“Mar gloriosa, sant Baikal...”, així comença una vella cançó russa, popular encara als nostres dies. Els primers viatgers que passaren pel Baikal a la segona meitat del segle XVII, sorpresos per la seva immensitat, no dubtaren a qualificar-lo de mar. En rigor anaven errats perquè el Baikal, de fet, no és una mar, sinó un llac. Però un llac únic en molts sentits.
El Baikal (Bay Köl, nom d’origen turquès que vol dir ‘llac ric’) es formà fa entre 20 i 25 milions d’anys a partir d’una falla. S’estén de N a S al llarg de 636 km, té una amplada de 25 a 80 km i una superfície de 31 500 km2, que equival aproximadament al territori de Bèlgica o dels Països Baixos. És el llac més profund del món —la seva fondària mitjana és de 730 m i la màxima de 1 637 m— i el més voluminós dels llacs d’aigua dolça —en conté 23 000 km3, és a dir, el 20% de tota l’aigua dolça de la Terra en estat líquid. Un corrent constant d’aigua de 60 km3 l’any flueix des del Baikal i, a través del riu Angara, alimenta el Ienissei.
L’aigua del Baikal és molt neta, transparent i poc mineralitzada; 1 l conté només uns 120 mg de sals, entre les quals predominen els carbonats. Això s’explica perquè els rius de muntanya que l’alimenten, més de 300, corren per roques cristal·lines poc solubles. La superfície del llac es cobreix de glaç durant 4 o 5 mesos l’any, però s’escalfa fàcilment durant els mesos d’estiu, fins a uns 200 m de fondària. A la part oberta del llac, la temperatura de la superfície poques vegades arriba als 12-14°C, però més avall hi ha una gran massa d’aigua que es manté a temperatura constant, entre 3,3 i 3,6°C.
La fauna i la flora del Baikal són úniques i misterioses en molts sentits. Entre plantes i algues hi ha més d’un miler d’espècies. El 60% de les espècies animals, que en total superen el miler i mig, són endèmiques. Tot i que algunes d’aquestes espècies ja foren descrites al final del segle XVIII, la riquesa i l’especificitat de la fauna del Baikal no es conegueren fins a l’últim quart del segle passat, quan el científic polonès Benedykt Dybowski —bandejat a Sibèria pel govern de Rússia en ser acusat de participar en la revolta polonesa— hi inicià amb sorprenent energia l’estudi faunístic. Fou precisament Dybowski qui descrigué les diverses espècies de crustacis gammàrids endèmics del Baikal (en total 191 espècies, 185 de les quals eren noves per a la ciència), mol·luscs, esponges, etc.
Alguns científics pensen que la fauna del Baikal és de procedència marina. S’hi consideren ‘elements marins’ les esponges endèmiques de la família de les lubomírsquides, la majoria de crustacis gammàrids (255 espècies, un terç del nombre mundial d’espècies d’aquest grup), i el petit poliquet Manayunkia baicalensis. Per a altres, la majoria dels ancessors dels animals endèmics del Baikal sempre havien viscut en aigua dolça. En tot cas, sembla clar que són d’origen marí el peix corègon anomenat omul (Coregonus autumnalis migratorius) i la foca del Baikal (Phoca sibirica). Aquestes dues espècies penetraren al Baikal, probablement, des de l’oceà glacial Àrtic, a través dels rius Ienissei i Angara. Sembla donar suport a aquesta idea el fet que un paràsit de la foca del Baikal, el poll Echinophthirius horridus baicalensis, és molt proper a l’espècie que parasita les foques de les mars del N.
Les diatomees abunden al Baikal i, pel que fa al zooplàncton, un 80-90% de la seva biomassa correspon a una sola espècie, el crustaci copèpode fitòfag Epischura baicalensis. Aquest petit crustaci (la llargada dels individus adults no supera els 1,3-1,6 mm) és la base de totes les cadenes alimentàries del Baikal, ja que se’n nodreixen espècies com Macrohectopus branickii, un altre crustaci gammàrid de vida pelàgica, i peixos com Coregonus autumnalis migratorius, Cottocomephorus i, sobretot, Comephorus baicalensis i C. dybowskii, fins a un total de 52 espècies íctiques.
Les “golomiankes” (Comephorus) també són peixos endèmics del Baikal, sorprenents i particulars. Tot i ser molt petits —C. dybowskii fa 10-12 cm i C. baicalensis, 18-20 cm— arriben a ser tan nombrosos que la seva biomassa total és d’unes 150 000 t, el doble de la biomassa de la resta de peixos del Baikal junts. Els Comephorus viuen a la part més oberta del llac; durant el dia s’estan a una profunditat de 250-500 m i de nit pugen fins als 50-100 m. Tenen una forma allargada i són semitransparents, mancats d’escates, d’un color rosat pàl·lid que amb la llum pot prendre tota la gamma de colors de l’arc de sant Martí. No tenen aletes abdominals, però les pectorals són tan grosses que els cobreixen la meitat del cos. Obren una boca enorme per empassar-se Macrohectopus i Epischura, com també els seus propis alevins. Dybowski féu notar que, a diferència de la resta de peixos del Baikal, els Comephorus no fresen, sinó que pareixen larves vives (fins a 2 500 en el cas de C. baicalensis). Per reproduir-se, pugen a la superfície, fet imprescindible per tal que les larves trobin menjar en abundància, i les femelles adultes moren quan els joves han crescut. Els peixos d’aquest gènere constitueixen l’aliment bàsic de les foques, però no tenen interès per a la indústria pesquera perquè no formen aglomeracions suficientment compactes.
Tot i que els siberians anomenen el Baikal ‘la perla de Sibèria’ i se’n senten justificadament orgullosos, l’estat de les aigües i del territori circumdant no és exempt de problemes. Des del final dels anys seixanta funciona a la ciutat de Baikalsk una gran planta industrial que utilitza el llac com a font d’aigua neta per a fabricar cel·lulosa i hi aboca aigües residuals contaminades. Malgrat la protesta del món sencer, l’activitat de la planta continua provocant danys irreversibles a aquest llac únic al món. Que el llac formi part d’una reserva de biosfera reconeguda per la UNESCO no sembla que canviï gaire les coses.