables d’aquesta àrea es poden esmentar la reserva de cacera d’Ar-Toul (799 300 ha), a Mongòlia, una part de la reserva de biosfera (i patrimoni mundial) del delta del Danubi (580 000 ha), a Romania i a Ucraïna, la reserva natural del llac Dalai (400 000 ha), a la Xina, i la reserva natural (“zapovednik”) de Kurgaldji (237 100 ha), al Kazakhstan. Als països de la CEI, la implantació efectiva d’aquestes “zapovedniki” comporta sovint el seu tancament als habitants de la zona, de manera que les poblacions locals interpreten la implantació o l’ampliació de les àrees protegides com una usurpació dels seus drets d’utilitzar els recursos naturals. Aquesta preocupació pot ser contrarestada per la creació de reserves de biosfera que tinguin com a objectiu la promoció d’un desenvolupament sostenible a la regió.

Finalment, tant en termes absoluts (777 100 ha) com relatius (el 0,3% del total), l’àrea del bioma amb menys superfície en règim de protecció és la de les praderies de l’Amèrica del Nord. Hi ha, tanmateix, àrees protegides notables, com el parc nacional de les Grasslands (90 000 ha) o el parc provincial (i patrimoni mundial) Dinosaur (6 600 ha), a la província canadenca d’Alberta; o els parcs nacionals de les Badlands (98 400 ha) o Theodore Roosevelt (28 100 ha), als Estats Units. Les àrees protegides de les praderies nord-americanes s’han establert per preservar no sols el patrimoni natural, sinó també el patrimoni cultural de la regió. Al parc provincial Dinosaur, per exemple, es troben diversos emplaçaments arqueològics representatius de l’antiga cultura de les grans planes, i el 56% del territori del parc nacional de les Badlands és sota la custòdia de la tribu sioux dels oglales. Al Canadà també hi ha hagut diverses iniciatives protectores, tant per part del govern federal com dels provincials, i així, el 1981, per exemple, es firmà un acord formal entre la província de Saskatchewan i el govern federal per crear el parc nacional de les Grasslands. La creació d’àrees protegides com aquesta sembla assegurar la supervivència de les espècies més emblemàtiques del bioma, com l’antílop americà o el bisó.

La protecció de la macrofauna

Alguns espais protegits canadencs, en efecte, estan dedicats específicament a la protecció dels grans herbívors de la fauna de les praderies. Cal tenir present que els milions de bisons americans (Bison bison) que poblaven les planes del centre i l’W del Canadà s’anaren reduint fins a ser poc més d’un miler el 1889. Altres mamífers grans, com ara el cérvol comú (Cervus elaphus) i l’antílop americà (Antilocapra americana) patiren un destí similar; es calcula que en altres temps hi havia hagut uns 50 milions d’exemplars d’antílop americà, la major part a les praderies obertes, però el 1915 havien quedat reduïts a uns pocs ramats al SE d’Alberta i el SW de Saskatchewan. L’augment de l’herba disponible i la invasió de poàcies de menys alçada, però, beneficiaren uns quants mamífers petits, com els gófers (Geomys), els esquirols de terra de Richardson (Spermophilus richardsonii) o el gosset de les praderies de cua negra (Cynomys ludovicianus).

La dràstica reculada de la fauna a les praderies canadenques, sobretot de les espècies grans, impulsà diferents esforços de conservació des del començament del segle XX, i entre el 1905 i el 1915 s’aprovaren algunes lleis per regular-ne la cacera. El 1908 es creà un refugi de 44 000 ha de praderia d’herba baixa (parc nacional Buffalo) en un indret on encara sobrevivia un ramat de bisons americans. El 1922, aquest ramat havia augmentat fins a comptar 6 000 exemplars, més dels que el parc podia suportar. Els esforços per trobar àrees alternatives per als animals sobrers foren inútils, i el 1923 calgué sacrificar-ne 2 000. El parc nacional Buffalo no reeixí, en canvi, a assegurar la supervivència de l’antílop americà i això afavorí la designació com a parcs nacionals d’altres santuaris de les praderies: Nemiskam (2 100 ha), Wawaskesy (15 400 ha) i Menissawok (4 400 ha). L’antílop americà es multiplicà espectacularment fins a l’extrem que deixà d’estar amenaçat i, en considerar-se que aquests tres parcs nacionals ja no tenien sentit, es revocaren entre el 1930 i el 1947.

Alguns dels espais protegits de l’Amèrica del Nord, com les reserves de biosfera de l’àrea experimental de les Planes Centrals i de la praderia de Konza, als Estats Units, podrien assegurar la supervivència de la fura de pota negra (Mustela nigripes), que malgrat haver ocupat en el passat una extensa àrea dins de la zona de la praderia central nord-americana, des d’Alberta i Saskatchewan fins al NE d’Arizona i Texas, avui està en perill de desaparició.

Les reserves de biosfera a les estepes i les praderies

Reserves de biosfera del bioma de les estepes i les praderies, amb indicació de la superfície (en hectàrees) i l’any en què foren declarades. Les reserves de biosfera d’aquest àmbit (19 repartides per 10 països) es caracteritzen per la seva poca extensió, si s’exceptuen la del Gobi, a Mongòlia, i l’àrea protegida de l’estepa natural de Xilin Gol, a la Xina. En conjunt protegeixen una àrea de poc més de 8,3 milions d’ha, la major part al continent eurasiàtic, i no tota aquesta superfície és de praderia o d’estepa. El fet que les terres d’aquest bioma siguin molt aptes per a la ramaderia i l’agricultura ha estat la causa de la poca extensió d’aquestes reserves, i representa, a més, una amenaça per a la seva conservació. La reserva més petita és l’àrea natural de recerca de la praderia de Konza, als Estats Units, que no arriba a les 3 500 ha, i la més gran és la del Gobi, amb més de 5 milions d’ha. Dues d’aquestes reserves són d’aprovació molt recent (1996), la del Parque Atlántico Mar Chiquito, propera al Parque Costero del Sur, a l’Argentina, i la de Boghd Khan Uul, a Mongòlia.

