El poblament humà de la taigà

La dificultosa implantació humana als boscos boreals

Als boscos densos i impenetrables de la taigà hi ha pocs espais que es puguin considerar apropiats per a l’agricultura o la pastura. Els hiverns, especialment a les àrees més septentrionals, són molt llargs i, per tant, el període de creixement de les plantes és forçosament breu. Aquestes circumstàncies han forçat els habitants de la taigà a viure de la cacera i la pesca durant milers d’anys. Aquest tipus d’economia caçadora requereix espais molt extensos i, per això, la densitat de població de la taigà ha estat sempre molt baixa. Encara actualment, en algunes regions, a una sola persona li corresponen de 10 a 50 km2, o fins i tot més. Únicament en aquelles zones on els humans s’han implantat de molt antic de manera estable i han talat una gran part del bosc —Escandinàvia i la part central de la Rússia europea— la densitat de població és superior (de 10 a 50 h/km2). L’accés a moltes zones de la taigà resulta extremament difícil a causa de les boscúries espesses i les torberes immenses, i per això la colonització s’ha fet principalment seguint els cursos fluvials, la major part dels quals discorren de S a N i són força cabalosos. Entre aquests rius es troben alguns dels més grans del món, com l’Obi, el Ienissei, el Lena, el Mackenzie i el Yukon, tots ells amb extenses conques i una gran xarxa de tributaris.

Malgrat aquestes condicions de relatiu aïllament, les fronteres dels boscos de la taigà no han romàs invariables. L’agricultura i la ramaderia, que nasqueren al Neolític, s’introduïren en aquest bioma amb força retard i, de fet, al començament de l’era cristiana, una part considerable de la població de la part europea del bosc boreal encara es dedicava predominantment a la caça i la pesca. A partir del I mil·lenni dC, l’agricultura i la ramaderia començaren a expandir-se, i amb l’arribada del II mil·lenni, la ràpida colonització russa amplià substancialment l’extensió de terreny conreat, fet que implicava també la instal·lació de molts poblats i ciutats sedentaris. Així, la superfície de boscos s’anà reduint gradualment per a quedar transformada en camps llaurats. Aquesta notable reducció de l’espai boscat del bioma no fou un fenomen aïllat, sinó que afectà molts espais densament forestats, entre ells Escandinàvia.

L’assentament humà a la taiga del continent eurasiàtic

Els humans arribaren a la taigà del continent eurasiàtic durant el Paleolític, abans de la darrera gran glaciació (Würm, Valdai), fa uns 100 000 anys, i el fet que a Iacútia, a Kamtxatka i a les coves dels Urals septentrionals s’hagin trobat testimonis paleolítics de la presència humana ho confirma. Les glaceres, però, empenyeren els humans cap al S i afectaren també la distribució de la fauna i la flora; el desplaçament del mamut, per exemple, que era amant del fred, des de l’Europa meridional i occidental cap a Mongòlia evidencia prou bé les influències de la darrera glaciació, que acabà fa uns 12 000 anys, sobre el clima i la vida dels humans paleolítics. D’aleshores ençà, tant el clima com la vegetació i la fauna adoptaren les característiques que presenten actualment.

La desaparició del glaç que cobria l’Euràsia septentrional coincidí amb una nova etapa del desenvolupament de la cultura primitiva dels humans. Fa aproximadament entre 14 000 i 9 000 anys, s’inicià el Mesolític, l’edat mitjana de la pedra. Els atuells i les armes de pedra es modernitzaren; s’inventaren l’arc i els esquís i es domesticà el gos. Nous hàbits culturals, per exemple la navegació, ajudaren els humans a fer-se seva la taigà; se suposa que al Mesolític ja es coneixia alguna forma de navegació i que això permeté el desplaçament de grups d’humans cap a l’interior de les boscúries per vies fluvials. Se sap també que aquest desplaçament des del S cap a la zona boreal continuà encara en períodes posteriors. A Euràsia, el límit septentrional que separa les àrees poblades per les tribus del Neolític i del Mesolític coincideix pràcticament amb els confins septentrionals de la taigà i, en aquesta zona, els arqueòlegs no han trobat cap testimoni d’una agricultura primitiva.

La distribució de la població humana de la taigà d’Euràsia té una història complicada. Només alguns dels pobles que actualment hi viuen es poden relacionar directament amb els que hi vivien antigament. Per exemple, se sol considerar els kets (o ostiacs del Ienissei), avui un poble d’unes 1 200 persones instal·lat a les conques mitjana i inferior del Ienissei, com la romanalla d’un poblament anterior que podria remuntar-se a l’època dels primers assentaments humans a Amèrica de pobladors procedents de Sibèria. Per altra banda, sembla que els avantpassats dels evenkis (un poble tungús) havien viscut durant el Neolític entre el llac Baikal i la serralada del Saian oriental. En qualsevol cas, és segur que no s’instal·laren als il·limitats espais de la taigà siberiana fins al començament de l’era cristiana, quan ja s’havia domesticat el ren. En el seu avançament cap al N assimilaren nombrosos grups de la població anterior, particularment els iukaguirs. Alguns pobles úgrics, concretament khantis i mansis, també arribaren des del SW a les conques mitjana i inferior de l’Obi. L’origen dels iacuts també està lligat al desplaçament cap al N, fa uns 1 800 anys, de grups de llengua turquesa que s’haurien barrejat amb la població local. La població nouvinguda portà amb ella la llengua turquesa i una nova forma d’economia per a la zona: la ramaderia equina i bovina. L’origen dels dolgans, tungusos influïts per iacuts i russos, també és recent. No tots els desplaçaments, però, s’han fet de S cap a N, a favor del curs dels rius. Els samis de l’Europa septentrional, al I mil·lenni de l’era cristiana, vivien en àrees més orientals de les que ocupen actualment, i el mateix es pot dir dels selkups. Per contra, els khantis i els mansis habitaven zones més al SW del territori que ara ocupen.

