L’any 1732, Carl Linné, un estudiant de 25 anys de la Universitat d’Uppsala, a Suècia, dugué a terme la seva primera expedició en solitari. L’objectiu del jove científic era Lapònia, a la part septentrional de la península Escandinava, que en aquella època encara era una terra completament desconeguda i en estat salvatge. T. M. Fries, el biògraf de Linné, en referir-se dos segles més tard a aquesta primera expedició a Lapònia, escriví: “des del punt de vista dels resultats, aquest fou el viatge més important dels que mai s’emprengueren a Suècia”.
El viatge, que durà els quatre mesos d’estiu, exigí a Linné no poca perseverança per a superar les dificultats del camí, sense rutes marcades, a través de la taigà muntanyosa i de les planúries de la tundra, per rius esquerps i pantans enfanguissats. En un país gairebé despoblat, on a penes podia recórrer a ningú, el menjar habitual del jove explorador fou pa sense sal, llet de ren i peix sec. Al setembre, Linné tornà a Uppsala, i aquell mateix any escriví “Flora lapponica”, un breu tractat sobre la flora del país explorat que fou publicat a Amsterdam el 1737. La perfecta concepció d’aquest llibre el convertí en un clàssic entre les obres científiques del gènere, que encara avui es continuen anomenant ‘flores’. Però l’activitat de Linné, tanmateix, no es limità a aquesta flora. Ni de bon tros.
Carl Linné nasqué l’any 1707 al S de Suècia, al si de la humil família d’un vicari de poble. A l’escola, estudiava poc i a contracor. Tota la vida l’acompanyà un coneixement força mediocre de la llengua llatina, que en aquells temps era capital, de manera que, fins i tot quan ja era un científic de renom, es feia traduir al llatí les seves cartes i discursos. L’únic que en realitat li interessava eren els minerals, els animals i, especialment, les plantes. Aquesta passió, una capacitat de treball increïble i una àmplia erudició en el camp de la història natural l’ajudaren a acabar els estudis universitaris i a esdevenir, als trenta anys, un dels capdavanters del naturalisme europeu de l’època.
L’any 1735 completà els seus estudis universitaris als Països Baixos, on obtingué el títol de doctor en medicina. En referir-se al seu treball en aquest país, Linné, amb tota justícia i sense cap angúnia —la modèstia no era una de les seves virtuts—, digué que, en tres anys, havia escrit més, havia descobert més i havia introduït més novetats en el coneixement botànic que qualsevol altre antecessor seu en tota una vida.
Als Països Baixos publicà les seves primeres obres fonamentals: “Systema naturae” (1735), que arribà a les onze edicions, “Fundamenta botanica” (1736), “Bibliotheca botanica” (1736), “Genera plantarum” (1737), i una llarga sèrie d’altres treballs. Al final de la seva estada en terres holandeses, mig en broma i mig seriosament, començaren a anomenar-lo ‘el príncep dels botànics’ (princeps botanicorum), un títol completament merescut.
Linné mai no s’avergonyí d’utilitzar les seves habilitats per a reforçar el propi benestar material. Així, retornat a Suècia, en pocs mesos esdevingué el metge de moda a Estocolm. Es relacionava amb els cercles de la cort i, com ell mateix afirmava, “guanyava més que tots els metges de la capital plegats”. Això no obstant, no tenia cap intenció de posar fi a la seva activitat científica; feia brillants conferències sobre mineralogia i botànica i el 1739 participà en l’organització de la Kungliga Vetenskapsakademien (Reial Acadèmia de Ciències de Suècia), de la qual fou nomenat primer president. Quan l’any 1742 ocupà una càtedra a la Universitat d’Uppsala, s’inicià el període més fructífer de la seva activitat científica. Cada any publicà un llibre nou fins a arribar a un total de 72 títols, entre els quals el fonamental “Species plantarum” (1753).
Linné realitzà una activitat pedagògica molt intensa, impossible de comparar amb els estàndards actuals. A més de les lliçons universitàries, feia classes particulars. A causa de la seva gran popularitat, tenia molts alumnes, entre 100 i 150, un nombre molt elevat si es té en compte que la Universitat d’Uppsala només tenia en aquell temps 600 o 700 estudiants. A la primavera i a la tardor organitzava excursions científiques en què participaven sovint més de 200 estudiants, excursions que podien representar caminades de més de 12 hores. Només a la seva vellesa, Linné limità la durada de les seves excursions a 7 hores diàries
Els seus deixebles i col·laboradors, provinents de pràcticament totes les acadèmies científiques europees, treballaren arreu del món i participaren en les expedicions més importants de l’època, de manera que Linné pogué descriure científicament per primer cop milers d’espècies d’arreu del planeta. Envoltat d’honors i respecte —rebé un títol nobiliari i l’ordre de l’Estel Polar, la condecoració més preuada del país i mai concedida anteriorment a cap metge o professor—, Carl von Linné, o Linnæus (Linnæi), com ell mateix signava les seves obres en llatí, morí l’any 1778, havent reformat les ciències naturals i desenvolupat un sistema universal de classificació dels éssers vius.
Linné conservà durant tota la seva vida l’amor envers la dura bellesa dels boscos nòrdics i les plantes que hi habiten. En un dels dibuixos de la “Flora lapponica”, amb l’acotació de “planta nostra”, apareix una modesta mateta cespitosa de fulles arrodonides i petites flors blanques o d’un rosa pàl·lid. Aquesta planta fou incorporada després al blasó heràldic del científic i figura també en tots els gravats posteriors que el representen. És una delicada caprifoliàcia de la taigà i de la tundra —també apareix a les altes muntanyes de l’Europa central i meridional— que Linné estimava i que el botànic holandès Johan Gronovius, l’any 1737, batejà científicament amb el nom de Linnaea borealis en honor del seu jove amic suec. Les troballes del seu viatge a la Lapònia marcaren Linné tota la vida i, gràcies a una modesta planteta de la taigà, acompanyaran sempre la seva memòria.