El concepte de taigà
La paraula d’origen turquès ‘taigà’ (en iacut “tia” vol dir ‘bosc’) s’ha introduït sòlidament en gran part de les llengües de tot el món. Existeixen moltes definicions científiques i usos quotidians del terme taigà, però allò que aquesta paraula designa més sovint són els boscos amb predomini de coníferes que s’estenen per l’ampla franja que, circumdant el planeta per tot l’hemisferi nord, es troba sotmesa a les dures condicions climàtiques de la part més septentrional de les zones temperades.
Què és i què no és la taigà
La taigà també s’anomena bosc boreal, ja que ‘boreal’, en grec (bor´eaV), és el déu del vent que bufa del N. Tanmateix, hi ha boscos d’aquest tipus que, amb algunes reserves, també poden rebre el nom de taigà encara que es trobin més cap al S, als estatges subalpins de les muntanyes temperades, i fins i tot en determinats estatges de les muntanyes dels tròpics.
Per contra, no tots els boscos de coníferes es poden considerar taigà. Per exemple, extenses àrees de la conca mediterrània que estan ocupades per boscos de pins, com el pinastre (Pinus pinaster), el pi de Calàbria (P. brutia) i el pi blanc (P. halepensis), per la seva estructura, fisiognomia i flora són molt més properes als alzinars i suredes mediterranis que no pas a les pinedes de Sibèria o de l’Europa septentrional. Semblantment, les muntanyes de l’hemisferi sud tenen un bon nombre de boscos amb predomini de coníferes, com els podocarps (Podocarpus), els agatis (Agathis), les araucàries (Araucaria), els “rimus” (Dacrydium), etc., que no tenen gairebé res en comú amb la taigà; en aquest cas, se’ls sol relacionar amb els boscos temperats del tipus laurisilva.
La taigà veritable
La taigà veritable ocupa al voltant del 10% de la superfície terrestre i, a les latituds extratropicals de l’hemisferi nord, és el tipus de vegetació més estès. L’existència de boscos boreals és condicionada arreu per les mateixes circumstàncies, i per això, a les diferents regions del món (al Canadà, Sibèria, els Pirineus i l’Himàlaia) l’aspecte dels ecosistemes de la taigà és molt semblant. Les coníferes són arbres de fulles estretes i allargades, en forma d’agulles (d’aquí els ve el nom d’aciculifolis) i amb un esclerènquima o teixit de suport molt desenvolupat. Es tracta, principalment, de representants de la família de les pinàcies, com les pícees (Picea), avets (Abies), pins (Pinus), làrixs (Larix) i hemlocks (Tsuga), entre d’altres. Els boscos boreals amb domini de pícees, avets, hemlocks i pi negre siberià (Pinus cembra), és a dir, els aciculifolis de fulles de color verd fosc, reben el nom de taigà fosca; aquells en els quals dominen els làrixs i altres espècies de pins d’agulles de color verd clar, reben el de taigà clara. De tant en tant, als ecosistemes de la taigà es troben també coníferes d’altres famílies, com cupressàcies del gènere Juniperus.
La taigà es caracteritza, doncs, per una varietat limitada d’espècies arbòries, totes elles pertanyents a gèneres distribuïts quasi exclusivament per l’hemisferi nord. A part les coníferes, a la taigà pròpiament dita amb prou feines s’hi fa cap altra mena d’arbre. De caducifolis, se n’hi troben pocs, només alguns bedolls (Betula) i alguns pollancres i trèmols (Populus), gèneres que no són pas els més representatius de les boscanes decídues. Amb excepció d’aquests planocaducifolis —i dels làrixs, les úniques coníferes que amb l’arribada del fred perden el fullatge—, tots els arbres de la taigà són perennifolis. La densa coberta verda arbòria es conserva a la majoria d’ecosistemes de la taigà durant tot l’any. Com a resultat, aquest bioma es caracteritza per un nivell de producció anual força elevat malgrat les baixes temperatures que hi dominen durant la meitat de l’any. El paper que tenen els boscos de la taigà per a la humanitat també és important pel fet que són els més grans proveïdors de fusta del planeta.