Els pobles que resideixen a les regions boreals d’Europa es començaren a conformar al voltant dels segles IX-X. A Escandinàvia, els suecs s’unificaren en un sol reialme entre el segle VI i el VIII, i els noruecs ho feren al segle IX. Uns i altres, indoeuropeus parlants de llengües germàniques, eren pobles d’agricultors i gent de mar que també practicaven una certa ramaderia transhumant i tenien una organització social de tipus tribal. En els segles que seguiren les respectives unificacions, els navegants suecs i noruecs protagonitzaren gestes remarcables per tot l’oceà Atlàntic (poblament i colonització de les illes Fèroe i Shetland, d’Islàndia, de Grenlàndia i també d’alguns assentaments en terra ferma a l’Amèrica del Nord) i els grans rius de la regió oriental d’Europa (on contribuïren a la creació de principats, com els de Novgorod i Kíev, arrel històrica de l’expansió ulterior de Rússia cap al N d’Euràsia).

La població de la taigà escandinava la completen finesos i samis, tots ells parlants de llengües finoúgriques, que pertanyen al grup de les llengües uràliques. Genèticament, fins fa poc s’havia considerat que la població finesa tenia substrat europeu amb una influència asiàtica relativament limitada i recent. Estudis actuals de DNA, tant nuclear com mitocondrial, associen els finesos amb altres poblacions europees de parla indoeuropea i els separen dels altres pobles parlants de llengües uràliques, contradient així la noció tradicionalment acceptada de l’existència d’una regió finoúgrica al NE d’Europa, des d’Escandinàvia fins als Urals.

A banda dels samis, els pobles finoúgrics de la taigà de la part europea de la Federació Russa, com carelians o komis, també són lingüísticament propers als finesos. A l’E dels Urals, a la Sibèria occidental, més concretament a la conca del riu Obi, hi viuen els pobles úgrics, khantis (o ostiacs) i mansis (o voguls), per una banda, i els selkups, que parlen llengües samoiedes, per l’altra. A la Sibèria central i oriental, ocupant la zona que va des del Ienissei fins a la mar d’Okhotsk, s’hi instal·laren els evenkis, de parla tungusa, i a la conca del Lena els iacuts, de parla turquesa. Un parell de casos especials d’aïllament lingüístic són el de l’ainu, per una banda, i el de la llengua ket, per una altra. Els ainus habiten actualment el N de l’illa japonesa de Hokkaid¯o i la zona S de l’illa russa de Sakhalin, però en el passat ocuparen molt probablement una gran part de l’arxipèlag japonès; l’ainu, la seva llengua, tendeix a relacionar-se normalment amb un grup de llengües altaiques remotes, a diferència de la ket, que malgrat que algunes opinions afirmen que té característiques relacionables amb les llengües sinotibetanes, sembla que és realment una llengua sense cap filiació lingüística clara. Les parles fineses, úgriques i samoiedes s’apleguen en una mateixa família, la de les llengües anomenades uralianes. Aquestes llengües estan emparentades, encara que el grau de parentiu és molt llunyà, amb les altaiques (tunguses, turqueses i mongoles), de manera que alguns lingüistes les consideren integrants d’una única família lingüística, la uraloaltaica. En tot cas, classificacions a part, és evident que els pobles que parlaven aquestes llengües vivien, uns milers d’anys enrere, a tocar els uns dels altres.

L’assentament humà a la taiga del continent americà

L’assentament humà a la zona actual del bosc boreal s’inicià després de la desaparició de les glaceres, que començaren a recular cap al N fa aproximadament 11 000 anys. El territori septentrional de l’actual Canadà s’acabà d’alliberar del glaç fa uns 7 000 anys i els grups humans que colonitzaren l’espai actual del bioma a l’Amèrica del Nord foren principalment els ancessors dels actuals pobles atapascans i algonquins. La seva economia es basava fonamentalment en la cacera del caribú i de l’ant, i també es dedicaven a la pesca en els rius i en els grans llacs, tot això sense deixar d’explotar tota una varietat d’altres recursos naturals, principalment fruits boscans i arrels. En els segles posteriors, encara que molts pobles més meridionals de l’Amèrica del Nord arribaren a conèixer l’agricultura, a la major part dels boscos boreals, aquesta continuà essent desconeguda, i els pobles que els habitaven mantingueren la seva economia ancestral basada en la caça i la pesca.

La història dels aborígens dels boscos boreals nord-americans conegué, indubtablement, desplaçaments tribals reiterats cap a nous territoris abans de la colonització europea. Així, per exemple, sembla que els algonquins aparegueren a la península del Labrador relativament tard, i que en fer-ho desplaçaren una població que hi era assentada de més antic. Probablement, el seu territori originari era la regió dels Grans Llacs. En qualsevol cas, a l’inici de la colonització europea els boscos boreals d’Alaska i el Canadà eren habitats per pobles de caçadors i pescadors, atapascans cap a l’W i algonquins cap a l’E. Els diferents pobles atapascans parlen llengües del grup na-dené molt properes entre si. Tant les afinitats lingüístiques com diverses dades genètiques configuren els pobles na-dené com un bloc força diferenciat de la resta de pobles autòctons americans. Alguns lingüistes remarquen la semblança de les llengües na-dené amb les esquimoaleutes, i també s’ha assenyalat el seu parentiu llunyà amb les llengües uraloaltaiques i fins i tot amb les indoeuropees, però aquest extrem és altament especulatiu.