Idem, a partir de dades del programa MAB / UNESCO

Dins de l’àmbit de les estepes i praderies hi ha 19 reserves de biosfera distribuïdes per 10 països, que cobreixen una àrea total de més de 8 093 800 ha. Més de la meitat d’aquesta superfície (5 300 000 ha) correspon al parc nacional del Gobi, a Mongòlia, que en bona mesura concerneix l’àmbit dels deserts i els subdeserts freds.

Els perills que amenacen les reserves de biosfera d’estepes i praderies provenen tant de fora com de dins. La seva mida, relativament petita, i el fet que, en molts casos, estan totalment envoltades de paisatge cultivat, és a dir, en condició d’insularitat, les col·loquen en una situació encara més delicada. Aquest és el cas, per exemple, de la reserva de biosfera de les Terres Negres, a la Federació Russa, que és massa petita per a poder mantenir poblacions d’ocells i mamífers i possiblement també per a ser efectiva en la conservació botànica. No obstant això, les reserves més grans, com ara la de Riding Mountain, al Canadà, també suporten pressions similars a causa de l’intens desenvolupament agrícola de les terres que les envolten. Altres amenaces externes, a banda de l’agricultura, inclouen la pèrdua dels valors paisatgístics com a conseqüència de la contaminació de l’aire i de l’aigua, fet prevalent a la reserva de biosfera de les Terres Negres. En aquest emplaçament, on s’enregistren nivells de plom de fins a sis vegades els de la Segona Guerra Mundial, és probable que les veïnes mines de ferro a cel obert estiguin contribuint a la contaminació de l’aire i de l’aigua del subsòl. Entre les amenaces internes es poden mencionar la mala gestió i l’abús en el consum dels recursos, sigui en forma de sobrepasturatge i recollida de llenya (àrees septentrionals del parc nacional del Gobi), de caça i pesca il·legals (reserva natural de Sokhondo) o l’excés d’urbanització amb finalitats recreatives (reserva de biosfera de Riding Mountain).

La conservació i els conflictes a les reserves de biosfera eurasiàtiques

La Federació Russa i Ucraïna participen en el Programa MAB de la UNESCO des del seu inici, el 1971. A més de la reserva de biosfera del delta del Danubi, compartida per Romania i Ucraïna, en l’àmbit eurasiàtic de les estepes n’hi ha dues més d’ucraïneses, la de la mar Negra (87 300 ha) i la d’Askània-Nova (33 300 ha), i dues de russes, la de Sokhondo (211 000 ha) i la de les Terres Negres (532 900 ha). Aquestes reserves estan orientades cap a la investigació biològica, bàsicament en tres grans àmbits: inventaris de flora i fauna, estudi de l’estat de complexos naturals o ecosistemes i seguiment de les espècies de plantes i animals rars i en perill d’extinció. El turisme està estrictament restringit i, com a conseqüència, la infraestructura de serveis no està gens desenvolupada. Això contrasta amb el que passa a la reserva de biosfera del Parque Costero del Sur (30 000 ha), a l’Argentina, a la del delta del Danubi (580 000 ha), a la frontera entre Romania i Ucraïna, i a la de Riding Mountain (297 600 ha), al Canadà, ja que totes elles fomenten activament el turisme; la reserva de Riding Mountain, per exemple, rebé 842 436 visitants durant la temporada 1981-82, i disposa d’equipaments que inclouen 657 llocs d’acampada, llanxes motores en alguns dels seus llacs i un centre d’interpretació.

El delta del Danubi es troba dins de la província biogeogràfica de l’estepa pòntica, a la costa de la mar Negra (a la part oriental de Romania). Fou designat reserva de biosfera el 1992 i inscrit a la llista dels indrets pertanyents al patrimoni mundial el 1993. Tota la regió del delta comprèn 799 000 ha, de les quals 679 000 ha són a Romania i 120 000 ha a Ucraïna. Constitueix un sistema dinàmic d’aiguamolls únic a Europa i la diversitat d’hàbitats humits és molt rica. En l’àmbit ornitològic, aquest emplaçament té significació a escala internacional, tant per als ocells nidificants com per als migratoris, i inclou unes quantes espècies globalment amenaçades. A més, el delta constitueix un sistema de transició d’importància vital entre la conca hidrogràfica del riu Danubi i la mar Negra.

Des del 1990, l’emplaçament ha estat gestionat per l’autoritat de la reserva de biosfera del delta del Danubi, que s’ha plantejat com a objectius principals mantenir l’ecosistema natural del delta preservant in situ els recursos genètics, portar a terme una vigilància a llarg termini de l’entorn, promoure l’educació i, fins on sigui possible, gestionar el territori i desenvolupar una comunitat rural integrada. Aproximadament un 20% del delta del Danubi es troba dins territori ucraïnès i, si se’l vol protegir totalment, cal incloure aquest 20% dins la reserva de biosfera. Actualment, la contaminació, uns nivells manifestament alts de metalls pesants, els plaguicides (inclòs el DDT), els herbicides i els fertilitzants, que el Danubi arrossega riu avall, constitueixen una gran amenaça per a l’ecosistema del delta. La proliferació d’algues amenaça la vida de la fauna íctica, i sembla que les aigües contaminades són la causa de la reducció dràstica del nombre d’exemplars d’algunes espècies de peixos migratoris. Els anys vuitanta, el règim comunista romanès decidí utilitzar l’àrea per a treure’n profit econòmic, amb la intenció d’haver triplicat la productivitat agrícola l’any 1990. Unes 97 000 ha foren destinades a l’agricultura, amb unes 50 000 ha per a terres de regadiu mitjançant la construcció de pòlders. Una construcció especialment perjudicial fou el pòlder de Sireasa, de 7 500 ha, que destruí les “levées” orientals i les àrees de bosc de ribera. En total, gairebé un terç del delta havia de ser transformat, objectiu que, al desembre del 1989, només s’havia assolit en una tercera part.