La neu de quasi tot l’any
El bioma de la taigà, exclusiu de l’hemisferi nord, forma una franja que s’estén sense interrupció per sota la tundra, i es caracteritza per un clima sec i de marcada estacionalitat, amb hiverns llargs i molt freds i estius curts i calorosos. Tal com mostren els climogrames de quatre localitats de la taigà, les precipitacions, a l’hivern en forma de neu, hi són escasses, i se solen concentrar a l’estació càlida. Normalment varien entre els 400 i els 600 mm anuals, bé que a les zones més septentrionals poden ser inferiors als 150 mm (és el cas, per exemple, de Verkhoiansk, a 67° de latitud N). Valors de precipitació inferiors a aquests només es donen a la tundra o bé als deserts. Tanmateix, com que la temperatura és molt baixa, els índexs d’evaporació també ho són i això possibilita el creixement vegetal. Es donen glaçades durant la major part de l’any (en blau i en ratllat vertical), però al curt estiu les temperatures poden pujar significativament, de manera que la variació tèrmica anual és amplíssima. A Verkhoiansk supera els 63°C, però als boscos de làrixs (Larix) de l’E de Sibèria pot ser de 100°C. (Vegeu també Els tipus de clima de la Terra)
Idem, a partir de fonts diverses
Perquè es desenvolupin paisatges de taigà, una condició fonamental és un clima humit, en el qual l’aport hídric de les precipitacions sigui més gran que el nivell d’evaporació. En una taigà típica s’evaporen del 50 al 70% de les precipitacions caigudes, de manera que l’excedent d’humitat activa el drenatge o, en els sòls de drenatge difícil, afavoreix la formació d’aiguamolls. A la taigà de l’Europa mediooriental, per exemple, cauen uns 750 mm de precipitació anual i només se n’evaporen 450. A moltes regions, ja a començament de setembre es forma una capa de neu estable que no es fon fins al començament de l’estiu. Les fulles dels arbres i els arbustos no broten fins al final de maig, i les glaçades nocturnes s’allarguen fins al juliol.
El fred i la vegetació arbòria
La unitat dels paisatges de la taigà és determinada en gran part pel nivell d’energia que aprofita. Als boscos boreals, el total anual d’energia rebuda en forma de radiació solar és de 70 a 100 kcal/cm2, i el balanç energètic entre radiació rebuda i radiació reflectida és de 25 a 35 kcal/cm2. Els arbres no poden créixer en aquelles zones on la temperatura mitjana del mes més càlid (a l’hemisferi nord, generalment el juliol, tret de les regions oceàniques, on sovint és l’agost) és inferior a 10°C. Per als sistemes forestals, fins i tot aquesta temperatura és insuficient. Els boscos boreals més densos es formen a les latituds més meridionals (o, en el cas de paisatges muntanyosos, en cotes més baixes) de les isotermes dels 12 a 13°C de mitjana al juliol. A la franja compresa entre les isotermes dels 10 i els 13°C de mitjana del mes de juliol, es troba la zona de bosc boreal esclarissat (bosc tundra); aquí, els arbres mostren indicis clars de viure en males condicions: són prims, baixos, i creixen molt separats els uns dels altres. Un altre factor a considerar és l’augment de les temperatures a l’estiu que, juntament amb la disminució de precipitacions atmosfèriques, limita també la distribució de les espècies de coníferes. Com a norma general es pot dir que, al S de les isotermes de 18° a 19°C de mitjana del mes de juliol, les coníferes fosques (avets, pícees, tsuga) ja no creixen en terra baixa, i només formen flotes d’arbres cap a muntanya i als pendents obacs.