La conformació d’una cultura de la taigà

Els diversos grups d’habitants de la taigà desenvoluparen cultures pròpies que reflectien les particularitats de la vida al bosc, i que es caracteritzaven principalment per la seva adaptació a les condicions naturals sense intentar transformar l’ambient. La base econòmica eren la caça i la pesca, i ni la producció d’aliments ni la de cap altre producte imprescindible entraven en el sistema econòmic. A diferència dels agricultors i ramaders primitius, els aborígens de la taigà no tenien gairebé cap possibilitat de millorar la producció dels animals i les plantes, dels quals obtenien els recursos alimentaris. A l’espai forestal, prenien allò que els donava la naturalesa però respectant una sèrie de normes implícites: no es podien matar més animals dels necessaris, no es podien caçar els animals joves i no es podia matar un animal sense aprofitar-lo íntegrament. El mateix sentit protector es manifestava envers els arbres; per fer llenya només plegaven la fusta seca i intentaven no talar els arbres joves. Aquesta percepció tan ponderada del món no es fonamentava només en càlculs pràctics, sinó també en conceptes religiosos que no establien fronteres entre el món dels humans i el dels animals i les plantes. Els indis americans es caracteritzaven per la creença en un ‘pare cel’ i una ‘mare terra’ que permetien explicar la resurrecció anual de la naturalesa. Tots els pobles de la taigà creien en l’existència d’esperits ‘amos’ dels animals, i així, per exemple, a tot arreu es respectava de manera especial l’ós, respecte que es manifestava en les festes que li eren dedicades i amb la mort ritual de l’animal. De l’antiguitat d’aquest culte a Europa, en donen testimoni les troballes arqueològiques, que el remunten a l’època del Neolític.

La cultura dels caçadors i els pescadors de la taigà no ha romàs invariable al llarg del temps. Ben al contrari, gairebé tots els habitants del bosc boreal d’Euràsia, inicialment caçadors, han acabat practicant la cria del ren. Tot i que no se sap exactament quan començà aquesta activitat, hi ha diverses hipòtesis sobre l’inici de la domesticació d’aquest animal: una d’elles suggereix que això ja hauria succeït abans del Neolític, però la més convincent és la que afirma que la cria del ren nasqué en els primers anys de l’era cristiana, bé en un punt concret, presumiblement les serralades de l’Altai i els monts Saian, bé en diversos centres de la tundra àrtica i la taigà.

Els pobles caçadors dels boscos boreals eurasiàtics

La caça era la forma de subsistència fonamental de la majoria dels pobles dels boscos i les tundres boscades de la Sibèria oriental, des del Ienissei fins a la mar d’Okhotsk. Els caçadors de la taigà siberiana menaven un tipus de vida nòmada i criaven rens, animal que utilitzaven principalment com a mitjà de transport i com a muntura. Encara avui dia, en algunes regions, els evenkis cacen esquirols cavalcant sobre un ren; des de fa un segle, però, sovint el substitueixen pels esquís, perquè quan la neu comença a caure en abundància l’animal s’enfonsa molt, es cansa ràpidament i es fa difícil cavalcar. A l’hivern, en efecte, la neu constitueix un obstacle per als desplaçaments d’humans i animals, fins i tot per als gossos. Això explica que, després d’una bona nevada, els aborígens de la taigà surtin a caçar sense gossos.

La constant mobilitat de la vida del caçador feia que s’hagués d’acontentar amb habitatges lleugers i senzills, que es poguessin muntar fàcilment i que normalment consistien en una carcassa de perxes coberta per pells d’animals o escorça de bedoll. Quan abandonava el campament, el caçador solia deixar també les perxes, i en tallava de noves al lloc següent on acampava. Per passar la nit mentre es feia camí es feien refugis temporals. Així, els algonquins, per exemple, construïen pantalles amb matolls per protegir-se del vent, i les cobrien amb branques de coníferes. Si havien de passar una nit al ras, a l’hivern, feien clots a la neu; si el gruix de neu era insuficient, n’apilaven un munt fins que s’hi podia excavar una obertura de la mida adequada i tapaven la sortida amb pells. És interessant remarcar que els khantis construïen refugis semblants: també apilaven la neu i hi obrien un forat per un costat. Al terra, hi estenien branques d’avet, i apuntalaven el sostre de la cova amb els esquís, que es podien enretirar després, quan la neu es gelava. Atesa la seva popularitat, sembla molt probable i plausible que la tècnica de construir refugis a la neu es remunti al Paleolític.

A més d’aliment, la caça proporcionava pells per al comerç. Els caçadors recorrien a peu territoris d’entre 50 i 100 km2. Cada caçador tenia rutes pròpies —que podien variar— per les quals recorria entre 12 i 15 km diaris amb els esquís (entre 8 i 10 km si es caçava en família) i inspeccionava una franja de bosc d’una amplada d’uns 200 m. Al llarg de l’hivern, un caçador arribava a recórrer fins a 1 500 km; si li calia anar molt lluny era preferible desplaçar tot el nucli familiar. Cada adult arrossegava, amb ajuda de gossos, un trineu amb l’aliment, les propietats i les criatures més petites, amb el benentès que, a partir dels cinc anys, tots els nens i les nenes sabien moure’s amb els esquís. Amb ajuda dels rens, els evenkis arribaven a explotar terrenys de caça de 400 a 500 km2, però no a tota la taigà hi havia rens; al territori on vivien la major part dels kets, per exemple, no n’hi havia en absolut, així com tampoc a la zona dels iukaguirs o entre determinats grups d’evenkis. En aquest cas, a l’hivern els caçadors recorrien a peu els seus terrenys de caça, i a l’estiu ho feien en barques que, quan havien d’anar a contracorrent, arrossegaven amb una sirga.