La reserva de biosfera de l’àrea protegida de l’estepa natural de Xilin Gol (1 078 600 ha), a la regió autònoma xinesa de la Mongòlia Interior, és particularment valuosa a efectes de conservació, ja que els ecosistemes d’estepa estan poc representats als espais protegits de la Xina. Dins d’aquesta reserva, s’han delimitat cinc àrees centrals que exclouen totes les activitats econòmiques. Tant aquesta com la del parc nacional del Gobi, a Mongòlia, encara són habitades per pastors seminòmades que pasturen el seu bestiar tal com ho han fet durant uns quants mil·lennis. Malgrat tot, durant l’últim segle, el caràcter de les estepes ha canviat dramàticament, i com a resultat els ramats d’animals salvatges han estat quasi exterminats. Diverses espècies han estat caçades gairebé fins a l’extinció, mentre que d’altres s’han vist reduïdes a poblacions relictes a causa de la competència amb el bestiar domèstic per unes pastures limitades.

La recerca a les reserves de biosfera nord-americanes

Les dues reserves de biosfera que representen els ecosistemes de praderia als Estats Units, la de l’àrea experimental de les Planes Centrals (6 210 ha) i la de la praderia de Konza (3 500 ha), formen part d’una xarxa nacional de Reserves Ecològiques Experimentals (REE). Una REE nord-americana es pot descriure com un emplaçament representatiu d’un ecosistema natural important, que està dedicat a la recerca experimental a llarg termini. S’hi investiguen tant espècies individuals com poblacions senceres en interacció. Així doncs, mentre que les reserves de biosfera s’han creat per conservar la diversitat genètica i fomentar la investigació i l’educació ambiental a escala internacional, les REE pretenen assolir objectius complementaris a escala nacional. Tot i que en alguns estats i regions es dóna un cert grau de cooperació entre diferents reserves experimentals, per ara la majoria són unitats àmpliament autònomes. Normalment tenen un objectiu específic i prioritari, ja sigui la preservació d’un hàbitat únic, l’educació, o el programa d’una agència de gestió territorial.

La reserva experimental de la praderia de Konza, a l’estat de Kansas, per exemple, és l’àrea més gran de praderia de “blue-stems” (Andropogon gerardii i altres congèneres) existent i preservada per a la investigació ecològica. Entre el 1972 i el 1975 s’hi realitzaren assaigs comparatius sobre els efectes de l’incendi i la sega en diferents moments i amb diferents freqüències. El 1977 s’amplià considerablement l’àrea per tal que els experiments poguessin incloure conques senceres. També es planificà la crema de petites àrees durant l’estiu per tal de simular els efectes dels incendis provocats pels llamps. A més, actualment s’hi realitzen tractaments que combinen la crema i el pasturatge. S’espera que aquests experiments incrementaran la comprensió de l’ecosistema natural, proporcionaran l’oportunitat de comparar-lo amb els pasturats i cultivats, posaran de manifest les conseqüències involuntàries de les manipulacions i establiran els efectes d’aquests tractaments sobre la qualitat i la quantitat de l’aigua dels torrents, així com els índexs d’erosió.

Les reserves de biosfera a les estepes eurasiàtiques

Actualment, hi ha 12 reserves de biosfera a l’estepa eurasiàtica, que cobreixen una àrea total d’uns 8 milions d’ha. Es troben repartides per la Xina, Mongòlia, la Federació Russa, Ucraïna, Romania, Hongria i Àustria. Malgrat que tenen grandàries molt desiguals (des de les 1 250 ha de la reserva de biosfera hongaresa del llac de Ferto´´ fins als 5 300 000 ha de la reserva mongola del Gobi, equivalent a més de la meitat del territori d’Hongria), aquestes reserves contribueixen, en la mesura de les seves possibilitats, a la conservació i al manteniment dels estils de vida tradicionals de manera sostenible.

El cas de les reserves de biosfera de la mar Negra i d’Askània-Nova

Al S d’Ucraïna, entre el curs inferior del Dnièper i la badia de Karkinit, que separa la part occidental de la península de Crimea del continent, se situen dues de les reserves de biosfera més significatives —malgrat les seves reduïdes dimensions— de l’espai eurasiàtic de les estepes: la d’Askània-Nova i la de la mar Negra.

La reserva de biosfera d’Askània-Nova està situada a la part sud-oriental de la plana litoral de la mar Negra, a la regió de Txaplinka de l’oblast de Kherson (46°28’N, 33°55’E). La seva importància històrica és molt gran perquè fou aquí on es protegí una zona estepària per primera vegada. L’any 1898, el llavors propietari d’Askània-Nova, Friedrich E. Falts-Fein (1863-1920), convençut pel botànic polonès Iosif K. Paczoski, tancà 500 ha d’estepa amb l’objecte de preservar-les de tota interferència agrícola o ramadera. Askània-Nova havia estat concedida al duc d’Anhalt-Köthen pel tsar Nicolau I, i des d’aquell moment es convertí en una de les finques capdavanteres en la innovació agrària a Rússia. Al començament del segle XX i fins a l’inici de la guerra civil subsegüent a la Revolució Russa del 1917, la propietat comprenia, a més de les explotacions agropecuàries, un parc d’aclimatació i un zoològic. L’any 1919 la finca sencera passà a ser administrada pel Comissariat del Poble per a l’Educació d’Ucraïna, i el 1921 esdevingué reserva natural estatal i es convertí en un dels elements més significatius de la xarxa de “zapovedniki” (reserves estatals) de la Unió Soviètica, com ho és avui de la Ucraïna independent. Designada reserva de biosfera el 1984, actualment comprèn una àrea de 33 300 ha, de les quals 11 000 ha són reserva natural en règim estricte (entre elles 1 500 ha que mai no han estat llaurades).