La importància de les temperatures com a factor ecològic determinant de la fisiognomia de la vegetació decreix de N a S. Únicament a la tundra tenen un paper decisiu. Més cap al S, per exemple a la Sibèria oriental, amb temperatures idèntiques es donen dos tipus de formacions: en unes regions es desenvolupen boscos boreals i a les veïnes s’hi fan estepes. El fet és que a tot el planeta, amb exclusió de les zones polars, la divisió dels ecosistemes en boscos, estepes i deserts és determinada sobretot per les condicions d’humitat. Si una cadena de muntanyes obstaculitza el pas de masses aèries humides provinents de l’oceà, darrere de la serralada els boscos cediran el lloc a les estepes. Aquest efecte també pot ser causat per diferències en la textura del sòl. Els sòls argilosos impedeixen que l’aigua de les precipitacions s’infiltri i, per tant, permeten que hi creixin els arbres; als sòls sorrencs amb bona infiltració, en canvi, els arbres no tenen l’aigua suficient per a desenvolupar-se.
Les disponibilitats hídriques i el paper determinant de la neu
Habitualment, si la quantitat anual de precipitació és inferior a 400 mm i no hi ha una aportació d’aigua suplementària, els arbres, especialment les coníferes, creixen molt febles i agarrigats, tal com passa al bosc tundra. Això no obstant, a la Sibèria oriental, i en especial a la Iacútia-Sakha central, els boscos creixen en llocs on la pluviositat amb prou feines arriba als 300 mm i de vegades ni a 200. Les regions continentals del Canadà nord-occidental, on es troba la conca del Yukon, també es caracteritzen per unes pluviositats molt baixes, d’uns 240 a 260 mm, que són índexs més propis d’un desert. A diferència dels deserts, però, els sòls de Iacútia-Sakha i del Yukon tenen permafrost, i les arrels dels arbres poden obtenir humitat a partir de la fosa del glaç i de la condensació de la humitat de l’aire en la freda superfície dels sòls.
Encara que sovint es descriu com una àrea de clima continental molt fred, l’espai nord-americà del bioma inclou, de fet, molts ecoclimes contigus que varien des del subhumit, a les províncies de les praderies, passant per l’humit, a l’Ontàrio septentrional, fins al perhumit del Canadà oriental. Pel que fa a energia, precipitació i durada de l’estació de creixement, a tot arreu es donen condicions suficients per a garantir el desenvolupament dels arbres, encara que les espècies arbòries dominants en el bosc poden variar. El criteri unificador de tots aquests ecoclimes és que solen ésser més favorables, en termes de competència, a les espècies de coníferes que no pas a les espècies caducifòlies de fulla ampla; aquestes només poden ser codominants, o dominar per damunt de les coníferes, allà on les condicions esdevenen subhumides o temperades, on hi ha hagut incendis forestals recents, o al llarg de les riberes inundables d’alguns rius.
La neu fa disminuir dràsticament l’amplitud d’oscil·lacions entre la temperatura del sòl i la de les capes d’aire properes al sòl, fet molt beneficiós per a la vegetació. Conserva l’escalfor del sòl, que a l’hivern es manté sempre més calent que l’aire (a una profunditat de 50 cm, la temperatura del sòl al gener és entre 15 i 20°C més elevada que la de l’aire), i evita que es glacin les arrels de les plantes. En el cas d’hiverns extremament freds, moltes plantes de la taigà no podrien sobreviure sense la protecció que els proporciona la capa de neu, homogènia i granulosa (i per això, especialment mala conductora de la calor) i que presenta una gran estabilitat al llarg de tot l’hivern.
A Euràsia, la mitjana de temperatures negatives i el gruix de neu determinen la distribució del permafrost. En territori europeu, on a la zona de la taigà la temperatura mitjana anual és superior als 0°C i a l’hivern cauen moltes precipitacions, la frontera meridional del permafrost se situa més al N del límit de la taigà, a la zona de la tundra; tanmateix, hi ha evidències que durant les glaciacions del Quaternari, el permafrost s’estengué per tot el que avui és el territori de la taigà europea. No obstant això, a les àrees orientals del Ienissei, on el clima és singularment continental i les precipitacions hivernals de neu són escasses, la frontera del permafrost es desplaça de cop cap al S.