L’estació més favorable per a la cacera era l’hivern. A l’estiu, en canvi, els caçadors de la taigà siberiana, a banda de la caça, s’ocupaven amb la pesca. Aquesta alternança estacional entre pesca i caça determinava el ritme de la vida nòmada. Així, els evenkis, per exemple, a l’estiu es traslladaven cap a les riberes dels rius, i a la tardor tornaven a la profunditat de la taigà. El manteniment dels rens exigia un canvi periòdic de pastures, de manera que, al llarg de tot l’any, els caçadors anaven recorrent els seus territoris, i normalment ho feien en grups reduïts formats per algunes famílies. Solien quedar-se entre dos i tres dies i una o dues setmanes en un mateix lloc, però de vegades, a l’estiu, els períodes de permanència en un indret determinat eren més llargs i els assentaments estaven formats per grups més nombrosos, de fins a deu txums (les cabanes còniques, recobertes de pells de ren o d’escorça de bedoll que els servien d’habitatge), és a dir, unes 40 o 50 persones.

Els pobles pescadors dels boscos boreals eurasiàtics

Entre els pobles que basaven la seva economia en la pesca hi havia els khantis, una part important dels mansis i els selkups meridionals. Un 60% dels recursos els obtenien de l’activitat pesquera, mentre que la caça tot just els en proporcionava el 30%. Les troballes arqueològiques permeten afirmar que, a la zona de la taigà, hi vivien pescadors de vida sedentària que habitaven coves properes a les ribes dels rius des del Neolític. Si s’ha de jutjar per la forma de vida d’alguns khantis que, encara actualment, disposen de quatre assentaments, un per a cada estació i cada un amb un determinat tipus d’habitatge, la vida sedentària d’aquests pobles pescadors era, si més no, força peculiar.

Als assentaments d’hivern, separats dotzenes de quilòmetres entre ells, s’hi aplegaven unes deu famílies, en cap cas més de 17, és a dir, un màxim de 150 a 170 persones; els habitatges, proveïts de grans espais subterranis, eren sòlids i construïts per durar molts anys. A la primavera, els khantis, els mansis, els selkups i els kets, es traslladaven a assentaments especialment habilitats per a passar aquesta estació i hi romanien al voltant d’un mes, en grups d’una, dues o tres famílies. Aquesta reducció del nombre de membres d’un grup respecte al de l’hivern té una explicació senzilla: s’intentava evitar la sobreexplotació dels recursos. L’indret preferit pels pescadors per a passar l’estiu eren les ribes dels rius, però només aquelles que eren obertes al vent, perquè aquest els protegia dels mosquits. Més tard, quan queia la primera nevada, el pescador es convertia en caçador i se n’anava cap a la seva isba (cabana construïda amb troncs) de caça, on ja havia acumulat provisions per a la hivernada.

De vegades, el caçador marxava cap al seu terreny de cacera sense la família, i vivia a l’isba durant setmanes i fins i tot mesos en completa soledat. Això no obstant, aquesta no era la norma general; la temporada de caça tenia més èxit si l’home s’emportava la dona i els fills, que alhora eren els seus ajudants. A més, la presència de la família li permetia concentrar-se en la captura d’animals perquè l’alliberava de molts treballs complementaris. A banda dels evenkis, els grups més septentrionals dels komis també construïen, tradicionalment, cabanes per a la caça —ja que aquesta activitat tenia un paper fonamental en la seva economia— i les utilitzaven igualment per a descansar, escalfar-se, dormir i guardar-hi les provisions.

Els pobles caçadors i pescadors de la taigà nord-americana

Amb els indis del bosc boreal de l’Amèrica del Nord no és possible fer la distinció entre pescadors i caçadors. En primer lloc, no sempre hi ha testimonis fiables del caràcter de l’economia de les tribus índies abans de l’arribada dels europeus. En segon lloc, amb l’inici de la colonització europea, es produïren diverses transformacions en la vida econòmica dels aborígens de la taigà. I en tercer lloc, en determinats períodes, la temporada de caça i la de pesca tenien si fa no fa la mateixa importància econòmica per a molts grups, i, a més, la correlació entre ambdues activitats en cada moment podia canviar. Per aquests motius, dir que la vida dels indis de la zona boreal estava basada en la caça i la pesca és força més adequat que citar només una activitat o l’altra, amb el benentès que el paper de cada una era diferent en cada poble.

Els mitjans de subsistència dels atapascans septentrionals durant el període precolonial provenien bàsicament de la pesca, tot i que en una part considerable de la conca del riu Mackenzie i en la regió de les serralades d’Alaska la caça també tenia un paper econòmic cabdal. A les costes de la badia de Cook i a la conca del riu Susitna, on viuen els tanaines, la major part de l’aliment s’obtenia amb la captura d’animals marins, juntament amb la de grans mamífers terrestres. A les conques dels rius Yukon, Kuskokwim i Cooper la pesca era, i en part encara és, la font principal de subsistència, però l’aparició dels europeus donà una gran empenta a la caça com a activitat per a aconseguir pells, cosa que permetia als indis d’adquirir productes europeus. La importància de la pesca, en conseqüència, disminuí i, al final del segle XVIII, la caça ja s’havia convertit en l’activitat més important per a la majoria dels atapascans septentrionals, tant per les pells com per la carn.

Per a les tribus algonquines de la península del Labrador, els montagnais, els naskapis i els crees, la caça ja tingué segurament molta importància abans de l’arribada dels europeus. En canvi, uns altres algonquins, els ojibwes del Nord, que eren bàsicament pescadors durant el període anterior a la colonització, canviaren parcialment l’orientació de la seva economia pel comerç de pells. A tota la península hi havia un únic ritme econòmic estacional: a l’estiu tenia preferència la pesca, mentre que a l’hivern l’activitat predominant era la caça. Naturalment, ni l’una ni l’altra no s’interrompien al llarg de tot l’any, però en cada estació es caçava o pescava una espècie o grup concret d’animals. Així, des del final de la primavera fins a la tardor es caçaven ocells aquàtics, i la tardor era també una època ideal per a la caça d’ungulats, que es feia en grups, conduint els animals a un tancat; a l’estiu es caçaven els caribús als guals dels rius, activitat que es duia a terme amb barques. Tot i que la pesca era preferentment estival, a l’hivern també es pescava, especialment quan la caça era poc afortunada.