La reserva natural de la mar Negra està situada al SW d’Askània-Nova i consta de quatre unitats diferenciades que s’estenen pel litoral de la mar Negra comprès entre l’estuari del Dnièper i el Bug i la badia de Karkinit (46°12’N, 32°00’E). Fou creada el 1972 i acceptada com a reserva de biosfera el 1984, amb una àrea total de 87 300 ha, 9 400 de les quals són terrestres i la resta aquàtiques; d’aquestes darreres les badies de Iahorlik i Tendra havien estat designades el 1973 com a zones humides d’importància internacional segons la convenció de Ramsar. Les àrees terrestres comprenen Ivano-Ribaltxanski (3 000 ha), Solone Ozero (2 200 ha), el bosc de Volijin (200 ha), la badia de Iahorlik (900 ha), Potevka (1 200 ha), l’illa de Tendra (1 300 ha), les de Dovhi i Kruhli (500 ha) i cinc illes més petites que només sumen 100 ha: Babin, Orliv, Smaleni, Kinski i Sibirski.

Característiques i valors naturals

Durant els períodes glacials quaternaris, la plana litoral de la mar Negra estava coberta pel gel de les glaceres continentals. Fragments de pedres i altres rocams arrencats per glaceres en moviment foren dipositats en forma de morenes, que donen el relleu característic al paisatge, de turons ondulats i grans extensions de terra baixa. La plana en la qual es troben les dues reserves de biosfera, la d’Askània-Nova i la de la mar Negra, s’inclina suaument en direcció SSW. Per tota la regió hi ha nombroses depressions, conegudes com a “pods”, que solen tenir un diàmetre d’entre 2 i 8 m i una profunditat de 10 a 20 cm. El més gran d’aquests “pods”, que s’inunda periòdicament a la primavera, s’anomena Bolxoi Txaplinski. A la regió no hi ha rius i el nivell freàtic és a uns 19 m per sota del nivell del sòl. No obstant això, els “pods” estan revestits de “loess” argilós i per tant tendeixen a retenir l’aigua acumulada, a vegades fins ben entrat l’estiu.

El clima és de tipus continental sec, amb estius llargs i calorosos i hiverns freds. La temperatura mitjana mensual oscil·la entre els -3,6°C que s’enregistren al gener i els 23,4°C del juliol, i la precipitació mitjana anual és només de 380 mm. A la primavera acostumen a bufar vents secs i a produir-se tempestes de pols, i a l’hivern, des de mig desembre fins al març, la neu pot arribar a acumular-se fins a atènyer un gruix d’uns 10 cm.

La vegetació de les estepes d’aquesta àrea inclou agrupacions més o menys tancades d’espècies de poàcies resistents a la sequera. L’estepa de pelaguers d’Askània-Nova és dominada pel pelaguer de Lessing (Stipa lessingiana), el pelaguer ucraïnià (S. ucrainica) i el pelaguer pilós (S. capillata), juntament amb altres poàcies com Festuca sulcata i Koeleria cristata. A les àrees inundades s’hi troben el jonc florit (Butomus umbellatus) i ciperàcies com Scirpus supinus, mentre que poàcies com Alopecurus pratensis i Agropyron pseudocaesium es troben associades als “pods”. Durant la primavera i l’estiu apareixen tot un seguit de flors, incloent-hi tulipes com Tulipa schrenkii i T. biebersteiniana, trepons com Verbascum phoeniceum i lliris com Iris pumila. En total, la flora vascular d’Askània-Nova comprèn unes 417 espècies, de les quals 40 són endèmiques de la Ucraïna meridional i 66 estan inventariades al llibre vermell de plantes amenaçades de l’antiga Unió Soviètica.

La flora de les àrees de terra ferma de la reserva natural de la mar Negra és la característica de les estepes septentrionals de la regió que envolta aquella mar, amb un cert nombre d’endemismes. La plumbaginàcia Goniolimon graminifolium i les asteràcies Jurinea laxa i Tragopogon borysthenicus són característiques de les estepes sorrenques; la cariofil·làcia Dianthus platyodon i l’asteràcia Senecio borysthenicus ho són de les estepes pedregoses; el bedoll Betula borysthenica i l’arç Crataegus helenolae es troben a les escasses restes de bosquetons; i les poàcies Festuca laeviuscula i Agrostis subulicola són pròpies dels prats de dall sobre substrats sorrencs. La resta de la reserva són aiguamolls d’aigua dolça i d’aigua salada i illes poc allunyades de la costa. En aquesta reserva han estat enregistrades unes 595 espècies de plantes vasculars, 21 de les quals constaven com a rares al llibre vermell de plantes amenaçades de l’antiga Unió Soviètica, entre elles la poàcia Elymus [=Elytrigia] stipifolia i l’asteràcia Centaurea taliewii.

Tot i la monotonia del paisatge de l’estepa, en aquestes dues reserves hi ha una avifauna rica i variada. Diverses espècies amenaçades, com la grua damisel·la (Anthropoides [=Grus] virgo), hi sovintegen; sembla que aquesta espècie s’està adaptant als hàbitats humanitzats i ha reeixit a reproduir-se en terres de conreu. Un altre ocell amenaçat de la zona és el pioc salvatge (Otis tarda), un dels més grans del món. Askània-Nova és l’únic emplaçament que queda a Ucraïna on encara es troba l’àguila rapaç o àguila de l’estepa (Aquila rapax), un rapinyaire força amenaçat. També hi són presents la cigonya negra (Ciconia nigra), la grua comuna (Grus grus), l’àguila marina (Haliaeetus albicilla) i el falcó pelegrí (Falco peregrinus), i espècies més abundants com ara la perdiu xerra (Perdix perdix), el torlit (Burhinus oedicnemus) i la terrerola vulgar (Calandrella cinerea [=C. brachydactyla]).

Entre les espècies de rosegadors que es troben a Askània-Nova hi ha el suslic comú (Spermophilus [=Citellus] citellus), l’hàmster comú (Cricetus cricetus), el talpó social (Microtus socialis) i el ratolí tàrtar (Mus tataricus). Entre les espècies de mamífers que es troben a la reserva natural de la mar Negra n’hi ha que figuren al llibre vermell d’animals en perill de l’antiga Unió Soviètica, com la musaranya d’aigua mediterrània (Neomys anomalus), el ratpenat nòctul petit (Nyctalus leisleri), el ratpenat nòctul gegant (N. lasiopterus), la fura marbrada (Vormela peregusna) i l’ermini (Mustela erminea).