Els graus de tolerància climática de les coníferes
Durant el mes de juliol, els boscos boreals es desenvolupen en una gamma de temperatures mitjanes que van dels 12 als 20°C (normalment, dels 15 als 18°C), i amb nivells de precipitació que poden variar entre els 200 i els 1 000 mm. Però per a la formació i l’existència de la taigà, especialment la taigà fosca, és especialment important la humitat de l’aire dels mesos d’estiu. A les regions àrides, fins i tot quan es reguen en abundància, els arbres de taigà hi creixen amb moltes dificultats. Així, al jardí botànic de la ciutat de Tbilisi (Geòrgia), la majoria d’avets, quan ja tenen 60 anys, encara no arriben als 10 m d’alçada (tot i que als boscos boreals els arbres d’aquesta mateixa espècie arriben a fer més de 30 m a edats no tan avançades); a més, quan ja tenen tants anys, comencen a envellir i moren. Ni tan sols quan el sòl disposa d’humitat abundant, les espècies de la taigà no poden compensar les pèrdues d’aigua provocades per la intensa transpiració que pateixen per la sequedat i escalfor de l’aire. En canvi, la resistència al fred de la majoria d’espècies de coníferes és molt sorprenent. A l’hivern, a la Sibèria oriental, el termòmetre pot baixar fins més avall dels 60°C, i a les regions continentals, on hiverns molt freds alternen amb mesos d’estiu d’allò més calorosos, l’amplitud tèrmica anual pot arribar a assolir els 100°C; això no impedeix, però, el creixement del làrix de Gmelin o dahurià (Larix gmelinii) i d’altres coníferes.
A l’Amèrica del Nord, el clima típic del bosc boreal obert amb líquens, que és el més fred, oscil·la entre les condicions del llac Cree, a Saskatchewan, on la temperatura mitjana anual és de 2,7°C i la precipitació de 414 mm, i les de Nitchequon, al Quebec, amb més humitat i valors de temperatura i precipitació de 4,1°C i 783 mm respectivament. Tot i ser més càlid, amb temperatures mitjanes de 0-4°C, el bosc de coníferes septentrional presenta unes precipitacions que varien molt d’E a W. Mentre que The Pas, a Manitoba, té una precipitació mitjana anual de tan sols 454 mm, a Cameron Falls, Ontàrio, en cauen 796 mm, i a la zona de clima oceànic de Saint John’s, Terranova, els valors superen els 1 500 mm. Les condicions encara són més càlides al S d’Ontàrio i del Quebec i a les províncies marítimes canadenques, que enregistren temperatures mitjanes anuals de 4-7°C, la qual cosa fa possible l’aparició de les boscanes mixtes; a Mount Forest, Ontàrio, per exemple, la precipitació mitjana anual és de 964 mm.
No obstant això, ni la duresa ni la suavitat relativa dels hiverns —a la taigà de l’Escandinàvia occidental la temperatura mitjana del mes de gener és de 3°C, mentre que a tot un seguit de regions de Sibèria és de 52°C— no tenen cap paper decisiu en l’existència de la taigà. La condició realment imprescindible és l’alternança de les estacions i l’existència d’hiverns freds que es manifestin clarament durant un llarg període de l’any. És precisament aquesta darrera circumstància la que diferencia de manera radical els ecosistemes de la taigà dels boscos nebulosos de les muntanyes tropicals, alguns dels quals, en molts aspectes, la recorden.
Finalment, és interessant remarcar que a les regions més continentals de l’Europa occidental, allà on les cadenes muntanyoses impedeixen que les precipitacions penetrin cap a les àrees deprimides entre muntanyes, els boscos de coníferes fosques, tan característics de les muntanyes europees, cedeixen el lloc als boscos de làrix europeu (Larix decidua), com s’observa, per exemple, als Alps centrals. No cal dir que el grau de continentalitat dels Alps centrals és molt menor que el de Sibèria, però el fet rellevant aquí és la regularitat: pràcticament en tot el territori de la taigà, els canvis climàtics més o menys similars que es poden produir en les diferents zones es tradueixen també en canvis molt similars en la vegetació.