Aquest ritme estacional comportava canvis en la forma de vida. A l’estiu, els indis vivien en campaments sedentaris emplaçats als terrenys de pesca. A l’hivern, i de vegades també des de mitja tardor a mitja primavera, dintre dels límits de territoris determinats, duien un tipus de vida nòmada, en grups familiars reduïts formats com a màxim per una cinquantena de persones; en els anys desfavorables per a la caça, els grups es limitaven encara més. Per a la caça i la pesca col·lectives, es reunien temporalment un cert nombre d’aquests grups per un període que anava d’alguns dies a algunes setmanes, després del qual es tornaven a separar. En resum, es pot afirmar que tant a Euràsia com a l’Amèrica del Nord, les comunitats dedicades bàsicament a la pesca també compartien la peculiar cultura dels caçadors de la taigà, ja que segons l’època de l’any o els canvis de situació el caçador esdevenia pescador i el caçador pescador.

La presència humana actual

Actualment, a Euràsia i l’Amèrica del Nord la població del bioma està majoritàriament representada pels descendents dels immigrants europeus; els descendents dels antics habitants autòctons de la regió han esdevingut minories insignificants. Al Canadà, els indis representen tot just el 5% de la població del país, encara que a les regions corresponents al bioma de la taigà la proporció és sensiblement més alta (un 15% al territori del Yukon i d’un 10 a un 12% als territoris del NW). A Alaska la població índia constitueix aproximadament un 3% del total, al qual s’ha de sumar un altre 3% d’inuits que viuen a les àrees litorals. Els descendents dels pobles autòctons de la Rússia septentrional i de Sibèria són força minoritaris i només els carelians, els komis, els iacuts i els evenkis superen el 15% de la població total de les respectives repúbliques autònomes; en el cas de l’Okrug Autònom dels Evenkis, especialment nombrosos, aquests són fins i tot majoritaris. Per a les altres ètnies, però, el percentatge oscil·la sempre entre el 0,08 i el 6%.

La població de la taigà a Euràsia

En els darrers segles, i sobretot a partir del XVII i el XVIII, s’han instal·lat a la taigà eurasiàtica pobles de diferents ètnies, principalment eslaus, i d’aquests, la majoria russos; dels 11 milions de persones que viuen en tota la zona de la taigà, la tundra, i a l’estepa i muntanyes de Sibèria, la majoria són russos i ucraïnesos. A Escandinàvia, per altra banda, hi ha avui dia uns 4 milions de noruecs, 8 de suecs i 5 de finesos, encara que bona part d’aquesta població viu fora del bioma de la taigà.

La població d’origen indoeuropeu habita majoritàriament les ciutats. A Escandinàvia, per exemple, entre el 60 i el 65% dels habitants es concentren a les àrees urbanes. A Sibèria, la població d’origen eslau també viu majoritàriament a les ciutats i als nous pobles urbanitzats (Surgut, Nijnevartovsk, Meguion, Urai, Mirni i altres). Segons l’escala de la taigà siberiana, es tracta de ciutats immenses, ja que, per exemple, en tot l’Okrug Autònom dels Khantis i els Mansis els anys trenta només hi habitaven 50 000 persones i, actualment, només a Surgut ja n’hi viuen més de 200 000. Les característiques culturals d’aquesta població immigrada o descendent d’immigrats recents representen la civilització urbana moderna, és a dir, els seus trets fonamentals són el cosmopolitisme i la manca d’especificitats ètniques manifestes. Els descendents dels pobladors autòctons de la taigà anteriors a la colonització europea, en canvi, encara conserven moltes peculiaritats de la seva cultura tradicional.

Entre la taigà i la tundra d’Escandinàvia i de la península de Kola viuen els samis (aproximadament 32 000), que continuen conservant, en major o menor grau, la seva ocupació tradicional: la cria del ren. Entre els carelians (més de 100 000 persones entre Rússia i Finlàndia), en canvi, la caça subsisteix com a activitat econòmica preferent i el mateix passa entre els komis (unes 24 500 persones, la majoria a la República de Komi, a la part europea de la Federació Russa i la resta en altres districtes de la Federació). Exceptuant els iacuts, que són més de 250 000, la resta de pobles de la taigà asiàtica formen poblacions poc nombroses: els evenkis són poc més de 30 000, els khantis uns 22 000, els ainus uns 16 500, els mansis, poc més de 8 000, els selkups, 3 500, i els kets tot just superen el miler.

Tanmateix, la població indígena de Sibèria encara conserva tota una sèrie de tradicions culturals pròpies. En l’esfera domèstica, utilitzen alguns recursos tradicionals per a elaborar productes naturals i en l’esfera social, es mantenen molts costums antics, especialment els relacionats amb els rituals de naixement i enterrament i amb la separació de clans. Malgrat que el cristianisme fou introduït a Sibèria durant els segles XVII i XVIII, la vida dels habitants autòctons seguí dominada per moltes creences i costums ancestrals, com per exemple el xamanisme o celebracions paganes com la festa de la primavera “isiakh” dels iacuts o la festa de l’ós dels khantis i els mansis. Així, a l’inrevés que en les dècades precedents, caracteritzades per una urbanització creixent i el trasllat de la població a les ciutats (a Iacútia, per exemple, la proporció de població urbana passà del 56 al 61% entre el 1970 i el 1979 i entre els pobles del N, khantis, evenkis i altres, arribà al 26% l’any 1989 després d’haver augmentat d’un 16% des del 1959 i d’un 8% des del 1970), així com per l’aculturació generalitzada i el predomini de la llengua russa, i pel nombre creixent de matrimonis interètnics, a partir de la caiguda del règim soviètic s’ha accentuat l’afermament i la consolidació de les identitats ètniques.