Gestió i problemàtica

Les reserves naturals d’Askània-Nova i de la mar Negra foren creades per tal de protegir els ecosistemes naturals de l’estepa. Totes dues han estat objecte d’uns quants anys d’investigació ecològica i biogenètica global, regional i local. Actualment són gestionades per l’Acadèmia Ucraïnesa de Ciències i es regeixen per un règim de protecció estricte en el qual qualsevol activitat econòmica està regulada de manera precisa. Totes les activitats que poden alterar o amenaçar les comunitats naturals i els seus habitants són prohibides a les àrees centrals i a les zones d’amortiment i protecció.

Els temes d’investigació a la reserva de biosfera de la reserva natural de la mar Negra inclouen el seguiment dels canvis en les condicions ambientals als llocs designats per a la construcció del complex d’aprofitament hídric de les conques baixes del Danubi i el Dnièper, a l’àrea NW de la mar Negra. Aquesta és també una localització excel·lent per a estudiar la dinàmica de l’ecotò entre l’estepa meridional i els aiguamolls salabrosos, i per a analitzar les anomalies estructurals i funcionals del delta del Danubi. També s’hi duu a terme un programa d’anellament d’ocells associat a la recerca sobre les fluctuacions estacionals i anuals en les comunitats d’aus nidificants i migradores. La reserva consta de set àrees centrals que inclouen, entre altres, vuit illes a la mar Negra; la reserva ornitològica estatal de Iahorlik constitueix la zona d’amortiment. A més, hi ha un cinturó de protecció d’1 km que envolta els diferents sectors de la reserva, tant si són terrestres com aquàtics.

Askània-Nova no sols és l’únic emplaçament que queda on es pot estudiar l’evolució de l’estepa de pelaguers i l’origen dels txernozems, sinó també una àrea experimental molt important per a estudis sobre l’aclimatació de possibles espècies introduïdes amb la finalitat d’enriquir el medi ambient de l’estepa i incrementar així la seva productivitat biològica. Les instal·lacions d’aquesta reserva de biosfera inclouen laboratoris ben equipats, un museu, un jardí botànic i un zoològic, un corral de reproducció i una biblioteca científica. Askània-Nova té actualment un nucli de protecció estricta de 11 000 ha, que també constitueix l’àrea central. Tanmateix, l’estatus d’aquesta zona ha estat modificat parcialment en algunes àrees per permetre la participació de la reserva en programes de reproducció en captivitat, adreçats a col·laborar en la supervivència d’espècies autòctones. S’hi han reproduït diverses espècies amb èxit considerable, entre les quals el pioc salvatge (Otis tarda), l’ase salvatge asiàtic (Equus hemionus), el cavall de Przewalski (E. przewalskii) i la saiga (Saiga tatarica), i diverses espècies exòtiques com la zebra de Grevy (Equus grevyi), el “hartebeest” (Alcelaphus buselaphus), el nyu de cua blanca (Connochaetes gnou), el nyandú “petiso” (Pterocnemia [=Rhea] pennata) i l’emú (Dromaius novaehollandiae). La zona de reproducció experimental, que constitueix la zona de protecció, cobreix 17 400 ha i és gestionada per l’Institut d’Askània-Nova per a la reproducció de fauna de l’estepa. També s’ha reservat una petita àrea per a pastura i un arborètum que conté unes 400 espècies. Finalment, hi ha una zona de protecció exterior que fa 1 km d’amplada i cobreix unes 4 800 ha més.

Les reserves de biosfera a les praderies nord-americanes

Actualment, hi ha quatre reserves de biosfera a les praderies nord-americanes, dues al Canadà i dues als Estats Units, amb una superfície total d’unes 360 000 ha. L’àrea que cobreixen aquestes reserves de biosfera és bàsicament constituïda per praderia mixta o praderia d’herba baixa; per tant, es constata que, en aquest continent, altres tipus de praderia no estan ben representats dins la xarxa de reserves de biosfera.

El cas de la reserva de biosfera de l’àrea experimental de les Planes Centrals

Actualment, la praderia d’herba baixa, que inclou la reserva de biosfera de l’àrea experimental de les Planes Centrals, abasta aproximadament 28 milions d’ha situades a les Grans Planes centrals dels Estats Units, entre els 41°N, prop del límit entre Colorado i Wyoming, i els 32°N, a l’W de Texas. El límit occidental de la praderia d’herba baixa són els contraforts de les Muntanyes Rocalloses i la seva extensió màxima en direcció E és la longitud 100°W, al ‘mànec’ de l’estat d’Oklahoma, entre els de Kansas al N i Texas al S. La reserva de biosfera de l’àrea experimental de les Planes Centrals se situa a la regió del Piedmont de Colorado, a una altitud aproximada de 1 650 m. Es troba a 40°50’N i 104°45’W, a les Grans Planes centreoccidentals del NW de Colorado, a uns 14 km al S de la frontera entre Colorado i Wyoming i a uns 8 km al N de la localitat de Nunn. Té una extensió de 6 200 ha, de la qual un 95% és propietat del govern federal i la resta terra privada però sota el control del servei de recerca agrícola. Fou aprovada com a reserva de biosfera del programa MAB al juny del 1976.

Característiques i valors naturals

Tota la regió està situada dins la província fisiogràfica de les Grans Planes, majoritàriament formada per planes suaument ondulades, però que també inclou engorjats i turons aïllats, poc o molt erosionats. La reserva davalla en lleugera inclinació cap a l’E, des dels 1 675 m al peu de les Rocalloses fins a uns 600 m al seu límit amb les terres baixes centrals. La geologia estructural de la regió comporta formacions superficials del Mesozoic i el Cenozoic superposades a materials del Paleozoic lleugerament deformats. Les formacions mesozoiques deriven dels sediments marins dipositats en un geosinclinal poc profund del Cretaci superior, mentre que les formacions cenozoiques deriven de sediments procedents de les Rocalloses. Aquesta regió drena cap als rius Missouri i Mississipí, i les lleres dels cursos d’aigua són amples, moderadament fondes i de marges escarpats. Les valls estan separades per interfluvis relativament plans. Els sòls són predominantment francs, francoarenosos i francoargilosos, formats sobre esquists i gresos de la formació sedimentària de Pierre, o bé sobre materials al·luvials.