A partir de la caiguda de la Unió Soviètica, l’any 1991, entre els diferents pobles de la Federació Russa s’ha engegat un procés de recuperació de les tradicions culturals i de l’estatusde les llengües nacionals. Els pobles autòctons de Sibèria han creat associacions a nivell regional i de tota la Federació, en les quals són representats els pobles de la taigà i la tundra de més feble efectiu demografic (nenets, khantis, evenkis); alguns membres d’aquestes associacions han aconseguit arribar a diputats a l’Assemblea Federal, des d’on defensen els interessos de llurs pobles. Pertot arreu es reforça el moviment per a la creació de comunitats de pobles aborígens del N i, per a aconseguir-ho, cal engegar un procés de distribució de terres on es pugui practicar la cria del ren, la caça i la pesca; de moment, però, encara que ja s’estan elaborant lleis que regulin la privatització de la terra, aquesta encara és arrendada.

La població de la taigà a l’Amèrica del Nord

També a Amèrica, on la colonització començà al segle XVII, la població de la taigà és predominantment d’origen europeu. Per una banda els francesos iniciaren el seu assentament des de la vall del Sant Llorenç, on el 1608 havien fundat la que més tard seria la ciutat de Quebec, mentre que els anglesos creaven, el 1670, la Hudson Bay Company, que gaudí durant més de dos segles del monopoli canadenc del comerç de pells, i que començà les seves activitats implantant factories a les costes de la badia de Hudson, on intercanviava pells per productes europeus amb els indis. Francesos i anglesos competiren més d’un segle pel control d’aquest comerç als boscos del NW, fins que durant la Guerra dels Set Anys (1756-63) la colònia de Nova França (que s’estenia a les vores del llac Ontàrio i a banda i banda del riu Sant Llorenç fins a la badia del mateix nom) passà a tenir sobirania britànica. Tanmateix, en aquella època la població d’origen francès ja era relativament nombrosa i es resistí a l’assimilació pels nous colons britànics. De fet, a banda d’altres minories prou nombroses que conserven en major o menor grau la seva identitat —com els ucraïnesos o alguns grups d’origen asiàtic—, els quebequesos o francocanadencs han mantingut i defensat fins avui la seva realitat diferencial. A Alaska, colonitzada inicialment pels russos però comprada pels Estats Units el 1867, la població d’origen europeu és molt heterogènia i, més recentment, s’hi ha afegit un contingent d’immigrants d’origen asiàtic.

La població índia dels boscos boreals de l’Amèrica del Nord es reparteix, atenent criteris ligüístics, en dos grans grups: a l’W i el N es concentren prop de 30 000 atapascans, i a l’E i al S hi ha prop de 100 000 algonquins. A Alaska es compten entre 6 000 i 7 000 atapascans, menys de la meitat dels quals conserven les respectives llengües; els més nombrosos (uns 2 200) són els koyukons, que viuen a la conca del Koyukuk, afluent per la dreta del Yukon, i a la conca mitjana d’aquest últim, i els seus veïns pel NE, els kutchins o “gwich’in”, que sumen unes 2 600 persones repartides entre Alaska i el territori canadenc del Yukon. Els kutchins són els més septentrionals dels atapascans i possiblement els que més bé preserven les seves tradicions i la seva llengua.

Els atapascans del bosc boreal canadenc, que com ja s’ha dit són uns 30 000, es reparteixen entre els territoris del Yukon i del NW, per una banda, i les províncies limítrofes de la Colúmbia Britànica, Alberta, Saskatchewan i Manitoba, per una altra. Al territori del Yukon n’hi habiten entre 3 500 i 4 000 i els més nombrosos (uns 1 500) són els tutchones, que viuen al SW d’aquesta zona, i els ja esmentats kutchins de més al N. A la província de la Colúmbia Britànica viuen els sekanis, els tahltans, els carriers, els chilcotins, una fracció dels beavers, el gruix de població dels quals viu a Alberta, i una part dels kaskes i dels tagishos, que habiten també la regió meridional del territori del Yukon; tots plegats sumen poc més de 6 000 persones i, excepte els sekanis i els tahltans, que gairebé l’han abandonat, tots conserven ben viu encara l’ús de les seves llengües. Prop de la meitat dels atapascans del bosc boreal de l’Amèrica del Nord, però, habita els territoris nord-occidentals i les regions limítrofes de les províncies canadenques d’Alberta, Saskatchewan i Manitoba; allí viuen els slaves, els dogribs i els chipewyans, que sumen entre tots més de 12 000 persones, la majoria de les quals (més de 10 000) parlen actualment la pròpia llengua.

Al S i a l’E dels chipewyans, en una àmplia franja que va des del NW d’Alberta fins a la badia de Hudson i es prolonga més enllà, cap a l’W de la península de Labrador, al NW del Quebec, hi viuen els crees (més de 65 000, fora i dintre del bioma), indis de parla algonquina, més de les tres quartes parts dels quals conserven la seva llengua. Al S dels crees, des del Saskatchewan occidental fins al SE d’Ontàrio viuen els ojibwes, que són més de 95 000 en total (fora i dintre del bioma), dels quals 50 000 conserven la pròpia llengua. Ni tots els crees ni tots els ojibwes viuen a l’àmbit dels boscos boreals, sinó que algunes de les tribus dels crees i dels ojibwes occidentals ja havien adoptat les formes de vida dels pobles de les praderies al començament del segle XIX, potser abans i tot, allunyant-se així dels boscos que foren el bressol de la seva cultura ancestral i convertint-se en enemics jurats dels pobles siouxs veïns, amb els quals hagueren de compartir més tard les dissorts derivades de l’arribada dels colonitzadors europeus, que els anorrearen gairebé completament per acabar recloent-los en reserves. Més cap al N del Quebec, en ple bosc boreal viuen, a més dels crees orientals, els montagnais (uns 9 000, dels quals uns 7 000 mantenen viva la llengua) i els naskapis (que no arriben als 800, dels quals, poc més de la meitat mantenen l’ús de la seva llengua); són aquests, probablement, els pobles algonquins que més bé conserven les seves tradicions. En qualsevol cas, el pes demogràfic dels pobles algonquins en el conjunt dels pobles indis canadencs, superior al de qualsevol altre grup, també es tradueix en un pes significatiu en la vida social i política del Canadà contemporani, fins al punt que la llengua ojibwa ha esdevingut una mena de lingua franca entre tots els pobles indígenes del Canadà.

De tots aquests grups indis que viuen a la zona de la taigà, una part viuen en reserves, i alguns continuen portant una vida seminòmada com la dels antics pobles caçadors i pescadors de la taigà. La majoria, tanmateix, s’han allunyat considerablement de l’economia, la cultura i la forma de vida tradicionals i viuen en cases modernes on, per norma general, gaudeixen de totes les comoditats; vesteixen a la moda, s’alimenten de productes comprats a les botigues i utilitzen mitjans de transport moderns. Això no obstant, conserven alguns elements aïllats de les seves tradicions com un símbol de fidelitat als orígens ètnics: les típiques jaquetes de camussa amb serrells, diferents ornaments i calçat de tipus mocassí. També està molt desenvolupada la producció i la venda de records per als turistes que visiten les reserves o els parcs nacionals veïns. Aquests records no són només reproduccions d’objectes tradicionals, sinó que se n’han creat de nous per al turisme (models de “wigwams”, barques, pipes, escultures d’esteatita, ornaments de plomes per al cap, etc.). Encara s’utilitzen els habitatges estacionals i portàtils (tipi, “wigwam”), que es planten als poblats per viure-hi o senzillament amb finalitats decoratives. Els intents de convertir els indis al cristianisme han tingut un èxit molt relatiu, ja que la majoria han conservat les creences dels seus avantpassats o han adoptat creences sincrètiques en les quals es barregen elements cristians i elements de la religiositat tradicional dels pobles indis.

Les condicions de vida a les reserves, tanmateix, són un entrebanc per al desenvolupament de moltes comunitats índies. Encara els anys vuitanta, el nivell de vida del 80% dels indis d’Alaska i del Canadà estava per sota del que es considerava el nivell de pobresa, i durant les tres darreres dècades han protagonitzat un veritable èxode, traslladant-se des de les reserves als pobles grans i a les ciutats per buscar feina. La vida fora del seu medi habitual afavoreix la pèrdua de les tradicions i de la pròpia identitat cultural, però la incorporació dels indis a la vida de la societat moderna ha tingut, tanmateix, un efecte considerablement estimulador de la seva consciència nacional, dels seus esforços per consolidar-la i de la lluita pels propis drets i per la conservació de la cultura ancestral. Els indis d’Alaska i del Canadà participaren activament en la Conferència Internacional de les Organitzacions No Governamentals contra la discriminació de les poblacions indígenes del continent americà (Ginebra, 1977), on es reconegué que existia una explotació i una discriminació econòmica de les poblacions indígenes, en les quals el percentatge d’aturats era superior al del conjunt nacional, els sous eren més baixos i les condicions d’habitatge bastant pitjors que les de la resta de la població. A més, es constatà que entre els indis l’índex de mortalitat era extraordinàriament alt, si més no, molt per damunt de la mitjana nacional, i la qualitat dels serveis mèdics als quals tenien accés era clarament deficient.

Salut i malaltia a la taigà

Entre els aborígens de la taigà eren famoses i legendàries la senzillesa i la frugalitat de la vida dels evenkis, i també la seva capacitat de resistir uns quants dies sense menjar, fins i tot en temps de glaçades severes, conservant sempre l’energia i els ànims. Un caçador evenki, gràcies a la seva preparació, podia arribar a recórrer 100 km al dia bosc a través. Aquesta preparació s’iniciava amb el naixement: a Sibèria, el nadó venia sovint al món enmig del fred, mentre la seva mare seia vora la foguera o era a mig camí cap a un nou lloc d’acampada. Era costum de refregar el cos del nadó amb neu abans que la mare se’l posés al pit per donar-li escalfor; naturalment, no era gens estrany que tant la mare com el fill morissin. Encara avui, entre les poblacions indígenes de la zona de la taigà siberiana, la mortalitat infantil és dues vegades més alta que la de la mitjana de la Federació Russa.

La higiene insuficient i la fatiga excessiva

L’absència de la higiene més elemental (que no és gens fàcil de mantenir quan es duu un tipus de vida nòmada) afavoria la difusió de moltes malalties. Les peculiaritats de la forma de vida dels pobles de la taigà provocaven sovint infestació per paràsits i helmints per via digestiva: un règim alimentari a base de peix cru o semicru compensava certament la insuficiència de vitamines i evitava l’escorbut, però no l’opistorquiasi causada per alguns trematodes (Opisthorchis) i altres parasitosis.

Les dones d’alguns pobles de la taigà siberiana, com evenkis o iacuts, patien una malaltia que es considerava específica del sistema nerviós i que s’anomenava “emiriak” o histèria polar. Aquesta malaltia, considerada obra dels esperits, es caracteritzava per una reacció aguda dels malalts al soroll, que els feia tremolar com si tinguessin febre, i també per un comportament estrany. A més, durant molt de temps es postulà que la malaltia era provocada pels esforços físics continuats o per la precocitat de l’activitat sexual; fins i tot s’havia atribuït a la freqüència d’embarassos i els prolongats períodes de lactància (fins a 5 o 6 anys). En realitat, es tractava de manifestacions derivades d’una avitaminosi D. Els homes n’estaven menys afectats, però també podien presentar algunes manifestacions.