El clima és el típic de les regions continentals centrals nord-americanes i, per tant, la distribució de temperatures i precipitacions és acusadament estacional, amb màxims als mesos de maig, juny, juliol i agost. Les precipitacions anuals oscil·len entre 110 i 510 mm, amb una mitjana de 310. Les temperatures mitjanes mensuals oscil·len entre un mínim de –12°C al gener i un màxim de 30°C al juliol. Normalment, les Planes Centrals gaudeixen d’un cel serè i la proporció mitjana potencial d’hores de sol no és mai inferior a un 60%, de fet, la major part de l’any és superior al 70%. A més, la regió gaudeix d’uns 150 dies sense glaçades l’any.

Generalment, les àrees de les terres altres de la reserva de biosfera estan dominades per un tipus de comunitat subarbustiva de grama blava (Bouteloua gracilis) i Opuntia polyacantha. També s’hi fan mates d’Artemisia frigida, Chrysothamnus nauseosus, Eriogonum effusum i Gutierrezia sarothrae. A les terres baixes, en canvi, les poàcies dominants poden ser, segons els casos, Bouteloua gracilis o Buchloe dactyloides, amb una presència menor d’Opuntia polyacantha. Les terres baixes amb sòls salins-alcalins són dominades per les poàcies Agropyron smithii i Distichlis stricta, però s’enrareix Bouteloua gracilis.

Històricament, hi ha una forta associació entre les Grans Planes nord-americanes i el bisó americà (Bison bison), en part perquè els enormes ramats de bisó impressionaren tots els exploradors i escriptors durant l’època dels pioners de l’oest, i en part a causa dels canvis culturals que representà el seu extermini. No obstant això, actualment, l’antílop americà (Antilocapra americana) és l’únic mamífer gran que habita espontàniament i en quantitat significativa les praderies d’herba baixa. S’ha calculat que la densitat actual és de 0,42 animals/km2, mentre que fa un segle i mig assolia valors d’1,5 animals/ km2. La composició de les espècies de rosegadors a la reserva de biosfera de l’àrea experimental de les Planes Centrals és dominada per l’esquirol de terra Spermophilus tridecemlineatus, però també s’hi troben el ratolí de pota blanca Peromyscus maniculatus, el ratolí saltamartí (Onychomys leucogaster), el gófer (Geomys bursarius) i el gosset de les praderies de cua negra (Cynomys ludovicianus). Altres espècies de petits mamífers de la zona són la llebre de cua negra (Lepus californicus), la de cua blanca (L. townsendii) i el conill americà del desert (Sylvilagus audubonii).

Entre els ocells, les espècies de rapinyaires més abundants a la praderia d’herba baixa són l’àguila daurada (Aquila chrysaetos), el duc de Virgínia (Bubo virginianus), l’aligot rovellat (Buteo regalis), l’esparver d’estany (Circus cyaneus) i l’aligot de Swainson (Buteo swainsoni). Les espècies de passerells inclouen l’alosa banyuda (Eremophila alpestris), l’alosa de bec gruixut (Calamospiza melanocorys), el repicatalons de collar (Calcarius ornatus), el repicatalons de McCown (C. mccownii) i el corriol muntanyenc (Charadrius montanus).

Els rèptils més abundants són tres espècies de serps: el cròtal occidental (Crotalus viridis), la serp de morro de porc occidental (Heterodon nasicus) i la serp fura (Pituophis catenifer). Són amfibis remarcables el gripau de Woodhouse (Bufo woodhousei), el gripau de les praderies (B. cognatus) i la granota lleopard (Rana pipiens).

Gestió i problemàtica

A les praderies d’herba baixa, els usos del sòl es reparteixen entre el pasturatge extensiu —que ocupa aproximadament el 60% de l’àrea— i els conreus, tant de regadiu com de secà —que representen el 40% restant, a parts iguals—. Tot i que es coneixen les causes dels processos de degradació dels gramenets i se sap quins règims de pasturatge calen per a prevenir-los o mitigar-los, les limitacions demogràfiques i socioeconòmiques i les pràctiques tradicionals poden inhibir l’aplicació de les mesures de gestió necessàries. Les lliçons apreses després del desastre del “dust bowl” de la dècada del 1930 comportaren l’establiment d’un sistema de gestió de les pastures fonamentat en principis ecològics bàsics i mètodes racionals i orientat al seu manteniment i rehabilitació.

Com que l’àrea experimental de les Planes Centrals ha obtingut resultats abundants pel que fa a tot un seguit de qüestions de recerca bàsica, hi ha un immens potencial per a estudis productius i avançats. Des del 1939 fins al 1961 els serveis forestals, i des del 1961 fins a l’actualitat els diferents serveis de recerca agrícola han portat a terme diverses investigacions en matèria ecològica, des de revegetació fins a millora de pastures i de gestió pastoral, en particular relacionats amb la capacitat de càrrega i el potencial de regeneració. Des del 1968, el grup de recerca sobre el bioma de les praderies del Programa Biològic Internacional (IBP) dels Estats Units i el seu successor, el Natural Resources Ecological Laboratory de la Colorado State University (NREL), han dut a terme investigacions sobre les característiques estructurals i funcionals fonamentals dels ecosistemes de l’àrea experimental i sobre el tractament de les dades obtingudes. Des del 1939 existeixen nombroses closes de pastura de 0,8 ha i diferents sectors que suporten intensitats baixes, moderades i altes de pasturatge. De la majoria d’aquestes àrees, se’n coneix la història pel que fa a l’explotació pel bestiar o amb altres mitjans. A més, es recullen dades relacionades i detallades dels paràmetres meteorològics i se supervisa una xarxa de pluviòmetres. L’NREL manté diverses microconques experimentals i un lisímetre de sòl, així com unes instal·lacions de camp amb despatxos, laboratoris i allotjament.