Les malalties importades

Abans de la colonització, la població de la taigà no coneixia la verola, el tifus o el còlera, de manera que no havia desenvolupat mecanismes d’immunitat contra aquestes malalties. Però ja Gmelin (1788-1853), que a més de naturalista era metge, esmentà en els seus escrits la incidència de la verola i el xarampió entre els tungusos, i l’elevada taxa de mortalitat que comportaven aquestes malalties, juntament amb la hidropesia i la tisi. S’hi poden afegir el reumatisme, no esmentat pel naturalista alemany però inevitable en condicions de fred i humitat extrems, i la sífilis, que aparegué amb l’arribada dels europeus.

Però la plaga més terrible de les que portaren els colonitzadors fou l’alcoholisme. Els pobles de la taigà no tenien begudes alcohòliques pròpies, de fet, la insuficiència d’aldehid deshidrogenasa, enzim que degrada l’acetaldehid produït a partir de l’etanol, és força més freqüent que entre la població europea. Així, condicionats genèticament per aquesta deficiència congènita, els autòctons de la taigà i de la tundra presenten una baixa tolerància a l’alcohol. La freqüència dels suïcidis o actes delictius entre aquestes poblacions induí l’administració tsarista a proclamar edictes severs a Sibèria, que prohibien als comerciants de vendre ‘begudes calentes’ als aborígens a canvi d’un tribut (“iasak”) en pells. La prohibició, però, fou inútil, ja que en les cultures de la taigà no hi havia cap norma tradicional que impedís el consum d’alcohol, encara que els autòctons més assenyats intentaren oposar-se a la introducció de begudes alcohòliques. Més tard, durant els segles XVII i XVIII, s’inicià el costum d’emborratxar els autòctons per tal de robar-los. Finalment, l’esfondrament del seu món tradicional ha fet que la tendència a l’alcoholisme no hagi deixat d’augmentar entre els pobles de la taigà durant tota la segona meitat del segle XX.

La poderosa invasió de la civilització tecnològica durant tot aquest segle, desafortunadament, no ha fet sinó provocar greus problemes socials a la població indígena que, al seu torn, s’han traduït també en problemes de salut. A Sibèria, per exemple, per tal de familiaritzar els habitants de la taigà amb la cultura moderna, s’introduí un sistema d’escolarització en internats on els nens —sovint procedents de llocs remots on no era possible anar a escola— estudiaven allunyats de l’entorn familiar i de la seva forma de vida tradicional. Aquest distanciament del que era el seu medi és causa d’un desarrelament social molt acusat entre els membres més joves d’aquests pobles, que sovint els condueix a l’alcoholisme i a la marginació. Afeccions com la tuberculosi i les malalties cardiovasculars tenen una gran incidència entre aquestes poblacions.

Sembla que les poblacions indígenes del bosc boreal americà estan en una situació una mica menys problemàtica que les de la taigà siberiana (el seu nombre s’ha multiplicat per dos, mentre que el d’aquesta darrera només ha crescut entre un 10 i un 15%). En aquest fet influeixen molts factors, però s’explica parcialment perquè entre els pobladors dels boscos boreals d’Alaska i del Canadà els serveis d’atenció sanitària estan més ben organitzats i el nivell de vida és superior. Històricament, però, la influència de l’home blanc sobre la població indígena ha estat força tràgica. Els pobles inuits que poblaven la costa nord-occidental de la badia de Hudson, per exemple, estigueren aïllats fins que els baleners americans feren la seva aparició a la zona, cap al 1860, fet que els canvià la vida en nombrosos aspectes. Molts inuits treballaven en aquests vaixells baleners a canvi de menjar, roba i municions per a les armes de foc; s’introduïren nous aliments i l’alcohol i aparegueren tot tipus de malalties, algunes corrents i d’altres com la sífilis i la tuberculosi que, com ja havia passat en altres indrets, afectaren greument els pobles de l’Àrtic. Està documentat que fou un balener escocès el que, per via d’un mariner malalt, introduí una epidèmia de disenteria que arribà fins i tot a exterminar tota la població indígena de l’illa de Southampton. A banda de les malalties i de l’alcohol, a tota la zona del SE d’Alaska, la pressió dels colons blancs per obligar les poblacions indígenes a deixar els seus ritus i manifestacions culturals fou molt gran. Les malalties, aparegudes a partir del comerç de pells, s’agreujaren quan els assentaments de colons s’estabilitzaren. Així, els indis començaren a concentrar-se al voltant de les ciutats i quan emmalaltien i eren foragitats pels blancs, retornaven als seus poblats i estenien les epidèmies a tota la població índia. En alguns casos, la causa indirecta de la propagació d’algunes malalties fou la poca resistència física dels nadius, debilitats per la falta de menjar derivada de l’explotació dels seus recursos per part dels blancs. Aquest fou el cas, per exemple, d’algunes tribus índies de la península del Labrador i del Quebec, que veieren com els caçadors blancs sobreexplotaven la zona i provocaven una disminució dràstica del nombre de castors. Totes aquestes poblacions d’indis del N foren afectades primer per la verola i després per successives epidèmies de grip. Una d’aquestes, la de l’hivern de 1908-9, afectà tot el territori al N del Quebec i Ontàrio, i deixà molt reduïda la població de crees orientals; la del 1917 matà un 40% dels chippewes i crees del llac Nipigon, i la del 1927, gran part dels sekanis de la zona del riu Prophet.

Malgrat aquest debilitament històric de les poblacions indígenes, la seva situació actual ha millorat considerablement en les darreres dècades, en part, com ja s’ha dit, gràcies a la millora de les condicions sanitàries. Això no obstant, encara els anys setanta, la mitjana de vida dels indis canadencs era només de 34 anys, i la mortalitat infantil era vuit vegades superior a la de la resta de la població canadenca. La causa de més de la meitat de les morts dels indis durant aquests anys han estat els transtorns respiratoris i els accidents. Actualment, les malalties digestives, cardiovasculars, respiratòries, les helmintiasis i l’alcoholisme, afavorides pel desarrelament social, afecten els indis en un grau molt més elevat que la població blanca.