Tot plegat ha permès, per exemple, establir una orientació respecte als coeficients de reserves de pastura per als bovins, basada en la quantitat de gramenet de grama blava (Bouteloua gracilis) sobrer al final de temporada. Tanmateix, si bé és fàcil aplicar aquesta orientació els anys de producció mitjana o alta, en anys en què la producció cau per sota de la mitjana, en canvi, un ramader es pot veure obligat a utilitzar la pastura més intensament del que és aconsellable, en detriment tant dels animals com de la vegetació. La regeneració dels espais deteriorats de la regió de praderies d’herba baixa pot seguir dos camins: es poden sembrar espècies autòctones o bé espècies introduïdes. En tots dos casos els resultats estan molt condicionats per les limitacions naturals de l’àrea, en particular per la precipitació, que és escassa i variable i molt minsa durant l’estació fresca. Una dificultat clau per als ranxers de l’àrea és la de no poder disposar de farratge d’alta qualitat des del començament de la primavera, i per això molts projectes de renovació de pastures han anat adreçats a trobar espècies que puguin créixer durant l’estació fresca per proporcionar farratge de primavera.

Les reserves de biosfera a les pampes sud-americanes

L’única reserva de biosfera que hi ha a les praderies sud-americanes de les pampes és la del Parque Costero del Sur, a la província de Buenos Aires, a l’Argentina. La reserva de Bañados del Este, a l’Uruguai, que també se situa en aquesta mateixa àrea geogràfica, és, de fet, una zona humida litoral, i el mateix es pot dir de la del Parque Atlántico Mar Chiquito (Argentina), declarada reserva de biosfera el 1996.

El cas de la reserva de biosfera del Parque Costero del Sur

El Parque Costero del Sur és situat a la costa, entre Bahía Samborombón i l’extrem meridional de l’estuari del Río de la Plata, aproximadament a 35°20’S i 57°30’W. L’àrea és accessible per carretera i es troba uns 130 km al SW de Buenos Aires. Les 30 000 ha que constitueixen la reserva foren acceptades com a reserva de biosfera pel Programa MAB de la UNESCO l’any 1984, a partir d’un projecte de la Fundación Centro de Estudios y Proyectos del Ambiente (CEPA). Fou la primera reserva de biosfera pampeana i una de les primeres en què, tant com els valors naturalístics, es consideraren els antropològics i les situacions de l’ecotò (en aquest cas, amb el sistema fluvial del Río de la Plata).

Característiques i valors naturals

El Parque Costero del Sur és una àrea de pampa essencialment plana i inundable. La línia de costa consisteix en una plana al·luvial que corre paral·lela a l’estuari del Río de la Plata. El coster suaument inclinat associat amb la plana, que puja des del nivell de la mar fins als 5 m, és resultat de l’acumulació de fragments de conquilles dipositats per les onades. Més cap a l’interior, però encara paral·lels a la costa, hi ha muntells suaument ondulats i paleodunes fixes de sorra originades per un amuntegament de franges alternes de fragments de conquilles i sorra. L’amplada d’aquests arrengleraments, que encerclen tant depressions humides com seques, varia entre 100 i 300 m. Generalment, aquestes dunes no fan més de 4 m d’alt, però es tornen més pronunciades al S de Punta Piedras perquè estan cobertes d’arena i “loess”. S’ha calculat que els orígens del material constituent de l’arena i les restes de conquilles estan en l’acció del vent durant períodes de clima més àrid que l’actual i en els canvis globals del nivell de la mar durant el Quaternari. Els muntells i les dunes són tallats per cursos d’aigua que desemboquen al Río de la Plata, i també hi ha una xarxa de rierols de marea que serpentegen per tota l’àrea. Com a resultat del relleu pla i de l’existència d’un nivell freàtic alt, els sòls són generalment salats i el seu grau d’hidromorfisme és determinat per la profunditat i la salinitat del nivell freàtic. No obstant això, al llarg de la costa, els sòls són majoritàriament al·luvials.

La regió té un clima temperat subhumit, fortament influït pel desplaçament d’una banda de baixes pressions, vents fluixos i variables i una elevada humitat, i per l’efecte pantalla de les muntanyes dels Andes, que provoca una disminució de la precipitació d’E a W. Hi ha dues estacions plujoses ben definides, que registren unes precipitacions anuals d’uns 850 mm. Les temperatures mitjanes mensuals durant els mesos més calorosos i més freds són de 23°C i 13°C respectivament.

La reserva té una vegetació característica de les pampes inundables dominada per Bothriochloa laguroides, Paspalum dilatatum, Briza subaristata i altres espècies de poàcies. En llocs més humits, on les inundacions duren més, les espècies abundants inclouen Panicum milioides, P. gouinii i Agrostis jurgensii. En àrees on l’aigua cobreix permanentment la superfície del sòl, excepte durant l’estiu, la comunitat de plantes és dominada per les poàcies Glyceria multiflora i Amphibromus scabrivalvis, i els subarbustos Ludwigia peploides i Solanum malacoxylon, que causa la malaltia coneguda com a “enteque seco” en el bestiar.

Molts estanyols, pantans i depressions, que estan inundats gairebé tot l’any, són colonitzats per diverses espècies de joncs. Normalment, en cada hàbitat domina una sola espècie. Així, hi ha “juncales” de Scirpus californicus, el “junco” per excel·lència a la regió; “espadañales” de Zizaniopsis bonariensis; “totorales” de bogues (Typha dominguensis, T. latifolia), localment anomenades “totoras”; i als pantans salats, “espartillares” de Spartina brasiliensis o S. montevidensis, dos “espartillos” corrents. Allà on els sòls són salats, les poàcies més importants són S. montevidensis, el “pasto salado” (Distichlis spicata) i Chloris halophila, a les quals s’afegeixen altres plantes halòfiles (Salicornia ambigua, Cressa truxillensis, Atriplex hastata, Limonium brasiliense). Als bancs de restes de conquilles (“albardones”) i a les paleodunes s’hi fan bosquetons xerofítics i espinosos de tala (Celtis tala).

Dels mamífers, el principal gran herbívor associat a la pampa és el cérvol de les pampes (Ozotoceros bezoarticus celer), però sembla que ara només en sobreviuen uns 300 exemplars als voltants de Bahía Samborombón. La llebre del Cap (Lepus capensis), introduïda, és força abundant i també són comunes diverses espècies d’armadillo, com el “quirquincho” gran o “peludo” (Chaetophractus villosus), el “pichiciego” comú (Chlamyphorus truncatus) i la “mulita” comuna o de la pampa (Dasypus hybridus). El coipú (Myocastor coypus bonariensis) i l’“hurón mediano” (Galictis cuja) es troben en àrees inundades als voltants de Bahía Samborombón. Els rosegadors inclouen la viscatxa (Lagostomus maximus maximus), amenaçada per la cacera abusiva, els conills porquins (Cavia, Galea i Microcavia), i els “tucotucos” (Ctenomys). Els depredadors no són abundants, però entre les espècies supervivents hi ha la cada cop més escassa guineu grisa de la pampa (Pseudalopex [=Dusicyon] gymnocercus), el “zorrino” comú (Conepatus chinga), l’“hurón mediano” (Galictis cuja huronax), el gat de Geoffroy (Felis geoffroyi geoffroyi) i l’ocelot (F. pardalis). El puma (F. concolor hudsoni) havia viscut a les àrees boscoses de la reserva, però ara està extingit.

Les espècies d’ocells són considerablement més nombroses, i la reserva constitueix un lloc important per a les aus migratòries, per a les espècies patagòniques durant l’hivern austral i per a moltes espècies neàrtiques a l’estiu. Les més destacables són el pigre gris (Pluvialis squatarola), el corriol de doble collar (Charadrius falklandicus), el corriol pit-roig americà (C. modestus) i el tètol de Hudson (Limosa haemastica). També s’hi poden trobar el “cuervillo de cañada” (Plegadis chihi), el flamenc xilè (Phoenicopterus chilensis), el “chimango” (Milvago chimango), el conure de Patagònia (Cyanoliseus patagonus) i espècies aquàtiques com el tàntal americà (Mycteria americana), el martinet de nit (Nycticorax nycticorax) i la jacana (Jacana jacana). Els més notables de tots són el “chajá” (Chauna torquata) i el nyandú (Rhea americana albescens). Aquest últim havia estat característic dels gramenets oberts, però la seva mida, força gran, els hàbits corredors i l’augment de l’ús de les tanques de filferro, juntament amb la cacera incontrolada, han causat una disminució de la població, de la qual només en queda una vintena d’exemplars.

Patrimoni cultural

En aquesta àrea es concentra el més representatiu de la cultura gautxesca. Hi ha sis esplèndides “estancias” amb edificacions dels segles XVIII al XX, veritables conjunts residencials i de treball agropecuari amb nombrosos elements tecnològics preindustrials i moderns, compostos d’habitatges, jardins, pavellons agraris, estables, instal·lacions frigorífiques, sistemes eòlics i elèctrics de bombeig d’aigua, etc. També hi ha nombrosos petits habitatges i instal·lacions rurals disseminats per tot el territori de la reserva. Tot plegat configura un sistema agropecuari pampeà típic, molt ben conservat i perfectament sostenible en termes productius, econòmics i culturals. Aquests elements constitueixen un dels trets més representatius de la reserva i duen associades moltes manifestacions de cultura popular que giren entorn de l’imaginari col·lectiu gautxesc i del món del cavall, i alhora conserven elements de l’epopeia migratòria i colonitzadora viscuda durant el segle XIX i la primeria del XX. Existeixen més d’una dotzena de grups que practiquen de manera permanent una agricultura tradicional i que produeixen espontàniament diverses manifestacions folklòriques i artesanes.

Gestió i problemàtica

El Parque Costero del Sur és gestionat com una reserva ‘oberta’, on les activitats estan orientades a la conservació tant del patrimoni natural com del cultural. Per assolir aquest objectiu s’ha desenvolupat un sistema equilibrat entre una gestió adequada d’aquests patrimonis i unes activitats econòmiques sostenibles. La responsabilitat de la gestió recau en la municipalitat de Magdalena, que és la població més important de l’àrea, en la Fundación CEPA i en diversos agents locals concernits (propietaris rurals, organitzacions conservacionistes, etc.).

Les dificultats de gestió emanen de la mateixa natura de la reserva, però constitueixen un exercici fèrtil en ell mateix, en la mesura que no solament no s’amaguen els problemes amb disposicions prohibitives, sinó que fins i tot es va més enllà de la simple conciliació d’interessos. En aquest sentit, es procura fer emergir una nova mentalitat entre la població concernida i els visitants encaminada a l’adveniment de formes avançades de gestió territorial. Això no obstant, i malgrat la zonificació espacial establerta, alguns valors naturalístics han sofert pèrdues. Espècies com el puma (Felis concolor hudsoni) han desaparegut completament i moltes altres estan amenaçades. El 1980, per exemple, 4 427 291 pells de coipú (Myocastor coypus), el 80% de les quals havien estat capturades a la província de Buenos Aires, foren exportades des de l’Argentina cap als Estats Units i Europa. A més, a part de la sobreexplotació, determinades tècniques agrícoles inadequades han comportat l’aparició de problemes d’erosió.

El 1994 la Fundación CEPA llançà la idea de crear una xarxa de reserves interconnectades anomenada Red de Reservas en Constelación Camino del Gaucho. Aquesta xarxa abastaria tot el litoral de la província de Buenos Aires (les reserves de biosfera del Parque Costero del Sur i del Parque Atlántico Mar Chiquito) i, devers el N, enllaçaria amb espais més o menys protegits del litoral uruguaià (reserva de biosfera de Bañados del Este) i de la zona meridional de l’estat brasiler de Rio Grande do Sul, és a dir, totes les zones que comparteixen la cultura gautxesca i són alhora ecotons maritimoterrestres.